Читать книгу Cartes d'amor de la monja portuguesa - Mariana Alcoforado - Страница 9

Què serà de mi, què vols que faci? Em trobo tan lluny de tot allò que m’havia imaginat... Esperava que m’escriuries des de tot arreu allà on viatgessis, i que les teves cartes serien més llargues; que conservaries viva la meva passió amb l’esperança de tornar-nos a trobar, que podria confiar totalment en la teva fidelitat, per a la meva tranquil·litat, i que, malgrat tot el que tenim en contra, la vida seria suportable i no excessivament dolorosa. Fins i tot havia pensat a fer petits passos per esforçar-me, tant com en fos capaç, a curar-me si sabés amb certesa que m’havies oblidat completament. En cas de necessitar-ho, m’oferien suport per a aquest projecte la teva absència, els sentiments de devoció i la por de perdre la resta de la meva pobra salut, després de tantes nits desvetllada i de tantes inquietuds, així com les escasses possibilitats del teu retorn, la fredor de la teva passió i del teu darrer comiat, la teva mateixa marxa, basada en pretextos tan dolents, i mil altres raons, totes massa bones i massa inútils. Com que només he de lluitar contra mi mateixa, no he desconfiat mai de les meves debilitats, ni he temut el que avui pateixo.

Ai, sóc ben digna de compassió, perquè no puc compartir la meva pena amb tu de cap manera, i estic sola i sóc desgraciada! Em mata aquest pensament, i em moro horroritzada si crec que no has estat mai sensible als nostres plaers compartits. Sí, ara veig la mala voluntat de la teva seducció: cada cop que deies que et delies per estar a soles amb mi, em traïes, doncs. La causa del teu apassionament, de les teves presses, era només la meva imprudència. Et vas proposar d’enamorar-me, amb tota la fredor, i vas jutjar la meva passió com a senyal de la teva victòria; el teu cor, doncs, no va estar mai afectat profundament per la meva rendició. Ets ben malvat, i tens poca delicadesa si només així has sabut aprofitar-te del meu entusiasme! I com és possible que jo no t’hagi pogut fer completament feliç, amb tot el que t’estimo? Només perquè t’estimo, lamento els plaers infinits que t’has perdut. O he de pensar que no en vas voler gaudir? Ah, si els coneguessis, sens dubte els trobaries molt més deliciosos que el plaer d’haver-me enganyat, i sabries que és més feliç i sent molt més intensament qui estima amb passió desbocada que qui és estimat.

No sé ben bé el que sóc, ni el que faig ni el que desitjo: em destrossen mil sentiments de signe oposat. És possible imaginar-se un estat més deplorable? T’estimo amb bogeria, i m’importes tant com per no atrevir-me ni a desitjar que, potser, algun cop arribis a sentir el mateix que jo. Em mataria, o em moriria de dolor sense que em calgués matar-me, si sabés que no trobaràs mai repòs, que la teva vida és tan sols confusió i agitació, que plores sense parar i que tot et resulta odiós. Si jo no puc amb els meus mals, com suportaria el dolor dels teus, als quals sóc mil vegades més sensible?

Però no puc desitjar tampoc que no pensis més en mi. I, amb sinceritat, estic furiosament gelosa de tot allò que et causa alegria a França, de tot el que toca el teu cor i et dóna gust. Tampoc no sé per què t’escric, però sí que sé que tu per mi només sents pietat, i que jo no vull la teva pietat. Quan penso en tot el que he sacrificat per tu, sento un gran menyspreu cap a la meva persona. He perdut la meva reputació, m’he exposat a la ira de la meva família, a la severitat de les lleis del meu país cap a les religioses, i a la teva ingratitud: aquesta darrera, la més gran de les desgràcies.

Però m’adono que els meus remordiments no són sincers, ja que desitjaria amb tot el meu cor haver arriscat encara més, haver-ho arriscat tot, pel teu amor; però, de moment, ja sento un plaer funest en haver-hi arriscat honor i vida. Perquè, com no havia d’oferir-te tot allò que m’és més preuat? I potser no n’he d’estar satisfeta, d’haver-t’ho lliurat? Ni tan sols em satisfan els meus dolors ni el meu amor excessiu, encara que no pugui, ai, il·lusionar-me prou com per estar satisfeta de tu. Sóc infidel a la meva naturalesa: estic viva i segueixo fent coses per conservar la meva vida, però també per perdre-la. Em moro de vergonya! La meva desesperació només viu a les meves cartes, doncs? Si t’estimés tant com t’ho he dit mil vegades, no faria temps que ja seria morta? Sí, t’he mentit, i ara és el teu torn de queixar-te de mi. Per què, per què no ho fas? T’he vist marxar, no tinc cap esperança que tornis mai més i, malgrat tot, continuo respirant. T’he traït, et demano perdó. Però no ho facis, no me’l concedeixis! Tracta’m amb severitat, no veus que els meus sentiments són prou violents com per suportar-ho? Sigues encara més exigent, més difícil d’acontentar! Ordena’m que em mori d’amor per tu! T’ho suplico, ajuda’m a superar la debilitat del meu sexe i que les meves incerteses acabin en una desesperació veritable. Sens dubte, un final tràgic et farà pensar sovint en mi, recordaràs la meva persona amb afecte i, potser, fins i tot et colpiria una mort extraordinària. No seria millor això que l’estat al qual m’has reduït?

Adéu, voldria no haver-te conegut mai. Ah! Què fals, prou que m’adono, aquest sentiment, perquè en el mateix instant d’escriure això, sé que prefereixo la desgràcia d’estimar-te a no haver-te vist mai! Accepto, doncs, sense protestar, el meu destí advers, ja que tu no vols millorar-lo. Adéu. Promet-me que, si em moro de dolor, ploraràs tendrament per mi. I que, almenys, la força de la meva passió t’apartarà de tot i et farà avorrir el món. Així em consolaré, si és necessari que t’abandoni per sempre, perquè no et voldria empènyer de cap manera a què et lliuris a una altra dona. Seria cruel, no trobes, aprofitar la meva desesperació per fer-te més atractiu als ulls d’una altra, havent inspirat la passió més gran del món? Adéu, adéu novament. T’escric cartes massa llargues, ho sé, i no em preocupo prou de preguntar-te res, però et demano perdó. Vull inspirar la teva indulgència cap a la pobra insensata que, com saps prou bé, jo no era abans d’estimar-te. Adéu. Em sembla que parlo massa de l’estat insuportable que em domina. Tanmateix, t’agraeixo de tot cor la desesperació que em causes, i rebutjo la tranquil·litat en la qual vivia quan no et coneixia. Adéu. La meva passió creix a cada instant. Ah, quantes coses voldria dir-te!