Читать книгу Les petites virtuts - Natalia Ginzburg - Страница 10

Tinc les sabates trencades i l’amiga amb la qual visc en aquest moment també té les sabates trencades. Com que passem molt de temps juntes, parlem sovint de sabates. Si li parlo del moment en què seré una vella escriptora famosa, ella de seguida em pregunta: «Quines sabates tindràs?». Li dic que tindré sabates de camussa verdes amb una sivella d’or en un costat.

Vinc d’una família on tothom té sabates sòlides i en bon estat. La meva mare, fins i tot, va haver d’encarregar un armariet per guardar-hi les sabates, de tants parells que en tenia. Quan els vaig a veure, criden d’indignació i de dolor en veure les meves sabates. Però jo sé que també es pot viure amb les sabates trencades. Durant el període alemany jo era sola aquí a Roma, i només tenia un parell de sabates. Si les hagués portat al sabater, hauria hagut d’estar-me dos o tres dies al llit, i allò m’era impossible. Així que les vaig seguir portant, i a sobre es va posar a ploure. Sentia com s’aixafaven lentament, com es tornaven toves i es deformaven, i sentia el fred del paviment a les plantes dels peus. És per aquest motiu que ara sempre tinc les sabates trencades, perquè em recorden aquelles i, d’altra banda, tampoc em semblen tan trencades com les d’aleshores, i si tinc diners prefereixo gastar-me’ls en una altra cosa, perquè ja no considero les sabates quelcom essencial. La meva vida anterior, envoltada sempre d’un afecte tendre i atent, m’havia malacostumat, però aquell any que vaig passar a Roma vaig estar-me sola per primera vegada, i per aquest motiu m’estimo Roma, malgrat que estigui per a mi plena d’història, plena de records angoixosos i de poques hores dolces.

La meva amiga també té les sabates trencades, i per això estem tan bé plegades. La meva amiga no té ningú que la renyi per les sabates que porta, només té un germà que viu al camp i que es passeja amb unes botes de caçador. Ella i jo sabem què passa quan plou, i les cames estan despullades i mullades, i a les sabates hi entra l’aigua, i llavors se sent aquell petit soroll amb cada passa, una mena de xipolleig.

La meva amiga té un rostre pàl·lid i masculí, i fuma amb un broquet negre. Quan la vaig veure per primera vegada, asseguda a una taula, amb les seves ulleres amb muntura de tortuga i aquella cara misteriosa i altiva, amb el broquet negre entre les dents, vaig pensar que semblava un general xinès. Llavors no sabia que tenia les sabates trencades. Ho vaig saber més tard.

Ens coneixem des de fa uns pocs mesos, però és com si en fossin molts. La meva amiga no té fills; jo, en canvi, sí que en tinc, i a ella li resulta estrany. Només els ha vist en fotografies, perquè s’estan al poble amb la meva mare, i entre nosaltres això també és molt estrany, que ella no hagi vist mai els meus fills. D’alguna manera, ella no té problemes, pot caure en la temptació i engegar la seva vida en orris; jo no puc. Els meus fills, per tant, viuen amb la meva mare i fins ara no tenen sabates trencades. Però, com seran quan siguin homes? És a dir, quines sabates tindran quan siguin homes? Quin camí triaran per als seus passos? Optaran per excloure dels seus desitjos tot allò que és agradable però innecessari, o afirmaran que tot és necessari i que l’home té dret a tenir sabates sòlides i en bon estat als peus?

Amb la meva amiga en parlem sovint, d’això, i de com serà el món llavors, quan jo sigui una vella escriptora famosa, i ella viatjarà pel món amb una motxilla a l’esquena, com un vell general xinès, i els meus fills seguiran el seu camí, amb les sabates sòlides i en bon estat als peus i el pas ferm de qui no renuncia, o amb les sabates trencades i el pas llarg i indolent de qui sap allò que no és necessari.

De vegades combinem matrimonis entre els meus fills i els fills del seu germà, el que es passeja pel camp amb les botes de caçador. Xerrem d’això fins a altes hores de la nit, i bevem te negre i amarg. Tenim un matalàs i un llit, i cada nit ens juguem a cara o creu quina de les dues dormirà al llit. Al matí, quan ens llevem, les nostres sabates trencades s’esperen a la catifa.

La meva amiga de vegades diu que n’està farta, de treballar, i que li agradaria engegar la seva vida en orris. Voldria tancar-se en una taverna i beure’s tots els seus estalvis, o ficar-se al llit i no pensar en res més i deixar que vinguin a tallar-li el gas i la llum, deixar que tot se’n vagi a la deriva a poc a poc. Diu que ho farà quan jo marxi. Perquè la nostra vida en comú durarà poc, aviat marxaré i tornaré amb la meva mare i amb els meus fills, a una casa on no se’m permetrà dur sabates trencades. La meva mare em cuidarà, m’impedirà fer servir agulles en lloc de botons i escriure fins a altes hores de la nit. Jo, per la meva banda, cuidaré els meus fills, superant la temptació d’engegar la meva vida en orris. Tornaré a ser greu i maternal, com sempre em passa quan sóc amb ells, una persona diferent a la d’ara, una persona que la meva amiga no coneix en absolut.

Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i m’encarregaré que els meus fills sempre tinguin els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar amb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan s’és un nen.