Читать книгу El relat polític: els missatges audiovisuals a les campanyes electorals - Óliver Pérez Latorre - Страница 8

1. Introducció

1.1. Introducció general

En aquest text es presenta un estudi de tots els espots i cartells de la formació política Iniciativa per Catalunya Verds (IC, ICV) des de 1988 fins a 2012. Uns espots i cartells que van ser generats per a les campanyes electorals de les diferents eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya. A l’adreça web http://www.iniciativa.cat/icv/campanyeselectorals podeu consultar les imatges i els vídeos originals de les campanyes electorals que analitzem en aquest llibre.

La realització d’un estudi d’aquestes característiques ha possibilitat:

—Identificar el nucli discursiu central d’una formació política. Un nucli discursiu central constant que fa que aquesta formació política aparegui com un subjecte recognoscible i coherent per al conjunt de ciutadans-electors.

—Observar com els discursos electorals evolucionen al llarg de prop de tres dècades.

—Observar com el discurs central de la formació política s’adapta als diferents contextos electorals en què es desenvolupa, a les diferents circumstàncies polítiques, socials i econòmiques que es donen en cada campanya electoral.

—Identificar la imatge que, a través dels seus missatges electorals, la formació política construeix i transmet de si mateixa i dels electors destinataris als quals es dirigeix.

—Explicar les estratègies persuasives que la formació política posa en joc en cada campanya electoral.

—Explicar els diferents recursos expressius que la formació política utilitza en la configuració dels seus missatges.

L’anàlisi dels missatges electorals d’ICV durant vint-i-cinc anys no només serveix per obtenir un coneixement profund d’aquests missatges i de les estratègies persuasives que operen a través seu, sinó que a més, i fonamentalment, busca presentar un model metodològic per a l’anàlisi dels missatges electorals en general.

Les campanyes electorals són períodes en què les formacions polítiques que presenten candidatures desenvolupen una gran activitat comunicativa, l’objectiu fonamental de la qual és influir en les decisions de vot dels ciutadans de manera que els resultats electorals siguin com més favorables millor als seus interessos polítics. Dins de la comunicació que les formacions polítiques posen en joc en els períodes de campanya electoral, hi ha alguns tipus de gèneres que són explícitament persuasius; és a dir, que són produïts i presentats a partir de patrons que permeten que siguin recognoscibles socialment de manera explícita com a peces comunicatives destinades a persuadir els ciutadans i a influir en la seva opció de vot. Els espots electorals i els cartells electorals són gèneres fonamentals de la comunicació persuasiva política. Els espots electorals són peces de publicitat política que utilitzen els recursos propis dels llenguatges audiovisuals i que poden ser emeses a través de diferents mitjans i plataformes audiovisuals, especialment la televisió, així com als diferents tipus de webs a internet. Els cartells electorals ja tenen una tradició molt llarga en la comunicació política i són missatges visuals en què s’articulen elements gràfics i lingüístics.

Els espots electorals i els cartells electorals són gèneres específics de la comunicació electoral i de la publicitat política que tenen una presència notable als mitjans i als suports urbans, i també una gran rellevància en el conjunt de les estratègies comunicatives de les formacions polítiques durant les campanyes electorals.

D’altra banda, els espots electorals i els cartells electorals són missatges generats des de la instància de les formacions polítiques mateixes i estan totalment dins de la seva àrea de control, sense intervenció d’altres agents comunicatius que puguin intervenir en la seva configuració al marge de la voluntat dels responsables de la formació política mateixa. Això significa que, en els espots electorals i en els cartells electorals, els partits i les coalicions hi desenvolupen els discursos sense distorsions i que, per tant, s’hi poden reconèixer, de manera nítida, els discursos elaborats per les formacions polítiques, allò que volen transmetre per aconseguir el suport dels electors. En aquest sentit, els espots i els cartells electorals són un material privilegiat per a l’anàlisi de les estratègies de continguts que les formacions polítiques posen en marxa a les campanyes electorals.

L’anàlisi dels espots i dels cartells electorals que es realitza en aquest text es fonamenta en algunes premisses teòriques fonamentals.

La primera premissa és que els discursos electorals posseeixen una estructura narrativa subjacent que en vertebra la coherència i la funció persuasiva.

L’objectiu últim dels discursos electorals és aconseguir que sectors de ciutadans més genèrics o més específics votin determinades candidatures i no les contrincants. Per tant, els missatges electorals pretenen influir en certa manera sobre el comportament dels ciutadans davant de les urnes. Quan els ciutadans dipositen un vot en una urna estan realitzant un acte que, per tal que no sigui viscut com un absurd, ha de tenir, per a aquests ciutadans, algun sentit. Aquest sentit pot ser més nítid o més difús, més o menys conscient o inconscient, explícit o implícit. El sentit d’un acte que realitza un subjecte depèn, per a aquest subjecte, de les construccions mentals, cognitives i emocionals que hagi elaborat al voltant d’aquest acte. Un comportament concret té sentit per al subjecte que el realitza i per a la resta de subjectes que l’observen en funció de la narració que aquests subjectes hagin elaborat com a constructe mental en què emmarquen aquest acte. Tot acte, com votar una candidatura, només té sentit per al subjecte que l’executa si aquest acte forma part, per a ell, d’una història, ja que fa avançar en una direcció determinada una successió d’esdeveniments en què s’involucra com a actor; una successió d’esdeveniments que es fonamenten en alguna situació negativa que ha de transformar o en alguna situació positiva que ha de preservar, en què es realitzen accions per aconseguir objectius concrets, actuen diferents personatges, cadascun amb algun rol, respon a diferents motivacions, estableix determinades relacions amb la resta, etc. En definitiva, l’acte de votar una candidatura i no les candidatures contrincants té sentit per al ciutadà que l’executa perquè aquest ciutadà insereix mentalment aquest acte en un relat.

Per tot això, es pot concloure que la funció fonamental i central dels diferents tipus de missatges electorals d’una formació política és construir, per als ciutadans, algun tipus de narració que doni sentit a l’emissió del vot a favor d’aquesta formació. Així mateix, una formació política també pot construir diferents tipus de relats per a diferents tipus de públics electors, de manera que distribueix diferents narracions o diferents versions d’una mateixa narració per a cada tipus de públic.

De fet, quan un ciutadà tria una oferta electoral a través del vot, el que fa és escollir una narració que dóna sentit al seu acte de dipositar el vot.

Els relats polítics electorals no només expliquen una història que ha succeït en el passat, sinó que, fonamentalment, exposen aquella narració que es farà efectiva en el futur si es donen les condicions específiques, com ara que la candidatura obtingui, gràcies al vot dels ciutadans, una quota suficient de poder polític. D’altra banda, els relats polítics electorals presenten una gran varietat de configuracions narratives. Alguns es poden centrar en la figura del líder i n’expliquen la història i el compromís per resoldre, gràcies a les seves competències i virtuts, determinats problemes de determinats sectors socials o del conjunt d’un país; d’altres posen l’accent en el protagonisme dels ciutadans, que, ajudats pel partit polític, resolen les seves carències o assoleixen altes cotes de benestar, de poder, de llibertat, etc.; altres relats polítics construeixen històries segons les quals la formació política és l’única que podrà salvar els ciutadans o el país d’algun perill imminent, com ara crisis econòmiques, conflictes socials, victòria d’alguna força política detestada i temuda, etc. En definitiva, els relats electorals poden ser de tipus molt diferents i posseir diferents configuracions narratives, poden posar en joc conjunts diversos de personatges als quals s’atribueixen motivacions, facultats, objectius, creences, emocions i accions passades, presents o futures, interrelacions, escenaris espaciotemporals d’actuació, etc. En definitiva, cada formació política, quan defineix els continguts dels seus missatges electorals, dissenya un univers narratiu que es proposa com una història o una articulació d’històries amb una lògica narrativa que condueix el vot del ciutadà cap a aquesta formació política i dota de sentit ple i rellevant aquest vot.

Per tot plegat, es pot establir que els diferents missatges electorals generats per cada candidatura contribueixen a formar un relat general que esdevé l’eix fonamental del discurs que la candidatura transmet als ciutadans.

El caràcter narratiu dels missatges electorals no resulta evident, ja que la narració és una estructura subjacent en aquests missatges que no es presenta de manera òbvia en la seva superfície. Habitualment els missatges electorals no presenten una forma narrativa directament identificable, no s’exposen com una successió lineal d’esdeveniments articulats, del passat cap al futur, a partir de la lògica del relat i amb les fases bàsiques: una situació problemàtica inicial, un desenvolupament d’accions i un desenllaç final. Els missatges electorals es presenten com a discursos en què es combinen de manera complexa explicacions i descripcions, trops i figures retòriques, argumentacions, fins i tot algun petit relat exemplificador, etc. Això no obstant, per sota de totes aquestes operacions discursives corre l’eix d’una estructura narrativa que explica una història en què els ciutadans es poden involucrar atorgant el seu vot a la formació política.

Però com que l’estructura narrativa dels missatges electorals no sol estar directament manifestada a la superfície d’aquests missatges, és necessari un treball d’anàlisi per fer-la emergir d’una manera clarament recognoscible. Per això, a les anàlisis dels espots i dels cartells s’utilitzaran categories teòriques i metodologies pròpies de l’estudi de les estructures narratives.

Una altra premissa fonamental en què es basa aquest treball és que la significació en els missatges, i evidentment també en els missatges electorals, es distribueix en els diferents nivells de configuració i en els components dels diferents llenguatges en què s’articulen aquests missatges.

Per això, per analitzar el significat general dels espots i dels cartells electorals és necessari analitzar els significats que es transmeten a través dels textos lingüístics, dels tons de veu dels personatges-locutors, dels components figuratius i plàstics de les imatges, de les formes de muntatge de les seqüències, dels fragments musicals que acompanyen habitualment les imatges i les locucions, etc.

Els missatges són maquinàries complexes que produeixen significació. Aquestes maquinàries estan formades per nombroses peces i incomptables engranatges i connexions; per això, en l’anàlisi dels missatges, resulta imprescindible tenir en compte tots els components i nivells que es relacionen i que contribueixen a generar significats.

En definitiva, els missatges electorals constitueixen peces comunicatives de gran rellevància política i social, en què es posen en joc recursos expressius per desenvolupar diferents tipus d’estratègies persuasives. L’estudi dels espots i dels cartells electorals d’una formació política concreta generats i utilitzats al llarg d’un període extens de temps permet mostrar la posada en pràctica de mètodes d’anàlisi operatius per revelar les claus del funcionament comunicatiu dels gèneres persuasius de caràcter polític.

1.2. Introducció metodològica

1.2.1. El registre lingüístic

Per analitzar els registres lingüístics dels espots i els cartells de les campanyes d’Iniciativa per Catalunya (IC), es pren com a referència la configuració de narracions. En els discursos electorals es relaten, de manera més explícita i nítida o més implícita i difusa, històries en les quals se succeeixen situacions i esdeveniments que presumptament han passat, que passen o que passaran. Els discursos de cada campanya impliquen desenvolupar una narració que s’exposa, com a proposta, al públic destinatari.

Els discursos persuasius electorals es vertebren, en el nivell profund, com a narracions a causa del valor funcional que tenen aquestes com a operacions discursives que inciten a l’acció. Els discursos electorals tenen com a objectiu que el destinatari dugui a terme una acció concreta: que voti una candidatura i que no voti altres candidatures que concorren a les mateixes eleccions. Perquè un subjecte dugui a terme una acció, s’ha de proposar un sentit per a aquesta acció, un sentit que li resulti positiu. El sentit d’una acció, com ara votar, només es defineix a partir d’inscriure aquesta acció en una narració concreta. Una mateixa acció que s’insereix en el marc de narracions diferents adquireix sentits també diversos; per això, perquè un ciutadà voti una candidatura i no una altra, cal dotar aquest vot d’un sentit que motivi el ciutadà a actuar en la direcció que es pretén que actuï.

Qualsevol narració posseeix dos nivells: el nivell de l’enunciat i el nivell de l’enunciació. En el nivell de l’enunciat se situa la història que s’explica; en el nivell de l’enunciació se situen els subjectes que entren en relació comunicativa, la persona que explica la història i la persona a qui s’explica la història.

En el nivell de l’enunciat de les narracions que vertebren els discursos electorals apareixen personatges com ara partits polítics, líders, el ciutadà elector, sectors socials i econòmics, governs, nacions, etc. A aquests personatges, en les narracions, se’ls atorguen característiques de diverses menes, característiques de personalitat i caràcter, emocionals, cognitives, socials, polítiques, etc. També se’ls adjudiquen intencions, motivacions, responsabilitats, objectius, actuacions, èxits i fracassos. Aquests personatges que s’inscriuen en la narració apareixen desenvolupant la seva existència i les seves activitats en un espai i en un temps específics.

D’altra banda, en les narracions electorals, s’adjudiquen rols narratius als diferents personatges que hi apareixen. Els rols narratius deriven de les funcions estructurals que cada personatge compleix dins de la configuració narrativa. Així, per exemple, la formació política que presenta la candidatura mitjançant el discurs pot aparèixer com a heroi-protagonista de la narració; com a ajudant del personatge que apareix com a heroi; com a incitador amb la funció de motivar el personatge presentat com a protagonista perquè assumeixi una missió i l’executi, etc. De la mateixa manera, a altres personatges, segons la narració, se’ls assignen també diferents rols narratius.

L’anàlisi dels registres lingüístics dels espots i dels cartells té per funció identificar quina és la narració que, en cada campanya, es posa en joc, quins són els personatges que hi apareixen, quines característiques tenen, quines accions duen a terme, quines relacions estableixen i quins rols narratius se’ls adjudiquen.

Per analitzar els rols narratius que s’adjudiquen als diferents personatges, s’ha agafat com a base el model actancial de la semiòtica narrativa, que defineix que en qualsevol narració apareixen els rols següents:

—Destinador de contracte. Aquest rol correspon al personatge que encarrega a un altre una missió per aconseguir uns objectius determinats. Per tant, té el paper de motivar un altre personatge perquè es converteixi en heroi de la història i actuï en conseqüència.

—Subjecte d’acció. Aquest rol correspon al personatge que assumeix una missió i desenvolupa accions orientades a aconseguir algun objectiu. Per referir-se a aquest rol, en l’anàlisi també s’utilitza el terme heroi.

—Subjecte d’estat. Aquest rol correspon al personatge en benefici del qual es desenvolupa o s’ha de desenvolupar la missió, de manera que es pressuposa que la situació d’aquest personatge canvia gràcies al desenvolupament de la missió, i passa d’un estat negatiu a un altre de positiu o d’un de positiu a un altre d’encara més positiu. En l’anàlisi, aquest rol també es denomina beneficiari.

—Objecte de valor. Al·ludeix a allò que l’heroi de la història pretén aconseguir amb la missió que executa. En les anàlisis s’utilitza preferentment el terme objectiu.

—Adjuvant. Correspon al personatge que ajuda l’heroi, en certa manera, a aconseguir l’objectiu.

—Oponent. Correspon al personatge que obstaculitza, en certa manera, que l’heroi aconsegueixi l’objectiu.

—Antisubjecte. Es refereix al personatge que assumeix una missió que és contrària a la de l’heroi i, per això, es genera un enfrontament entre tots dos. Aquest rol també és denominat en l’anàlisi contrincant o adversari.

—Destinador de sanció. Es refereix al personatge que sanciona l’heroi positivament si ha tingut èxit i negativament si ha fracassat. La sanció positiva s’aplica en forma de reconeixement, felicitació, retribució, premi, etc. La sanció negativa s’aplica en forma de recriminació, càstig, etc.

Respecte a l’anàlisi de l’enunciació, en els discursos lingüístics dels espots i els cartells electorals, s’identifiquen els subjectes que, mitjançant el discurs, representa que estableixen relacions comunicatives mitjançant el mateix discurs. Així, qui assumeix el rol enunciatiu de locutor pot ser un líder de la formació política, un personatge anònim i abstracte que apareix com una veu en off, un militant, etc. Mentre que qui hi apareix com a destinatari del discurs pot ser un ciutadà individual, un grup social, el mateix partit polític, etc. D’altra banda, s’analitzen les relacions que s’estableixen entre els subjectes de l’enunciació mitjançant el lèxic, les formes verbals, els pronoms, etc.

Finalment, atès que qualsevol discurs electoral té com a objectiu orientar el destinatari cap a una acció concreta: que voti la candidatura, s’identifiquen, per a cada discurs, les operacions que inciten a dur a terme aquesta acció. Aquestes operacions són de quatre classes:

—Promeses. Es plantegen al destinatari del discurs beneficis positius, de la mena que siguin, que s’aconseguiran en el futur.

—Amenaces. Es plantegen al destinatari perjudicis que li poden esdevenir.

—Seduccions. S’ofereix al destinatari una imatge positiva de si mateix perquè actuï amb la finalitat de corroborar i afirmar aquesta imatge positiva.

—Provocacions. S’ofereix al destinatari una imatge negativa de si mateix perquè actuï amb la finalitat de desmentir o transformar la imatge de si mateix que s’ha construït i s’ha projectat en el discurs.

1.2.2. El registre figuratiu, la posada en escena i la realització audiovisual

L’anàlisi sobre la significació de la dimensió icònica i la posada en escena d’una obra visual es correspon amb l’anàlisi del llenguatge de les coses. Segons la semiòtica de la imatge (Groupe Mu, 1993), en el llenguatge icònic el pla d’expressió (pla de significants visuals) s’organitza sobre la base de la identificació d’elements figuratius: persones, espais, objectes, accions o situacions recognoscibles com a part d’un món determinat.

En la seva aplicació a l’estudi de la construcció de la imatge del partit polític, l’anàlisi icònica se centra en una examinació detallada sobre el candidat i la resta de persones que apareixen en l’espot (o en el cartell): l’aparença física, expressió facial, estil de vestuari, tipus de gestualitat, accions que porten a terme, espais que se’ls adscriuen (o contraposen), objectes que els caracteritzen, etc. Com a operació consegüent, l’analista ha d’extreure els valors culturalment associats a aquests signes visuals: aquelles connotacions que es desprenen d’un determinat estil de vestuari, la significació que hi ha darrere d’una postura corporal o un gest determinat del candidat, etc.

A més, en aquest estudi resulta molt rellevant observar la relació entre els referents destacats en el discurs verbal (subjectes o temes) i la seva visualització icònica en l’espot. Des d’aquesta perspectiva és com resulta més evident el poder retòric de la imatge icònica; sovint veurem com, més que no pas aclarir o reflectir allò de què es parla, la iconicitat visual funciona com a discurs sobre allò de què es parla, allò a què es fa referència des del discurs verbal, tot seguint certes estratègies comunicatives: per exemple, mostrant la candidatura com un col·lectiu plural i ben cohesionat, o suggerint implícitament l’adversari social/polític com a subjecte impersonal, fred, inquietant.

Pel que fa a la noció de posada en escena, es concep com a composició icònica global de la imatge: l’articulació escènica de subjectes, objectes, espais, accions i estats (situacions) que apareixen representats en els espots o cartells.

Respecte de l’anàlisi del llenguatge audiovisual, destaquem els recursos de l’enquadrament, el moviment de càmera i la profunditat de camp, que, com veurem tot seguit, tenen un potencial de significació articulat en eixos semàntics, connotacions polaritzades (el que en semiòtica s’anomenen sistemes semisimbòlics).

1)L’enquadrament està determinat fonamentalment pels paràmetres de mida, angle i nivell del pla. Segons la mida del pla (des del primer pla fins al pla general), l’enquadrament posseeix projeccions semàntiques relacionades amb valors com proximitat en oposició a distància, o poder en oposició a feblesa (del subjecte filmat). Alhora, pot transmetre un component de major o menor emoció, en relació amb la particular càrrega afectiva dels primers plans. Segons l’angle amb què s’enfoca el subjecte, entren en joc contraposicions d’estatisme contra dinamisme visual, o formalitat contra informalitat. Finalment, els plans desnivellats suggereixen, convencionalment, desordre, imprevisibilitat, o bé dinamisme, diversió.

2)Moviment de càmera (panoràmiques, tràvelings). Segons el paràmetre de direcció, un moviment de càmera posseeix un potencial semàntic relatiu a pujar enfront de baixar, anar endavant enfront d’anar endarrere, etc. D’altra banda, segons la trajectòria (en funció de si es tracta d’un moviment rectilini/regular o d’una trajectòria corba/irregular), el moviment de càmera pot transmetre rigidesa enfront de flexibilitat, ordre enfront de desordre, simplicitat enfront de complexitat o previsibilitat/mecanicitat enfront d’imprevisibilitat.

3)La profunditat de camp està determinada per la tria de l’objectiu fotogràfic i l’obertura del diafragma, i està relacionada amb un major o menor grau d’extensió/profunditat de la part enfocada de la imatge. Quant a efectes comunicatius fonamentals, pot contribuir a crear sensació d’una major o menor profunditat de l’espai, connotar realisme enfront d’estilització de la imatge, o donar lloc a jerarquitzacions visuals simples enfront de complexes en la composició del pla.

Naturalment, el potencial semàntic de la realització fílmica no s’esgota amb aquests elements. Aquí només se’n destaquen alguns dels més convencionals a tall de referència orientativa.

D’altra banda, en l’anàlisi del llenguatge audiovisual és imprescindible tenir també en compte el paper del muntatge en la construcció de significat. Tradicionalment, es considera que existeixen dos tipus d’estil de muntatge: el narratiu i l’expressiu. El muntatge narratiu té com a prioritat assegurar un encadenament clar dels esdeveniments representats, basant-se habitualment en relacions de causalitat i temporalitat entre les imatges. En canvi, el muntatge expressiu adopta un valor comunicatiu autònom; és un muntatge on, a partir de les connexions entre un pla i un altre, es produeixen efectes conceptuals significatius, com per exemple l’associació d’un rival polític a un determinat tipus de personatges agressius i escenes fosques (com en un recordat espot electoral del PSOE, de 1996).

A més del paper del muntatge en el suggeriment d’associacions o contraposicions retòriques, cal recordar també la importància del muntatge per a la creació d’efectes rítmics. Es poden identificar, en aquest sentit, muntatges de ritme ràpid, intens i àgil, o bé lent, reposat i pesat, i determinades modulacions variables del ritme al llarg de la peça audiovisual.

Finalment, pel que fa a la modelització global dels continguts i valors extrets en l’anàlisi de la iconicitat i la realització audiovisual, generalment recorrerem aquí a dos models canònics de l’anàlisi semiòtica: l’estructura narrativa i l’estructura enunciativa. En el primer cas, organitzarem els continguts sobre la base d’una estructura narrativa (sobre la referència dels rols universals de destinador, heroi, antagonista, etc., i els canvis d’estat fonamentals en la dimensió narrativa del discurs). En el segon cas, organitzarem els continguts sobre l’esquema de la relació comunicativa autor implícit – receptor implícit. Mentre que el perfil simbòlic de l’autor implícit en l’espot/ cartell permetrà extreure conclusions sobre la imatge de la candidatura, el perfil simbòlic del receptor o espectador implícit permetrà extreure conclusions sobre la imatge de la ciutadania/electorat en els espots i cartells de les campanyes d’ICV.

1.2.3. El registre plàstic

L’anàlisi plàstica dels espots i dels cartells descriu la dimensió plàstica de les imatges per tal d’extreure aquells valors que, en coherència amb les altres dimensions, construeixen el missatge de l’anunci. Segons el discurs narratiu i de posada en escena, molts dels valors plàstics de la imatge passen a atribuir-se a alguns dels subjectes —candidatura, votant, oposició, adjuvant, etc.— implicats en la narració.

La dimensió plàstica de la imatge deixa al marge la consideració dels objectes de la imatge com a representacions d’un món —real o imaginari— per tal de considerar exclusivament les seves propietats gràfiques. Les propietats gràfiques —o formals— de la imatge, com el color, el contrast, etc., mantenen certes analogies amb els elements bàsics de la percepció i, per això, s’agruparan en les categories perceptives que s’han considerat més rellevants: contrast, color, forma, estructuració del camp visual, espai i moviment —aquest darrer només en els espots—; aquestes cinc categories corresponen al que s’han anomenat qualitats plàstiques d’il·luminació, color, forma, composició, espai i moviment.

Així doncs, en l’anàlisi de cada anunci s’ha tingut en compte aquests cinc elements. En el cas dels espots, l’anàlisi pot referir-se a una imatge fixa que s’ha considerat especialment significativa o a un conjunt d’imatges, i llavors es pot tenir en compte les relacions de continuïtat o oposició que tenen entre si. Per exemple, sovint la il·luminació d’una imatge seqüencial —com ara un fragment d’un espot— no destaca per si mateixa, però pot ser molt significativa en relació amb la il·luminació de les anteriors o les posteriors.

El contrast o il·luminació té en compte els valors de luminància generals. Imatges fosques o clares, cremades o neutres transmeten valors específics. El color, amb les seves variables de to, saturació i brillantor, és un component important i exerceix principalment dues funcions: l’expressiva —vitalitat, seriositat, etc.— i la simbòlica —el verd de l’ecologia, el vermell del socialisme. La forma s’aplica tant a les representacions en les imatges com a la tipografia. Aquí cal observar elements com les línies, els contorns, les textures, la mida, la solidesa, la intel·ligibilitat de la forma, que ajuden a construir valors com el de claredat, estabilitat, presència, desequilibri, grandària, mida. La distinció forma-fons és també un element important que cal considerar en l’apartat de la forma per destacar la presència de l’un o l’altre i la interacció entre tots dos.

La composició es construeix a partir de la relació que estableixen diversos elements del camp visual, sigui en una sola imatge o en diverses. La dinàmica és un dels elements fonamentals de la composició, s’observa a partir de les relacions entre els pesos visuals, les simetries, els equilibris de cada element i tendeix a expressar l’ordre, la centralitat, les alçades i la proximitat, com també l’estat cinètic dels cossos —repòs, moviment potencial o en acte, direcció—, etc. Del fons principalment però també del tipus d’ocupació espacial de cada forma s’extreuen consideracions espacials, com espais neutres, plans, profunds, oberts, densos, agradables, homogenis, desordenats, etc. Finalment, el moviment dels objectes dintre del pla o del marc també és una qualitat plàstica que, a través dels seus eixos principals de velocitat, regularitat i ritme, expressa caràcters —veloç, atrafegat, serè, rítmic, alegre, etc.— que seran propietat també dels subjectes de la narració.

Per acabar, les qualitats plàstiques considerades en conjunt poden ser comparades amb les d’altres productes audiovisuals. A partir d’aquí es pot observar que molts dels espots i cartells electorals emulen característiques estètiques d’altres gèneres i subgèneres audiovisuals —documental, entrevista, videoclip, ficció, etc.— per tal d’aprofitar-se de les seves valoracions socials i d’enriquir-se amb una nova capa de sentit. L’estètica d’aquests gèneres i la seva variada popularitat entre els diferents grups socials és una altra de les fonts d’extracció de valors tant de la candidatura com del receptor.

1.2.4. La banda sonora

La banda sonora d’un producte audiovisual es defineix pels diferents tipus d’elements sonors que el componen. En general, aquests elements són de tres tipus: música, veu i altres sons o sorolls, que poden provenir d’objectes i animals del món de què participa l’espot. En la mostra d’espots analitzada, han aparegut els dos primers tipus d’elements: musicals i vocals.

De la música d’un espot es té en compte la dimensió expressiva i la dimensió simbòlica o ideològica. La primera s’analitza a partir dels elements estructurals de la pròpia cançó; a la segona s’hi fa referència només quan hi ha un clar paral·lelisme amb les altres dimensions narrativa, plàstica i de posada en escena l’espot, i s’extreu a partir del gènere musical i de la seva consideració social.

Els elements estructurals d’una cançó s’estableixen a partir de la tonalitat —major, menor, etc.—, el tempo i el ritme —tipus de compàs, increment de figures rítmiques—, la instrumentació —de corda, de vent, piano, veu, etc.—, el caràcter de la interpretació —enèrgica, delicada, neutral, etc.— i el volum. Com a art del temps que és, naturalment, de la música cal tenir en compte la progressió, que pot fer variar tant el seu protagonisme com la seva expressivitat en l’espot.

A partir d’aquí, s’estableixen diferents tipus de funcions expressives: una banda musical pot exercir una funció d’acompanyament i aportar ritme i temperatura al discurs, o pot tenir un gran protagonisme en l’espot. En aquest cas, la seva funció expressiva, a més de ritme, pot generar riques connotacions emocionals —alegria, disbauxa, sublimitat, malestar, intriga—, que poden evolucionar i transformar-se al llarg de l’espot i que passaran a formar part essencial del conjunt dels seus elements expressius.

A partir dels seus elements estructurals presos en conjunt, es pot conèixer el gènere musical de la cançó i extreure’n, si és pertinent, alguns dels seus valors socials i ideològics. Una música pot ser jove i alegre, contestatària o folklòrica, carrossa o elitista. A partir d’aquí també es poden extreure valors que complementin la definició d’emissor i receptor de l’espot.

Pel que fa a la veu, es té en consideració principalment si és la veu directa o en off d’algun personatge, o si és una veu en off tipus narrador. Els elements més importants són el gènere sexual, l’expressivitat i el tipus de dicció. Una veu pot ser clara, anar al ritme de la música o donar un caràcter contundent al que diu; en correspondència, en cada cas emfasitzarà la dimensió informativa, l’estètica o l’expressiva. Aquests elements aporten les seves pròpies connotacions al missatge i a l’emissor.