Читать книгу Autoritat i autoritarisme - Miquel Bassols i Puig - Страница 9

Introducció

L’autoritat està en crisi? Ho escoltem en llocs i àmbits ben diversos: l’autoritat dels pares i les mares en la família, la dels mestres en l’àmbit pedagògic, la dels metges i terapeutes en la seva pràctica clínica, la dels investigadors en el camp del saber científic, la de les jerarquies en les institucions religioses. I sobretot l’autoritat dels polítics en el món de la política. La política és avui el camp on les autoritats són posades més en qüestió, on sovint es fa ben difícil que siguin reconegudes –«No ens representen», diuen– i on també es fa més difícil que es reconeguin entre elles –«No menteixi! Vostè no té autoritat per seguir governant». La desqualificació de l’autoritat de l’altre sembla avui el recurs més efectiu per menystenir-lo, per treure’l dels llocs del poder i també per negar-li finalment els drets més fonamentals. L’autoritat en crisi? De fet, si fem un repàs en la història, l’autoritat sempre ha estat en crisi, especialment quan ha de justificar en què s’autoritza, què la fa autoritat. Aleshores, quan l’autoritat defalleix, l’autoritarisme esdevé el símptoma d’un ús del poder que no pot respectar ja la singularitat de les persones. Quan desapareix l’autoritat i es degrada en l’ús del poder de la força, legal o física, desapareix el reconeixement mutu indispensable per conviure en una societat que es reconegui ella mateixa com a justa i veritablement democràtica. La democràcia, convertida en un joc de majories garantides només per la quantitat de vots obtinguts en eleccions, esdevé aleshores un sistema buit de contingut, un simple recurs retòric per un retorn de l’autoritarisme més subtil o més groller. «Democràcies autoritàries» en diuen ara, o també «democràcia sense política». Aquest recurs a l’autoritarisme es fa molt sovint en nom de la legalitat com a garantia darrera de l’autoritat, de l’ús del poder i de la força en el si dels mateixos sistemes democràtics. Constatem, però, que el recurs únic i constant a la legalitat alimenta encara més la crisi de la mateixa autoritat.

El conflicte que estem vivint aquests darrers temps entre Catalunya i l’Estat espanyol és sens dubte paradigmàtic d’aquesta conjuntura. El recurs únic i constant a la legalitat per resoldre els conflictes polítics ha portat a un atzucac que no sembla tenir ja marxa enrere. Podem llegir-lo com un conflicte d’autoritats que no es poden reconèixer entre elles? En tot cas, el símptoma Catalunya, per anomenar-lo així, és ja un símptoma a Europa i planteja el problema de l’autoritat i de l’ús del poder a instàncies i nivells diversos. Aquesta conjuntura ha estat sens dubte un dels motius del nostre interès pel tema de la crisi de l’autoritat i de l’emergència de l’autoritarisme. És el fil vermell que travessa aquestes pàgines.

El cercle viciós entre autoritarisme i crisi d’autoritat –l’un es nodreix de l’altre, l’un és efecte de l’altre– ha estat assenyalat a bastament per molts pensadors, especialment després de la Segona Gran Guerra, moment que va signar el declivi de les figures clàssiques de l’autoritat. Cal seguir el rastre d’alguns d’aquests pensadors a partir de la segona meitat del segle XX per entendre la conjuntura en la qual ens trobem actualment. Va ser també l’inici de l’època dels nous autoritarismes, des dels més implícits fins als més explícits, que avui creixen a l’empara de les democràcies formals occidentals amb una retòrica manllevada de la seva tradició més il·lustrada. Podem escoltar així un discurs xenòfob fins i tot en nom dels drets humans. L’autoritarisme no és aleshores incompatible ni amb l’Estat de dret ni amb un règim democràtic que pot sostenir-se prou bé com una democràcia d’amos que no arriben a conversar entre ells, cadascun en el seu feu. El discurs de l’autoritarisme no podria sostenir-se, però, sense les servituds voluntàries de parts de la població que troben en les figures de l’amo modern una assegurança contra la incertesa i la indeterminació inherents al malestar en la civilització. De cap altra manera pot explicar-se l’extensió creixent d’aquest nou discurs autoritari que travessa l’Occident, legitimat precisament en nom de la democràcia. L’autoritarisme és un fenomen que s’infiltra en el teixit social de maneres molt diverses i desapercebudes. Les seves arrels s’enfonsen en el més íntim de cada subjecte, en la seva relació amb els altres més propers i també en la relació de cadascú amb allò que és més desconegut en ell mateix. El ressort de l’autoritarisme és sempre inconscient, respon de fet a un moment crucial de la subjectivitat de la nostra època i cal escoltar-lo com un símptoma de la degradació dels lligams socials. No es pot entendre l’autoritarisme i el seu ús del poder en tots els àmbits sense entendre primer aquest ressort individual de l’autoritarisme.

Quina és la lògica que mena la crisi d’autoritat i que acompanya, d’altra banda, el declivi que constatem en les nostres societats democràtiques? Què pot aportar avui la psicoanàlisi a l’àmbit de la política pel que fa a la noció d’autoritat i a l’ús del poder? Quines conseqüències podem extreure des de l’experiència de la psicoanàlisi, una experiència que és sempre individual, en els conflictes socials que es fan palesos en les societats anomenades democràtiques? L’extensió de la psicologia individual a l’àmbit social i polític ja fou prevista per Sigmund Freud, especialment al text titulat «Psicologia de les masses i anàlisi del Jo», principi d’una orientació que ha propiciat des d’aleshores desenvolupaments i contribucions de gran interès. La psicoanàlisi de Jacques Lacan en va reformular els fonaments i ens pot ajudar a actualitzar una anàlisi dels lligams socials i de l’autoritat que avui ens sembla indispensable per estar a l’altura de la subjectivitat de la nostra època, una subjectivitat cada cop més marcada per una crisi dels sistemes simbòlics, fets de llenguatge, en els quals tenen lloc aquests lligams.

Seguint aquesta orientació, plantejarem primer la relació que existeix entre l’autoritat i el fenomen de la creença, i veurem després què n’han dit alguns autors que prenem, precisament, com a «autoritats» en el tema. La diferència i la relació que existeix entre l’autoritat i els mecanismes del poder se’ns ha revelat com un eix fonamental per entendre les crisis de l’autoritat. Són dos registres que se solen confondre massa fàcilment i la seva superposició és la via més directa cap a l’autoritarisme. L’autoritat del Pare, figura clàssica que sosté el poder del patriarcat, és l’altre element fonamental que cal analitzar avui en les paradoxes que implica. M’ho deia així un home sobrepassat per la situació a casa seva, però atabalat també pel càrrec que tenia en el camp de la política, d’on prenia la paraula per explicar-se: «He dimitit de la funció de pare, ja no sé com fer-ho». Curiosament, la seva companya el tenia per un «autoritari». Veurem tot seguit què ens pot dir de nou la psicoanàlisi sobre l’autoritat a partir de la forma que li és particular i que hem anomenat «autoritat analítica». És una autoritat que se sosté en el fenomen que coneixem com la transferència, concepte fonamental de la psicoanàlisi. L’autoritat analítica ens indica una via possible per anar més enllà de l’autoritat patriarcal en declivi, més enllà també del seu retorn més funest quan l’autoritarisme d’avui voldria restaurar-la. Els discursos que promouen avui la restauració de l’autoritat perduda del Pare –ja sigui sota la forma del més bon «paternalisme» o de les tècniques coercitives que trobem autoritzades en nom de part de la Psicologia– no sembla que puguin ja respondre al malestar. Més aviat l’alimenten. Però tampoc l’anomenat «maternatge terapèutic» sembla sortir-se’n quan promou la satisfacció de les necessitats i de les demandes en nom d’una Mare de l’amor. I tanmateix, sovint trobem aquesta demanda traslladada a l’Estat mateix en el camp de la política, la demanda d’un Pare autoritari i d’una Mare protectora alhora. Bona part del drama polític contemporani sembla desenvolupar-se en aquest escenari amb un guió molt edípic, per dir-ho amb la coneguda referència freudiana. Més enllà d’aquest guió, la posició i la lògica de la feminitat es revela com una brúixola necessària en una època que molts defineixen ja com la d’una feminització generalitzada. Cal veure, però, què entenem per feminització i quina altra lògica introdueix la feminitat en l’estructura de l’autoritat. En aquesta orientació, que la psicoanàlisi de Jacques Lacan va obrir més enllà de Freud però no sense ell, gosem formular la possibilitat d’una «democràcia femenina».

Qui esperi fórmules inequívoques i de manual per respondre al problema actual de l’autoritat en crisi no cal que segueixi llegint. No em sento gens autoritzat a acompanyar-lo en l’elaboració del concepte i en l’experiència de l’autoritat. Qui esperi una construcció de les preguntes que he sabut fer-me des de la psicoanàlisi per tractar el problema de l’autoritat i de la seva crisi en les nostres societats, farà bé d’acompanyar-me. Segurament sabrà aleshores construir-se’n també les seves, de preguntes.

NOTA: Utilitzo en diversos moments fórmules –els anomenats matemes– i conceptes propis de la psicoanàlisi. Els indico acompanyats d’un asterisc* quan apareixen al text per primera vegada. Al final del llibre, el lector trobarà dos annexos i un glossari de termes on explico aquests conceptes i matemes d’una manera resumida.