Читать книгу Cartes d'amor de la monja portuguesa - Mariana Alcoforado - Страница 7

Considera, amor meu, fins a quin punt vas ser poc previsor. Ah, infeliç! Et vas trair, i també a mi, amb esperances enganyoses.

Una passió en què havies bastit tants projectes de plaers ara només et causa una desesperació mortal, tan sols comparable a la crueltat de l’absència que la provoca. Així doncs, aquesta absència a la qual el meu dolor, per molt enginyós que sigui, no sap trobar-li un nom prou funest, em privarà per sempre de mirar-me de nou als teus ulls, on hi vaig veure un dia tant d’amor i que em van fer conèixer emocions sense fi, que m’omplien de joia, que ho eren tot per a mi, i amb els quals no em calia res més? Ai, i els meus quedaran privats de l’única llum que els feia viure. No els quedarà més remei que plorar, i no els puc dedicar a cap altra cosa que no sigui això des que vaig saber que havies decidit allunyar-te de mi, idea insuportable i que m’arrossegarà a la mort en poc temps.

Tot i així, dec sentir un cert afecte per les desgràcies de les quals només tu n’ets la causa, perquè així que et vaig veure, et vaig lliurar la meva vida, i ara que la sacrifico als teus peus també hi sento un cert plaer. Mil cops cada dia t’envio els meus sospirs, i ells et busquen per tot arreu; però, com a única recompensa de les meves inquietuds, tornen només amb una advertència sincera, que cruelment no em permet il·lusionar-me i que es repeteix tothora: Prou, Mariana, criatura desafortunada, prou! No et consumeixis en va, no cerquis l’amant que no veuràs mai més! Que ha creuat mars per fugir de tu, que es troba a França envoltat de plaers, que no pensa ni un instant en els teus sofriments i que et dispensa dels teus transports de passió, que ni li importen ni t’agraeix.

Però no, no puc pensar en tu de forma tan cruel, estic massa interessada a justificar-te. No vull ni imaginar-me que m’hagis oblidat. És que no sóc prou desgraciada, que m’he de turmentar encara més amb falses sospites? I per què hauria d’esforçar-me a no recordar tota la cura amb què em vas fer prova del teu amor? Les teves delicadeses em van captivar, i seria ben desagraïda si no t’estimés amb la mateixa violència de la passió que jo sentia quan gaudia de la teva. Com pot ser que els records de moments tan dolços ara siguin cruels? És que ja només serviran per tiranitzar el meu cor, contra la seva naturalesa?

Ai! La teva darrera carta el va deixar en un estat ben estrany: va patir daltabaixos tan forts, que fins i tot va provar de separar-se de mi per tal d’anar a buscar-te. Vaig acabar tan esgotada de les emocions violentes que m’assetjaven, que em vaig passar més de tres hores gairebé sense consciència. Em prohibia, ho veus?, retornar a una vida que perdré per tu, ja que no puc conservar-la per a tu. A desgrat meu, per fi vaig tornar a veure la llum, em vaig adonar que em moria d’amor, i això em donava plaer; però, al mateix temps, també m’alleujava que el meu cor no quedés destrossat pel dolor de la teva absència. Després de tants daltabaixos, vaig patir nombroses i variades indisposicions, però és que pot ser d’una altra manera? Com puc viure sense mals, sabent que no t’he de veure més? Però els suportaré sense queixa, perquè vénen de tu.

És aquesta la recompensa que he de rebre, per haver-te estimat amb tanta tendresa? No hi fa res, ja que estic decidida a adorar-te durant el que em quedi de vida, i a no mirar cap altre home. I tu també faries bé no estimant més. És que podries estar satisfet amb una passió menys forta que la meva? Potser trobaràs dones més belles (tot i que un dia em vas dir que jo ho era, molt!), però no trobaràs mai tant d’amor, i, tret d’això, no hi ha res que importi. No tornis a omplir les teves cartes de detalls inútils, i no em tornis a escriure demanant-me que et recordi. No saps que no puc oblidar-te, i que tampoc no oblido que em vas donar a entendre que tornaries per passar uns dies amb mi? Ai, uns dies!

I per què no hauries de voler passar la vida sencera amb mi? Si pogués sortir d’aquest malaurat claustre, no m’esperaria a Portugal a què complissis les teves promeses, i aniria a buscar-te sense cap pudor, et seguiria i t’estimaria arreu del món. No m’atreveixo a creure en la il·lusió que això es pugui fer realitat. No vull alimentar l’esperança que, sens dubte, em donaria plaer, ara que ja només sóc sensible al dolor. Però et confesso que l’ocasió que el meu germà em va donar per escriure’t m’ha sorprès, despertant en mi sentiments de joia que han esborrat, de moment, la desesperació en què m’enfonso. Si us plau, explica’m per què em vas seduir. Per què, si sabies que m’abandonaries? Per què et vas esforçar tant per fer-me tan desgraciada?

Però et demano perdó, disculpa’m, si us plau: no et retrec pas res. No estic en condicions de pensar en cap venjança, i només acuso la duresa del meu destí. És com si, en separar-nos, ens hagués infligit tot el mal que es podria témer; però no podrà separar els nostres cors. L’amor, més poderós que el destí, els ha unit per a tota la vida. Si tens interès per la meva, escriu-me sovint. Bé em mereixo que et prenguis la molèstia de parlar-me de l’estat del teu cor i de la teva sort. I, sobretot, vine’m a veure, t’ho prego.

Adéu. No puc deixar anar aquest paper, perquè sé que acabarà entre les teves mans, i jo voldria gaudir de la mateixa joia deliciosa. Insensata! Prou que m’adono que no és possible. Adéu, no puc més. Adéu. Estima’m sempre, i fes-me patir encara més mals.