Читать книгу Les Corts valencianes de Felip III - M. Lluïsa Muñoz Altabert - Страница 7

INTRODUCCIÓ

Cap a la fi del segle XV, les monarquies europees inicien un procés de concentració territorial i de consolidació de la seua autoritat, en un intent de superar l’atomització del poder que va caracteritzar l’etapa medieval. La unió d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó en 1469 és considerada com a punt de partida d’aquesta dinàmica de consolidació i concentració del poder que continuaran els seus successors.

La unió de les dues corones, l’aragonesa i la castellana, fou plantejada, però, des del punt de vista merament dinàstic i de cap manera territorial. De fet, els distints regnes peninsulars s’integraven confederadament en una monarquia que només es projectaria com a una unitat d’acció cap a l’exterior, ja que a l’interior no es va preveure cap canvi ni en l’estructura ni en la forma de govern. La mateixa Corona d’Aragó posseïa una estructura confederal, amb el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó i València. Aquest nou ordre constitucional que establiren els Reis Catòlics va ser el que heretaren els Àustria i el que es va mantenir fins el final de la dinastia. Suposava el manteniment del diàleg ja existent entre el rei i els regnes, així com fer front a l’ofensiva reial cap a l’autoritarisme, l’avanç del qual donarà lloc a crisis i confrontacions, que es resoldran positivament per als postulats monàrquics, encara que sense atrevir-se a desarticular l’entramat constitucional.

De reis, en serien en cadascun dels regnes, i prevaldria el respecte a les llibertats regnícoles i als privilegis corporatius, cadascun conservaria els seus furs, costums, institucions, llengua, moneda, fronteres, duanes... La major diferència entre les dues corones residia en la concepció mateixa del poder reial: la concepció pactista, enunciada i defensada per juristes catalans com Francesc Eiximenis, es mantindria als regnes de la Corona d’Aragó, cosa que suposava una limitació del poder de la monarquia, ja que el rei ho era en funció d’un pacte pel qual es comprometia a respectar les lleis i els costums del regne, i aquest a donar-li fidelitat i acatament. Aquesta concepció ja no es mantenia a la corona castellana des que la recepció del dret romà va obrir pas a la idea de la plenitud del poder del príncep, tal i com la va recollir Alfons X el Savi en la II Partida; una supremacia del poder reial que entrava en contradicció amb la concepció pactista.

El pactisme caracteritzà la vida política i institucional de la Corona d’Aragó, i la institució que l’encarnava millor eren les Corts, representació màxima dels regnes. Generals o particulars, aquestes condicionaven el servei –prestació econòmica a la monarquia– a la sanció reial dels acords dels braços en Cort, sense la qual no aconseguien el rang de llei. En la mesura que això suposava un fre per a les aspiracions de les noves monarquies, aquestes intentaven reduir les convocatòries i acudien a altres sistemes de recaptació com préstecs o donatius. Els reis a Castella ja havien assumit la plenitud legislativa, amb la utilització de pragmàtiques sense passar per les Corts, i la facultat de derogar qualsevol ús, costum o privilegi del sistema normatiu, per la qual cosa les funcions de les Corts ja havien quedat reduïdes al jurament de l’hereu i a les necessitats de recaptació fiscal. Així, l’ideal de la nova monarquia estava més consolidat a Castella, i la seua major governabilitat pel que respecta a l’autoritarisme, la va configurar com a paradigma a seguir en els territoris no castellans.

A la Corona d’Aragó, la trajectòria autoritària de la monarquia experimentà un significatiu impuls en el segle XV. L’entronització de Ferran II (1479) afegirà una nova empenta per organitzar un sistema de govern més supeditat als interessos reials i assentat territorialment a la Corona de Castella, cosa que allunyava el monarca dels seus territoris patrimonials. La política centralista que s’inaugura farà que, als regnes no castellans, s’instauren uns mitjans d’acció depenents i al servei directe del monarca. Van desenvolupant-se així òrgans de govern delegats de la monarquia com el virregnat, la Reial Audiència i el Consell d’Aragó, institucions totes elles que es configuren com a instruments bàsics en l’ampliació i consolidació del poder autoritari. L’absentisme monàrquic durà a potenciar la figura del lloctinent general, institució medieval com la del portantveus de general governador, per a suplir l’absència reial a tots els territoris. El virrei assumeix la representació del monarca al regne com el seu alter ego, per això el nomenament havia de recaure en familiars directes del rei, premissa que a poc a poc deixarà de complir-se, com també que fossen naturals del regne, cosa que provocava el recel i les protestes dels regnícoles. Recel que també es manifestà pels amplis poders amb què fou investida la institució, entre altres la convocatòria i presidència de les Corts. El 1494 Ferran II reorganitzà el Consell d’Aragó per assessorar el rei en tot allò concernent al govern d’aquesta corona. Era ensems consell per la seua funció d’assessorament, cancelleria perquè s’hi emetien pragmàtiques, privilegis, provisions per als distints territoris, i tribunal per actuar com a instància suprema de les causes que li arribaven en apel·lació. L’absentisme va justificar també, com hem dit adés, l’entrada en funcionament d’una altra de les institucions depenents directament de la monarquia, la Reial Audiència. Posada en marxa al Regne de València el 1506 amb la presidència del lloctinent, es convertirà en el màxim instrument d’administració de justícia, i intentaria posar fi als problemes de competències jurisdiccionals.

L’absència del monarca dels seus territoris patrimonials donava peu a una situació perillosa per a l’autoritarisme monàrquic, com era un major protagonisme de les institucions representatives dels regnes: les juntes d’estaments, la Generalitat i els municipis de reialenc. S’imposava, doncs, establir mecanismes que permetessen exercir el màxim control polític i econòmic sobre les institucions forals, a fi d’acomodar-les als interessos de la monarquia. Pel que respecta a la Generalitat i als municipis de reialenc, la fórmula més efectiva era controlar l’elecció dels càrrecs, i pel que fa a les Corts, eludir-les. Tot això encara que a les Corts de 1301 va ser estipulada una assiduïtat triennal, tot i que cap monarca de l’època foral moderna va respectar l’acord.[1]El fet que la convocatòria fos prerrogativa reial, que els sobirans poguessen optar per obtenir ajuts econòmics mitjançant altres alternatives de recaptació, com préstecs i donatius, i que les Corts fossen ensems tribuna del manteniment de l’organització politicoadministrativa del regne i exponent del pactisme legislatiu, tot alhora féu que la Corona defugís convocar-les.

De tots els regnes de la Corona d’Aragó, Aragó fou el que més refractari es va mostrar a l’autoritat monàrquica i on la noblesa va ser prou més turbulenta. Saragossa va veure segrestada per ordre reial l’elecció dels seus jurats, la Diputació va perdre el nomenament dels seus oficials, les Corts de Saragossa de 1488 assistiren a la suspensió temporal del privilegi de manifestació dels seus representants, i la noblesa aragonesa es va trobar davant una germandat aragonesa similar a la castellana; així de contundent responia el Catòlic a l’assassinat de l’inquisidor Pere de Arbués i al xoc amb l’autoritat dels jurats. Els catalans també sofriren en nom del «redreç» la suspensió de les eleccions a la Generalitat i al Consell de Barcelona, i el monarca va designar-ne els administradors. Així mateix, les eleccions a la Diputació de València es veieren suspeses sine die en favor de funcionaris reials.[2]

També al Regne de València, el poder reial hi va anar en augment, la qual cosa es va veure afavorida pel fet que la Diputació no hi va arribar a assumir completament el seu vessant polític –com si que ho féu la Diputació catalana–; els representants dels braç reial en la Diputació estaven molt controlats, ja que la seua carrera política s’havia fet al cap i casal, i el Consell executiu sempre va ser dominat pel monarca mitjançant el racional. Encara que els estaments valencians es mostraren molt actius en la defensa dels interessos polítics del regne davant el control reial sobre la Generalitat.

Durant un temps després de la mort d’Isabel de Castella (1504), l’ordre constitucional existent va estar en escac per la qüestió de l’herència. La mort de Ferran II i la instauració dels Habsburg sancionarà definitivament la unió dinàstica de les dues corones. Els primers anys de regnat de Carles I es presentaren tibants: la imperícia política del monarca i el seu desconeixement de les llengües peninsulars, el malestar per la presència d’una cort estrangera acusada de rapinyaire, els interessos imperials, les tensions provocades per l’avanç de l’autoritarisme en temps del Ferran II, tot a l’hora es va projectar contra Carles I en forma de rebel·lia inicial, i ben aviat esclatarien dues crisis de no poca envergadura, les Comunitats a Castella i les Germanies als regnes de València i Mallorca. L’error polític del rei pel que fa al Regne de València fou no convocar-hi Corts, com ja havia fet a Castella, a Catalunya i a Aragó, per complir així el precepte de jurar els Furs, sense la qual cosa no hi havia reconeixent com a sobirà i els seus actes mancaven de valor jurídic. La feblesa política del rei va ser aprofitada per la ciutat de València per prendre la iniciativa perduda en l’etapa anterior. Com a primer pas, el Consell Secret va restaurar el sistema d’elecció de càrrecs per sorteig, en substitució del de la ceda imposat per Ferran d’Aragó; com a segon, es va recuperar el nomenament de racional per part del Consell General.

El moviment agermanat, que va esclatar la primavera del 1519, manifestava el descontent de les classes populars i menestrals per la corrupció i la mala administració dels jurats, els abusos dels privilegiats i una justícia discriminatòria en favor dels poderosos. No es va presentar com un moviment antimonàrquic, sinó de lluita social, i per les peticions, reformes i canvis en el govern municipal, com un rebuig a la pràctica autoritària de l’etapa anterior. La gran jugada de l’aristocràcia fou implicar el rei en la seua causa, fet que palesa la seua incapacitat per a fer front al conflicte i la seua dependència del monarca; el gran desencert dels agermanats rau en les contradicions en què incorregueren. Mentre que era el mateix estament militar qui recordava al rei el precepte foral de convocar Corts, els agermanats, considerant contraproduent per als seus interessos la presència del rei al regne, li oferien la possibilitat de ser jurat mitjançant un representant, proposta insòlita i aliena al procediment jurídic, més favorable als interessos de la política autoritària. El fracàs de les Germanies, a l’igual que el de les Comunitats, va suposar una clara dependència de l’aristocràcia respecte a la monarquia, i «no sols es frustaren les aspiracions de les classes populars, sinó que, a més a més i sobretot, es validà el camí de l’autoritarisme dibuixat per Ferran el Catòlic, reforçat ara amb l’aliança rei-noblesa».[3]

Després de les tensions inicials i la llarga i cruenta repressió de Na Germana de Foix, s’inicia un període més relaxat en les relacions entre el regne i el poder reial, tal i com ho corrobora el govern no massa conflictiu dels lloctinents generals, l’escassa problemàtica plantejada en Corts i la freqüència amb què el monarca va convocar-les, sis vegades front a les dues de Ferran el Catòlic, encara que sempre com a Corts Generals de la Corona d’Aragó celebrades a Montsó. Una disposició parlamentària que hem de relacionar amb les necessitats econòmiques que li ocasionaven les diverses empreses imperials. Els serveis, que al llarg del segle XVI es mantingueren en 110.000 lliures, van suposar, per la freqüència de les reunions, una contribució important del Regne de València a les necessitats econòmiques de la monarquia. Però de tots els regnes de la Corona, era Castella el que suportava el major pes contributiu: als serveis extraordinaris votats en Corts, les rendes ordinàries i regalies, els ingressos de gràcia procedents de fonts eclesiàstiques, s’afegia l’alcabala i els terços reials. Encara que Castella ho va suportar durant la primera meitat del XVI, per trobar-se en plena expansió econòmica i demogràfica, ja a finals de segle va mostrar signes d’esgotament a mesura que es caminava cap a l’estancament demogràfic, l’empobriment camperol, el col·lapse artesanal i el debilitament comercial. Aquest major pes contributiu anirà creant un corrent d’opinió favorable a una major aportació dels regnes no castellans a la monarquia.

Amb el regnat de Felip II (1555-1598), les relacions rei-regne tornen a un clima de crispació, que té molt a veure amb tres qüestions veritablement conflictives: el bandolerisme, molt arrelat a l’àrea mediterrània; la qüestió morisca, derivada de la no assimilació i relacionada amb l’ideal d’unitat religiosa, i la tercera, la defensa de la costa, donada la inseguretat del litoral pels atacs de la pirateria nord-africana. Començant per aquesta última qüestió, des del regnat de Carles I, els atacs s’havien fet sistemàtics; en la memòria de tots estava Barbarossa, Dragut, Salah Rais, l’assalt de Cullera en 1550, atacs que palesaven la vulnerabilitat del litoral i els problemes de seguretat del regne. Això va fer que els estaments demanassen al rei la revisió del sistema defensiu, i donà lloc al desenvolupament i perfeccionament de l’organització de la defensa costanera, la qual suposarà, d’una banda, una major integració del regne en la defensa de la monarquia, encara que les actuacions es limitaren a les fronteres del territori propi; d’una altra, provocà tant l’augment de l’aportació econòmica com d’una contribució en homes, mitjançant l’organització del «batalló de la milícia efectiva», format per deu mil homes encarregats de fer front a qualsevol atac exterior. Al perill dels atacs turcobarbarescos, però, s’afegia la por que aquestos entrassen en connivència amb els moriscos, considerats com a «quinta columna otomana», fet que augmentava les tensions entra la població cristiana vella i la morisca.

Al clima d’inseguretat i preocupació, s’afegia el del bandolerisme, el qual, diferenciat ja de la delinqüència comuna, es va desenvolupar tant en la forma habitual de la Mediterrània, l’aristocràtic i el popular, com en la més característica de les terres valencianes, el morisc i el rural. La seua proliferació fou aprofitada per la monarquia a fi de guanyar terreny en detriment de la normativa foral, i donà lloc a l’enfrontament entre els oficials reials i els estaments.

D’ençà el «viratge filipí», la política reial va decantar-se cap a una major rigidesa i provocà una topada oberta amb els regnes de la Corona d’Aragó. La crisi de 1568, el contacte dels hugonots francesos amb el bandolerisme català i aragonès; la rebel·lió de las Alpujarras a partir de la reial pragmàtica de 1567 contrària als costums dels moriscos, i l’alçament als Països Baixos, foren tots a l’hora els causants del viratge. Va ser el virrei Don Francisco de Montcada, comte d’Aitona, durant els seus successius virregnats (1580-1595) al Regne de València, l’encarregat d’executar la política rigorosa del monarca. Hi havia dos objectius ben definits en el seu punt de mira: l’un el desarmament i control dels moriscos, donada la malfiança generalitzada que planejava sobre ells; l’altre, l’eradicació del bandolerisme. La seua política es mostrà obertament antiforal, i el ressò n’arribà a les Corts de 1585 amb la denúncia dels braços per les contínues transgressions al cos legislatiu. Tanmateix, si bé Felip II hi acceptà les denúncies de contrafur més evidents, també s’hi negà a qualsevol concessió que empenyoràs o afeblís la prossecució encaminada a reprimir i posar fi al desordre públic. Així, segons S. Garcia Martínez, la clausura de les Corts suposà una mena de xec en blanc per a una nova escomesa repressiva, clau de la qual fou una pragmàtica que es va fer pública a València el 7 de juny, en què s’establien clàusules contra encobridors, acollats i oficials negligents. A les darreries de 1586, els objectius de la política repressora no s’havien assolit, i les directrius seguides pel comte d’Aitona, fins que morí en 1594, se centraren en el manteniment de les disposicions adients. Van ser anys durant els quals hi hagué nous intents d’aconseguir la instrucció dels moriscos, de l’empenta a favor del cors cristià perquè defensàs el litoral i barràs les fugides dels cristians nous a Berberia, així com algun ensurt com la confabulació de l’antic secretari Antoni Pérez i Enric IV de França, amb la col·laboració d’Isabel d’Anglaterra, per avalotar els moriscos valencians descoberta, però, a temps.[4]

L’ofensiva antiforal desplegada en temps de Felip II farà que, donades les escasses convocatòries de Corts –1564 i 1585, totes dues a Montsó–, els estaments practiquen un mecanisme de protesta reglamentat pels Furs encara que no ben rebut, quan no obstruït, pel monarca, com són les ambaixades al rei, que constituïen una evidència de dissensions entre el monarca i el regne. Però si la denúncia de contrafur mitjançant ambaixada podia ser desoïda per la monarquia, les reclamacions que es feien en Corts exigien una resposta si es volia percebre el servei. No obstant això, en temps de Felip II, el regne va contribuir dues vegades de forma extraordinària i fora de Corts a les necessitats econòmiques de la monarquia; foren dues contribucions de 100.000 lliures cadascuna que en 1574 i 1592 obtingueren els virreis Mondéjar i Aitona sota el pretext de fortificar el regne.

Durant els virregnats del marquès de Dénia (1595-1597) i del comte de Benavente (1598-1602), el bandolerisme, amansit en el ferri virregnat d’Aitona, reviscolava amb més força i presentava ara una nova cara, la de les bandositats, a més dels ja clàssics bandolerismes morisc, aristocràtic i popular. Força arrelades a la Ribera del Xúquer, les bandositats es mostraven com un tipus de bandolerisme prou més enrevessat, cosa que feia estèrils les mesures adreçades a apavaigar-lo. La situació s’anava complicant amb les escomeses episòdiques dels corsaris nord-africans i, sobretot, amb un desassossec que esclatà al regne en 1596, quan, a conseqüència de la guerra de la monarquia hispànica amb la coalició de Greenwich, es va creure en una possible connexió dels moriscos valencians amb els anglesos primer, i després amb els turcs. Aquest afer donà lloc a l’establiment d’una estreta vigilància dels cristians nous i féu que el marquès de Dénia iniciàs les disposicions adients per assolir la defensa del regne, que es materialitzaren un any després (1597) en la pragmàtica de la milícia efectiva.[5]

Al setembre de 1598, Felip III accedia a la Corona. La mort de Felip II tan-cava una dura i difícil època amb conseqüències en les relacions de la monarquia amb els regnes de la Corona d’Aragó. La concentració del poder en la persona mateixa del monarca, el pes de la raó d’Estat en totes les decisions de govern, la lentitud dels últims temps de malaltia del rei, van suscitar esperances de canvi amb el nou jove monarca, que donava una imatge de resolució i d’iniciativa que va durar poc; una imatge que tenia més a veure amb una reacció biològica fruit de l’ànsia d’ocupar-se d’allò que fins al moment li havia estat vedat, que amb la personalitat pròpia del monarca.[6]Efectivament, si hi ha un tret que caracteritzà el regnat de Felip III (1598-1621), fou el fet d’iniciar el costum de delegar les funcions de govern en mans de persones de confiança, conegudes com privats o favorits (validos), els quals no només concentraven el poder sinó també les influències, de manera que es trencava així el sistema d’equilibri entre faccions característic d’etapes anteriors. La «nissaga de poder» la va iniciar el Don Francesc de Sandoval i Rojas, cinquè marquès de Dénia i primer duc de Lerma des de 1599, que va saber fer-se lloc en l’ànim de Felip III quan era príncep, malgrat els intents de Felip II d’allunyar-lo de la seua influència, atesa l’afición que el príncep mostrava dia a dia pel marquès. De fet, el 1595 envià el marquès a València com a virrei, encara que alguns s’estimaven més haver-lo destinat al Perú. Rellevat del seu càrrec de virrei en l’octubre de 1597, Sandoval retornà a la cort i per voluntat de l’hereu se l’anomenava cavallerís major del príncep. L’accés al tron de Felip III li obria definitivament les portes al valiment i des d’aquest a moure els fils del govern, encara que més en benefici propi que en el de la monarquia.[7]Les actuacions inicials del privat s’encaminaren així cap al seu afiançament, i això feia necessari controlar l’àmbit més pròxim al monarca, la cort, centre de poder polític, administratiu i de distribució de patronatge. Qui volgués acostar-se a Felip III, hauria de passar primer per Sandoval. Va fer fora tots els servidors fidels de Felip II que no li eren afins, com Cristóbal de Moura, que va perdre el seu ofici de «sumiller de corps», càrrec que ocupà el mateix duc de Lerma, ja que això suposava assumir totes les tasques relacionades amb el servei personal del monarca, uns afers d’importants conseqüències polítiques; Rodrigo Vázquez de Arce –president del Consell de Castella–, Juan de Portocarrero –inquisidor general–, García de Loaisa –antic preceptor del rei– o Diego Fernández de Córdoba, marquès de Chinchón, entre altres, també van ser foragitats. Per a assegurar-se el recolzament i estendre el seu poder, va promoure el nomenament de persones afins, ja fossen familiars o clients, una pràctica d’altra banda no desconeguda a l’època, però que ara omplia el govern de mediocres i venals que entenien el poder només com a guany personal, i tot açò alhora que «las mejores cabezas» eren allunyades de la cort i col·locades en virregnats, governacions, ambaixades; el mateix Moura fou enviat de virrei a Portugal. A més de la seua posició política, un altre aspecte que va controlar fou el seu propi prestigi social i econòmic, i per extensió el del seu llinatge: en 1599 va obtenir el títol de duc de Lerma, títol castellà que desplaçava a un segon lloc el valencià de marquès; i el complementava amb la política matrimonial de casar els seus fills amb llinatges importants, com els Enríquez –almiralls de Castella–, els Mendoza –ducs de l’Infantado– o amb els ducs de Medina Sidonia.

Un dels objectius del duc de Lerma fou aïllar el monarca d’influències de la cort que no li resultassen favorables, i aprofitant la predisposició viatgera del rei, li planificava viatges i estades en ciutats i viles pertanyents a la seua senyoria o relacionades amb ell com València, Ventosilla o Lerma, on es podia practicar la cacera, una activitat a què Felip III era prou aficionat. El trasllat de la cort a Valladolid el 1601, durant sis anys, tingué molt a veure amb l’interès d’aïllar el rei d’un ambient crític cap a la figura del favorit, a més de fer-se pagar a preu d’or els trasllats que tant interessaven a les dues ciutats rivals, Madrid i Valladolid. I tot açò, al mateix temps que allunyava el monarca de la influència que hi exercia l’emperadriu Maria. L’autoritat del favorit es fa palesa també en l’elecció de la ciutat de València com a lloc de celebració d’un doble enllaç: el de Felip III amb Margarida d’Àustria, i el de la infanta Isabel Clara Eugènia amb l’arxiduc Albert. I això malgrat que a Barcelona se li havia promès celebrar-hi les núpcies i per això hi havien començat els preparatius, a més d’haver prestat obediència, encara que no hi estiguessen obligats fins després que el rei hagués fet el jurament acostumat. La mà de Lerma en l’elecció de València es fa palesa si considerem les veus en contra que sorgiren a la cort respecte al viatge del rei per rebre la seua esposa, ja que el moment no era favorable: hi havia fam, es patia un brot de pesta a Madrid i altres ciutats, les arques estaven exhaustes... Així i tot, es va fer una consulta al comte de Chinchón, el qual va manifestar-se en contra del viatge, i per iniciativa del privat es consultà Juan de Idiáquez, que s’hi mostrà favorable, i va ser aquest dictamen el que es portà endavant. El duc de Lerma satisfaria la seua vanitat rebent el rei en la seua pròpia senyoria, alhora que mostraria públicament el seu protagonisme i el favor reial. Al febrer, el rei ja era a València; la ciutat s’omplia de grans d’Espanya i de noblesa titulada, i mentre s’esperava l’arribada de la reina, el temps es consumia en festes, caceres per l’Albufera i oficis de devoció. Diumenge 18 d’abril, per la porta dels Serrans, entrava la reina Margarida a la ciutat, on en l’església major, el nunci Camilo Caetani anava a ratificar les esposalles celebrades a Ferrara mig any abans.[8]Amb bous, torneigs, justes i tot tipus de jocs festejaren durant vuit dies les noces. El cap i casal hi va fer despesa de 30.000 lliures, encara que amb la promesa de restitució.

Abans de tornar a Castella, Felip III va celebrar Corts a Barcelona, davant les pressions que hi rebia del Principat; el mateix virrei, el duc de Feria, havia manifestat que els ànims s’hi trobaven alterats. Concloses aquestes, i amb un servei d’un milió de lliures, tornà de nou a València i a Dénia, per anar després a Saragossa, on el reclamaven els aragonesos. Allí va concedir el perdó general per a tots excepte tres dels implicats en els esdeveniments de 1591, va jurar els Furs a la Seu, però no va celebrar-hi Corts en tot el seu regnat malgrat la insistència amb què se li demanava. Hom diu que va mantenir un gran desinterès pel Regne d’Aragó i els seus assumptes, encara que, en la línia autoritària, va controlar totes aquelles manifestacions en contra seua i tots els aspectes de govern mitjançant institucions i persones. No tornà el rei a València fins la celebració de les Corts en 1604 i, concloses aquestes, mai més no va visitar la Corona d’Aragó, i aquesta va patir les conseqüències de l’absentisme reial.

Com assenyala C. Seco Serrano,[9]la figura del duc de Lerma ha esta condemnada per la historiografia tradicional fonamentalment perquè va moure la maquinària política sense obeir un programa de govern que oferís solucions als problemes de la monarquia, i per la corrupció i ambició sense mesura del mateix Lerma i dels seus promocionats, alguns dels quals arribaren a ser processats per corrupció, com fou el cas de Ramírez de Prado i de Don Pedro Franqueza, comte de Vilallonga i secretari del Consell d’Estat. Per a Francesc Tomás y Valiente, els favorits es van situar per damunt de la figura dels secretaris d’Estat, eclipsant la importància que aquesta figura havia tingut amb Carles I i Felip II. A diferència del secretari d’Estat, el favorit posseïa «ambición de mando, alta categoría nobiliaria y la inicial y profunda amistad con el rey, disfrutada antes de que el príncipe llegara a rey», i per això no es conformaven amb la simple influència, sinó amb el reconeixement i el títol jurídic i polític. El valiment fou l’intent de la aristocràcia cortesana «de asaltar de modo pacífico los escalones políticos administrativos del poder, situándose por encima de todos ellos en la dirección del Estado».[10]

D’altra banda, amb la Corona, Felip III va rebre una herència llastada: un ampli imperi amb un gran nombre de regnes i territoris cadascú amb lleis i privilegis propis; una situació financera crítica amb unes arques reials exhaustes;el declivi del prestigi a l’exterior, i unes relacions tibants amb els regnes no castellans, conseqüència del rigor que caracteritzà l’últim terç del regnat de Felip II. L’estat ja havia conegut tres fallides –1557, 1576 i 1596–, molt relacionades amb la manca d’una política econòmica coherent i una política exterior molt cara que obligava a l’ús constant del crèdit i la recaptació d’impostos. A tot això s’afegia la disminució de l’arribada de metall americà i l’onada de pesta que, sobretot a Castella, tingué lloc entre 1597 i 1602, amb una considerable disminució de la població. Era una situació econòmica crítica que portà Felip III a iniciar una pràctica que havia estat refusada pels dos avantpassats seus i que sovint continuaria el seu successor, les alteracions monetàries. Va iniciar-la en 1599, retirant el poc argent que tenia la moneda de billó; tres anys després, en 1602, la reduirà de pes mantenint el seu valor, mentre que en 1603 ressegellava les monedes duplicant-ne el valor nominal, i cap a la fi del seu regnat, emetrà una gran quantitat de moneda. Aquest col·lapse financer posarà de manifest la necessitat d’imposar una política pacifista, i així, després de signada la pau a Vervins amb França en 1598, poc abans de la mort de Felip II, Felip III continuarà signant la pau amb els altres dos integrants de la coalició de Greenwich: Anglaterra, signada a Londres en 1604, i la Treva dels Dotze Anys amb Holanda en 1609.

El desenvolupament del bandolerisme va prosseguir al llarg del regnat. Durant el virregnat del comte de Benavente (1598-1602), Don Joan Alfons Pimentel, una onada de criminalitat i desordre públic va ensenyorir-se del Regne de València. El seu govern hi va resultar inoperant, ja que les mesures adoptades s’hi mostraren incapaces de fer-li front. El va succeir Joan de Ribera, arquebisbe de València, i per tant primera veu de l’estament eclesiàstic del regne. El virregnat de l’arquebisbe fou breu, sols catorze mesos, però va ser d’una tal energia que aconseguí aturar l’escalada del bandidatge, encara que amb el cost de transgredir els Furs. Des d’un principi, es va guanyar la malvolença dels estaments valencians, la qual cosa es féu palesa en la reunió de l’estament militar del 6 de setembre de 1603, on es consideraren les queixes constants que havien sorgit des de feia temps, donat que l’arquebisbe, per la seua condició de virrei, no podia ser present al braç eclesiàstic. Apuntaven també que la reparació dels greuges es feia molt dificultosa i gairebé impossible per trobar-se en mans seues les jurisdiccions eclesiàstica i secular. De l’esmentada reunió isqué el ferm propòsit d’aconseguir del rei «enviar virrei seglar y de capa y espada».[11]Així doncs, per a S. García Martínez, l’esmentada malvolença, els seus intents de dissuadir el rei de celebrar Corts, un possible acte de nepotisme del duc de Lerma, i el no respecte a la legislació valenciana, dugueren com a conseqüència que el rei no el tingués en compte a l’hora de designar un nou virrei, i acabà així la seua trajectòria política.[12]

Malgrat tot, i comparant amb les tensions que hi hagué durant el regnat de Felip II, i més en concret des dels últims anys del segle XVI, les relacions del Regne de València amb la monarquia de Felip III van ser prou relaxades. Almenys no es van plantejar conflictives, tot i que l’expulsió dels moriscos podia haver donat peu a un punt de fricció. El mateix Lerma havia mantingut una actitud fluctuant en aquest respecte; com a marquès de Dénia, i per tant un més de l’estament militar del regne, compartia les preocupacions dels senyors per les pèrdues econòmiques que la mesura suposava, per la qual cosa en 1582 es va oposar al projecte. Però com a duc de Lerma i favorit del rei, reunida una gran fortuna amb l’acumulació de càrrecs i prebendes, i amb la solució d’indemnitzar els senyors que es veiessen perjudicats, no va tenir inconvenient a sancionar l’expulsió. D’altra banda, Lerma va saber jugar amb la suposada predilecció del monarca pel Regne de València –recordem que tres vegades va visitar el rei les nostres terres, fet sense precedents que no era altra cosa que la influència que Lerma exercia sobre el rei–, unes atencions reials que es compensaren amb importants contribucions econòmiques del regne. Així, a les 100.000 lliures que es van oferir extraordinàriament durant el virregnat del duc, se n’afegien poc més de 387.075 de servei voluntari el 1602, servei que, com més endavant veurem, fou recaptat entre les ciutats, viles, llocs, prelats, particulars, Generalitat i moriscos. Poc després el regne es va comprometre en 400.000 lliures (100.000 de servei ordinari i 300.000 més d’extraordinari) oferides a les Corts de 1604, a més de 62.095 lliures per pagar als qui havien treballat en aquesta assemblea parlamentària, de les quals 15.000 lliures anirien a les butxaques de Lerma. Però si quantiós era el muntant econòmic, de més envergadura era el projecte aprovat a les Corts de dotar el regne de quatre galeres per a la defensa de la costa, que la monarquia volia estendre més enllà de les aigües del litoral. En aquest sentit, la jugada sembla que fou doble: si d’una banda el monarca no va acceptar el capítols que no li eren favorables, per l’altra, el regne, encara que sí que va imposar el drets destinats a les galeres, tal vegada no va posar massa interès a executar un projecte que hauria desembocat en una contribució permanent a la monarquia i a la defensa de la costa valenciana.

Del 9 de gener al 20 de febrer de 1604, els tres braços del Regne de València, reunits al convent de Sant Domènec de la ciutat, tractaren i presentaren a Felip III els furs i actes de Cort acordats en les sessions dels braços. Es presentaren també un total de 28 denúncies de contrafur, un nombre elevat que evidencia la política antiforal de les institucions delegades de la monarquia, i la defensa del regne davant l’augment de l’autoritarisme reial. Tots els capítols van rebre el seu decret reial, i no hi ha constància de cap irregularitat en el procediment. La participació fou àmplia, sobretot la del braç militar, que va veure’s molt recompensat. El rei va obtenir l’objectiu pel qual va accedir a la convocatòria: un bon servei, que el poble va interpretar com una traïció dels seus representants.

[1] S. Romeu Alfaro: Les Corts valencianes, València, 1985, p. 37.

[2] E. Belenguer Cebrià: El Imperio hispánico, 1479-1665, Barcelona, 1995, p. 56.

[3] C. Pérez Aparicio: «Foralisme i centralisme al País Valencià modern», dins I Congrés d’Administració Valenciana: De la Història a la Modernitat, València, 1992, p. 141.

[4] S. Garcia Martínez: Valencia bajo Carlos II. Bandolerismo, reivindicaciones agrarias y servicios a la monarquía, Villena, 1991, pp. 84 i 85.

[5] Ibidem, pp. 103-110.

[6] C. Seco Serrano: «Aproximación al reinado de Felipe III: una época de crisis». Pròleg a Ciriaco Pérez Bustamante, La España de Felipe III, en Historia de España dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Madrid, 1983.

[7] C. Pérez Bustamante: Semblanza de un monarca y perfiles de una privanza, Madrid, 1950, p. 39.

[8] Ibidem, pp. 64-70.

[9] C. Seco Serrano: op. cit.

[10] F. Tomás y Valiente: Los validos en la monarquía española del siglo XVII, Madrid, 1983, pp. 54-55.

[11] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 403.

[12] S. Garcia Martínez: op. cit., pp. 118-119.