Читать книгу Els peus que calciguen la terra - Pau Viciano Navarro - Страница 13

En les fonts de l’època, els musulmans que vivien en la nova societat nascuda de la conquesta no eren identificats com a «llauradors» en el sentit genèric, de categoria socioprofessional, que tenia el terme quan s’aplicava als conreadors cristians. Tant en els textos legals com en l’ús quotidià que pot rastrejar-se en els processos judicials, els camperols musulmans solien ser denominats simplement «sarraïns» o «moros». No es tractava, però, d’un marcador exclusivament religiós o ètnic, ja que en una població profundament ruralitzada i sotmesa al que se n’ha dit una «servitud col·lectiva»,⁷³ la immensa majoria dels musulmans es dedicaven al treball de la terra, en una proporció fins i tot superior a la dels primers colons cristians i dels seus descendents. Això volia dir que el terme «sarraí» o «moro», per defecte, tendia a evocar un camperol en una situació més desfavorable que l’habitual entre els pagesos cristians del mateix regne. Fins i tot els cavallers, titulars de senyories amb vassalls majoritàriament musulmans, en tenien una clara consciència. Com hem dit adés, en les corts de 1417, els representants del braç militar exposaven que els seus vassalls eren «lauradors, cavadors, bracers e hòmens qui viuen del treball de ses mans», per la qual cosa no podien ser considerats «pobres ni miserables, com lur stat e condició sia comunament aquell. E majorment dels moros e sarrahins, la condició dels quals és molt baxa».⁷⁴ D’aquesta constatació objectiva de la desigualtat entre el camperolat cristià i l’indígena podia passar-se també a les expressions de menyspreu, com les que deixava anar el senyor de Betxí en 1459 quan es referia als vassalls musulmans d’un altre cavaller com a «perros de moros, que no són res».⁷⁵ Aquests conreadors sotmesos, marcats com a descendents dels vençuts i alhora com a membres d’una «nació» infidel, no podien ser «llauradors» en el mateix sentit que els camperols cristians, és a dir, com un estament reconegut, per més humil que fos la seua posició, dins de la representació jeràrquica de la societat establerta, és a dir, cristiana i en el cas valencià d’arrel colonial. És simptomàtic que quan Pere el Cerimoniós, en ple segle XIV, reglamente minuciosament els tractaments honorífics que han de rebre els seus súbdits per part dels oficials reials, descendesca des dels barons, nobles i cavallers fins als artesans i camperols, de manera que «el menestral e·l laurador hagen lur títol segons la cosa de què usen». Res no se’n diu dels musulmans de la Corona d’Aragó, que quedaven així al marge d’aquest ordenament encaminat a «provehir que cascú en sa nominació e hàbit sia honrat segons la condició de son orde o estament».⁷⁶ Els musulmans locals, doncs, estaven desposseïts de l’honor que, en un grau major o menor, es distribuïa de dalt a baix de tot el cos social cristià. Potser convinga recordar ací la definició de pagès que feien els Usatges de Barcelona al segle XII: aquell qui no tenia cap dignitat tret de ser cristià. Si aquest era l’esglaó més baix de la societat establerta, els sarraïns o moros es trobaven sota zero. Tot fa pensar que de la mateixa manera que els musulmans sotmesos no eren considerats «valencians», sinó tan solament «moros del regne» o «moros de la terra», tampoc no podien ser considerats «llauradors», en el sentit de categoria social de base, al mateix nivell que els conreadors cristians.

Això, òbviament, no vol dir que la denominació de llaurador no s’aplicàs en altres sentits més restrictius als camperols musulmans. D’entrada, en els contractes de llauró o ad laborandum, els mitgers sarraïns rebien la denominació de «llaurador», de manera semblant que els conreadors cristians que es trobaven en la mateixa situació jurídica. Com a «laurador» es designaven els mitgers musulmans des del segle XIII, com succeïa, per exemple, a Cocentaina, de vegades afegint en la identificació el nom del propietari de la terra, cosa que remarcava el caràcter de treballador dependent del mitger.⁷⁷ Ja a les darreries del segle XIV, a Crevillent els parcers d’origen andalusí que cultiven terra «a lauró» eren designats també amb el terme «laurador».⁷⁸ En altres casos, la informació permet confirmar que els parcers musulmans eren conreadors desposseïts, de manera que la qualificació de «llaurador» es deslligava de la disponibilitat d’animals d’arada o, si més no, de la possessió estable de terra. Així, en 1315 es deia que a Alacant «los moros de la orta són l[auradors] dels vehins del dit loch et no à alcun moro en lo terme del dit loch alcun heretament propi».⁷⁹ El mateix es repetia a Planes, quan en 1403 s’autoritzava els veïns de la vila a «edificar e de nou construir un raval o població nova de sarrahins a obs de llauradors a les vostres heretats, terres e possessions». I també a Oriola, en 1431, entre els motius per fundar una moreria urbana hi havia el fet que «los hereters, vehins e habitadors de aquella [vila] freturen de lauradors, e alguns moros del dit regne agen voluntat anar laurar, conrear e cultivar la dita orta».⁸⁰

Finalment, la denominació de llaurador també podia fer referència a la capacitat de treball dels camperols musulmans, de manera que identificava els conreadors que disposaven d’animals de labor i d’arada, a més de posseir terra en unes condicions relativament estables que podien assimilar-se, ni que fos «grollerament», a l’emfiteusi. Ja hem vist que a la Cocentaina del segle XIII s’esmentava qualsevol sarracenus laborator –al mateix nivell tècnic que tot christianus laborator– en una disposició del justícia sobre els bous de llaurada. Però era sobretot en les cartes de població i d’altres registres dels drets senyorials on pot trobar-se aquest ús del terme llaurador, que delimitava un sector concret del camperolat indígena. Es tractava d’«hereters», és a dir, de camperols que tenien alguna mena de drets de possessió sobre una explotació agrària més o menys viable i que, segurament, disposaven d’animals de llaurada. Ara bé, si atenem les càrregues a què estaven sotmesos i el fet que els seus drets sobre la terra no solien ser tan favorables com els de l’emfiteusi, la seua situació podia acostar-se més a la dels parcers que no a la dels emfiteutes cristians. Però tot i amb això, aquests llauradors, pel fet de tenir terra, es diferenciaven d’una altra capa de camperols musulmans, dels conreadors desposseïts que es veien abocats a treballar com a jornalers i, sobretot, com a parcers. Aquest estrat de la pagesia indígena estava clarament delimitat com a categoria social identificada amb el terme d’eixaric o examés. Encara que en el seu origen podien referir-se a dues situacions diferents, l’ús majoritari d’aquestes denominacions les fa sinònimes: eixaric seria l’habitual fins mitjan segle XIV i des d’aleshores fins el llindar del segle XVI seria substituïda per examés.⁸¹ És significatiu que les referències a eixarics no es troben en els escrits de la cancelleria reial ni en textos legals com els furs i privilegis, on es prenien disposicions sobre els moros o sarraïns en conjunt, sinó en les fonts que reproduïen millor els usos lingüístics quotidians –com a ara els registres judicials– i, sobretot, la documentació senyorial, que diferenciava les exaccions a què estaven sotmesos aquests dos estrats de la pagesia musulmana. Així, la figura del sarraceni exarchi, en llatí, o de l’«ixarich», en català, apareix en les fonts judicials del segle XIII com a parcer –normalment mitger–al servei dels colons cristians mitjançant contractes de llauró.⁸² Això vol dir que un mateix camperol andalusí, era alhora «eixaric», com a categoria socioeconòmica, és a dir, un camperol permanentment desposseït, i «llaurador», és a dir, mitger des del punt de vista de la relació jurídica –i de subordinació social– que el lligava temporalment al propietari de la terra cristià. Aquesta dualitat explica l’expressió sarracenos axaricos sive laboratores que pot trobar-se a les darreries del segle XIII per designar aquesta capa de conreadors indígenes.⁸³ Però com a categoria social, com a estrat definit dins de la pagesia, eixaric o examés s’oposava a llaurador o hereter.

Ja al segle XV, en els documents senyorials que registraven les obligacions del camperols musulmans, es diferenciava clarament la categoria d’examés de la d’hereter o llaurador, en el sentit de titular d’una explotació agrària. Al lloc d’Alcàsser, en 1417, es distingia entre l’«hereter» i l’«exemenç» o «mizqualt», un terme equivalent. Fins i tot s’elaboraven llistes nominals separades per a la categoria de «llauradors» i d’«exemeços», com succeïa en 1429 a Rotglà, alqueria de l’horta de Xàtiva. Els primers treballaven heretats –o «mitges heretats»– per les quals pagaven lluïsme i fadiga, cosa que els assimilava a emfiteutes, mentre que els segons només satisfeien aquestes càrregues per les cases, l’única possessió immoble que se’ls reconeixia.⁸⁴ També a Cocentaina, en la comptabilitat senyorial de les darreries del segle XIV i del primer terç del XV, una part dels camperols musulmans, els que tenien terra, eren qualificats com a «llauradors» i els desposseïts com a «exameces». Sens dubte, la fixació d’aquestes dues categories de pagesos indígenes es veia motivada per la necessitat de diferenciar els exigències senyorials que els gravaven, com era el cas de les sofres i sobretot del besant, una capitació específica dels musulmans. Però també hi tindria un pes decisiu el fet que els camperols sense terra no eren un sector quantitativament negligible, sinó que constituïen un estrat fonamental de la pagesia musulmana. A l’alqueria de Rotglà, d’un total de 58 pobladors, hi havia 30 llauradors amb «heretats e miges heretats» i 28 «exemeços» sense terra. Més documentat és el cas de Cocentaina, amb un centenar i mig de pagesos musulmans, que confirma la divisió, pràcticament meitat per meitat, entre els llauradors i els exameces, fins i tot amb un predomini dels camperols desposseïts a la fi del Tres-cents. És més, probablement els contribuents musulmans del monedatge exempts per pobresa, que en les alqueries del terme de Xàtiva duplicaven la proporció dels cristians, i que fins i tot podia arribar a la meitat del total, eren veritables examesos. El llindar de la pobresa fiscal era tan baix –un centenar de sous– que els exempts havien de ser necessàriament camperols sense terra, encara que entre els nivells inferiors dels contribuents podrien trobar-se també pagesos pràcticament desposseïts.⁸⁵ Tot sembla apuntar, doncs, al fet que en les petites senyories enquadrades en el terme de viles i ciutats –totes de població majoritàriament cristiana–, la pagesia musulmana tenia un caràcter dual, dividida a parts pràcticament iguals entre llauradors titulars d’heretats i eixarics o examesos sense terra. Una altra situació seria la de les grans aljames «autònomes», aïllades en les zones muntanyoses i sotmeses directament a la corona o a l’alta noblesa, on la població d’origen andalusí hauria conservat més drets sobre la terra, com diferent també era el cas de les petites moreries urbanes, poblades sobretot –encara que no sempre– per mitgers desposseïts. Però, malgrat aquestes situacions extremes, la majoria dels camperols musulmans devien estar enquadrats en les senyories de cavallers que, normalment amb unes dimensions per sota del centenar de focs, clapejaven les hortes de les viles i ciutats o es concentraven a l’interior muntanyós del país. La dualització de la pagesia indígena seria, així, un tret estructural, malgrat que al llarg del segle XV la degradació de l’estatut dels «moros llauradors» anàs aconstant-los a la dels mitgers sense terra. La desaparició, a la darreria del Quatre-cents, del terme «examés» no significaria, doncs, la reducció de la capa de camperols desposseïts, sinó més aviat la igualació de fet, a la baixa, del conjunt de la pagesia indígena: dels moros o sarraïns de cavallers.⁸⁶

Paradoxalment, poden trobar-se en els camperols musulmans sota domini cristià alguns dels trets que caracteritzaven la pagesia dels vells països feudals: la servitud i la divisió entre una capa superior de llauradors dotats d’heretats i una d’inferior formada per camperols desposseïts. En efecte, les prestacions de treball, les limitacions a la mobilitat, el control senyorial sobre els matrimonis i les herències, l’arbitrarietat d’algunes càrregues i la màcula servil que per ella mateixa representava la inferioritat d’arrel ètnica, permeten definir la situació dels camperols musulmans com una «servitud col·lectiva».⁸⁷ D’altra banda, l’escissió entre llauradors hereters i examesos evoca, encara que amb un tall és marcat, la separació entre laboureurs i manouvriers.⁸⁸ No sembla, però, que la majoria dels camperols musulmans desposseïts treballàs per als veïns de la seua comunitat, sinó que més aviat –i ací radica un dels trets colonials valencians– ho farien a l’exterior, com a mitgers o jornalers en les terres de llauradors cristians acomodats, burgesos i cavallers dels voltants. En qualsevol cas, ni les servituds ni una polarització interna tan radical es donaven entre els llauradors descendents dels colons catalans i aragonesos del segle XIII. Les dues situacions, tanmateix, eren conseqüència d’un mateix procés: la conquesta i la colonització feudals. Les càrregues servils, malgrat algunes continuïtats formals, foren una innovació derivada de la destrucció de l’orde andalusí i del consegüent sotmetiment de la pagesia indígena, mentre que la llibertat dels colons i la moderació de les exaccions que els gravaven s’explica per la necessitat d’atraure pobladors cristians, i es feia viable perquè, a escala de tot el regne, es compensaria amb la sobrecàrrega dels musulmans. Les expulsions i les deportacions i reassentaments interiors, al seu torn, deuen estar a la base de l’aparició d’una àmplia capa de camperols indígenes desposseïts. És cert que els eixarics ja existien en època andalusina, però el seu estatut sembla haver-se distorsionat i agreujat arran de la conquesta, i molt probablement la seua difusió hauria estat abans més limitada, localitzada sobretot en les àrees periurbanes on les formes de control comunitari sobre la terra s’havien anat erosionant. Fou l’impacte traumàtic de la conquesta feudal allò que generaria dues pagesies, la indígena musulmana i la colonial cristiana, amb pautes de diferenciació interna distintes i recognoscibles en la seua terminologia pròpia. Unes denominacions que en el cas cristià remetien a una pagesia estratificada (llauradors amb una gradació de nivells de riquesa), mentre que en el cas musulmà caracteritzaven una pagesia dualitzada (llauradors hereters enfront d’eixarics sense terra).

* * *

Sense ser un reflex passiu de la realitat social, com hem anat veient, els usos dels termes relatius a la classe camperola estaven condicionats per les característiques que definien els diversos sectors de conreadors en funció, sobretot, dels seus drets sobre la terra i de la seua llibertat personal, que es traduïa en la major o menor autonomia per organitzar la producció i la reproducció familiar. Per tornar a la qüestió inicial, hi havia elements estructurals que van entrebancar que el País Valencià esdevingués una «terra de pagesos». D’entrada, a la Catalunya Vella el terme «pagès» evocava el camp de la dependència jurídica i s’associava a la tinença del mas, un tipus d’heretat més o menys compacta i autosuficient que estava estretament lligada al control senyorial, pel que feia a la seua integritat i a les modalitats de la seua transmissió familiar. La situació dels pagesos de remença només representaria un cas extrem d’una dependència que era característica d’un món rural organitzat sobre la base dels masos. En canvi, al voltant de les viles i les ciutats, els conreadors que habitaven dins les muralles o en els ravals, sovint titulars de terra pròpia i amb major llibertat per fragmentar i alienar les seues parcel·les, no eren anomenats pagesos, sinó, com succeïa a Barcelona i Lleida encara en el segle XV, llauradors i hortolans. En el cas valencià, era aquest model el predominant entre els camperols cristians: els conreadors eren propietaris alodials o emfiteutes «lliures», capaços de disposar amb gran autonomia de la seua terra i del seu treball i, a més, en gran part eren veïns de llocs, viles i ciutats que no podien reduir-se a comunitats estrictament rurals o, almenys, no s’ajustaven a la imatge estereotipada del «camp». En aquestes condicions socials, la denominació de «llaurador» tenia moltes possibilitats de mantenir-se com a hegemònica, impedint-se l’avanç del terme «pagès». Una vegada més, la situació dels camperols musulmans era la que, paradoxalment, podia recordar més la dels pagesos masovers de la Catalunya Vella: habitaven alqueries i llogarrets plenament rurals, explotaven heretats sobre les quals els senyors exercien un estret control, estaven sotmesos a servituds semblants en la pràctica a les dels remences. Fins i tot l’expressió «moros casats» per referir-se a les seues unitats domèstiques evoca els «homes afocats» del món feudal del nord. Però els conreadors andalusins tampoc no foren exactament «pagesos»: la solidesa del mas, de fet, estava lluny de poder identificar-se amb les reduïdes i fràgils heretats dels «moros llauradors» i, sobretot, l’estatus dels camperols infidels, que encaixava amb dificultat en un orde cristià i feudal, no facilitaria la transferència de termes. Així les coses, al País Valencià medieval els camperols cristians romandrien «llauradors» i els cultivadors indígenes simplement «moros» o «sarraïns».

1. Vegeu la síntesi de Víctor Farías Zurita, El mas i la vila a la Catalunya medieval. Els fonaments d’una societat senyorialitzada (segles IX-XIV), València, PUV, 2009, pp. 171-176.

2. Es tractava d’un «pagès» anomenat Andreu Colteller, segons el text publicat per Enric Guinot (ed.), Pergamins, processos i cartes reials. Documentació dispersa del segle XIII, València, PUV, 2010, doc. 149, p. 290.

3. Enric Guinot, M. Àngels Diéguez i Carmel Ferragud (eds.), Llibre de la Cort del Justícia de València (1280-1282), València, PUV, 2008, doc. 80, p. 292 del llibre núm. 2 (any 1282, ed. de C. Ferragud). Rosa M. Gregori, Juan V. García Marsilla i Ramon J. Pujades, Llibre de la Cort del Justícia de València (1283-1287), València, PUV, 2008, doc. 256, p. 781 del llibre núm. 4 (any 1284, ed. de J. V. García Marsilla).

4. Ausiàs Marc, Poesia, ed. a cura de Joan Ferraté, Barcelona, Edicions 62, 1979, p. 35.

5. Jaume Roig, Espill, ed. a cura de Vicent Escrivà, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981, pp. 129 i 61, respectivament. Fora de l’àmbit literari, també es documenta l’ús del terme «pagès» com a insult. Igualment, el terme podia fer-se servir com a adjectiu, en el sentit de «rústic», en expressions com una «taula pagesa», documentades en inventaris de les darreries del segle XV, segons Bàrbara Peris i Salvador Vercher, «L’hàbitat i els interiors domèstics al món rural valencià de 1371 a 1500», treball inèdit que hem pogut consultar gràcies a l’amabilitat dels autors. El mateix sentit tindria en l’expressió «operis terre de pagès», que hi figura en un contracte de 1432 per a la producció de terrissa per un artesà musulmà.

6. Jaume Gassull i altres, Lo procés de les olives. Lo somni de Joan Joan, ed. a cura de Vicent Pitarch i Lluís Gimeno, València, Tres i Quatre, 1988, pp. 90 i 131. Aquests pagesos de l’Horta són els que protagonitzaven La brama dels llauradors de l’Horta de València contra la venerable mossèn Bernat Fenollar, composició satírica de Gassull sobre els atacs que suposadament havia fet aquell a la parla popular dels llauradors valencians.

7. Francesc Eiximenis, Lo Crestià, ed. a cura d’Albert Hauf, Barcelona, Edicions 62, 1983, pp. 114, 300 i 297, respectivament.

8. Ja a l’inici del segle XVI, en el cens de 1510, entre una nòmina de més de 30.000 veïns de les poblacions eclesiàstiques i de reialenc, entre centenars de contribuents identificats explícita-ment com a llauradors, només hem pogut identificar un sol «pagès», Francesc Porta, de Benicarló, potser per influència dels parlars del Principat, on el terme ja tendia a fer-se sinònim de camperol, vegeu Rafael Valldecabres (ed.), El cens de 1510. Relació dels focs valencians ordenada per les corts de Montsó, València, PUV, 2002, p. 236.

9. Aquesta mateixa expressió feien servir, a l’inici del segle XV, les autoritats d’Oriola per remarcar la necessitat de seguretat que tenien els veïns, majoritàriament llauradors, per anar a treballar fora de les muralles: «vivent en pau (...), sia aquesta terra de lauradors, la orta e la mont[a] nya tota se lau[r]a e a[l]scuns van segurs pertot, e crexen e multipliquen», citat per Roser Salicrú i Lluch, Documents per a la història de Granada del regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1458), Barcelona, Institució Milà i Fontanals-CSIC, 1999, doc. 31.

10. Josep Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), València, PUV, 2009, doc. 161, p. 313. El document de 1292 està publicat a E. Guinot (ed.), Pergamins..., op. cit., doc. 48, p. 101.

11. E. Guinot, M. À. Diéguez i C. Ferragud (eds.), Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., p. 268, doc. 41 del llibre núm. 2 (any 1282, ed. de C. Ferragud). R. M. Gregori, J. V. García Marsilla i R. J. Pujades, Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., doc. 126, p. 708 del llibre núm. 4 (any 1284, ed. de J. V. García Marsilla). El document de 1295, és citat per Manuel V. Febrer, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, PUV, 2000, p. 314.

12. La cita correspon a un cas de l’any 1283, publicat per E. Guinot (ed.), Pergamins..., op. cit., doc. 15, p. 54. Una expressió de semblant –«aüt consel e acort ab lauradors e ab hòmens de vila e ab d’altres av[en]ts her[etats] en los lochs en los quals les terres són»– apareix en 1283, M. Gregori et al., Llibre de la Cort..., op. cit., doc. 91, p. 426 del llibre núm. 3 (any 1283, ed. de R. M. Gregori).

13. Sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. a cura de Tomàs Martínez, València, Tres i Quatre, 1993, p. 84. En canvi, en un passat idealitzat que es remuntava a Carlemany, els llauradors eren tractats amb justícia: «Car en aquell temps de Carles Maines no ere així, que no hi havia senyor que gosàs prendre una poma d’un llaurador sens pagar» (ibid., p. 69). En aquell mateix passatge, aquests llauradors s’assimilen a les «persones pobres» oprimides pels «mals senyors».

14. Ibid., p. 105.

15. Ibid., p. 84.

16. Francesc Eiximenis, Lo Crestià, op. cit., p. 194.

17. Tomàs Martínez, «Lletres de batalla dels Vilaragut», BSCC, LXIX (1993), pp. 89-94.

18. Agustín Rubio, El procés de Sueca. La mala vida en una comunitat rural del Trescents, Alzira, Bromera, 1989, p. 107. Aquestes desqualificacions generals també es dirigien a persones concretes: Domingo Ferri, testimoni favorable a la ciutat de València, era «laurador... hom rústec, ydiota» (ibid., p. 108, n. 186).

19. APPV, Bartomeu Matoses, 25.339 (6 d’abril de 1458) i Antoni Ferrando, 23.724 (10 d’abril de 1458), citats per Antoni Furió, Antonio José Mira i Pau Viciano, «L’entrada en la vida dels joves en el món rural valencià a finals de l’Edat Mitjana», Revista d’Història Medieval, 5 (1994), pp. 78-79.

20.20. En 1418, els llauradores tenien assegurats, com la resta dels 25 oficis reconeguts, 2 consellers. Als 50 consellers dels oficis s’afegien 48 ciutadans elegits per les parròquies i 6 cava-llers. Vegeu Rafael Narbona, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418), València, Ajuntament de València, 1995, pp. 29-38.

21. Els «llauradors» barcelonins –que no «pagesos»– estaven obligats a formar part del sometent juntament amb la resta d’oficis artesanals. Vegeu Flocel Sabaté, «El somatén en la Ca-taluña medieval», Clío & Crimen, 3 (2006), pp. 209-304. Cal remarcar que mentre els cultivadors de la ciutat eren denominats «llauradors», els dels masos del seu entorn rural s’identificaven com a «pagesos». Així al segle XIV els consellers de Barcelona parlaven de «tot pagès qui haje mas», citat per Josep Fernández Trabal, «Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l’espai a la baixa Edat Mitjana», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 10 (1989), p. 196.

22. Paulino Iradiel, «Corporaciones de oficios, acción política y sociedad civil en Valen-cia», dins Cofradías, gremios y solidaridades en la Europa medieval. XIX Semana de Estudios Medievales (Estella, 20-24 de julio de 1992), Pamplona, Gobierno de Navarra, 1993, p. 283.

23. Melcior Miralles, Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, introducció, selecció i transcripció de Vicent-Josep Escartí, València, IVEI, 1988, p. 112.

24. Es tractava de «la almoyna dels lauradors apellada Sent Miquel», vegeu José Sánchez Adell, Castellón de la Plana en la Baja Edad Media, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1982, p. 183. Val a dir que en actes protocolaris especials, com l’entrada del rei Ferran I a la vila, els prohoms llauradors tendien a veure’s desplaçats per notaris i mercaders (ibid., pp. 169-171).

25. J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), op. cit., doc. 82, p. 149 (1276); doc. 161, p. 313 (1277); doc. 190, p. 475 (1290). Del mateix editor, Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1294-1295), València, PUV, 2009, doc. 11, p. 895 (1295).

26. Ferran Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments de Gandia. Imatges i missatges en una vila medieval, Gandia, Arxiu Municipal de Gandia, 1987, doc. 68, p. 87. Al doc. 25, p. 54, hi havia una referència semblant al «laurador de miges, de certa part de cens, fruyt o tribut» i al «senyor de l’alqueria o terra hon lauraran».

27. Vicent Gil (ed.), Ordenances municipals de Vila-real (segles XIV-XVIII), València, PUV, 2002, doc. 188, p. 112.

28. Lluís Revest (ed.), Libre de ordinacions de la vila de Castelló de la Plana, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1957, doc. 55.

29. Vegeu-ne exemples a Pau Viciano, Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV), València, PUV, 2008, p. 189.

30. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments i d’ordenacions de la ciutat de València, I (1296-1345), València, PUV, 2007, doc. 87, p. 105.

31. M. V. Febrer, Dominio y explotación territorial..., op. cit., p. 310.

32. Ausiàs Marc, Poesia, op. cit., p. 127.

33. J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), op. cit., doc. 30, p. 135.

34. Enric Guinot (ed.), «Llibre d’establiments de Llucena (segle XV)», dins Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles XIV-XVIII), València, PUV, 2006, doc. 6, pp. 41-42.

35. Citat per Carlos López Rodríguez, Nobleza y poder político en el Reino de Valencia (1416-1446), València, PUV, 2005, p. 246, n. 666.

36. Aquesta divisió al si de la pagesia es donava també als països alemanys, on els llauradors que tenien animals d’arada i explotacions autosuficients es contraposaven als equivalents dels manouvriers (Seldner, Köttern o Kossäten), segons Werner Rösener, Los campesinos en la Edad Media, Barcelona, Crítica, 1990 (ed. or. 1985), pp. 222-223. A Anglaterra, els pagesos similars als laboureurs eren els yeomen, mentre que els camperols pobres semblants als manouvriers rebien el nom de cotters. Sobre aquesta diferenciació de la pagesia, pot veure’s l’estudi ja clàssic de Rodney H. Hilton, «Razones de la desigualdad entre los campesinos medievales», dins Conflicto de clases y crisis del feudalismo, Barcelona, Crítica, 1988 (ed. or. 1985), pp. 51-70.

37. A l’inici del segle XI, per a un autor anglès, laboratores eren tots els camperols, tant els qui tenien arada (ploughmen) com els qui treballaven amb els seus braços (husbandmen), cosa que motivava el comentari de Georges Duby: «observemos que para Aelfrico laboratores comprende a todos los agricultores y no sólo a los mejores, a los que poseen una yunta de bueyes y los instrumentos para arar» (Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo, Barcelona, Argot, 1983 (ed. or. 1978), p. 158).

38. Guy Bois, Crise du féodalisme, París, Presses de la Fondation Nationale des Sciences Politiques, 1981 (1a ed. 1976), pp. 164-167.

39. Pierre Goubert, «Observaciones sobre el vocabulario social del Antiguo Régimen», dins D. Roche i C. E. Labrousse (eds.), Órdenes, estamentos y clases. Coloquio de historia social (Saint-Cloud, 24-25 de mayo de 1967), Madrid, Siglo XXI, 1978 (ed. or. 1973), pp. 163-170.

40. Víctor Farías Zurita, El mas i la vila..., op. cit., p. 174.

41. Francisco Marsá, Omomástica barcelonesa del siglo XIV, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1977, on trobem els termes «brasser» (p. 110) i «cavador» (p. 114).

42. Josep Lladonosa, «La ciutat de Lleida a través del capbrevament del 1382», dins Estudis d’Història Medieval, vol. VI, Barcelona, IEC, 1973, pp. 61-92. Cal remarcar, una vegada més, que dins de les ciutats no hi havia «pagesos».

43. R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 140-171.

44. Càlculs propis a partir dels índexs de Lepoldo Piles, La población de Valencia a través de los «Llibres d’Avehinament», 1400-1449, València, Ajuntament de València, 1978.

45. Fonamentalment, aquestes dades provenen de l’AMC, sèries de Llibres de Vàlues de la Peita i Cort del Justícia, i en part han estat treballades per P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit. Els que figuren en aquesta documentació com a categories professionals són assalariats contractats de manera estable, com ara una desena de servidors –«criats», «macips», i sobretot «missatges», encara que aquest darrer terme pot referir-se també a un ofici no agrari–, mentre que la els treballadors dependents més nombrosos, amb desenes de referències, serien els «mossos».

46. AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497. Val a dir que la identificació socioprofes-sional dels contribuents prové en gran mesura d’altres fonts, com ara les notarials i especialment els registres de la cort del justícia local, com era el cas del missatge Jaume Santaclara i del mosso Bartomeu Maestre, que també és identificat com a llaurador en la mateixa època.

47. Es documenten 51 llauradors, un hortolà, un pastor i un «missatger» que podria ser un treballador agrícola dependent. Els nombrosos immigrants sense ofici registrat potser serien veritables jornalers sense possessions, però no deixa de ser significatiu que no s’identifiquen com a «bracer», «cavador» o «jornaler». Vegeu les dades estudiades per José Sánchez Adell, «La inmigración en Castellón de la Plana durante los siglos XV, XVI y XVII», Cuadernos de Geografía, 19 (1976), pp. 67-100.

48. Els únics oficis que poden correspondre a treballadors agrícoles dependents, més que no jornalers, eren també 5 «missatges», encara que almenys un podia pertànyer a un altre àmbit d’activitat, ja que era identificat també com a corredor de la cort. Vegeu la llista d’aquests veïns a Salvador Vercher, Casa, família i comunitat veïnal a l’Horta de València. Catarroja durant el regnat de Ferran el Catòlic (1479-1516), Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 1992, pp. 131-136.

49. Antoni Furió, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, p. 145.

50. Per exemple, a Castelló, en 1497, trobem un vaquer, Pere Ramon, amb només 50 sous de riquesa fiscal, quan la mitjana se situava en uns 2.500 sous per contribuent, i fins i tot un «llaurador», Bernat Balaguer, amb un patrimoni valorat només en 150 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). A Sueca, en 1453, 12 llauradors tenien taxats menys de 1.000 sous de riquesa, quan la mitjana ascendia a uns 3.500 sous, segons pot calcular-se amb les dades d’A. Furió, Camperols..., op. cit., pp. 135-136.

51. Val a dir, però, que a l’inici del segle XV, en una vila com Castelló, al costat de l’almoina de sant Miquel o «dels lauradors», les autoritats locals qualificaven l’almoina de sant Jaume com la «dels cavadors», cosa que suggereix que, almenys des del punt de vista dels prohoms, un sector dels camperols s’incloïen en aquesta categoria social. Amb tot, cal insistir en el fet que la designació de «cavador» no apareix documentada per identificar cap veí de la vila, i que fins i tot els camperols més modestos eren qualificats com a llauradors. A banda de les dades ja citades, pot veure’s també que entre els veïns de la vila i dels llocs dels voltants que, al llarg del segle XV, s’endeutaven per compres a jueus de Castelló, s’identifiquen 123 llauradors, 2 vaquers i un hortolà, sense cap esment a «cavadors» o altres jornalers, segons la documentació recopilada per José R. Magdalena Nom de Déu, Judíos y cristianos ante la «Cort del Justícia» de Castellón, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló, 1988, pp. 333-356.

52. El terme «bracer» –de vegades amb la grafia brasser– sembla ser el més comú: apareix a Castelló (L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 12), Gandia (F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 37), Alzira (Aureliano J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de Algezira, València, PUV, 2001, doc. 106) i Vila-real (V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 150). La designació de «llogater» o logader figura a Castelló (doc. 8) i a Alzira (doc. 74), mentre que «cavador» consta a València (A Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 5). Les expressions de sinònims provenen de Gandia (docs. 39 i 103).

53. Les expressions «bracer i fahener» i «bracer o jornaler» es troben a la rúbrica «Dels bracés» d’Alzira, A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 73.

54. Així es denominava en les ordinacions de Gandia, F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 39 i 103.

55. A. J. Lairón (ed.), Llibre de diverses statuts..., op. cit., rúbrica «De les persones qui·s loguen per fer faenes de fora» (doc. 176), on el llogador és denominat «senyor de la possessió» i els llogats «logaders» o «logaters». A Vila-real es prohibia «llogar hòmens» per a «podar, exobrir, clotar, cavar o mangencar alguna vinya» fora de la vila, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 151.

56. Felip Mateu i Llopis (ed.), Establiments de la vila de El Boixar, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1969, doc. 52.

57. Enric Guinot (ed.), Establiments municipals del Maestrat..., op. cit., docs. 11 (Llucena) i 10 (Benicarló).

58. A. Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 5 i 87.

59. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., docs. 8-13. També s’esmenten «batedors» a Vila-real, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., docs. 153 i 154, ja del segle XVI.

60. Es tractava de G. d’Orenga, cas de 1304 citat per Carmel Ferragud, El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304, València, PUV, 2003, p. 122.

61. A. Rubio, El procés..., op. cit., p. 107, n. 185.

62. Antonio José Mira, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder local. Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, pp. 128-129. Val a dir que un altre terme usat, «palafanguer», no faria referència a un simple jornaler, sinó a un «mestre» que tenia com a ofici el traçat dels canals de drenatge de les marjals.

63. Vegeu la síntesi de Ferran Garcia-Oliver, Terra de feudals. El País Valencià a la tardor de l’Edat Mitjana, València, IVEI, 1991, pp. 96-101, i la més recent d’Antoni Furió, «Temps de represa i creixement. La recuperació del final de l’Edat Mitjana i l’inici de la Moderna», dins Josep Maria Salrach (coord.), Història agrària dels Països Catalans. Vol. 2, Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, pp. 224-225.

64. P. Viciano, Regir la cosa publica..., op. cit., pp. 182-183.

65. Així, hi havia la figura del «laurador pobre», com ara alguns veïns de Museros, en plena Horta de València, que no tenien béns suficients per ser considerats contribuents, segons transcriu R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., p. 260.

66. A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 1, p. 23. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 73, p. 192. E. Guinot (ed.), Establiments municipals..., op. cit., doc. 11, p. 47 (Llucena); doc. 30, p. 148 (Herbers), i doc. 11, p. 382 (Benicarló).

67. R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., amb 7 missatges documentats a València, 3 a Xàtiva i 2 a Alzira.

68. L’excepció era el «criat» Joan Castell, que tenia béns immobles valorats en 1.375 sous. A l’altra banda de l’espectre es trobaven el vaquer Pere Ramon, amb només 50 sous, i el missatge Jaume Santaclara, amb 75 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). Caldria afegir-hi una altra categoria de camperols: els «masovers», com ara els 7 que apareixien registrats a Xert, segons R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 226-227.

69. En aquests casos es tractava de llauradors –qualificats així en les fonts i veïns de ple dret– amb un patrimoni modest, taxat en un miler de sous, la meitat de la mitjana, però no pot dirse que fossen treballadors desposseïts. P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit., pp. 185-186.

70. Sobre aquests mossos joves i la seua procedència geogràfica, vegeu A. Furió, A. J. Mira i P. Viciano, «L’entrada en la vida dels joves...», cit., pp. 75-106, i Antoni Furió, «Entre la complémentarieté et la dépendance: rôle économique et travail des femmes et des enfants dans le monde rural valencien au Bas Moyen Âge», Médiévales, 30 (1996), pp. 23-34.

71. Els contractes d’arrendament d’alqueries han estat estudiats per José María Cruselles, «Producción y autoconsumo en contratos agrarios de la huerta de Valencia (siglos XIV y XV)», dins Actes del I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, v. II, pp. 61-78 i, en el context més ampli de la cessió de terra, per Antonio José Mira i Pau Viciano, «Arrendaments i parceries. La gestió indirecta de la terra al País Valencià (segles XIV-XV), Anuario de Estudios Medievales, 32 (2002), pp. 481-500.

72. Una funció econòmica semblant a la dels mossos és la que acomplien els «esclaus» o «captius», encara que, òbviament, des del punt de vista jurídic i social la seua situació de dependència absoluta era radicalment diferent de la dels servidors domèstics, i per això no poden ser inclosos en les rengles dels llauradors, conreadors lliures i titulars d’algun tros de terra. Amb tot, des de mitjan segle XV, la presència dels esclaus, tot i ser minoritària i mai no haver assolit l’elevat nivell de Mallorca, era remarcable fins i tot en els llocs més aviat rurals. A Sueca, en 1501-1519 es documenten 30 esclaus negres, quan en la mateixa època la presència constatada de mossos era de poc més de 120, segons A. Furió, «Temps de represa...», cit., pp. 226-228. Pel que fa a la situació mallorquina, vegeu el llibre d’Antoni Mas, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma, Lleonard Muntaner, 2005.

73. Vegeu la delimitació d’aquest concepte en Josep Torró, «Vivir como cristianos y pagar como moros. Genealogía medieval de la servidumbre morisca en el reino de Valencia», Revista de Historia Moderna, 27 (2009), pp. 11-40.

74. La qüestió que s’havia plantejat era que alguns vassalls de la noblesa, al·legant ser pobres i miserables, pretenien acollir-se a la justícia del governador del regne defugint la jurisdicció dels seus senyors, cosa que aquests rebutjaven argumentant que cap camperol podia considerar-se pobre, al capdavall perquè tots n’eren i més encara els musulmans. Vegeu el text citat per C. López, Nobleza y poder político..., op. cit., p. 246, n. 666.

75. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, «El feudalisme medieval valencià: un assaig d’interpretació», Debats, 5 (1983), p. 39.

76. Es tracta de l’«Ordinació pública de tot en tot observadora», publicada per Pròsper de Bofarull, CODOIN, vol. VI, Barcelona, 1850, pp. 66 i 65, respectivament.

77. Era, per exemple, el cas d’«Abenharon, saray laurador del dit en Jacme de Linars», en J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., doc. 100, del llibre de l’any 1295.

78. Segons l’arrendament, en 1399, de les rendes que la ciutat de Barcelona tenia a Crevillent, publicat per Manuel V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, PUV, 2006, p. 103, doc. 16.

79. Maria Teresa Ferrer Mallol, «Un procés per homicidi entre sarraïns de l’Horta d’Alacant (1315)», Sharq al-Andalus, 7 (1990), pp. 135-150.

80. M.V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 20, p. 114 (Planes) i doc. 57, p. 204 (Oriola).

81. Josep Torró, «Exarics et exameces. Métayers musulmans et maîtres chrétiens dans le royaume de Valence (XIII^ème-XV^ème siècles)» (en premsa). En aquest mateix treball se citen textos on la despossessió dels eixarics es fa ben explícita: «los altres sarraïns qui són apellats exemços e non tenen heretats» (Bunyol, any 1302); «moros exemeces, los quals no han eretats» (Cocentaina, any 1396).

82. Sobre la situació dels eixarics, en el context general dels musulmans sota domini cristià, resulta imprescindible el llibre de Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), 2a ed., València, PUV, 2006 (ed. or. 1999), pp. 185-195, on provenen les dades i reflexions sobre aquests indígenes desposseïts.

83. Josep Torró, «L’assalt a la terra. Qüestions sobre l’abast de la colonització feudal al regne de València (1233-1304)», dins Ph. Sénac (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge, Perpinyà, Université de Perpignan, 1995, pp. 317-338, esp. pp. 335-336.

84. M. V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 40, pp. 156-164 (Alcàsser) i doc. 52, pp. 195-198 (Rotglà).

85. Sobre Cocentaina i les alqueries de Xàtiva, vegeu J. Torró, «Exarics et exameces...», cit.

86. Ibid. Vegeu també, del mateix autor, «Vivir como cristianos...», cit.

87. Josep Torró, «Nación de siervos. Los campesinos musulmanes del reino de Valencia. ¿Una servidumbre colectiva?», Revista d’Història Medieval, 13 (en premsa).

88. Això, òbviament, no vol dir que els «llauradors» musulmans, sempre amb una escassa dotació de terra i sotmesos a càrregues servils fossen l’equivalent d’uns pagesos benestants com eren els laboureurs, ni que la despossessió completa i la submissió dels eixarics puga equiparar-se amb la dels petits camperols francesos. Però dins de cadascuna d’aquestes pagesies, es produïa un fenomen particular de jerarquització en termes «duals».