Читать книгу La vida secreta dels arbres - Peter Wohlleben, Peter Wohlleben - Страница 12

La calma dels arbres també s’expressa en la reproducció, ja que la planifiquen com a mínim un any abans. El fet que ho facin o no ho facin totes les primaveres depèn de les espècies. Així doncs, mentre que les coníferes intenten enviar cada any les seves llavors de viatge, els arbres de fronda segueixen una altra estratègia. Abans de florir, decideixen entre tots si s’hi posen la pròxima primavera o millor s’esperen un o dos anys. Els arbres del bosc s’estimen més florir tots alhora perquè d’aquesta manera es poden barrejar els gens de molts individus. És el que fan les coníferes, però els arbres de fronda han de tenir també en compte un altre element: els porcs senglars i els cabirols. Aquest animals es tornen bojos pels aglans i les fages, que els ajuden a acumular greix de cara a l’hivern. Els fruits dels roures i dels faigs contenen fins a un 50% d’olis i midó, més que cap altre aliment, i per això se’n deleixen. A la tardor, sovint exploren zones senceres de bosc i ho arrasen tot, de manera que a la primavera no pot germinar gairebé cap llavor. Per això els arbres es posen d’acord. Si no floreixen cada any, els porcs senglars i els cabirols no es poden preparar per quan arribi el fred. Les femelles prenyades han de passar l’hivern amb pocs aliments i algunes no se’n surten, de manera que la descendència es manté limitada. Quan tots els faigs i els roures floreixen finalment i produeixen fruits, els pocs herbívors que queden no se’ls poden cruspir tots i sempre queden prou llavors amagades que poden germinar. Aquests anys, la taxa de natalitat de porcs senglars pot arribar a triplicar-se perquè a l’hivern hi ha menjar de sobres als boscos. Antigament, els pagesos aprofitaven la benedicció d’aquest anys per treure els porcs domèstics als boscos, on s’engreixaven alimentant-se de fruits silvestres abans de la matança. L’any següent, la població de porcs senglars acostuma a caure un altre cop en picat perquè els arbres s’agafen un nou període sabàtic i el terra del bosc queda buit.

La floració en intervals d’uns anys també té greus conseqüències per als insectes, sobretot per a les abelles. Els passa el mateix que als porcs senglars: uns anys de descans fan que la població decaigui. O millor dit, faria, perquè les abelles mai poden formar grans poblacions al bosc. El motiu és que els boscos autèntics passen d’aquests petits ajudants. De què els serveixen uns quants insectes pol·linitzadors quan s’obren milions de flors al llarg de centenars de quilòmetres quadrats? Als arbres se’ls ha d’acudir una estratègia més eficaç i que no els reclami res a canvi. I què millor que acceptar l’ajuda del vent, que aixeca una polseguera de pol·len i el porta als arbres veïns? El vent encara té un altre avantatge i és que també bufa amb baixes temperatures, fins i tot a 12º sota zero, un valor que les abelles consideren massa fred i les obliga a quedar-se a casa. Probablement, aquest és el motiu pel qual les coníferes també adopten aquesta estratègia, tot i que realment no els caldria perquè floreixen gairebé cada any. A més, no han de témer els porcs senglars perquè les petites llavors que produeixen no són una font d’alimentació atractiva, tot i que hi ha ocells que en mengen; per exemple, el trencapinyes o bectort, que claven el seu bec corbat i fort a les pinyes i en treuen les llavors. Ara bé, tenint en compte la quantitat que en produeixen, no sembla que els ocells siguin un gran problema. I com que gairebé a cap animal li ve de gust omplir el rebost amb llavors de coníferes per passar l’hivern, els arbres les deixen anar tranquil·lament, dotades d’una mena d’ales que fan que caiguin de les branques molt a poc a poc i que el vent se les pugui endur fàcilment. En qualsevol cas, les coníferes no necessiten fer pauses com els faigs o els roures.

A més, com si també volguessin superar en la reproducció els arbres de fronda, les coníferes produeixen quantitats ingents de pol·len. Aleshores, només que bufi un vent suau sobre els boscos de coníferes en flor, s’aixequen uns núvols de pols enormes i fa l’efecte que hi hagi foc sota les capçades. Com es pot evitar l’endogàmia enmig d’aquest desordre? Els arbres han perdurat fins ara perquè han mantingut una gran diversitat genètica dintre d’una mateixa espècie. Si tots alliberen el pol·len alhora, les minúscules llavors de tots els exemplars es barregen i arriben a les capçades de tots els arbres. Ara bé, el pol·len es concentra sobretot al voltant de l’arbre que l’allibera, amb la qual cosa pot acabar fecundant les flors femenines del mateix. I, com que no és això el que volen pel motiu que he esmentat abans, les coníferes han desenvolupat diverses estratègies per evitar-ho. Per exemple, les pícees aposten per la planificació temporal. Les flors masculines i les flors femenines broten amb uns dies de diferència, de manera que les darreres són fecundades majoritàriament pel pol·len d’altres exemplars. Els cirerers de bosc no tenen aquesta possibilitat, ja que els òrgans sexuals masculins i femenins es troben a la mateixa flor. Però es refien dels insectes i són de les poques espècies de bosc que es deixen pol·linitzar per les abelles. Ara bé, quan els insectes n’escorcollen sistemàticament les capçades, és inevitable que també hi escampin el pol·len. Amb tot, els cirerers són molt sensibles i noten quan els amenaça el perill de l’endogàmia. Examinen els grans de pol·len que cauen sobre l’estigma de l’aparell reproductor femení de la flor i hi penetren cap a l’ovari amb el tub pol·línic per créixer allà. Si el pol·len és del mateix arbre, el procediment s’atura i el pol·len s’atrofia. Només es tolera el pol·len amb una herència genètica aliena, que produirà llavors i fruits amb èxit. Però, com ho distingeixen els arbres? Fins ara, no se sap amb certesa. Només se sap que els gens s’activen i no poden continuar. També podríem dir que els arbres ho noten. Igual que nosaltres. O potser l’amor físic no significa res més que alliberar substàncies químiques que activen secrecions corporals? Sigui com sigui, les vivències dels arbres durant la reproducció es mantindran durant molt temps en el terreny de les especulacions.

Algunes espècies eviten l’endogàmia de manera molt conseqüent: cada individu té un únic gènere. Per exemple, hi ha salzes masculins i salzes femenins, que mai es podran reproduir sols, sinó que ho han de fer amb altres arbres. Amb tot, cal dir que els salzes no són ben bé arbres de bosc. Pertanyen a una espècie pionera, és a dir, creixen en indrets on encara no hi ha bosc. Com que en aquestes superfícies hi ha milers d’arbustos i herbes que atrauen les abelles amb les seves flors, els salzes també aposten per la pol·linització a través d’insectes. Ara bé, amb això sorgeix un problema, ja que les abelles han de volar primer cap als arbres masculins, n’han d’agafar el pol·len i l’han de transportar fins als salzes femenins. Si ho fessin al revés, no hi hauria fecundació. Com s’ho maneguen si els dos gèneres han de florir alhora? Els científics han descobert que tots els salzes segreguen una substància que atrau les abelles. Quan els insectes s’hi acosten, es poden orientar visualment. Per això els salzes masculins s’escarrassen a produir aments, unes inflorescències unisexuals amb aspecte d’espiga que, en aquest cas, són d’un groc llampant. Amb això criden l’atenció de les abelles, que hi van a fer el seu primer àpat de nèctar. Després se n’aparten i es dirigeixen a les discretes flors verdoses dels arbres femenins.⁷

Evidentment, en els tres exemples comentats hi pot haver casos d’endogàmia tal com la coneixem en el cas dels mamífers, és a dir, dintre d’una població emparentada. Però aquí entren el joc tant el vent com les abelles, que recorren grans distàncies i procuren que almenys una part dels arbres rebi el pol·len de parents molt llunyans, de manera que el patrimoni gènic sempre es renova. Només poden perdre la seva diversitat les poblacions aïllades d’espècies rares amb pocs exemplars, i aleshores es tornen vulnerables i finalment s’extingeixen al cap d’uns segles.

7. «Neue Studie zu Honigbienen und Weidenkätzen», Universitat de Bayreuth, comunicat de premsa núm. 098/2014, de 23-05-2014.