Читать книгу Com una mica d'aigua al palmell de la mà - Mireia Sallarès Casas - Страница 15

A què es refereix amb «accepcions»?

Als significats diferents d’aquesta paraula. Les que assenyala l’etimologia i que ens remeten a fonts diferents: «Eros», per a l’amor romàntic i eròtic; «Àgape», per a l’amor ideal, comunitari o religiós; o «Càritas», per a l’amor solidari o caritatiu — que és on entraria el voluntariat. I com que estimar implica sempre un acte de traducció, un diccionari bàsic per sobreviure i en quatre llengües crec que és una declaració d’amor en tota regla.

De veritat vostè ho creu, tot això que diu?

Miri, una de les expressions del diccionari bàsic que va tenir més èxit va ser «t’estimo». Fins i tot, es va convertir en la salutació cada cop que arribava a les barraques a l’hora de sopar, i em feien cridar: «Za tasara mena laram!».

Ah, era un diccionari de terminologia amorosa…

No. Va ser després que vaig intentar fer-ne’n un. Però no ho vaig aconseguir perquè les traduccions a les sis llengües ocupaven molt espai, i l’apartat de paraules clau el vaig haver de reduir tant que va quedar en tres mots.

Quins?

«Abraçada», «petó » i «orgasme». I quan el refugiat que m’ajudava amb les traduccions em va preguntar què volia dir orgasme i jo li ho vaig explicar, em va dir que preferia fer les traduccions sol. Després se’n va anar i vam perdre el contacte. I jo vaig arribar a la conclusió que un diccionari exclusiu sobre l’amor no era coherent, perquè en restringia el concepte, que era justament el que jo volia evitar.

D’acord. Tornem al diccionari del qual vostè i la senyora Ramujkić repartien còpies. N’hem localitzat quatre versions. Quantes en van fer, vostès?

Només en vam fer quatre. Altres es van anar adaptant i reproduint a partir d’aquestes però no les vam controlar nosaltres. Les dues primeres es van fer en les llengües afganeses, paixtu i dari. Després la Vahida va fer la versió pakistanesa en urdú quan jo vaig haver d’anar a Barcelona. I quan vaig tornar a Sèrbia, a l’estiu, em vaig ocupar jo mateixa de fer la de l’àrab, però a la ciutat de Šid, perquè el govern serbi ja havia desallotjat tothom de les velles naus de l’estació de Belgrad, que van ser destruïdes.

I vostè sap per què es van fer enderrocar?

Aquells terrenys estaven destinats al projecte del Belgrade Waterfront.

Què en sap, d’aquest projecte?

El mateix que tothom: que afecta la zona cèntrica de vora el riu, al barri de Savamala; que és el projecte de construcció més gran d’Europa; que es finança amb quatre bilions d’euros dels Emirats Àrabs i que les expropiacions prèvies van ser polèmiques: una part de la població s’hi va resistir i, fins i tot, hi va haver un mort.

Per tant, vostè ja coneixia el Belgrade Waterfront abans de fer de voluntària?

Sí, me’n vaig assabentar el 2014 quan uns arquitectes activistes locals van organitzar un seminari crític per explicar-ne les repercussions i van tractar d’implicar-hi la ciutadania. Em va impressionar, tres anys després, trobar-me davant d’aquells enormes edificis de luxe en construcció, tan a tocar de les instal·lacions okupades pels refugiats, i veure que era com una competició: a totes dues bandes es construïa a un ritme trepidant. El pressupost, els motius i el que s’hi construïa eren totalment oposats, però la potència era la mateixa.

Vostè considera que el que es feia a les barraques era construir?

Sí, perquè es van fer sistemes d’electricitat i de calefacció, es van fer dutxes, safarejos, un jardí…, fins i tot una mesquita, molt senzilla, sense sostre i amb una font per a les ablucions. Les tanques publicitàries del Belgrade Waterfront amb hotels, habitatges de luxe i zones d’esbarjo miraven d’ocultar-ho, però la presència dels refugiats al centre de la ciutat no solament feia visible la crisi humanitària sinó també el model de la ciutat neoliberal que s’està construint a Belgrad.

I com era la relació que tenia vostè amb els refugiats i els altres voluntaris?

Érem una família improvisada. Els refugiats em deien «Salor Salwekht».

Què vol dir?

Quaranta-quatre.

Per què li deien així?

Perquè jo tenia 44 anys i no podien creure que semblés tan jove. Un d’ells em va dir, astorat: «Que bé li escau a la dona la pau i la llibertat!». Alguns no havien tingut contacte amb gaires dones. De fet el primer afganès a qui vaig convidar a prendre un cafè, em va dir que jo era la primera dona amb qui havia parlat que no fos la seva mare.

Què més em pot explicar de la seva feina com a voluntària?

Que tots els refugiats eren homes i la gran majoria de persones voluntàries érem dones. De vegades pensava en les seves germanes… També em queia la cara de vergonya i no sabia què dir quan em preguntaven com eren els camps de refugiats a Barcelona i els havia de respondre que no n’hi havia cap.

Entre la documentació que tenim de vostè, hi ha una sèrie de retrats fotogràfics de persones que no hem pogut identificar. Qui són?

La majoria són persones amb qui he parlat sobre l’amor.

I per què es tapen la cara?

No s’amaguen de res, el que fan és mostrar davant del rostre alguna cosa que en termes amorosos té més valor que la seva identitat.

M’està parlant d’amor o d’identitat?

Gran part de la teoria contemporània sobre l’amor critica l’amor identitari,³ i ens avisa del perill d’allò que ens aboca a estimar més els que s’assemblen a nosaltres per raons de pertinença, de sang, de raça, de religió, de nacionalitat…

El nacionalisme li sembla un amor perillós?

Sovint pot ser-ho. Però de la mateixa manera que hi ha nacionalismes excloents, colonitzadors, violents i explotadors, n’hi ha d’altres que no ho són. I crec que si hem estat capaços de desconstruir una cosa com el gènere, hauríem de poder desconstruir també el nacionalisme. No sé si m’explico.

Vostè és catalana, oi?

Sí.

Tornem a les fotografies de les persones dels rostres ocults. Com vostè acaba de dir, aquestes persones el que fan és mostrar coses que pel que fa l’amor tenen més valor que la seva identitat, però no sembla que sostinguin coses de gaire valor, no creu?

Sí que tenen valor, el que passa és que són coses que una societat com la nostra descartaria. Però la idea de deixalla i de precarietat lligada a l’amor és fonamental: Eros és fill de la pobresa. S’explica⁴ en el mite del seu naixement: en una festa d’Afrodita, Pènia, la deessa de la pobresa, es va acostar a la celebració, sense haver-hi estat convidada, per poder pidolar alguna cosa. Mentre s’esperava a fora, va sortir Poros, el déu del recurs, que anava borratxo i es va estirar al jardí a dormir la mona. Pènia s’hi va acostar, va jeure amb ell i se’n va anar quan ja se sabia prenyada. Per això, diu el mite, l’amor és així: sempre està a mig camí de la riquesa i la pobresa, de la saviesa i la ignorància, de l’interès i la generositat. Però qui el va parir és la pobresa.

I digui’m, té títol aquest projecte seu?

Es titula Kao malo vode na dlanu i forma part de la «Trilogia dels conceptes deixalla» (sobre la veritat, l’amor i el treball).

Com una mica d’aigua…?

Sí, …al palmell de la mà.

I per què «veritat, amor i feina» són, segons vostè, conceptes deixalla?

Perquè, malgrat que són conceptes fonamentals, el fet que no siguin quantificables els ha restat valor. Perquè no hi ha període de la història recent que no els hagi explotat i desgastat, fins a buidar-los de sentit. Així que podem dir que ara estan en crisi i són deixalla. Però hem de trobar les maneres de reciclar-la perquè són conceptes als quals la humanitat no pot renunciar sense posar-se en dubte a ella mateixa. S’han de redefinir i transformar. Per sort, l’amor ja té implícita la capacitat de transformar –fins i tot el valor,⁵ que és una de les transformacions més radicals que puguin existir.

Quantes persones va entrevistar per al seu projecte?

No les he comptades; crec que força. Però a vegades no volien ser entrevistades i havia de fer-ho indirectament, a través d’un debat, d’una xerrada informal o caçant al vol un comentari.

I per què no volien ser entrevistades?

Doncs no ho sé. Crec que mai no havien pensat realment en l’amor, i encara menys davant d’una desconeguda i estrangera com jo, que a més no semblava que sabés gaire del tema, ni que tingués preguntes concretes. De vegades somric massa, i crec que això podia fer pensar que tenia segones intencions…

Tan sols per això?

Potser també perquè era obvi que una conversa sobre l’amor a Sèrbia acabaria parlant de la guerra… i els serbis ja no volen parlar més de guerres. A més, estan convençuts que un europeu occidental mai no els entendrà perquè hi ha aspectes importants d’aquests conflictes que, o no saben explicar, o estan farts de justificar.

Quins aspectes?

Els de les últimes guerres dels anys noranta. Els serbis encara ara se senten víctimes de la culpabilització, farts d’haver estat demonitzats i ser els únics dolents de la història. Les opinions i vivències de la guerra són molt diverses: per a uns, es tractava de defensar el comunisme, i senten frustració i indignació perquè van ser enganyats; per a altres, va ser una cosa aliena, un assumpte de camperols i pobres que recolzaven Milošević fins que els bombardejos van arribar a la seva ciutat; per a molts no hi ha una explicació digerible que no els faci sentir-se tristos i impotents; uns altres estan enrabiats per no haver tingut diners per fugir com havien fet els que tenien el poder adquisitiu per fer-ho; i l’orgull dels activistes antibel·licistes és també relatiu. La llista és tan llarga i caòtica com la mateixa guerra…

Està bé, deixem-ho així. Però digui’m, la guerra no és el contrari de l’amor?

No. Tal com un noi em va dir, el contrari de l’amor és la indiferència. Algú de qui no recordo el nom em va dir que només es pot odiar realment algú que s’ha estimat abans i que sents que t’ha traït. A més, la majoria de les guerres es fan precisament «en nom de l’amor». Per això, moltes de les converses sobre l’amor parlaven de guerra. A vegades miràvem d’evitar-ho, però aquesta última guerra és encara un conflicte obert, amb greus conseqüències que no s’han analitzat del tot ni s’han resolt. Ni de la guerra ni de l’amor no en podem escapar. Ho travessen tot i durant molt de temps.

I no creu que hi havia una altra raó per la qual no acceptaven ser entrevistades?

Hi ha qui creia que jo era una espia.

És vostè una espia?

No, però no sé si es pot ser espia sense saber-ho ni voler-ho.

Sí, sí que es pot…

Aleshores pot ser que ho sigui.

Bé, el senyor Ratibor Trivunac sí que pensa que vostè és una espia, no és així?

Sí, però crec que ho va dir de broma.

Segons ell, com la majoria d’ONG, vostè ha vingut a Sèrbia pagada amb diners estrangers amb l’objectiu de recollir informació sobre el país, sense un motiu clar i sense cap control real del resultat… Què n’ha de dir?

Em sembla una ironia seva, perquè res del que jo he fet no és clandestí ni perillós. Però també em fa pensar.

En què?

Que podria ser una bona definició d’artista –almenys dels artistes que treballem problemàtiques socials i polítiques fent llargues estades i treballant sobre el terreny. Observar-nos com a espies ens ajudaria, potser, a pensar en la responsabilitat d’allò que fem.

Què en sap, del senyor Trivunac?

Que treballa en una llibreria de llibres antics especialitzada en anarquisme i art surrealista.

Res més?

Bé, sí…, que va passar mig any en una presó d’alta seguretat acusat injustament de terrorisme internacional.

Quan va veure el senyor Trivunac per primera vegada?

El dia de la vaga general del juliol del 2014, quan un diari serbi –crec que era l’Informer– va publicar en portada la seva cara entre flames, acusant-lo de voler incendiar el país.

Va parlar d’amor amb el senyor Trivunac?

Sí.

Què recorda de l’entrevista?

Quan em va dir que l’única ideologia realment vinculada a l’amor és l’anarquisme.

Una mica incoherents els anarquistes que reivindiquen l’amor posant bombes. No li sembla? Què més li va dir?

A mi no em sembla una incoherència sinó una contradicció. També em va explicar que quan Hannah Arendt deia que mai no havia estimat cap poble, ni el jueu, ni tan sols la classe obrera, era arran del trauma que li va causar haver-se enamorat d’un nazi com Martin Heidegger. També em va parlar del «llibrecidi».

Llibrecidi?

El genocidi de llibres. Deia que a les biblioteques de Kosovo s’estava fent un genocidi de llibres serbis.

Quina és l’última vegada que va veure el senyor Trivunac?

El dia que vam fer la fotografia que vostès m’han mostrat, el juliol del 2017.

I un cop feta la fotografia, de què més van parlar?

Vam dir que faríem un debat sobre el concepte d’amor lliure. Que utilitzaríem dos textos d’Emma Goldman i d’Errico Malatesta, recopilats en un llibre editat a Barcelona per l’editorial i cooperativa llibertària Aldarull Edicions, i que mai no havien estat traduïts al serbi.

I on es va fer aquest debat?

Encara no s’ha fet.

Doncs nosaltres tenim constància que es va fer. El centre cultural REX va anunciar l’acte.

Sí, però es va anul·lar.

Per què?

Per un malentès. Els anarquistes volien parlar a porta tancada, només amb mi. En aquell moment, no sabien si eren grups feixistes o qui, però els estaven seguint i patien per si es presentaven i ens impedien debatre tranquil·lament.