Читать книгу Sociologia de les relacions laborals - Miguel Ángel García Calvia - Страница 7

2. Els «primers temps» de les relacions laborals: emergència d’una preocupació

Aquest tema s’inscriu en el bloc dedicat a presentar les perspectives sociològiques en l’estudi de les relacions laborals. En aquest sentit, s’hi exposen alguns dels precedents que el van configurar com a disciplina acadèmica: al món anglosaxó (apartats 2, 3, 4 i 5), on té lloc en el sentit més genuí, al món alemany (apartat 6) i al món espanyol. En aquests apartats, s’hi exposen els aspectes de les relacions laborals en què alguns autors d’aquests espais geogràfics centren l’atenció, la forma com els veuen i els seus plantejaments més significatius. Prèviament, s’hi exposen algunes de les fites històriques en aquesta configuració (apartat 1).

1. Una breu presentació de la seua configuració acadèmica

Les relacions laborals, transcripció peculiar del literal anglès «relacions industrials» (industrial relations), com a matèria acadèmica, és a dir, com a objecte d’estudi considerat dins d’una perspectiva científica, estan delimitades en l’actualitat. Tanmateix, no sempre ha estat així.

En quins entorns es produeixen les primeres referències acadèmiques a les relacions laborals?

L’expressió industrial relations apareix per primera vegada a Anglaterra el 1885 (Morris, 1987). Sidney i Beatrice Webb (2004) expliquen com, pocs anys després, el 1894, el sindicalisme coadjuva a la producció de normes protectores per als treballadors i, amb això, a una determinada democratització econòmica. Ara bé, cal esperar al 1924, quan el Ministeri de Treball britànic cree un departament de relacions industrials, perquè s’encunye l’expressió administrativament.

Dotze anys abans, el Congrés dels Estasts Units havia aprovat la creació d’una «Comissió de Relacions Industrials» encarregada d’analitzar les causes del conflicte que havia desencadenat un incident mortal a Los Angeles Times i de proposar mitjans per posar-hi remei. Feia tres anys, el 1909, que J. R. Commons havia cridat l’atenció sobre el creixent caràcter mundial de l’intercanvi mercantil i posava l’èmfasi, precisament, en aquesta evolució de les fronteres dels mercats a l’hora de configurar organitzacions col·lectives i legislacions protectores.

Són algunes de les primeres fites històriques que serveixen de referència a la constitució de l’àmbit de coneixement de les relacions laborals, que té lloc a partir del moment en què s’estén l’acció col·lectiva organitzada en l’espai de la producció i l’estat dicta les primeres normes laborals i promou les primeres institucions de negociació i mediació. Tant l’una com les altres susciten interro­gants i preocupacions específics que donen peu a les primeres anàlisis en termes de relacions laborals. Després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), a Anglaterra i als Estats Units es promouen instituts de recerca i d’educació superior en relacions industrials, creats sovint sota el patrocini d’empresaris i governs. Aquesta promoció té relació amb l’existència d’una massiva protesta laboral deguda a la presència d’un moviment obrer fort i estable (com es veurà en el cap. 9, apartat 3), però també amb la dèbil tradició estatalista dels dos països, que tenen dificultats per dur endavant estratègies restrictives. És així com les relacions laborals (o «relacions industrials») esdevenen en poques dècades un objecte d’estudi específic i una disciplina universitària (acadèmica), amb les seues càtedres, les seus revistes i/o les seues associacions especialitzades.

Fora de l’àmbit anglosaxó, quina altra referència en pot ser significativa?

Fora dels països anglosaxons, les «relacions industrials» no adquireixen aquest estatus acadèmic fins algunes dècades després, encara que s’hi duguen a terme algunes aportacions fonamentals, com la que va efectuar Karl Korsch l’any 1922 en Lucha de clases y derecho del trabajo, peculiar traducció d’un text poc conegut d’aquest membre de l’esquerra comunista, partidari dels consells obrers, en el qual aborda com es desenvolupen constitucionalment els interessos col·lectius dels treballadors, més concretament els primers passos d’allò que s’anomena «constitucionalisme industrial», en les democràcies burgeses com a etapa preliminar de la democràcia (econòmica) industrial. Una aproximació que pot sorprendre si es té en compte la filiació ideològica de l’autor, però que no ho és tant si es coneix l’actitud antidogmàtica i pragmàtica que el va acompanyar al llarg de la seua vida. En l’esmentada observació subjau la pretensió d’institucio­nalitzar els comitès d’empresa, materialització parcial d’algun d’aquests drets, com a òrgans d’una democràcia participativa que poden fer-se servir com a instrument de poder dels treballadors en la transició cap al socialisme. D’alguna manera, arrela en una llarga tradició jurídica preocupada socialment i oberta a la influencia sociològica que, d’altra banda, es deixa sentir també a Espanya.

Quan comencen a configurar-se les relacions laborals com a àmbit acadèmic?

Caire (1991) considera que l’enlairament pròpiament dit de l’àmbit d’estudi de les relacions laborals, allò que anomena l’«edat d’or», s’obre el 1933 amb la National Industrial Recovery Act (nira), que normalitza formalment les relacions d’ocupació als Estats Units en reconèixer el dret dels assalariats a l’organització sindical i a la negociació; ara bé, serà durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial que es desenvoluparà com a disciplina. En aquest temps, el funcionalisme és una de les perspectives principals en l’estudi del que passa al món de la indústria (economia), almenys en l’entorn anglosaxó. El 1958, John Dunlop publica Sistemas de relaciones industriales, un text important en la constitució d’aquest àmbit d’estudi que s’expandeix de manera accelerada als anys seixanta en un entorn dominat per la tradició del laissez faire (l’entorn anglosaxó), ço és, de forta inhibició estatal en el desenvolupament de les relacions laborals.

Aquest procés d’expansió del nou àmbit d’estudi, el de les relacions laborals, no és estrany al context en què s’havien articulat unes aproximacions analítiques a partir de l’emergència d’una sèrie de preocupacions de matriu reformista als Estats Units des dels anys de la Primera Guerra Mundial i que ja s’havien prodigat al Regne Unit des de la darreria del segle xix (i a les quals es dedica l’apartat següent d’aquest tema).

El fi que subjau a aquesta revisió parcial d’alguns textos dels «primers temps» és evidenciar quins aspectes de l’àmbit de les relacions laborals inquieten els seus autors, com els estudien, quines consideracions els mereixen. Amb això, es pot comprendre millor els processos de producció de normes en aquest temps i en els que vindran després, i també les orientacions preferents seguides en la seua constitució.

2. La producció sindical de dispositius reguladors (la negociació col·lectiva) i el desenvolupament de la democràcia: els Web

Si cal citar pares fundadors de la disciplina, una referència obligada són els britànics Sidney i Beatrice Webb, historiadors, científics socials, membres de la societat fabiana i del partit laborista. El seu sentit pragmàtic els inclina a la recerca empírica, actitud no gaire freqüent al seu temps, de la qual han deixat testimoni en nombrosos estudis sobre les institucions d’una Anglaterra en tot l’esplendor econòmic.

La seua trajectòria vital arranca amb l’estudi del cooperativisme, però passa poc temps després a examinar l’organització, el funcionament, les aspiracions, els límits i les possibilitats del sindicalisme per continuar investigant les administracions locals. Els estudis més coneguts i més significatius sobre l’àmbit de les relacions laborals són Historia del sindicalismo i el recentment traduït La democracia industrial, en el qual l’atenció no se centra, com es podria derivar del títol, en la participació dels treballadors a l’empresa, sinó en l’estudi sistemàtic del sindicalisme mitjançant la documentació i l’observació del funcionament de les institucions o les entrevistes als protagonistes.

Es tracta d’una aproximació singular perquè, de la seua investigació, en deriven tendències de canvi global en la societat anglesa. En aquest sentit, arrepleguen l’herència d’una tradició ja llarga, la dels sindicats anglesos, i encunyen el terme negociació col·lectiva (collective bargaining), que ajuda a constituir la nova lògica de l’acció sindical que descriuen com la regla (regulació) comuna (common rule). Els capítols que dediquen a la descripció de l’univers del sindicalista («X. L’ingrés a l’ofici»; «XI. El dret a un ofici») són alhora un retrat tipus i un model, el del negociador de la regla comuna, on és gairebé impossible separar els investigadors dels assessors del moviment obrer, no solament perquè la seua anàlisi està clarament compromesa, sinó perquè contribueix a definir sociològicament l’acció col·lectiva que examinen. En aquest sentit, s’exposen els dispositius reguladors produïts pel moviment obrer que els Webb volen posar en relleu i que teoritzen sociològicament. Prèviament, es contextualitza el seu objecte d’estudi preferent i s’expressa la seua consideració de la democràcia.

En quin aspecte centren la seua atenció?

Per raons pràctiques i polítiques, el seu centre d’atenció preferent és el sindicalisme, l’objectiu fonamental del qual és la regulació deliberada de manera que se salvaguarde els treballadors dels efectes perversos de la competència econòmica (2004: 599). Sobretot quan la industrialització i l’expansió del comerç han donat pas als mals de la competència no regulada, una preeminència extraordinària a totes les parts del planeta. En aquest context, consideren que la democràcia és un sistema per prevenir la concentració en un sol individu o en una sola classe, que inevitablement es torna, quan està així concentrada, un terrible motor d’opressió. I el sindicalisme exerceix un paper fonamental dins del sistema.

En quin context sociològic se situa la perspectiva dels Webb?

El context en què duen a terme l’examen del sindicalisme està influït per la sociologia evolucionista de H. Spencer. Els Webb consideren que les societats progressen irremeiablement mitjançant la industrialització, la urbanització i la democratització.

Quins dispositius descobreixen que ha produït el moviment obrer i els teoritzen sociològicament dins de l’àmbit de les relacions laborals?

En el moment d’obrir la part més extensa de La democracia industrial, els Webbs defineixen de manera bastant senzilla, en termes d’«autoajuda corporativa», l’objecte bàsic dels sindicats: «millorar la posició dels nostres afiliats» (2004: 123). Per aconseguir-ho, són diversos els dispositius reguladors que han (re)creat els treballadors al llarg del temps, i que han instituït alhora. Uns dels primers són les «assegurances mútues», que consisteixen en la provisió d’un fons, per subscripció comuna, per assegurar-se contra les baixes o per subministrar una aportació en els casos en què un afiliat es veu privat del seu manteniment per causes sobre les quals ni ell mateix ni el sindicat tenen cap control. Així, el tipus de regulació produït pels treballadors s’exerceix sobre ells mateixos.

L’assegurança mútua sindical comprèn dos tipus diferents d’ajudes: «mútua» i per «desocupació». Hi ha una diferència entre l’assegurança que s’estableix en previsió de baixes per raons físiques o personals, com malaltia, acci­dent, edat avançada, i la que s’estableix en previsió de la paralització dels ingressos causats per la incapacitat per trobar feina.

Hi ha d’altres dispositius reguladors, com ara els «convenis col·lectius», expressió utilitzada per primera vegada per Beatrice Webb en The cooperative movement in Great Britain. Són processos fonamentals en la normalització laboral. L’observació del que passa en el món laboral els duu a diferenciar dues situacions: d’una banda, aquelles que són pròpies dels oficis desorganitzats, on els treballadors individuals que volen trobar feina han d’acceptar o rebutjar les condicions que l’empresari els ofereix sense comunicar-se amb els companys i sense cap consideració més enllà de les exigències que es deriven de la seua posició, de manera que la venda de la seua força de treball es produeix mitjançant un conveni estrictament individual amb l’empresari. De l’altra banda, la que té lloc quan un grup de treballadors es posa d’acord i envia representants a negociar en nom de tots ells: la seua posició canvia immediatament. En aquesta, l’empresari s’ha de enfrontar a una voluntat col·lectiva i es pot establir en un únic acord els principis segons els quals llavors són contractats tots els treballadors d’un grup o d’una classe.

Si el patró tracta privadament amb cada treballador la primera situació, pot trobar-ne alguns en tal estat de necessitat que els duga a acceptar l’ocupació a qualsevol preu i circumstància, però també d’altres, els d’ofici, que a causa de la força derivada de la seua escassetat i/o de la disposició de determinats recursos organitzatius poden obtenir unes retribucions salarials per damunt de la mitjana. Doncs bé, el conveni col·lectiu impedeix a l’empresari que traga avantatges d’aquesta divisió dels treballadors, del foment de la competència entre ells per reduir els salaris. Així, els convenis col·lectius que ja estan institucionalitzats de fa dècades, són el producte de la voluntat col·lectiva dels treballadors. Recullen normes que s’han de aplicar conjuntament. I el dispositiu que els produeix és la negociació col·lectiva.

L’abast d’aquest tipus de contractació col·lectiva en l’àmbit econòmic és més ampli que no el del sindicalisme. Ara bé, solament aquest pot aportar els dispositius necessaris per a la seua aplicació: «sense un sindicat en la indústria seria gairebé impossible aconseguir una regla (reglamentació) comuna que s’estenga per tot un districte, i aconseguir un acord nacional seria una empresa desesperada» (2004: 149). Encara més, només el sindicat pot aportar la maquinària necessària per interpretar automàticament l’acord general i revisar-lo pacíficament.

L’últim dispositiu regulador de què s’han servit els sindicats britànics per assolir els seus fins és la promulgació (legislació) parlamentària. Es tracta d’un mecanisme que es desenvolupa a mesura que augmenta la participació dels assalariats en la vida política i creix la influència de les seues organitzacions. Cada nova regulació legal suposa una lluita prolongada i incerta, ja que s’ha de difondre públicament, s’ha de persuadir els parlamentaris perquè finalment s’aprove plenament el que s’ha demanat. Ara bé, independentment que el procés siga tediós i difícil, la regulació legal que n’ix satisfà més plenament les aspiracions sindicals de permanència i universalitat que no qualsevol altre dispositiu.

El desplegament d’aquests dispositius no solament projecta llum sobre l’activitat de les organitzacions obreres, sinó també sobre la configuració de la democràcia. La llarga persistència del sindicalisme apunta que la pròpia concepció de la democràcia s’ha d’estendre a l’àmbit productiu i a les relacions que hi tenen lloc,

ja que el poder incontrolat esgrimit pels propietaris dels mitjans de producció, capaços d’extraure dels treballadors manuals tota possibilitat de subsistència si no accepten els seus termes, significa una pèrdua de llibertat molt més nítida que la jurisdicció oficial del magistrat o el llunyà i impalpable govern dels reis (2004: 621).

Contra l’autocràcia econòmica, els Webbs destaquen com els treballadors manuals han fet valer cada vegada més les seues protestes per reivindicar certs drets laborals a les fàbriques, com el d’associació, o la conveniència social de reformar un sistema d’il·limitada competència individual per un altre de regulació col·lectiva. Així, entenen que la legislació fabril, la reivindicació de la llibertat d’associació o el reconeixement de la negociació col·lectiva han de ser considerats globalment «com una demanda per una constitució en la realitat industrial» (2004: 622).

Així, doncs, els Webb observen i analitzen els sindicats i determinades pràctiques que duen a terme per protegir-se davant certes contingències, forçar convenis amb els empresaris que cobrisquen col·lectius de treballadors, pressionar en la producció parlamentària de normes, i com, abordant els seus problemes, construeixen d’aquesta manera la seua pròpia democràcia dins de l’estat. En aquest sentit, poden ser considerats institucionalistes, la qual cosa es reflecteix també en el punt de partida de la investigació social: «(l’)examen exhaustiu de la estructura i la funció de la institució social en si mateix» (i recomanen que) «els aspirants a investigar (han de) seleccionar una institució... per estudiar-la a fons, per estudiar tots els aspectes de la seua estructura i les seues funcions» (citat en T. Simey, 2004: 43).

3. Les primeres reflexions sobre les relacions laborals als Estats Units: la Universitat de Wisconsin

Encara que l’aportació dels Webb, compromesa socialment i amb clara pretensió científica, és important, cal dirigir la mirada cap als Estats Units per veure com es constitueixen les relacions laborals com a disciplina, és a dir, amb un objecte d’ensenyament i investigació delimitat en un context científic de caràcter social a la primera meitat del segle xx. En aquest costat de l’Atlàntic, els efectes de la industrialització també es deixen sentir en el desenvolupament de les relacions laborals, en el sentit que susciten nombroses reflexions entre els científics socials. Entre les més fecundes acadèmicament, hi ha les de John Rogers Commons i Selig Perlman, professors de la Universitat de Wisconsin. El primer examina la influència del mercat en el desenvolupament de la legislació i de les organitzacions laborals. El segon, la del sindicalisme orgànic en la gestió de l’ocupació.

A les aportacions d’aquests dos autors, s’hi afegiran les d’uns altres estudio­sos, tant de la Universitat de Wiscosin, com de la Universitat de Baltimore, que atribueixen un paper important a forces exteriors del mercat de treball per explicar-ne la distribució i el preu. Per això, van rebre el nom d’institucionalistes.

Quins són els trets genèrics que caracteritzen aquestes primeres intervencions?

La seua concepció arrela metodològicament en la història, la sociologia i el dret, més que no pas en l’economia, que aporta poc a la comprehensió dels problemes laborals. En aquest sentit, centren l’atenció en els sindicats i en la negociació col·lectiva, el dret laboral o les assegurances socials, és a dir, en els dispositius sindicals triats pels Webb.

Així, doncs, una sèrie de trets caracteritzen aquests primers treballs a les universitats americanes: d’una banda, una revolta contra l’esterilitat de la teoria econòmica clàssica per tractar problemes de l’ocupació i, de l’altra, una voluntat reformista que s’esforça a legitimar el sindicalisme i proposar algunes reformes socials, però també el desig de construir una teoria del moviment sindical alternativa a la del marxisme.

4. Legislació laboral, associacionisme i mercat segons Commons

John Rogers Commons, influït pels Webb, centra l’atenció en les normes a fi de mostrar com la pràctica obrera i l’acció col·lectiva les produeixen regulant les activitats laborals i estabilitzant els conflictes d’interessos, encara que en un context distint. Així, desenvolupa una reflexió institucionalista que confereix importància a allò que és col·lectiu davant la insatisfacció que li produeix la lògica individualista que funda(menta) els estudis de la relació d’ocupació en el contracte. Ara bé, a diferència dels Webb, Commons no és socialista. Tampoc no sent especial simpatia per aquelles formes d’acció obrera tan practicades pels treballadors del seu temps, com les vagues i les manifestacions, i molt menys per les revolucions. Es declara partidari d’un capitalisme raonable i popular que sàpia tenir cura del sindicalisme.

En quin context ofereix la seua explicació?

En un context de caire econòmic. Així, realitza els seus estudis sobre el moviment obrer en un context presidit per la lògica del desenvolupament d’un sistema econòmic que recorre successives etapes (comercial, empresarial i financera). Aquesta relació entre economia i societat, ja l’havia plantejat anteriorment en un article escrit el 1909, on aborda la manera com evolucionen la divisió de funcions econòmiques i les relacions socials que se’n deriven i com la irrupció successiva de les figures del comerciant, l’empresari, el treballador i el consumidor són font de conflicte, cosa que permet explicar la constitució de les organitzacions representatives d’interessos col·lectius, abans de la revolució industrial.

Quina raó proporciona Commons per explicar la normalització laboral i la configuració d’organitzacions i associacions?

La causa de les tensions, com també de les innovacions a què donen lloc, la troba en la pressió competitiva d’un mercat que s’eixampla des d’una escala familiar i local fins a una altra de mundial. Així, estableix una correspondència entre l’evolució de les fronteres dels mercats, per un costat, i les característiques de les organitzacions (corporacions, associacions i sindicats), per l’altre, atès que l’establiment de preus, salaris i condicions laborals és un repte que sempre s’ha de negociar.

5. Capitalisme, sindicalisme orgànic i normes segons Perlman

Selig Perlman, emigrant polonès als Estat Units, és deixeble de Commons. Un dels seus llibres, Una teoria del movimiento obrero, publicat el 1928, constitueix una de les primeres aproximacions sociològiques al moviment obrer. A l’igual que els seus predecessors, està atent al pes de les pràctiques i de les normes que organitzen la vida i les relacions laborals, si bé el seu esforç principal es dirigeix a explicar el fet sindical.

Amb quines variables construeix Perlman el context del fenomen sindical?

El context teòric que Perlman elabora per explicar el fet sindical s’articula al voltant de tres variables: primera, el poder del capital (o dels capitalistes); segona, el paper i el pes social dels intel·lectuals, que sempre han estat difonent característiques de la seua pròpia mentalitat; i tercer, el grau de maduresa sindical.

Respecte a la primera, els capitalistes, proveïts d’una representació del món dominada per una «psicologia de l’abundància», defensen naturalment els valor liberals i individualistes.

Quant a la segona, Perlman afirma que els intel·lectuals estan en l’origen de determinades influències anticapitalistes de les societats modernes. Allunyats de les realitats concretes del món laboral, subestimen la capacitat de resistència quotidiana generada pels treballadors contra els empresaris i intenten imposar-los el seu punt de vista.

Per últim, i pel que fa al moviment sindical, defensa que ha arribat a la maduresa, de manera que és capaç de desenvolupar autònomament els seus propis objectius. En aquest sentit, la seua concepció es troba allunyada d’altres corrents existents a l’època, que el consideren com a corretja de transmissió dels partits.

Com actuen els sindicats?

En primer lloc, exerceixen una resistència enfront de les condicions que els empresaris els volen imposar, que pot acabar en ocasions amb la introducció de normes de distint caràcter que permeten als treballadors exercir un determinat control sobre les relacions sota les quals estan ocupats. En segon lloc, elaboren estratègies que contenen objectius propis dels treballadors, que tradueixen així la seua maduresa. En tercer lloc, transformen la mentalitat que posseeixen originàriament molts treballadors, composta de valors individualistes, el mite de l’èxit i la creença en un accés generalitzat a la propietat privada... En quart lloc, promouen la solidaritat més enllà del centre de treball mitjançant la creació d’institucions assistencials. Entén que la seua presència mitiga els efectes de la lògica del mercat.

Per tant, aquest tipus d’acció sindical no es planteja l’enderrocament del sistema capitalista, sinó reformes que corregisquen les desigualtats socials. Es tracta d’un sindicalisme orgànic.

Així, es constata que la teoria de Perlman és una forma de racionalització de pràctiques específiques del moviment obrer americà que contribueix al desenvolupament, no tant d’una consciència de classe, com d’una consciència professional. La seua acció no desemboca en el control dels mitjans de producció, com planteja la tradició marxista, sinó en el control de les ocupacions. Aquesta és la pràctica de l’afl, que del 1886 al 1932 té com a objectiu prioritari el control sindical de les condicions d’ocupació i de treball.

6. El constitucionalisme industrial de Karl Korsch: una mirada centreeuropea

Korsch examina històricament com els treballadors aconsegueixen els drets de cogestió en la comunitat de treball en el seu llibre Lucha de clases y derecho del trabajo. En aquest sentit, analitza com s’ha mantingut, i se segueix mantenint de les maneres més diverses, la lluita dels treballadors a favor de la seua intervenció i cogestió en les relacions d’ocupació i en la totalitat de l’activitat humana.

Quins supòsits presideixen el context del «constitucionalisme industrial»?

El seu punt de partida és la consideració que els fonaments de la societat humana es troben, d’una banda, en la història de la lluita de classes i, de l’altra, i al mateix temps, en la història del desenvolupament i creixement de la llibertat humana (1980: 17-18). D’aquest darrer supòsit infereix que no hi ha revolució socialista sense una transformació radical dels modes de producció i de treball protagonitzat pels treballadors.

En aquest context, l’ordre republicà, que és conquerit per la burgesia oposant-se, en nom de l’interès col·lectiu, a l’aristocràcia, comença sota el règim absolutista amb la reivindicació de la llibertat burgesa i la cogestió en l’estat al llarg dels segles anteriors. Doncs bé, d’igual manera la classe obrera oposa a la burgesia el seu propi objectiu de classe: l’alliberament de l’«home treballador» i la conquesta de drets de cogestió del ciutadà treballador en la «comunitat de treball» (1980: 30); és a dir, que els treballadors no fan res més davant els capitalistes, quan reivindiquen la seua intervenció i cogestió en la configuració de la relació salarial, que allò que aquests van fer davant els estaments privilegiats de les societats d’Antic Règim. En aquest sentit, els treballadors en general, i els alemanys en particular, disposen d’una sèrie de drets que els permeten intervenir i cogestionar les relacions d’ocupació.

De quins drets disposen els treballadors alemanys el 1922 per intervenir en les relacions d’ocupació i cogestionar-les?

Korsch distingeix tres tipus de drets que reconeixen altres tantes formes d’intervenció i cogestió dels treballadors: com a ciutadans de l’estat –drets ciutadans–; com a propietaris i venedors de la mercaderia força de treball –drets sindicals–; i com a pertanyents a l’empresa –drets de participació i representació. Aquests tipus d’intervenció, que s’inscriuen en un mateix procés, encara que s’assolisquen en temps diferents, limiten la plena discrecionalitat de l’empresari a les llibertats d’empresa i de contracte de treball que té des de principis del segle XIX.

Com es configuren els drets ciutadans en l’àmbit de la producció?

La primera limitació té lloc per la intervenció normativa de l’estat. En el desenvolupament de la legislació políticolaboral influeixen els treballadors amb la seua pressió, com també, després, en la seua aplicació pràctica, els funcionaris, influència que ha crescut amb la democratització de l’estat. Aquesta política laboral es conforma per concessions que la classe dominant ha de fer per necessitat als treballadors, que exerceixen una pressió com més va més gran. Korsch considera que constitueix el motiu decisiu de tota política laboral la por «al perillós descontentament que crema sota les cendres en la massa sotmesa dels esclaus assalariats, que qualsevol augment de tensió pot convertir en fortes flamarades» (47).

Així, els treballadors assoleixen indirectament, com a ciutadans de l’estat, una primera espècie de dret d’intervenció i cogestió en la vida econòmica de la comunitat. Per confirmar-ho, destaca les principals fites del desenvolupament de la política laboral alemanya i internacional: la prohibició del treball infantil, la inspecció estatal de les fàbriques, la limitació de la jornada laboral, el reconeixement del salari mínim, etc.

Com es configuren els drets sindicals?

La segona limitació de la plena discrecionalitat empresarial té lloc mitjançant els sindicats i les lluites i negociacions dutes a terme per aquests per assolir per la força o per l’habilitat un dret de cogestió de les condicions de treball. En la seua formació distingeix diferents estadis. En el primer, l’oposició apareix en forma de conflictes aïllats entre treballadors o grups de treballadors i el seu ocupador capitalista, però encara no hi ha moviment independent i estable dels primers. En el segon, apareixen les primeres associacions en forma de federacions sindicals. El seu principal èxit és la unió com més va més amplia d’uns treballadors «que abans competien individualment entre si... per competir en comú amb l’ocupador capitalista» (1980: 62). I en el tercer estadi, els empresaris i l’estat reconeixen formalment les organitzacions dels treballadors, després d’haver xocat les aspiracions dels segons amb les dels primers (1980: 65).

Korsch recopila, així mateix, els principals moments en el reconeixement del moviment sindical des de l’època de la seua estricta prohibició, tant en l’àmbit alemany com en l’internacional: despenalització de l’organització sindical i de l’exercici de la vaga, reconeixement de la pràctica d’una i de l’altra, formació de sindicats...

Com es configuren els drets de participació i representació a les empreses?

La tercera limitació del domini té lloc per mitjà de la conquesta de determinats drets pels treballadors com a tals, en qualitat de membres productius dins de la comunitat econòmica basada en el treball en comú, i també el seu reconeixement com a subjectes participants. Es tracta del dret a ser «escoltat» en algunes qüestions, de manera que, tot i que el seu desenvolupament depèn bàsicament de l’empresari, tanmateix no estan completament lliurades al seu lliure arbitri. En aquest sentit, poden ser considerats com un primer pas cap a la democràcia industrial. El seu reconeixement legal no es correspon amb les exigències més democràtiques efectuades per una part dels treballadors alemanys a la darreria del 1918 quan:

la població civil es rebel·lava contra els horrors i les privacions de la guerra; la monarquia havia caigut sense un sol tret, entre el menyspreu general; s’havien format consells d’obrers i soldats, segons el model soviètic, per tot Alemanya, i el Consell de Berlín havia creat la contrapartida del Consell de Comissaris del Poble... Quan Radek va arribar a Berlín, pel desembre de 1918, va tenir la impressió que les nou desenes parts dels obrers prenien part en la lluita contra el govern; un altres observadors van pensar això mateix... i tant en aquell temps com durant més de dos anys després, la imminència de la revolució proletària a Alemanya va continuar sent el malson dels molts que la temien i dels bolxevics que l’anhelaven (E. H. Carr, 1973: 110-111).

De tota manera, ni aleshores, ni després, serà entès, ni respectat, el sentit genuí d’aquests drets, ni tan sols en bona part de les organitzacions dels treballadors, que consideren que el principal objectiu de totes les lluites sindicals és la defensa permanent dels treballadors contra la pauperització que els amenaça, i consideren els comitès d’empresa que se’n deriven com a simples òrgans auxiliars de la lluita sindical. Es percep que el treballador és un mer demandant de treball, la força laboral del qual ha de ser retribuïda salarialment de la millor forma possible.

Com havia fet amb els dos tipus de drets anteriors, Korsch en presenta els fets més importants a fi d’il·lustrar l’evolució que han seguit aquests drets de participació: la creació de comissions o comitès de fàbrica, la redacció obligatòria de reglaments fabrils... són algunes de les seues expressions (relacionades amb aquest tipus de drets).

El ciutadà treballador conquesta, doncs, drets laborals (de cogestió) en la comunitat de treball, materialitzats en institucions, que suposen una modificació (fàctica) de les relacions d’ocupació i de la seua concepció sota una perspectiva estrictament contractual. Amb els esmentats drets, els treballadors s’obren camí i trenquen, d’alguna manera, amb la idea jurídica pròpia dels empresaris que consideren tot lloc de treball com de la seua propietat, tot treballador com un mitjà comprat per ell.

7. Qüestió social i intervenció de l’estat a Espanya: el socialisme jurídic

A la darreria del segle xix, una part del moviment obrer espanyol opta per intervenir en la vida política reorganitzant-se per actuar dins de la legalitat d’un estat democràtic liberal i iniciant una lluita reivindicativa en favor d’una sèrie de reformes de caire laboral i social:

Limitació de la jornada laboral a un màxim de vuit hores per als adults; prohibició del treball als xiquets menors de catorze anys i reducció de la jornada laboral a sis hores per als joves de catorze a divuit anys; descans no interromput de trenta-sis hores, almenys, cada setmana per als treballadors; prohibició de certes indústries i de certs sistemes de fabricació perjudicials per a la salut dels treballadors; supressió del treball a preu fet; supressió del pagament en espècie; supressió de les agències de col·locació; vigilància de tots els tallers i establiments industrials, fins i tot de la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’estat, i triats, si més no la meitat, pels treballadors mateixos (Manifest del Primer de Maig de 1890).

A més, una tendència d’aquesta part del moviment es planteja el socialisme, la consecució del qual és vista com un procés de canvi gradual. En aquest sentit, s’associen les reformes legislatives amb el socialisme.

En aquest entorn, (re)sorgeixen dos grans corrents intel·lectuals, un d’orien­tació liberal-reformista i l’altre d’orientació socialista moderada, que tenen com a eix de reflexió la qüestió social, un objecte d’estudi, en principi, més ampli que no la qüestió «obrera» i, per descomptat, que la qüestió estrictament laboral, ja que s’associa amb la idea d’una pertorbació greu d’índole no solament social, sinó també econòmica i fins i tot civilitzatòria. Ara bé, com que el conflicte entre capitalistes i treballadors adquireix una extraordinària intensitat i impregna tot l’ordre social, una de les principals expressions de la qüestió social és l’escàs control que tenen els treballadors sobre les relacions de producció capitalista, cosa que es deixa sentir també en la seua vulnerabilitat i en la seua pobresa material. Això explica que en la seua reflexió examinen la qüestió estrictament laboral i la consideren central.

En quins aspectes centren l’atenció alguns dels representants del corrent liberal-reformista? Quins plantejaments propugnen?

El primer corrent és de caire liberal-reformista i cerca canviar la realitat social i política espanyola. Les fórmules proposades tenen a veure amb l’àmbit jurídic, si bé els seus principals representants es recolzen en un mètode positiu experimental de base sociològica, fins al punt que els seus principals representants escriuen tractats de sociologia. L’esmentat corrent es planteja reformar la societat mitjançant una intervenció legislativa de l’estat orientada a integrar els conflictes socials i a la materialització dels principis de justícia social.

El més conegut dels seus representants és Adolfo Posada (1860-1944), professor de la Universitat d’Oviedo, que participa al costat d’Álvarez Buylla en la creació de l’Institut de Reformes Socials i que és designat president del Consell de Treball el 1931. La seua actitud és la d’un jurista preocupat per la qüestió social. Seduït per certes idees del socialisme no marxista, considera que abordar-la requereix una política d’acció social concebuda com una intervenció del poder públic, sobretot mitjançant la legislació social dirigida a millorar la condició econòmica, jurídica i social dels més desafavorits a fi d’«evitar les lluites violentes de les classes socials», ja que creu en l’«harmonia d’interessos». Amb la susdita intervenció, espera reduir les causes de la desigualtat, de la pobresa i del malestar. D’aquesta manera, remet la solució de la qüestió social a la ciència política i al dret. Ara bé, la centralitat atorgada a l’acció de l’estat no l’impedeix reconèixer la importància d’institucions de mediació, entre les quals els sindicats, ja que els individus s’hi troben inserits i els proporcionen mitjans de defensa.

Un altre dels representants d’aquest corrent liberal-reformista és Manuel de Sales i Ferré, catedràtic de Sociologia, que aborda la qüestió social rebutjant el domini de tot tipus de relacions i organitzacions socials pel capital i propugnant alhora una mena de socialisme d’estat capaç de resoldre les tensions de la societat capitalista. D’aquesta manera, és un dels pocs liberals que defensa un programa de reformes socials progressives dins del qual proposa una sèrie de mesures en matèria de dret social (assegurança de desocupació, protecció davant la malaltia, assegurança d’invalidesa, és a dir, drets més enllà dels estrictament laborals), la realització del qual associa a una aliança de les forces de la cultura i del treball, sota la direcció de les primeres. De nou, l’estat emergeix com a actor central, sense deixar d’atorgar-hi protagonisme a les capes mitjanes i als treballadors a través de les seues organitzacions.

I els representants del corrent socialista moderat? Quines propostes fan?

També es constitueix un corrent d’adscripció socialista moderat en aquesta mateixa línia reformista. Alguns dels seus representants més significatius són José Verdes, Fernando de los Ríos i Julián Besteiro, tots militants del psoe, que aposten per reformes graduals en l’horitzó d’una societat igualitària. El primer, José Verdes, considera, des d’una òptica evolucionista (com la resta d’autors), que la legislació social té una funció important a l’hora d’impulsar i dur endavant reformes socials. Així, proposa un conjunt de mesures normalitzades encaminades a millorar les condicions laborals dels treballadors mitjançant la reducció de la jornada, una retribució suficient, descans mínim, el dret de vaga, els drets de les «classes passives» i l’assegurança obligatòria. Així mateix, aboga per l’extensió de la llibertat de reunió i d’associació, com també del sufragi universal, és a dir, els drets polítics.

Fernando de los Ríos (1879-1949), catedràtic de Dret Polític, serà ministre del primer govern d’Azaña el 1931. El seu pensament es fonamenta en un socialisme reformista, ben allunyat i crític amb el marxisme de la III Interna­cio­nal que aposta per la intensificació de la lluita de classes i per la dictadura del proletariat. En aquest sentit, crida l’atenció sobre el fet que el sindicalisme no sols promou la lluita de classes, sinó també la negociació i els acords, i, en aquesta mateixa línia, assenyala que és possible la reforma social (que no la revolució social) mitjançant la intervenció dels sindicats i la legislació laboral, mentre que considera la política social com una possibilitat de racionalitzar i normalitzar la vida econòmica i social mitjançant distintes institucions jurídiques.

En aquest context, proposa el desplaçament del constitucionalisme liberal pel constitucionalisme social que ha de conduir a la instauració d’una democràcia industrial com a complement de la política, la qual abraça des l’empresa fins al Consell Econòmic instituït en la Constitució, que havia de constituir el germen del Parlament Industrial on discutir i resoldre les possibles discrepàncies entre les aspiracions laborals i les necessitats del bé o servei que s’ha de proporcionar. També, com Korsch, estableix una cronologia en la implantació del constitucionalisme polític que

ha de passar per tres moments precisos: autocràtic, primer; més tard, pactat i, per fi, democràtic. El constitucionalisme econòmic (o industrial) segueix aquestes mateixes petjades; en l’empresa capitalista el patró ha estat qualsevol, i ho continua sent en la major part del món, senyor sobirà que atorga condicions al treball sense més limitacions que les imposades per les necessitats de la indústria; amb el contracte col·lectiu s’entra en la fase segona, en la pactada, i sols balboteja la tercera, la democràtica, allí on el consell de taller, d’empresa o industrial, comença a intervenir i col·laborar en la designació de l’òrgan gestor de l’empresa en què l’home professional exercita la seua activitat (1997: 360).

Julián Besteiro, catedràtic de Lògica de la Universitat Central, també és partidari de la democràcia industrial entesa en el sentit d’incloure la força socio­econòmica en les estructures del poder polític, així com de la intervencionisme estatal. Per això, la seua aposta per desplegar una legislació social correctora de les desigualtats de classe i orientada a millorar les situacions dels treballadors. En aquest sentit, proposa un sistema de democràcia industrial vertebrat en les empreses i en les col·lectivitats públiques.

S’aposta, així, per l’estat com a principal actor de mediació entre les classes socials i d’articulació de la societat en la major part dels textos d’aquests autors espanyols dedicats a la qüestió social. D’alguna manera, la seua aposta respon a les seues concepcions evolucionistes i organicistes, que els fa ser especialment receptius a la idea de l’estat com a organitzador i aglutinador, més (encara) quan una part del moviment obrer espanyol també busca protecció darrere de l’estat.

En aquest context, consideren que la reforma política passa per incloure la dimensió social en el règim constitucional. La seua materialització més o menys àmplia, la remeten a una regulació constitucional del treball en què el poder dels treballadors ha d’estar guiat pel dret i subsumit com a part indiferenciada del poder constituent de la totalitat democràtica, sobretot en les perspectives de Fernando de los Ríos i de Julián Besteiro. Els sindicats apareixen com a subsidiaris respecte a la intervenció de l’estat. Algunes de les seues propostes legislatives, derivades d’aquesta concepció, seran molt avançades en el seu temps.

Aquestes perspectives estan molt relacionades amb les del socialisme ius laboralista alemany, que també tenia una perspectiva constitucional de la qüestió social com es veu en Karl Korsch, ja que intenta portar els principis democràtics a la gestió productiva. Davant la constitució capitalista liberal del treball, caracteritzada per l’explotació sense traves de la força de treball en nom de la llibertat d’empresa i del contracte lliure de treball, s’hi oposa una constitució social del treball, basada en el reconeixement de drets socials, de sindicació i de participació.

8. Els «primers temps»: una mirada institucionalista

Abans del 1933, sindicats, estat, drets i, subjacent a tots aquests drets, els conflictes sociolaborals intensos, mereixen l’atenció d’una sèrie d’autors vinculats al món acadèmic, en l’àmbit anglosaxó sobretot els primers (els sindicats), per tal com són els promotors i productors de normes en entorns amb fortes mancances democràtiques. Per això, aquests autors són qualificats d’institucionalistes, ja que els sindicats són institucions socials. A Espanya, i fins i tot a Alemanya encara que amb matisos, també hi tenen un paper important, si bé està subsumit sota el protagonisme de l’estat.

Es desenvolupen, així, els «primers passos» en la constitució de les rela­cions laborals com a àmbit acadèmic en allò que fa, tant als confins, com sobretot als continguts. Aquesta centralitat conferida als sindicats, sobretot en l’àmbit anglosaxó, no solament deriva de les preferències i de les actituds ideològiques d’aquests autors, sinó també de les seues anàlisis de caire històric i sociològic en què s’evidencia la seua rellevància en la regulació de l’ocupació i en el desenvolupament de les seues societats. En aquest sentit, indueixen els seus plantejaments de l’observació, tant participant, com empírica, creant expressions o termes per posar èmfasi en aquella part de la realitat laboral sobre la qual volen cridar l’atenció i ajudar, així, a construir la nova lògica de l’acció col·lectiva dels treballadors, de manera que és difícil separar els analistes dels consellers del moviment obrer.

L’horitzó en què els Webbs i Korsch incardinen les seues consideracions és la democratització de les respectives societats, encara que aquest darrer col·loca com a objectiu explícit el de la seua consecució plena en l’àmbit productiu d’acord amb allò que demana una part del moviment obrer alemany. Aquesta diversitat d’enfocaments de l’horitzó no s’infereix solament de les seues diferents posicions ideològiques després de la Primera Guerra Mundial, sinó també de les concepcions i pràctiques que caracteritzen els distints corrents del moviment obrer allà on s’ha anat configurant amb força. Korsch les resumeix, parafrasejant Schwitau, en dues tipologies: l’angloamericana, que parteix de la concepció que entre empresaris i treballadors només hi ha una diferència d’interessos –conflicte d’interessos–, en principi equilibrable, entre diferents grups d’individus; i la marxista, que es caracteritza per la convicció que hi ha una oposició d’interessos –conflicte estructural–, en principi irreconciliable i insuperable, entre las classes socials (Korsch: 1980: 58). La primera considera que és possible reformar el capitalisme i transformar-lo en un sistema més humà; la segona entén que no, que solament és possible el canvi mitjançant la implantació d’un control de la producció que retorne el protagonisme als treballadors.

Què signifiquen aquestes primeres aproximacions analítiques a les rela-cions laborals per al present? Quina vigència tenen per aclarir els problemes que assetgen l’actual món del treball? Són preguntes formulades sovint en l’agenda d’estudi dels discursos elaborats en aquests primers temps i a les quals no sempre resulta fàcil respondre davant l’al·luvió de fets que ens enlluernen per discernir la capacitat explicativa que encara conserven. Per això, que siga també operatiu preguntar-se com es justifica el present davant allò que una vegada va ser pensat en un horitzó obert, però que no s’afirma més que parcialment en la realitat.

PER SABER-NE MÉS

Sobre l’obra dels Webb i la seua contribució a la sociologia, algunes coses de la qual s’estudien en l’apartat 2, es pot consultar respectivament:

Castillo, J. J. i S. Castillo (2004): «Los Webb: de la democracia industrial a la democracia política», introducció a La democracia industrial. Madrid, Biblioteca Nueva i Fundación Largo Caballero, pp. xiii-xxii.

Simey, T. S. (2003/04): «La contribución de Sidney y Beatrice Webb a la socio­logía» en Sociología del Trabajo, 50, pp. 35-57.

Sobre la consideració i el paper que mereixen els drets laborals en Karl Korsch, tractats en l’apartat 6, es pot consultar:

García Calavia, M. A. (2006): «‘Constitucionalismo industrial’, ‘ciudadanía industrial’» en Sistema, 193, pp. 25-47.

PRÀCTIQUES

Pràctica 1

Lectura i comentari de fragments extrets del llibre de Sidney i Beatrice Webb, La democracia industrial.

Context

Sidney i Beatrice Webb són considerats dos pioners de les relacions laborals perquè creen la noció de negociació col·lectiva a partir de l’observació, no solament amb intenció política, sinó també amb vocació científica, d’aquest tipus de regulació, entre altres d’existents, en la realitat social anglesa. El fruit de tot plegat és La democracia industrial, una de les seues obres majors, dedicada a examinar mètodes i regulacions practicades pel sindicalisme britànic, cosa que fan sistemàticament i profundament, de manera que l’esmentat text és també un exemple de la seua forma de mirar epistemològicament la realitat social.

Objectius

1. Copsar com es construeix la teoria sociològica.

2. Copsar els canvis que comporta la regulació col·lectiva (el mètode del conveni col·lectiu) respecte a la regulació individual (o el mètode del conveni individual).

3. Comprendre el significat i l’abast que representa per als empresaris i per als treballadors.

El text

«(...) no cal que ens centrem en les normes formals o en els preàmbuls retòrics per obtenir una visió completa i científica de l’actuació sindical. Els estatuts de les associacions de treballadors, esbossats originalment per entusiastes pioners i copiats una vegada i una altra per successius comitès de revisió, representen més les aspiracions que no l’acció quotidiana dels afiliats. Es poden obtenir unes dades més fiables de l’escrutini de la relació de comptes, o d’un estudi detallat de la voluminosa literatura interna dels sindicats (...). Per al sociòleg, aquesta literatura té un interès fascinant. Aporta un retrat gràfic de l’estructura i el funcionament real del món modern de la indústria manufacturera, amb els seus constants canvis de processos i alteracions en el treball. Roman així (...) d’una manera més completa que amb qualsevol altre mitjà que coneguem, la naturalesa i l’actuació real de les organitzacions democràtiques [anglosaxones]. I el que és més rellevant per al nostre propòsit actual, revela amb tot el dramatisme d’èxits i fracassos, el funcionament dels variats mètodes i regulacions sindicals amb els subjacents pressupostos sobre l’interès social en què estan basades aquestes consideracions (...).

(...)

Aquest pla combinat d’estudi dels documents i d’observació dels homes és el que, al llarg de la nostra investigació de sis anys, hem intentat seguir. En els capítols següents mirem de presentar al lector una exacta descripció dels mètodes i regulacions practicats actualment pels sindicats britànics. Veurem que els sindicalistes, des de principi del segle xviii fins a l’actualitat, estableixen els seus models de regulació mitjançant tres instruments o mecanismes distints (...): el mètode de l’assegurança mútua, el mètode del conveni col·lectiu i el mètode de la sanció o promulgació legal (2004: 125-126).

(...)

(...) en la indústria de la construcció, hi trobem els sindicats de fusters, paletes, llauners, guixaires (...) elaborant “normes de treball formals”, que són vinculants per a tots els empresaris i treballadors de la ciutat o districte. Aquest conveni col·lectiu esbossat en una reunió entre els patrons constructors locals i els funcionaris locals dels sindicats nacionals estableix, per un període específic, les hores d’inici i d’acabament de la feina, el nivell salarial mínim, el preu de les hores extres, l’edat i el nombre d’aprenents que poden ser acceptat, els acords sobre preu fet, les vacances que han de ser concedides, la notificació prèvia que han de realitzar els empresaris o els treballadors quan acaben els contractes, la provisió d’espais per al descans per menjar i per a la salvaguarda i custòdia de les eines, així com nombroses prestacions o pagaments extra per desplaçament, allotjament, pel “temps per arribar a la feina”, o una compensació pel desgast dels instruments (...). Aquests elaborats codis, inalterables si no és mitjançant la notificació formal de les organitzacions de qualsevol de les parts, posen així en una base d’igualtat, respecte a la contractació de treball, el més ric empresari, el constructor a punt de la fallida i la firma atapeïda d’encàrrecs però que roman pràcticament inactiva. D’altra banda, el treballador superior reté la seua llibertat per obtenir beneficis més alts pel seu treball especial (...).

(...) El nivell general dels salaris a totes les ciutats cotoneres és, per exemple, establert per un acord nacional entre l’Associació Unificada de Treballadors Filaners del Cotó i l’Associació d’Empresaris Cotoners. Cap empresari, cap grup de treballadors, associació d’empresaris de districte o “província” del sindicat, no pot proposar un augment o acceptar una reducció especial dels nivells salarials establerts. Els augments o reduccions generals són negociats en llargs intervals, i molt pausadament, pels representants nacionals de cada part. Així, podem veure reglamentades, no solament les exigències personals o locals, sinó també les eventuals expansions o contraccions del mercat, siga en la matèria primera o en el producte acabat. Atès que totes les empreses d’un districte, i tots els districtes de la indústria, són situats, tant com és possible, en una base idèntica a les condicions en què poden obtenir treballadors, s’entén que la competició entre aquelles prendrà la forma d’una millora de la maquinària, de l’obtenció del material millor i més barat, i de l’èxit dels mercats més avantatjosos per als seus productes.

En algunes altres indústries hi ha models semblants d’acords col·lec­tius (...).

(...)

Aquest pràctic mètode del conveni col·lectiu ha suplantat l’antic contracte individual entre patró i treballador en una àmplia proporció de l’àmbit industrial. “Pagaré a cada treballador segons la seua necessitat o mèrit, i no tractaré amb ningú més que amb els meus propis operaris”, això (...) se sent rarament avui dia en qualsevol indústria important, excepte en districtes perifèrics, o per part d’industrials de caire excepcionalment arbitrari. És interessant remarcar, però, que el conveni col·lectiu ni és extensiu ni està limitat a les organitzacions sindicals. (...) Així, el conveni col·lectiu s’estén sobre una part molt més ampla de l’àmbit industrial que no el sindicalisme. No n’hi ha estadístiques precises, però la nostra impressió és que, en tots els treballs especialitzats, en els quals els treballadors actuen concertadament, en locals dels seus empresaris, el noranta per cent dels treballadors troba els seus salaris o les seues hores de treball (...) predeterminats per un conveni col·lectiu en què personalment no ha pres part, però en el qual els seus interessos han estat tractats pels representant de la seua classe» (146-149).

Activitats

1. Indiqueu com deriven els Webbs els continguts dels convenis col·lectius.

2. Assenyaleu les innovacions que suposa el mètode de l’acció col·lectiva respecte al mètode de l’acció individual.

3. Extraieu les implicacions que té la regulació col·lectiva per als empresaris considerats globalment.

4. Indiqueu les conseqüències que té el mètode de l’acció col·lectiva per als treballadors.

Pràctica 2

Llegiu i comenteu fragments extrets del llibre de Karl Korsch, Lucha de clases y derecho del trabajo, pp. 24-44.

Context

A l’hora d’exposar els primers antecedents històrics de la constitució de les relacions laborals com a àmbit acadèmic, una figura clau és la de Karl Korsch, un membre de l’esquerra comunista, que en sistematitza el desenvolupament.

Objectius

1. Conèixer la tipificació i conceptualització que fa Korsch dels drets laborals, i també la valoració que fa del grau de desenvolupament que ha assolit a Alemanya.

2. Conèixer alguns dels plantejaments que fa Korsch per arribar a la «democràcia industrial».

3. Acostar-se a un dels plantejaments que diferencia el discurs de Korsch del dels Webb.

El text

«(...) la regulació de la relació d’ocupació en la societat capitalista per mitjà del ‘contracte lliure de treball’ signat entre un ‘ocupador’ i un ‘ocupat’ té el caràcter d’una constitució del treball estrictament autoritària, que consisteix en la submissió total de la massa de ‘súbdits obrers’ a un ‘dèspota del treball’, el propietari de l’empresa capitalista i els seus capatassos.

(...)

(...) de la mateixa manera com en la comunitat política la lluita del tercer estat per la llibertat burgesa i la cogestió en l’estat va començar amb els principis del règim absolut, així també ara, amb la instauració del despotisme il·limitat en la comunitat del treball, comencen a encendre’s les noves i tenaces lluites a què el “quart estat”, la classe dels assalariats proletaris, oposa a la classe capitalista el seu propi objectiu de classe: l’alliberament de l’‘home treballador’ i la conquesta de drets de cogestió del ciutadà treballador en la ‘comunitat del treball’ (...). Els ‘drets de cogestió’ dels treballadors en la comunitat del treball aconseguits per aquesta lluita revolucionària es divideixen en tres grups:

a) La primera limitació del domini absolut de l’‘ocupador’ capitalista sobre les condicions de treball dels ‘seus obrers’ i sobre la totalitat del procés de producció va tenir lloc per la ‘intervenció’ de l’estat en les llibertats burgeses d’indústria i del contracte de treball. Els treballadors han exercit també una certa influència en la conformació d’aquesta ‘legislació politicosocial’ de l’estat i en la seua aplicació pràctica per part dels funcionaris administratius, influència que ha anat creixent amb la democratització de la constitució de l’estat. Així, el treballador aconsegueix, encara que no directament com a treballador, sinó indirectament en la seua qualitat de ciutadà de l’estat, una primera espècie de dret de participació i cogestió en la vida econòmica de la comunitat (...).

(...)

b) La segona limitació dels poders absoluts del patró capitalista va tenir lloc per mitjà de les associacions sindicals dels treballadors i les lluites i negociacions dutes per aquestes. Amb aquestes ‘concessions’ de l’‘ocupador’ capitalista, aconseguides per la força o l’habilitat, els treballadors van assolir un dret de cogestió en la configuració de les condicions de treball com a propietaris i venedors de la mercaderia força de treball (...).

(...)

c) La tercera i darrera forma de limitació del domini absolut del propietari capitalista té lloc per mitjà de la conquesta de drets de cooperació per al treballador com a tal, per al treballador com a membre de la comunitat de treball, com a pertanyent a l’empresa (...). Aquest dret de ‘cooperació’, que consisteix en el dret de ‘ser escoltat’, sembla un dret massa feble. Però, els primers drets polítics de les representacions elegides pel poble en els estadis més primerencs de la ‘monarquia constitucional’ no posseïen una extensió més gran. Per això, el dret que els membres de l’empresa siguen escoltats i fins i tot el mer fet que es garantisca un reglament de treball escrit, obligatori per a ambdues parts mentre no siga reformat d’acord amb la llei, i que per tant algunes qüestions, encara que depenguen de la voluntat de l’ocupador, no estan ja lliurades al seu caprici del moment, s’ha de considerar com un primer pas cap a la “democràcia industrial”, com un feble començament en la marxa cap al ‘constitucionalisme’ industrial.

(...)

(...) actualment, no es pot parlar a cap lloc d’una ‘democràcia industrial’ plenament realitzada, el desenvolupament de la comunitat del treball no ha arribat fins ara ni tan sols al ‘parlamentarisme’. Per contra, la constitució del treball que reina actualment a països com ara Alemanya i Àustria s’ha de caracteritzar com un ‘constitucionalisme’ que encara es troba en el primers passos.

(...)

Així com en el desenvolupament de la comunitat política el constitucio­nalisme sols ha estat una fase de la transició entre la monarquia absoluta i la completa democràcia burgesa, de la mateixa manera, en el desenvolupament de la constitució de la comunitat del treball, una fase completa de ‘democràcia industrial’ haurà de seguir a la fase del ‘constitucionalisme industrial’, que encara no ha assolit el desenvolupament total, sinó que es troba, per contra, encara en bolquers.

(...)

Finalment, i pel que fa a la interacció entre el desenvolupament de la comunitat política i la comunitat industrial, es pot dir el que segueix: la conquesta del poder polític per part de la classe treballadora i la instauració de la democràcia proletària en lloc de la ‘democràcia burgesa’ accelerarà sens dubte, considerablement, el desenvolupament de formes més directes de democratització industrial (...) amb el desenvolupament de la societat comunista, els drets de participació directa han de deixar les formes poc elaborades en què es troben en el seu sorgiment i passar ràpidament al primer pla, fins que, amb la ‘mort de l’estat’, siguen els únics que romanguen.

Qui pretenga afirmar, però, que mitjançant un desenvolupament planificat de totes aquestes diferents formes de cooperació dels treballadors en la conformació de la producció i de les condicions de treball es podria realitzar totalment la desitjada ‘democràcia industrial’ sense necessitat d’enderrocar violentament les institucions de l’actual estat democraticoburgès (els representants més importants d’aquesta teoria a Anglaterra han estat Sidney i Beatrice Webb), desconeix la gran diferència que hi ha entre l’estat burgès capitalista, el ‘capitalista col·lectiu ideal’, i l’estat de la dictadura proletària, el ‘proletari col·lectiu ideal’».

Activitats

1. Feu una descripció de la societat alemanya durant els anys anteriors que Korsch escriguera Lucha de clases y derecho del trabajo.

2. A partir de la lectura dels fragments anteriors, com entén Korsch la relació d’ocupació en la societat capitalista? I els drets laborals (o industrials)? I el constitucionalisme industrial? I la democràcia industrial? De manera abreujada, com definiria Korsch les relacions laborals?

3. En què es diferencia la perspectiva de Korsch de la dels Webb?