Читать книгу Les petites virtuts - Natalia Ginzburg - Страница 11

La ciutat que s’estimava el nostre amic continua igual; ha patit algun canvi, però poca cosa: han posat troleibusos, han construït algun pas subterrani. No hi ha cinemes nous. Els antics continuen com sempre, amb els seus mateixos noms, noms que desperten en nosaltres, quan els repetim, la joventut i la infància.

Nosaltres, ara, vivim en un altre lloc, en una altra ciutat molt diferent i més gran. I si ens trobem i parlem de la nostra ciutat, en parlem sense pena per haver-la deixat, i diem que ara ja no hi podríem viure. Però, quan hi tornem, en tenim prou de creuar l’atri de l’estació i caminar per la boira dels passeigs per sentir-nos a casa. La tristesa que ens inspira la ciutat cada vegada que hi tornem, la trobem en aquest sentir-nos a casa i sentir a la vegada que, nosaltres, a casa nostra, no tenim motius per ser-hi. Perquè aquí, a casa nostra, a la nostra ciutat, a la ciutat on hi hem passat la joventut, hi queden poques coses vivents i ens acull una multitud de records i d’ombres.

La nostra ciutat, d’altra banda, és melancòlica per naturalesa. Els matins de l’hivern hi fan una olor peculiar d’estacions i de sutge que es difon per tots els carrers i les avingudes. Si hi arribem al matí, la trobem grisa de boira i envoltada d’aquesta olor particular. De vegades s’hi filtra, a través de la boira, un sol dèbil que tenyeix de rosa i de lila els pilons de neu i les branques despullades de les plantes. La neu, als carrers i als passeigs, l’han palejat i acumulat en pilonets, però els jardins públics encara estan enterrats sota una manta espessa, intacta i tova d’un dit de gruix sobre els bancs abandonats i sobre les fonts. El rellotge de l’escola d’equitació està aturat, des de temps immemorial, a tres quarts d’onze. A l’altra banda del riu s’alça el turó, també blanc de neu, però tacat aquí i allà per herbes vermelloses. I al cim del turó hi ha un edifici taronja i d’estructura circular que durant un temps va ser l’Òpera Nacional Balilla. Si hi ha una mica de sol, i brilla la cúpula de vidre del Salone dell’Automobile, i el riu flueix amb una lluentor verda sota els ponts grans de pedra, la ciutat també pot semblar, durant un instant, riallera i hospitalària, però es tracta d’una impressió fugaç.

La naturalesa essencial de la ciutat és la melancolia. El riu, que es perd a la llunyania, s’evapora en un horitzó de boires violàcies, que fan pensar en la posta de sol encara que sigui el migdia. I en qualsevol punt es respira aquella mateixa olor intensa, carregada de sutge, i se sent un xiulet de tren.

La nostra ciutat s’assembla, ens n’adonem ara, a l’amic que hem perdut i que era molt estimat. És, com era ell, laboriosa, sorruda, en una activitat febril i tossuda i, a la vegada, apàtica i disposada a fer-se la mandrosa i a somiar. A la ciutat que se li assembla, hi sentim reviure el nostre amic a tot arreu on anem. En cada cantonada i en cada viratge tenim la sensació que en qualsevol moment podria aparèixer la seva silueta alta amb l’abric fosc mig cordat, amb la cara amagada al coll de l’abric i el barret caigut a l’alçada dels ulls.

L’amic mesurava la ciutat amb les seves llargues passes, tossut i solitari. S’amagava a les cafeteries més apartades i plenes de fum, s’alliberava amb agilitat de l’abric i del barret, però mantenia al voltant del seu coll aquella bufanda clara tan lletja. S’enrotllava als dits llargs flocs de cabell castany i després es despentinava de cop i volta amb un moviment sobtat. Omplia folis i més folis amb la seva cal·ligrafia allargada i veloç, tatxant amb fúria. I celebrava, en els seus versos, la ciutat:

Questo è il giorno che salgono le nebbie dal fiume

Nella bella città, in mezzo a prati e colline,

E la sfumano come un ricordo…4

Els versos ressonen en les nostres oïdes quan tornem a la ciutat, o quan hi pensem. Ni tan sols sabem si són versos bonics, perquè formen part de nosaltres i reflecteixen la imatge de la nostra joventut, dels dies tan llunyans en què els escoltàvem pronunciats per primera vegada en la veu del nostre amic. I en què vam descobrir, amb un estupor profund, que de la nostra ciutat grisa, pesada i impoètica també se’n podia fer poesia.

El nostre amic vivia a la ciutat com un adolescent, i va viure-hi així fins l’últim dia. Els seus dies eren com els dels adolescents, llarguíssims, i estaven plens de temps; sabia trobar moments per estudiar i per escriure, per guanyar-se la vida i per esbargir-se als carrers que s’estimava. Nosaltres, que ens debatíem indecisos entre la mandra i la laboriositat, perdíem les hores en la incertesa de decidir si érem mandrosos o laboriosos. No va voler, durant molts anys, sotmetre’s a un horari d’oficina, acceptar una professió definida; però quan va acceptar seure en una taula d’oficina, es va convertir en un empleat meticulós i en un treballador incansable. Malgrat mantenir un ampli marge d’hores per al lleure, consumia els àpats rapidíssim, menjava poc i no dormia mai.

De vegades estava molt trist, però vam pensar, durant una bona temporada, que es curaria d’aquella tristor quan decidís convertir-se en un adult, perquè ens semblava, la seva, una tristesa com de nen, la melancolia voluptuosa i despreocupada del noi que encara no ha tocat de peus a terra i que es mou en el món àrid i solitari dels somnis.

Alguna vegada, al vespre, ens venia a veure; seia, pàl·lid, amb la seva bufanda al coll, i s’enrotllava els cabells als dits o arrugava un foli de paper. No pronunciava, en tota la nit, una sola paraula. No responia cap de les nostres preguntes. Finalment, de forma sobtada, agafava l’abric i marxava. Humiliats, ens preguntàvem si la nostra companyia l’havia decebut, si pretenia tranquil·litzar-se amb nosaltres i no ho havia aconseguit, o si, en canvi, s’havia proposat, senzillament, passar una vetllada en silenci sota un llum que no fos el seu.

Conversar amb ell, d’altra banda, no era fàcil; mai, ni tan sols quan es mostrava alegre. Però una trobada amb ell, encara que amb paraules comptades, podia ser tònica i estimulant com cap altra. En la seva companyia ens tornàvem molt més intel·ligents; ens sentíem empesos a oferir en les nostres paraules el millor i el més seriós que hi havia en nosaltres. Deixàvem de banda els tòpics, els pensaments imprecisos, les incoherències.

Al seu costat ens sentíem sovint humiliats: perquè no sabíem ser, com ell, sobris; ni, com ell, modestos; ni, com ell, generosos i desinteressats. Ens tractava, als seus amics, amb mans aspres, i no ens perdonava cap dels nostres defectes. Però si patíem, o estàvem malalts, llavors es mostrava tan amatent com una mare.

Per principi, rebutjava conèixer gent nova; però també podia succeir que, amb una persona inesperada i que no havia vist abans, una persona vagament vil, es mostrés comunicatiu i afectuós, pròdig de cites i de projectes. Si li fèiem notar que aquella persona era, en molts aspectes, antipàtica o menyspreable, ell deia que ho sabia perfectament, perquè sempre li agradava saber-ho tot i no ens concedia mai la satisfacció d’explicar-li alguna novetat. Però, per quin motiu es comportava amb tanta confiança amb aquella persona i, en canvi, li negava la seva cordialitat a altra gent que se la mereixia més, no ho explicava, i no ho hem sabut mai. De vegades s’encuriosia per alguna persona que ell considerava que procedia d’un món elegant, i s’hi relacionava. Potser creia que ho podria aprofitar per a les seves novel·les, però s’equivocava en jutjar la distinció social o de costums, i confonia els fons de les ampolles amb vidres, i en això era, però només en això, molt ingenu. S’equivocava en la distinció dels costums, però pel que fa a la distinció d’esperit o de cultura, no es deixava enganyar.

Tenia una forma de donar la mà avara i cauta, concedia pocs dits i la retirava de seguida. Tenia una forma esquiva i parsimoniosa de treure el tabac de la bossa i omplir la pipa. I tenia una forma brusca i inesperada de regalar-nos diners si sabia que en necessitàvem, una forma tan brusca i inesperada que ens quedàvem sobtats. Era, segons deia, avar dels diners que posseïa, i patia en separar-se’n, però un cop se n’havia separat, de seguida deixava d’importar-li. Si n’érem lluny, no ens escrivia ni responia a les nostres cartes, o responia amb poques frases categòriques i esfereïdores, perquè, segons deia, no sabia estimar els amics quan eren lluny, no volia patir per la seva absència i procedia a incinerar-los en els seus pensaments.

No va tenir mai una dona, ni fills, ni una casa pròpia. Vivia amb una germana que estava casada. Ella se l’estimava i ell se l’estimava, però en família també feia gala de la seva aspresa habitual i es comportava com un nen o com un foraster. Venia, de vegades, a les nostres cases, i escrutava, arrufant el nas i amb cordialitat, els fills que naixien, les famílies que construíem. Ell també pensava a fer-se una família, però hi pensava d’una manera que, amb el pas dels anys, es tornava complicada i tortuosa, tan tortuosa que no en podia brollar cap conclusió simple. S’havia creat, amb els anys, un sistema de pensaments i de principis tan embullat i tan inexorable que li havia prohibit la realització de la realitat més simple; i quan més prohibida i més impossible es tornava aquella realitat simple, més profund es feia el desig de conquistar-la, embullant-se i ramificant-se com una vegetació tortuosa i sufocant.

Alguna vegada estava tan trist que nosaltres hauríem volgut ajudar-lo, però no ens va permetre mai una paraula pietosa o un gest de consolació. I, de fet, va succeir que nosaltres, imitant els seus costums, vam rebutjar la seva misericòrdia durant el nostre desànim. No va ser, per a nosaltres, un mestre, malgrat haver-nos ensenyat tantes coses, perquè vèiem les complicacions absurdes i tortuoses del seu pensament en les quals empresonava la seva ànima simple; i nosaltres també li hauríem volgut ensenyar alguna cosa, ensenyar-lo a viure d’una forma més elemental i respirable, però no vam aconseguir ensenyar-li mai res, perquè quan intentàvem exposar-li els nostres raonaments, aixecava la mà i deia que ell ja ho sabia tot.

En els últims anys, tenia el rostre solcat i enfonsat, devastat pels pensaments turmentats, però va conservar fins al final, en la seva figura, la gentilesa d’un adolescent. En els darrers anys es va convertir en un escriptor famós, però això no va fer canviar els seus costums esquius, ni la modèstia de la seva actitud, ni la humilitat, conscienciosa fins als escrúpols, de la seva feina de cada dia.

Quan li preguntàvem si li agradava ser famós, responia, amb una ganyota superbiosa, que sempre s’ho havia esperat. De vegades tenia una ganyota astuta i superbiosa, pueril i malèvola, que centellejava i desapareixia. Però aquell haver-s’ho esperat sempre significava que la cosa que havia assolit ja no li donava cap alegria, perquè era incapaç de gaudir de les coses i d’estimar-les tan bon punt les aconseguia. Deia que coneixia el seu art tan a fons que ja no li reservava cap secret. I, com que no li oferia cap secret, segons explicava, ja no li interessava.

Nosaltres mateixos, els seus amics, afirmava, no teníem més secrets per a ell i l’avorríem infinitament. Nosaltres, mortificats d’avorrir-lo, no aconseguíem dir-li que vèiem perfectament on s’equivocava: en la seva resistència a doblegar-se i estimar el curs quotidià de l’existència, que avança uniforme i, aparentment, sense secrets. Li faltava conquerir, per tant, la realitat quotidiana; però aquesta realitat li estava prohibida i li resultava inassolible, ja que tenia, a la vegada, set i repugnància. I, és clar, només podia mirar-se-la des de llunyanies sense límits.

Va morir a l’estiu. La nostra ciutat, a l’estiu, està deserta i sembla molt gran, clara i sonora com una plaça. El cel és límpid però no lluminós, d’una pal·lidesa làctia. El riu flueix pla com si fos un carrer, sense desprendre humitat, ni frescor. Dels passeigs s’alcen ràfegues de pols. Passen, venint del riu, carros grans plens de sorra. L’asfalt de l’avinguda està sembrat de pedretes, que es couen en el quitrà. A l’aire lliure, sota els para-sols de ratlles, les tauletes de la cafeteria estan abandonades al sol.

Cap de nosaltres. Va triar, per morir, un dia qualsevol d’aquell tòrrid agost, i va triar l’habitació d’un hotel a prop de l’estació. Va voler morir, en la ciutat que li pertanyia, com un foraster. S’havia imaginat la seva mort en un poema antic, de molts i molts anys abans:

Non sarà necessario lasciare il letto.

Solo l’alba entrerà nella stanza vuota.

Basterà la finestra a vestire ogni cosa

D’un chiarore tranquillo, quasi una luce.

Poserà un’ombra scarna sul volto supino.

I ricordi saranno dei grumi d’ombra

Appiattati così come vecchia brace

Nel camino. Il ricordo sarà la vampa

Che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.5

Poc després de la seva mort, vam anar cap al turó. Al llarg del camí hi havia tavernes amb pèrgoles de raïm vermellós, jocs de bitlles i piles de bicicletes. Hi havia masos amb panotxes i amb l’herba segada estesa per eixugar els sacs. Era el paisatge, als marges de la ciutat i als límits de la tardor, que ell s’estimava. Vam contemplar, a les riberes plenes d’herba i als camps llaurats, l’arribada de la nit de setembre. Tots érem molt amics, i ens coneixíem des de feia molts anys, érem persones que havien treballat i pensat juntes.

Com passa entre qui s’aprecia i ha estat colpit per una desgràcia, intentàvem estimar-nos encara més i ajudar-nos i protegir-nos els uns als altres, perquè sentíem que ell, d’alguna de les seves maneres misterioses, sempre ens havia ajudat i protegit. Estava més present que mai, en aquell vessant del turó.

Ogni occhiata che torna, conserva un gusto

Di erba e cose impregnate di sole a sera

Sulla spiaggia. Conserva un fiato di mare.

Come un mare notturno è quest’ombra vaga

Di ansie e brividi antichi, che il cielo sfiora

E ogni sera ritorna. Le voci morte

Assomigliano al frangersi di quel mare.6