Читать книгу Un final - J.P Sansaloni - Страница 7

De les divuit pantalles de vigilància, només les dues del mig estan enceses: en una es veu l’entrada principal del centre d’investigació, amb la porta blindada plena de talls i cops; l’altra mostra una sala on desenes de cossos, ordenats en quatre files, nus i estesos a terra, són sacsejats per fortes convulsions. El transceptor de ràdio del taulell de control, avui sintonitzat a la freqüència 193.7, no capta senyal. Els grinyols distorsionats i el mormoleig de les ones electromagnètiques contrasten amb el mutisme de les imatges. La claror que se’n desprèn flota enmig de l’obscuritat i arriba fins a la dona d’ulls Y, que està asseguda en una cadira acabant-se d’ajustar dins l’orella un dispositiu de memòria en forma d’auricular. El sosté amb l’índex fins que el dispositiu s’il·lumina durant un segon, aleshores se’l treu, s’ajup per guardar-lo en una bossa amb la resta de dispositius buits, agafa la bossa i es dirigeix a la porta que té a la dreta. Mentre empeny la planxa d’acer, fa una última revisió a les pantalles per assegurar-se que no hi ha hagut canvis importants; dos cossos han deixat de moure’s. Surt corrents i s’endinsa en un passadís llarg i fosc, les seves passes repiquen contra el terra; a banda i banda van apareixent les portes d’altres departaments, cadascuna amb un nom gravat en una placa: RECUPERACIÓ I RECONSTRUCCIÓ GENÈTICA, GESTIÓ DE L’ESPAI D’EMMAGATZEMATGE, DISSENY I CREACIÓ ESTOCÀSTICS D’ÀNIMES I BOCINS D’ÀNIMA, PRODUCCIÓ D’ÀNIMES I BOCINS D’ÀNIMA. S’atura davant aquesta última porta i col·loca la mà en el detector que hi ha al costat. Els sensors tàctils li comproven el ritme cardíac, li verifiquen l’ADN i una petita càmera li analitza el llenguatge facial. Després d’aquest examen, la porta llisca i deixa al descobert una sala en penombra, enmig de la qual sobresurt una estructura rectangular i metàl·lica d’on neixen vuit cintes corredisses, totes immòbils. Una remor esmorteïda, provinent del disc dur que hi ha dins l’estructura, omple les quatre parets. La dona s’apressa a vorejar el conjunt de màquines i, quan arriba al fons de la sala, entra en un cilindre transparent, que es tanca deixant anar una ràfega d’aire tebi. La dona prem un botó i el cilindre comença a desplaçar-se cap al pis de més avall, el –3.

Està tan capficada en cadascuna de les tasques que haurà de completar en els pròxims minuts, hores, dies, en cadascun dels possibles imprevistos a què haurà d’anticipar-se, que ha perdut la percepció del seu cos. Experimenta, sense prestar-hi cap atenció, aquella il·lusió òptica que li fa creure que és el terra de la sala el que està ascendint, i que s’emporta l’estructura cap amunt.

Se li filtren, dins el camp de visió, inputs externs, que sent distants i ingràvids: les porositats de la capa de ciment de sota les rajoles, els tubs de les sales de refrigeració, que pugen en trajectòries paral·leles, tangents, perpendiculars…, les taques d’humitat sobre les parets descolorides, el tram d’escala que la pluja àcida va evaporar; se li trenca la concentració. Culpabilitat. Autoodi. Sol passar-li quan fa servir aquell cilindre. Observa el tram buit, i també les arestes arrodonides i la superfície polida i relliscosa dels esglaons que van resistir. Sap que s’ho hauria de prendre com un simple recordatori tant del risc de dependre massa de la tecnologia com de l’absurditat de voler preveure-ho tot, però no pot, encara s’ho pren com un retret, com el descuit que li va treure l’opció més fàcil, eficient i segura, la que li havia permès estalviar l’energia que costava l’ascensor i destinar-la a tenir enceses sis pantalles més.

Tan sols havia fet falta un desajust mínim, una peça que es va desencaixar uns centímetres en el circuit de ventilació, i una coincidència, una jornada sencera que va haver de dedicar a arreglar el codi, i la pluja, regalim a regalim, havia format una fina cascada damunt els esglaons i havia alterat l’ordre que la dona havia establert dins el centre.

L’ascensor arriba al –3.

Les quatre files de cossos ocupen tota l’amplada i tota la llargada del terra; les convulsions, que abans eren moviments inaudibles en una pantalla, ara van acompanyades d’alens i crits agònics; hi ha rastres de sang pels passadissos que separen les files. A mesura que la porta va obrint-se, la dona d’ulls Y frega amb els dits la pistola de descàrregues que duu al cinturó. Surt del cilindre i passeja la mirada per la marea furiosa de cames, braços, troncs i caps inerts que, sacsejats per una força interna descontrolada, es retorcen, s’alcen, queden uns instants suspesos i es desmaien per tornar a repetir, amb abruptes variacions de rumb i velocitat, el mateix cicle. La dona fa un esforç per reprimir l’angoixa que se li està acumulant a l’estómac i avança per un dels passadissos, buscant els cossos que s’havien deixat de moure. Els localitza de lluny i s’acosta al que té més a prop. A primera vista, sembla que és una dona: per sobre la pell, d’un blanc molt intens, no paren de sortir-li petites ferides que, al cap d’uns segons, cicatritzen i desapareixen; les pestanyes M-209 destaquen al final de les parpelles, massa fatigades per obrir-se; dos pits incipients eleven els mugrons, erectes i rugosos, una mica més amunt que la resta del tòrax; la cintura estreta condueix al pubis, on una capa de pèls amaga els llavis de la vulva A5/2. La dona d’ulls Y s’inclina, li introdueix dos dits a l’orella i n’extreu un dispositiu igual que els de la bossa. Amb gestos ràpids i precisos, el guarda a la butxaca de darrere, n’agafa un de nou i l’ajusta a l’espai de l’anterior. En acabar, s’incorpora i se’n va directa al següent cos, d’aparença més masculina i en més bones condicions que el primer: només té algunes ferides al front, a l’abdomen i als peus; minúscules fibres de pell blanca es propaguen damunt les obertures sagnants fins a tapar-les del tot; les parpelles, abaixades, encara tremolen lleugerament; algunes clapes de pèls cobreixen la mandíbula angulosa, el pit CSP-1500 i el pubis, equipat del penis A5/1. La dona li canvia el dispositiu i continua circulant pels passadissos, repetint la mateixa operació amb cadascun dels cossos que van quedant-se immòbils.

Passats vint minuts, les convulsions han cessat, i la dona torna a entrar en el cilindre, puja al pis 0 i s’apropa a l’estructura rectangular. La remor vibra enmig de les ombres, febles onades d’aire calent acaricien la dona i se li enreden pels cabells. Al centre de la paret metàl·lica, a l’altura del melic, es distingeix la boca d’un conducte que s’interna fins al disc dur. Tan bon punt hi introdueix els dispositius que porta a les butxaques, la remor es transforma en un brogit, les parets de l’estructura s’estremeixen i la pantalla d’un ordinador s’encén davant la dona, que queda submergida en una llum espectral, observant com milers i milers de línies de paraules, xifres i símbols descendeixen, una a una, rabents, impetuoses, per l’extrem superior de la pantalla, la travessen i desapareixen per l’extrem inferior. La velocitat és tan vertiginosa i el procés tan hipnòtic que, després d’uns segons d’haver acabat, damunt la pantalla encara hi resplendeixen els rastres palpitants i hologràfics de les línies. Tot just s’acaba aquest efecte, la dona d’ulls Y es posa a teclejar a un ritme frenètic. L’últim avenç que va aconseguir al Departament de Gestió de l’Espai li permetrà condensar tota la informació del disc dur en una sola pastilla. La dona tecleja les darreres fórmules i una de les vuit cintes comença a girar a poc a poc. L’aire que surt a través de les parets metàl·liques es fa més calent, i de l’obertura d’on neix la cinta que s’ha posat en marxa n’apareix la primera pastilla, vermella, rodona, i amb una incisió en forma d’essa majúscula que la divideix per la meitat. Més pastilles es van succeint l’una rere l’altra, quietes damunt la cinta, que les transporta cap endavant: una per a cada un dels cossos. La dona les recull, les guarda a la bossa i se’n va al pis –3.

Les files estan més corbades que l’últim cop. La dona ha de córrer pels passadissos sinuosos i tacats de sang, ajupint-se davant cada cos per administrar-hi una pastilla. Quan finalitza el recorregut, s’atura i escolta com els primers gemecs trenquen el silenci que s’havia format; contempla com es comencen a bellugar les primeres cames i els primers braços i com apareixen les primeres ferides. El rostre de la dona d’ulls Y es torna inexpressiu. L’angoixa se li acumula de nou a l’estómac, però ara no és capaç de retenir-la. Nota com la inunda, com la desborda. La pell l’ofega. Els pensaments li cremen. Necessita oblidar-se’n. Fer alguna cosa, el que sigui.

Entra corrents dins el cilindre i prem el botó per pujar. Fa salts menuts amb els peus. Es mossega els llavis i les ungles. Però l’angoixa no desapareix. I la dona d’ulls Y ja no pot desviar l’atenció dels pensaments que li ressonen dins el cap, i es queda immòbil, atrapada en aquella paret quasi invisible, mirant-se els palmells de les mans mentre el pànic i la seva pròpia veu la remouen per dins:

—No fas res més que fugir, fugir del que et fa més por, és l’únic que has fet en tota la teva vida, fugir; cada gest que fas, fins i tot ara, estrenyent els dits de la mà esquerra, ara els de la dreta, ara fent tremolar els braços per relaxar-te, cada vegada que t’esforces per no escoltar aquests pensaments, aquesta veritat, cada gest que fas quan et despertes, o mentre menges, o quan aconsegueixes viure alguna experiència nova, o mentre segueixes la rutina diària, o mentre et sents feliç i realitzada i et penses que has trobat el teu lloc al món; tot això no són res més que maneres de no pensar en la mort, en aquest segon que dura per sempre, en desaparèixer en el no-res i deixar de sentir, de pensar, fins i tot de pensar, sí, fins i tot de pensar, ni tan sols podràs sentir-te a tu mateixa…

El cilindre s’obre i la dona d’ulls Y creua la sala amb pas accelerat. El pols li batega fort. De sobte, alguns flaixos del passat li llampeguegen dins la memòria. El rancor i la ràbia se sumen a l’angoixa. La porta llisca i la dona travessa tot el passadís fins a la sala de control. El transceptor segueix murmurejant i grinyolant. No hi ha hagut canvis a cap de les dues pantalles. S’asseu a la cadira, tanca els ulls i, tot i que una part de si mateixa sap que només funcionarà durant una estona, o potser ni tan sols això, respira fondo i prova d’asserenar-se. Fa un esforç per intentar calcular, a partir de les previsions que recorda de l’últim estudi oficial i dels dies que havien passat des de la data de publicació, el temps de què disposa; però l’esforç és inútil, no n’és capaç. Des que el cel va enrogir, la temperatura va començar a augmentar i les pluges àcides es van anar fent més llargues, s’havia tornat absurd distingir entre nit i dia, la diferència havia deixat d’existir, i ella, quasi sense adonar-se’n, del tot obsessionada en el seu objectiu, havia trencat alguns dels seus hàbits més regulars. Menjava poc i a deshora, dormia només quan la son era tan feixuga que havia de buscar un lloc per estirar-se uns minuts, uns minuts breus que semblaven eternitats i en què no somiava res, i després s’aixecava amb la ment espessa i un mal de cap somort i persistent, incòmoda enmig d’aquelles parets, totes iguals, sempre les mateixes, incòmoda enmig de la massa uniforme i sufocant en què s’havia transformat el temps.

Mantenint els ulls tancats, s’imagina a ella mateixa just abans de morir. Lluita per esborrar aquesta imatge, tal com havia pogut fer sempre fins que es va aïllar del món extern, però li falla la concentració i la imatge es fa més nítida. Es veu a ella mateixa allargada a terra, respirant per últim cop, notant el darrer pessigolleig d’aire a la punta del nas, un pessigolleig idèntic al que sent ara. ¿Què pensarà en aquell moment? ¿Alguna estupidesa? ¿Farà una última reflexió valuosa? ¿Li agafarà un atac d’angoixa com el de fa uns instants? L’únic que l’ajuda a desviar el pensament és centrar-se en l’objectiu i en l’esperança que tot surti bé. S’hi aferra amb tanta tenacitat que la por s’encongeix, i només li queda un sediment de tristor i impotència al fons del pit. Per tal d’oblidar-se’n, fa girar la roda petita del transceptor, canal a canal, mentre confia, una vegada més, que brolli dels circuits electrònics el senyal acústic que espera fa tants dies. Al cinquè intent, una veu femenina i vellutada sorgeix d’entre les interferències:

—La pluja no s’aturarà. La calor no disminuirà. Tot al contrari. Em sorprèn i m’horroritza que tantes persones atribueixin aquest desastre mediambiental a les guerres fredes entre algunes de les companyies més riques del planeta, o a les guerres secretes entre el Govern i la màfia, o als grups terroristes que han proliferat durant aquesta última dècada. Tots aquests posicionaments són enganys, difosos per alguns mitjans de comunicació aparentment respectables, que tenen com a clients empresaris i polítics a qui no interessa que el sistema canviï. No. Hem de ser prou forts per acceptar la veritat: nosaltres en som els responsables, nosaltres, amb cadascuna de les decisions que hem pres i que prenem, ens hem conduït a aquesta situació límit. Tot el que estem vivint ara és la conseqüència d’una societat que tenia la banalitat del mal com a única forma d’actuar. La banalitat del mal, sí, és el que succeeix quan una persona que viu en un sistema social perniciós, en comptes d’analitzar-lo i qüestionar-lo, el fa funcionar mitjançant cadascun dels petits actes de què es compon la seva rutina. Ara podem veure les últimes conseqüències d’aquest comportament: la destrucció d’un planeta sencer. Se’m fa un nus a l’estómac quan veig com la pluja ho esborra tot. És la desaparició definitiva de tots els significats amb què havíem omplert aquest món, tot quedarà reduït a una massa uniforme, i els únics éssers vius que haurien pogut atribuir significat a aquesta massa també hauran desaparegut. Serà la buidor més gran de la història. Tot i que alguns, potser més optimistes que jo, veuen aquest desastre com un alliberament de la distopia que havíem construït, com un alliberament d’aquest infern en què tot es podia consumir.

Desil·lusionada, la dona arruga les celles. La radiofreqüència canvia sola i una veu profunda emergeix del taulell de control:

—Ja fa temps que les guerres d’exèrcits multitudinaris, cossos xocant i explosius impactant contra edificis han quedat obsoletes; ara mateix hi ha formes molt més efectives i subtils de derrotar un enemic. Actualment, un grup de hackers ben preparat pot reduir el valor de la moneda d’un país a zero, convertir totes les pastilles d’experiència, o bocins d’ànima, com ens han fet creure alguns departaments de màrqueting…, totes les pastilles d’experiència d’una ciutat en pastilles d’oblit, entrar en els sistemes dels centres de recerca i modificar les pastilles perquè provoquin malalties que ni el sistema immunològic més resistent pugui combatre, controlar ràdios, televisions, ordinadors i mòbils perquè la informació que es mostra a cada país sigui la que a ells els interessa, manipular les pastilles d’actualitat, o els requisits de selecció de persones aptes per evacuar un planeta… La llista és interminable, i el que he mencionat només són les pràctiques menys innovadores. I els estats i les empreses i els governs no cal que hi estiguin involucrats; els individus, ara mateix, tenen molt de poder. La realitat que veiem no és res més que una gran ficció. Aquesta pluja no és res més que una de les moltes opcions que hi havia disponibles. Sé que a molts això us sonarà a ciència-ficció paranoica i barata, i sou lliures de creure-ho, però us demano que com a mínim ho considereu, que penseu en la tecnologia de què disposem actualment i en tots els usos perillosos que se’n pot fer. Sé que molts pensareu que és molt més lògic que aquesta pluja l’hàgim causada nosaltres, amb els nostres hàbits de consum i contaminació, però la veritat és que durant els últims anys s’havien fet grans progressos, certament encara no suficients, però sí esperançadors. Havíem començat a deixar de banda pensaments massa emmarcats en nacionalismes i banderes i diferències i havíem començat a pensar com a espècie. Ara és molt fàcil dir que vivíem en una distopia, però no era així: vivíem en una societat molt complexa, sí; segurament massa individualista, sí; una societat amb mancances i virtuts…

El malestar s’ha fet encara més molest. Les interferències creixen i una veu robòtica s’imposa sobre la profunda:

—… aquest posicionament, tan d’esquerres i, per tant, tan ingenu i infantil, de culpar els rics i el sistema capitalista. El capitalisme és el menys pitjor dels sistemes que tenim, assumim-ho. El capitalisme fa que la societat, que la cultura, es mogui sempre, es renovi, es reinventi, i això és molt necessari. A més, ja no té sentit dir-ne capitalisme, se n’hauria de dir innovació, creació de noves possibilitats… però no capitalisme. La figura del ric explotador, tot i que viu en la imaginació col·lectiva de la societat, ja està obsoleta. Als rics no els interessa explotar i fer sentir malament els seus empleats, ni a ningú; ells volen creixement continu i, per aconseguir això, han de fer que tots els seus empleats i potencials clients se sentin com més bé millor. El nostre model actual de capitalisme està basat en l’altruisme egoista. ¿Per què us penseu que hi ha tants filantrops multimilionaris disposats a preservar el planeta i a erradicar la fam al món? No els interessa que hi hagi un percentatge enorme del mercat global que no tingui diners per consumir: són vendes i beneficis que perden. A ells els interessa augmentar el benestar de tothom perquè tothom pugui produir i consumir més. I aquests multimilionaris no són uns malvats que ho controlen tot. Actualment ningú és capaç de controlar ni entendre res, ni els rics ni els pobres ni els individus ni els col·lectius ni la classe mitjana… Prou d’infantilismes d’esquerres.

La dona obre els ulls i, frustrada, nega amb el cap. Sospira. Tot i que ja sap que no funcionarà, despenja el micròfon del transceptor i se l’acosta a la boca; brins d’electricitat li mordiquen els llavis:

—If, ¿em sents? If, ¿em sents? ¿Estàs bé? ¿Estàs bé? ¿Has trobat res que ens serveixi? ¿Has trobat res que ens serveixi? Per aquí molts progressos. Per aquí molts progressos. Ens veiem aviat. Ens veiem aviat.

Les vibracions de la seva veu s’endinsen en aquell murmuri, tan fi, monòton i homogeni, que es desprèn de sota la reixa del micròfon; s’hi assimilen, però no el traspassen.

La dona penja el micròfon i mira la pantalla que enfoca la porta principal. Un pressentiment li fa girar la càmera cap a l’exterior: núvols rogencs i espessos s’arruguen al cel; fines gotes de pluja es precipiten damunt edificis corroïts, damunt cotxes buits, damunt l’asfalt; una boirina molt blanca serpenteja en l’aire xafogós, adoptant formes volubles. De darrere un bloc de pisos apareix una silueta que avança ràpid en direcció al centre. A mesura que s’apropa, es pot distingir la màscara antigàs i el vestit ignífug que li tapa tot el cos. Duu una pedra en una mà i una pistola en l’altra. A través de la pantalla es veu com el nouvingut comença a colpejar la porta en els punts més malmesos. La dona obre un calaix ple de pastilles, se’n guarda sis a la butxaca i prem el botó per desbloquejar la porta principal, que retrocedeix uns centímetres a causa de l’última combinació de cops. L’individu queda aturat uns segons, amb la mirada fixa en la planxa d’acer, intentant captar algun indici del que l’espera a l’altra banda. Aixeca la pistola arran del pit, aferra l’esquena a la porta i, molt a poc a poc, l’empeny. La foscor de l’entrada l’engoleix. La dona d’ulls Y treu la pistola de descàrregues, surt al passadís i escruta les ombres mentre revisa de memòria els passos que deu estar fent l’individu: ara entra a la recepció; es mou de manera sigil·losa, estudiant tot el que el rodeja, empunyant la pistola amb seguretat; veu el mapa del centre a la paret; localitza l’àrea de producció de pastilles; apunta la pistola cap endavant i gira en el primer passadís a la dreta. Una porta metàl·lica i gruixuda li barra el pas. Està entreoberta. Des del fons del passadís, la dona sent el dèbil grinyol de les frontisses, la sola d’una sabata com tempteja el terra, el teixit de la roba ignífuga com cruix. De cop, s’apaguen tots els sorolls. La dona escolta amb tota l’atenció de què és capaç. No sent res, només el silenci com batega i respira. Es posa encara més nerviosa. Potser l’individu sap que ha fet massa enrenou i ha deixat de moure’s, o l’ha descoberta i està planificant la millor manera d’atacar, o està avançant amb més compte. La dona d’ulls Y sosté la pistola en alt. El cor li percudeix les temples amb tanta rotunditat que sembla que les parets retronin. Nota el contacte gèlid del gallet a la punta de l’índex. Tot el temps del món comprimit entre la pell i el metall. Un rostre emergeix de les ombres. No duu màscara. La dona prem el gallet. Durant un segon, la descàrrega il·lumina el passadís d’un color blau elèctric; després, tot torna a quedar fosc. Enmig de l’obscuritat ressona l’impacte sord d’un cos. La dona s’hi aproxima amb precaució. L’individu, malgrat haver perdut la consciència, té els músculs facials rígids; de tant en tant, un espasme li desfigura les faccions, brutes de sutge i suor. La dona li separa les dents amb una mà i amb l’altra li introdueix mitja pastilla a la gola. Tot seguit, l’agafa pels peus, l’arrossega fins a la sala de producció i el deixa al costat del cilindre, on li descorda la cremallera: una capa de suor brilla damunt la pell blanca i sense pèls, l’individu tremola, els mugrons se li endureixen; la suor també se li escampa per la cintura, l’entrecuix, el penis M-94, les cames JN-25. La dona l’agafa per sota les aixelles, l’asseu dins el cilindre i comença a davallar al pis inferior.

Abans d’arribar al –1, però, s’adona, sorpresa i contrariada, que l’individu, fent un esforç titànic, està aconseguint mantenir els ulls oberts: enmig dels globus oculars, que estan seccionats per incomptables esquerdetes liloses, les pupil·les, en un vaivé periòdic i automàtic, es dilaten i s’encongeixen, es dilaten i s’encongeixen. La dona busca dins la butxaca l’altra meitat de la pastilla. No recorda que hagi hagut de recórrer mai a una segona dosi.

L’ascensor passa del pis –2 al –3.

La veu de l’individu, molt fluixa i ronca, s’enlaira cap al sostre del cilindre:

—Sé què estàs fent, aquí. Ho he vist en altres llocs. ¿Com pots viure amb tu mateixa?

La dona contesta sense cap traça de dubte:

—No hi ha temps per saber en qui puc confiar. Quan hagi creat el que he de crear aquí, us alliberaré a tots, sense distincions ni prejudicis.

L’individu s’impulsa cap amunt amb els palmells de les mans. S’asseu més recte contra la paret corbada. L’esforç li fa perdre l’alè:

—No n’hi ha… de requisits… No n’hi ha… d’evacuació, ¿ho saps, oi? El que fas… és absurd… ¿Per què hi ha tanta gent que s’ha cregut aquesta història? ¿Com podeu ser tan… innocents i previsibles?

La dona ha trobat la segona porció de pastilla. La treu de dins la butxaca:

—Has d’aprendre a dominar les emocions per poder filtrar bé les dades, per poder veure-hi clar.

A l’individu, que ja ha recuperat l’alè, se li escapa una rialleta sarcàstica. Tot i que els músculs ja no li responen, la veu li surt, mordaç i ferma, de dins el cos en paràlisi:

—¿Sí, eh? Filtra això, doncs: ¿com pretens crear res original, únic, si no ets capaç ni de veure que t’has deixat enganyar per una altra idea tòpica més de salvació o condemna, de més enllà o més enllí? Fa mil·lennis que existeixen, aquestes idees.

La dona sent un pessic agut i càustic al cor; aquelles paraules sí que l’han ferida. Adopta un to més aspre:

—El que crearé aquí només és un primer pas. El segon pas és crear una cosa única de veritat. Única i original com no s’ha vist res a la història.

La rialleta sarcàstica ha quedat tatuada als llavis de l’individu:

—¿I què faràs quan algú d’aquí es mori?

La dona s’ajup cap a ell per introduir-li la mitja pastilla a la boca. Ara utilitza un to molt més dolç i càlid; pensa que no hi ha res de què la puguin acusar que no s’hagi repetit ja mil cops contra si mateixa:

—Jo faig tot el que puc per evitar-ho. A més, tots aquestes conceptes, la vida i la mort, la culpa i el perdó, el paradís i l’infern… són límits que hem de transcendir si volem arribar a ser-ho tot alhora.

La porció de pastilla cau, primer damunt la llengua, i després, dins l’obertura de la faringe. La veu de l’individu no ha perdut intensitat:

—Oh, fi que justifica els mitjans i relativisme, quina sorpresa. Teniu el cap rentat pel filòsof aquest, Ashnas, Asno… El relativisme el solen fer servir les persones egoistes i manipuladores per justificar-se i no sentir remordiments. O els idealistes frustrats… o ferits. ¿Què ets, tu?

A la filera de més a la dreta hi ha dues basses de sang immenses. Els dos cossos que hi tocaria haver a sobre han desaparegut. L’únic rastre que en queda són els dos dispositius de memòria, que suren enmig del líquid vermellós. Les basses van creixent i arriben a la fila del costat, la sang entra en les escletxes que separen les rajoles i desenes d’estrets rierols comencen a allargar-se per la sala, es multipliquen i s’uneixen a través de les línies i angles rectes de l’enrajolat, travessen la tercera fila, després la quarta, i moren contra la paret. Sacsejats per les convulsions, els cossos, blancs i nus sota la feble claror dels fluorescents, es van desplaçant centímetre a centímetre pel terra, fent que cadascuna de les quatre files adquireixi una forma cada vegada més ondulant.