Читать книгу Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana - Rafael Roca Ricart - Страница 8

I. TEODOR LLORENTE, LÍDER DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

La contribució de Teodor Llorente i Olivares (1836-1911) a la Renaixença valenciana esdevingué vasta, variada i, segons com, polèmica. En fou el seu primer ideòleg i –juntament amb Constantí Llombart– un dels màxims activistes. I no sols n’és l’escriptor de més extensa producció lírica, sinó també el que més qualitat hi aporta. Fins a tal punt el compromís i la influència de Llorente amb la nostra Renaixença foren grans que sovint s’ha identificat la totalitat del moviment amb la seua persona.

Poeta, periodista, historiador i polític, el seu lideratge tan prominent li ha reportat, al llarg dels anys i de les dècades, múltiples simpaties i adhesions, i també no poques crítiques. Perquè tot i ser un dels escriptors valencians més homenatjats i exalçats en vida, han sigut també molts els qui, abans i després de mort –sobretot en les quatre darreres dècades–, l’han acusat d’un excessiu personalisme, d’esdevenir el gran «manifasser» de la Renaixença, de fer i desfer al seu albir. Així, un repàs a la bibliografia –escassa, tot s’ha de dir– sobre la Renaixença valenciana evidencia que a la segona meitat del segle XX hi ha hagut investigadors que han dedicat més temps a fer càbales preguntant-se què hauria passat si Llorente no haguera exercit la seua influència i lideratge de la manera que ho féu, si no haguera imprés a la Renaixença un caràcter apolític i si la línia impulsada per Llombart fóra la que haguera acabat triomfant, posem per cas, que no a analitzar l’aportació concreta i positiva dels protagonistes d’aquell moviment lingüístic, literari i cultural que hagué de fer el seu camí enmig de no poques dificultats polítiques i socials.

Així, possiblement, la raó per la qual la nostra Renaixença és a dia de hui encara en bona part mal compresa rau en el fet que la major part dels pocs estudiosos que s’hi han acostat s’han ocupat a lamentar el que podia haver sigut i no fou, cosa que els ha impedit dedicar l’atenció necessària a observar i analitzar els fets en el seu context històric. No s’han examinat, per exemple, quines eren les circumstàncies i les especificitats polítiques i socials de la ciutat de València a les darreries del segle XIX, ben diferents de les de Barcelona, ni si l’apoliticisme que Llorente i els seus coetanis pregonaven estava justificat o no. Si estava justificat, és clar, des dels paràmetres socials de la València de la fi del segle XIX, no des dels actuals. Potser, en determinats casos, s’han anteposat els desigs a la realitat, i no s’ha arribat a pensar si un moviment de caràcter polític i radical, que prescindira de les classes benestants, dels poders fàctics decimonònics –i que fins i tot actuara en contra seu–, hauria tingut alguna possibilitat no només de triomfar, sinó únicament de sobreviure.

Amb tot, una de les realitats que no s’ha pogut negar és que Llorente fou l’escriptor que més hores, maldecaps i treballs dedicà a la Renaixença valenciana, i que hi realitzà aportacions impagables, com ara el reconeixement, públic i explícit, de la unitat de la llengua.

Fa anys que estudie determinades qüestions ideològiques fonamentals per a la comprensió de l’obra llorentina, com ara el seu pensament polític, lingüístic i literari,[1] i sempre m’ha semblat que la pedra de toc per a entendre i analitzar l’aportació que els escriptors valencians realitzaren a la Renaixença residia en la correcta interpretació de l’«apoliticisme» que Llorente impulsà i divulgà. Perquè l’apoliticisme es convertí, des dels inicis, en la clau de volta del nostre moviment literari, en la característica que marcà les diferències més grans respecte al català i el balear. Llorente pretenia assentar el seu projecte cultural al damunt d’un equilibri, molt difícil, consistent a liderar la classe benestant valenciana i somiar la germandat cultural de l’antiga nació comuna, del «regne perdut», per utilitzar l’expressió amb què s’hi ha referit l’historiador Pau Viciano (2005).

D’aquesta manera, ha resultat molt útil i eloqüent resseguir les estretes i profundes relacions intel·lectuals i personals que Llorente mantingué amb determinats escriptors valencians, catalans, mallorquins i provençals, líders com ell de les diverses renaixences. Perquè donen una mesura molt ajustada de la dimensió cívica i social, humana i cultural, que Llorente concedia a la llengua materna, a la poesia lírica, a la recerca històrica i als vincles emocionals. Per això la primera de les relacions que calia resseguir havia de ser, sens dubte, la que des de ben jove l’uní a Marià Aguiló, a qui sempre reconegué com a mestre. Perquè fou l’insigne mallorquí, que en 1893 qualificava Llorente com «el mes catalá dels valencians»,[2] qui durant la seua joventut li insuflà l’alé renaixencista.

Pel que fa a la resta d’escriptors-líders, en el cas valencià m’ha semblat oportú analitzar els contactes que Llorente mantingué amb dos dels autors més importants del moment, amb més representativitat literària i pes social, si més no: Constantí Llombart i Vicent Blasco Ibáñez, l’aportació dels quals la historiografia recent no sempre ha analitzat amb l’interés i la imparcialitat que serien desitjables. De les conclusions puc avançar que la relació amb Llombart, que es mantingué llunyana en el terreny polític, trobà espais de confluència, de col·laboració i també de divergència en el cultural, en el lingüístic i literari. La relació amb Blasco, en canvi, atesa la diferència d’edat i d’interessos –polítics i literaris–, les característiques que el fundador d’El Pueblo imprimí al seu estil de vida i les llargues temporades que visqué fora de València, oscil·là entre l’amor paternofilial i l’odi politicosocial, però sempre dins dels paràmetres de la correcció i del pragmatisme.

D’altra banda, les intenses i afectuoses relacions que Llorente conreà amb els escriptors de Catalunya poden ser observades amb suficient detall a través de la llarga i conseqüent amistat que l’uní a Víctor Balaguer i a Jacint Verdaguer, dos dels pesos pesants de la Renaixença catalana, amb qui arribà a establir una gran empatia intel·lectual i personal; i també a través de la seua significativa participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en què ostentà la representativitat dels escriptors valencians. I semblantment es pot dir respecte a les Balears i Miquel Costa i Llobera, el seu més destacat poeta, en qui l’autor del Llibret de versos veié personificades totes les virtuts de l’«illa daurada».

Llorente sentí una gran atracció intel·lectual i espiritual pels líders literaris i socials dels territoris culturalment germans, limítrofs del valencià i perifèrics dels estats espanyol i francés, segurament perquè s’hi identificava. I amb un dels qui més s’identificà fou, sens dubte, amb el provençal Frederic Mistral, un vertader patriarca per qui sentí una immensa veneració que no sempre ha sigut correctament interpretada, com tindrem ocasió de comprovar.

Una de les primeres coses que vaig advertir en començar a estudiar Llorente i la Renaixença valenciana fou que el període presentava diversos buits bibliogràfics que exigien ser estudiats amb deteniment. I és per això que, entre les principals pretensions del meu estudi, ha figurat la d’aportar materials de coneixement dels personatges i de les associacions que el protagonitzaren, sobretot cartes inèdites i ressenyes periodístiques desconegudes. Aquesta i la de demostrar que a partir dels contactes, les trobades, les col·laboracions i els punts de confluència i de dissensió que mantingué amb Marià Aguiló, Constantí Llombart, Vicent Blasco Ibáñez, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral és possible observar amb gran claredat quina fou la forma i manera com Teodor Llorente esdevingué un dels escriptors més importants i influents de la literatura catalana contemporània, poeta simbòlic i líder indiscutible de la Renaixença valenciana. Un clàssic modern.

[1] En aquest sentit, consulteu els treballs de Roca (2001, 2003a i 2004).

[2] Carta 249: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 151.