Читать книгу Tots a l'escola? - Quintí Casals Bergés - Страница 8

INTRODUCCIÓ

Al llarg de la primera meitat del segle XIX es desenvolupà el pols social, polític i ideològic entre les forces emergents liberals i les tradicionals absolutistes que durant dos segles havien monopolitzat el poder a Espanya. El conflicte tingué diversos enfrontaments armats entre els seguidors d’ambdós bàndols, que ja han estat a bastament estudiats per molts historiadors a nivell sociopolític en els últims anys. El cas de Lleida no és excepcional, atès que la ciutat ja compta amb bones monografies i manuals que radiografien els fets més destacats del període.[1]Però sovint es descura l’anàlisi profund d’un apartat que els dirigents d’aquella societat consideraven tremendament important per als seus interessos, l’educació de la població.

Els programes que presentaven absolutistes i liberals en el primer terç del vuit-cents s’excloïen mútuament. L’arrel del problema reia en una distinta voluntat d’organitzar l’Estat que tenien, per la qual cosa es feia indispensable que un dels grups s’imposés a l’altre i acabés amb la seva resistència. Davant aquest panorama, repetim, es succeïren diversos episodis de xoc armat entre les dues forces sociopolítiques en oposició, que provocaren el govern polític dels uns o els altres fins al 1833.

El pensador liberal Blanco White, des d’Anglaterra on estava exiliat, avisava en 1831 que

el sistema de educación en España tiende, pues, a ensanchar, año tras año, la brecha que ya divide el país en dos partes completamente irreconciliables. La lucha que amenaza consumir los órganos vitales de España no es ni la de los pobres contra los ricos, ni de la burguesía contra la nobleza y la Corte: es una contienda que nace de la antipatía intelectual, promovida enteramente por la oposición entre la educación establecida y aquélla que, apoyada por las reformas mal planeadas, cada español dotado de una mente activa se proporciona como puede a sí mismo.

I també advertia:

Si cualquiera de estos dos bandos tuviera suficiente poder para subyugar al otro, la fiebre intelectual del país sería menos violenta y cabría esperar alguna crisis en fecha no muy lejana; pero ni la Iglesia ni los liberales (pues tales son, en realidad, los dos bandos que se enfrentan) tienen la más remota posibilidad de desarmar al adversario. La contienda continuará, desgraciadamente por tiempo indefinido, durante el cual los dos sistemas rivales de educación que existen en ese país proseguirán la tarea de convertir a una mitad de la población en extraña, extranjera y enemiga de la otra.[2]

Tanmateix, la mort del rei Ferran VII, en 1833, que s’havia mostrat indecís en el seu regnat entre la simpatia que professava per l’absolutisme i la creixent necessitat de regenerar el país per posar-lo al nivell europeu occidental, propicià el moment idoni perquè els liberals prenguessin definitivament el poder, tot i que la reacció tradicionalista no es féu esperar i una llarga i sagnant guerra civil de set anys entre carlins i liberals posà en qüestió el novell sistema polític estatal.

La derrota dels partidaris d’entronitzar Carles, germà del difunt Ferran VII, en 1840, aclarí el panorama i permeté dur a terme les reformes adients per consolidar un Estat liberal, encara que, en comptar amb el suport inicial de la Corona, els retocs legislatius que havien de canviar el model absolutista pel liberal havien començat a fer-se visibles des de 1833. Així, com en tots els aspectes programàtics de la política liberal, el tractament de l’educació de la població presentava notables diferències amb la legislació aplicable que, elaborada entre 1824 i 1826, era antiliberal i consolidava el tradicional paper hegemònic de l’Església com a guia moral educativa de la nació.[3]En primer lloc, els liberals la presentaven com un dret universal de l’individu; en segon, tot i acceptar l’ensenyament confessional, en els primers anys apostaren clarament per una formació pública laica, amb uns programes d’estudi totalment diferents a l’època anterior; i finalment, en tercer, veient la manca estructural general, abordaven la necessitat de crear una organització geogràfica estatal que garantís l’ensenyament uniforme de tota la població espanyola.

Aparentment, les previsions de White semblaven no complir-se molt aviat, ja que la Revolució liberal va anihilar i canviar tot l’entramat de relacions feudals vigent en l’antic règim, que havien tingut una càrrega ideològica ultramontana i tradicionalista en els últims deu anys, per un Estat liberal on el capitalisme, la llibertat individual del propietari i un desig d’avançar cap a formes polítiques més participatives eren els trets distintius del seu plantejament sociopolític. Tanmateix, com veurem en els capítols següents l’enfrontament cultural a què es referia White, i la seva plasmació educativa, surà d’una forma intermitent al llarg de tot el segle XIX i gran part del XX. Els absolutistes acabaren per integrar-se políticament en el sistema liberal a partir de 1840, però no renunciaren al seu plantejament cultural i consolidaren una aliança amb l’Església per recuperar el control ideològic de l’educació, que era la font en què havia de beure la formació del futur ciutadà espanyol.

La progressiva entrada en escena de tots els ens socials implicats provocà que els propòsits programàtics liberals ja no fossin uniformes al llarg de l’època isabelina (18331868). La nova alienació política ocasionà la formació de dos grans partits, moderats i progressistes que, tal vegada, se succeïren en el govern durant aquest període cronològic segons determinés la situació política de la nació. D’aquesta forma, l’estudi sistemàtic dels períodes de govern d’un i altre partit –a partir de les obres, discursos i accions dels seus protagonistes directes (pedagogs, mestres, intel·lectuals i, en últim terme, polítics)– ens descobreix que el grup progressista (que governà de 1840 a 1843 i de 1854 a 1856) fou inicialment un impulsor més fervent de l’educació, encara que la majoria de lleis educatives foren promulgades durant els períodes de govern moderat (van dirigir el país de 1844 a 1854 i de 1856 a 1868, encara que de 1858 a 1864 ho feren aliats amb els progressistes de centre). A banda, el discurs pedagògic moderat fou molt més conservador, partidari del confessionalisme des de 1851 i d’un major control per part del govern central; mentre que el progressista acabà per impulsar la llibertat d’ensenyança, el laïcisme i fou partidari d’un control governamental molt més lax, amb la intenció de respectar algunes peculiaritats de cada centre formatiu. No obstant això, tot s’ha de dir, ambdós partits compartiren l’objectiu comú d’afavorir l’ensenyament general de la població espanyola en una sola llengua, el castellà, sense respectar les peculiaritats lingüístiques plurals de la nació.

En definitiva, els liberals d’aquell moment –amb les seves discòrdies i acords puntuals, i segurament sense ser ben conscients de l’abast posterior de les seves reformes– posaren les bases inicials de la praxi educativa contemporània que, més desenvolupada i amb un contingut curricular molt diferent, podem distingir avui en dia a l’Estat espanyol.

[1] Destaquen els treballs de M. Lladonosa: Carlins i liberals a Lleida: 1833-1840, Lleida, 1993; Q. Casals, El Trienni Progressista a la Lleida del segle XIX. La regència del general Espartero (18401843), Lleida, 2000; i Josep M. Pons i Altés: Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX (18431868), Lleida, 2002.

[2] José María Blanco White: «Education in Spain», The Quaterly Journal of Education, vol. II, pp. 225-239, recollit a Olegario Negrín Fajardo (dir.): Historia de la educación en España. Autores. Textos y documentos, Madrid, 2004, p. 213.

[3] L’únic intent seriós absolutista per regular l’ensenyament integral de la població espanyola és posà en circulació en tres fases en els anys immediatament anteriors al triomf del liberalisme com a sistema polític a Espanya. El primer document aprovat fou el Plan Literario de Estudios y Arreglo General de las Universidades del Reino, aprovat pel ministre de Gràcia i Justícia Tadeo Calomarde el 14 d’octubre de 1824. Després, en 1825, es donava el vistiplau al Plan y Reglamento de Escuelas de primeras letras del Reino. Finalment, el 16 de gener de 1826, es completava la legislació amb el Reglamento para las Escuelas de Latinidad y Colegios de Humanidades. Vegeu el text complet a Antonio Álvarez Morales. La Ilustración y la reforma de la Universidad en España, Apèndix número 1, Madid, 1979, pp. 521-565.