Читать книгу Traduir com transhumar - Mireille Gansel - Страница 9

Una estança única, de sostre alt, amb les grans finestres voladisses angleses. Una estança on viure. La cambra d’un exili: la de la Mitzi, neta de l’àvia Deborah. I la seva vella mare, Emma, d’origen polonès. És la cambra que els va atribuir l’Oficina britànica dels refugiats quan, després de l’Anschluss, el govern britànic va obrir durant un mes les fronteres als expulsats de Txecoslovàquia que llavors residien a Viena. En un racó, darrere d’una mampara, un lavabo, i just al costat, un petit fogonet de gas. Dos divans estrets coberts amb una tela de vellut gastat. Una butaca una mica ensorrada i dues cadires al voltant d’una taula minúscula. Sobre l’armari, una maleta vella. L’excusat és al passadís. Com també el comptador d’electricitat on es fiquen les monedes per tenir llum quan es fa de nit o el cel de Londres és massa baix i massa gris. Londres, on l’endemà de la guerra van retrobar un cosí, únic supervivent de la gran família d’Eslovàquia, el director d’orquestra Rudolf Schwartz, deportat a Auschwitz, d’on va ser alliberat gràcies a Furtwängler. A continuació va ser deportat a Sachsenshausen i Bergen-Belsen.

Va ser un dia d’estiu quan, per primer cop, la Mitzi va entreobrir el passat. El passat al present. El passat tan present. Amb tot el que havia dipositat en aquella cambra que de sobte s’havia tornat immensa. Tot allò que les marees esgarrifoses dipositen sobre les arenes d’una vida, potser per aplegar un per un els fragments d’un gerro de fang trencat per la Història i mirar de reunir-los. Engolits per la catàstrofe. Potser per pal·liar l’absència. Tantes absències. Per retrobar les veus. Les seves veus. Com sempre. Molt suaument, aquell vespre d’estiu vaig tancar la porta i vaig anar a la Bodleian Library. Potser perquè cadascun dels arxius s’hi guarden com una relíquia. Un lloc fora del temps. A l’entrada de la sala de documents, hi deixes llapis i ploma. Aquí no s’escriu al marge. Un lloc per llegir: lesen, «collir, recollir». Sota aquelles voltes gòtiques, en aquell silenci monacal, vaig obrir la cronologia negra i totes les pàgines més negres, una per una, de la barbàrie nazi a Eslovàquia.

La Mitzi, amb uns ulls grans del color de la nit, vius i melancòlics alhora. Artista del batik, hauria volgut entrar a l’escola d’arts gràfiques de Viena, però no hi tenia dret. A causa del passaport txec? O per ser una dona jove jueva? A Londres, per sobreviure, fabrica joguines de peluix. I viu en aquesta cambra única. També després de la mort de la mare. I fins a la seva pròpia mort. Al pati minúscul, planta un petit avet que va portar un dia d’aquell Wiener Wald que estimava tant. Però sabia que ja no tenia lloc en aquesta Àustria on, en cadascun dels seus rars viatges, patia, indescriptible, imperceptible, el cèrcol de l’antisemitisme. Parlava l’alemany, la llengua de l’esperit, com si encara existissin aquells focus de la vida intel·lectual, com en deia ella, que havien estat Brno, a Moràvia, i Praga, on anaven els jueus «cultivats». Kultiviert: pronunciava aquesta paraula amb orgull, gairebé diria amb fervor. Per a ella conservava aquella aura particular que tenia durant l’imperi de Francesc Josep i que s’havia mantingut intacta des del segle de les Llums, a recer de la instrumentalització política de la «Kultur» a l’Alemanya de Bismarck. Una paraula que encarnava la dignitat per a les generacions de jueus d’Europa Central. En la jerarquia d’aquells valors de l’esperit, la Mitzi, arrossegada per la força dels seus records, barrejava els temps i, de sobte, seguint el seu relat en present, volia precisar les imatges interiors que l’habitaven expressant-les en aquell gresol lèxic tan transfronterer que no cal traduir-lo: «Prag ist ein kolossales geistiges Zentrum — auch Brünn» (Praga és un centre cultural immens, i Brno també). I encara va afegir aquesta frase d’una arquitectura sintàctica alhora rigorosa i barroca, com era l’alemany de les ribes vieneses del Danubi: «Auch geistig hochstehende intellektuelle Leute sind nach Wien oder Budapest gefahren» (Intel·lectuals i acadèmics també anaven a Viena o a Budapest). Com traduir el moviment ascendent d’aquesta espiral de qualificatius que exaltava el nivell espiritual i intel·lectual d’aquells que partien llavors cap a Viena i Budapest? Una llengua alemanya d’orfebreria de la més pura filiació d’un Roth, un Kafka, un Buber... en la qual li agradava explicar, en un present immutable, els pobles de Moràvia i dels voltants de Bratislava on s’havien establert els membres d’aquella gran família. Tal parent criava ovelles a les terres que va poder adquirir després de l’emancipació dels jueus propiciada per l’emperadriu Maria Teresa; tal altre treballa a la destil·leria de prunes d’un aristòcrata; tal altre cultiva unes terres llogades a un comte cristià; un gran nombre són artesans. A la paleta rica i múltiple d’aquest alemany a la cruïlla de tantes llengües, trobava amb felicitat els colors i els matisos més ínfims per evocar els barris dels gitanos, els xais a la pols del crepuscle, la bellesa dels camps de blat, i el vespre, quan el sol s’havia post, la gerra de llet agra i la safata a la cuina, preparades per al rabí que passava i ho beneïa. Tot un món ara abandonat on ja no hi havia rastre de cap supervivent.

A la penombra de la cambra, la Mitzi parlava, molt suaument. Parlava com en veu baixa. En aquesta llengua de memòria. Llengua de l’esperit. Llengua sense territori. Llengua a l’exili.