Читать книгу Mestissa - Maria Campbell - Страница 7

En els anys 1860, Saskatchewan formava part del que s’anomenava els Territoris del Nord-oest, una terra sense poblats ni filferrades ni granges. Els mestissos hi havien arribat procedents d’Ontàrio i Manitoba, fugint de l’odi i els prejudicis que solen acompanyar l’ocupació d’una terra.

La por de veure vulnerats els seus drets quan el govern canadenc va comprar les seves terres a la Hudson’s Bay Company, junt amb els prejudicis dels colons blancs protestants, van promoure la Rebel·lió de Red River el 1869. Louis Riel va establir un govern provisional a Fort Garry, Manitoba, però el 1870, en arribar les tropes de l’est, va fugir als Estats Units. Morts els caps i perdudes les terres, els mestissos van haver de refugiar-se al sud de Prince Albert, Saskatchewan, i van fundar-hi els assentaments de Duck Lake, Batoche, St. Louis i St. Laurent. A Saskatchewan no hi havia aleshores ni govern ni jurisdicció, de manera que van crear-ne de propis basats en la seva forma de vida —l’ordre i la disciplina de les grans caceres de búfals. Van elegir Gabriel Dumont com a president, i amb ell vuit consellers. Van dictar lleis perquè la gent pogués viure en pau, i sancions per fer-les respectar. Van deixar clar que no s’oposaven al govern canadenc i que el Consell s’extingiria així que els territoris tinguessin un veritable govern per defensar l’ordre públic.

Durant uns anys van viure en pau, però entre 1870 i 1880 van arribar els colons i el ferrocarril i, com a Ontàrio i Manitoba, la seva forma de vida es va veure amenaçada. Eren gent que ocupava unes terres sense cap títol de propietat. Volien que Ottawa els garantís el dret a conservar-les abans que les usurpessin els colons blancs acabats d’arribar, emparats pel Homestead Act, la llei d’assentaments rurals. La nostra gent considerava que els tractats sobre la propietat de la terra els discriminaven obligant-los a instal·lar-s’hi i a esperar tres anys abans de reclamar-la. Ells vivien en aquelles terres de molt abans que se signessin tractats i no pensaven tolerar que els consideressin nouvinguts. Van enviar peticions i mocions a Ottawa, però un cop més, com a Ontàrio i Manitoba, Ottawa se’n va desentendre i va continuar ignorant la seva existència.

Finalment, el 1884 van decidir recórrer a l’únic home capaç d’ajudar-los. Gabriel Dumont i tres consellers seus van cavalcar fins a Montana per reunir-se amb Louis Riel, que hi vivia exiliat. Riel va tornar amb ells a Saskatchewan i allà va descobrir que no només els mestissos tenien motius de queixa, sinó els colons blancs i els indis. Cedint a la pressió constant de l’est del país, el govern conservador de Macdonald havia reduït els fons federals destinats als territoris i havia deixat els indis sense l’aprovisionament i els subsidis que els garantia la llei. Els colons blancs, mentrestant, anaven de desastre en desastre, entre ells, tres anys de sequera que s’afegien al greuge de la reclamació de les terres i deterioraven les relacions amb el govern federal.

Aquest cop, les peticions i mocions enviades a Ottawa provenien de tots, colons blancs, mestissos i indis. Una vegada més, Ottawa les va ignorar. Els mestissos ja en tenien prou i estaven a punt de prendre les armes, però ni Riel ni els colons blancs no volien que esclatés una rebel·lió. Riel creia en una forma pacífica de fer entendre a Ottawa la urgència de les reclamacions. Dumont, en canvi, no tenia cap fe en el govern federal i creia que només es faria sentir una revolta armada. Dumont feia pressió perquè Riel ataqués Fort Carlton i constituís un govern provisional com havia fet a Fort Garry, Manitoba. Riel va acabar cedint i va llançar un ultimàtum a la policia muntada del Nord-oest que ocupava el fort: o es rendien o serien atacats. Mentrestant, Dumont reunia un grup armat d’indis i mestissos i els enviava a Fort Carlton sense que ho sabés Riel. Crozier, el comandant del fort, acabava de demanar reforços a Regina quan va rebre l’ultimàtum, però en veure acostar-se la tropa de Dumont va cometre la imprudència d’enviar els seus homes inexperts contra uns tiradors excel·lents.

Així va ser la batalla de Duck Lake, primer pas de la Rebel·lió de Riel: victoriosa per als mestissos. La majoria de colons blancs condemnaven la violència i després de Duck Lake van retirar-se de la lluita, però els indis que havien firmat els tractats i passaven fam per culpa de l’incompliment d’Ottawa feien costat a Dumont i Riel. Els cabdills Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa, guerrers respectats arreu dels territoris, van sumar-se als mestissos.

Després de Duck Lake, Ottawa va constituir immediatament una comissió per examinar les reclamacions dels mestissos i estendre actes que garantissin els seus drets a les terres. Però van reservar-les deliberadament a uns quants escollits, de manera que les forces mestisses en van sortir dividides. La batalla de Duck Lake i la Rebel·lió de Riel haurien pogut evitar-se si la comissió s’hagués format abans.

Mentrestant, les tropes de l’est sota el comandament del general Middleton es dirigien a Saskatchewan. El ferrocarril de la Canadian Pacific Railway no estava enllestit i les tropes havien d’anar en trineu d’un punt a l’altre amb tot el subministrament. Al cap d’un mes arribaven vuit mil soldats, cinc-cents agents de la policia muntada i uns quants voluntaris blancs d’arreu dels territoris, a més d’un canó Gatling, per vèncer Riel, Dumont i cent cinquanta mestissos. Els manuals d’història expliquen que els mestissos van ser derrotats a Batoche el 1884.

Acusat d’alta traïció, Louis Riel va ser penjat el novembre de 1885.

Gabriel Dumont i un grapat d’homes van fugir a Montana.

Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa es van rendir i van ser condemnats a tres anys de presidi per traïció.

Els altres mestissos es van escapar als despoblats del nord de Saskatchewan.

Aturar la rebel·lió va costar cinc milions de dòlars al govern federal.