Читать книгу Guàrdia - Nikos Kavadias - Страница 9

GUÀRDIA PRIMERA

—No el forcis, ¿m’entens? El mareges a dreta, a esquerra: per això et domina. Malgastem una tona de carbó, en la nostra guàrdia, amb els teus cops de timó. T’ho he dit mil vegades: cal suavitat. Si hi hagués corrents, diria a fer punyetes.

—No és pas culpa meva, capità Geràssimos. No es deixa governar. Capfiquem un parell de braces.

—Ara m’ensenyaràs de navegar, tu, Polikhronis... ¿On és en Diamandís?

—És a veure la corredora —murmurà el relleu.

—¿Qui l’hi ha fet anar? ¿Què vol dir, la corredora?

—No ho sé.

—Em sembla que aquí ens estem tocant els pebrots. ¿Ho entens?

Es va repenjar a la barana, va agafar els prismàtics i va dir:

—Governant d’aquesta manera, ¿distingeixes bé el verd?

—Sí.

—Tal com l’estàs veient, i que no el perdis ni un instant.

—Ni un instant.

El radiotelegrafista va pujar sense fer soroll i es va parar al seu costat.

—Hola. T’he enviat el comunicat.

—Sí, l’he rebut. Alguna cosa s’està preparant a la punta de Hong Kong.

—Encara estem lluny. Fins que no serem allà dalt...

—Ja es veia a venir. Però escolta, ¿tu quan dorms?

El radiotelegrafista es va arronsar d’espatlles.

—Al migdia he fet un parell d’hores i a la matinada un parell més.

—¿Tan poc?

—M’he passat anys fent la pitjor guàrdia en els paquets. De dotze a quatre, i sense que féssim relleus. He perdut el plaer del dormir. De despertar-te i poder tornar-te a adormir al cap de poc...

Diamandís va pujar furtivament, cordant-se els pantalons. Va escopir la punta de cigarret, la va esclafar amb el peu i es va entaforar a la garita.

—Els paquets, eh. Parla-me’n, parla-me’n —va dir el primer oficial.

—Gent, enrenou, un port cada dia. No es pot arraconar ni un ral. T’ho gastes tot en taxis. Les parelles que carden a la cambra del costat i no et deixen cloure l’ull. Tens cabina i no en tens.

—¿Per què?

—Perquè ¿on dormiran els recomanats que viatgen en coberta? Quantes vegades he dormit a les butaques! ¿No hi has estat, en un paquet?

—Una vegada, sis mesos. Però en vaig sortir escaldat.

—Conta, conta.

—Tu acaba; ja et contaré.

—¿El passatge? Vaja, quina càrrega. Pitjor que el mineral i que el gra de lli. Ni que transportis el teu millor amic, el teu germà, com si diguéssim, i que t’escarrassis per ell, així que haurà arribat al port on baixa, ja l’has perdut. Ni les gràcies, no et donarà. ¿T’ho vols creure? Se n’oblidarà.

—Potser no en té la culpa. Que estigui atabalat.

—I els tripulants dels paquets, unes criatures, que ja s’han mudat tres hores abans no es veu el port. Amb tots els mals hàbits del passatge: “¿Quan arribarem? ¿A quina hora? ¿Hi haurà maror? ¿Heu rebut el comunicat?” Podrits, mesquins. Com corbs sobre el passamà, esperen la carronya. Pobra de l’òrfena que viatja sola. De la que ve de Paramé, amb el farcell a la mà.

—Un moment. Diamandís!

L’agregat va apagar el cigarret i es va acostar.

—T’he dit que no fumis durant la guàrdia. Puja a l’Aldis¹ i digues nom i destí a aquell pallús que baixa. A poc a poc, que et pugui clissar.

—¿I després?

—Després em vaig afartar del Mediterrani. Em vaig embarcar en un dels grans de la companyia, un que feia la línia d’Austràlia: Gènova, Port Saïd, Aden, Colombo, Fremantle, Melbourne: trenta-tres dies de viatge. Gaudies del mar. Haguessis vist, a Gènova, per una banda, com embarcaven els emigrants! Els altaveus vociferaven en cinc llengües. Un batibull de gent, sobreeixint de colors. Cadascú amb la seva religió i tots plegats sense fe. Anaven a tornar a començar. Molts amb el número del camp al braç. Dones que se n’anaven amb tu per un cigarret, per un traguet, per no res, perquè estaven tipes de dir que no. Així que vam haver arribat a l’últim port, me’n vaig anar a dormir, i quan em vaig despertar se’ls havia empassat tots el gebre del Yara Yara.² ¿Què se n’havia fet, de tot aquell brogit, de la fressa que durant tants dies m’havia fet dormir, que ja m’havia afartat i que estimava? Cobertes desolades, plenes de cadires trencades, de diaris en totes les llengües, llibres en hebreu, pintes i bossetes buides... Ja m’entens. I després la mànega ho escombrava tot de cop.

—Ja m’imagino què devies fer amb les jueves. T’ho devies passar bé.

El radiotelegrafista no va dir res. Va encendre un misto, el va alçar enlaire, com si volgués distingir, amb aquella petita flama, els ulls del primer oficial, i el va apagar sense encendre’s cap cigarret.

—No. Mai al mar. Vint anys en aquestes garjoles, i no he empastifat la meva llitera. Per mi que porta malastrugança. Quan alguna m’agradava i em deia que sí, anàvem als hotels dels ports. Mai al vaixell.

—Manies. Tots vosaltres, els que treballeu amb la ràdio, esteu guillats. El corrent us puja al cap. ¿Per què et vas fer radiotelegrafista? Vas començar per arribar a capità.

—No volia arribar a res. Només volia viatjar. Els que anaven amb mi la primera vegada que ens vam embarcar ja s’havien tret els papers al cap de quatre anys, tu també. A mi m’agradava la proa. La despreocupació. Molts capitans que eren paisans nostres es van posar a donar-me consells. D’altres es burlaven de mi i m’assenyalaven amb el dit. Em vaig sentir ferit en la meva dignitat. Em vaig preparar per treure’m el títol d’oficial de tercera classe. Llavors em vaig trobar un armador que era cosí de la mare. L’única persona que em comprenia i em perdonava. Sempre em donava feina, sense preguntar-me per què viatjava. Li ho vaig dir. “Fes-te ràdio”, em va dir. “Abans que no esberlar una proa, més val que destrossem una estació de ràdio.” Jo bevia, ja m’entens. ¿Tu et vas treure el de capità?

—No —xiuxiuejà—. No encara. I tampoc no sé si me’l trauré mai.

—¿Què dius, ara? ¿Per què? Coneixes el teu ofici com pocs.

—No hi fa res, que el sàpiga. No val la pena... ¿No te’n vas arribar a assabentar? ¿No ho has sentit a dir?

—No.

—Doncs escolta. Estava fent el servei quan em vaig treure el de tercera classe. Em vaig llicenciar i em vaig embarcar de tercer oficial de la marina mercant. Al cap de dos anys em vaig treure el de segon oficial, sense exàmens. Vaig tornar a sortir i vaig ser fora dos anys i mig. Em faltaven sis mesos per treure-me’l. De diners arraconats no en tenia. Però el volia. No és que m’haguessin de col·locar de primer oficial, amb vint-i-vuit i sense padrins; però de totes maneres el volia, per tenir-lo a la butxaca. Un parent llunyà em va recomanar i vaig entrar de primer oficial en un paquet. Igual que a tu, tampoc no m’agradaven, els paquets. Em feien fàstic. Fèiem la línia Alexandria-Pireu-Bríndisi. Vaig començar a ficar mà i en treia algun dineret. Una ret de cap, una bata de seda, quatre pedres d’encenedor, una mica de paper de fumar. El contraban no és pecat. Hi poses els teus calés i compres. No robes. Les drogues, ni tocar-les. La meva dignitat no podia tolerar-ho. Una cosa que no fa mal a ningú, no t’ha de fer por, pensava. Treia dues o tres mil dracmes per viatge. Un dineral, per l’època. Amb tres mesos, ja tenia els diners per a l’acadèmia, i encara me’n sobraven. Teníem un terreny petit a Atenes, quatre pams de terra. Un sostre, vaig pensar, perquè la vella estigui a aixopluc els seus últims anys. ¿Te’n recordes, de la mare?

—Sí. Una vegada vam anar a menjar a casa teva. Recordo que va matar un gall. Vam beure rombola³ i vam agafar una curda. Ens miràvem aquella mossa que havia portat del poble.

—Anguélika!

—Sí, quina llaminadura, i de seguida va enviar-la a fer feina. Una dona eixerida.

—Sí. Un mes abans de desembarcar, en tenia vint mil. I ara ve la bona, vaig pensar. I vaig perdre l’enteniment del tot. Amb tres dies hauria tingut deu vegades aquells diners. La vella, Déu l’hagi perdonada, es devia haver ensumat alguna cosa i em va acorralar. “Per l’ànima del teu pare, pel mar per on navegues, senyor meu, no t’emboliquis en males jugades.”

”Vaig dir que no i la vaig renyar. Vam tornar d’Alexandria un dijous al matí. Em vaig trobar fora de la duana, amb el gènere a bon recapte, passat Àgios Nikolas. Em vaig aturar i vaig respirar. Fora pobresa, vaig murmurar. Feia els meus comptes... Com vaig anar a parar a la garjola, al migdia, com va anar el judici, divuit mesos de presó, encara ara no ho he entès. ¿Traïció? ¿Denúncia del gènere? ¿Diràs que havia perjudicat algú? Enveja! Una clatellada així no me l’esperava pas. Quin daltabaix. I vaig quedar pelat, em pots ben creure. Coberta escombrada, que diem. Vint-i-cinc dracmes que em quedaven a la butxaca i mil que la mare em tenia guardades. Quin coratge que va tenir. Una roca, em pots ben creure. Mentre em ficaven rere les reixes, em somreia. Amb un somriure patètic, però em somreia. Un cop a la setmana li deixaven veure’m. Mai no se’m va queixar. “Cor fort, que no hi ha res que un home no aguanti. Sortiràs aviat i ho oblidarem tot.”

”Com s’ho va manegar, mai no vaig arribar a saber-ho, ni li ho vaig preguntar. Un diumenge al migdia, un dia d’hivern, va venir amb una carmanyola. Suada, tota vermella, amb el vell vestit negre que tenia i les sabates foradades i plenes de pols.

”—T’he portat el menjar que tant t’agrada —em va dir—: gallina a la cassola. Menja-t’ho ara, que no se’t refredi.

”—Escolta, mare —li vaig dir—, menjarem plegats; si no, no ho penso ni tastar; i fes-me el favor de dir-me per què has vingut a peu.

”Es va posar com una fera.

”—Fill meu, tu no estàs bé. Des d’aquest matí que m’he llevat que estic menjant. He vingut amb el tramvia. Com vols que hagi vingut a peu! T’has tornat ximple, noi.

”Era la primera vegada, d’això n’estic segur, que deia mentides. Faltaven les potes i el cap de la gallina. Quan es va aixecar per anar-se’n, em va posar a la mà un bitllet de vint i cinc cigarrets de Kalamata,⁴ dels forts.

”—Ja tornaré, fill. Dijous, que és festa i deixen entrar. Tu procura estar animat.

”Per la finestra enreixada de la presó la vaig veure com anava tota doblegada. No sé per què collons vaig haver de mirar! Hi havia uns quants nens jugant al carrer. De sobte va ensopegar amb una pedra i va caure de genolls. Llavors un bord, un cagat pel cul, un fill de puta que devia tenir vuit anys, li va anar per darrere i li va donar una empenta. Quan em vaig refer, ja havia tombat la cantonada. Els malvats encara reien. Dos dies més tard, un matí, em va cridar el director. El cor em deia alguna cosa.

”—Ei... som persones —em va dir amb aire protector—. Tots hi farem cap.

”Vaig tenir esma de preguntar qui l’havia portada a enterrar, on l’havien dut.

”—Ves, l’Ajuntament. Qui vols que sigui!

”Quan vaig sortir de la presó, a casa no hi vaig trobar ni una cassola. Me’n vaig anar de mariner en un vaixell de bandera panamenya. Vaig tornar al cap de tres anys i vaig portar els seus ossos al poble. Li vaig fer una tomba de marbre i tot al voltant hi vam posar torretes amb flors, una cosa que li agradava. Onze anys fa que va traspassar, la cefalònia. Des de llavors no he tornat a acariciar un nen. Caramels, ni als meus nebots no en dono. Puntades de peu i prou, a la mínima ocasió. Són malvats, els nens.

Es va girar per mirar el ràdio, però aquell havia baixat per les escales sense dir adéu.

—Diamandís, fes el relleu de guàrdia i vés a mirar la corredora.

Una alba groga, i la cara del primer oficial groga com cera d’abella.

1. Marca comercial d’un tipus de reflector de senyals.

2. El riu Yarra, que travessa la ciutat australiana de Melbourne.

3. Varietat de raïm i de vi blanc produïts a l’illa de Cefalònia.

4. Ciutat del Peloponès amb indústria tabaquera, la marca Karélia.