Читать книгу Guàrdia - Nikos Kavadias - Страница 13

Mars mudes, grans però buides, entraven pel tanc de proa, ballaven un moment damunt la bodega i s’escolaven pels embornals. El Piteas cabussava de proa una mica i tot seguit alçava el cap. Vint hores feia que durava, aquest joc.

El contramestre Vanguelis, de Farsa,¹ parlava amb el primer oficial amb la seva veu dura.

—Tot tal com has dit. Els tascons travats. Un parell de trompades han fet rodar el bot. L’hem assegurat. He portat a proa aquelles fermes del timó. All right. Calant al màxim i ensenyant l’hèlice. On s’és vist! I com més va més s’embraveix.

—D’acord, Vanguelis. Vés a estirar-te.

De tant en tant llampegava per llevant.

—Diamandís!

Es va acostar.

—Desperta el teu oncle i digues-li que fa un temps de llops. Si vol, que pugi.

“¿Que pugi a fer què?”, va pensar. “Quina barra, el porc: a pixar-se a coberta!”

Diamandís va pujar esbufegant.

—M’ha dit, capità Geràssimos, que no pot. S’ha posat una bossa d’aigua als ronyons. Diu que facis el que creguis convenient i que li ho facis saber.

El primer oficial va bufar al conducte de veu de la sala de màquines i va cridar:

—Afluixa les revolucions. Mitja marxa.

Al moment el vaixell va començar a acomodar-se sobre el mar. Les cabussades van disminuir, com si de sobte s’hagués fet la calma. El radiotelegrafista va pujar i es va aturar un moment per acostumar-se a la foscor.

—El butlletí de Hong Kong. Agafa’l.

—¿Què diu?

—El tifó ha canviat de rumb, de Palawan a Mindoro. No és per res, però això és molt enllà.

—Maleït siga! —va murmurar el primer oficial—. El que ens faltava. ¿És vaixell per orsar, aquest? Al capdavall, ni amb vaixell nou de trinca, el mar no tolera tossuderies. Velocitat és l’únic que has de tenir, per fugir del sarau. Quina cafetera, redéu. Quaranta anys funcionant. Sort, i prou. Toca ferro. A Biscaia, sis mesos enrere, tot just havíem doblat l’illa d’Oues-sant, al mar li van pujar els fums al cap, amb el vent. Se’n van enfonsar quatre. Dos eren nous. Al mar Negre, fa dos anys, va amainar el temporal. Gregal amb baula de tramuntana, i capejant. Ens va tenir llàstima, que si no no ens n’hauríem pas sortit. El 46, al maig, tot just havíem entrat a Sydney, el cicló es va posar com una pólvora, a Tasmània. O Déu ens té llàstima, o el diable no es recorda de nosaltres. Però ho tinc coll avall que tard o d’hora ens enfonsarem.

—He vingut per fixar la situació —el va tallar el radiotelegrafista.

—Sí. Anem. ¿Has mirat el radiogoniòmetre?

—Sí. És un sistema antiquat, però ja fa el fet. Anem.

Van entrar al charter room.

—Diamandís, estigues a la brúixola, que ja et cridaré.

El vailet va treure la tapa i la va deixar a terra. Quan es va ajupir, la cara se li va il·luminar amb la llum del compàs. Sense afaitar i amagrida; tibada.

—Mitja quarta a la dreta, ben suau.

—Ja hi és —va dir Diamandís.

—Mitja més. Fins a gregal amb baula de tramuntana.

—Gregal amb baula de tramuntana —va respondre el timoner.

—Ara, recte.

—Recte —va repetir el timoner.

—I ara, Diamandís, baixa i digues al merdós del teu oncle que hem afluixat la marxa i hem fixat la situació. I fes dos cafès amb poc sucre.

Van sortir de la timonera i van anar cap a la banda dreta de la coberta. El radiotelegrafista va treure els cigarrets.

—No encenguis. Espera que vinguin els cafès, home. Escolta, ¿saps per on surt l’ànima de l’ofegat?

Va somriure.

—Per darrere. Això em va dir la mare una vegada que li vaig fer la vida impossible perquè em deixés anar-me’n.

—Si té temps de sortir, perquè cada mariner té el seu tauró. I si un se n’escapa, és molt pitjor. Hospitals. De tercera. Passadissos que fan pudor de gibrell, els llits a tocar l’un de l’altre, les mosques cardant davant dels moribunds. M’espanta la terra ferma, el sòl. En alta mar, el fons és net. I si t’atrapa el peix, és una cosa que coneixes, que quan ets viu te la menges també tu. ¿M’entens?

El primer oficial va fer un badall.

—Bona conversa que has anat a trobar. De posar-se a plorar. Treu alguna altra cosa, a veure si ens posem de bon humor. Si fossis casat i tinguessis fills, faries tots els possibles per tornar a casa, gaudir dels fills i morir entre ells. No dius la veritat. No et creus això que dius. T’agrada dir-ho, només. ¿No t’has enamorat mai?

Va trigar a respondre. Es va acostar a la garita i amb l’ungla va escriure alguna cosa al vidre entelat.

—La veritat és pecat. La mena de mentida més grollera, la més inhumana. Es pot dir només si és per salvar la pell a algú i que no el pengin, només en aquest cas.

—¿L’has dita mai?

—Una vegada i prou, i encara ho estic pagant.

—¿I vas salvar la pell a algú, dient-la?

—La meva, hi vaig perdre.

—Vinga, conta-m’ho.

—Tenia quinze anys... Feia primer de batxillerat, de l’antic. Mentider, putaner i lladre. Cada tarda anava a Vurla. Em venia algun llibre, feia córrer els dits dins la cartera del pare, i m’ho manegava. Llavors va obrir una “casa”, la d’Athinà, prop de l’estació. Setanta dracmes. Set vegades més que a Vurla i que a ca l’Arkhondo. I quines mosses! Una de Salònica, que feia molt poc que havien declarat. Jo anava estret d’armilla. La xavalla no m’arribava ni per a una vegada a la setmana. Em vaig recordar d’aquell malastruc anell que la mare mai no es posava. D’or, amb petits diamants. L’havia vist moltes vegades, al seu armari, embolicat amb un tros de paper, posat a part de les altres joies. El vaig pispar fàcilment. Teníem vacances, perquè eren festes. Vaig sortir a buscar un cosí meu, més gran que jo, que estava fet un bon murri. Enlloc. Vaig anar a veure un canviador i em va fer fora. Un altre me’n donava cent dracmes. El vaig engegar a la merda i me’n vaig anar. Tant és, vaig pensar, aquesta tarda me’n desempallego la mar de bé. Tot pujant les escales de casa, vaig sentir el Kokó, el vell papagai, que grallava una paraula que acostumava a dir. “Lladre... lladre...” No era la primera vegada que el sentia, però, mira, en aquell moment no em va fer gens de gràcia. En arribar al vestíbul, vaig adonar-me que l’havia vessada. La Melí, una encantadora criada que teníem, s’estava dreta, plorosa, amb el seu farcellet a la mà. Al seu costat, la mare, feta una fúria, li deia:

”—Si em dius la veritat, no t’ha de passar res.

”Ho vaig comprendre. Per un instant, vaig titubejar. Però ja havia passat aquella edat en què tots els nens són malvats. Jo la hi tenia jurada, a la Melí. Li ho havia demanat moltes vegades, però ella m’havia escridassat. Fins i tot, ho havia dit a la mare. I jo havia rebut més d’un clatellot davant seu. L’odiava. Tan plorosa i vermella, estava més bella que mai.

”—¿Què passa? —vaig preguntar.

”—Passa a dintre a dinar —em va dir la mare.

”—Enlloc, no vaig. Digueu-me què és el que passa. Podria ser que jo en sapigués alguna cosa.

”La cefalònia em va mirar de reüll i va dir:

”—S’ha perdut un anell. Aquest matí l’he vist, amb els meus ulls. A la meva cambra no hi ha entrat ningú més que aquesta, quan hi ha anat a escombrar. Passa a dinar.

”Vaig ficar la mà dins la butxaca de l’armilla i el vaig treure. El vaig alçar enlaire, agafant-lo entre dos dits.

”—Mi-te’l.

”Els ulls de la Melí, els seus bells ulls plorosos, es van engrandir d’una manera estranya. Els de la mare es van empetitir com puntets.

”—¿On l’has trobat?

”No oblidaré mai la seva veu. No estava enfadada. Desesperada.

”—No l’he trobat. L’he agafat de bon matí. L’he robat, per vendre’l. Agafa’l.

”D’una revolada vaig enfilar el passadís i vaig ensopegar amb el pare, que s’acariciava el masclet tot somrient. El meu pare... el contrabandista de Laoag,² el jugador de Tianjin,³ el botiguer de Passalimani,⁴ a les seves velleses, l’home més despietat que he conegut, m’havia perdonat en aquell mateix moment. Amb la mare, encara hauríem de passar comptes.

—¿I la Melí?

—La meva humiliació es va produir davant dels seus ulls, al rentador. I, encara que la mare l’hagués cridat perquè hi fos, tan aviat com va haver acabat amb mi la va engegar com si hagués vingut pel seu compte. Uns quants dies més tard, un diumenge que tots eren fora de casa, va venir a trobar-me mentre jo estava llegint. Vaig notar que el seu alè m’acariciava, que em cremava. Portava un perfum de violeta barat.

”—¿Estàs llegint?

”—Sí.

”—¿No sortiràs?

”—No.

”—¿Vols que em quedi amb tu?

”—No.

”Em va acariciar el cap.

”—Si vols, no surto... Gràcies per allò... I ja t’ho he dit: si vols res de mi...

”—Sí, quan tornis, porta’m l’Eva⁵ del quiosc d’en Iorgis.

”—¿Res més, senyor Nikos?

”—Res més.

”Se’n va anar.

—¿Has tornat a robar, des de llavors?

—Sí, moltes vegades. Quan ens vam separar, a Espanya, vaig anar d’oficial en pràctiques en un paquet dels grans. Havia embarcat una bodega de càrrega general. A mitjanit, la vigília de cap d’any del trenta, descarregàvem al Pireu. Els treballadors van esbotzar una caixa de despertadors francesos. En vam agafar un cadascú i vam clavar l’embalatge normalment, amb les seves cintes. Em vaig posar el meu dins la granota, vaig pujar a coberta i vaig fer via cap a la meva cabina, per deixar anar llast. També tenia unes quantes xocolates a les butxaques. Les regalaria a una de Mitilini, l’Amersa. Davant la porta de la primera classe, el capità conversava amb el cap de comptabilitat, en Makrís. Em van cridar. Em vaig quedar una mica apartat.

”—¿Ha quedat desembarassada, la número tres? —em va preguntar el cap de comptabilitat.

”—Sí, ara mateix —li vaig respondre—. Estan tancant les escotilles.

”—Acosta’t —em va fer el meu oncle—. ¿Heu arreglat bé les caixes dels rellotges?

”—Sí, capità Iorgis.

”—Muda’t i vés a veure la mare.

”Vaig respirar i vaig fer per anar-me’n. Llavors, no sé si perquè m’empaita el diable o perquè els treballadors havien donat corda a l’alarma, per riure, el cas és que es va sentir un enrenou terrible dins de la meva granota. El despertador va fer un escàndol de cal Déu. Abans no ho havien entès, jo ja havia pujat a la coberta de dalt i l’havia entaforat en un amagatall.

”—Malparit —em va dir l’oncle mentre m’obria d’una empenta la porta de la cabina—, lladre. Sort en tens de quin és el dia que serà avui.

Geràssimos va riure.

—Doncs mira, aquell rellotge, t’ho pots ben creure, ja fa divuit anys i encara el tinc i funciona. ¿Has robat mai, tu?

—També jo he tingut l’ocasió, també, i he escurat alguna bodega que estava embarcant. Una vegada vaig esbotzar una caixa amb sabates angleses marrons. Pell de porc. Una dotzena de parells, em va semblar. A la nit, vaig cridar el meu encarregat de bodega, per repartir-nos-les. N’estava tot orgullós. Ell, lladregot de primera, els va donar un cop d’ull, va remenar el cap i em va dir:

”—Graponer, unglallarg, ¿com t’ho has fet per cagar-la així? Totes del peu dret.

”—Trobarem la caixa amb les del peu esquerre —li vaig dir.

”En va. El consignador se sabia l’ofici. Al següent viatge, des del mateix port, vam tornar a carregar caixes de sabates. En vam treure unes quantes a la llum. Totes negres i del peu dret. El consignador, un jueu, les consignava en dues companyies, potser fins i tot tres, barrejades.

—Malaguanyades. ¿Què en vau fer?

—Espera’t, que ara ho veuràs. Les vam vendre a un del Pireu que treballotejava en això i en allò. Al cap de quinze dies es va presentar davant del vaixell i em va esperar.

”—Si en tens més —em diu— d’aquelles d’un mateix peu, me les quedo.

”Vaig quedar parat.

”—¿Per què em mires com un enze? No he deixat passar ni una sola crossa. He anat als locals on van els invàlids. A la seva associació. He calçat tots els mutilats d’una cama i m’han quedat d’allò més agraïts.

El Piteas cabussava suaument en mars mudes. El temps semblava que afluixava una mica.

El capità Geràssimos va entrar a la timonera, va encendre el llum i va tornar a sortir. Es va anar a asseure al costat del radiotelegrafista. Va encendre un cigarret i va parlar.

—Si has estimat mai, t’he preguntat abans.

—No, no ho recordo. Tenia tanta pressa. Sempre anava amb una maleta a la mà. Rere la porta de casa hi havia un sac de tela, ple. No tenia temps. ¿I tu?

—¿Jo? Ho he passat una vegada. Encara em cou. Havíem quedat atracats quatre mesos a Saigon. Des del primer dia tots s’havien buscat una amiga. Alguns se les emportaven al vaixell, d’altres anaven a les seves cases. Un capatàs xinès em va fer d’intermediari per pagar-ne una, com s’acostumava llavors. Em va portar en un barri pobre que pudia a all i a ous podrits. El propietari devia tenir potser set filles, a més dels xicots.

”—Tria —em va dir—. Si vols un xicot, no tinguis vergonya. Però jo t’aconsello que agafis aquesta —i me n’ensenyava una d’escanyolida, tretze anys, bruta i despentinada—. No te la miris així —em va dir—, amb dos dies estarà la mar de bé. Tao! —va cridar-la. La petita es va acostar, amb el cap cot—. Has vist quins ulls! Té, toca —em va dir—: goma! Menjar, és l’únic que vol...

”Vaig pagar quinze dòlars i ens en vam anar. Vaig portar-la a un establiment. Es van encarregar de rentar-la i vestir-la. Al cap d’una hora, la vaig trobar irreconeixible. La cara li relluïa. Anant cap al vaixell, m’agafava per la punta de la jaqueta i saltava per poder seguir el meu pas. Vam entrar en una pastisseria. Es menjava els pastissos amb les mans i reia. S’havia fet fosc. En una parada a l’aire lliure, em vaig posar a regatejar per un braçalet de corall. Ella sola va triar una pilota i una baldufa i va deixar estar el corall. Quan pujàvem al vaixell, ens va clissar el capità Iannis d’Spartià,⁶ Déu l’hagi perdonat. Ens va fer la mutza⁷ amb totes dues mans.

”—Malparits, m’ho heu convertit en un parvulari. Em pagareu un amb nou al dia, pel seu menjar. Penseu-hi. Una llauna de petroli s’han fos avui per treure’ls els polls —va dir al cap de màquines—. Dropos...

”Quan ens vam ajeure a la llitera, em vaig adonar que la petita era la primera vegada que anava amb un home. Va doblegar el braç dret i es va tapar la cara. Les dents li grinyolaven, no sé si ho fan totes, la primera vegada, no m’ha tornat a passar, i amb l’altra mà toquetejava nerviosament la creu que em penjava al pit.

”—¿Per què plores, Tao? —li vaig preguntar en anglès xampurrejat.

”—No... No... Sorr... Go on... Please put on the light.

”Es llevava abans de clarejar, em preparava te, m’enllustrava les sabates i després endreçava la cabina. No coneixia la proa, ni tampoc la popa. Havia après a cuinar. Pensa que el capità Iannis, aquell bèstia, li portava caramels d’importació i pomes ensucrades. Les dels altres tripulants, unes gandules i unes porques, tot el dia escarxofades a les cabines o a la proa, tocant-se la pera. Havíem de fer un nòlit fins a Bordeus. Va veure tot d’una com les seves compatriotes recollien els trastos i baixaven per l’escala fent cara de morros. El vespre abans jo li ho havia deixat anar amb suavitat. La ploradissa va durar tota la nit. Tenia dret a emportar-me-la, perquè l’havia comprada. El capità no volia ni sentir-ho. ¿I on la portaria? Jo tot just acabava de treure’m el diploma. La cefalònia no tolerava aquesta mena de coses. Vaig parlar amb el capatàs, que em va fer de mitjancer.

”—¿Per això passes ànsia? —em va dir el culi, amb un somriure malèvol. Pots vendre-la en un tres i no res en un bordell i treure’n el que et va costar.

”Em vaig esgarrifar.

”—Porta-la a casa seva... Però el millor és que la deixis al moll i que triï ella sola.

”A la tarda li vaig dir que es vestís. Es va posar la roba europea, un vestit jaqueta verd, sabates amb una mica de tacó, i vam fer cap amunt. La suor li rajava del front. Feia grinyolar les dents tota l’estona, com aquella primera vegada. El rickshaw es va aturar davant de casa seva. De sobte em va agafar les mans i me les va prémer amb tanta força... Es va aturar davant la porta, la vista posada en la cantonada del brut carreró. Vam entrar. El vell ens va mirar de mal ull. Vam estripar el contracte. La vaig veure com toquetejava nerviosament els trossos de paper. Me n’havia d’anar. Tanmateix, estava parat, com aturat, i notava que les cames em pesaven com plom. La Tao s’havia deixat caure de genolls i m’agafava la jaqueta... Només vaig sentir, abans de girar la cantonada del carrer, un so com d’arc desafinat, com quan el vent estripa els tendals. Vaig arrencar a córrer. Potser dues milles. Al carrer Catinat, on hi ha l’establiment de venda de joies i joguines, em vaig aturar. Em vaig agafar a un pilar i vaig vomitar. “Cholera... cholera...”, van xisclar un parell de xinesos, i van fugir corrents.

”Vam salpar l’endemà. He tornat a Saigon moltes vegades. El capatàs havia mort. El barri on hi havia la casa d’ella s’havia convertit en un parc i una escola francesa. No vaig deixar bordell, cabaret, club, fumador d’opi, que no la hi busqués. Enlloc. El seu plor, només, de nits, em visita.

—T’ha derivat cap a la dreta. Em cago en les teves mans. Vols seguir la teva derrota!

El conducte de veu de la sala de màquines va xiular tot sol.

—Sí. Tal com anem. Si amaina al matí, obrirem pas.

Va tancar la tapa i es va girar.

—¿On és en Diamandís? ¿On és aquest malparit? Fa una hora que és fora. ¿On és l’imaginària? —Es va treure el xiulet i va xiular.

El ràdio va bufar sobre el vidre de la timonera i hi va escriure amb l’ungla.

Per l’escala de l’esquerra va pujar l’imaginària i va entrar d’esquitllentes a la timonera. Per la de la dreta, Diamandís. L’enrabiada del primer oficial s’havia calmat.

—¿Per què t’amagues, eh?

Ningú no va respondre.

El radiotelegrafista va cridar l’agregat. Van parlar en veu baixa.

—¿N’estàs segur?

—Sí.

—¿Des de quan?

—Ahir ho vaig veure per primera vegada.

—¿Per què no ho havies dit?

—T’ho vaig dir... Ahir.

—Així que facis el relleu, vine a la cabina.

—Jo també vindré —va dir el primer oficial—. ¿Convides?

—No sé què trobarem. Us espero.

Geràssimos es va quedar quiet una breu estona, mirant endavant. Després es va acostar a la garita, va encendre un misto i va entelar el vidre amb l’alè. Li va quedar la mirada perduda.

—El cabró —va murmurar—. El fill de puta.

Va fregar el vidre amb la màniga. Es va girar cap al timoner.

—Tot a estribord. Mantingues la distància amb el verd, que ve de cara. A estribord, que ve de cara.

La cabina del radiotelegrafista. Baixa de sostre, llarga i estreta. Una llitera per fer. Un rentamans brut i, a sota, una galleda plena d’aigua tèrbola. Una taula collada a l’envà, atapeïda de llibres, paperots, capses de mistos, una cartera vella, una tabaquera xinesa i un escampall de cigarrets. Un cendrer ple de puntes de cigarret. Damunt del llit, per terra, a la cadira, escampalls de cigarrets. El vidre del rentamans, ple de medecines. Opobyl, sal de Carlsbad, Fruit Salt i Iodone. D’un cordill estès de part a part penjaven uns calçotets mal rentats, una samarreta i un parell de mitjons. A terra, un cartró encetat de Craven A; més enllà, una caixa mig plena de pomes i taronges escampava una tènue flaire de florit. Les parets plenes de reproduccions a tot color de Life.

El radiotelegrafista, nu de cintura en amunt, es tirava talc a les espatlles plenes de grans i al pit. El capità Geràssimos es va aturar a la porta.

—Seu —li va dir l’altre—. Ja estic.

—¿On vols que segui? No hi caps de merda. ¿Cada quant et ve a fer dissabte el cambrer?

—El pobre ve a l’hora que estic dormint. No pateixis: millor. Cada vegada que em fa dissabte, em desbarata l’ordre de la cabina. Amb la mare ens les teníem quan em canviava de lloc algun llibre o algun paper... Agafa un cigarret. ¿Et pelo una poma?

—No.

—¿Vols pinya?

—¿Amb quina aigua? ¿De la galleda on et rentes els peus, o d’aquesta ampolla que no te la neteja ni la sosa càustica? Un cigarret, sí que te l’agafaré. Però escolta. ¿Què coi passa aquí, amb els cigarrets? Miris on miris, n’hi ha de qualsevol manera. I quan et trobes amb algú, m’hi he fixat moltes vegades, vinga el paquet. ¿Són robats o te’ls regalen? Quina manera de llençar els diners, no ho entenc. ¿Per què ho fas?

El radiotelegrafista va tirar el talc en un prestatge i es va asseure en el tamboret. El primer oficial s’havia estirat al llit i s’havia posat el coixí doblegat sota el cap.

—Quines preguntes que fas! Si m’ho preguntés un altre, li diria: perquè així és com m’agrada. L’has tastada, l’amargor del tabac. Quan no en tens... quan...

—La vaig tastar a la presó.

—A fora encara és pitjor. A Albània. Havia perdut la meva unitat feia dos dies. Xop, dejú i sense tabac. Ja era de dia. Un dia gloriós. Sant Nicolau. El sol parpellejava sobre el verd mullat. Caminava arrossegant una mula afamada. De sobte, veig un soldat que em talla el pas.

”—¿On vas així? —em fa.

”—¿Com vols que vagi? ¿No t’has trobat pas la tercera unitat de transport de ferits? —li dic.

”—Sí. Ha acampat a tres hores de camí, al monestir de Pépeli. Tal com vas, tot dret.

”Ja me n’anava.

”—Espera’t —em diu.

”Es va obrir el sarró i em va tallar un tros de pa de munició. Ja se n’anava, però es va tornar a girar. Va obrir un paquet vermell del número deu i em va donar un cigarret. El vaig agafar i me’l vaig mirar. Al palmell me’n va posar un altre i se’n va anar de pressa.

”—¿Com te dius? —vaig cridar-li—. Espera’t... ¿Com te dius?

”—Em dic soldat —va cridar, fent trompeta amb les mans—. Afanya’t, que no se’t faci de nit, perquè se n’aniran.

”El vaig mirar fins que el vaig perdre de vista. Vaig ficar-me el pa al sarró i em vaig estirar sota un arbre. Vaig encendre el cigarret.

—Vinga, Diamandís. All right. Ara ajup el cap. Un mica més.

Sota els cabells rossos del xicot, que s’havien esclarissat, s’hi havia fet una caspa blanca.

—També el mar fa caure els cabells, Diamandís. ¿No ho havies sentit a dir? Mira, t’ho dic per última vegada, no veig res que t’hagi de fer passar ànsia. I amb els grans, ¿què?

—Segueix igual. De tant en tant, surt sang.

—És que es vol tancar. Ja saps quin viatge fem. Un clima de collons. ¿I què esperaves? En arribar a port se t’esvairan les cabòries. Anirem plegats a cal metge. En acabat, convidaràs tu. Apa, ara vés a dormir, i si se t’apareix en somnis alguna mossa, fes-la fora, perquè estiguis fresc allà on anem.

—¿I el mal de cap? —va preguntar el marrec mentre es vestia.

—Tots en tenim. Apa, adéu.

Les seves passes damunt la planxa es van apagar al cap de poc.

—La condecoració grossa... Des del primer moment t’ho vaig dir. I progressa. ¿Tens penicil·lina?

—Sí.

Va començar a gratar-se nerviosament el cap.

—Però no convé que li donem res. Jo també tinc una tanda de bismut, però no és l’adequat. ¿I si no té aquesta malaltia? ¿Que sóc metge? Amb la primera injecció respondrà negativament, si la té. Un embolic. ¿Ho entens? Però, vaja, aquell senyal. En diuen Di Castel. Es veu d’una hora lluny. Que n’està, d’espantat...! Jo també ho estava, al començament. Tenia por que em cauria el nas.

—I jo, que em quedaria cec. No em facis cas si el renyo. Me l’estimo, el cabró. Alguna cosa s’ensuma, si té por. ¿Recordes el seu pare?

—No. N’he sentit a parlar.

—Es va tornar boig al pont. Ja se’n deu haver assabentat. Als nostres pobles tot se sap! Tenen la gran amabilitat de bufar-t’ho a l’orella. Només per fer-te un favor. ¿Te l’estimes, Cefalònia?

—Sí. Com a lloc. Però fan la guitza als bojos i als esguerrats. No em cap al magí.

—Bajanades... A tots els pobles del món fan la guitza als beneits.

—No, a la nostra pàtria els fan tornar bojos expressament, només per poder riure.

—Que n’ets, d’exagerat. Ets més tossut que una mula. ¿Què estàvem dient del tabac? —Va badallar i es va fregar l’ull.

—Deixa-ho estar fins demà. Que puguem parlar d’alguna cosa. A veure si podem dormir un parell d’horetes.

El primer oficial es va alçar i es va espolsar la cendra dels calçotets.

—Vaig a donar un cop d’ull a dalt. Saps, el vell a vegades es distreu a la murada.

—¿S’endormisca?

—No exactament. Ves, com t’ho diria... Queda fregit.

—Pobre home. ¿Quants en té?

—Passa dels seixanta-cinc. Si en dóna de voltes, el món! Tants anys de primer oficial. I mariner... Un llop de mar.

—Bon dia. Vaig a fer-me el mort.

En sortir, va estirar la cortina d’un carmesí descolorit.

1. Poblet de Cefalònia, al marge dret del golf d’Argostoli.

2. Ciutat de l’illa de Luzon, a les Filipines.

3. Ciutat del nord-oest de la Xina, amb un dels ports més importants del país.

4. O, més modernament, Zea, segon port del Pireu.

5. Revista setmanal adreçada al públic femení que es publicà a Atenes des de 1923.

6. Poblet de la costa sud de Cefalònia, de gran tradició marinera.

7. Mutza, o muntza, és un gest ofensiu que es fa mostrant la palma de la mà amb tots els dits estesos.