Читать книгу Els argonautes - Maggie Nelson, Мэгги Нельсон - Страница 7

Оглавление

Octubre, 2007. El vent de Santa Anna arrenca l’escorça dels eucaliptus en llargues tires blanques. Amb una amiga, desafiem el perill mortal de les branques seques que volen i dinem en una terrassa i, durant el dinar, em diu que em tatuï LA DIFÍCIL als dits com a recordatori dels fruits que pot donar aquesta actitud. En lloc d’això, és t’estimo el que em brolla de la boca com un mantra la primera vegada que em folles pel cul, jo amb la cara esclafada contra el terra de ciment del teu pis de solter humit i ple d’encant. Tenies Molloy al costat del llit i una pila de polles en una dutxa fosca que no feies servir. ¿Es pot tocar més el cel? ¿Què t’agrada?, em vas preguntar, i et vas quedar amb mi per sentir la resposta.

Abans que ens coneguéssim, m’havia passat la vida adorant la idea de Wittgenstein que l’inexpressable està contingut –inexpressablement!– en l’expressat. Aquesta idea no té tanta fama com l’altra, la més reverenciada Sobre allò de què no es pot parlar, val més no dir-ne res, però crec que és una idea més profunda. La paradoxa és, de forma bastant literal, per què escric, o què és el que em fa sentir-me capaç de continuar escrivint.

Perquè no alimenta ni exalta cap angoixa que puguis sentir davant de la incapacitat d’expressar amb paraules el que les paraules no poden atrapar. No castiga el que es pot dir per culpa del que, per definició, no es pot dir. Ni tampoc sobreactua imitant una veu engolada: Oh, el que diria, si les paraules fossin prou bones! Les paraules són prou bones.

No treu cap a res culpar una xarxa perquè té forats, diu la meva enciclopèdia.

Per això pots tenir la teva església buida amb el terra de sorra net de brutícia i també un vitrall espectacular que brilla a través de les bigues del sostre de la teva catedral, les dues coses. Perquè res del que diguis es carregarà l’espai que és de Déu.

Ja he explicat això en alguna altra banda. Però provo de dir una altra cosa, ara.

Aviat vaig descobrir que tu també t’havies passat la vida amb l’íntima convicció que les paraules no són prou bones. No només no prou bones, sinó corrosives per a tot el que és bo, que és real, que flueix. Vam discutir i discutir sobre aquest tema, enfervorits, sense malícia. Un cop posem nom a una cosa, vas dir, ja no la tornem a veure mai igual. Tot el que és innominable es derrueix, es perd, s’assassina. Vas anomenar-ho la funció «emmotlla-galetes» de les nostres ments. Vas dir que ho sabies no per haver defugit el llenguatge, sinó de tant submergir-t’hi: a la pantalla, durant les converses, sobre l’escenari, a la pàgina. A partir de l’argument de Thomas Jefferson i les esglésies jo vaig defensar la plètora, el desplaçament calidoscòpic, l’excés. Insistia que les paraules fan més que anomenar. Et vaig llegir en veu alta el començament de les Investigacions filosòfiques. Llosa!, vaig cridar, llosa!

Durant un temps, vaig pensar que jo havia guanyat. Vas admetre que podia haver-hi un ésser humà passable, un ésser humà animal passable, fins i tot que aquest animal humà fes servir el llenguatge, fins i tot que aquest ús del llenguatge en definís, en certa manera, la humanitat... encara que aquesta humanitat volgués dir embrutar i cremar aquest planeta preciós i divers amb el seu futur, el nostre.

Però jo també vaig canviar. Vaig començar a mirar-me les coses innominables d’una altra manera, o si més no les coses l’essència de les quals és el parpelleig, el flux. Vaig tornar a obrir la porta a la tristesa que em produeix la nostra possible extinció, i la injustícia que significa que nosaltres extingim els altres. Vaig parar de repetir amb suficiència Tot el que es pot pensar es pot pensar de manera clara i em vaig tornar a fer la pregunta de si es pot pensar tot.

Ludwig Wittgenstein

I tu: discutissis el que discutissis, mai no imitaves una veu engolada. De fet, em portaves una volta d’avantatge, i deixaves anar una estela de paraules rere teu. Com podia atrapar-te mai (i amb això vull dir, ¿com pot ser que em volguessis?).

Un o dos dies després de la meva declaració d’amor, salvatgement vulnerable, et vaig enviar el fragment de Roland Barthes per Roland Barthes en què Barthes explica que el subjecte que pronuncia la frase «T’estimo» és com «l’Argonauta que va renovant el vaixell al llarg del viatge sense canviar-li mai el nom». De la mateixa manera que les parts de l’Argo es poden anar canviant amb el temps però el vaixell continua dient-se Argo, cada vegada que l’enamorat pronuncia la frase «T’estimo», el significat s’ha de renovar, perquè «la veritable tasca de l’amor i del llenguatge és donar a la mateixa frase inflexions sempre noves».

Em va semblar que el fragment era romàntic. Tu el vas llegir com una possible retractació. Vist amb perspectiva, devien ser les dues coses.

Has perforat la meva soledat, et vaig dir. Havia estat una soledat útil, construïda al voltant d’una sobrietat recent, passejades llargues d’anada i tornada al YMCA a través dels carrers amagats de Hollywood, sòrdids i coberts de buguenvíl·lees; anades en cotxe amunt i avall de Mulholland Drive als vespres per matar les nits massa llargues i, és clar, atacs maníacs d’escriptura, l’aprenentatge de no dirigir-me a ningú. Sento que t’ho puc donar tot sense donar-te’m jo, et vaig xiuxiuejar al llit del teu soterrani. Si vius bé la teva soledat, aquest n’és el premi.

Uns quants mesos més tard, passàvem el Nadal junts en un hotel del centre de San Francisco. Havia fet la reserva per internet, amb l’esperança que aquesta reserva i el temps que hi passaríem junts faria que m’estimessis per sempre. Va resultar que era un hotel tan barat perquè estava en plena reforma integral i perquè estava entaforat al barri de Tenderloin, ple de fumadors de crac. Cap problema: teníem altres temes de què ocupar-nos. El sol es filtrava a través de les persianes tronades que amb prou feines ocultaven els treballadors de la construcció que martellejaven allà a fora mentre nosaltres ens dedicàvem a nosaltres mateixos. No em matis, deia jo mentre et treies el cinturó de pell i reies.

Després de Barthes, ho vaig tornar a intentar, aquesta vegada amb un fragment d’un poema de Michael Ondaatje:

Et petonejo a l’estómac

Et petonejo el vaixell de pell

cobert de cicatrius. La història

és allò amb què has viatjat

i que t’enduus.

Als dos ens han petonejat l’estómac

tot de desconeguts

per a l’altre

i pel que fa a mi

beneeixo tothom

que t’ha fet petons aquí.

No et vaig enviar el fragment perquè hagués arribat al seu nivell de serenor, de cap de les maneres. Te’l vaig enviar amb l’esperança de poder-hi arribar algun dia, el dia que la gelosia em deixés respirar i fos capaç de mirar sense rebuig ni distància els noms i les imatges d’altra gent inscrits a la teva pell. (Al principi havíem fet una visita romàntica al Doctor Tattoff, a Wilshire Boulevard, captivats per la idea d’esborrar-te tots els tatuatges i començar de zero. Vam sortir-ne deprimits pel preu, la impossibilitat d’erradicar mai del tot la tinta.)

Després de dinar, l’amiga que m’havia suggerit el tatuatge LA DIFÍCIL em convida a la seva oficina, on s’ofereix per buscar-te a Google. Vol veure si internet ens descobreix el pronom personal que prefereixes perquè, tot i que, o potser precisament pel fet que passem tot el temps lliure que tenim al llit i que ja estem parlant d’anar-nos-en a viure junts, no m’atreveixo a preguntar-te’l. Per compensar-ho, m’he convertit en una experta en l’art d’evitar pronoms. La clau és entrenar l’oïda perquè no li faci res sentir el nom d’una persona una vegada i una altra. Has d’aprendre a ocultar-te en culs-de-sac gramaticals, a relaxar-te enmig d’una orgia d’especificitat. Has d’aprendre a tolerar una instància més enllà de Dos, just quan estàs intentant representar una parella, una unió nupcial, fins i tot. Els casaments són el contrari de la parella. Ja no hi ha màquines binàries: pregunta-resposta, masculí-femení, home-animal, etc. Una conversa podria ser això: res més que l’esbós d’un esdevenir.

Gilles Deleuze & Claire Parnet

Per molt experta que sigui en certs tipus de conversa, encara avui em resulta quasi impossible reservar un bitllet d’avió o negociar amb el departament de recursos humans en nom de tots dos sense moments de vergonya o d’atabalament. No és que sigui culpa o atabalament meus... és més aviat que sento vergonya per (o m’emprenyo amb) la persona que no para de fer presumpcions equivocades i a qui s’ha de corregir, però no es pot corregir perquè les paraules no són prou bones.

¿Com pot ser que les paraules no siguin prou bones?

Malalta d’amor, estirada al terra de l’oficina de la meva amiga, la miro de reüll mentre ella fa lliscar davant dels ulls una tirallonga d’informació il·luminada que no vull veure. Vull el tu que no pot veure ningú més, el tu tan proper que no calgui mai fer servir la tercera persona. «Mira, aquí hi ha una cita de John Waters que diu: “Ella és molt guapa”. És a dir que potser hauries de fer servir “ella”. Vull dir, és John Waters». Fa anys d’això, i giro els ulls en blanc des de terra. Les coses poden haver canviat.

Quan rodaves la teva pel·lícula d’amigues butch, By Hook or By Crook, tu i la teva coguionista, Silas Howard, vau decidir que els personatges butch es dirien «ell» quan parlessin entre ells, però que, en el món de fora, el de les botigues i les figures d’autoritat, la gent s’hi referiria com a «ella». I no per la idea que si el món exterior fos reeducat adequadament sobre els pronoms que prefereixen els personatges tot aniria com una seda. No, perquè si els desconeguts els haguessin anomenat «ell», hauria estat una altra mena d’«ell». Les paraules canvien segons qui les pronuncia. No hi ha remei. La solució no és només introduir paraules noves (boi, cisgènere, andromarica) i llavors treballar la reïficació dels significats (encara que fer-ho té poder i és pragmàtic, això segur). També hem d’estar alerta davant la quantitat d’usos possibles, la varietat de contextos, les ales amb les quals cada paraula pot volar. Com quan xiuxiueges, No ets més que un forat que em deixes que ompli. Com quan jo dic marit.

Poc després de començar a estar junts, vam a anar a una festa on una dona (aparentment hetero, o si més no casada amb un home) que coneixia Harry de feia temps em va dir, «¿Has estat amb altres dones abans de Harry?». Em vaig quedar de pedra. Sense parpellejar, va continuar: «Les dones heteros sempre es posen calentes amb Harry». ¿Harry era una dona? ¿Jo era una dona hetero? ¿Què tenien en comú les meves relacions passades amb «altres dones» amb aquesta? ¿Per què havia de pensar en altres «dones hetero» que es posaven calentes amb Harry? ¿La seva potència sexual, que ja em començava a semblar immensa, era com un encanteri que m’havia embruixat, i del qual em despertaria un dia abandonada, amb ell lluny, disposat a seduir més dones? ¿Per què em parlava així aquella dona que jo gairebé no coneixia? ¿Quan tornaria Harry del lavabo?

Hi ha gent allà a fora a qui li molesta que Djuna Barnes, més que identificar-se com a lesbiana, preferís dir que «només estava enamorada de la Thelma». Sembla que Gertrude Stein deia coses semblants, tot i que no en els mateixos termes, sobre l’Alice. Entenc per què pot ser políticament irritant, però també ho he trobat sempre una mica romàntic: el romanticisme de permetre que una experiència individual de desig agafi més preeminència que una categoria. La història em recorda la defensa que fa l’historiador de l’art T. J. Clark del seu interès pel pintor del segle XVIII Nicolas Poussin davant d’interlocutors imaginaris: «Dir que un interès en Poussin és nostàlgic o elitista és com dir que l’interès que un pugui tenir en, per exemple, la persona que més estima, és un interès hetero- (o homo-) sexista, o exclusiu, o de propietat. Sí, pot ser que sigui així, que aquests siguin els paràmetres, més o menys, i són lamentables, però aquest interès pot ser més complet i més humà –pot carregar més possibilitat humana i més compassió– que els interessos no contaminats per cap d’aquests afectes o compulsions». Aquí, com en altres casos, la contaminació aprofundeix més que no desqualifica.

A més, tothom sap que Barnes i Stein van tenir relacions amb altres dones més enllà de la Thelma i l’Alice. L’Alice ho sabia, també: es veu que es va posar tan gelosa quan va descobrir que la novel·la primerenca de Stein, Q. E. D., explicava en codi la història d’un triangle amorós que incloïa Stein i una certa May Bookstaver, que l’Alice –que també era l’editora i la mecanògrafa de Stein– va trobar tota mena de maneres esmunyedisses d’ometre cada aparició de la paraula May o de l’auxiliar may quan va passar a màquina Stanzas in Meditation de Stein, de manera que va esdevenir una col·laboradora involuntària.

A partir de febrer ja conduïa per tota la ciutat mirant un pis rere un altre, provant de trobar-ne un de prou gran per a nosaltres i per al teu fill, a qui encara no coneixia. Al final vam trobar una casa dalt d’un turó amb terres de fusta fosca i resplendent i vistes a una muntanya, i un lloguer massa alt. El dia que ens en van donar les claus vam dormir junts en un atac de vertigen sobre una manta prima estesa al terra de fusta del que seria el nostre primer dormitori.

Aquella vista. Potser era un protuberància de matolls aspres amb un bassal d’aigua estancada al damunt, però durant dos anys seria la nostra muntanya.

I llavors, en un tancar i obrir d’ulls, estava plegant la robeta del teu fill. Acabava de fer tres anys. Quins mitjons més petits! Quina roba interior més petita! Me’n meravellava, li feia xocolata calenta cada matí amb la quantitat de cacau en pols que cap a la punta d’una ungla, jugàvem al Soldat Caigut hores i hores. Al Soldat Caigut ell es deixava caure a terra amb tota la disfressa a sobre: el barret de cota de malla, l’espasa, l’escut i una cama masegada a la batalla amb un mocador que li tapava la ferida. Jo era la Bruixa Blava bona que li havia d’escampar la pols blava màgica que el faria ressuscitar. Tenia una bessona dolenta: era qui l’havia enverinat amb la pols blava verinosa. Però ara hi era jo per curar-lo. S’estava allà estirat, immòbil, amb els ulls tancats, un somriure mínim a la cara, mentre jo recitava el meu monòleg: Però ¿d’on pot haver sortit aquest soldat? ¿Com ha arribat tan lluny de casa? ¿Està malferit? ¿Com serà, amable o ferotge, quan es desperti? ¿Sabrà que soc bona, o em confondrà amb la meva bessona dolenta? ¿Què puc dir que el pugui fer ressuscitar?

Durant tota aquella tardor, cartells grocs amb la frase SÍ A LA LLEI 8 apareixien per tot arreu, sobretot clavats en una muntanya abans pelada i preciosa davant de la qual passava cada dia anant cap a la feina. Al cartell hi havia quatre ninots de pal amb les mans aixecades enlaire, en un paroxisme d’alegria: l’alegria, suposo, de l’heteronormativitat, indicada aquí pel fet que un dels ninots porta una faldilla en forma de triangle (¿Què és aquell triangle, de totes maneres? ¿El meu cony?). PROTEGIU ELS NENS I NENES DE CALIFÒRNIA!, cridaven els ninots de pal.

Eileen Myles

Cada vegada que passava per davant del cartell clavat a la pobra muntanya, pensava en la performance de Catherine Opie, Self-Portrait/Cutting, de 1993, en la qual Opie es va fotografiar l’esquena tatuada amb el dibuix d’una casa i dos ninots de pal agafats de les mans que eren dues dones (dues faldilles de triangle!), al costat d’un sol, un núvol i dos ocells. Es va fer la foto mentre el dibuix encara regalimava gotes de sang. «Opie, que acabava de tallar amb la parella, es moria de ganes de crear una família, i la imatge irradia totes les contradiccions doloroses inherents a aquell desig», explica Art in America.

No ho entenc, li vaig dir a Harry. ¿Qui vol la versió en pòster de la Llei 8, però amb dues faldilles de triangle?

Potser la Cathy, va dir Harry mentre s’arronsava d’espatlles.

Una vegada vaig escriure un llibre sobre la domesticitat en la poesia d’homes gais (Ahsbery, Schuyler) i de dones (Mayer, Notley). Vaig escriure’l quan vivia a Nova York en un àtic petitíssim i tòrrid en un carrer principal de Brooklyn per on passava la línia F del metro. Tenia un forn inservible ple de caques seques de ratolí, una nevera buida excepte un parell de cerveses i barres Mars amb gust de iogurt, cacauets i mel, un futon sobre una peça de fusta contraxapada que s’aguantava en equilibri precari sobre cartrons de llet que em feia de llit, i un terra a través del qual sentia la cantarella del metro tancantportes al matí, al migdia i a la nit. Em passava unes set hores al dia estirada al llit en aquell pis, quan hi era. La majoria de vegades dormia en algun altre lloc. Escrivia gran part del que escrivia i llegia gran part del que llegia en espais públics, com escric això ara.

Vaig ser molt feliç vivint de lloguer a Nova York durant tant temps perquè viure de lloguer –o si més no com hi vivia jo, que volia dir sense aixecar ni un dit per millorar res del meu entorn– permet que tot caigui literalment a trossos al teu voltant. I llavors, quan la cosa ja arriba a un límit excessiu, te’n vas a una altra banda.

Moltes feministes han escrit a favor del declivi de l’element domèstic com una esfera separada i inherentment femenina i han reivindicat la domesticitat com una ètica, un afecte, una estètica i un espai públic. No estic segura de què vol dir aquesta reivindicació exactament, però crec que el meu llibre anava una mica per aquí. Però ja aleshores sospitava que ho feia perquè no tenia un espai domèstic, i m’agradava que fos així.

Susan Fraiman

M’agradava jugar al Soldat Caigut perquè em regalava temps per aprendre’m la cara del teu fill en repòs absolut: ulls ametllats grossos, la pell plena de piguetes incipients. I clarament havia descobert un plaer nou i relaxant en el fet d’estar-se allà estirat, protegit per una armadura imaginària, mentre algú que era pràcticament una desconeguda però que ràpidament s’estava fent família li aixecava cada extremitat i la girava, buscant la ferida.

No fa gaire, una amiga va venir a casa i va agafar una tassa que m’havia regalat la meva mare. És una d’aquelles tasses que es poden comprar online a Snapfish, amb la foto que vulguis impresa. Em vaig quedar horroritzada quan la vaig rebre, però és la tassa més grossa que tenim, i per això la conservem, per si a algú li ve de gust un tassot de llet calenta o alguna cosa així.

Uau, em va dir l’amiga, mentre l’omplia. No havia vist una cosa tan heteronormativa en ma vida.

A la foto de la tassa hi ha la meva família i jo, tots mudats per anar a veure El Trencanous per Nadal, un ritual que era important per a la meva mare quan jo era petita, i que hem ressuscitat amb ella ara que hi ha nens a la meva vida. A la foto estic prenyada de set mesos del que acabarà sent l’Iggy, porto una cua alta i un vestit estampat de lleopard. Harry i el seu fill porten trajos negres a joc, i estan superelegants. Som davant de la xemeneia a casa de la meva mare, i de la lleixa pengen tot de mitjons monocolors. Semblem feliços.

Però ¿què té de tan heteronormatiu? ¿Que la meva mare fes una tassa en una empresa cursi com Snapfish? ¿Que estiguem tots participant, o accedint a participar, en una llarga tradició de famílies que es fan fotografiar durant les vacances amb les millors gales? ¿Que la meva mare m’hagués fet la tassa, en part per demostrar que reconeix i accepta la meva tribu com a família? I què hi ha del meu embaràs: ¿és inherentment heteronormatiu? ¿O més aviat és que la suposada oposició entre allò queer i la procreació (o, per filar més prim, la maternitat) és més l’acceptació reaccionària de com han canviat les coses per a les persones queer que la marca d’alguna veritat ontològica? ¿Com més criatures tinguin les persones queer, més es difuminarà aquesta suposada oposició? La trobareu a faltar?

¿Hi ha alguna cosa d’inherentment queer en l’embaràs, en la mesura que t’altera profundament l’estat «normal», i provoca una intimitat radical amb el –i una alienació total del– teu cos? ¿Com pot ser que una experiència tan radicalment estranya i salvatge i transformadora també simbolitzi o representi el súmmum de la conformitat? ¿O som davant d’una altra desqualificació de tot allò que està massa lligat a l’animal femella per part dels privilegiats (en aquest cas, la no-conformitat o radicalitat)? I què hi ha del fet que Harry no sigui ni mascle ni femella? Soc un especial, un dos per u, diu el seu personatge Valentina a By Hook or By Crook.

¿Quan o com els nous sistemes de parentesc imiten les dinàmiques de nucli familiar més antigues i quan o com les recontextualitzen radicalment de manera que passen a constituir una nova manera de pensar el parentesc? ¿Com ho podem distingir o, més aviat, qui ho distingeix? Digue-li a la teva nòvia que es busqui un altre nen per jugar a papes i a mames, et va dir la teva ex quan ens vam posar a viure junts.

Judith Butler

Afirmar que tu ets la real mentre suggereixes que els altres representen un paper, s’hi apropen o són una imitació pot fer-te sentir bé. Però totes les reivindicacions de realitat, sobretot si van lligades a la identitat, tenen un punt de psicosi. Si un home que pensa que és un rei és boig, un rei que pensa que és un rei no ho és gaire menys.

Jacques Lacan

Potser és per això que la noció de «sentir-se real» del psicòleg D. W. Winnicott m’emociona tant. Una pot aspirar a sentir-se real, o pot ajudar els altres a sentir-s’hi, i una mateixa pot sentir-se real, una sensació que Winnicott descriu com la sensació més primària i serena de la vitalitat: «la vitalitat dels teixits del cos i el funcionament de les funcions del cos, incloent-hi l’activitat del cor i la respiració», cosa que fa possibles els gestos espontanis. Per a Winnicott, sentir-se real no és reactiu a estímuls externs, ni una identitat. És una sensació, una sensació que s’expandeix. Entre altres coses, fa que vulguem viure.

Hi ha gent que troba plaer a ajustar-se a una identitat, com a You make me feel like a natural woman, una frase que va fer famosa Aretha Franklin i, més tard, Judith Butler, que va fixar-se en la inestabilitat que provoca el símil. Però també pot provocar horror identificar-se, per no dir que pot ser impossible. No es pot viure vint-i-quatre hores al dia impregnada de la consciència del teu sexe. Afortunadament, la consciència de gènere és inconstant.

Denise Riley

Un amic diu que veu el gènere com un color. El gènere comparteix certa indeterminació ontològica amb el color: no és del tot correcte dir que un objecte és un color, ni que l’objecte un color. El context també el canvia: tots els gats són grisos, etc. Ni és voluntari, el color, gens. Però cap d’aquestes formulacions vol dir que l’objecte en qüestió no tingui color.

Les males lectures [de Gender trouble] fan més o menys així: puc llevar-me al matí, mirar l’armari i decidir quin gènere vull ser avui. Puc agafar una peça de roba i canviar de gènere: estilitzar-lo, i llavors al vespre el puc tornar a canviar i ser un cosa radicalment diferent, és a dir que resulta que hi ha una mena de productivitat del gènere, i la concepció d’adoptar un gènere com una mena de consumisme... Quan el que jo volia dir era que la formació del subjecte, l’autèntica formació de les persones, pressuposa el gènere d’una manera determinada, i que aquell gènere no es pot triar i aquella «performativitat» no és una tria radical i no és voluntarisme... La performativitat té a veure amb la repetició, molt sovint amb la repetició de les normes de gènere opressives i doloroses per fer-les significar una altra cosa. Això no és llibertat, sinó una qüestió de com fer funcionar la trampa on estem atrapats sense remei.

Judith Butler

Hauries d’encarregar una tassa de resposta, cavil·lava la meva amiga mentre es bevia el cafè. ¿Què tal una tassa on hi surti el part de l’Iggy, amb ell tot ple de sang? (Li havia dit abans que m’havia sabut greu que la meva mare no hagués volgut mirar les fotos del meu part. Harry em va recordar que gairebé ningú no vol veure les fotos del part de ningú, sobretot les més gràfiques. I vaig haver d’admetre que els meus sentiments del passat sobre fotos de parts d’altra gent confirmaven aquella afirmació. Però, en la confusió del meu postpart, sentia que haver parit l’Iggy era un èxit tan gros, i ¿no està sempre superorgullosa dels meus èxits, la meva mare? Va plastificar la pàgina del New York Times on sortia jo dins de la llista de guanyadors de la Beca Guggenheim, per Déu! Incapaç de llençar la pàgina de plàstic Guggenheim (ingratitud), però sense saber què fer-ne, l’he posada des d’aleshores sota la trona de l’Iggy, per recollir el menjar que cau. Ja que la beca va servir per pagar-ne la concepció, cada vegada que en netejo grumolls de farina o branquetes de bròquil, sento una vaga sensació de justícia.)

Durant les nostres primeres incursions en el món exterior com a parella, em posava vermella tot sovint, m’embriagava de pensar en la sort que tenia, era incapaç de contenir la sensació d’explosió que em proporcionava el fet d’haver obtingut finalment el que sempre havia volgut, tot el que hi havia per obtenir. Atractiu, brillant, enginyós, articulat, ple de força, tu. Ens passàvem hores i hores al sofà vermell, morts de riure, La policia de la felicitat vindrà a detenir-nos si continuem així. Ens arrestaran per massa bona sort.

¿I si allà on soc és el que necessito? Abans de tu, sempre havia pensat en aquest mantra com una manera de fer les paus amb una situació pesada o fins i tot catastròfica. No em vaig imaginar mai que es pogués aplicar a l’alegria, també.

Deborah Hay

A The Cancer Journals, Audre Lorde maleeix l’imperatiu d’optimisme i felicitat que va descobrir en el discurs mèdic que envolta el càncer de pit. «¿Estava lluitant contra l’efecte de les radiacions, contra el racisme, els assassinats de dones, la invasió química dels nostres aliments, la pol·lució del medi ambient, l’abús i la destrucció psíquica dels nostres joves, només per evitar abordar la meva responsabilitat principal i més important: la de ser feliç?», escriu Lorde. «Anem a buscar la “felicitat” més que no pas menjar de debò i aire net i un futur més sa en un planeta habitable! Com si la felicitat i prou ens pogués protegir dels resultats de l’obsessió pel benefici».

La felicitat no és cap protecció, i segur que no és cap responsabilitat. La llibertat de ser feliç restringeix la llibertat humana si no ets lliure per ser infeliç. Però pots convertir qualsevol de les dues llibertats en un costum, i només tu saps quina has triat.

Sarah Ahmed

La història del casament de la Mary i en George Oppen és una de les històries que conec sobre parelles heteros en què el matrimoni és més romàntic pel fet d’haver estat un escàndol. La cosa va anar així: una nit de 1926, la Mary va sortir amb en George, a qui coneixia només una mica d’una classe de poesia de la Universitat. Tal com ho recorda la Mary: «Va venir a buscar-me conduint el cotxe del seu company d’habitació, un T Ford, i vam anar al camp, vam seure i vam xerrar, vam fer l’amor i vam parlar fins a la matinada.... Vam parlar com no havíem parlat mai abans, ens vam buidar». Quan van tornar als respectius dormitoris l’endemà al matí, la Mary va descobrir que l’havien expulsada, i en George, que l’havien suspès. Van marxar junts fent autoestop carretera enllà.

Abans de conèixer en George, la Mary havia decidit que no es casaria mai, perquè considerava el matrimoni una «trampa desastrosa». Però també sabia que viatjar junts sense estar casats els posava, a ella i a en George, en risc respecte a la llei, per culpa de la Llei Mann (una de les moltes lleis de la història dels Estats Units redactades clarament per perseguir coses dolentes com l’esclavatge sexual, però que en realitat han servit per perseguir qualsevol que estigués en una relació que l’estat considerés «immoral»).

És a dir que, el 1927, la Mary es va casar. Vet aquí com explica aquell dia:

Encara que tenia la forta convicció que la meva relació amb en George no era una qüestió de l’estat, l’amenaça d’anar a la presó ens espantava, és a dir que vam anar a casar-nos a Dallas. Un noia que havíem conegut em va donar el seu vestit de vellut morat, i el seu xicot ens va donar una copa de ginebra. En George duia els pantalons bombatxos de golf del seu company d’habitació, però no ens vam beure la ginebra. Vam comprar un anell de deu cèntims i vam anar a l’edifici de maó vermell on hi havia els jutjats i que encara hi ha a Dallas. Vam donar el meu nom, Mary Colby, i el que feia servir en George, «David Verdi», perquè s’estava escapant del seu pare.

És a dir que Mary Colby es casa amb David Verdi, però no exactament amb George Oppen. Estafen l’estat, i de passada la família rica del George (que, a aquelles altures, havia contractat un detectiu privat per trobar-los). Aquesta estafa es converteix en un feix de llum que se’ls filtra dins de casa durant els següents cinquanta-set anys. Cinquanta-set anys desconcertant el paradigma, amb fervor.

Fa temps que conec bojos i reis, fa temps que sé què és sentir-se real. Fa temps que he estat prou afortunada per sentir-me real, independentment dels menyspreus o de les depressions que m’han assaltat pel camí. I fa molt temps que sé que el moment de l’orgull queer és un rebuig a sentir-te avergonyit quan veus que l’altre s’avergonyeix de tu.

Ahmed

Llavors, ¿com és que els dards de la teva ex sobre jugar a papes i a mames se’m van clavar fins tan endins?

A vegades hem de saber les coses moltes vegades. A vegades ens n’oblidem, i llavors ho recordem. I llavors ens n’oblidem, i llavors ho recordem. I llavors ens en tornem a oblidar.

Com amb el coneixement, també amb la presència.

Si el bebè pogués parlar amb la mare, diu Winnicott, això és el que li diria:

Et trobo,

sobrevius al que et faig mentre aprenc a reconèixer-te com a un no-jo,

t’utilitzo,

t’oblido,

però tu em recordes,

no paro d’oblidar-te,

et perdo,

estic trist.

El concepte de Winnicott de maternitat «prou bona» torna a estar de moda. Te’l trobes a tot arreu, als blogs de les mamis, a la novel·la gràfica de l’Alison Bechdel ¿Are you my mother? i en tones de teoria crítica. (Un dels títols d’aquest llibre, en un univers alternatiu: ¿Per què Winnicott, ara?)

Tot i la seva popularitat, encara no es pot trobar una obra en diversos volums titulada The Collected Works of D. W. Winnicott. Només es poden trobar fragments i trossets de la seva obra, trossos que s’han contaminat per la relació amb mares reals i lloques que impedeixen la consagració de Winnicott com un factòtum de la psicologia. A la contracoberta d’un recull, em fixo en els orígens dels assajos que hi ha a dins: una presentació a l’Associació d’Escoles d’Infermeria de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, consells de la BBC per a mares, un qüestionari per a un programa de la BBC titulat L’hora de la dona, conferències sobre donar el pit, conferències a llevadores i «cartes al director» de diaris.

Tot aquest seguit de fonts humils i contaminades són segurament part de la raó per la qual durant tot el primer any de vida de l’Iggy, Winnicott va ser l’únic psicòleg infantil que va aconseguir despertar el meu interès. El sadisme infantil i morbós de Klein sobre donar malament el pit, l’èxit de la saga edípica de Freud i la seva teoria carregosa del fort/da, allò tan poc subtil de l’Imaginari i el Simbòlic de Lacan... de sobte cap no semblava prou irreverent per afrontar la situació de ser un bebè, de tenir cura d’un bebè. ¿La castració i el Fal·lus ens diuen les Veritats Profundes de la cultura occidental o només la veritat de com són les coses que potser no sempre seran així? Em sorprèn i m’avergonyeix pensar que m’he passat anys trobant aquestes preguntes no només comprensibles, sinó captivadores.

Elizabeth Weed

Davant d’una serietat tan fal·locèntrica, em descobreixo derivant cap a un estat d’ànim negligent, antiinterpretatiu. En lloc d’una hermenèutica, necessitem una eròtica de l’art. Però fins i tot eròtica sona massa fort. No vull un eros, o una hermenèutica, del meu bebè. Cap de les dues coses és prou bruta, prou alegre.

Susan Sontag

Una de les tardes llargues que s’ha diluït en la llarga tarda que ha estat la infantesa de l’Iggy, me’l miro com s’atura, de quatre grapes, al llindar del nostre jardí, mentre estudia cap a quina fulla de roure malgirbada es dirigirà primer, arrossegant-se com un soldat en pràctiques. La seva llengüeta suau, sempre emblanquida al mig per la llet, li surt de la boca com una anticipació gentil, una tortuga que surt de la closca. Vull parar aquí, potser per sempre, i retenir el moment breu abans de passar a l’acció, abans d’haver-me de convertir en la que elimina l’objecte inapropiat o, si faig tard, qui l’hi haurà de treure de la boca.

Tu, lector, estàs viu avui i llegint això perquè algú, en algun moment, va controlar bé les teves exploracions bucals. Davant d’això, Winnicott manté la posició relativament no sentimental que no els devem res, a aquesta gent (en general són dones, però de cap manera sempre). Però sí que ens devem a nosaltres «un reconeixement intel·lectual del fet que al principi érem (psicològicament) del tot dependents, i aquest del tot vol dir del tot. Per sort, vam topar amb una dedicació normal i corrent».

Per dedicació normal i corrent, Winnicott vol dir dedicació normal i corrent. «És una observació molt trivial haver de dir que per dedicada vull dir dedicada». Winnicott és un escriptor que en té prou amb les paraules corrents.

De seguida que ens vam posar a viure junts, ens vam trobar davant la urgència de muntar una llar per al teu fill que semblés prou abundant i plena –prou bona– i no infeliç o feta miques. (Aquesta prosa de pacotilla ve del llibre clàssic sobre famílies queer, Mom’s House, Dad’s house.) Però això no és del tot cert; ja sabíem que hauríem de fer aquesta mena de coses: va ser, de fet, una de les raons per les quals ens vam posar a viure junts tan de pressa. El que es va fer molt evident de cop va ser la tasca urgent específica per a mi: aprendre a ser una mare adoptiva. Déu-n’hi-do, com a identitat potencialment fraudulenta! El meu pare adoptiu tenia les seves mancances, però cada paraula que he dit en contra seu ha tornat per perseguir-me, ara que entenc què és estar en aquesta posició, que aquesta posició et representi.

Quan ets una progenitora adoptiva, per més fantàstica que siguis, per més amor que tinguis per donar, per més madura o sàvia o triomfadora o llesta o responsable que siguis, ets estructuralment sensible a inspirar odi o ressentiment, i poca cosa hi pots fer, a part d’aguantar i dedicar-te a sembrar sensatesa i alegria malgrat totes les tempestes de merda que se’t plantificaran al davant. I no esperis que ningú et feliciti, tampoc: els pares són sants, però els pares o mares adoptius són intrusos, egoistes, furtius, contaminants i abusadors infantils.

Cada vegada que veig el terme fill adoptiu en un obituari, com per exemple «X és sobreviscut per tres fills i dos fills adoptius», o cada vegada que un conegut adult diu alguna cosa com: «Ai, perdona, no podré: vaig a veure el meu padrastre, aquest cap de setmana», o quan, durant els Jocs Olímpics, la càmera fa una panoràmica del públic i la veu en off diu: «Hi ha la madrastra de X, animant-lo», el cor em fa un salt, només de sentir el so del lligam familiar que s’acaba de fer públic, positivament.

Quan provo de descobrir què és el que més li retrec al meu pare adoptiu, no és mai que «em donés massa amor». No: li retrec que no demostrés de manera creïble que era feliç de viure amb mi i amb la meva germana (potser no ho era), que no em digués sovint que m’estimava (i potser no ho feia, tampoc: com deia un dels llibres d’autoajuda sobre pares adoptius que vaig encarregar al principi de la nostra relació, l’amor és preferible, però no imprescindible), li retrec que no fos el meu pare, i que marxés, després de vint anys d’estar casat amb la nostra mare, sense acomiadar-se d’una manera decent.

Em sembla que sobreestimes la maduresa dels adults, em va escriure en l’última carta que em va enviar, una carta de resposta que només va arribar després que jo m’enfonsés i li escrivís, al cap d’un any de silenci.

Per molt enfadada i ferida que jo estigués per la seva marxa, la seva observació era innegablement correcta. Aquesta ració de veritat que em va oferir a última hora va acabar convertint-se en un començament de capítol de la meva vida adulta, capítol en el qual em vaig adonar que l’edat no aporta necessàriament res, a part dels anys. La resta és opcional.

Família Balena: l’altre joc preferit del meu fill adoptiu quan era petit. Hi jugàvem als matins al nostre llit. Ell era la balena bebè, una baleneta amb un problema de parla que l’obligava a dir-ho tot amb la «b» (el cosí Evan és el bosí Bevan, i així tot).

A vegades el bebè balena jugava a casa amb la seva família de balenes, que estava encantada amb tots aquells errors de pronúncia, i a vegades s’aventurava sol, a veure si pescava uns quants peixos. Un d’aquells matins, el bebè balena em va batejar com a Bambi, que s’assembla a Mami, però no del tot. Admirava la inventiva del bebè balena, que encara li dura.

No havíem fet plans de casar-nos, ben bé. Però quan el 3 de novembre de 2008 ens vam llevar i vam sentir a la ràdio les previsions electorals mentre fèiem el cafè, ens va semblar, de sobte, que s’aprovaria la Llei 8. Ens va sorprendre la nostra pròpia sorpresa, perquè revelava una confiança innocent i passiva que creu que l’arc de l’univers moral, per molt que trigui, tendeix cap a la justícia. Però la justícia en realitat no té coordenades, no té teleologia. Vam buscar a Google «com casar-se a Los Angeles» i vam sortir cap a l’Ajuntament de Norwalk, on l’oracle ens havia promès que es podria dur a terme la gesta. De camí, vam deixar la nostra petita càrrega a la guarderia.

Mentre ens apropàvem a Norwalk –¿on collons som?– vam passar per davant de diverses esglésies amb variacions de la frase: UN HOME + UNA DONA: AIXÍ ÉS COM HO VOL DÉU a les marquesines. També vam passar per davant de dotzenes de cases amb cartells plantats als jardins on deia SÍ A LA LLEI 8, amb els ninots de pal infatigablement feliços.

Pobre matrimoni! Som-hi, anem a matar-lo (imperdonable). O a reforçar-lo (imperdonable).

A l’exterior de l’Ajuntament de Norwalk hi havia una pila de tendes blanques plantades i una flota de furgonetes blaves d’informatius de televisió rondant pel pàrquing. Ens va començar a agafar angúnia: cap dels dos tenia ganes de convertir-se en un pòster de persones queer casant-se en territori hostil just abans de l’aprovació de la Llei 8. No volíem sortir als diaris de l’endemà al costat d’un pirat amb escuma a la boca i pantalons curts i brandant un cartell de DÉU ODIA ELS MARIQUES. Dins, hi havia una cua brutal davant del mostrador de casaments, formada en gran part per mariques i bolleres de totes les edats, i un petit grupet de parelles heteros, la majoria llatinoamericans, que estaven al·lucinats amb la gentada. L’home gran de davant nostre ens va dir que s’havien casat feia uns quants mesos, però que quan els havia arribat el certificat de matrimoni per correu s’havien adonat que el funcionari havia fet un nyap amb les signatures. I ara estaven desesperats per corregir-ho, per estar casats oficialment fos quin fos el resultat de les eleccions.

Al contrari del que ens havia promès internet, la capella estava reservada tot el dia, és a dir que les parelles que hi havia en aquella cua havien d’anar-se a casar a alguna altra banda, si volien una cerimònia oficial d’alguna mena després d’acabar amb els papers oficials. Vam trencar-nos les banyes per entendre com és que un contracte amb un estat suposadament laic havia d’incloure alguna mena de ritual espiritual. La gent que ja tenia qui els casés, i que estaven en una cua per casar-se més tard aquell dia, van oferir fer cerimònies comunitàries perquè tothom es pogués casar abans de mitjanit. Els paios de davant nostre ens van convidar a afegir-nos a ells en un casament de platja a Malibú. Els ho vam agrair, però en lloc d’això vam trucar al 411 i vam preguntar el nom d’una capella de West Hollywood: ¿no és on viuen les persones queer? Hi ha una Capella Hollywood al Boulevard de Santa Monica, va dir la veu.

La Capella Hollywood va resultar ser un forat a la paret del final de l’illa de cases on havia viscut jo durant els tres anys més solitaris de la meva vida. Unes cortines de vellut granat de mal gust dividien la sala d’espera de la capella. Els dos espais estaven decorats amb canelobres gòtics barats, flors de plàstic i unes parets amb gotejat d’imitació. Una drag queen a la porta feia la triple feina de recepcionista, vigilant de seguretat i testimoni.

Lector: ens vam casar allà, amb l’ajuda de la Reverenda Lorelei Starbuck. La Reverenda Starbuck va suggerir que xerréssim una mica sobre els vots abans de començar: li vam dir que ens eren ben igual. Va insistir. Vam deixar els vots més estàndards, però els vam escapçar de pronoms. La cerimònia va ser precipitada, però quan vam començar a dir els vots, ens vam desfer. Vam plorar, embriagats d’amor per la nostra sort, i després vam acceptar de tot cor dues piruletes amb forma de cor amb THE HOLLYWOOD CHAPEL imprès al paper d’embolicar, vam córrer per recollir l’homenet a la guarderia abans que tanquessin, vam arribar a casa i vam menjar púding de xocolata tots junts dins de sacs de dormir al porxo, mirant la nostra muntanya.

Aquell vespre, la Reverenda Starbuck –que s’havia definit com a «Metafísica» en els formularis del casament– va fer tota la feina burocràtica en un temps rècord, la nostra i la d’uns quants centenars més, per a les autoritats que havien estat autoritzades a considerar que el nostre acte performatiu havia estat correcte. Cap al final del dia, el cinquanta-dos per cent dels votants de Califòrnia havien votat a favor de la Llei 8, és a dir que havien aturat els casaments entre persones del «mateix sexe» a tot l’estat, capgirant les condicions de la nostra felicitat. La Capella Hollywood va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut, a l’espera de, potser, reaparèixer un altre dia.

Una de les coses més emprenyadores de sentir l’expressió «casament entre persones del mateix sexe» una vegada i una altra és que no conec gaires persones queer –o cap– que pensin que l’objecte fonamental del seu desig sigui «del mateix sexe». És veritat que una gran part dels escrits sobre sexe de les lesbianes dels anys setanta giraven entorn del tema d’excitar-se, fins i tot de sentir-se políticament transformades, per una trobada amb la similitud. Aquesta trobada era, és, pot ser, important, perquè té relació amb el fet de veure reflectit allò que ha estat denigrat, de canviar l’alienació o una repulsió internalitzada pel desig i la cura. Lliurar-te de manera devota al cony d’una altra pot ser una manera de lliurar-te al teu. Però qualsevol tipus de semblança que hagi pogut detectar en les meves relacions amb dones no és la semblança de la Dona, i segur que no és la semblança de les parts del cos. Més aviat és la comprensió aclaparadora i compartida de què vol dir viure sota un patriarcat.

El meu fillastre és massa gran per jugar al Soldat Caigut o a la Família de Balenes. Mentre escric això, escolta «Funky Cold Medina» al seu iPod, amb els ulls tancats i el cos gegantí estirat al sofà vermell. Té nou anys.

Hi ha alguna cosa de veritablement estranya en això de viure en un moment històric en el qual l’ansietat conservadora i la desesperació davant del fet que les persones queer estiguin enderrocant la civilització i els seus costums (el casament, sobretot) es creua amb l’ansietat i la desesperació que senten tantes persones queer davant del fracàs o la incapacitat del moviment queer de carregar-se la civilització i les institucions, i la frustració que sent amb el gir fins fa poc impensable que ha fet el moviment mainstream LGBTQ+ cap al neoliberalisme i l’assimilació, invertint moltíssima energia a suplicar l’entrada a dues estructures històricament repressives: el matrimoni i l’exèrcit. «No soc el típic marica que vol posar un adhesiu amb l’arc iris en una metralladora», diu el poeta CAConrad. Si hi ha alguna cosa que destapi l’homonormativitat és el fet desconcertant que pots ser perseguit i no ser gens radical: passa molt sovint amb els homosexuals, com amb qualsevol altra minoria reprimida.

Leo Bersani

Això no és una devaluació del moviment queer. És un recordatori: si volem fer alguna cosa més que arrossegar-nos dins d’estructures repressives, ens queda molta feina per fer.

El 2012, a la desfilada de l’Orgull d’Oakland, uns quants activistes antiassimilacionistes van desplegar una pancarta que deia: EL CAPITALISME S’ESTÀ FOLLANT EL QUE TENIM DE QUEER. Un fullet que repartien deia:

El que pot destruir la societat hetero és el que mai no podrà ser convertit en producte o exclòs de la rebel·lió. És a dir que mantenim la nostra posició de mariques orgullosos, persones queer, bolleres i noies trans i bois i no binàries i totes les combinacions i entremitjos i també els qui ho neguen tot.

Oferim i esperem el nostre temps, i mentrestant fem ràtzies aquí i allà i ens imaginem un món on tots els explotats puguin unir-se i atacar. Et volem trobar, camarada, si tu també vols això.

Per la destrucció total del Capital,

males putes que t’ho engegaran tot a cagar.

Em va agradar aquesta intervenció: ens hem de carregar tota la merda podrida d’aquest món, i l’època de reivindicar alegrement que anar-te’n al llit amb qui vulguis i com vulguis col·lapsarà la seva maquinària ja fa temps que es va acabar. Però no he estat mai capaç de respondre al terme camarada, ni de compartir aquesta fantasia de l’atac. De fet, he entès sempre aquest vocabulari revolucionari com una mena de fetitxe i, en aquest cas, una resposta possible al text d’abans seria: «El nostre diagnòstic és semblant, però les nostres perversitats no són compatibles».

Potser és la paraula radical que cal repensar. Però ¿sobre què ens podem posicionar, en lloc –o a més a més– de la radicalitat? ¿Sobre el fet de ser més oberts? ¿N’hi ha prou, és prou contundent? Ets l’única que sap quan estàs fent servir les coses per protegir-te i per defensar el teu ego i quan t’estàs obrint i deixant que les coses es facin miques, permetent que el món sigui com és: treballant-hi, més que no pas lluitant-hi en contra. Ets l’única que ho sap. I la qüestió és que, a vegades, ni tan sols ho saps.

Pema Chödrön

L’octubre del 2012, quan l’Iggy tenia uns vuit mesos, em van convidar a fer una xerrada a la Universitat de Biola, un centre cristià evangèlic a prop de Los Angeles. El simposi anual del Departament d’Art estava dedicat a l’art i la violència. Durant unes quantes setmanes em vaig estar barallant amb la invitació. Era un cop de cotxe, amb una tarda de feina pagava un mes de cangurs de l’Iggy. Però hi havia el fet indignant que aquesta universitat expulsa els estudiants per ser gais o mantenir relacions homosexuals. (Com passa amb la política de «No preguntis, no diguis res» de l’exèrcit nord-americà, Biola no s’embolica amb la qüestió de si l’homosexualitat és una identitat, un acte discursiu o un comportament: sigui el que sigui, estàs expulsat.)

Per saber-ne una mica més, vaig consultar online les declaracions doctrinals de Biola, i vaig descobrir que Biola, de fet, censura tot tipus de sexe fora del «matrimoni bíblic», definit com «una unió heterosexual, plena de fe, entre un mascle genètic i una femella genètica». (Em va impressionar el terme «genètic»: très au courant!) En una altra banda de la web vaig descobrir que hi ha, o hi havia, un grup d’estudiants anomenat el Biola Queer Underground que va sorgir fa uns quants anys per protestar contra les mesures antigais de la universitat, sobretot a través de la web i de campanyes anònimes pel campus. El nom del grup semblava prometedor, però se’m va anar diluint l’entusiasme quan vaig llegir les FAQs de la seva web:

Pregunta: ¿Quina és la posició del Biola Queer Underground davant de l’homosexualitat?

Resposta: Sorprenentment, hi ha gent que no ha estat prou clara sobre el que pensem del fet de ser a la vegada cristians i LGBTQ. Per aclarir aquest tema: estem a favor de celebrar el comportament homosexual dins del seu context adequat: el casament . . . Ens adherim als estàndards ja establerts de Biola sobre el sexe prematrimonial, que considerem pecaminós i fora dels plans de Déu per als humans, i creiem que aquest estàndard també s’aplica als homosexuals i a la resta de membres de la comunitat LGBTQ.

¿Quina mena de persones queer són aquestes?

Eve Kosofsky Sedgwick va voler crear un espai perquè el concepte queer inclogués tota mena de resistències i de fractures i de desequilibris que tenen ben poc o res a veure amb l’orientació sexual. «El moviment queer és un moment, un moviment, un objectiu continu: és recurrent, és contracorrent, és troublant», va escriure. «És profundament relacional i estrany». Volia que el terme fos una emoció permanent, una mena de referent, un nom que, com Argo, pogués designar parts foses o en dissolució, una manera de mostrar-se ferm mentre, al mateix temps, s’escapoleix. Això és el que fan els termes reivindicats: retenen, s’entossudeixen a retenir, un sentit que s’esmuny.

Al mateix temps, Sedgwick argumentava que «vista la força històrica i contemporània de les prohibicions de tota expressió sexual del mateix sexe, qualsevol que renegui d’aquests significats, o que els allunyi del centre definitori del terme [queer], estaria eliminant qualsevol possibilitat material d’allò queer».

En altres paraules, ho volia del dret i del revés. Se n’aprèn molt de voler alguna cosa del dret i del revés.

Una vegada, Sedgwick va proposar que «el que cal –tot el que cal– per fer que la descripció de “queer” sigui certa és l’impuls de fer-la servir en primera persona» i que «fer servir la paraula “queer” per referir-se a un mateix vol dir una cosa diferent que fer-la servir referint-se a algú altre». Encara que pugui ser molt irritant escoltar un home blanc parlant del seu llibre com d’un llibre queer (¿ho heu de tenir tot?), al capdavall serà per a una bona causa, segurament. Sedgwick, que va estar casada molt temps amb un home amb el qual practicava bàsicament sexe convencional de després de la dutxa, coneixia les possibilitats d’aquest ús del terme en primera persona més bé que ningú. Va carregar amb el mort de fer-ho, i també quan es va identificar amb els homes gais (per no parlar de quan va voler ser un home gai), i per limitar-se a concedir a les lesbianes poc més que algun petit gest de reconeixement. Va haver-hi gent que va trobar antiquat que la «reina de la teoria queer» mantingués els homes i la sexualitat masculina al centre de l’acció (com en el seu llibre Between Men: English Literature and Male Homosocial Desire), encara que fos per fer-ne una crítica feminista.

Aquests eren els interessos i les identificacions de Sedgwick: era honesta per sobre de tot. I, en persona, traspuava una sexualitat i un carisma que eren molt més poderosos, particulars i persuasius que tot el que els pols de masculinitat i feminitat permetrien mai: potser perquè era grassa, pigada, propensa a envermellir, engalanada amb teles, generosa, sorprenentment dolça, intel·ligent gairebé fins al sadisme i, quan la vaig conèixer, malalta terminal.

Com més pensava en els estàndards doctrinals de Biola, més m’adonava que dono suport als grups d’adults privats i amb consens que decideixin viure com més els plagui. Si aquest grup d’adults en concret no vol tenir relacions sexuals fora del «matrimoni bíblic», doncs endavant. Al capdavall, va ser aquesta frase la que em va deixar desperta tota la nit: «Models inadequats sobre l’origen [de l’univers] sostenen que a) Déu mai no va intervenir directament en la creació de la natura i/o b) els humans comparteixen un antecessor comú físic amb formes de vida anteriors». El nostre antecessor compartit amb formes de vida anteriors és sagrat per a mi. Vaig declinar la invitació. Van contractar un «guru de les històries» de Hollywood en lloc meu.

Imbuïts d’alegria com vivíem a la casa de la muntanya, ens van sobresaltar algunes ombres fosques. A la teva mare, a qui jo només havia vist una vegada, li van diagnosticar un càncer de pit. La custòdia del teu fill no acabava d’estar resolta, i el fantasma d’un jutge homòfob o transfòbic que pogués decidir el seu destí, el destí de la nostra família, va enfosquir els nostres dies. Tu t’hi vas deixar la pell perquè se sentís feliç i ben tractat: li vas construir un tobogan al nostre pati minúscul de ciment, una piscineta davant de casa, vas posar una estació de Lego al costat de la calefacció i vas penjar un gronxador a la seva habitació. Llegíem llibres tots junts abans d’anar a dormir, i llavors jo me n’anava per deixar-vos una estona sols i sentia la teva veu suau que cantava «I’ve been working in the Railroad» nit rere nit des de l’altra banda de la porta tancada. Havia llegit en una de les guies sobre criança de fills adoptius que no s’han de valorar les millores en el desenvolupament dels lligams d’una nova família cada dia ni cada mes ni cada any, sinó cada set anys. (Un lapse de temps així em va semblar ridícul llavors. Ara, al cap de set anys, em sembla lluminós i savi.) La teva incapacitat de viure en la teva pell estava arribant al màxim, en aquella època, el coll i l’esquena et bategaven de dolor nit i dia per culpa d’haver-te comprimit el tors (i, per extensió, els pulmons) durant trenta anys. Provaves d’anar embolicat fins i tot a les nits, dormint, però al matí el terra estava sempre cobert de sostenidors d’esport modificats, trossos de tela bruta: «aixafadors», en deies.

Només vull que et sentis lliure, vaig dir, plena d’una ràbia disfressada de compassió, una compassió disfressada de ràbia.

¿No ho has entès, encara?, vas cridar com a resposta. No em sentiré mai tan lliure com tu, no em sentiré mai tan a casa com tu, no em sentiré mai tan a gust en la meva pell. Això és així, i sempre ho serà.

Molt bé, doncs em sap molt de greu per tu, llavors, vaig dir.

O potser, D’acord, però no m’enfonsis amb tu.

Sabíem que alguna cosa, potser tot, estava a punt de petar. Tant de bo no fóssim nosaltres.

Em vas ensenyar un assaig sobre butches i femmes que contenia la frase «ser una femme és atorgar honor allà on abans hi havia vergonya». Provaves de dir-me alguna cosa, de donar-me informació que jo pogués necessitar. No crec que volguessis que em fes partidària d’aquella frase –potser ni tan sols te’n vas adonar–, però me’n vaig fer. Volia i encara et vull donar tots els regals vitals que et pugui oferir. Em mirava, i encara em miro, amb ràbia i agonia l’entusiasme que posa el món a llançar tones de merda sobre aquells de nosaltres que volem sabotejar les normes, o que simplement no podem fer altra cosa que sabotejar les normes que necessiten tan desesperadament que algú les sabotegi. Però també em sentia confosa: no m’havia concebut mai a mi mateixa com a femme. Sabia que tenia el costum de donar massa. M’espantava la paraula honor. ¿Com et podia explicar tot allò i quedar-nos dins de la bombolla, morts de riure al sofà vermell?

Et vaig dir que volia viure en un món en el qual l’antídot de la vergonya no fos l’honor, sinó l’honestedat. Em vas dir que no havia entès bé el que havies volgut dir amb honor. No hem parat encara d’intentar explicar-nos l’un a l’altre què volen dir aquestes paraules per a nosaltres: potser no ho farem mai.

Has escrit sobre tots els aspectes de la teva vida excepte sobre aquest, excepte sobre l’aspecte queer, vas dir.

Deixa’m en pau, vaig contestar. No n’he escrit res encara.

Enmig de tot això, vam començar a parlar de quedar-me embarassada. Cada vegada que algú em preguntava per què volia tenir un fill, jo no tenia resposta. Però la mudesa del desig era inversament proporcional a la seva mida. Havia sentit el desig abans, però després hi havia renunciat, o més aviat, l’havia donat per superat. I ara ens hi trobàvem de nou. Volent, com ho volen tantes, que el moment fos l’adequat. Però ara jo era més gran i tenia menys paciència. Ja veia que donar-ho per superat s’hauria de convertir en ves a buscar-lo, i aviat. Quan i com ho faríem, quant de dol hi hauria si hi renunciàvem, què passaria si fèiem la crida i no arribava cap esperit de nen.

Com suggereixen conceptes com maternitat «prou bona», Winnicott és una ànima força optimista. Però també s’esforça a recordar-nos què experimentarà un nadó si l’entorn que el cuida no és prou bo:

Les agonies primitives

Caure per sempre

Tota mena de desintegració

Coses que separen la psique del cos

Els fruits de la privació

fer-se miques

caure per sempre

morir i morir i morir

perdre tot vestigi d’esperança en la renovació dels contactes

Es podria dir que Winnicott parla de manera metafòrica aquí, com ha dit Michael Snediker en un context molt més adult: «Un no es fa miques literalment quan està enfonsat, tot i el que diu Bersani». Però encara que un nadó no es mori quan li falla l’entorn cuidador, pot ser que, en realitat, mori i mori i mori. La qüestió sobre què poden experimentar una psique o una ànima depèn, en gran part, de què cregui cadascú sobre com estan fetes. L’Esperit és la matèria reduïda a una primor extrema: Oh, tan prima!

Ralph Waldo Emerson

En qualsevol cas, Winnicott descriu, de forma notable, «les agonies primitives» no com a faltes o com a buits, sinó com a substantives: «fruits».

El 1984, Georges Oppen va morir de pneumònia amb complicacions derivades de l’Alzheimer. Mary Oppen va morir uns quants anys més tard, el 1990, de càncer d’ovaris. Després de la mort d’en George, es van trobar uns quants fragments escrits enganxats a la paret de sobre del seu escriptori. Un deia:

Ser amb la Mary: ha estat

gairebé massa meravellós, tant,

que és difícil de creure.

Durant els nostres moments dolents, vaig pensar sovint en aquest fragment. A vegades m’omplia d’un desig gairebé sàdic de descobrir alguna evidència que en George i la Mary havien estat infeliços, encara que només fos en pocs moments... Algun senyal que el fet que ell escrivís els separés, que no s’entenguessin d’una manera profunda, que alguna vegada es diguessin paraules gruixudes, o que no es posessin d’acord en decisions fonamentals, com ara si en George havia d’anar a lluitar a la Segona Guerra Mundial, l’eficàcia del Partit Comunista o si valia la pena exiliar-se a Mèxic, i coses així.

No era schadenfreude. Era esperança. Tenia l’esperança que haguessin passat coses així, i que Oppen, oscil·lant entre les onades de desconcert i de lucidesa que caracteritzen el declivi neurològic cruel, igualment es veiés obligat a escriure:

Ser amb la Mary: ha estat

gairebé massa meravellós, tant,

que és difícil de creure.

I per tant, per a vergonya meva, ho vaig buscar. Vaig buscar evidències de la seva infelicitat i, mentre ho feia, negligia el fet que la meva recerca em recordava un episodi particularment disfuncional del relat de Leonard Michaels sobre la seva relació torturada, explosiva i finalment desastrosa amb la seva primera dona, la Sylvia. Quan descobreix que un amic té una relació igual d’horrible amb baralles igualment horribles, Michaels escriu: «Li estava agraït, em sentia alleujat, marejat d’alegria. Hi havia més gent que vivia així, doncs. . . . Totes les parelles, tots els matrimonis, estaven malalts. Aquest pensament, com si fos una sagnia, em va purgar. Em vaig tornar infeliçment normal: estava normalment infeliç». Ell i la Sylvia es casen i, poc temps després, un temps infeliç, ella mor després d’ingerir quaranta-set pastilles.

És clar que els Oppens es barallaven i es ferien l’un a l’altre, de vegades, vas dir quan et vaig explicar què investigava. Segurament s’ho van quedar per a ells, de tant respecte i amor que sentien l’un per l’altre.

Fos el que fos el que estigués buscant entre en George i la Mary Oppen, no ho vaig trobar mai. Sí que vaig trobar, però, una cosa que no m’esperava. La vaig trobar a l’autobiografia de la Mary, Meaning a Life, que va publicar al començament del declivi d’en George. Vaig trobar la Mary.

Quan vaig buscar Meaning a Life a Amazon, només n’hi havia una ressenya. L’havia escrita un individu que li havia posat només una estrella i que es queixava: «Vaig comprar aquest llibre amb l’esperança de saber més coses sobre un dels meus poetes preferits. Molt poc sobre en George, i molt sobre la Mary». És l’autobiografia d’ella, tros de subnormal, vaig pensar, abans d’adonar-me que la meva trajectòria no havia diferit tant de la seva.

Abans del naixement de la seva tercera filla, la Linda, es veu que la Mary va patir uns quants avortaments –massa, pel que sembla, perquè en doni la xifra–, a més de la mort sobtada d’un bebè de sis setmanes. Sobre tot això, la Mary escriu:

Naixement . . . Crec que tinc por d’intentar escriure sobre això. En els parts estava aïllada. No en vaig parlar mai ni amb en George. El va sorprendre saber que parir era una experiència emocional tan intensa i tan meva, que mai no havia provat d’expressar-l’hi. ... Volia que fos sempre única, i he preservat aquesta unicitat de la meva pròpia experiència de parir no explicant-la: m’és massa preciosa. Fins i tot ara, que escric les experiències que vaig tenir entre els vint-i-dos i els trenta, vull incloure el meu aïllament i la devastació brutal de la pèrdua, el sentit de ser un no res damunt d’una taula de parts, inconscient per l’anestèsia, només per recuperar la consciència i que em tornessin a dir «el fetus és mort».

En George i la Mary són famosos per haver viscut una vida en conversa i poesia permanent. Vam parlar com no havia parlat mai, ens vam buidar. Però aquí, la Mary no està segura que les paraules siguin prou bones. No en vaig parlar mai ni amb en George. És possible que l’experiència d’ella sigui de devastació, però encara es preocupa perquè les paraules podrien debilitar-la (intolerable).

Tot i això, anys després, quan el seu marit comença a allunyar-se del llenguatge, la Mary prova d’explicar-ho.

En el seu tractat èpic Blasen, el filòsof Peter Sloterdijk planteja una cosa que anomena «la llei de la ginecologia negativa». Per entendre del tot el món al voltant del fetus i del període perinatal, diu Sloterdijk, «hem de rebutjar la temptació d’alliberar-nos del tema amb visions externes de les de la relació mare-fill. Allà on el problema és intern, de connexions íntimes, una observació externa ja és un error fonamental». Aplaudeixo aquesta involució, aquesta «recerca dins de la cova», aquest allunyament de l’alliçonament i acostament cap a la bombolla de «sang, fluid amniòtic, veu, bombolla sonora i respiració». No sento cap urgència d’alliberar-me d’aquesta bombolla. Però aquí en va una de bona: no puc tenir el meu bebè als braços mentre escric.

Els argonautes

Подняться наверх