Читать книгу El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana - Paul Thiry d'Holbach - Страница 5

Paul Thiry d’Holbach

EL CRISTIANISME SENSE VELS,

O EXAMEN DELS PRINCIPIS I DELS EFECTES DE LA RELIGIÓ CRISTIANA

Pel difunt Sr. Boulanger

La superstició és un error de bojos: té por d’aquells que hauria d’estimar, ofèn aquells que honora; quina diferència hi ha, doncs, entre negar els déus o deshonorar-los?

Sèn. Ep. 123, 16

PREFACI

Carta de l’autor

Accepte, senyor, amb reconeixement, les observacions que m’envieu sobre la meua obra. Si bé sóc sensible als elogis que us digneu a fer-me, estime massa la veritat per a sorprendre’m de la franquesa amb què em proposeu les vostres objeccions; les trobe prou greus per merèixer tota la meua atenció. Seria mostrar-se ben poc filòsof no tenir el valor de veure que contradiuen les meues opinions. No som pas teòlegs, les nostres baralles són de mena d’acabar amigablement; no cal que s’assemblen gens a les dels apòstols de la superstició, que només busquen sorprendre’s mútuament amb arguments capciosos i que, a expenses de la bona fe, mai no lluiten sinó per defensar la causa de la seua vanitat i de la seua pròpia tossuderia. Desitgem tots dos el bé del gènere humà, busquem la veritat; no podem, una volta admès això, estar mancats d’acord.

Comenceu per admetre la necessitat d’examinar la religió i de sotmetre les seues opinions al tribunal de la raó; estareu d’acord en el fet que el cristianisme pot suportar aquest examen, i que als ulls del seny no semblarà sinó un conglomerat d’absurditats, de faules desembastades, de dogmes insensats, de cerimònies puerils, de nocions manllevades als caldeus, als egipcis, als fenicis, als grecs i als romans. En una paraula, confesseu que aquest sistema religiós no és més que el producte informe de gairebé totes les antigues supersticions engendrades pel fanatisme oriental i diversament modificades per les circumstàncies, els temps, els interessos, els capricis o els prejudicis d’aquells que més tard han presumit d’inspirats, d’enviats de Déu o d’intèrprets de les seues noves voluntats.

Tremoleu pels horrors que l’esperit intolerant dels cristians els ha fet cometre cada vegada que han tingut el poder, veieu que una religió fundada sobre un Déu sanguinari no pot ser sinó una religió de sang, gemegueu per aquest deliri que s’apodera des de la infantesa de l’esperit dels prínceps i dels pobles i els torna igualment esclaus de la superstició i dels seus capellans, els impedeix conèixer els seus veritables interessos, els torna sords a la raó i els separa dels grans objectius que els haurien d’ocupar.

Reconeixeu que una religió basada en la rauxa o en la impostura no pot tenir principis segurs, ha de ser una font contínua de disputes, ha d’acabar sempre per causar disturbis, persecucions, devastacions, sobretot quan el poder polític es crega indispensablement obligat a entrar en les seues querelles. En definitiva, estareu d’acord que un bon cristià que segueix literalment la conducta que l’Evangeli li prescriu com la més perfecta, no coneix en aquest món cap de les relacions sobre les quals es fonamenta la veritable moral, i només pot ser un misantrop inútil, si està mancat d’energia, o no és sinó un fanàtic turbulent, si té l’ànim escalfat.

Després d’aquesta confessió, com podria ser que jutgésseu la meua obra perillosa? M’heu dit que el savi ha de pensar per ell mateix, que cal una religió, bona o dolenta, per al poble, que aquesta és un fre necessari per als esperits simples i matussers, que sense ella ja no tindrien motiu per abstenir-se del crim i del vici. Considereu la reforma dels prejudicis religiosos com a cosa impossible, jutgeu que els prínceps, que són els únics que la podrien realitzar, estan massa interessats a mantenir els seus súbdits en una ceguesa de la qual se n’aprofiten. Aquestes són –si no m’equivoque– les objeccions més fortes que m’heu fet; vaig a provar de contestar-les.

En primer lloc, jo no crec que un llibre puga ser perillós per al poble. El poble no llegeix més que no raona, no en té ni el lleure ni la capacitat; per altra banda, no és la religió, sinó la llei la que conté la gent del poble, i si un insensat els digués de robar o d’assassinar, el cadafal els advertiria de no fer-ho. A més a més, si per casualitat hi hagués entre el poble un home en situació de llegir una obra filosòfica, és segur que aquest home no seria per regla general un criminal temible.

Els llibres només estan fets per aquella part d’una nació les circumstàncies, l’educació i els sentiments de la qual la posen per damunt del crim. Aquesta porció il·lustrada de la societat, que governa l’altra, llegeix i jutja les obres: si contenen màximes falses o perjudicials, són ben aviat condemnades a l’oblit o lliurades a l’execració pública; si contenen veritats, no han de córrer cap perill. Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones illustrades son sempre amigues del repòs.

Vós no figureu, senyor, entre aquells pensadors pusil·lànimes, que creuen que la veritat siga capaç de perjudicar; aquesta no perjudica sinó a aquells que enganyen els homes, i serà sempre útil a la resta del gènere humà. Tot us haurà dut des de fa llarg temps a la convicció que tots els mals amb què la nostra espècie es veu afligida només provenen dels nostres errors, dels nostres interessos mal entesos, dels nostres prejudicis, de les idees falses que apliquem als objectes.

En efecte, per poca seguida que hom tinga en el seu esperit, és fàcil de veure que són particularment els prejudicis religiosos els que han corromput la política i la moral. No són les idees religioses i sobrenaturals les que van fer que els sobirans fossen contemplats com a déus? És la religió la que va fer brollar els dèspotes i els tirans; aquests van fer lleis dolentes,1 el seu exemple va corrompre la noblesa, els nobles corromperen els pobles, els pobles viciats esdevingueren esclaus dissortats, ocupats a perjudicar-se per complaure la noblesa i per eixir de la misèria. Els reis van ser tinguts per imatges de Déu; van ser absoluts com ell, van determinar què era just i injust; llurs voluntats santificaren sovint l’opressió, la violència, la rapinya; i va ser per baixesa, per vici i per crims que hom en va obtenir favor. És així com les nacions s’han omplert de ciutadans perversos, que, sota uns caps corromputs per les nocions religioses, s’han fet contínuament una guerra oberta o clandestina, i no han tingut cap motiu per practicar la virtut.

En societats així constituïdes, què pot fer la religió? Els seus terrors llunyans, les seues promeses inefables, han impedit mai als homes lliurar-se a les seues passions, o cercar la felicitat per vies més fàcils? Aquesta religió, ha influït sobre els costums dels sobirans, que li deuen el seu poder diví? No veiem els prínceps, plens de fe, emprendre a cada moment les més injustes guerres, prodigar inútilment la sang i els béns dels seus súbdits, arrencar el pa de la mà del pobre per augmentar els tresors del ric insaciable, permetre i àdhuc ordenar el robatori, les concussions o les injustícies?

Aquesta religió, que tants sobirans consideren el suport del seu tron, els fa més humans, més regulats, més temperants, més castos, més fidels als seus juraments? Ai las!, per poc que consultem la història, veurem sobirans ortodoxos, plens de zel i religiosos fins a l’escrúpol, que són al mateix temps uns perjurs, uns usurpadors, uns adúlters, uns lladres, uns assassins, homes que actuen com si no tinguessen cap temor d’aquell Déu que honoren només de boca. Entre els cortesans que els envolten, veurem una aliança continuada entre cristianisme i crim, entre devoció i iniquitat, entre fe i vexacions, entre religió i traïcions. Entre els sacerdots d’un Déu pobre i crucificat, que fonamenten la seua existència en la religió, que pretenen que sense ella no hi pot haver cap moral, no veiem regnar l’orgull, l’avarícia, la lubricitat, l’esperit de dominació i de venjança?2 Les seues contínues predicacions, reiterades després de tants segles, són veritablement útils? Canvien els cors dels pobles que les escolten? Segons que admeten aquests mateixos doctors, aquestes conversions són molt rares; viuen sempre en el pòsit dels segles, la perversitat humana augmenta cada dia, i cada dia declamen contra els vicis i els crims, que el costum autoritza, que el govern encoratja, que l’opinió afavoreix, que el poder recompensa, i que cadascú està interessat a cometre, sota pena de ser dissortat.

Així, segons que confessen els seus mateixos ministres, la religió, els preceptes de la qual han estat inculcats des de la infantesa i es repeteixen sense pausa, no pot res contra la depravació dels costums. Els homes deixen tothora de banda la religió, des del moment que aquesta s’oposa als seus desitjos; no l’escolten sinó quan afavoreix les seues passions, quan concorda amb el seu temperament i amb les idees que es fan de la felicitat. El llibertí es burla quan aquesta condemna els seus excessos, l’ambiciós la menysprea quan posa límits als seus desitjos, el gasiu no l’escolta quan li diu d’escampar els seus favors, els cortesà riu de la seua simplicitat, quan li ordena de ser franc i sincer. D’altra banda, el sobirà és dòcil a les seues lliçons quan li diu que ell és la imatge de la divinitat, que ha de ser absolut com ella, que és el propietari de la vida i dels béns dels seus súbdits, que ha d’exterminar-los quan no pensen com ell. El biliós escolta àvidament els preceptes del seu capellà quan aquest li ordena d’odiar, el venjatiu l’obeeix quan li permet venjar-se ell mateix, sota pretext de venjar el seu Déu. En una paraula, la religió no canvia res de les passions dels homes, que només l’escolten quan parla a l’uníson dels seus desigs; només els canvia en el llit de mort, llavors el canvi és inútil per a la societat, i el perdó del cel, que hom promet al penediment infructuós dels moribunds, encoratja els vius a persistir en el desordre fins al darrer moment.

Debades la religió predica la virtut, quan aquesta virtut esdevé el contrari dels interessos dels homes o no els condueix a res. No es poden donar costums a una nació el sobirà de la qual no té ell mateix ni costums ni virtut, on els nobles consideren aquesta virtut com una feblesa, on els capellans la degraden amb la seua conducta, on l’home del poble, malgrat les be-lles arengues dels predicadors, s’adona que, per eixir de la misèria, cal prestar-se als vicis dels qui són més poderosos que ell. En les societats constituïdes així, la moral no és més que una especulació estèril, adequada a exercitar l’esperit, sense influir en la conducta de ningú, llevat d’un petit nombre d’homes el temperament dels quals els ha tornat moderats i contents de la seua sort.

Tots els que vulguen fer fortuna o tornar més dolç el seu destí, es deixaran arrossegar pel corrent general, que els obligarà a salvar els obstacles que la consciència els oposa. No és, doncs, el sacerdot, és el sobirà aquell que pot establir els costums d’un Estat. Ha de predicar amb l’exemple, ha d’espantar el crim amb càstigs, ha d’invitar a la virtut amb recompenses, ha de vetllar sobretot per l’educació pública, per tal que només se sembren en el cor dels seus súbdits les passions útils a la societat. Entre nosaltres, l’educació no preocupa a la política, que mostra la més pregona indiferència sobre l’objecte més essencial per a la felicitat dels estats. En gairebé tots els pobles moderns, l’educació pública es limita a ensenyar llengües inútils per a la major part dels qui les aprenen; en comptes de moral, hom inculca als cristians les faules meravelloses i els dogmes inconcebibles d’una religió completament oposada a la recta raó; des del primer pas que fa el noi en els seus estudis, hom li ensenya que ha de renunciar al testimoni dels seus sentits, sotmetre la seua raó –que se li descriu com una guia infidel–, i remetre’s cegament a l’autoritat dels seus mestres. Però qui són aquests mestres? Són capellans interessats a mantenir l’univers en unes opinions els fruits de les quals només ells poden recollir. Aquests pedagogs mercenaris, plens d’ignorància i de prejudicis, estan rarament al nivell de la societat. Les seues ànimes abjectes i encollides, són capaces d’instruir els seus alumnes d’allò que elles mateixes ignoren? Uns pedants, envilits als ulls mateixos d’aquells que els han confiat els seus infants, estan en situació d’inspirar als seus alumnes el desig de la glòria, de la noble emulació, els sentiments generosos, que són la font de totes les qualitats útils a la república? Els ensenyaran a estimar el bé públic, a servir la pàtria, a conèixer els deures de l’home i del ciutadà, del pare de família i dels infants, dels senyors i dels servidors? No, sens dubte; de les mans d’aquests guies ineptes i menyspreables només veiem sortir ignorants supersticiosos, els quals, si han aprofitat les lliçons que han rebut, no saben res de les coses necessàries per a la societat de la qual es convertiran en membres inútils. A qualsevol lloc que dirigim les nostres mirades, veurem l’estudi de les qüestions més importants per a l’home totalment negligit.

La moral, sota la qual incloc també la política, no compta gairebé per a res en l’educació europea; l’única moral que s’ensenya als cristians és aquesta moral exaltada, impracticable, contradictòria, incerta, que veiem continguda a l’Evangeli, que només aprofita –crec que ho he demostrat– per degradar l’esperit, per tornar la virtut odiosa, per formar esclaus abjectes, per destruir l’energia de l’ànima; o bé, si se sembra en esperits ardents, només engendra fanàtics turbulents, capaços de destruir els fonaments de les societats. Malgrat la inutilitat i la perversitat de la moral que el cristianisme ensenya als homes, els seus partidaris gosen dir-nos que sense religió no es poden tenir bons costums. Però, que és tenir costums, en el llenguatge dels cristians? És pregar sense aturador, és freqüentar els temples, és fer penitència, és abstenir-se dels plaers, és viure recollit i retirat. Quin bé resulta per a la societat d’aquestes pràctiques, que hom pot observar sense tenir una ombra de virtut? Si costums d’aquesta mena condueixen al cel, són ben inútils a la terra. Si això són les virtuts, cal reconèixer que sense religió no hi ha virtuts. Però, d’altra banda, es pot observar fidelment tot allò que recomana el cristianisme sense tenir cap de les virtuts que la raó ens mostra com a necessàries per al sosteniment de les societats polítiques. Cal, doncs, distingir bé la moral religiosa de la moral política: la primera fa els sants, l’altra els ciutadans; l’una fa uns homes inútils o fins i tot perjudicials per al món, l’altra ha de tenir per objecte formar membres útils per a la societat, actius, capaços de servir-la, que complesquen els deures d’esposos, de pares, d’amics, d’associats, independentment de quines siguen les seues opinions metafísiques, les quals –per més que diga la teologia– són força menys segures que les regles invariables del seny.

De fet, és cert que l’home és un ésser social, que en totes les coses busca la felicitat, que fa el bé quan hi troba el seu interès, que només és dolent tan sovint pel fet que sense ser-ho es veuria obligat a renunciar al seu benestar. Admès això, que l’educació ensenye als homes a conèixer les relacions que existeixen entre ells, i els deures que deriven d’aquestes relacions; que el govern, amb ajut de les lleis, de les recompenses i de les penes, confirme les lliçons donades per l’educació; que la felicitat acompanye les accions útils i virtuoses; que la vergonya, el menyspreu i la punició castiguen el crim i el vici: llavors els homes tindran una moral humana, fonamentada en la seua pròpia natura, en les necessitats de les nacions, en interès dels pobles i d’aquells que els governen. Aquesta moral, independent de les nocions sublims de la teologia, potser no tindrà res en comú amb la moral religiosa, però la societat no perdrà res amb aquesta darrera moral, que, com s’ha provat, s’oposa a cada moment a la felicitat dels estats, al repòs de les famílies i a la unió dels ciutadans.

Un sobirà, a qui la societat ha confiat l’autoritat suprema, té a les mans els grans mòbils que actuen sobre els homes; té més poder que els déus per establir i reformar els costums. La seua presència, les seues recompenses, les seues amenaces..., què dic? Una sola mirada seua és molt més poderosa que tots els sermons dels capellans. Els honors d’aquest món, les dignitats, les riqueses, actuen molt més fortament sobre els més religiosos dels homes que totes les esperances pomposes de la religió. El cortesà més devot té més por del seu rei que no pas del seu Déu; és, doncs, el sobirà qui ha de predicar, és a ell a qui correspon reformar els costums: seran bons quan el príncep siga ell mateix bo i virtuós, quan els ciutadans reben una educació honesta, que, inspirant-los de bon començament uns principis virtuosos, els habitue a honorar la virtut, a detestar el crim, a menysprear el vici, a témer la infàmia. Aquesta educació no serà infructuosa, des del moment que continuats exemples provaran als ciutadans que és gràcies als talents i a les virtuts que s’atenyen els honors, el benestar, les distincions, la consideració, el favor, i que el vici només condueix al menyspreu i a la ignomínia. És al capdavant d’una nació criada en aquests principis que un príncep il·lustrat serà realment gran, poderós i respectat. Les seues predicacions seran més efectives que no les d’aquells capellans que, des de fa tants segles, declamen inútilment contra la corrupció pública.3

Si els capellans han usurpat al poder sobirà el dret d’instruir els pobles, que aquest reprenga els seus drets, o almenys que no tolere que gaudesquen de manera exclusiva de la llibertat per reglamentar els costums de les nacions i per parlar-los de moral; que la monarquia reprimesca aquests mateixos capellans quan ensenyen màximes visiblement perjudicials per al bé de la societat. Que ensenyen, si els agrada, que el seu Déu es transforma en pa, però que no ensenyen mai que cal odiar o destruir aquells que refusen de creure aquest misteri inefable. Que en la societat cap inspirat tinga la facultat d’alçar els súbdits contra l’autoritat, de sembrar la discòrdia, de trencar els lligams que uneixen els ciutadans entre ells, de torbar la pau pública per les seues opinions. El sobirà, quan vulga, podrà contenir el mateix sacerdoci. El fanatisme és vergonyós quan es veu mancat de suport: el mateixos capellans esperen del príncep els objectes del seu desig, i la majoria d’ells estan sempre disposats a sacrificar-li els pretesos interessos de la religió i de la consciència quan consideren aquest sacrifici necessari per a la seua fortuna.

Si em diuen que els prínceps es creuran sempre interessats a mantenir la religió i controlar els seus ministres, si més no per política, fins i tot estant interiorment desenganyats, respondré que és fàcil de convèncer els sobirans per una pila d’exemples que la religió cristiana ha estat cent vegades perjudicial a altres semblants a ells, que el sacerdoci ha estat i serà sempre el rival de la reialesa, que els sacerdots cristians són per essència els súbdits menys submisos; respondré que és fàcil fer notar a tot príncep il·lustrat que el seu veritable interès és comandar uns pobles feliços, que és del benestar que ell els procura d’on dependrà la seua seguretat i la seua grandesa; en una paraula, que la seua felicitat està lligada a la del seu poble, i que al capdavant d’una nació composta de ciutadans honestos i virtuosos serà molt més fort que al capdavant d’un ramat d’esclaus ignorants i corromputs als quals és obligat enganyar per poder-los contenir, i als quals cal omplir de mentides per arribar al que hom pretén.

Així doncs, no perdem l’esperança que algun dia la veritat s’obrirà pas fins al tron. Si les llums de la raó i de la ciència troben tantes dificultats per arribar als prínceps és perquè els capellans interessats i els cortesans famèlics intenten retenir-los en una perpètua infantesa, els mostren el poder i la grandesa en quimeres i els desvien dels objectius necessaris per a la seua veritable felicitat. Tot sobirà que tinga el valor de pensar per ell mateix, veurà que el seu poder serà sempre inestable i precari, mentre únicament trobe suport entre els fantasmes de la religió, els errors dels pobles i els capricis del sacerdoci. Veurà els inconvenients d’una administració fanàtica, que fins ací només ha format ignorats presumptuosos, cristians obstinats i sovint turbulents, ciutadans incapaços de servir l’Estat, pobles imbècils, disposats a rebre els estímuls d’uns guies que els perden; veurà els recursos immensos que posarien en les seues mans els béns llargament usurpats a la nació per uns homes inútils, que sota pretext d’instruir-la, l’enganyen i la devoren.4 En comptes d’aqueixes institucions religioses, de les quals el sentit comú s’avergonyeix, que només han servit per recompensar la peresa, per mantenir la insolència i el luxe, per afavorir l’orgull sacerdotal, un príncep ferm i savi establirà unes institucions útils a l’Estat, adequades per fer brostar els talents, per formar el jovent, per recompensar els serveis i les virtuts, per consolar els pobles, per crear ciutadans.

Presumesc, senyor, que aquestes reflexions em disculparan als vostres ulls. Únicament pretenc l’atenció d’aquells que es creuen interessats en els mals dels seus conciutadans; no són ells els que busque convèncer: no és possible provar res a uns homes viciosos i desenraonats. Tinc la gosadia d’esperar que deixareu de considerar perillós el meu llibre i totalment quimèriques les meues esperances. Molts homes sense costums han atacat la religió perquè contrariava les seues inclinacions, molts savis l’han menyspreada perquè els semblava ridícula, moltes persones l’han contemplada amb indiferència, perquè no han advertit els seus veritables inconvenients: com a ciutadà, jo l’ataque perquè em sembla perjudicial per a la felicitat de l’Estat, enemiga dels progressos de l’esperit humà, oposada a la sana moral, de la qual els interessos de la política no poden mai separar-se. Només em queda dir-vos, amb un poeta enemic, com jo, de la superstició:

si tibi vera videntur,

dede manus, et si falsa est, accingere contra.

Lucreci, De rerum natura II,

Sóc, senyor ..... etc.

París, 4 de maig del 1758.

1 He exposat aquesta veritat amb tota claredat en les meues Recerques sobre l’origen del despotisme oriental.

2 Quan ens queixem dels desordres dels capellans, ens tanquen la boca dient-nos «cal fer el que diuen, no el que fan». Quina confiança podríem tenir en uns metges que, quan pateixen els mateixos mals que nosaltres, no es volen servir mai dels remeis que ells mateixos prescriuen?

3 Quintilià diu: «Quidquid principes faciunt, praecipere videtur». Els prínceps sembla que ordenen de fer tot allò que ells mateixos fan.

4 Algunes persones han cregut que el clergat podia de vegades servir de fre al despotisme, però l’experiència ens prova que aquest cos ha vetllat sempre per ell mateix. L’interès de les nacions i el dels bons sobirans troba que aquest cos no és bo absolutament per a res.