Читать книгу El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana - Paul Thiry d'Holbach - Страница 6

CAPÍTOL 1

De la necessitat d’examinar la religió i dels obstacles que hom troba en aquest examen

Un ésser raonable hauria de proposar-se en totes les seues accions la pròpia felicitat i la dels seus semblants. La religió, que tot concorre a mostrar-nos com a l’objecte més important per a la nostra felicitat temporal i eterna, només presenta avantatges per a nosaltres en la mesura que fa la nostra existència feliç en aquest món i que ens assegura que complirà les promeses falagueres que ens fa per l’altre. Els nostres deures envers el Déu que considerem senyor dels nostres destins només poden fonamentar-se sobre els béns que esperem o sobre els mals que temem de la seua part: cal, doncs, que l’home examine els motius de les seues esperances i de les seues temences; ha de consultar a dit efecte l’experiència i la raó, les úniques que poden guiar-lo ací baix; pels avantatges que la religió li procura en el món visible que habita, podrà jutjar sobre la realitat d’aquells que li fa esperar en el món invisible, cap al qual li ordena de dirigir la seua mirada.

Els homes, la gran majoria, només mantenen la seua religió per costum; mai ho han examinat seriosament les raons que els hi lliguen, els motius de la seua conducta, els fonaments de les seues opinions: així, el que tots consideren com a més important, ha estat sempre allò en què més han temut aprofundir; segueixen el camí que els seus pares els han traçat, creuen perquè els han dit des de la infantesa que calia creure; esperen, perquè els seus antecessors han esperat; tremolen perquè els seus avantpassats han tremolat; gairebé mai no s’han molestat a adonar-se dels motius de la seua creença. Poquíssims homes tenen l’oportunitat d’examinar o la capacitat de considerar els objectes de la seua veneració habitual, de la seua afecció poc raonada, de les seues pors tradicionals; les nacions sempre es veuen arrossegades pel torrent del costum, de l’exemple, del prejudici: l’educació habitua l’esperit a les opinions més monstruoses, com el cos a les actituds més incòmodes; tot el que ha durat llarg temps sembla sagrat als homes, se creurien culpables si portessen les seues mirades temeràries a coses revestides del segell de l’antiguitat; previnguts en favor de la saviesa dels seus pares, no tenen la presumpció d’examinar després d’ells; no veuen que l’home ha estat sempre enganyat pels seus prejudicis, per les seues esperances i per les seues temences, i que les mateixes raons li han fet gairebé sempre impossible aquest examen.

L’home corrent, ocupat en els treballs necessaris per a la seua subsistència, atorga una confiança cega a aquells que pretenen guiar-lo, deixa descansar sobre aquests la preocupació de pensar per ell, subscriu sense dificultats tot allò que li manen; creuria ofendre el seu Déu si dubtés un sol instant de la bona fe dels que parlen en el seu nom. Els grans, els rics, la gent de món, encara que són més il·lustrats que la gent del poble, estan interessats a conformar-se als prejudicis rebuts, i fins i tot a mantenir-los; o bé, lliurats a la mol·lície, a la dissipació i als plaers, són totalment incapaços d’ocupar-se d’una religió que fan cedir sempre davant de les seues passions, de les seues inclinacions, i al desig de divertir-se. Durant la infantesa rebem totes les impressions que volen donar-nos, no tenim ni la capacitat ni l’experiència, ni el valor necessaris per dubtar del que ens ensenyen aquells sota la dependència dels quals ens posa la nostra feblesa. Durant l’adolescència, les passions fogoses i l’embriagament continuat dels nostres sentits ens impedeixen pensar en una religió massa espinosa i massa trista perquè ens ocupe agradablement: si per casualitat un home jove l’examina, és sense continuïtat o amb parcialitat; un colp d’ull superficial li treu el gust per un objecte tan poc plaent. En l’edat madura, preocupacions diferents, noves passions, idees d’ambició, de grandesa, de poder, de desig de riqueses, de les ocupacions continuades, acaparen tota l’atenció de l’home fet, o no deixen sinó pocs moments per pensar en aquesta religió, en la qual no té mai el lleure per aprofundir. En la vellesa, les facultats entumides, els costums identificats amb la màquina, els òrgans afeblits per l’edat i les malalties ja no ens permeten remuntar a la font de les nostres opinions arrelades; la por de la mort, que tenim davant dels ulls, tornaria per altra banda molt sospitós un examen normalment presidit pel terror.

És així que les opinions religioses, una vegada admeses, es mantenen durant una llarga sèrie de segles; és així que d’una època a una altra les nacions es transmeten idees que mai no han examinat; creuen que llur felicitat està lligada a institucions en les quals un examen més madur mostraria la font de la major part dels seus mals. L’autoritat encara ve a donar suport als prejudicis dels homes, els prohibeix l’anàlisi, els força a la ignorància, està sempre disposada a castigar tot aquell que intenta treure’ls de l’error.

Que no ens sorprenga, doncs, si veiem sempre l’error identificat amb la raça humana; tot sembla concórrer per eternitzar la seua ceguesa, totes les forces es reuneixen per amagar-li la veritat: els tirans la detesten i l’oprimeixen, perquè gosa discutir els seus drets injustos i quimèrics, el sacerdot la prohibeix perquè redueix al no-res les seues pretensions fastuoses; la ignorància, la inèrcia i les passions dels pobles els tornen còmplices d’aquells que estan interessats a en-cegar-los per tenir-los sota el jou i per treure partit de les seues dissorts: per això les nacions gemeguen sota mals hereditaris als quals mai no pensen a posar-hi remei, siga perquè no en coneixen l’origen, siga per- què el costum les habitua a la desgràcia i els treu fins i tot el desig d’alleujar-la.

Si la religió és l’objecte més important per a nosaltres, si influeix necessàriament en tota la conducta de la vida, si les seues influències s’estenen no solament a la nostra existència en aquest món, sinó també a aquella que l’home es promet a continuació, no hi ha sens dubte res que demane un examen més seriós de la nostra part; tanmateix de totes les coses, aquesta és en la que els homes mostren més credulitat; el mateix home que podria aportar l’examen més seriós en la cosa que menys toca al seu benestar, no es pren cap molèstia per assegurar-se dels motius que el determinen a creure o a fer unes coses de les quals –segons la seua confessió– depèn la seua felicitat temporal i eterna; es remet cegament a aquells que la casualitat li ha donat com a guies, descarrega sobre ells la preocupació de pensar per ell mateix, i arriba a considerar un mèrit la seua peresa mateixa i la seua credulitat: en matèria de religió, els homes presumeixen de mantenir-se sempre en la infantesa i en la barbàrie.

Tanmateix hi hagué en tots els segles homes que, havent-se lliurat dels prejudicis dels seus conciutadans, van gosar mostrar-los la veritat. Però què podia fer la seua feble veu contra els errors mamats amb la llet, confirmats pel costum, autoritzats per l’exemple, enfortits per una política sovint còmplice de la seua ruïna? Els crits imponents de la impostura van reduir aviat al silenci aquells que van voler reclamar en favor de la raó; fou debades que el filòsof va provar d’inspirar als homes valor, mentre que els seus capellans i els seus reis els obligaren a tremolar.

El mitjà més segur d’enganyar els homes i de perpetuar els seus prejudicis és enganyar-los des de la infantesa; entre gairebé tots els pobles moderns l’educació sembla tenir com a únic objectiu formar fanàtics, devots, monjos, és a dir, homes perjudicials o inútils per a la societat: els prínceps mateixos, comunament víctimes de l’educació supersticiosa que hom els dóna, romanen tota la vida en la ignorància més pregona dels seus deures i dels veritables interessos dels seus estats; imaginen que ho han fet tot pels seus súbdits si els omplin l’esperit d’idees religioses, que fan el paper de bones lleis, i dispensen els seus senyors de la molesta preocupació de governar-los bé. La religió sembla imaginada només per tornar els sobirans i els pobles igualment esclaus del sacerdoci; aquest només s’ocupa de suscitar obstacles continuats a la felicitat de les nacions; allà on regna, el sobirà no té sinó un poder precari, i els súbdits estan desproveïts d’activitat, de ciència, de grandesa d’ànima, d’industriositat, en un mot, de les qualitats necessàries per al sosteniment d’una societat.

Si en un Estat cristià es veu cap activitat, si hom hi troba alguna ciència, si es poden trobar costums socials, és perquè, a despit de les seues opinions religioses, la natura, sempre que pot, recondueix els homes a la raó i els obliga a treballar per la seua pròpia felicitat. Totes les nacions cristianes, si fossen conseqüents amb els seus principis, haurien d’estar immergides en la més profunda inèrcia; les nostres contrades estarien habitades per un petit nombre de pietosos salvatges, que només es trobarien per a perjudicar-se. En efecte, per què cal ocupar-se d’un món que la religió mostra als seus deixebles només com a lloc de pas? Quina pot ser la industriositat d’un poble a qui hom repeteix cada dia que el seu Déu vol que pregue, que s’afligesca, que visca en el temor, que gemegue sense parar? Com podria subsistir una societat composta d’homes als quals s’ha persuadit que cal tenir fervor per la religió, i que cal odiar i destruir els seus semblants per les seues opinions. En definitiva, com es pot esperar humanitat, justícia o virtuts d’una colla de fanàtics als quals hom proposa, com a model, un Déu cruel, dissimulat, malvat, que es complau a veure com vessen les llàgrimes les seues dissortades criatures, que els posa paranys, que les castiga per caure-hi, que ordena el robatori, el crim i el carnatge? Aquests són, tanmateix, els trets sota els quals el cristianisme ens pinta el Déu que va heretar dels jueus. Aquest Déu ha estat un soldà, un dèspota, un tirà a qui tot li ha estat permès; amb tot, hom ha fet d’aquest Déu el model de la perfecció, s’han perpetrat en els seu nom els crims més repugnants, i els més grans forfets han estat sempre justificats, des del moment que s’han comès per sostenir la seua causa o per merèixer el seu favor.

Així, la religió cristiana, que presumeix de prestar un suport infrangible a la moral i de presentar als homes els més poderosos motius per excitar-los a la virtut, ha estat per a ells una font de divisions, de bogeries i de crims; sota el pretext de portar-los la pau, només els ha portat furor, odi, discòrdia i guerra; els ha proporcionat mil mitjans enginyosos per turmentar-se, ha escampat sobre ells plagues desconegudes pels seus pares, i el cristià –si hagués tingut un bri d’enteniment– hauria trobat a faltar mil vegades la pacífica ignorància dels seus antecessors idòlatres.

Si els costums dels pobles no han tret cap guany de la religió cristiana, el poder dels reis, del qual aquesta pretén ser el suport, no n’ha tret majors avantatges; es van establir en cada Estat dos poders distints; el de la religió, fonamentat sobre Déu mateix, va superar gairebé sempre el del sobirà; aquest va veure’s forçat a convertir-se en servidor dels capellans, i cada volta que va refusar doblegar el genoll davant d’ells, va ser proscrit, despullat dels seus drets, exterminat per uns súbdits que la religió excitava a la revolta o per fanàtics en les mans dels quals aquesta posava el coltell. Abans del cristianisme, el sobirà de l’Estat va ser generalment el sobirà del capellà, des que el món és cristià, el sobirà no és sinó el primer esclau del sacerdoci, l’executor de les seues venjances i dels seus decrets.

Concloem, doncs, que la religió cristiana no té cap títol per presumir dels avantatges que procura a la moral o a la política. Arrenquem-li, doncs, el vel amb què es cobreix, remuntem a les seues fonts, analitzem els seus principis, seguim-la en el seu camí, i trobarem que, fonamentada en la impostura, la ignorància i la credulitat, no ha estat ni serà mai útil sinó als ho-mes que es creuen interessats a enganyar el gènere humà; que no pararà mai de causar els majors mals a les nacions, i que, en comptes de la felicitat que els havia promès, només serveix per embriagar-les de furor, per sumir-les en el deliri i el crim, per fer-les ignorar els seus veritables interessos i els seus deures més sants.