Читать книгу Els peus que calciguen la terra - Pau Viciano Navarro - Страница 10

Al País Valencià no hi havia «pagesos». Els camperols –acceptem aquest terme contemporani més neutre–, ja des de la mateixa colonització del segle XIII, eren designats aclaparadorament com a «llauradors». No es tracta, però, d’una simple qüestió de sinonímia regional: pagesos al Principat i llauradors al País. De fet, a la Catalunya dels segles XI-XIV el terme laborator (llaurador) coexistia amb rusticus (pagès) per identificar els camperols en contextos i amb connotacions diferents. Laborator era un terme fonamentalment descriptiu, sense matisos degradants o despectius, que designava els treballadors de la terra o els habitants del camp. Predominava en la documentació notarial que, no debades, reflectia relacions de caràcter més aviat socioeconòmic. En canvi, en els textos de tipus jurídic, directament condicionats per les construccions ideològiques que ordenaven jeràrquicament aquella societat, els cultivadors es veien sobretot com a rustici o pagenses.¹ Els pagesos eren, així, l’estrat més baix, la categoria de base dins de la societat cristiana i feudal. El rusticus, segons els Usatges de Barcelona, era al segle XII l’«hom que nula dignitat no ha, esters que és crestià», per contraposició, doncs, al cives (ciutadà) i, sobretot, al miles (cavaller), investits de diversos graus de «dignitat» que es traduïen en drets o privilegis jurídics. Les escassíssimes referències documentades a pagesos valencians se situen, significativament, en aquest terreny que evocava una categoria jurídica no privilegiada i, per tant, sotmesa a càrregues senyorials o veïnals. Així, en un plet de l’any 1300 es remarcava que un camperol de Borriana, havia estat «pagès e peiter», és a dir, que no pertanyia l’estament militar ni eclesiàstic i que, per tant, estava obligat a contribuir en la peita de vila.² El terme «pagesia», al seu torn, no designava el conjunt de pagesos, sinó les obligacions que pesaven sobre una terra o un altre bé immoble. D’aquesta manera, en 1282, en un litigi davant el justícia de València, s’esmentava «la pagesia del dit troç de terra» o la «pagesia dels dits molins». En 1284 un altre demandant reclamava «tot lo dret emphiteòtich e pagesia que en les dites cases havia».³ Així doncs, «pagès» i «pagesia» eren termes infreqüents que, això sí, continuaven vinculats a l’univers conceptual de les obligacions i la dependència jurídica, i no al del treball agrari com a ocupació o activitat econòmica.

Els pocs pagesos que apareixien per terres valencianes als segles XIV i XV no eren camperols de carn i ossos sinó personatges de ficció. És entre els literats i els tractadistes, que feien servir un model de llengua unitari i amb uns mateixos referents culturals de dalt a baix del domini lingüístic català, on es trobaven els pagesos valencians. I no necessàriament amb una connotació degradant, sinó sovint com a simple denominació dels treballadors del camp, amb el mateix significat que el terme «llaurador», que pràcticament era l’únic que s’usava llavors en la vida real. És cert que en els seus versos aristocràtics, Ausiàs Marc es comparava al «grosser pagès / que bon sement en mala terra met»,⁴ però aquest qualificatiu no s’associava a tota la pagesia, sinó als conreadors ineptes. Clarament despectiu és, en canvi, l’ús com a insult que Jaume Roig posava en boca d’una de les dones del protagonista de l’Espill: «vell amansat, / empagesit», tot i que en un altre passatge el narrador lloava –fent honor a la misogínia de l’obra–«un bon pagès» de Morvedre que castigà brutalment la infidelitat de la seua muller.⁵ El cavaller Jaume Gassull, en la seua poesia satírica, es referia als «pagesos» de l’Horta de València –els mateixos que anomenava «llauradors» en una altra composició– i no s’estava de remarcar l’acurat treball de la terra que feia «lo pagès».⁶ El mateix Francesc Eiximenis que, seguint els prejudicis urbans de l’època, considerava la «rusticitat e pagesia» com una de les arrels del mal, en un text tan emblemàtic com la dedicatòria del Regiment de la cosa pública, adreçada als jurats de la ciutat de València, no deixava de prear els «bons conreadors» de la terra i es referia a aquests llauradors locals com a «pagesos».⁷ Però fora dels fulls dels llibres literaris, en els camps, alqueries i viles només hi havia llauradors, i així figuraven –amb la grafia laurador– en els registres municipals i reials escrits en català o transvestits en un llatí de ressonància clàssica –com a agricultor o agricola– en els documents redactats pels notaris.⁸