Читать книгу El relat polític: els missatges audiovisuals a les campanyes electorals - Óliver Pérez Latorre - Страница 7

Presentació

Es pot comunicar sense política, però és impossible fer política sense comunicació. Aquesta premissa és vàlida des de fa anys, però avui la relació entre totes dues és més indissociable que mai. El cas dels partits polítics i de les campanyes electorals no en són una excepció. Som en una democràcia mediàtica, d’audiència.

Aquest llibre vol ser una contribució a l’anàlisi de la comunicació política d’un cas concret, el d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), des de la seva fundació l’any 1987 fins a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2012. Té com a destinataris les i els interessats en la política catalana, en la seva història recent, així com els i les qui busquin aprofundir en la comunicació política. Amb aquest objectiu, els professors Xavier Ruiz Collantes, Óliver Pérez i Pol Capdevila han analitzat la cartelleria i els espots electorals d’ICV a les eleccions al Parlament, i han disseccionat la narrativa, el relat si es vol, de la formació en cada contesa electoral.

La política és gestionar els conflictes públics, proposar bones polítiques, noves idees i reptes emocionants. Però, per arribar a assolir aquests objectius, cal tenir els coneixements i la capacitat necessaris per comunicar aquestes visions, perquè siguin escoltades i acceptades pels altres. La campanya electoral és una de les eines per fer-ho possible.

Trobar el missatge correcte és probablement la tasca més important d’una campanya política. També és una de les més difícils. En l’inici de la majoria de campanyes hi ha entusiasme i prolongades discussions sobre cartells, fotografies i esdeveniments. El millor és començar amb una simple pregunta: què hem de dir aquesta vegada? Quin és l’argument clau per convèncer els votants en el curt i preciós temps que ens donen? De vegades, la resposta a aquesta pregunta és fàcil de trobar. En altres ocasions, és difícil trobar un bon missatge. També hi ha aquells casos en què, simplement, no es pot veure el bosc per culpa dels arbres. Però amb el missatge correcte per a la campanya, la vida és molt més fàcil. El missatge es converteix en el centre de la campanya. Serveix de guia, de leitmotiv, i tot el que comunica el candidat tindrà algun element d’aquesta idea força principal. Un bon missatge ha de ser simple i clar. Ha de ser assumit i comprès per l’organització mateixa. Està escrit en un llenguatge col·loquial, lluny de les consignes artificials. Un bon missatge és veritable i creïble. Però cal ser conscient que la veritat i la credibilitat no necessàriament coincideixen. Un missatge pot ser cert, però al mateix temps, potser no és creïble, perquè els votants no se’l creuen.

La lectura d’aquest treball obre també diversos debats i dibuixa algunes reflexions que van més enllà del cas concret. Després de quasi tres dècades, les campanyes electorals d’Iniciativa han dibuixat un món ICV, un imaginari identificat amb uns colors, el vermell i el verd, amb una ideologia ben marcada d’esquerres, amb un pes rellevant de valors i principis. Una visió amb un contrincant clar, constant i permanent: la dreta. Un relat que es basa en el conflicte entre dues ideologies. Aquest món ICV es dirigeix potencialment a una ciutadania ICV, d’una banda, i a una ciutadania que encara no és ICV i a qui el partit s’encarrega d’informar. Aquesta és una de les reflexions més interessants que es desprenen de la lectura d’aquestes pàgines. Com pot trencar un partit molt ideològic la frontera de la ideologia? Vol fer-ho? Es conforma a retenir i blindar un espai sòlid i estable? Es pot mantenir la ideologia en el programa i les polítiques però fer una comunicació postideològica? Una comunicació menys ideològica, pot comportar una desideologització de la mateixa formació?

Una altra aportació rellevant d’aquest treball és la conclusió que en els discursos electorals d’ICV són escasses les referències a la idea de saber fer i poder fer. El subjecte col·lectiu «nosaltres» – ICV no es proposa com un agent poderós o expert, sinó que mostra la coalició com un personatge que coneix la veritat del que passa en l’espai polític, social i econòmic de Catalunya i que, de vegades, explica aquesta veritat als ciutadans-electors que la desconeixen per la seva complexitat o opacitat. Així doncs, la formació és dipositària d’un saber que una part de la ciutadania no té, o té dificultats per accedir-hi. La campanya es converteix en un procés per descobrir a aquests ciutadans i a aquestes ciutadanes una realitat desconeguda o manipulada. Aquest requisit imprescindible —saber— concentra els esforços per sobre dos aspectes més: què fem i què sabem fer. És a dir, hi ha una priorització del diagnòstic, de l’anàlisi, i es deixa en un segon pla quines són les propostes per superar aquesta situació i quines són les habilitats de la formació per arribar a assolir aquest objectiu. Aquest binomi no és fàcil de resoldre en un imaginari que parteix del fet que hom és ciutadà si coneix, sap, és crític, única via per saber després què fer. El context actual encara fa més tenses aquestes dues visions, perquè potser ara més que mai la gent sap què passa, i en canvi és més complex que mai saber què fem i què és més útil saber fer. És cert que aquest treball es limita als discursos de la publicitat electoral d’ICV de les eleccions al Parlament; no entra aquí un gran volum de comunicació que la formació emet de forma continuada en les campanyes electorals i sobretot en els períodes no electorals. En tot cas, el missatge principal de la campanya electoral és un exercici de posicionament i priorització que expressa objectius més enllà dels quinze dies de comunicació electoral. Si això és així, una de les reflexions de futur per a ICV (potser també per a altres espais d’esquerra) podria ser la necessitat que aquests principis i imaginari propi puguin ser visualitzats i expressats de forma més clara com a reals i possibles (tan real i possible com allò que es critica).

Aquest recull de cartells també vol ser el recull d’imatges i moments d’una organització política d’homes i dones, un reconeixement als qui han posat el seu gra de sorra en la lluita per la justícia social, la igualtat, l’ecologia i les llibertats nacionals. Un imaginari que, tot adaptant-se al context polític i social de cada moment, s’ha anat construint de forma ininterrompuda des de fa més de vint-i-cinc anys i que enllaça amb la referencial imatge del PSUC i del llibre precedent d’aquest, Els cartells del PSUC. 1976–1986.

Marc Rius

Director de les campanyes electorals d’ICV