Читать книгу Les marques ONGD - Pilar Alfonso Escuder - Страница 10

Pròleg

CARLOS GÓMEZ GIL

Durant massa anys, la investigació sobre les ONG en la nostra societat ha estat allunyada de les universitats i del món acadèmic. A diferència d'altres països del nostre entorn, no hi ha estructures universitàries estables que vagen analitzant de manera continuada aquest important espai d'intervenció social, rellevant també per les seues repercussions polítiques i econòmiques. La precarietat històrica que ha envoltat el món de les ONG a Espanya, la dimensió altruista i caritativa que s'associa al seu treball, junt amb el fet que fins a dates ben recents ha estat vist com un espai inferior per a les ciències socials, són factors que hi han influït sens dubte. Però també és cert que les universitats no han donat la rellevància científica al seu estudi, alhora que no pocs professors universitaris han considerat que tot allò que s'ha relacionat amb la solidaritat pertany a espais aliens a l'acadèmia, o almenys allunyats de la part dura i prestigiosa de l'acadèmia.

Per si tot això no fóra prou, el món de la cooperació i de les ONG és extremadament refractari a les crítiques i a les anàlisis empíriques, ja que considera que l'èpica de la seua labor és un legitimador d'actuacions i responsabilitats. Això és una cosa bastant singular en el model espanyol d'ONG, on, llevat de comptades i qualificades excepcions, el sector ha avançat sense tenir en compte una necessària consciència crítica sobre intervencions que no poques vegades circulen sobre el tall d’allò que és èticament desitjable i allò que és moralment admissible, de manera que tot l’aparell burocràtic i justificador de subvencions es confon amb una anàlisi crítica i valorativa de polítiques i actuacions, necessària per a evitar disfuncions, corregir el rumb de les intervencions i ajudar en la presa de decisions. Fins i tot, no és infreqüent en cursos universitaris i de postgrau que a l’hora d’entrar en el terreny de sotmetre a revisió crítica intervencions del món de la solidaritat, de la cooperació i de les ONG hi haja qui s’incomode, al·legant que això no s’ha de dur a terme amb actuacions tan belles i necessàries en un món sotmés per les injustícies i el patiment.

No obstant això, a poc a poc, l'estudi de les ONG s'ha anat fent un lloc en el món acadèmic gràcies a l'interés d'alguns investigadors i amb l'ajut de magnífiques tesis doctorals, algunes de les quals amb el pas del temps han culminat en llibres més divulgatius, que en determinats casos han tingut una notable incidència en l'opinió pública i en el sector. És cert que això no cobreix aquell buit que ens continua diferenciant d'altres països, però almenys ha permés reconstruir a poc a poc la història i l'anàlisi empírica sobre les ONG al nostre país. El treball de Pilar Alfonso Escuder entra per mèrit propi en aquest terreny, pel fet de procedir d'un dilatat treball d'investigació doctoral que va permetre a la seua autora presentar i defensar brillantment la seua tesi a la Universitat de València, i obtenir amb això el títol de doctora.

Conec molt de prop aquest treball des que fa uns deu anys l'autora va contactar amb mi per demanar-me que codirigira la seua tesi doctoral, una proposta que vaig rebutjar per diferents motius. No obstant això, Pilar va continuar comptant amb mi per donar suport al seu treball, realitzar consultes i utilitzar els meus llibres i articles, fins que finalment va tenir la generositat, junt amb el seu director de tesi, el professor Antonio Méndez Rubio, de proposar-me com a president del tribunal de lectura de la seua tesi doctoral, que va tenir lloc al setembre de 2013 a la Universitat de València. Precisament en la meua intervenció vaig animar la investigadora que no deixara de publicar la seua tesi, en una edició abreujada que permetera facilitar l'accés a un treball singular pel seu compromís arriscat i valent, dotat d'una brillantor que l'ha portat a endinsar-se en espais i territoris controvertits en el coneixement de les ONG, que han obtingut una escassa atenció en les investigacions acadèmiques a Espanya. I tot això malgrat que els temes que aborda formen part de debats socials i polítics sovint no exempts de polèmica i controvèrsia, com han recollit els mitjans de comunicació.

Nascudes d'un esperit solidari amb ambició de canvi, les ONG són un fenomen de la societat global, exponent de les profundes transformacions que s'han produït en la governança i en el conjunt de la societat. La seua evolució s'ha fet desplaçant-se cap a una aparent «neutralitat política» a mesura que les seues activitats es feien més necessàries i la seua organització més complexa. Icones de la solidaritat per excel·lència, és inqüestionable el paper crucial de les ONG nacionals i transnacionals en els canvis socials i econòmics que han tingut lloc en les darreres dècades, impulsant i donant suport a canvis d'una enorme importància, de vegades gens prosaics. És per això que no hem d'entendre les ONG únicament com un fenomen associatiu motivat per la solidaritat dels seus membres, sinó també, i potser cada vegada més, com una resposta a l'evolució dels estats, al costat de l'avanç dels mercats en plena globalització.

El debat i l'anàlisi sobre les ONG ha estat sovint excessivament minimalista i sense matisos, presoner de discursos tan interessats com escassament científics que ens han impedit comprendre adequadament els patrons d'intervenció que han protagonitzat, així com els models i les polítiques que han alimentat, sota aquell discurs «políticament correcte» que l'autora assenyala encertadament que ha amerat tot el sector com les onades que abracen les platges, en un intent per eliminar debats substantius que s'endinsen en claus interpretatives rellevants. Aquest podria ser l'exemple més palpable de la immaduresa del fenomen de les ONG a Espanya, que, com la rajola, també ha viscut la seua bombolla, i que s'enfronta ara a la seua particular crisi, en oposició al que se'ns repeteix interessadament dia rere dia des de responsables polítics que parlen d'una inexistent edat d'or per a les ONG.

Al contrari, podem afirmar sense cap gènere de dubtes que les ONG estan vivint a Espanya un final de cicle que se suma a un procés de desgast metabòlic accelerat per la crisi que travessem, cosa que moltes organitzacions no són capaces de comprendre, perquè creuen que el problema es redueix exclusivament a una simple qüestió econòmica delimitada per la gasiveria dels donants, l'impagament de les administracions i la retallada de subvencions; però no hi ha res més lluny de la realitat. De fet, escoltar una vegada i una altra aquestes anàlisis tan pobres com reduccionistes evidencia la pobresa intel·lectual que ha envoltat el fenomen de les ONG al nostre país, llevat de comptades i honroses excepcions que resulten cada vegada més cridaneres en el sector. No és casual per això que amb tots els tècnics qualificats que fa anys que treballen en el món de les ONG siguen escassíssims els exemples de persones que han generat pensament, coneixement i reflexió sobre l'espai en què intervenen de manera continuada. En aquest buit hi destaquen persones com el nostre enyorat Miguel Romero, que ho feia des d'una capacitat crítica pràcticament inexistent avui en dia en el món de les ONG a Espanya, generant articles, llibres i publicacions que s'han convertit en imprescindibles.

La popularitat de les ONG no va sorgir només per l'espai operacional en el qual intervenen, ni tan sols per les parcel·les de responsabilitat sobre l'acció social i la solidaritat que l'Estat i les administracions els han transferit, sinó especialment pel suport i l'espai mediàtic que les ONG han tingut, sota criteris de conveniència gens casuals. D'aquesta manera, l'extensió del model de consciència solidària en què es basen les ONG ha estat també un esforç dels mitjans de comunicació, que han recorregut a institucionalitzar informacions, missatges i codis sorgits des d'aquestes organitzacions sota criteris de comunicació de masses en el mercat de la informació. I és en aquest mercat de la comunicació on els valors en què es fonamenta el treball de les ONG s'han convertit en un producte mediàtic més, un producte de consum voraç i fungible entorn de la solidaritat que aquestes ONG encarnen, vinculat a tot l'univers imaginari relacionat amb elles, on a més d'informació s'ofereix també espectacle, productes, entreteniment, diners, publicitat, mercaderies de naturalesa diversa.

Les ONG espanyoles han comprés gradualment aquestes regles, especialment a partir de la seua generalització a mitjan anys vuitanta, i han passat així a incorporar el seu treball en l'espai dels mitjans de comunicació, adaptant per a això de manera progressiva els seus missatges i informacions, les seues imatges i codis, a les necessitats i els requeriments que els mitjans de comunicació de masses han anat fent del seu actiu principal: la solidaritat. Com que les ONG apel·len, reivindiquen i reclamen espais de solidaritat nous, els diferents mitjans de comunicació, especialment la premsa i la televisió, han anat utilitzant aquest espai de solidaritat i justícia social per a rendibilitzar al màxim els seus missatges i les seues informacions entre els seus consumidors, siguen lectors, oients o espectadors. I així, els mitjans de comunicació s'han alimentat progressivament de les ONG i de tots els seus principis, i han procedit per a això a triturar els seus valors, digerir les seues reivindicacions i sintetitzar els seus suports socials i el seu caràcter reivindicatiu, com si es tractara d'un gran estómac. El residu que ha quedat d'aquesta particular digestió ha estat un progressiu «pragmatisme mediàtic i informatiu» assumit per una bona part de les ONG que han tractat d'acomodar les seues informacions, els seus missatges i la seua dimensió reivindicativa a les demandes publicitàries dels mitjans de comunicació, i que han condicionat amb això la seua manera d'actuar i la seua labor social.

En la mesura que el model d'ONG espanyol s'ha caracteritzat pel fet de tenir una base social molt feble, aquestes organitzacions han tractat d'aconseguir rellevància social a partir d'una estratègia d'obtenció d'un eco cada vegada més gran de la seua labor en els mitjans de comunicació, de manera que el creixement i la presència més gran de les ONG en la nostra societat s'ha correspost amb una major visibilitat d'aquestes organitzacions en els mitjans de comunicació. Amb això, s'ha substituït el «suport social» per l'«eco social», sense calcular adequadament el cost que això tenia, amb la creença que tots guanyaven en legitimitat, quan el preu que tot això tenia s'emportava sovint una part important de la legitimitat social d'aquelles mateixes ONG. Nombroses ONG han comprés aquest valor des de fa temps, sense reparar en formes ni en conseqüències, després d'haver-se integrat de ple en un vendaval mediàtic que ha fet miques alguns dels principis que eren presentats com a sagrats per les mateixes ONG. De la mateixa manera que el mercat busca rendibilitat, allò que és mediàtic obté la seua rendibilitat a partir de les màximes audiències, on la solidaritat es converteix en un objecte de consum més en un mercat caracteritzat per una voracitat extremada, pròpia de l'espectacle i de l'entreteniment, i ací les ONG hi tenen molt a perdre.

Precisament aquest llibre s'endinsa en aquest espai tan important com poc estudiat per mitjà d'una anàlisi multimodal de processos que van més enllà de la seua simple dimensió comunicativa i semiòtica dels llenguatges expressius utilitzats a través de la publicitat televisiva protagonitzats per ONG, que han quedat fora, fins avui, d'investigacions acadèmiques. I per a això la investigadora, Pilar Alfonso, desenvolupa un marc conceptual propi capaç d'interpretar la lògica formal de l'objecte d'estudi, fent que el conjunt de la investigació dispose d'un ancoratge teòric sòlid, que transita per diferents disciplines, fent-ho amb un rigor i una solvència destacables derivades, sens dubte, de la fortalesa teòrica i bibliogràfica del conjunt de la investigació. L'autora no defuig espais d'anàlisi, per més controvertits que siguen, i fa anàlisis crítiques de les aportacions a la investigació sobre comunicació publicitària de les ONG, senzillament magnífiques, que farien bé de llegir les ONG que amb tanta freqüència recorren a una publicitat tan indiscriminada com danyosa.

La perspectiva de l'estudi triada, basada en l'anàlisi semiòtica de les marques ONG, analitzant per a això els missatges lingüístics i expressius que duen a terme a través de la publicitat televisiva en un període històric molt important, 1986-2010 (abans d'aquell final de cicle que esmentava adés), permet parlar sense por de la ideologia sociosemiòtica que aquestes organitzacions han dut a terme en la construcció d'un relat solidari que ha tingut unes finalitats molt concretes, com ara captar i gestionar cada vegada més recursos en comptes d'eixamplar la seua base social, oferir vies noves de participació i intervenció efectiva, i augmentar la seua capacitat crítica enfront de les institucions i la societat mateixa. Per a això, s'analitzen alguns exemples d'allò que alguns hem anomenat «pornografia humanitària», protagonitzat per ONG amb causes judicials d'extrema gravetat, però també promogut per ONG que diuen que tenen independència política o econòmica, però que treballen amb fons d'inversió que inverteixen en armes o estan dipositats en paradisos fiscals, per assenyalar alguns exemples. Parlem així d'organitzacions oportunistes que s'han aprofitat de la marca i dels valors que amb un enorme esforç moltes d'aquestes organitzacions han construït durant anys, per a rendibilitzar econòmicament la simpatia social i el suport econòmic que han recollit per mitjà d'actuacions indiscriminades dirigides essencialment a recaptar diners.

És cert que l'anàlisi continguda en aquest llibre es limita a la publicitat televisiva, i que s'ha dut a terme no sense dificultats, però per a realitzar-la s'ha dut a terme un treball de compilació històrica que, per ell mateix, ja mereix el màxim dels elogis (i això és una cosa que de vegades oblidem, la catalogació, documentació i interpretació de fonts historiogràfiques que són imprescindibles per a altres investigadors). La multitud d'exemples analítics utilitzats per l'autora complementen la riquesa argumental i expositiva de la investigació, de manera que s'aconsegueixen vincular anàlisis teòriques i empíriques amb instruments i llenguatges semiòtics utilitzats en publicitat, i s'extrauen conclusions d'una gran utilitat per a diferents disciplines que sobrepassen, amb escreix, l'àrea de coneixement en la qual s'insereix aquesta investigació. Tot això engrandeix més aquesta obra en què l'autora no ha buscat dreceres analítiques ni ha renunciat en cap moment a desenvolupar la seua investigació des d'una rabiosa posició crítica, alimentada per la solidesa del marc teòric i de l'ancoratge metodològic dut a terme, la qual cosa es reflecteix en les conclusions finals, d'interés acadèmic i per al sector.

D'aquesta manera, es proporcionen propostes que han de sumar-se a les que s'han anat fent per a una profunda i necessària revisió d'un sector tan necessitat d'això, i es possibilita que es facen passos cap a una nova generació d'ONG molt més compromeses, molt més militants, molt més polititzades, necessitades d'un rearmament ideològic com a condició necessària per a articular respostes efectives als canvis que s'estan generant i als seus efectes entre els ciutadans, entenent que no hi pot haver ONG sanes en societats malaltes. El sector necessita una profunda reflexió per entendre que, potser, té un paper molt més crucial en el futur d'una societat en canvi, i contribuir amb això a generar una nova agenda política que reforce el paper dels estats com a garants de la convivència i de valors col·lectius essencials representats pel bé comú al qual les ONG han de donar suport, en comptes de treballar per erosionar, soscavar i debilitar els estats dels quals sovint obtenen finançament.

D'aquesta manera, aquest llibre cobreix un important buit analític en el camp de les ciències socials i la comunicació, incorporant categories d'estudi que en altres països ocupen un espai rellevant des de fa temps, però que a Espanya no han obtingut l'atenció adequada ni el necessari rigor científic i analític, i contribuint al mateix temps a substituir així les visions naïf i els discursos políticament correctes, mancats de rigor, amb els quals sovint s'aborden els temes relacionats amb les ONG.

Com assenyala el sociòleg americà Thorstein Veblen en la seua teoria sobre el gust pel treball ben fet, Pilar Alfonso és una d'aquelles persones que han gaudit des que va començar a investigar sobre les ONG, fet que es reflecteix en un treball que només es pot entendre des del rigor, el compromís i la voluntat de generar pensament transformador, elements, tots ells, que necessiten les ONG a Espanya.