Читать книгу El llibre blau de Nebo - Manon Steffan Ros - Страница 11

He estat pensant des de l’última vegada que vaig escriure. Pensant en totes les coses que no sé.

No sé per què els llibres parlen d’un món diferent ni per què alguns animals ara són tan estranys. No sé per què als llibres la gent té converses, i surten i fan amics o s’enamoren, i en canvi jo, la mama i la Dwynwen només ens tenim a nosaltres. I no sé com preguntar-li a la mama per què sempre té aquell posat glacial i per què parla tan poc.

En Gwdig s’està amansint.

Li he posat Gwdig, a la llebre amb dues cares, perquè és un nen. He tret el nom d’un llibre antic, un llibre que tenia la mama a secundària. A la coberta hi ha el seu nom, «Rowenna Williams», i a sota hi diu «Curs: 11è». És un llibre difícil i no m’agraden els personatges que se suposa que m’haurien d’agradar: un noi que es diu Harri que no sap la sort que té i una noia que es diu Greta que no és prou valenta per estar amb el noi que estima. Però en Gwdig m’agrada. És gros, maldestre i normal.¹

O sigui que a la llebre li he posat Gwdig perquè trobo que li aniria bé ser així.

A la mama no li agrada escriure. Diu que tot el que escriu sona estrany, no com als llibres, i que jo escric bé perquè hi incorporo diàlegs i coses d’aquestes, i escric tal com parlem a la vida real.

No estic segur si aquesta és la millor manera d’escriure, perquè en alguns llibres antics escriuen així:

«Heus aquí la manera justa d’escriure el gal·lès».

En altres llibres ho fan així:

«És així com s’escriu correctament en gal·lès».

Però jo he anat encara més lluny, perquè ho diria així:

«Així és com escrivim bé en gal·lès».

Però com que he llegit tants llibres, suposo que escric una barreja de les tres formes, i he arribat a un punt a mig camí entre qui soc realment i tots els llibres que tinc al cap.

Al principi, quan aprenia a escriure i començava a llegir-los, li vaig preguntar a la mama:

—En quina llengua estan escrits aquests llibres?

—En gal·lès, esclar!

—I quina llengua parlem?

—Gal·lès, evidentment, Sionyn!

Però no em semblava que fos la mateixa llengua. Era com si els llibres estiguessin escrits en un gal·lès molt i molt antic, i que nosaltres parléssim alguna cosa que s’hi assembla. Però la mama em va dir que el gal·lès és així:

—No el parlem com l’escrivim. I és per això que la gent té por d’escriure’l, és fàcil equivocar-se.

Vaig estar a punt de preguntar-li de quina gent parlava. I també li volia preguntar si és que parlava dels dies abans del Final, però per alguna raó no ho vaig fer. I tant se val, perquè ara sembla que sí que vol escriure. Quan deso el quadern al prestatge la mama se’l queda mirant, el Llibre Blau de Nebo. Crec que queden moltes coses per dir i n’hi ha moltes que li toca escriure a ella.