Читать книгу Les Corts valencianes de Felip III - M. Lluïsa Muñoz Altabert - Страница 9
ОглавлениеI. LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS
EL SERVEI DE 1602: EL PUNT DE PARTIDA
Ja en abril del 1599, aprofitant la vinguda de Felip III per celebrar les seues noces amb Margarida d’Àustria, els estaments li suplicaren sense èxit la convocatòria de Corts. Tampoc l’obtingueren pocs mesos després, el setembre del mateix any, quan per mitjà de Don Baltasar Mercader, li fou feta una petició semblant a Saragossa, on es trobava el rei celebrant-hi Corts.[1]Sens dubte, davant la manca de resposta, els estaments decidiren esperar una ocasió millor per reiterar el prec, i aquesta no va tardar molt a presentar-se. Efectivament, a les darreries del 1601, les necessitats financeres de Felip III el portaren a haver de demanar al Regne de València un donatiu que pal·liàs el fort destret en què es trobaven les arques reials. Els deutes heretats del seu pare i les despeses constants de la monarquia, exigien uns ingressos majors i més continus, que resultaven insuficients amb l’estancament dels recursos americans, i amb la sola aportació de la Corona de Castella sotmesa a una pressió contributiva més forta. La desigualtat es feia força patent i calia remeiar-la, sobretot davant la resistència que mostraven els regnes perifèrics a les exigències del govern central. Però com que es tractava d’una tasca en gran mesura malmirada, tant el rei com el seu privat, el duc de Lerma, van defugir-la amb la clara intenció de no excitar l’opinió pública. Per altra banda, el fet que a la Corona d’Aragó les Corts fossen utilitzades com a plataforma de manteniment de la seua organització politicoadministrativa front a la trajectòria centralista-absolutista de la monarquia, feia que la seua convocatòria fos eludida en la mesura que la situació financera i les pressions dels regnes ho permetien. Altres alternatives de recaptació, com els préstecs i els donatius, podien resultar molt més rendibles, tenint en compte que no calia «pactar» amb els regnes cap tipus de reivindicació que se’n pogués formular, a més de tenir l’avantatge de no haver de patir les incomoditats d’un viatge i una estada que sempre solia ajornar-se més del que era desitjable a la part reial. En contrapartida, la possibilitat d’aconseguir serveis fora de Corts podia suposar un afebliment del règim foral, per la impossibilitat d’adequar la legislació als nous canvis.
Era necessari, per tant, eixir de l’entrebanc i fer front a les exigències immediates. Aquest és el sentit del donatiu que llavors es va demanar, i per això, es revestia amb els apel·latius de graciós i voluntari: graciós perquè es feia sense cap contrapartida de la part reial, i voluntari perquè no s’estipulava cap contribució, i aquesta es deixava a la lliure voluntat de les ciutats, viles i particulars del regne. Conegut com a servei de 1602, anava a ser el primer i l’únic servei amb les característiques de voluntari i fora de Corts que es féu durant el regnat de Felip III. El precedent més immediat era el de 100.000 lliures realitzat en temps del virregnat del marquès de Dénia (1595-1597), ja que la despesa de 30.000 lliures que el Regne de València havia fet amb motiu de les noces reials de Felip III i Margarida d’Àustria –celebrades com ja hem dit a València el 1599–, no les podem considerar com a tal, ja que hi havia la promesa d’ésser reintegrades a la ciutat.[2]Tal i com es plantejava aquest servei, i pel seu caràcter de voluntari, no es coneixeria el seu muntant fins que els fils del govern central anassen movent-se pel regne i, salvades les possibles dificultats, els regnícoles s’hi pronunciassen. Per tant, calia diligència, brevetat i, per damunt de tot, buena maña, a fi d’aconseguir un servei substanciós.
El primer contacte que al respecte tingué el virrei, comte de Benavente, està datat l’11 d’octubre de 1601.[3]Des de Castrocarbón, el rei exposava la necessitat en què es trobava de demanar a la Corona d’Aragó una subvenció que mitigàs la greu estretor que patien les finances reials. Justificava la demanda no sols per la difícil situació en què el seu pare deixà la hisenda reial, sinó també per les moltíssimes i inexcusables despeses a què havia hagut de fer front des de la seua arribada al govern,[4]i més, per altra banda, quan les contribucions ofertes pels regnes de Castella resultaven insuficients. Per tant, forçosament havia de recórrer als seus fidels vassalls de la Corona d’Aragó, esperant que llur inclinació vers el seu servei no fos menor que la d’altres regnes, «si·[e]n ella se buscan, con el cuydado y diligencia que es menester y yo lo espero, los medios necessarios para poderme prevaler luego de alguna relevante suma...». Per aplanar les possibles dificultats i facilitar la tasca de recaptació, s’apuntaven algunes idees persuasives. Això no obstant, es deixava la porta oberta a qualsevol altre tipus de procediment que servís a tal fi, ja que el virrei hauria de reunir-se amb la Junta Patrimonial i la Reial Audiència per a estudiar de quines altres coses es podria hechar mano, i negociar tot seguit amb el poble, els particulars i els estaments del regne, intentant-hi esbrinar el que de tots ells es podria extraure.
El que a la monarquia li semblava negociable i, per tant, apuntava com a possibilitat fou el desig d’alguns pobles de convertir-se en universitats i viles, així com les viles que s’alegrarien de fer-se ciutats, com era el cas de Morella, Castelló, Ontinyent i Gandia, entre altres. Confiaven que d’aquestes qüestions podrien traure’s bones quantitats, si les plantejaven de forma que fossen els pobles mateixos els que ho demanassen, ja que així oferirien més. Per altra banda, també podrien ser venudes algunes jurisdiccions, com les de Nules, Antella i altres pobles granados que hi havia en termes de viles i ciutats principals. On la jurisdicció estigués incorporada a la Corona, es podria concedir aquesta amb títol de portantveus del governador «inter suos et inibi delinquentes», com ja les tenien Alaquàs i Estivella. A més, com que a les viles de Benicarló i Vinaròs el mer i mixt imperi es trobava en litigi amb Peníscola i, per tant, la jurisdicció segrestada en poder del governador, podria tractar-se que, servint a Sa Majestat, se’ls concedís la jurisdicció desmembrant-la de Peníscola. Açò hauria de negociar-se amb molt bona manya i per persones que ho sabessen encaminar, perquè servissen voluntàriament amb «alguna quantitad aumentada». També es pensà que la vila d’Onda de bona gana compraria la jurisdicció alfonsina, pagant-la bé, atès que aquesta era possessió del comanador de l’Orde de Montesa, ja que sent Onda comanda d’aquest orde, el comanador també eixiria beneficiat, perquè s’estalviaria plets, i, possiblement, el mateix podria fer Vilafamés, per trobar-se en idèntica situació; tot hauria de fer-se amb autoritat apostòlica i mitjançant les vies de l’orde. A més, calia tractar d’imposar algun dret sobre els naips i augmentar tant com fos possible drets reials, com ara els del peatge, lleuda, crema, italià, alemany, savoià i altres. Podria tornar-se a imposar el dret dels nou diners, ja que, tal com se’ls donà la facultat de llevar-lo, la tenien per a imposar-lo de nou. Per últim, hauria d’intentar-se que els estaments fessen algun servei extraordinari sense esperar que hi haguessen Corts, tal i com es va fer en el temps del virrei marquès de Dénia.[5]Podem adonar-nos que totes aquestes indicacions estaven dirigides a induir no sols a l’acceptació de la demanda, sinó també a la recaptació d’un bon servei; els mots venda, concessió, imposició, eren els termes que, com en el joc de naips, es barallaven estratègicament encaminats a obtenir-lo.
En resposta a una sol·licitud del virrei, li van ser trameses lletres datades el 10 i el 15 de novembre, destinades als jurats, diputats, estaments del regne, així com a les diferents viles i ciutats,[6]perquè en fes l’ús que cregués més convenient. En totes elles i en termes semblants, el monarca exposava la necessitat que hi havia de recórrer als seus súbdits a causa de les grans i contínues despeses i pel destret en què es trobava la Reial Hisenda. Els requeria que donassen crèdit a tot el que digués i demanàs el virrei, amb l’advertiment que hi haurien de disposar amb la major brevetat.[7]
En ser conegut al regne el desig reial, van tenir lloc les diferents reunions dels estaments per a tractar el tema. El 28 de gener de 1602 fou la primera reunió de l’estament militar, amb l’objectiu de llegir la carta on es feia la demanda. La sessió va ser infructuosa, ja que alguns dels assistents protestaren perquè certes persones que hi eren presents no tenien provada llur condició de militars, per la qual cosa la reunió es prorrogava fins l’endemà i, d’aquesta manera, es guanyava temps per a examinar els drets dels assistents.[8]Al dia següent, la protesta restà anul·lada, la carta reial fou llegida en veu alta i la reunió es va prorrogar al proper 5 de febrer.[9]Hem de ressaltar la gran assistència que hi hagué a totes les reunions i la gran quantitat d’hores emprades en quasi totes elles, sessions que es perllongaven més enllà de les dotze de la nit, fins i tot durant quatre dies consecutius, com és el cas de la començada el 26 de març i prolongada fins al 30 del mateix mes, aspecte que ens pot indicar una manca de l’enteniment i la unanimitat necessaris per arribar a un acord. Prosseguint amb la seqüència temporal de les reunions de l’estament militar, atès que són les que més ens aproximen a com es desenvolupaven alhora que constitueixen la documentació més rica, el 5 de febrer es decidí l’elecció de quatre persones, dues de nobles i dues de cavallers, perquè, juntament amb els elegits pels altres estaments, poguessen «veure, mirar y regonèxer» les disponibilitats de la Generalitat.[10]El resultat va ser llegit el 18 de març del mateix any 1602[11] i tampoc en aquesta ocasió s’acordà cap determinació.
La lentitud en les negociacions d’aquest servei voluntari per part de l’estament militar degué inquietar el monarca, ja que decidí d’enviar-los una carta que, datada a Valladolid el 13 d’abril de 1602, fou llegida per l’estament el dia 24 del mateix mes, en la qual el rei els exhortava a una ràpida resolució, esperant d’ells que llur comportament exemplar servís de model a tots els altres.[12]En aquesta reunió va sorgir un assumpte força curiós: s’havien assabentat «per certes vies» que el rei havia estat «sinistrament informat» que, en totes les reunions realitzades per l’estament en la negociació del servei a les quals havia assistit don Paulo Sanoguera, aquest era del parer o havia impedit que se servís al rei. Com que hi havia testimonis que tal cosa no era certa i veritable, i per tant, era just que així es reconegués, decidiren d’anar en ambaixada al virrei i exposar-li la situació, a fi que don Paulo restàs limpio. Aquell mateix dia l’ambaixada s’entrevistà amb el virrei, el qual, tranquil·litzant-los, els digué que sabia perfectament que Sanoguera no havia impedit res i que el rei estava satisfet d’ell, per la qual cosa no estimava necessari escriure-li defensant-lo. Si tal vegada hi hagué algun bri de veritat en aquest afer, fins ara no ho hem sabut, ja que la documentació no recull els detalls de les reunions. A més, possiblement, donada la necessitat que tant el rei com el virrei tenien d’agilitzar les negociacions, haurien pogut deixar de banda qualsevol investigació que pogués, no tan sols alterar la negociació, sinó també entrebancar aquesta finalitat.
L’1 de maig va arribar-se a un acord. Determinaren servir amb 100.00 lliures, les quals pagarien amb els diners de la Generalitat en un termini de deu anys, de manera que el primer pagament començaria en acabar-se de satisfer el que restava de serveis anteriors. Per carta datada el 2 de maig de 1602, feien sabedor al rei de llur determinació a servir-lo, encara que sense notificar-li la quantitat.[13]
L’estament eclesiàstic prengué, el 28 de març de 1602,[14]la resolució de servir, encara que no fou fins el 2 de maig quan elegiren els seus representants que, juntament amb els dels altres estaments, haurien d’assenyalar la suma oferta, tenint en compte que no excedís el total de les 100.000 lliures, i amb les mateixes condicions esmentades adés.[15]
Pel que fa a l’estament reial, també prengué la determinació, el 2 de maig, d’oferir les 100.000 lliures i en les mateixes condicions;[16]cosa que sembla indicar que tant el reial com l’eclesiàstic no decidiren la quantitat fins a conèixer la resolució del militar, que, com hem dit anteriorment, tingué lloc l’1 de maig.
Una vegada presa la decisió cadascun dels estaments, els seus representants s’havien de reunir amb els diputats i els diferents oficials (comptadors, clavaris, administradors, assessors, síndic, escrivà i secretari) de la casa de la Diputació o Generalitat. Aquesta reunió conjunta tingué lloc el 29 de maig del mateix any, i després de ser llegida la lletra que el rei dirigia als diputats, tots ells, juntament, decidiren servir amb les 100.000 lliures, a pagar dels diners de la Generalitat, durant un termini de 10 anys, tal i com hem detallat abans, la qual cosa no hauria de causar cap perjudici o canvi en els tractes previs que els deutors de la Generalitat tinguessen, i també s’establia la impossibilitat d’introduir al regne cap imposició nova o en desús. Així mateix, es declarava tot aquest assumpte com a cas inopinat, terme que suposava una disposició més ràpida dels diners de la Generalitat i una agilització del pagament del servei.[17]
La petició d’un donatiu no anava dirigida solament als estaments del regne, sinó, com hem vist, també a les diferents viles i ciutats. Curiosament, fou el 2 de maig quan es reuniren els jurats, síndics i prohoms del quitament de la ciutat de València per tractar del servei que demanava el rei, i sembla que llavors sí que hi hagué una quantitat fixada en la petició, perquè, després d’exposar-se la greu situació que el monarca deia tenir, es diu: «Sa Magestat demana y encarrega a la present ciutat la vulla voler servir y socórrer en cent sinquanta mília lliures en aquesta ocació tan urgent...». La ciutat no anava a ser tan generosa i, emparantse en les difícils condicions econòmiques per les moltíssimes despeses passades, oferia unes discretes 30.000 lliures dels fons de la claveria comuna, i sense que causassen precedent.[18]En una reunió posteior, del 4 de maig, va ser designat Miquel Joan Diego, notari, perquè pogués entrar a la Taula i lliurar l’esmentada quantitat a Sa Majestat,[19]cosa que succeí el dia 21 del mateix mes.[20]
Un total de setanta-una ciutats i viles, a més de la de València, respongueren a la petició del monarca. Alacant ho va fer amb l’oferiment de 16.000 lliures,[21]Oriola amb 12.000 lliures, mentre que les viles de Castelló de la Plana i Morella n’oferiren 7.000 cadascuna, quantitat que ens fa suposar que en aquestes darreres dues viles tingué èxit una de les mesures de persuasió que apuntava el rei, com era el desig de fer-se ciutats, ja que uns serveis com aquests deurien haver suposat un gran esforç per a viles de la seua categoria. El mateix es pot dir d’Ontinyent, que va oferir 6.000 lliures, mentre que Gandia no contribuí en cap quantitat tot i que era una de les al·ludides per a negociar en aquest sentit. També foren ofertes 6.000 lliures per les viles de Morvedre, Vila-real i Alzira. L’oferiment de la vila d’Alcoi fou de 5.000 lliures, i respongueren amb 4.000 la ciutat de Xàtiva, així com les viles de Borriana, Sant Mateu, Llíria, Onda, Xèrica, Betxí i la universitat de Callosa. La vila de Xixona va servir amb 3.500 lliures, i Traiguera, Alpont, Carcaixent, Algemesí i Cullera ho feren amb 3.000. Les restants quantitats oscil·len entre les 2.500 lliures, de la vila de la Jana, i les 100 lliures dels llocs de Xert o Salzedella; la quantitat més freqüent fou de 2.000 lliures, donades per deu viles i universitats.[22]Així doncs, 71 ciutats, viles, universitats i llocs del regne serviren amb un total de 205.400 lliures, una quantitat que suposava més de la meitat del total del servei recaptat.
Encara que a les reunions deliberatòries del servei consta una nombrosa assistència de components de l’estament militar, són pocs els nobles que contribueixen al servei. A la relació d’aportacions de particulars no s’esmenten moltes cases de gran importància i prestigi del regne que, altrament, sí que apareixen a les reunions prèvies. Un total de vint-i-sis noms formen la llista de prelats i particulars que voluntàriament decidiren servir al monarca, i recaptaren, en conjunt, un total de 21.675 lliures i 10 sous, de les quals 15.000 lliures foren ofertes per l’arquebisbe Joan de Ribera, una quantitat seguida immediatament per les 1.437 lliures i 20 sous servides pel bisbe d’Oriola, o les 1.000 lliures del bisbe de Sogorb. Les altres sumes fluctuen entre les 600 i les 50 lliures, i és nombrosa l’aportació de 100. En aquesta quantitat general hi ha els oferiments del comte del Real amb 500 lliures, les 400 de don Gaspar Mercader i les 100 de don Joan Maça i Francesc Vallterra, respectivament; tots ells romandrien deutors durant molts anys, com més endavant veurem. La resta de particulars feren efectius els oferiments abans del setembre de 1603.
Així doncs, es va respondre a les demandes reials amb un donatiu de 387.075 lliures i 10 sous, de les quals 100.000 lliures eren ofertes per la Generalitat, 205.400 lliures per ciutats, viles i llocs del regne, 21.675 lliures i 10 sous de prelats i particulars, i 60.000 lliures que s’adjudicaren als moriscos, sense que conste quins criteris foren utilitzats per fixar aquesta quantitat.
Des de l’abril de 1602 al setembre de 1603, la recaptació anava fent-se a poc a poc. L’encarregat d’organitzar-la va ser Jaume Bertran, recaptador de la Batllia General del Regne, que tenia l’ordre que les quantitats que arribassen fossen dipositades en la Taula de València, en un compte a part, i que no se’n pogués disposar sense un manament previ. El rei, per a facilitar la recaptació, havia disposat que als més reticents i retardats en el pagament no se’ls «hiciese costas», sinó que se’ls anàs sol·licitant amb cura i suavitat, només permetent que fossen executats amb un sol porter i amb la dieta assignada.[23]Puntualment, Jaume Bertran notificava al monarca les entrades al compte de la Taula i també les eixides, ja que, en execució de la cèdula reial del 28 d’abril de 1602, havia de pagar tot el que li ordenàs el comte de Benavente pel preu dels bastiments que el rei li havia manat proveir a la seua armada, la qual cosa féu un muntant de 67.276 lliures i 13 sous.[24]A més, Jaume Bertran havia d’informar de les quantitats que, en un primer moment, rebia Pablo de Castro, procurador de Sinibaldo Fiesco (sic) i de Joan Baptista Justiniano (segons cèdula reial del 20 de novembre de 1602) i més tard (segons cèdula reial del 31 de gener de 1603) Erculiano Pustela, procurador d’Octavio Centurion,[25]quantitats que ascendiren a 76.657 lliures i 2 sous, i 31. 500 lliures, respectivament.[26]També fou registrat com a eixida el pagament de 154 lliures i 12 sous que la vila d’Alpont, per manament del comte de Benavente, havia realitzat als agutzils i altres persones que van acompanyar el doctors Vicent Pau Pellicer i Felip Tallada en les seus comeses de procurar que les viles servissen.
En tot moment el monarca era coneixedor del desenvolupament de la recaptació.[27]Si bé fins a principi de 1603 tot semblava indicar un cobramen ràpid del servei, ja que tant les viles com els particulars anaven aportant parts o el total de les ofertes, a mitjan mes de març pot apreciar-se com fluixegen les anotacions d’entrades a la Taula: al mes d’abril no hi hagué cap recaptació, el maig n’hi hagueren dues, en juny i juliol tres i una respectivament, mentre que a l’agost se’n registren cinc i el 6 de setembre la relació es talla amb un sola entrada.[28]I és que la percepció dels donatius trobava algunes dificultats. Així, per exemple, el 2 d’agost de 1603 Jaume Bertran informava el rei com ell mateix havia tractat amb el virrei sobre quins serien els mitjans més adients per agilitzar el cobrament. Al virrei li va semblar que el doctor Monterde era la persona apropiada per tractar amb els jurats i consellers de la zona d’Alacant, i que don Felip Tallada ho fes amb els d’Alzira, Ontinyent, Ibi i Xixona, mentre que don Ramon Sans s’encarregaria de Xàtiva i de les universitats que li vinguessen de camí, ja que hi tenia molts deutes a cobrar.[29]
Les dificultats sorgides impedien a Jaume Bertran pagar a Octavi Centurión una quantitat superior a les 34 lliures, 14 sous i 7 diners, que és el que hi havia en aquell moment al compte de la Taula,[30]la qual cosa es justificava perquè ni les diligències que havia fet el comte de Benavente ni les del Patriarca havien tingut l’efecte desitjat de cobrar el total dels oferiments. No es podria comptar amb el servei de 100.000 lliures ofert per la Generalitat fins 1609, i pel que fa a les 60.000 lliures dels moriscos, segons deien, hi havia molts «romanços», ja que per a no pagar-les al·legaven que el comte de Benavente acordà que el servei no tingués efecte si tots els llocs de nous convertits no hi concorrien, i llavors faltaven per «obligar» 92 llocs. Segons el parer del virrei Ribera, s’hauria de parlar amb els seus senyors a fi que, mitjançant ells, se’ls obligàs a la contribució.[31]El cobrament també presentava problemes en algunes universitats, en unes per no haver-hi diners, en altres per no aconseguir-ho de cap manera o perquè estaven «muy pesadas en imbiar los sindicados», com era el cas d’Alzira, que encara no havia fet cap oferiment, malgrat confiar-se que ho faria.[32]
Sens dubte, les dificultats preocupaven al rei, tant en relació amb el servei dels moriscos com pel retard que suposava el cobrament del donatiu ofert per la Generalitat. El recaptador intentà tranquil·litzar-lo, expressant-li la confiança que tenia que el virrei aplanaria les dificultats «per la molta prudència que té» i perquè el seu desig s’encaminava al fet que el monarca fos ben servit. Les seues negociacions es dirigien, per una banda, a parlar amb els síndics dels moriscos i, per l’altra, a tractar amb la ciutat, com a únic remei d’agilitzar el pagament del servei de la Generalitat. En aquest sentit, la tasca es facilitaria molt si els estaments accedissen a destinar les 18.000 lliures anuals que estaven consignades a pagar les 70.000 lliures que la ciutat havia donat de bestreta al rei,[33]per a pagar el servei de la Generalitat de 100.000 lliures, perquè d’aquesta manera s’agilitzaria força la recaptació.[34]
Els comptes de la Taula, el 10 de setembre de 1603, eren els següents: la totalitat del servei ofert per ciutats, viles i particulars del Regne de València era de 387.075 lliures i 10 sous, de les quals se n’havien fet efectives quasi la meitat, 175.949 lliures i 7 sous, i en restaven a cobrar 211.125 i 13 sous (les 100.000 de la Generalitat, les 60.000 dels moriscos, i 49.950 lliures i 13 sous de les ciutats, i 1.175 lliures dels particulars). Pel que fa a les eixides del compte de la Taula, se n’havien pagat 175.588 lliures, segons el desglossament següent: 67.276 lliures i 13 sous destinades a fer front al proveïment de l’armada reial, per manament del comte de Benavente; 154 lliures i 12 sous pagades per la vila d’Alpont, en concepte de despeses de recaptació; 76.657 lliures i 12 sous lliurades al procurador de Sinibaldo Fiesco i Joan Baptista Imperial, segons la cèdula reial del 20 de setembre de 1602; i 31.500 lliures al procurador d’Octavio Centurión, en acatament de la cèdula reial del 31 de gener de 1603. Per tant, al compte de la Taula de València, aleshores, restava la quantitat efectiva de 361 lliures.[35]
A partir d’aquesta data, hi ha un buit informatiu en la documentació consultada, fins el 2 d’octubre de 1618, quan Bernardí Sanoguera, mestre racional, tramet a la corona una «Memòria de les cantitats que resten devent a sa Magestat del servei graciós que les ciutats, viles i locs y particulars persones del Regne de València feren a sa Magestat en lo any 1602».[36]En aquesta relació, a més del lloc o persona que resta en deute, hi consta algun comentari al respecte. Així, es diu que la universitat de Guardamar i la de Monfort havien ofert servir en 500 lliures cadascuna, per la qual cosa les haurien de posar a censals. Però com que no hi trobaven qui volgués donar-les, no podien fer-les efectives, i restaven totes en deute. La vila d’Alzira va oferir 6.000 lliures,[37]de les quals n’havia pagat 4.855 i en devia 1.145, amb la pretensió de deduir-se’n 1.115, 17 sous i 8 diners, per despeses en dues companyies de soldats que havia reclutat en temps de d’expulsió dels moriscos, i que el reis els havia fet la mercè de poder-se-les deduir; per tant, només devia 30 lliures, 17 sous i 8 diners.[38]La vila de la Iessa contribuí al servei amb 1.000 lliures, de les quals tan sols n’havia pagat 550. Aquesta vila havia suplicat al rei que se li fes mercè de les 450 que faltaven pagar, i per carta del 17 de juliol de 1610, el monarca comunica al virrei, marquès de Caracena, que aquesta vila no fos executada per l’esmentada quantitat fins que se li manàs una altra cosa. A la ciutat d’Alacant, li restaven 3.154 lliures, 18 sous i 10 diners pendents de pagament, de les 16.000 lliures que oferí, i la universitat de Callosa era deutora de 2.937 lliures de les 4.000 amb què contribuïa.
Per altra banda, cinc particulars apareixien com a morosos: don Lluís de Calatayud, comte del Real i lloctinent de general governador del Regne de València, que devia 500 lliures; Francesc de Vallebrera, senyor d’Agost, 100 lliures; don Gaspar Mercader, senyor de Bunyol i batlle general, 400 lliures, don Joan Vilaragut, senyor d’Olocau, altres 400 lliures;[39]i don Pere Maça, olim don Joan Maça, 100 lliures. Totes les quals lliures fan un muntant de 1.500 en deutes de particulars. Es notifica al monarca com resulta d’injustificable que tant don Lluís Calatayud com don Joan Vilaragut no haguessen fet efectius els seus deutes. Per una part, perquè llurs contribucions incloïen tant les pròpies com les dels llocs de moriscos vassalls seus, per la qual cosa aquests llocs no pagaven conjuntament amb l’oferta feta pels moriscos, i sens dubte li sembla a Sanoguera que tant l’un com l’altre degueren cobrar als seus vassalls la part amb què ells haurien de contribuir. Altrament, el recaptador Jaume Bertran hauria pogut cobrar-los el que oferien, com també el que havia ofert don Gaspar Mercader, ja que tant aquest últim com don Lluís Calatayud rebien dels ingressos de la Batllia General el seus salaris de lloctinent de governador i de batlle general; encara que se’ls devien alguns salaris: a don Lluís 200 lliures de l’any 1603 i 95 lliures de prorrata des de gener de 1594 fins al 24 de juny següent en què deixà l’ofici pel de virrei de Sardenya, i a don Gaspar Mercader se li devia el salari de 1602 i la part de 1603 fins al dia que va morir, «y per ventura aquestos dos deixaren de cobrar estes quantitats perquè feyen compte de pagar a Sa Magestat de sos propis salaris lo que offerien servir». Don Joan Vilaragut encara tenia menys disculpa, perquè fins que morí rebia la mercè de 420 lliures de la Batllia General, i com que hi era gratuïta tenia més obligació d’haver pagat.[40]Aquesta memòria deixa ben palès com setze anys després d’haver-se demanat el servei encara no se n’havia finalitzat el pagament. L’any 1630, Felip IV va sol·licitar que la Generalitat li lliuràs tot el que li devia dels serveis i donatius oferts al monarca entre les Corts de 1585 i les de 1604, la qual cosa ens fa pensar que molt possiblement encara no s’havia finalitzat el pagament del servei de 1602.[41]
La recaptació d’aquest elevat servei de 1602 havia anat refredant-se amb el pas del temps, i allò que tal vegada s’esperava que fos un cobrament ràpid es capgirà en una recaptació més lenta, encara que el caire de les dificultats sorgides no poden fer-nos emprar el mot de dificultosa. Des de la comunicació al regne de les necessitats reials (novembre de 1601), a la concessió del servei per part dels estaments (maig de 1602), passaren sis mesos. Un temps bastant dilatat que ens parla de la calma amb què els estaments es prengueren l’assumpte, parsimònia que es podria traduir com una certa resistència al desig reial d’una subvenció graciosa i sense contrapartides. Altrament, si les 387.075 lliures suposaven un servei important per la seua quantia, no anava a estar a disposició immediata del monarca en la seua totalitat. Les 100.000 lliures ofertes per la Generalitat no començarien a fer-se efectives fins el 1609, un espai de temps prou dilatat, i el seu pagament no finalitzaria fins deu anys després, amb les últimes 10.000 lliures en què es dividia aquest servei. Les 60.000 lliures ofertes pels moriscos serien de recaptació difícil, d’acord amb dels primers problemes sorgits amb les comunitats dels conversos, com hem vist, i de fet el seu pagament no restaria clos fins el 1609. Tot això fa que 160.000 lliures, quasi la meitat del servei, es deturassen durant un espai de temps prou extens com per obstaculitzar-ne la cancel·lació. De les 205.400 lliures servides per les ciutats, al setembre de 1603 se n’havien satisfet 155.445. La resta s’aniria pagant després, fins el 1618, quan es comptabilitzen 7.572 lliures, 16 sous i 6 diners en deutes de les ciutats. Pel que fa als particulars, en la mateixa data de setembre de 1603, les 21.675 lliures constituïen, pensem, la quantitat real de què el monarca podria disposar per a fer front a les seues urgències.
El servei de 1602 hauria de relacionar-se amb el desig d’un regne que feia disset anys que no celebrava Corts, i com a instrument de persuasió perquè la convocatòria fos acceptada. La mateixa documentació ho confirma, ja que, en decidir el estaments la concessió del servei en les seues reunions, tot seguit va votar-se l’organització d’una ambaixada al rei a fi de suplicar-li la celebració de Corts. Tema aquest que va ser tractat en una reunió conjunta dels representants dels estaments i els diputats de la Generalitat el 17 de juny de 1602, on s’anomenà ambaixador don Cristòfol Sanoguera, moment en què es va engegar el mecanisme d’organització d’ambaixades per obtenir aquest fi.[42]Així, el perill que podria suposar-li al regne l’oferiment d’un important servei fora de Corts com aquest, restava compensat amb la celebració posterior d’aquesta assemblea representiva.
Relació de l’oferta feta per ciutats, viles, llocs, prelats i particulars al servei voluntari de 1602[43]
L’AMBAIXADA A LA CORT
El juliol de 1602 don Cristòfol Sanoguera ja es trobava a la cort per demanar la convocatòria. Davant la petició del regne, el rei va sol·licitar «consulta» al Consell d’Aragó, el parer del qual fou que tots els reis predecessors havien acostumat a celebrar Corts, i que si bé hi havia furs que prefixaven la convocatòria triennal, aquestos, però, no obligaven si existia impediment legítim. Eren moltes les raons per fer-hi la mercè de la convocatòria, entre altres, la gran fidelitat i amor que tenien al rei, i zel amb què atenien el seu servei, el
que estos dias han hecho a Vuestra Magestad de tanta consideración como se vee (pues ha passado de quatrocientos mil ducados) y la voluntad con que es tan de servir con mas, que las haziendas ençierra tantas que qualquiera dellas, dexadas aparte las obligatorias de la conservacion y govierno del Reyno, es sufficiente para merescer que Vuestra Magestad se incline a hazelles este favor.
A més a més, la convocatòria era convenient, ja que la Generalitat es trobava en destret pels serveis extraordinaris i les necessitats del regne. D’altra banda, el nou imposito in termino no bastava a sostenir la guarda marina, que assegurava la tranquil·litat del regne. Tot l’esmentat, i d’altres assumptes que llavors s’hi deixaven de dir, no podien solventar-se fora del marc de les Corts, per la qual cosa no sols era convenient, sinó necessari que es fes aquesta mercè. Així mateix, el Consell d’Aragó adverteix al rei que el moment és favorable, –«fuerças de gentes y hazienda estan tan en su punto quanto lo estuvieron jamás»– i fins i tot, des de la convocatòria a la proposició podien passar tres o quatre mesos, temps que es podia acurtar o perllongar tot el que es volgués. I en cas que el rei no pogués donar una resposta concreta, sí que podia donar-ne una de general. Amb aquesta disposició, el regne restaria complagut i Sanoguera podria tornar-se’n.[47]Així doncs, la resolució del Consell d’Aragó no sols era favorable, sinó que, a més a més, induïa el rei a acceptar la demanda del regne, fent-li veure que el moment era propici per realitzar la convocatòria.
Malgrat apuntar-se la possibilitat de donar una resposta general sense cap compromís, arribà gener sense que el monarca contestàs la petició del regne. Sanoguera, que aleshores portava ja set mesos en la cort, es mostrava impacient i amb pretensions de tornar-se’n amb l’excusa de les grans despeses que la seua estada a la cort suposaven per al regne. Hi era retingut pel vicecanceller Covarrubias en espera de la resposta que no aplegava, i per tal cosa es lamentava Covarrubias al duc de Lerma, que Sanoguera «esta resentido de mi», y li semblava molt convenient al vice-canceller oferir una resposta general.[48]Finalment, aquesta va arribar, i tal i com ho havia apuntat el Consell d’Aragó, es tractava d’una contestació general amb un marcat caràcter dilatori, on el rei no es comprometia a cap data:
Con el particular amor que tengo al Reyno de Valencia y a sus naturales, me he detenido en responder a esta consulta deseando que mis muchas ocupaciones me dieran lugar para tenerles cortes como he deseado. Y ya que agora no puedo, lo aré quanto más presto pudiere desenbaraçarme para ello. Y assí se responda y diga de mi parte a don Cristóval Zanoguera, y escríbasse a aquel reyno en respuesta de la carta que él me trajo, agradeciéndoles el zelo que tienen a mi servicio y del bien de aquel Reyno. Y con esso se despache a don Cristóval.[49]
En setembre de 1603 no havia aplegat al regne cap altra notícia sobre l’afer, d’ençà que Sanoguera arribà amb la resposta reial confirmada, pel que sembla, per un carta datada des de Valladolid el gener d’aquell any. La impaciència dels estaments anava in crescendo, i donat els greuges que s’havien anat acumulant, era necessari insistir en la súplica. Aquest fou el sentit de la reunió dels representants dels estaments celebrada el 18 de setembre, quan determinaren l’organització d’una nova ambaixada a la cort, alhora que pregaven a l’arquebisbe Ribera, aleshores virrei, la seua intercessió.[50]Fins el 27 d’octubre no hem trobat constància de cap altra reunió; en aquesta va votar-se l’elecció d’un ambaixador que trametria la súplica al rei. Es féu, però, sense acudir a la casa de la Diputació ni ajuntar-se amb els seus oficials. La manca dels vots suficients, va tenir com a conseqüència que no es prengués cap resolució en aquest sentit. Davant el resultat de la primera votació, s’introduí un canvi d’estratègia: mitjançant una nova votació es resoldria si la súplica es feia per via de continuació i prossecució de l’ambaixada de Sanoguera. D’un total de disset vots, onze es pronunciaren a favor de la continuació, tres ho van fer en contra, mentre que dels tres restants, dos eren de l’opinió que caldria consultar un advocat per a veure si l’ambaixada es considerava conclosa pel fet d’haver-se’n tornat Sanoguera; l’altra fou una abstenció que se sumaria a la majoria. Novament, no hi feren cap acte, ja que el fet que cinc dels presents isquessen de la junta (sense especificar-ne el motiu) donà lloc que no hi hagués el nombre suficient de persones. No obstant això, establiren que, per via de provisió, la dita ambaixada fos prosseguida i continuada per don Cristòfol Sanoguera. Les instruccions que els electes dels tres estaments donaren a don Cristòfol van ser molt precises: dipositar la lletra del regne a les mateixes mans reials alhora que, de paraula, li suplicaria allò mateix que aquesta contenia; repartir les lletres adreçades al duc de Lerma, al vicecanceller i a don Pedro Franquesa, als qui hauria de remarcar que el regne confiava molt que la seua intercessió servís com a mitjà per a l’acceptació de celebrar les Corts; a més, i de paraula, suplicaria al rei que, feta la dita mercè, fossen «presents e intervinguen en aquelles tots los doctors del Supremo Consell de Aragó conforme se ha acostumat». Com a darrera instrucció, havia de mantenir-los informats de les negociacions, i no tornar al regne sense l’ordre expressa dels electes. Tot el que restava es deixava a l’enteniment del dit Sanoguera.[51]
El 30 de novembre d’aquell any 1603, el virrei ja tenia la resolució reial tramesa després d’haver escoltat l’ambaixada de Sanoguera, i el primer de desembre comunicava als estaments la celebració de Corts a la vila de Dénia, sense especificar-ne la data exacta. Dues cartes datades en El Pardo, el 23 de novembre de 1603, adreçà Felip III al regne: una als jurats de la ciutat de València, i l’altra als estaments. En la dirigida als jurats, els comunicà la seua intenció d’anar a principi de desembre amb el propòsit de passar la Pasqua a València, per la qual cosa, els advertia de tenir previngut i ben disposat tot el necessari, tant «en materia de posadas y bastimentos», com en tot l’adient a les coses accessòries.[52]En l’altra, dirigida als estaments del regne, el rei fa una referència a la petició de celebrar Corts que li van fer aquests quan ell hi estigué després de tornar de Barcelona, recordant-los que llavors li oferiren acabar les Corts en vint dies. S’hi al·ludeixen també, les dues ambaixades de Sanoguera, les moltes ocupacions seues i la gran fidelitat del regne.[53]Tot seguit, els estaments van enviar el rei una carta d’agraïment per l’acceptació de celebrar Corts.[54]
CONVOCATÒRIA I CONVOCATS
Mitjançant una carta del 4 de desembre de 1603, els tres estaments van ser convocats a la celebració de Corts que havia de tenir lloc a la vila de Dénia el 2 de gener de 1604.[55]Aquestes lletres constituïen la prova que la maquinària de les Corts anava a engegar-se després de dinou anys d’espera. Com era costum, les lletres de convocatòria eren trameses al batlle general, el qual s’encarregava de distribuir-les mitjançant els verguers. Les despatxades als membres dels braços eclesiàstic i reial eren adreçades, l’una al càrrec principal, i l’altra a la vila o ciutat amb vot en Corts, respectivament. Les del braç militar eren nominals, és a dir, dirigides a cadascun dels nobles, generosos i cavallers. La impossibilitat de conèixer el nom de tots ells feia que algunes d’aquestes fossen trameses al batlle amb el nom en blanc, i era ell qui les adreçaria al seu destinatari.[56]Per la banda de l’estament eclesiàstic, reberen cartes de convocatòria l’arquebisbe de València, els bisbes de Sogorb i Tortosa, el lloctinent general de l’Orde de Montesa, els capítols de les seus de València, Sogorb, Tortosa i Oriola, els abats de la Valldigna, Benifassà i Poblet, tots ells de l’Orde del Císter, el prior de San Miquel dels Reis, de l’Orde de Sant Jeroni, el comanador de l’Orde de la Mercè, el prior de l’Orde de Calatrava, el comanador de Torrent, de l’Orde de Sant Joan, i el comanador de Museros, de l’Orde de Sant Jaume.[57]Al signum del procés apareixen reflectides les signatures dels disset convocats, ja siga com a titulars, com en el cas de l’arquebisbe Joan de Ribera, encara que per incompatibilitat –era un dels presidents de les Corts– no va participar personalment a les reunions del braç eclesiàstic, i per això fou don Miquel Vich, sagristà i canonge de la seu de València, qui ho va fer en nom de l’arquebisbe;[58]o com a procuradors, com en el cas de don Lluís Calataiud i Toledo, que va actuar com a procurador de fra Joan de Quintanilla, prior de l’Orde de Calatrava.[59]Tot i això, el fet que apareguen les seues signatures no pot entendre’s com una assistència sistemàtica de tots a les reunions del braç.[60]I és que no feia falta perquè, per a constituir-se com a braç, tan sols es necessitava la compareixença de deu d’ells, tal i com s’aprovà a la sessió del 10 de gener.[61]Sylvia Romeu[62] resumeix en dos punts la justificació que dóna Mateu[63] de la presència del braç eclesiàstic a les Corts: «pel fet que sent senyors temporals de vassalls, calga la seua presència en l’assentiment de les contribucions que les Corts puguen establir, confirmant-se en nom i en lloc d’aquests vassalls».
Per l’estament reial foren trameses 25 cartes de convocatòria a les ciutats i viles següents: ciutats de València, Xàtiva, Oriola i Alacant; les viles de Morella, Alzira, Castelló de la Plana, Ontinyent, Alcoi, Llíria, Biar, Bocairent, Alpont, Peníscola, Penàguila, Xixona, la Vila Joiosa, Castellfabib, Ademús, Cullera, Onda, Xèrica, Borriana, Vila-real i Cabdet.[64]Totes elles apareixen al signum final de les Corts, a més de les de Corbera, Vilanova de Castelló, la Iessa, l’Olleria, Carcaixent i Benigànim, tot i que aquestes sis darreres viles no reberen carta de convocatòria, possiblement per no haver intervingut anteriorment en cap celebració de Corts. El braç reial estava integrat per un total de trenta-una ciutats i viles, la qual cosa va suposar la representació del regne més concorreguda a les Corts de l’època foral moderna. Si resseguim el quadre elaborat per Sylvia Romeu[65] veurem com les Corts de 1528 contenen una participació de setze ciutats i viles, en 1533 n’hi estigueren presents dinou, en 1537 n’hi concorregueren vint, en 1585 la representació en fou de sols catorze, en 1626 va ser de vint-i-set i en 1645 de vint-i-vuit. Aquesta ampla participació hem de relacionar-la amb el fet de celebrar-se les Corts dins del Regne de València, i amb la consegüent reducció de les despeses de viatges, estipendis i estatges dels síndics. I per tant es donava la possibilitat que les viles amb menys mitjans poguessen enviar els seus delegats.
Pel que fa a l’estament militar o nobiliari, foren trameses 151 cartes de convocatòria, entre les quals destaquen les dels ducs de Gandia, Lerma, Infantado, marquesos de Terranova, Llombai, Guadalest, comtes d’Albaida, Sinarcas, Vilallonga... a més d’unes altres trameses amb el títol de baró, cavaller o generós.[66] Signaren les Corts 311 entre nobles i cavallers, quantitat que sols representa poca cosa més de la meitat dels participants a les reunions, ja que foren molts més els que hem pogut comptabilitzar com a assistents.
El 23 de desembre el rei arribà a València. Porcar, al seu dietari, ho recull d’aquesta manera:
Vinguda tercera del senyor rei Felipe III / Dimats a 23 de deembre 1603, vingué a València lo catòlic rei i senyor nostre Felip III i aposentà en lo monastir de Sant Sebastià a les set hores i allí se aturà aquella nit fora lo portal de Quart i féu crida la ciutat de València com tots se apercibiren per a la entrada que a l’endemà volia fer a les nou hores del matí. Vingué per a tenir Corts a dit Regne en Dénia, i esta nit no tocà la queda.
Entrada del senyor rei a tenir Corts que no ho devieran / Dimecres a 24 de deembre 1603, a les deu hores del matí, entrà la gran majestat del dit senyor rei per lo portal de Quart a la Bolseria. Portava tres nebots seus, fills de la seua germana duquessa de Savoia; lo primer de tots li semblava i els altres dos eren morenos, la cara tirada; i darrere dit senyor rei venia lo duc de Lerma, dit marquès de Dénia. I estant davant de San Martí dit senyor rei se llevà la gorra i parlava ab lo jurat N. Sant Joan de Aguirre, jurat en cap dels cavallers, i dit senyor rei se va riure y saludà ab gran alegria i entrà en lo Real a les 12 hores.[67]
Uns dies després, el Consell General del cap i casal del regne inicià els preparatius relacionats amb l’elecció dels cinc síndics que participarien en les Corts. Així doncs, es nomenaren els següents: Pere Miravet –ciutadà i jurat en cap dels ciutadans–, Marc Ruiz de Bàrzena –ciutadà racional–, Jeroni Valleriola –advocat ordinari–, Francesc Marc –síndic de la cambra–, i Miquel Joan Casanova –síndic del racionalat. Donat que la celebració de Corts tindria lloc fora de la ciutat, el Consell aprovà la concessió de les següents dietes i ajudes de costa: 5 lliures de dietes i 100 lliures d’ajuda de costa a cadascun d’ells per a despeses, sense incloure-hi el lloguer de casa i les «estrenes» que s’haurien de donar a alguns dels criats de Sa Majestat. El mateix salari s’adjudicava al notari escrivà de la sala del Consell, Francesc Jeroni Eximeno, i 15 sous per a cadascun dels dos verguers.[68]
[1] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 353r-v. En altres documents es fa referència a la petició que li feren al seu pas per València en tornar de les Corts celebrades a Barcelona, i no pas a Saragossa.
[2] Fur LXIII de les Corts de 1604: «Item, suppliquen los dits tres Braços a vostra Magestat, sia servit provehir i manar, que la promesa que·s féu de que·s passarien en les primeres Corts generals les trenta mília lliures del torneo que·s féu en la present ciutat al temps del casament de vostra Magestat, sia ab tot effecte posada en execució: y que la Generalitat del present Regne se puga carregar tants censals sobre los béns de aquella, com seran menester per a pagar a la ciutat de València, axí les vint-y-nou mília y docentes lliures que dita Ciutat se carrega a censal per a dit effecte, com totes les pensions discorregudes del dia dels carregaments dels dits censals que ha pagat, y tindrà obligació de pagar dita ciutat fins al dia de la real solució y paga de dita quantitat. Plau a sa Magestat».
[3] ACA/CA, llig. 1.353, exp. 2/212.
[4] Des de la mort del seu pare i en un any, Felip III havia despès al voltant de nou milions de ducats entre les seus noces, viatges, donatius i armades. C. Pérez Bustamante: Felipe III. Semblanza de un monarca y perfiles de una privanza, Madrid, 1950.
[5] ACA/CA, llig. 1353, exp. 2/212.
[6] S’envien cartes per a les viles i ciutats següents: Oriola, Xàtiva, Alzira, Cullera, Ontinyent, Alcoi, Penàguila, Biar, Cabdet, Xixona, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, la Vila Joiosa, Onda, Morella, Castelló de la Plana, Morvedre, Bocairent, Xèrica i la seua tinença de Pina i les Barraques, l’Olleria, Carcaixent, Vilanova de Castelló, Borriana, Peníscola, Guardamar, Llíria, Vilafamés, Agullent, Ibi, Algemesí, Guadassuar, la Iessa, Mutxamel, Sant Joan i Benimagrell, Almoradí, Callosa i Montfort. ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/2. A la relació, no consta la ciutat de València, per haver-se escrit als jurats, a més d’estar aquesta inclosa en l’estament reial tal i com es justifica a la documentació.
[7] AMV, Cartes Reials, H3-8, f. 129r-v.
[8] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, ff. 308v-310v.
[9] Ibidem, ff. 310v-312v.
[10] Ibidem, ff. 314r-317v.
[11] ARV, Generalitat, 3070, ff. 330r-v, 345r i ss: «Memoria dels deutes entra y exida de la Casa de la Generalitat del Regne de València, fet per los elets dels tres staments del dit regne en lo any 1602».
[12] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, ff. 336v-340r.
[13] Ibidem, ff. 345r-349r.
[14] ARV, Generalitat, 3070, f. 123 r-v.
[15] Ibidem, ff. 124r-125v.
[16] AMV, Manuals de Consells, A-128, f. 565v.
[17] ARV, Generalitat, 3070, ff. 119r-121v.
[18] AMV, Manuals de Consells, A-128, ff. 560v-562r.
[19] Ibidem, f. 576r-v.
[20] ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/12-13.
[21] Amb la particularitat que ho feia amb deutes que tenia consignats.
[22] ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/12-13.
[23] ACA/CA, llig. 1357, exp. 3/220.
[24] ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/15.
[25] La notificació del canvi va ser tramesa pel duc de Lerma mitjançant una carta datada a Ventosilla, 17 de gener de 1603. ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/20.
[26] Ibidem, exp. 1/12.
[27] Ibidem, exp. 1/3. Jaume Bertran, recaptador de la Batllia General de València, comunicà al rei per carta, datada a València el 24 de gener de 1603, el gran interés amb què el virreiarquebisbe havia pres l’assumpte, esperant tots ells que el servei es recaptàs en menys temps que es pensava.
[28] Ibidem, exp. 1/12 a 1/16, 1/18 i 1/21.
[29] Ibidem, exp. 1/7
[30] Ibidem, exp. 1/19.
[31] Ibidem, exp. 1/17.
[32] Ibidem, exp. 1/19 i 1/10
[33] La ciutat, en algun moment que no consta a la documentació, avançà al rei dues quantitats, 20.000 lliures per a Cartagena i 50.000 lliures que havia tret de la Taula, les quals s’acabarien de pagar al maig de 1604.
[34] Ibidem, exp. 1/10.
[35] Ibidem, exp. 1/15.
[36] ACA/CA, llig. 1357, exp. 3/220.
[37] Alzira fou una de les viles que tardaren més a fer la seua oferta, ja que en setembre de 1603 encara estaven negociant-la.
[38] ACA/CA, llig. 1357, exp. 3/221. A la documentació donen la quantitat aproximada «restarà devent per lo menys 20 lliures, 2 sous, 4 (diners)».
[39] Aquest no apareix a la relació de particulars de 1603.
[40] ACA/CA, llig. 1357, exp. 3/221. A la documentació donen la quantitat aproximada: «restara devent per lo meyns 29 lliures, 2 sous, 4 (diners)».
[41] A. Felipo Orts: El centralismo de nuevo cuño y la política de Olivares en el País Valenciano, València, 1988. pp. 86 i ss.
[42] ARV, Generalitat, 3070, f. 354r.
[43] ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/12-13.
[44] A la documentació consta com «vila de Ichert».
[45] Reproduïm aquest topònim tal i com consta a la documentació per desconèixer a quin lloc pot fer referència.
[46] Reproduïm aquest topònim tal i com consta a la documentació per desconèixer a quin lloc pot fer referència.
[47] ACA/CA, llig. 1357, exp. 19-3. «Sobre lo que supplica el Reyno de Valencia en materia de Cortes». 28 de julio de 1602.
[48] Ibidem, exp. 19-1.
[49] Ibidem, exp. 19-3 (sense data).
[50] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 407.
[51] Ibidem, ff. 413-417. «Instructions dels elets dels tres estaments, ecclesiàstich, militar y real, de la Ciutat y Regne de València, pera don Christòfol Sanoguera, cavaller de la religió de Sant Joan de Hierusalem, embaixador tramès a Sa Magestat per lo dit Regne per a supplicar-li sia servit tener y celebrar Corts als regnícols de aquells» (doc. núm. I).
[52] AMV, Lletres Reials, h3-8, f. 134v. «Carta de la venguda de Sa Magestat a esta ciutat y per a tenir Corts» (doc. núm. II).
[53] ACV, 4.849, s. f. (doc. núm. III).
[54] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 416v (doc. núm. IV).
[55] ARV, Reial Cancelleria, 517, f. 1 (doc. núm. V).
[56] L. Mateu i Sanz: Tratado de la celebración de Cortes generales del Reino de Valencia, Madrid, 1677, p. 24.
[57] ARV, Reial Cancelleria, 516 bis, ff. 3r-4v.
[58] ACV, 4.849, s. f., 10 de gener de 1604.
[59] Ibidem, 12 de gener de 1604.
[60] El seguiment de les assistències del braç eclesiàstic, així com les del reial, a les seues respectives reunions, no s’ha pogut fer per no aparèixer a la documentació les llistes d’assistència de forma sistemàtica.
[61] ACV, 4.849, s. f., 10 de gener de 1604.
[62] S. Romeu: Les Corts valencianes, València, 1985, p. 96.
[63] L. Mateu i Sanz: op. cit., pp. 36 i 37.
[64] ARV, Reial Cancelleria, 516 bis, ff. 7v-8r.
[65] S. Romeu: op. cit., p. 73.
[66] ARV, Reial Cancelleria, 516 bis, ff. 4v-7r.
[67] J. Porcar: Coses evengudes en la ciutat y regne de Valencia. Dietari, 1589-1628. (Antologia). Selecció, transcripció i pròleg de Ferran Garcia Garcia, València, 1983, p. 48.
[68] AMV, Manuals de Consells, A-130, ff. 391r-397r. L’elecció de Jeroni Valleriola es degué a l’impediment existent sobre Jaume Margarit i Vicent San Joan de Aguirre, ja que tots dos el precedien per antiguitat; no obstant això, al braç reial no li convenia l’elecció d’aquests dos per ser militars.
