Читать книгу Mestissa - Maria Campbell - Страница 10

Molts dels immigrants que van colonitzar les terres eren alemanys i suecs. Criaven porcs, aviram i alguna vaca i conreaven gra en granges petites. Els recordo perfectament perquè trobava que eren la gent més rica i bonica del món. Podien comprar roba bona per fer-se vestits, menjaven pomes i taronges, tenien raspalls de dents i cada dia se les raspallaven. També em feien respecte. Els trobava freds i impressionants, somreien poc, no com la nostra gent, que reia i cridava i ballava i es barallava i ho compartia tot. Aquella gent alçava la veu molt de tant en tant i no compartia mai res, sinó que es manllevaven les coses o se les compraven els uns als altres. No ens entenien, bellugaven el cap i donaven gràcies a Déu de no ser com nosaltres.

Per Nadal passaven amb carro per totes les cases dels mestissos i deixaven una caixa a cada porta. El pare sortia, agafava la caixa i la cremava. Jo em posava a plorar perquè sabia que a dins hi havia pastissets i coses bones per menjar, i vestits que havia vist que duien les seves filles. Nadal era sempre un mal dia per al pare, s’enfadava molt i la mare em deia que no fes soroll ni preguntés res. Tots els nostres veïns es posaven aquelles galindaines velles, però quan vaig tenir edat d’anar a escola em vaig alegrar que el pare les hagués cremat, perquè les nenes blanques es burlaven de les meves amigues quan les veien vestides amb la seva roba i deien: “La mare em va dir que ho posés a la caixa perquè és un deure cristià.” Als deu anys ja tenia la mateixa posició que la Cheechum respecte dels cristians i encara avui, quan penso en ells, em ve al cap la roba vella.

Tota la nostra gent era catòlica, però en aquells temps no teníem ni capellà ni església. La mare es va posar contenta quan els alemanys van construir el seu temple. Eren adventistes del setè dia i deien missa el dissabte. A la mare això no li agradava, però va fer la vista grossa pensant que Déu ho entendria i la perdonaria. La qüestió era anar a missa.

Per més que el pare supliqués i la Cheechum s’enfadés, la mare em va mudar i em va fer pujar al carro. M’havia parlat tant de Déu i d’esglésies que jo saltava i botava d’alegria dins d’unes sabates que em venien justes. Vam arribar tard a missa i quan vam entrar el pastor va callar en sec, de manera que tothom es va girar a mirar-nos. Només quedava lloc al banc de primera fila, la mare s’hi va agenollar i va començar a passar el rosari. Una dona es va inclinar per dir-li alguna cosa a l’orella i la mare em va agafar per la mà i vam sortir. No hi vam tornar mai més i a casa no es va tornar a parlar d’aquest episodi.

En canvi, els homes parlaven de l’única vegada que un pastor evangelista va venir al nostre racó de món per intentar civilitzar-nos. Era un indi Saint-Denis. Els evangelistes l’havien salvat d’una vida de pecat i ara tornava a casa per fer el mateix amb la seva gent.

A la comunitat hi vivia un home molt i molt vell que es deia Ha-shoo, que vol dir corb. Era un guaridor cree. També li agradava cantar i tocar el tambor. Quan va arribar aquell Saint-Denis, va demanar a uns quants xicots que anessin pel poblat a anunciar els oficis. Quan un d’aquells xicots va arribar a casa d’en Ha-shoo, el vell va preguntar-li:

—¿I què hi fan, als oficis?

—Parlen i canten, avi —va respondre el xicot.

—Doncs hi aniré i duré el tambor.

De manera que el vell Ha-shoo va anar a missa. El pastor la feia en cree, cridant i picant de peus. En acabat va dir:

—I ara cantem.

El vell Ha-shoo, assegut a terra, va agafar el tambor i va posar-se a cantar, i el pastor li va cridar:

—Ei, Ha-shoo, malparit! Surt d’aquí!

El vell es va aixecar, i amb ell tota la congregació.

Quan jo era joveneta venia un capellà a fer missa de casa en casa. Oh, com vaig arribar a detestar-lo! Devia tenir quaranta-cinc anys i era gras i golafre. Es presentava a casa a l’hora dels àpats i havíem d’esperar que mengés ell primer. Endrapava sense parar i jo me’l mirava amb ràbia. Segur que ho sabia, perquè quan acabava em somreia i es fregava la panxa i deia a la mare que cuinava com els àngels. Quan se n’anava només ens quedaven les miques. Si ens queixàvem, la mare ens deia que Déu l’havia elegit i que teníem l’obligació d’alimentar-lo. Recordo que li vaig preguntar per què Déu no havia elegit el pare. Durant tota la meva infantesa, aquell capellà i jo vam ser enemics.

Un bon dia la nostra gent va poder construir-se una església i van venir dues monges a atendre el capellà. Tots vam ser batejats i vaig haver d’anar a catequesi. Quina llauna! Les monges no donaven resposta a cap de les nostres preguntes i ens fèiem tips de resar fins que ens feien mal els genolls. El jardí de l’església, que era també el cementiri, quedava més avall de casa nostra i s’hi criaven les maduixes més bones de la rodalia. Les maduixes, deia el capellà, pertanyien a l’església, si n’agafaves era com robar a Déu. Ens posava frenètics. Molt sovint l’havíem enxampat agafant coses al lloc on fèiem la dansa del sol, ofrenes que pertanyien al Gran Esperit. De manera que el meu germà Robbie i jo vam decidir castigar-lo. Vam agafar el filferro dels paranys del pare i en vam lligar un tros a dos arbrissons, a banda i banda del camí. De tan tibat semblava la corda d’un violí.

Vam posar un altre tros de filferro una passa més enllà i ens vam amagar darrere els arbrissons. Fosquejava. Al cap d’una estona va aparèixer el capellà. Va ensopegar amb el primer filferro i va caure de morros. Es va aixecar gemegant i tot seguit va entrebancar-se amb el segon filferro, i a terra altra vegada. Durant uns segons tot va quedar en silenci, fins que el capellà va començar a renegar. En Robbie i jo ens partíem de riure baixet, que no ens sentís, però quan vam alçar els ulls i vam veure que venia cap al nostre amagatall ens vam morir de por. Sabíem que ens castigaria amb el fuet, de manera que vam tornar a casa cames ajudeu-me. Els pares estaven entaulats prenent el te. Nosaltres intentàvem dissimular i ens vam ficar al llit sense les queixes de cada vespre. Pocs minuts després arribava el capellà. Nosaltres, d’amagat, vam atansar-nos a la porta i vam sentir la mare que li preguntava si volia prendre el te, i ell que li deia que no. No seguíem bé la conversa, fins que el capellà va alçar la veu:

—Ho sento per vostès. Suposo que l’únic que podem fer és pregar.

—A la meva dona i als meus fills no els fan cap falta les seves maleïdes pregàries! —va cridar el pare—. I ara surti d’aquí!

Vam jeure a correcuita i vam fer veure que dormíem, però el pare ens va treure del llit agafats pel clatell. Ens va ordenar que li diguéssim què havíem fet i per què. Oblidant la nostra pretesa innocència, li vam dir la veritat sobre les maduixes i el capellà que robava al lloc de la dansa del sol. El pare feia una ganyota estranya mentre la mare s’atrafegava més que mai a la cuina. Ens va enviar al llit, però l’endemà al matí ens va pegar amb la corretja de la navalla d’afaitar i ens va dir que, fes el que fes el capellà, no era feina nostra castigar-lo. Anys més tard va explicar-nos que la mare s’havia passat una setmana resant de tant que havia rigut aquella nit. El capellà no va tornar mai més a endrapar a casa el diumenge i nosaltres vam deixar que Déu s’encarregués de les maduixes del camí.

A la nostra part del país hi havia moltes esglésies a més de les catòliques: la luterana, que havien construït els suecs i que van abandonar després, l’anglicana, la dels adventistes del setè dia i algunes de metodistes. Els temples catòlics i els anglicans tenien campanars en punxa amb campanes i estaven emblanquinats per dins i per fora. Els nadius de la comunitat netejaven i podaven els jardins per no anar a rostir-se a l’infern. Les esglésies catòliques eren molt boniques, amb trespols i bancs de fusta encerats, i talles i pintures representant les estacions del viacrucis. Els temples protestants eren llargaruts i d’un sol cos, de troncs grisos per la pols acumulada i els anys, i tenien el jardí ple de bardisses i males herbes. Les congregacions eren petites i de gent blanca.

Els mestissos solien ser bons catòlics i a missa sempre hi havia concurrència, fes el temps que fes i passés el que passés, perquè perdre’s la missa era un pecat mortal. Els dies feiners, en canvi, podíem trencar qualsevol manament, sabíem que el pitjor que ens podia passar era que ens condemnessin a resar uns quants avemaries.

La missa era en llatí i en francès, i de tant en tant en cree. L’única cosa que me la feia suportable eren els rituals acolorits. M’embadalien els granats i els porpres i fins i tot les monges, que com a persones no m’agradaven, tenien un aire místic i màgic amb aquells hàbits negres i les creus immenses que els penjaven i es gronxava amunt i avall. Em feien pensar en la dama de Shalott surant al riu. A missa se’m desbocava la fantasia i tancava els ulls fent veure que resava per imaginar-me llocs llunyans. La pompa i l’esplendor del ritual em duien a Egipte i a Anglaterra amb els cavallers de la Taula Rodona, fins que la mare em donava un copet i en deixondir-me veia el vell capellà i l’escolanet.

La nostra gent criticava el govern i els veïns blancs, i també es criticaven els uns als altres, però no bescantaven mai l’església ni el capellà, per dolent que fos. Ningú, llevat de la Cheechum, que els detestava de tot cor. Em solia preguntar com era que la meva mare no el criticava mai i com podia ser que no s’adonés de com era aquell capellà gras, si fins una nena era capaç de veure-ho. Però la mare ho acceptava com acceptava tantes coses perquè eren sagrades i pertanyien a Déu. I és que aquell no era un déu qualsevol, sinó el déu catòlic. La Cheechum solia dir amb sorna que aquell déu ens havia pres més diners que la Hudson’s Bay Company.

Les reserves veïnes eren totes catòliques fora de la de Sandy Lake, que era un bastió de l’església anglicana. Els Ahenikew, els Starblanket i els Bird, tots ells benestants i educats, n’eren els membres més poderosos i els caps i consellers. Un o dos Ahenikew van ordenar-se i algunes dones es van casar amb sacerdots.

L’església de la reserva s’alçava vora el llac i tenia un interior preciós, però no tan refinat com el de l’església catòlica del nostre poblat. Quan m’estava amb el mushom i la kokum també anàvem a missa. Allà jo m’inspirava encara més, perquè les monges catòliques ens explicaven que aquella església havia estat fundada per fornicadors i adúlters. En resposta a la meva pregunta sobre aquesta qüestió, la mare em va dir que tot venia d’Enric VIII, un rei malvat que va haver de fundar una nova església per poder divorciar-se de les seves esposes i casar-se amb d’altres. Per més que em diguessin que era un malvat i un pecador, a mi em queia en gràcia perquè era un personatge distret, tot i que em disgustava que pertanyés als indis i no als mestissos.

Als quatre anys jo ja tenia dos germans, però no havia deixat de ser la preferida del pare perquè en Jamie era un nen tranquil i dòcil, i en Robbie massa petit per fer-me la competència. Ara bé, quan en Jamie va fer sis anys i en Robbie quatre, van començar a ocupar el meu lloc. A partir dels set em vaig haver de quedar a casa amb la mare i les jaies mentre ells anaven amb el pare a la botiga i a casa d’amics. Vaig tornar-me ressentida i gelosa i vaig fer tota mena de coses per cridar l’atenció.

Hi ha una escena que recordo com si hi fos. Els diumenges a la tarda eren un gran moment en les nostres vides perquè hi havia partit de beisbol. Anàvem a missa, sopàvem i el pare m’enfilava a la sella per sortir. Aquell diumenge em vaig afanyar a mudar-me havent sopat, com de costum, quan va aparèixer en Robbie vestit de mariner de coll blanc. El pare em va dir:

—Maria, avui li toca a ell, a en Jamie li tocarà diumenge que ve i després et tocarà a tu.

Em va deixar tan parada que vaig emmudir, però sense plorar, perquè el pare sempre deia que els Campbell no ploren mai. Seia a fora, enrabiada, quan la mare em va demanar que acompanyés en Robbie a la comuna. Era el mes de maig, la comuna desbordava d’aigua amb la fosa de la neu. En obrir la porta se’m va acudir la manera de sortir jo en lloc del meu germà. La comuna tenia dos forats, un per als grans i l’altre per a les criatures. Vaig posar-lo damunt del forat dels adults i li vaig donar una empenta tan forta que va caure a dintre amb un gran clapoteig. De sobte vaig adonar-me del que havia fet. El meu germà bramava, i com que no el podia treure d’allà ho va haver de fer el pare.

Mentre la mare rentava el meu germà a la bomba d’aigua, el pare m’anava mirant fins que em va preguntar:

—¿Ets tu que li has donat una empenta?

El meu pare té uns ulls blaus que quan s’enfada et deixen glaçat. Impossible mentir, vaig haver de confessar-ho. Aleshores el pare va agafar una branca llarga de salze, la va pelar i em va fuetejar les cames. Quan se li va trencar la branca en va agafar una altra, i així fins a quatre, que llavors ja tenia les cames inflades. Em van enviar al llit, van acabar de rentar en Robbie i el pare el va dur a veure el partit.

D’ençà d’aleshores no vaig tornar a fer cap mal a en Jamie ni a en Robbie, cap mal físic en tot cas. En lloc d’això, em fixava en tot el que els ensenyava el pare i ho practicava pel meu compte fins a perfeccionar-ho. La recompensa arribava cada vegada que el pare deia:

—Caram, nois! La Maria se’n surt i és una noia! ¿No podríeu fer-ho ni la meitat de bé? Si no podeu, us envio a vosaltres amb les jaies i que m’ajudi la Maria!

L’estiu era sempre una època fantàstica perquè el pare plegava de posar paranys i podia passar bona part del temps amb nosaltres. A principis de juny, la mare guisava i empaquetava menjar que carregàvem al carro mentre el pare greixava les rodes i preparava els arreus. Sortíem de casa molt de matí i anàvem als matolls a arreplegar arrels de senega i baies. Els pares seien al pescant, la Cheechum i l’àvia Campbell amb els petits al banc del mig, en Jamie, en Robbie i jo damunt de la caixa-rebost, sota la tenda o a la portella. Els nostres quatre o cinc gossos i les dues cabres corrien al darrere i així començava l’expedició.

Cap a l’hora de sopar ja se’ns havien sumat tres o quatre carros de mestissos i tothom cridava, xisclava i feia bromes perquè tornaven a veure’s i anticipaven el que els esperava. Quan acabàvem de muntar les tendes per fer nit, ja érem deu famílies pel cap baix en una llarga caravana. Quin espectacle donàvem, cada família amb un parell de jaies i jaios, una bona dotzena de criatures, quatre o cinc gossos i cavalls engalanats amb cascavells!

Els vespres eren una meravella. Les dones guisaven mentre els homes muntaven les tendes i la quitxalla corríem amunt i avall, xisclant i esbatussant-nos i ensopegant amb els gossos que bordaven i corrien al nostre voltant. Els pares se saludaven i clavaven alguna plantofada als petits, sense mala intenció, perquè ells també s’ho passaven bé. Al final de la jornada sèiem per terra a sopar tots i menjàvem carn d’ant, d’ànec o de la bèstia que els homes haguessin matat aquell dia, bannock a la brasa amb llard i te, i totes les baies bullides que érem capaços d’endrapar.

Després ajudàvem a netejar i durant les hores de sol els homes feien lluita lliure, o polsos o punteria, o jugaven a cartes. Sempre hi havia algú amb un violí i una guitarra i la gent cantava i ballava i anava a visitar les altres famílies. Els nens jugàvem a óssos i witecoos —un monstre blanc que es menja la canalla de nit— fins que fosquejava i ens cridaven a dormir. Dins de la tenda, les mantes ja estaven desplegades damunt d’oloroses branques d’avet roig acabades de collir. Un fanal de carbó penjat de la carreta ens feia una mica de llum. Després de ficar-nos al llit, els grans seien a fora i un jaio o una jaia explicava històries mentre algú s’ocupava de la foguera. Al cap d’una estona tothom feia torns per explicar històries i els nens ens arrossegàvem a fora per seure a escoltar darrere de tots.

Els mestissos són gent supersticiosa. Creuen en fantasmes, en esperits i en tota mena d’espectres. L’Alex Vandal era l’home més torrat i més bèstia de la rodalia i creia de cor i ànima en el dimoni. Solia explicar la vegada que va tornar a casa després de jugar a pòquer tres nits seguides. La seva dona dormia a dins de la cabana amb els deu fills, era una nit molt fosca. La màquina de cosir era al costat del llit i quan l’Alex va entrar es va obrir el calaixet de sota i un dimoni de la mida de la seva mà va sortir-ne disparat i va saltar a terra. L’Alex deia que s’havia quedat paralitzat de por. En tocar terra, el dimoni va posar-se a créixer fins a ser més alt que ell. Treia foc pels ulls i no parava de bellugar la cua. Amb un somriure li va dir:

—Alex, t’he ajudat a la timba i ara vinc a endur-te’m l’ànima.

L’Alex va tenir l’esma de treure’s el rosari i atansar-lo al dimoni, que es va esfumar.

I així anaven les històries. Les òlibes xisclaven i els nens ens atansàvem cada vegada més als pares i a les àvies, que ens acabaven abraçant. Aleshores s’aixecava algú per revifar el foc, fins que tots anàvem a dormir morts de por. Al cap d’una estona de jeure ben quieta em venien ganes de fer pipí. El pare i la mare no ens treien mai a fora, ho havien de fer les àvies. Recordo haver passat tanta por que m’aguantava les ganes estona i més estona, i estava a punt de desmaiar-me cada vegada que udolava un gos o que el vent agitava les branques. Aviat el campament emmudia i només de tant en tant es trencava el silenci, quan una mare cantava una cançó al seu fillet, que potser s’havia despertat en sentir udolar un coiot o un llop.

Hi havia nits de molta excitació, com la vegada que un ós va ficar-se a la tenda d’en John McAdams i va trepitjar la seva dona. Ella es va posar a xisclar, els nens a bramar, i entre tots van despertar el campament. L’ós, espantat, va posar-se dret i va topar contra el pal de la tenda, que es va ensorrar. Els homes la van aixecar mentre els McAdams en sortien de quatre grapes i el pobre ós s’hi quedava atrapat, grunyint de ràbia. Els gossos van enfollir, tothom bramava i parlava alhora. No cal dir que tot va tornar a l’ordre i que vam tenir hamburgueses d’ós l’endemà a sopar. Hamburguesa és la paraula exacta, perquè l’ós va quedar trinxat per les destrals, que eren les armes que els homes tenien més a mà.

De dia treballàvem com castors. Els grans competien per veure quina família collia més arrels o baies i els pares se servien dels fills com a esclaus, els insultaven i els escridassaven a cor què vols. Quan era l’hora de sopar, tothom es reunia i els vells feien la pesada per veure qui n’havia collit més.

Val a dir que aquelles expedicions tenien els seus mals moments. Per ganes que tinguéssim d’anar al poble, sabíem que els nostres pares s’hi emborratxarien. Arribava el dia que havíem arreplegat prou arrels de polígola i baies per anar a vendre, i llavors ens banyàvem, carregàvem els carros i tornàvem al poble. La gent ens insultava des de les voreres. N’hi havia que deien: “Ja arriben els mestissos, compte amb les vostres coses!” Així que entràvem a les botigues, les dones blanques en sortien amb la canalla mentre la muller i el fill o la filla de l’amo vigilaven que no robéssim res. Jo m’adonava que els pares i els altres adults canviaven d’actitud. Fins aleshores eren gent contenta que anava amb el cap alt, però en arribar al poble tothom callava i era com si fossin uns altres. Els homes obrien la caravana mirant recte, les dones els seguien. No me n’oblidaré mai, elles caminaven amb el cap cot i no alçaven la vista per a res. Nosaltres, la quitxalla, anàvem els últims, amb les jaies, fent el mateix posat.

Quan vaig tenir-ne consciència, vaig preguntar a la mare per què havíem de caminar com si haguéssim fet alguna malifeta i ella em va dir:

—No t’hi capfiquis, ja ho entendràs quan siguis gran.

A partir d’aquell moment vaig decidir no caminar com ells. Jo aniria ben dreta i vaig dir als meus germans i germanes que fessin el mateix. La Cheechum em va sentir i tot posantme la mà al cap em va dir:

—Recorda-ho, nineta. Has de caminar sempre amb el cap alt, i si algú et diu res, treu la barbeta i aixeca’l encara més.

Aquells dies al poble eren un malson i al mateix temps un goig. Les nits aclaparaven, encara que poguessin ser distretes. Un cop venudes les arrels i les baies, el pare donava uns calerons a la mare, uns quants més a les jaies i vint-i-cinc cèntims a cada criatura perquè anéssim a comprar. La mare i les jaies sempre compraven farina, llard i te abans de mirar peces de setí i seda per fer bruses, fils de brodar de tots colors i fulards. La canalla compràvem còmics i bastonets de regalèssia. Els homes anaven al saloon a beure cervesa i asseguraven que només s’hi estarien mitja hora.

Quan acabàvem de fer les compres ens en tornàvem als carros. Allà esperàvem i esperàvem, fins que la mare i algunes dones més valentes gosaven conduir fins als afores per plantar-hi les tendes i fer el menjar. Eren moments silenciosos, de poques paraules i poques rialles. A l’hora de dormir teníem una consigna: si ens cridava la mare havíem de sortir corrents i amagar-nos.

Com sempre, pels volts de la una o les dues de la matinada tornaven els homes bramant i cantant. De vegades no anaven tan borratxos, però sovint duien beguda per continuar bevent davant de les tendes. Aleshores la mare ens cridava i nosaltres ens arrossegàvem per la part de darrere i sortíem a amagarnos entre els arbustos, i espiàvem fins que tothom dormia. Al principi els homes anaven alegres, però a mesura que passaven les hores arribaven els blancs. Es posaven a cantar i ballar tots plegats, i al cap de no res els blancs venien a molestar les dones. Els nostres s’enfadaven, però en comptes de barallar-se amb els blancs esbatussaven les dones. Els esquinçaven els vestits, els clavaven cops de puny o de fuet, les llançaven a terra i els donaven coces fins que perdien els sentits.

Després s’esbatussaven entre ells tal com havien esbatussat les dones. Mentrestant, els blancs feien pinya i reien i bevien, i de vegades s’enduien alguna dona arrossegant-la. Oh, com els detestava! No hi eren mai quan sortia el sol. Els nostres es trobaven malament, tenien ressaca i malhumor, les mares tenien blaus i morats. Els homes anaven a beure cervesa al saloon fins que se’ls acabaven els diners i cada vespre hi havia una nova baralla. Ens n’anàvem al cap d’un parell de dies, gairebé sempre per ordre de la Reial Policia Muntada del Canadà.

Un dia vam rebre la visita d’un comitè de veïns indignats, entre ells un indi vestit amb armilla i americana. Ens van dir que ens n’havíem d’anar, però nosaltres esperàvem que tornessin els homes i no ens vam moure d’allà. Les criatures teníem molta por, les dones intentaven calmar-nos. Abans que abandonéssim el lloc ens van incendiar un carro. Al cap de poc van tornar els nostres i per una vegada van asserenar-se en veure la destrossa. Van enganxar els cavalls i vam sortir abans que es fes fosc. Recordo que em vaig sentir culpable pels problemes que havíem causat, i em vaig enfadar amb mi mateixa per sentir-me culpable.

I així passàvem els estius, fins que vaig fer tretze anys i les expedicions al poble es van tornar insuportables perquè de mica en mica les dones també s’havien posat a beure.