Читать книгу Un final - J.P Sansaloni - Страница 8

Núvols prims de boirina suren damunt la coberta plana i metàl·lica del centre. La temperatura segueix ascendint. L’Ull Cec amplia el seu camp de visió i mostra setze illes d’edificis delimitades per carrers paral·lels i perpendiculars. No s’hi observa cap moviment, només tres cadàvers descompostos sobre la carretera i cotxes abandonats i descolorits, alguns enmig de l’asfalt i les voravies, d’altres al capdamunt dels terrats dels blocs de pisos. El camp de visió es torna a ampliar i mostra vint-i-quatre illes d’edificis. Tampoc s’hi detecten senyals de vida. La imatge es posa borrosa un moment i, quan recupera la nitidesa, es veu el contorn d’un país. Ara es pot apreciar que la ciutat, amb la seva xarxa de carrers, angles i línies quasi idèntics, ocupa la major part del territori nacional i arriba fins a la frontera dels països veïns, que també estan recoberts dels mateixos patrons geomètrics. El camp de visió s’amplia per últim cop i es veu un planeta menut. Tots els fragments de terra estan enfosquits per la massa grisenca de les ciutats, que des d’aquesta perspectiva semblen una de sola. La imatge torna a quedar borrosa i el següent que apareix és la intersecció perpendicular de dos carrers. La pluja rosega els enormes edificis, que, arrenglerats l’un al costat de l’altre, vigilen silenciosos la petita figura d’un individu amagat entre els esquelets de dos cotxes, al centre de la intersecció. Vint metres a la seva esquerra comença De Stadi, el districte financer de la ciutat: les pantalles gegants que van col·locar-se als pisos superiors dels gratacels, retallats contra la massa rogenca de núvols, estan esquerdades i apagades, només en un parell es repeteixen sense parar anuncis publicitaris. Tres veus en off, dues de segures i convincents i l’altra suau i seductora, s’intercepten i es mesclen enmig de la solitud del carrer:

—Imagina’t poder viure en una explosió d’emocions i sensacions única les experiències més importants del teu esportista predilecte, del teu artista preferit, de l’empresari que va canviar el món, dels líders polítics que estan construint el futur, dels periodistes més fiables, dels educadors i divulgadors més entregats… Deixa d’imaginar: aconsegueix els Bocins d’Ànima dels teus ídols. Viu-los. A la venda en analògic i en digital.

»Imagina’t poder experimentar tota una vida en cinc minuts. Imagina’t poder sentir totes les experiències d’una vida en una explosió d’emocions i sensacions única. Ara imagina’t que aquesta vida és la del teu esportista predilecte, la del teu artista preferit, la de l’empresari que va canviar el món, la dels líders polítics que estan construint el futur, la dels periodistes més fiables, la dels educadors i divulgadors més entregats… Deixa d’imaginar: aconsegueix l’Ànima dels teus ídols. Viu-la. A la venda en analògic i en digital.

»No hi ha res millor que un orgasme. Dos orgasmes. Tres orgasmes. Quatre orgasmes… Tots els tipus d’orgasmes en un sol Bocí d’Ànima.

L’eco de les veus neda en l’aire calent i feixuc. El gratacel del Fons de Vivències i Consciències Internacional, amb les parets de vidre erosionades però encara lluents, s’ha tenyit del color dels núvols. A peu de carrer s’alineen portes i aparadors trencats; les grans lletres metàl·liques que anuncien el nom de cada negoci, KQ Moren Jaag & Co, ICBC, Soma, Stoneval Im, Wellsh Coenz, Val-Mark, Music Temor… s’estan deformant, ja són quasi illegibles. Costa distingir si les entrades a aquests edificis corresponen a algun banc, a la seu de la borsa, a les oficines dels diversos fons d’inversió del districte, als nombrosos bars i restaurants de la zona o al centre comercial, on la gent comprava pastilles que transmetien l’experiència exacta d’haver dormit vuit hores, o d’haver anat de vacances, o d’haver passat el cap de setmana amb la família, o d’haver menjat sa durant un mes.

Una ombra es mou en un dels aparadors sense vidre. De darrere la paret sobresurt mig rostre protegit d’una màscara antigàs vella i rascada. L’únic ull que se li veu està fix en els dos cotxes de la intersecció. L’espia abandona el seu amagatall. El vestit ignífug que li tapa tot el cos s’infla i es desinfla, a mercè de l’aire que se li escola pels estrips de les mànegues. Camina lent arran de les parets, camuflant-se en el fum que emana de l’asfalt i les voravies, retallant la distància que hi ha entre ell i el seu objectiu. A l’altra banda de carrer, ocult rere un aparador esmicolat, l’home d’ulls X estudia l’escena. Sent la roba ignífuga com se li enganxa a la pell suosa. Sent com la calor, pesant, l’embolcalla. Els budells li ronquen. No recorda l’últim cop que va trobar alguna cosa per calmar la fam. Passa la mà per un dels laterals de la motxilla aïllant que porta a l’esquena i en treu un ganivet i dos dispositius de memòria. L’espia està a punt d’arribar al primer cotxe, ja veu el cos menut de l’individu estirat a la part del darrere, aixoplugat sota l’únic tros de revestiment que li queda al vehicle. L’home d’ulls X surt per l’aparador i avança amb l’esquena aferrada a la paret. A través de les bafarades de vapor i fum, observa com l’espia, inclinant-se sobre el seient de darrere, allarga el braç cap al cos de l’individu, que encara no s’ha bellugat. L’home d’ulls X entra en la intersecció. L’espai obert dels quatre carrers i la presència imponent dels blocs de pisos el neguitegen; nota la cremor de mil mirades damunt. Passa a passa, consumeix els últims metres. El murmuri de la pluja encobreix el so de les sabates trepitjant la carretera. L’home observa l’esquena de l’espia encorbada cap endavant, dins l’obertura de la porta. Sense vacil·lar, s’hi abalança i li enfonsa profund el ganivet a les cervicals. El cos de l’espia tremola i els músculs se li crispen. L’home enfonsa el ganivet encara més endins i després l’estira cap avall; os contra ferro, la fulla rasca la columna vèrtebra a vèrtebra, esqueixa teixits i òrgans fins que, amb un cop sord, queda encallada en el còccix. L’espia cau inconscient dins el cotxe. La bretxa sagnant se li comença a regenerar, i l’home aprofita l’avantatge per prendre-li totes les pastilles, desar-les a correcuita als laterals de la motxilla i posar-li un dels dispositius a l’orella. Mentre espera que la informació es transfereixi, entra dins el cotxe i inspecciona l’altre individu: té una bossa de pastilles abraçada contra el pit, que es mou amunt i avall d’una manera quasi inapreciable; rere la màscara antigàs es veuen unes faccions juvenils, enfosquides per la brutícia i regalimant suor, però il·luminades per un somriure tènue. L’espia, amb el ganivet encara incrustat, continua inconscient. L’home li treu el dispositiu de l’orella, se’l guarda a la motxilla, empunya el mànec del ganivet i el desclava. Li posa la fulla en horitzontal damunt el coll, entre les vèrtebres C1 i C2, i comença a serrar. L’os i la medul·la cedeixen. Borbolls escarlata inunden el cotxe quan el ganivet talla els músculs i el cap se separa del cos. L’home l’agafa per la part de dalt del crani i el tira al carrer. El veu com rodola. La pluja fa escumejar el reguerol de sang que surt de la ferida.

L’adolescent entreobre els ulls i, sense adonar-se de tot el que ha succeït, aixeca la mà, feble i trèmula, i busca una altra pastilla dins la bossa. Abans que pugui trobar-la, l’home, amb un gest veloç i contundent, li clava el ganivet al cor i mou l’empunyadura a esquerra i dreta perquè el forat s’eixampli. L’adolescent intenta forcejar, però el cor no li bombeja, i les poques energies que l’ajudaven a sobreviure li surten per l’hemorràgia. L’home li insereix l’altre dispositiu a l’orella i li treu el ganivet del tòrax. Més a poc a poc del que havia previst, les fibres comencen a regenerar-se.

Per no perdre ni un segon durant l’espera, col·loca la mà damunt el compartiment de la motxilla on guarda el transceptor de ràdio, avui sintonitzat en la freqüència 193.8, i, a través dels teixits ignífugs, prem el botó d’encendre. Examina els núvols amb expressió interrogant mentre confia, una vegada més, que dels circuits electrònics brolli algun senyal acústic, per insignificant que sigui. Es queda aïllat en el mateix silenci de sempre. L’home l’escolta: li resulta tan familiar, cada mínima fluctuació d’aquell mormol opac, monòton i, al mateix temps, impalpable, que ja sap que torna a ser inútil provar de difondre res.

La informació acaba de transferir-se. L’home d’ulls X prem de nou el botó de la ràdio, estotja el dispositiu de memòria a la motxilla i observa l’adolescent: tot fa pensar que està massa dèbil per curar-se; li posa la fulla sota la barbeta i li serra el coll. Els braços de l’adolescent es desmaien a banda i banda i alliberen la bossa, que rellisca pel pit i cau damunt el seient. L’home la recull, la desa en un dels laterals de la motxilla, engrapa el cap i el llença al carrer. Contempla com rodola, com va perdent velocitat fins que s’atura, encara balancejant-se, a un metre de l’altre cap. Els dos s’assemblen tant que costa diferenciar-los. L’única variació és que en la màscara d’un, a causa de l’angle amb què reposa sobre la carretera, s’hi reflecteixen centenars de minúscules gotes de pluja i una porció de cel; en la de l’altre, la superfície d’un bassal, pessigada per milers de minúscules gotes de pluja, i dins el bassal, també pessigada per les gotes, una porció distinta de cel.

El reguerol de sang desapareix entre vapor i escuma.

L’home parpelleja ràpid per desviar l’atenció d’aquella escena i s’afanya a apilar el cos de l’adolescent damunt el de l’espia. Esbufegant, els aixeca tots dos, surt del cotxe i es dirigeix al primer aparador de la cantonada. Als cadàvers se’ls gronxegen les cames i els braços a causa del moviment. L’home es torna a sentir vigilat pels núvols i pels edificis corroïts; una sensació que el manté sempre recelós i tens. Es para davant el marc d’alumini de la vitrina, d’on pengen els últims fragments del cristall, s’assegura que a dins tot sigui segur i hi entra.

A l’interior hi ha les restes d’una espaiosa botiga de Sham&Shaya. Desenes de taules blanques i llargues, que fa un temps estaven distribuïdes en setze fileres simètriques, ara apareixen desordenades i de cap per avall, algunes fins i tot s’han fet servir de barricada. L’home deixa anar els cossos, que es desplomen sobre les rajoles amb les cames i els braços oberts, i s’endinsa en el camí tortuós que hi ha entre les taules, revisant un altre cop que no hi hagi cap perill. Esquerdats a terra troba els centenars de monitors tàctils que permetien als clients accedir al catàleg de pastilles: les més noves, les més populars, les que havien rebut valoracions més altes, les suggerides en funció de cada estat d’ànim i de cada perfil psicològic… i provar-ne les mostres gratuïtes, sempre més fluixes que el producte original.

Un soroll ronc comença a espetegar des d’algun punt imprecís de la botiga. L’home es posa en guàrdia. El soroll decreix i el substitueix una veu clara i ferma:

—S’ha acabat el sofriment que hem arrossegat durant segles i segles. S’ha acabat la desil·lusió, la decepció…

L’home es relaxa en reconèixer la veu d’un dels anuncis més repetits en tots els mitjans. Les paraules que sonen per megafonia s’havien extret d’un assaig filosòfic sobre l’ús de les pastilles, unes paraules que s’havien utilitzat en diverses campanyes publicitàries i que s’havien convertit en una mena de manifest del que alguns havien denominat com la «Nova Era». L’home d’ulls X se les sap tan de memòria que deixa d’escoltar-les i torna a la vora dels cossos. De tant en tant, la veu li ressona dins les orelles:

—Abans dels Bocins d’Ànima, vivíem empresonats en un límit constant i indestructible: la dolorosa distorsió entre les expectatives i la realitat, mai prou ajustada al que havíem desitjat i sentit, a la idea inicial.

L’home s’agenolla davant l’espia i, començant per la costura estripada del coll, li va tallant el vestit ignífug amb la punta del ganivet. Com més s’acosta a la cintura, la incisió va revelant més trossos de pell d’un color verd fosc. L’home talla les cames i els braços del vestit, que es desplega com una pell morta, amb el cos decapitat a sobre, nu i infestat de taques verdes; o bé s’havia intoxicat amb l’àcid, o bé li havien administrat una dosi d’algun tipus de sèrum degeneratiu. La veu li torna a arribar:

—Tots estàvem aïllats dins nosaltres mateixos, reclosos i incomunicats en un egocentrisme i una frustració que no havíem escollit.

L’home recorre amb la punta de l’índex els intervals blanquinosos entre les taques, massa estrets perquè se’n pugui aprofitar alguna cosa, i decideix abandonar el cadàver de l’espia i centrar-se en el de l’adolescent. Després de repetir l’operació d’abans, el cos apareix, raquític, damunt el vestit desplegat a terra.

—Però aquesta fase ha arribat a la fi. Els Bocins d’Ànima ens permeten experimentar amb total exactitud el que volia comunicar una persona en cadascun dels seus gestos i les seves paraules.

L’home repassa amb la mirada les cuixes, els testicles, el penis, el melic, que és una cicatriu blanca, tendra, tancada, que li recorda un ull cec, i la panxa, les espatlles, els braços… Tot i que l’adolescent no presenta símptomes de contaminació o degeneració, està tan prim que sembla que els ossos li estiguin a punt de travessar la carn. A l’home li puja pel coll un regust agre de bilis. Els budells li tornen a roncar.

—Ens permeten escollir les emocions que volem sentir en cada moment, en cada lloc, les que s’ajustin més als nostres desitjos i les nostres expectatives.

L’home, aguantant la respiració, perfora la panxa de l’adolescent, l’obre en canal, enfonya la mà en el ventre, càlid i viscós, estreny un dels intestins dins el puny i se l’emporta a la boca. Ha de retenir el vòmit mentre mastega les entranyes i els trossets crus li baixen pel coll. Se li escapen llàgrimes gruixudes i aspres.

—Benvinguts a la Nova Era. Benvinguts a l’altra banda del límit.

L’home s’empassa els bocins fins que les nàusees li impedeixen continuar. Aleshores prem els llavis, empastifats de sang, i reté les envestides àcides del vòmit, que minven a poc a poc. Al cap d’uns minuts, s’aixeca, agafa els cadàvers un per cada peu, els arrossega a fora i els deixa damunt la voravia. Les primeres gotes de pluja els cauen al damunt, tremolen sobre la pell durant un segon i després comencen a rosegar-la, a obrir-hi petits forats vermellosos que es multipliquen i s’engrandeixen cada vegada més de pressa.

L’home torna a entrar a la botiga d’experiències, s’allarga de costat sota unes taules que formen una mena de búnquer i treu de la motxilla la bossa que ha robat a l’adolescent. Es posa la mà a la panxa en un intent inútil de calmar el dolor que s’hi està acumulant. S’adona que està extenuat, que necessita fer un repòs, encara que això signifiqui haver d’abaixar la guàrdia. Dona un cop d’ull a les pastilles que hi ha dins la bossa i se n’envia dues a l’atzar. N’identifica el sabor tan bon punt li toquen la llengua: són les que permeten viure l’experiència d’un nadó dins el ventre matern. Frueix de les sensacions prèvies a l’experiència fins i tot abans que comencin a manifestar-se. L’espera fa que el desig s’inflami, que fereixi, i les emocions, sensacions i percepcions cobren més textura, més pes, més corporeïtat; un procés receptiu inaccessible amb les experiències digitals, injectades de ple dins el cervell, directes al resultat del producte.

La pastilla se li desfà damunt la punta de la llengua, se li escampa dins la boca, pel paladar, per les genives, per les dents. Se li barreja amb la saliva, fluxos propis, fluxos aliens, es fan un, i li descendeixen per la gola, se li infiltren dins el corrent sanguini, i es fan un amb la sang, i circulen per les venes, tocant-li tots els racons de l’organisme. A mesura que el cos se li adapta als efectes emergents, el mal d’estómac disminueix i els sorolls es van fent més distants. L’últim que sent és la veu del sostre com es va afeblint en la llunyania:

—Per sisè mes consecutiu, els Bocins d’Ànima d’experiències properes a la mort i els Bocins d’Ànima per oblidar la por a la mort encapçalen el rànquing de més venuts…

L’home tanca els ulls i nota com es dissolen totes les sensacions que el lliguen al món extern. Se submergeix en una escalfor agradable i reconfortant. El temps es dilueix. Ja no percep els límits del seu cos, només el caliu d’una alegria serena i absorbent. Cada cinc minuts, quan aquest efecte comença a disminuir, l’home agafa més pastilles i les engoleix. Als llavis se li dibuixa un somriure tènue.

A l’altra banda de la realitat creada per la pastilla, la pluja segueix desgastant els edificis i els carrers. Els cadàvers de l’adolescent i de l’espia ja no hi són. Els esquinçalls dels seus vestits s’agiten al ritme de les gotes que els cauen al damunt. I unint-se a aquest xiuxiueig incessant de gasos i líquids contra sòlids, sonen les campanades digitals del quart temple d’Onending, dedicat al looguisme, la primera ciencialigió oficial que havia existit. Set campanades. Era el codi per anunciar, a tots els creients que fossin a prop d’aquella ubicació i que no volguessin o no es poguessin connectar a distància al ritual de seguretat, esperança i alliberament, que les portes acabaven d’obrir-se.

L’home, encara estirat en la mateixa posició, remena tots els racons de la bossa. En comprovar que està buida, obre els ulls, deixa anar un sospir queixós i s’asseu amb l’esquena recolzada a la taula. De forma progressiva, li van tornant les sensacions que havia aconseguit oblidar: el cansament de dies i nits en vetlla sobre les parpelles, sobre les espatlles, sobre els quàdriceps i les ròtules; l’aire calent com entra i surt a través dels conductes respiratoris, els pulmons com s’inflen i es desinflen, la calor sufocant com li crema la pell, els regalims de suor com s’aferren al teixit ignífug. Una enyorança penetrant li afeixuga el cor. Es frega els ulls amb la mà, s’alça i camina fins a la porta, des d’on aguaita el carrer a la recerca de qualsevol indici de perill. La seva mirada recau en el gratacel del Fons de Vivències i Consciències Internacional, que s’eleva, mut i gegantí, sota la pluja. La possibilitat d’apoderar-se ni que sigui d’una centèsima part de la informació que s’hi va arribar a emmagatzemar és massa atraient per no arriscar-se.

L’home surt de la botiga i travessa la calçada amagant el ganivet contra la cuixa. És molt conscient que darrere les parets de vidre del gratacel hi deu haver algú vigilant-lo. Les portes automàtiques de l’entrada estan rompudes i obertes de bat a bat.

L’home entra en un vestíbul molt ampli. La llum rogenca de l’exterior impregna les lloses de marbre, les làmpades d’aranya estavellades a terra, la font rodona i eixuta del mig, els sofàs de pell apilats en dos munts, un a cada banda de la font, i el taulell de recepció de la dreta. L’home es dirigeix a les escales de l’altre costat del vestíbul, que condueixen al pis inferior, però els trossos de cristall esquerdats crepiten sota el pes de les sabates i l’obliguen a aturar-se. L’eco li impedeix sentir la resta de sorolls. Li fa l’efecte que alguna cosa acaba de bellugar-se darrere el taulell. Darrere la font. En els espais buits que abans ocupaven els ascensors. S’aferra el ganivet a la cuixa i segueix cap endavant. Fa les passes amb molt de compte, quasi sense recolzar el peu contra el marbre. Deixa enrere el taulell i la font i arriba a les escales. La porta de seguretat ha desaparegut. Abans de posar el peu en el primer esglaó, dona una darrera ullada al vestíbul. Tot continua en silenci, quiet. Es gira cap a l’obertura de les escales i comença a baixar. La llum rogenca del pis superior es va afeblint després dels primers metres de descens. Arriba un punt en què no és capaç de veure res més que fosca, i per mantenir l’equilibri ha de posar la mà que té lliure a la paret. L’inquieta el repic de les sabates cada cop que trepitja un esglaó. Li sembla que, per molt atent que estigui, no podrà evitar que en qualsevol instant un braç surti de les ombres i l’agafi pel coll. Sent la coentor d’una ferida al clatell. A la panxa. Al pit. Es veu a ell mateix intentant retenir dins el cos l’últim alè de vida, que es desfà i l’abandona lentament.

Al final de les escales troba un passadís d’uns vint metres de llarg. Tots els llums estan fosos. Enmig de la penombra es distingeixen quatre portes de seguretat mig arrancades de la paret. Les esquiva l’una rere l’altra, les frontisses grinyolen quan passa a través del marc d’acer. L’última porta desemboca en un magatzem molt gran, dividit en passadissos foscos i estrets, flanquejats a banda i banda per armaris metàl·lics. L’home s’interna en un dels passadissos i es fixa que els armaris estan plens de milers de ranures circulars, l’una a la vora de l’altra, totes buides en fileres que s’allarguen més enllà del seu camp de visió. Sobre cada ranura hi ha una placa amb un codi alfanumèric. Se’n va cap a un dels armaris i posa l’índex dins un dels forats; el dispositiu de memòria que l’omplia ja no hi és. L’home recorre el magatzem de punta a punta, gratant amb els dits l’interior de les ranures, movent-se cada vegada més de pressa per trobar alguna recompensa al temps que està invertint. Però ja s’ho han emportat tot.

Al cap d’una hora de buscar de manera frenètica, la calor i la fatiga són tan insuportables que ha d’allargar-se enmig del passadís i descansar. Els pulmons li cremen i el cap li fa voltes. Té la sensació que tota la gravetat del magatzem el comprimeix contra les rajoles. Fent un esforç per adoptar una postura més confortable, tomba el cap a la dreta i, després d’enfocar la vista diversos cops, veu la placa amb el número corresponent al seu compte. Se li escapa una riallada d’impotència que reverbera pels armaris. El dispositiu de memòria tampoc hi és.