Читать книгу La vida secreta dels arbres - Peter Wohlleben, Peter Wohlleben - Страница 8

Quan vaig començar la meva carrera professional com a enginyer forestal, en sabia tant de la vida secreta dels arbres com un carnisser dels sentiments dels animals. La silvicultura moderna produeix fusta, és a dir, tala arbres i en planta de nous. Si llegim revistes especialitzades, de seguida ens farà l’efecte que el benestar del bosc només interessa quan és necessari per obtenir-ne una explotació òptima. Amb això n’hi ha prou per al dia a dia dels forestals, que s’acaben malacostumant a veure-ho d’aquesta manera. Si cada dia has de taxar centenars d’avets, faigs, roures o pins, tenint en compte només si són bons per a la serradora i quin és el seu valor de mercat, la teva visió queda limitada.

Fa uns vint anys vaig començar a organitzar excursions de supervivència i rutes en què els turistes s’allotjaven en cabanyes de fusta. Després, també em vaig encarregar d’un bosc columbari, on s’enterren urnes amb les cendres de difunts, i d’algunes reserves de bosc primari. Les converses amb els visitants van fer que canviés radicalment la meva visió del bosc. Els excursionistes s’entusiasmaven amb els arbres torts i plens de nusos que jo hauria classificat a la categoria d’exemplars de poc valor. I vaig aprendre a no fixar-me únicament en els troncs i la seva qualitat, sinó també en les arrels extravagants, en les formes de creixement inusuals o en el tou de molsa que cobria l’escorça. L’amor a la natura, que ja sentia als sis anys, es va revifar. De sobte vaig descobrir un munt de meravelles que gairebé no em sabia explicar. A més, la Universitat d’Aquisgrà va començar a fer treballs de recerca en el meu districte. Moltes qüestions van obtenir resposta, però en van sorgir moltes més. La meva feina de forestal va tornar a ser apassionant, cada dia al bosc es convertia en un viatge d’exploració. I també implicava enfocar l’explotació forestal amb un respecte poc habitual. Si saps que els arbres pateixen i tenen memòria, i que els pares viuen amb els seus fills, no els pots talar com si res ni destrossar-ne l’entorn amb maquinària pesada. Fa dues dècades al meu districte no n’entra cap, i quan s’ha de talar un arbre, els llenyataires ho fan amb molta cura i amb ajuda de cavalls. Un bosc saludable, potser fins i tot feliç, és molt més productiu, i això es tradueix en més ingressos. Aquest argument va convèncer la institució per a la qual treballo, el municipi de Hümmel, i en aquesta petita localitat de les muntanyes d’Eifel ja no es contempla cap altra forma d’explotació. Els arbres respiren tranquils i revelen encara més secrets, sobretot els grups que viuen en noves reserves naturals, on ningú els destorba. Mai deixaré d’aprendre d’ells i mai hauria somiat que arribaria a saber tot el que he descobert fins ara sota la coberta que formen amb el seu fullatge.

Us convido a compartir la felicitat que ens poden donar els arbres. I qui sap si la pròxima vegada que camineu pel bosc no descobrireu també petites i grans meravelles.