Читать книгу Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana - Rafael Roca Ricart - Страница 9

II. L’INTENS MESTRATGE DE MARIÀ AGUILÓ

Marià Aguiló i Fuster (1825-1897) fou la persona a qui Llorente considerà, al llarg de tota la vida, com el seu mestre de la Renaixença, ço és, el seu primer guia intel·lectual i literari. Si podem afirmar que fou l’escriptor de l’àmbit lingüístic català que més l’influí és, bàsicament, perquè foren els seus encoratjaments i consells els que estimularen Llorente a continuar versificant en la llengua materna i l’ajudaren a conformar el seu ideari renaixencista. De fet, d’ell begué quatre conceptes doctrinals fonamentals en la seua biografia literària: el «regionalisme», la unitat de la llengua, l’estima per la literatura clàssica, i la fraternitat cultural amb Catalunya i les Illes Balears. És a dir, Aguiló li transmeté el «foc patriòtic», com bé recordà Llorente a propòsit de l’homenatge que en 1909 dedicaren els escriptors catalans al mallorquí. I, molt probablement, també el tan famós «apoliticisme»; ja que «Aguiló sempre es declarà allunyat de qualsevol intenció política» i «s’esverà realment quan a partir de la fi dels setanta veié el caire precisament polític que anava prenent aquell moviment que ell havia ajudat a posar en marxa» (Tomàs, 1995: 36). Fins a tal punt resulta decisiu el mestratge d’Aguiló que és molt probable que, sense ell, Llorente mai no s’hauria interessat –si més no en la mesura en què ho féu– per la llengua i la literatura catalanes.

Encara que breu, la relació cultural i personal que des d’abril de 1858 fins a juny de 1861 s’establí entre tots dos escriptors resultà ben intensa i eficaç. Probablement perquè, tot i que només hi havia nou anys de diferència entre ells, la influència que Aguiló exercí sobre Llorente fou piramidal: de mestre a alumne, ja que es produí durant els anys de formació del valencià. El diferent estatus laboral i intel·lectual que tots dos gaudien –el mallorquí era el bibliotecari de la Universitat i un activista cultural de prestigi, mentre que Llorente era un estudiant que començava a produir els seus primer assajos lírics i dramàtics– acabà de determinar i configurar una amistat que es perllongà fins a la mort d’Aguiló.

Finalitzada l’etapa valenciana d’Aguiló, la relació entre tots dos personatges, a la qual estigué molt vinculat Vicent Venceslau Querol, es conservà i refermà en el temps a través dels contactes epistolars i de les trobades, de les diferents ocasions i actes literaris i patriòtics en què coincidiren i col·laboraren. I n’hi ha múltiples exemples que ho confirmen. El dia de Nadal de 1874, tretze anys després d’haver deixat València, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs Forteza que havia rebut la visita de Querol: «Creix com a poeta y com amich»,[1] era la valoració que hi destacava. D’altra banda, a propòsit dels Jocs Florals de Barcelona de 1885, el dia 28 d’abril Querol, que havia sigut nomenat president del Consistori, escrivia a Llorente, tot comentant-li els detalls del viatge que el dia 1 de maig anaven a fer junts: «Yo también ardo en deseos de realizar nuestra escapatoria y de que sorprendamos de nuevo a Aguiló en el fondo de su biblioteca, como los dos estudiantes de hace 30 años».[2]

Bust de Marià Aguiló al parc de la Ciutadella (Barcelona).

En aquest sentit, resulta important destacar que Llorente mai no perdé el contacte amb Aguiló, i que sempre recordaria els anys d’estudi i de descoberta literària que l’uniren al mallorquí amb vertader agraïment i complaença: se’n sentí regraciat no sols per l’aportació cultural que havia rebut d’Aguiló, sinó també per la personal.

L’estima que per sempre més Llorente li professà es mesura per fets com ara que, vint-i-quatre anys després de la partida del mallorquí, li dedicara la primera edició del Llibret de versos (1885), el seu primer i més emblemàtic volum de lírica valenciana. Una decisió que Llorente ja tenia presa el 24 d’abril de 1884, quan mitjançant carta personal comentava a Querol: «Voy a hacer el tomito de versos valencianos, que me piden muchos. Se lo dedicaré a nuestro buen Aguiló».[3] Cosa que denota que els valencians el sentien com a propi.

Per acabar de copsar el significat d’aquesta dedicatòria, cal tenir en compte també que Llorente únicament dedicà les tres edicions del Llibret de versos que publicà en vida a dues persones: Marià Aguiló, les de 1885 i 1902, i Frederic Mistral, la de 1909. L’altre escriptor a qui Llorente dedicaria un llibre fou Víctor Balaguer, a qui adreçà l’obra històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887).

1. L’ETAPA VALENCIANA D’AGUILÓ (1858-1861)

El 20 d’abril de 1858 arribava a València el mallorquí Marià Aguiló per a prendre possessió del càrrec de bibliotecari primer de la Universitat; i encara que no coneixem amb exactitud en quin moment deixà la ciutat, hi ha motius per a pensar que fou els primers dies de juny de 1861.[4] De fet, a la segona de les cartes del valencià a Aguiló publicades a l’Epistolari Llorente, datada en gener de 1862, a banda de recriminar-li que «a todos los amigos nos consta su pereza en contestar cartas, y que no olvida aunque calle», li deia: «Le di noticia de mi casamiento; ignoro si llegó a sus manos mi aviso».[5] De manera que si tenim en compte que Llorente es casà amb Dolors Falcó Serrano en juny de 1861 (l’atorgament de les capitulacions matrimonials porta data de 27 de juny), això ha de significar que a principi de mes el mallorquí ja no residia a València.

Poeta i erudit, quan Aguiló arribà a la capital del Túria tenia 33 anys, i encara que no havia publicat cap obra venia envoltat d’una aurèola intel·lectual gràcies a la qual passava per ser un dels promotors del moviment renaixencista a Mallorca (Guarner, 1983: 39). A València corrien els temps en què els jóvens Llorente i Querol, ferits ja de la vena literària, cursaven les darreres assignatures dels seus estudis de dret. Assidus consultors de llibres, aviat establiren contacte amb el bibliotecari, que degué veure en ells passió, capacitat i interés.

A partir d’aquell moment els contactes amb Aguiló foren constants i determinants per al futur literari de tots dos estudiants, ja que aquell saberut començà a descobrir-los un munt d’expectatives culturals autòctones –intuïdes però no del tot desvetlades– i els connectà amb la literatura produïda a Catalunya i les Illes Balears; esdevingué un estímul i un model a imitar. En paraules de Lluís Guarner (1980: 43), Aguiló «descobreix als dos joves poetes els tresors de la literatura valenciana clàssica del XV i els impel·leix a estudiar la nostra cultura pròpia, posant-los alhora en contacte amb el moviment renaixentista de Catalunya». Amb aquesta actitud, el mallorquí no feia sinó captar nous apòstols per a la causa que el guiava: la restauració de la llengua i la literatura autòctones. I fou així com ajudà a estendre l’alé renaixencista per València.

En pocs mesos, Aguiló es convertí en l’ideòleg de la primera Renaixença valenciana, i l’inductor de l’interés pel ressorgiment literari valencià de Llorente i de Querol. D’aquesta manera, degué ser el mallorquí qui els suggerí la pràctica d’una literatura catalana culta, curosa i selecta, com es desprén del lema que enarborava: allò important era «no a quants sinó a quals» arribava la flama renaixencista.[6]

Durant el segle XX, mentre Miquel Duran de València (1936: 25) parlà d’Aguiló com d’«un gran amic i un bon company i mestre» de Llorente, Ricard Blasco (1984a: 21-22) posà de manifest d’una manera categòrica que, tant Querol com Llorente, «d’ell van aprendre molt del nostre passat històric i literari. Aguiló els parlà de la “Renaixença” que s’expandia a Catalunya i Mallorca, relacionantla amb el paral·lel renaixement de la literatura occitana»; per concloure que

l’estímul d’Aguiló fou prou perquè, a partir d’aquell moment, Llorente i Querol es relacionassen intensament amb els seus col·legues de Barcelona i de Mallorca, i perquè concebessen el comú renaixement com una fecunda «germanor» literàrio-patriòtica, compartida alhora amb els poetes provençals. Revistes com el Calendari Català, La Renaixensa i La Ilustració Catalana els obriren les planes.

Amb aquesta actitud, i amb la convocatòria dels primers Jocs Florals de València el 1859, pot parlar-se de Marià Aguiló com d’una peça clau per a l’inici de la Renaixença literària a València.

Home de cultura consolidada, no és d’estranyar que tant Querol com Llorente quedaren bocabadats amb les seues paraules i accions, i que ben prompte exercira, envers els jóvens estudiants, el paper de mentor, de maître a penser.[7] Amb lliçons essencials els obrí els ulls a un passat amagat, i els instruí en el conreu i l’estima de les lletres autòctones. «De Aguiló aprendieron Llorente y Querol, siendo estudiantes, a considerar el legado cultural de nuestros antepasados como una herencia irrenunciable, a mantener fidelidad a la lengua propia, cuya gloriosa historia descubrían», afirmava Manuel Sanchis Guarner en 1959; anys després afegia que «per consell seu, provaren d’escriure versos en vernacle culte», i que «aquesta anècdota d’Aguiló no tenia precedents a València» (Sanchis Guarner, 1982: 31). Amb el solatge dels consells i l’exemple de valencians com Pasqual Pérez, Joan Arolas i Vicent Boix, l’influx del mallorquí fou capaç d’unir afanys locals per a una causa que era comuna a tot el territori lingüístic català.

Amb tot, la professora Margalida Tomàs (1995) ha asseverat que el mestratge i la influència que Aguiló exercí sobre el jove Llorente no foren tan evidents com hom pensava. Ha fonamentat la seua afirmació en l’escassa duració temporal de l’estada d’Aguiló a València –poc més de tres anys–, i també en els pocs contactes que, una vegada de retorn a Barcelona, mantingueren ambdós literats. Ja que la relació epistolar coneguda entre tots dos fou efusiva en el cas de Llorente i poruga en el d’Aguiló.

Després de reconéixer una primera i intensa aproximació dels estudiants Llorente i Querol al bibliotecari Aguiló, on aquest «començarà unes relacions d’amistat que haurien de durar molts anys amb dos joves estudiants», ha assegurat que la marxa d’Aguiló de València «contribuirà a diluir ràpidament aquesta inicial empremta»; i que, «una vegada a Barcelona, el mateix Aguiló no es preocupa massa de mantenir viu el possible caliu deixat a València» (Tomàs, 1995: 33-34). Al meu parer, però, la cosa no acabà d’anar així.

D’entrada cal dir que Lluís Guarner (1976: 70) explicà que «la protección de Aguiló, desde Barcelona, a los poetas de Valencia llevó, en 1872, a Querol a formar parte del consistorio de mantenedores de los juegos florales de Barcelona». A més, després de deixar la Universitat de València, Aguiló i Llorente coincidiren almenys en nou ocasions, cosa que tractant-se del segle XIX no està gens malament: als Jocs Florals de Barcelona de 1866, 1868, 1880 i 1885; al certamen literari que commemorava el sisé centenari de la mort del rei Jaume I, i que fou celebrat a València en 1876; a les festes llatines celebrades a Montpeller en 1878; a la visita als monestirs de Poblet i Santes Creus que en 1882 realitzaren, conjuntament, una trentena de ratpenatistes i de catalanistes;[8] i, finalment, en els viatges que Llorente realitzà a Barcelona en 1888 i 1893. És a dir, que el contacte no fou únicament epistolar.

D’altra banda, tampoc no compartisc l’opinió «que, malgrat la seva [d’Aguiló] en principi molt bona posició per connectar amb el grup valencià, adoptàs una posició tan passiva és una mostra de la seva desconfiança envers el resultat de l’empresa. De la seva desconfiança envers la participació valenciana en el moviment literari català», ja que «Llorente, davant el caràcter i l’embranzida que estava agafant el moviment literari a Barcelona, se’n desmarcarà clarament i aprofundirà en la polèmica pel nom de la llengua, llemosí versus català, polèmica que amaga moltíssimes més consideracions que les estrictament lingüístiques» (Tomàs, 1995: 35). Perquè ni Llorente es desmarcà del moviment literari a Barcelona, ans el contrari, ni la «polèmica llemosí versus català» fou tal; ja que el poeta valencià, gran defensor de la unitat de la llengua, sempre utilitzà l’etiqueta ‘llemosí’ sive ‘català’, com durant molt de temps havien fet també els poetes i narradors de Catalunya, mai per oposició.

En resum, la professora Tomàs (1995: 36) ens mostra la imatge d’un Aguiló bastant desil·lusionat de la seua empresa valenciana; d’un Aguiló fins i tot ressentit amb els literats valencians, que es considerava poc menys que traït en els objectius de la seua aventura inicial. I tot això malgrat reconéixer que la de Llorente i Aguiló fou

una amistat que s’anà consolidant amb el temps, i que comportà anys a venir diverses col·laboracions, ara ja no com a mestre i deixeble, sinó entre dos intel·lectuals en pla d’igualtat: pensem en la participació de Marià Aguiló com a jurat en el certamen literari convocat en commemoració del centenari de la mort de Jaume I el 1876, la col·laboració de Llorente en la tasca d’enviar-li informació sobre obres publicades, etc. De fet Llorente va ser durant els últims anys de la vida d’Aguiló el seu enllaç amb València («ara, fora de vostè ja ningú’m coneix en ma[9] estimada València», li escriu el 1888) i sempre va ser l’encarregat d’enviar-li informació sobre les obres publicades en «valencià», aquestes obres que ell tant menyspreava però que Aguiló buscava adeleradament.

Potser si realment les haguera menyspreat «tant» mai no li les hauria enviat. De tota manera, més que cap altra cosa d’aquestes afirmacions es dedueix que la relació entre Llorente i Aguiló fou efectiva i determinant en la vida d’ambdós escriptors. Perquè, a més de cordial, esdevingué fecunda, tant a l’inici com en els anys posteriors.

Al meu parer, sí que hi hagué un mestratge explícit, directe i categòric, entre Marià Aguiló i Teodor Llorente, que es desenvolupà, sobretot, en uns anys determinats (1858-1861) i que fou decisiu per al desenvolupament de les inquietuds literàries i del tarannà vital de l’escriptor valencià, per aquella època enormement receptiu. Només el primer impuls que Llorente rebé d’Aguiló i que l’abocà, quan encara estava indecís, a escriure en català, és motiu suficient per a recordar-lo tota la vida com a mestre. I així ho manifestà sempre Llorente, agraït com estava amb l’erudit mallorquí.[10]

A més, hi ha un document molt poc conegut que evidencia que l’afectivitat era recíproca, i només supeditada a les possibilitats de contacte entre ambdues parts. El 1959 Josep Maria de Casacuberta tragué a la llum una epístola de Llorente a Aguiló fins aleshores inèdita que és especialment significativa. Datada a València el dia de Difunts de 1889, el poeta valencià hi comunicava a l’escriptor mallorquí la defunció de Querol, l’amic comú. Com que es tracta d’una carta no recollida a l’Epistolari Llorente, paga la pena de transcriure-la íntegrament:

Amigo don Mariano.

Después de su familia, usted y yo seremos los que más hayamos sentido la muerte [de Querol]. Sé, por Matheu, el efecto que le produjo la noticia. Yo estoy cada día más afligido. Los primeros días, no podía darme cuenta de lo ocurrido.

Ha de saber usted que en el delirio que precedió a su muerte, en el cual recitaba versos, mezclaba constantemente el nombre de Aguiló. Es usted la última persona que ha ocupado sus pensamientos. Decía a sus hermanas que usted había llegado: que él, por estar enfermo, no podía acompañarle y obsequiarle; que cumplieran ellas con usted; que le cuidasen bien... No puedo proseguir. ¡Ay, amigo Aguiló! Roguemos a Dios por el alma, tan buena y tan noble, de nuestro inolvidable amigo.

Suyo siempre: Teodoro.

Aquesta epístola, «adreçada pel patriarca de la Renaixença valenciana a Marià Aguiló, patriarca de tota la nostra Renaixença» (Casacuberta, 1959), degué creuar-se amb una altra també molt sentida que, sobre el mateix tema, Aguiló envià a l’autor del Llibret de versos amb data del 31 d’octubre de 1889 i que fou recollida al primer volum de l’Epistolari Llorente. En ella Aguiló parlava de «la desgracia que nostres cors may oblidarán»,[11] i explicava que havia tingut notícia de la mort de Querol perquè alguns amics li havien donat «sobtadament» el condol: «No’n sabia res; ma familia me havia amagat los periòdichs que publicavan el telégrama. Vell y malalt aquest colp m’ha tingut y me te fora de mi. He plorat com un noy y sent tot l’abatiment de l’anyorança y de les llágrimes impotents. Sabia que l’estimava molt, no’m creya estimarlo tant. Per mon dol endevine el de V. singularment» (p. 231). En postdata, també li deia que no es veia ni amb força ni amb valor d’escriure a la mare i les germanes de Querol, i que, quan puguera, escriuria a Aureli, el germà. Finalment, li demanava que li enviara «un exemplar de tot lo que Las Provincias digan d’Ell...» (p. 231).

Aquell mateix sentiment era el que Aguiló manifestava a Tomàs Forteza: «La mort soptada d’en Querol, de Valencia, me afligí molt, molt. He perdut un bon amich y ara mes que may conech sa válua».[12] Totes tres cartes –i d’altres documents– confirmen la profunda estima que havia existit i que, tres dècades després del seu pas per València, encara existia entre Llorente i Querol, d’una banda, i Aguiló de l’altra; i varen permetre que Josep Maria de Casacuberta (1959) afirmara:

Des de trenta anys enrere existia entre Marià Aguiló, Teodor Llorente i Venceslau Querol tant com una estreta relació personal, una ferma compenetració literària i patriòtica. És prou sabut que els dos poetes valencians veien en el mallorquí llur iniciador i millor mentor en les pròpies activitats renaixentistes. L’estada d’Aguiló a València durant els anys 1858 a 1861 tingué una gran trascendència per al pervindre de la Renaixença valenciana. Són nombroses les anotacions inèdites d’Aguiló sobre aquesta etapa de la seva vida. (...) L’amistat i la compenetració entre els tres escriptors, només per la mort pogueren quedar extingides. El nom d’Aguiló fou, com acabem de veure, el que Querol esmentava en els seus darrers moments. Llorente, durant la seua gloriosa ancianitat, seguí expressant en tot moment la seva fervent admiració per l’obra i la vida del seu company en valencianisme Venceslau Querol, així com per les del seu mestre en renaixentisme Marià Aguiló, que ell havia de començar a enyorar vuit anys després de la pèrdua d’aquell.

Les dades, doncs, apunten en aquesta direcció: en la llarga i fecunda amistat que a través dels anys mantingueren Llorente i Aguiló. Una amistat corroborada per les paraules d’Aguiló, que en febrer de 1888 es queixava davant Llorente dels pocs contactes valencians que li quedaven: «Volia escriure a alguns del Rat Penat, pero ara, fora de V. ja negu’m coneix en ma estimada Valencia».[13]

1.1 Aguiló i els primers Jocs Florals de València (1859)

El fruit social més important de l’estada d’Aguiló a València fou la convocatòria dels primers Jocs Florals de l’època contemporània, un memorable certamen que obria la porta a la Renaixença literària a València. Tingueren lloc al Paranimf de la Universitat el diumenge 23 d’octubre de 1859, foren organitzats per la societat El Liceo,[14] i comptaren amb el suport de l’Ajuntament de València. L’acte fou promogut per Aguiló, que actuà de president del consistori i de mantenidor. Llorente, per la seua banda, participà amb un poema de títol ben simbòlic, «La nova era», i fou guardonat amb l’«Alhelí d’Or».

Vint-i-sis anys després, el mateix Llorente (1885c: 194) rememoraria aquell certamen amb les següents paraules:

La idea de restablir els Jochs Florals naixqué ensemps en Valencia y en Barcelona; mes se deu dir que fon un catalá, l’entusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltá en la pátria d’Ausias-March. Ab aquest nom, de Jochs Florals, y promoguda per la societat Liceo Valenciá, se celebrá en lo Paraninfo de la Universitat, l’any 1859, un certámen lliterari en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, s’oferiren premis á la poesía llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyá l’un D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada á Ausias-March, y l’altre fon adjudicat á esta poesía de LA NOVA ERA.

Aquell mateix any comensaren los Jochs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en Valencia no’s repetiren fins que’ls restablí la Societat del Rat-Penat, pasats vint anys, en 1879.

Convé comentar alguns aspectes de la nota llorentina. En primer lloc, que el restabliment dels Jocs Florals es produí el mateix any a València i a Barcelona, fet que demostra que, entre nosaltres, hi havia un grup d’escriptors i d’intel·lectuals de diferents generacions arrecerats a l’entorn d’El Liceo disposats a secundar la iniciativa, si bé no a dotar-la de continuïtat. En parlà Lluís Guarner (1976: 155) de la següent manera:

Fue este año de 1859 de extraordinaria actividad literaria, orientada por el Liceo Valenciano que, después de un letargo de varios años, renacía al impulso de una nueva generación literaria que, bajo la dirección de algunos escritores supervivientes de la primera época, comenzaron a influir en el mundo literario valenciano, al que se incorporaban las nuevas generaciones.

No era, però, el primer acte literari de renom que després de l’esmentada letargia recolzava El Liceo. Comptava, si més no, amb un precedent: el 2 de febrer d’aquell mateix 1859 ja havia organitzat un homenatge a l’escriptora cubana Gertrudis Gómez de Avellaneda, on s’havien recitat diverses composicions poètiques, entre elles, una de Llorente titulada «La musa al poeta».[15]

En segon lloc, cal remarcar el paper cabdal de Marià Aguiló en el procés d’engegament i consecució de l’acte literari a imatge i semblança del que, mesos abans, s’havia celebrat a Barcelona. Perquè reforça la transcendència i la intensitat de la seua estada a València:

Su actividad [la d’Aguiló] fue tal que, prevaliéndose de su autoridad científica, llegó a interesar a las entidades culturales valencianas hasta lograr que, en el año 1859, el Liceo Valenciano, que era la más representativa corporación intelectual de la ciudad, celebrase bajo su patrocinio los primeros juegos florales, secundando así la restauración de la tradicional fiesta en Barcelona (Guarner, 1976: 45).

Com que, per aquell temps, Aguiló ja tenia guanyada la confiança de Llorente i Querol –que, d’altra banda, feia uns pocs anys que, especialment el primer, havia donat les primeres passes en el conreu de la poesia valenciana–, tots dos jóvens hi jugaren, juntament amb ell, un destacat paper.[16] De manera que, gràcies a aquesta fèrtil conjunció de factors, «qualla el projecte d’Aguiló, Llorente i Querol de celebrar uns Jocs Florals que restauraren els certàmens poètics medievals» (Simbor, 1980: 148).

Els Jocs Florals de València naixien bilingües, i en la modalitat de català foren premiats Balaguer i Llorente. Aquest fet simptomàtic –que, en les figures d’Aguiló, Balaguer i Llorente, foren presents les tres comunitats de parla catalana: Mallorca, Catalunya i València– motivà que, anys després, Miquel Duran (1936: 28) comentara: «Heus ací ja representada, en el primer certamen literari de la Renaixença a València, la santa trinitat de la pàtria i de l’idioma»; i que Ricard Blasco (1984a: 21) afirmara: «Pot dir-se, amb plena justícia, que aquells Jocs Florals de València, a desgrat de no tenir continuació com els de Barcelona, inauguraven una nova era. La presència en l’acte d’un català del Principat i un altre de les Illes, junt amb els poetes valencians, els donava una pregona dimensió unitària».[17]

Sobre el per què de la gènesi bilingüe dels Jocs Florals valencians, cal pensar que foren les circumstàncies socials les que ho demanaven i fins i tot ho feien convenient. No s’entén si no que, impulsat per un representant de la Renaixença catalana, en què el certamen es convocava únicament en català, el Jocs Florals valencians donaren terreny al castellà. Serioses motivacions (de caràcter social i polític, segurament) haurien d’aconsellar i/o exigir que fóra convocat també premi en castellà. Un fet que deu tenir molt a veure amb la darrera de les apreciacions que, sobre la nota llorentina, voldria expressar: els Jocs Florals de 1859 no tingueren continuïtat a València. Fou necessari que transcorregueren vint anys perquè es pogueren tornar a celebrar. Això evidencia que, en bona mesura, i a diferència de Barcelona, el seu ressò i acolliment popular no fou tan entusiasta com hom podria arribar a pensar, i que, segurament també, foren mirats amb recel des d’alguns sectors de la societat benpensant.

Fóra com fóra, després d’aquesta data «el Liceo va seguir vivint i celebrant balls i saraos en els quals cavallers i damisel·les s’ensinistraven en valsos i polques. De tant en tant s’hi recitava alguna poesia en castellà i així anava divertint-se la joventut valenciana més o menys elegant» (Guarner, 1983: 43). Era, al cap i a la fi, el que probablement demanava la societat coetània. Sens dubte hi hagué d’altres factors que, si bé no el propiciaren, coadjuvaren al tall: «L’anada d’Aguiló a Barcelona com a director de la Biblioteca Universitària i les vicissituds d’El Liceo feren impossible la continuació de la festa poètica a València» (Guarner, 1980: 25). I és que la realitat fou aquesta: que no tingué continuïtat, que no comptà amb un públic que l’exigira any rere any.

2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN

El 1861 Aguiló fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona, i se’n tornà a aquella ciutat. Llorente, que li professava una gran reverència personal i intel·lectual, no volgué tallar la relació d’amistat que entre tots dos s’havia iniciat, i s’esforçà a mantenir-la sobretot a través de dues vies: les epístoles i les trobades personals.

Pel que fa a la relació epistolar, integrada a hores d’ara per 18 cartes, cal dir que fou molt més intensa en el cas de Llorente (14) que no en el d’Aguiló (4); encara que és segur que n’intercanviaren d’altres que no ens han pervingut.[18] De fet, a banda de la descoberta per Josep Maria de Casacuberta, cal assenyalar, per exemple, que el 17 de gener de 1862 Llorente s’adreçava a Aguiló i li deia: «Hoy he recibido su muy grata epístola».[19] Epístola que, dissortadament, roman il·localitzable.

Aproximadament un any després de marxar el mallorquí, Llorente ja es queixava de veure’s privat de la possibilitat de xarrar personalment amb ell i d’haver de recórrer a l’epístola com a únic canal de comunicació:

Mi querido y nunca olvidado amigo: ¿por qué marchó V. de Valencia, obligándonos a este medio calamitoso de comunicación, en el cual la amistad toma cierto tinte platónico, del que la pereza se prevale para convertirla en un sentimiento escondido en lo más profundo del pecho?[20]

Però, amb tot, cal dir que el valencià s’esforçà tant com pogué, sobretot en els primers anys de la partida, a mantenir viva l’amistat a través de la correspondència. Fins i tot quan sabem que, a Aguiló, li costava molt contestar cartes.[21] De fet, en abril de 1864 Llorente li reprotxava: «Aunque la correspondencia epistolar es cosa perdida para con V., que tiene por costumbre no escribir a los amigos»;[22] i el 10 de maig del mateix any li reiterava: «V. es tan poco aficionado a la literatura epistolaria...».[23] D’altra banda, ja és significatiu que la primera vegada que tenim constància que Aguiló s’adreçà a Llorente per carta s’identificara com a «son antich y silenciós amich».[24]

Siga com siga, les cartes també ens permeten entreveure que a Barcelona Aguiló realitzà algunes gestions en favor de Llorente i de la resta de valencians. D’entrada, i gràcies a una epístola datada el 13 d’abril, sabem que fou Aguiló qui propicià la participació de Llorente en els Jocs Florals de Barcelona de 1862:

Habíame propuesto corresponder a su invitación, escribiendo algo para sus juegos florales; mas venció la pereza. Sobre mi mesa tenía el cartel de los mantenedores (en el cual paréceme que V. ha metido su pulcra lima) para recordar el término, cuando hoy he visto que pasado mañana finaliza, y por no desairar a V. copio y remito, sin saber si llegará a tiempo, lo primero que en mi cajón de sastre encuentro, con la única idea de rendir tributo a los constantes y celosos literatos catalanes.[25]

La poesia que Llorente li envià, i que finalment aconseguí un accèssit a la Flor Natural, portava per títol «Vint-i-cinc anys».

Així mateix, sabem que Aguiló publicà al vol. II de la Revista de Catalunya, corresponent a 1862, la poesia «La nova era»,[26] amb què Llorente havia guanyat els Jocs Florals de València de 1859. Que el 10 de maig de 1864 l’aleshores director de La Opinión li envià, perquè «V. la corrija, si la encuentra digna de ello»,[27] una «oda valenciana» titulada «València i Barcelona»; poesia que Llorente havia escrit arran de la seua primera anada a Barcelona i que fou publicada al Diari de Barcelona de Joan Mañé i Flaquer i al Calendari Català de 1865. I també que Rafael Ferrer i Bigné fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona de 1871 a instàncies d’Aguiló: «He entregado a Ferrer el nombramiento de mantenedor, que agradecemos todos los que más o menos hemos cultivado aquí la “ciencia gaya”. El agraciado está deseoso de corresponder a esta honra, asistiendo personalmente al juicio y distribución de los premios, si no lo impiden circunstancias imprevistas»,[28] assegurava Llorente.

Des de 1861 fins a 1897, data de la defunció d’Aguiló, tots dos amics es retrobaren, si més no, en nou ocasions; encontres que, juntament amb les cartes, feren possible que per espai de trenta-sis anys es mantinguera encesa entre ells la flama de l’amistat. Repassem-los.

2.1 Als Jocs Florals de Barcelona (1866 i 1868)

La primera vegada que, després de 1861, hi ha constància que Llorente i Aguiló es veieren fou en maig de 1866, durant l’edició dels Jocs Florals de Barcelona, en què el valencià hi participà en qualitat de mantenidor.[29]

Llorente, però, esperava haver trobat Aguiló dos anys abans, en els Jocs Florals catalans de 1864, als quals el valencià acudí per primera vegada, i en els quals el mallorquí guanyà la Flor Natural amb la composició «Esperansa». D’aquesta manera, el 10 de maig d’aquell any Llorente li escrivia: «Fue para mí una gran contrariedad no encontrarle en Barcelona los días que estuve en esa ciudad, pues perdió gran parte de su atractivo mi viaje».[30]

La trobada es produí el 6 maig de 1866, moment en què el valencià formà part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona juntament amb Francesc Morera, Víctor Gebhardt, Silví Thos i Codina, Eduard Vidal i Valenciano, Pau Valls, que actuà en qualitat de president, i Robert Robert, que ho féu com a secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 31).

Aquella edició degué resultar molt satisfactòria per a Llorente, ja que el seu estimat mestre i amic Aguiló hi obtingué dos guardons: la Flor Natural per la poesia «Això ray» i la Viola d’Or i Argent per «L’enteniment i l’amor». Com que, amb això, havia assolit el tres premis preceptius, conseqüentment, el mallorquí hi fou proclamat «Mestre en Gai Saber». Aquella edició, a més, encara suposà un gran èxit per al jove Jacint Verdaguer, que obtingué quatre premis, tot i que no es presentà a recollir-los. Els lectors valencians tingueren informació puntual de tot el que s’esdevingué en aquell certamen gràcies al diari Las Provincias, que es féu ressò de la cerimònia tres dies després a través d’una ressenya copiada del Diario de Barcelona.[31]

Dos anys després, en 1868, tornaren a trobar-se en el mateix lloc i a propòsit del mateix acte. Aquella vegada, però, els Jocs Florals de Barcelona celebraven el seu desé aniversari i tingueren un caire especial. Encara que en parlar de les relacions entre Llorente i Víctor Balaguer, que en fou l’ànima mater, els repassarem amb més detall, val a dir que duraren vuit dies i que hi foren convidats a participar escriptors de tots els territoris de parla catalana, de Castella i de Provença. Durant les set extenses cròniques que Llorente redactà i que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias deixà constància diverses vegades de la seua trobada amb Aguiló.

D’aquesta manera, a la descripció que el valencià realitzà d’alguns dels assistents al sopar de germanor que tingué lloc la nit del 3 de maig, després del lliurament dels premis, Llorente es referí, entre altres, a Balaguer, a Mistral, a Bofarull, a Bonaparte Wyse, a Roumieux, a Paul Meyer, a Núñez de Arce, a Rubió, a Verdaguer, a Milà i Fontanals, «a mis compañeros Labaila, Querol y Ferrer y Bigné» i al «erudito D. Mariano Aguiló, maestro en Gay Saber y sabio investigador de las antigüedades literarias de nuestra patria lemosina».[32]

L’última de les cròniques d’aquells Jocs Florals de Barcelona que Llorente redactà veié la llum el 15 de maig; i l’endemà, dia 16, el valencià ja escrivia al seu amic mallorquí per a comunicar-li que recordava «con placer los días encantados de Barcelona», i per a enviar-li salutacions de part de Ferrer i Bigné i «el folletito adjunto» que, «aunque vale poco, casi nada, creo que V. debe tener noticia de él».[33] El «folletito» que li adjuntava devia ser el recull dels set articles que havia publicat Llorente sobre l’acte a Las Provincias.

2.2 A València (1876)

La tercera trobada entre Llorente i Aguiló es produí a València, huit anys més tard: en juliol de 1876, i a propòsit també d’una justa literària. Es tractava del certamen en honor de Jaume I amb motiu d’acomplir-se el sisé centenari de la seua mort, que fou organitzat, en la major part, pel director de Las Provincias, i en el qual Aguiló prengué part com a membre del jurat qualificador.

Llorente li ho havia demanat, per carta, dos mesos abans, el 31 de maig: «¡Cuánto deseo tengo de verle a V. por aquí! Y para ver si le tiento a venir, le escribo ésta».[34] Així, li parlava de les festes commemoratives de Jaume I que tindrien lloc «con las ferias de julio, que todos los años se celebran aquí, y esta coincidencia hará más agradable la fiesta».[35] Entre els actes que es preparaven el valencià hi destacava el certamen historicoliterari que havia de tenir lloc: «Quisiéramos que figurasen en el jurado algunos de los maestros del “gay saber”, y en primer lugar me dirijo a V. ¿Está dispuesto a venir? En ese caso... no hablemos más. Aquí encontrará los buenos amigos de siempre, y a otros muchos, que le quieren, sin haberle conocido personalmente».[36]

Encara que, en els dies següents i des de Barcelona estant, Aguiló envià uns plecs de la Crònica de Jaume I que s’estaven estampant i que Llorente li havia demanat, el ben cert és que no contestava a la pregunta del valencià. Segurament, calia interpretar el silenci com un sí. Però, no obstant això, Llorente tornà a insistir, i el 27 de juny li envià una nova carta en què es llegia: «No ha querido V. decirme si vendrá a las honras seculares del gran monarca; y como yo deseo mucho que así sea, ha de permitirme que le apremie para la contestación, y le ruegue sea ésta afirmativa».[37] En prova de la gran estima que li professava, i potser també per facilitar-li les coses, Llorente afegia: «En mi casa hay un cuarto reservado para V., y estoy esperando que me avise V. la aceptación de este humilde pero fraternal ofrecimiento».[38]

Per un conducte o un altre –perquè, si n’hi hagué epístola, no ens ha arribat–, Aguiló degué respondre afirmativament a la petició. Durant el mes de juliol de 1876 Llorente envià a Querol, que residia a Madrid i que finalment no assistí al certamen, diverses cartes que es conserven inèdites i que indiquen una miqueta com anaren els preparatius d’aquelles festes. En una d’elles, que cal datar al voltant del 20 de juliol, li comunicava: «Ya han comenzado a venir los felibres. Aguiló llegó anteayer. Siente mucho tu ausencia. Se ha alojado en la fonda de Cuatro Naciones; pero veré si puedo llevármelo a casa».[39] En principi, Querol també havia de formar part del jurat, però davant les dificultats de fers’hi present per motius laborals, renuncià al càrrec. Ho sabem perquè en una carta que amb anterioritat, el 12 de juliol, Llorente li havia adreçat es pot llegir: «Me dice Aurelio que has enviado la dimisión del Jurado, y que no sabes si podrás venir oportunamente a las fiestas. ¡Eso faltaba! No seas borrico: déjalo todo y ven a ayudarnos a pasar este chubasco».[40] Tres dies després l’absència de Querol devia ser segura: «¿No vendrás, aunque sólo sea un par de días?»,[41] li reiterava Llorente.

Finalment, aquell certamen tingué lloc el divendres 28 de juliol al claustre del Col·legi del Corpus Christi de València, i formaren part del jurat Vicent Boix, que actuà com a president, Antoni Ballester, secretari, Cristòfol Pasqual i Genís, Rafael Ferrer i Bigné, Jacint Labaila, Eduard Pérez Pujol, Joaquim Serrano Cañete i Marià Aguiló. Entre els poetes guardonats figurava el mallorquí Tomàs Forteza, que havia obtingut la «Ploma de Plata» de la Diputació provincial de les Illes Balears per la composició «Les derreries del Conqueridor». A propòsit, el 6 d’octubre Aguiló comunicava al seu cosí: «Ahir rebí carta den Llorente. Me diu que la teua poesia li agrada molt y que un dia de aquests la publicará en les Provincias».[42] De fet, la reproduí aquell mateix dia.[43]

A Llorente, per la seua banda, li fou premiada, amb la «Copa d’Argent» dels periodistes de Barcelona, la poesia «Romanç dels quatre trobadors». L’acte degué resultar especialment entranyable i agradable per a Aguiló: un moment per a retrobar i saludar vells amics, ja que aquella era ben probablement la primera vegada que, quinze anys després de la seua partida, tornava a València.

Imatge del claustre del col·legi del Corpus Christi de València a la fi del segle XIX.

Tretze mesos després del certamen, el 28 d’agost de 1877, Aguiló escrigué a Llorente interessant-se, entre altres coses, per la impressió del llibre «que ha de recordar a los venideros la celebración del suntuoso aniversario de la muerte de nuestro D. Jaime, a quien V. ha contribuído tanto».[44] El valencià respongué indicant-li que el procés d’edició avançava molt a poc a poc,[45] i que l’encarregat n’era Vicent Boix, president del jurat. Tan a poc a poc, que sembla ser que el llibre mai no arribà a veure la llum.

2.3 A Montpeller (1878)

La següent trobada entre Llorente i Aguiló es produí a Montpeller al cap de dos anys, en maig de 1878, a propòsit de les primeres festes llatines que organitzava l’Acadèmia d’Oc, a la qual tots dos pertanyien.

Com veurem en el capítol corresponent, en 1876 els escriptors provençals, amb Mistral al front, havien fundat l’Acadèmia d’Oc o consistori del Felibritge, del qual formarien part cinquanta majorals: 29 francesos i 21 espanyols. Entre aquests darrers hi havia diversos catalans, com ara Verdaguer, Balaguer, Collell, Milà i Fontanals, Quintana i Aguiló; alguns mallorquins, com ara Forteza i Aguiló; i tres valencians: Querol, Josep Maria Torres i Llorente.[46] Fou en aquell moment també que hom decidí que els Jocs Florals del Felibritge tindrien lloc cada set anys, i que els primers se celebrarien a Montpeller en 1878 i estarien dedicats a Jaume I.

Arribat el moment del certamen, el director de Las Provincias visqué aquelles festes amb vertader entusiasme i satisfacció, i redactà deu llargues cròniques en què explicà fil per randa als seus lectors tot el que allí s’esdevenia. D’aquesta banda dels Pirineus, només hi assistiren tres escriptors: un català, un mallorquí i un valencià. És a dir, Albert Quintana, síndic de l’Acadèmia «para Cataluña, Valencia, Mallorca y Rosellón»,[47] Aguiló i Llorente. Encara que el valencià degué realitzar sol el viatge en tren que el portà des de València a Montpeller i que durà vint-i-quatre hores (en cap moment no esmenta haver-lo fet en companyia), sí que hi acredita la presència de Quintana i d’Aguiló amb les següents paraules: «De los mayorales españoles había representación de Cataluña, Mallorca y Valencia: Quintana, Aguiló y el que esto escribe atestiguaban con su presencia que toda la España lemosina se asociaba a la fiesta de Montpeller».[48]

2.4 Als Jocs Florals de Barcelona (1880 i 1885)

Exactament dos anys després d’aquella festa, Llorente i Aguiló tornaren a trobar-se. L’encontre es produí a propòsit del Mil·lenari de Montserrat, celebrat durant els darrers dies d’abril de 1880, i dels Jocs Florals de Barcelona, que tingueren lloc el 2 de maig d’aquell mateix any i dels quals el valencià havia sigut nomenat president del consistori de mantenidors, integrat per Francesc Matheu, secretari, Ramon de Siscar, vicepresident, Conrad Roure, Joan Sardà, Àlvar Verdaguer i Emili Vilanova. Aguiló ja s’hi referia el 14 de novembre de 1879 en una carta adreçada a Tomàs Forteza: «Diuen que Llorente será president dels Jochs y en Matheu secretari. Veurem».[49]

Aquella edició dels Jocs Florals de Barcelona resultà ben memorable perquè, com veurem després, mossén Jacint Verdaguer hi assolí la condició de Mestre en Gai Saber; i fou a Llorente, en la seua qualitat de president, a qui correspongué l’honor de fer-ne la proclamació. Segons la ressenya que en publicà Las Provincias, «el Sr. Llorente tomó por la mano al joven sacerdote, al ilustre autor de L’Atlàntida; se adelantó hacia el centro del estrado, y dijo: “En nom del Consistori y pera gloria de les lletres catalanes, proclame mestre en Gay Saber á Mosen Jacinto Verdaguer”».[50]

Per la seua banda, Aguiló també hi fou premiat: «Presentà al certamen el poema Penediment, que meresqué la Viola d’or i argent» (Verdaguer Pajerols, 2004: 51). A propòsit d’aquest guardó, el 21 d’abril, deu dies abans del certamen, Aguiló comentava al seu cosí Forteza: «El Penediment, que tu copiares, acab de saber extraoficialment que te la viola. En Teodoro Llorente no arribará fins demá passat y no se si voldrá suscriure els premis, per conseguent no se anunciaran fins d’aqui alguns dies. Ab els drames hi ha llupta (sic) y fins que venga en Llorente no’s decidirá».[51] D’aquesta manera, a banda de conéixer algunes interioritats del concurs, resulta curiós constatar que en les dues ocasions (1866 i 1880) que Llorente actuà com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona varen ser premiats Jacint Verdaguer i Marià Aguiló, dos dels escriptors catalans que més admirava i amb els quals més relació mantingué al llarg de la seua vida. I que, per a més casualitat i major glòria de l’anecdotari, en l’edició de 1866 fou proclamat Mestre en Gai Saber Aguiló, mentre que en la de 1880 ho fou Verdaguer. Llorente degué convertir-se així en una mena de talismà per als dos.

De fet, en l’univers llorentí, els noms d’Aguiló i Verdaguer anaven molt units. Un any abans, en 1879, a propòsit de l’aparició del poemari Idil·lis i cants místics,[52] i un any després, en 1881, a propòsit de l’assistència de Verdaguer als Jocs Florals de Lo Rat Penat, el director de Las Provincias escrigué que la irrupció del jove i desconegut «pagès vigatà» en els Jocs Florals de Barcelona de 1865 li havia sigut relatada per Aguiló:

No asistí yo a aquella escena conmovedora [de 1865]; pero al poco tiempo me la contaba, embelesado y contentísimo, mi querido amigo y maestro Mariano Aguiló.

El buenísimo Aguiló veía realizado su ideal en el encuentro de aquel trovador campesino. Había estudiado mucho la poesía catalana en viejos librotes; pero esto no le satisfacía; la estudiaba también en los pueblos y aldeas, en los pliegues más escondidos de la montaña, en las masías del Pirineo, en todos los recónditos lugares donde se conservaban más vivas la lengua y la tradición.

¡Qué fortuna, me decía, encontrar un poeta y un gran poeta, catalán por todos los cuatro costados, un catalán que es completamente ageno a toda influencia castellana! De todos nosotros, los que hemos aprendido el cultivo de las letras catalanas después de recibir la instrucción castellana, desconfío yo, porque temo que sea ficticia nuestra inspiración; pero, ¿cómo desconfiar de un poeta que ha comenzado a componer versos en catalán cuando no conocía ni hablaba otra lengua?[53]

Al cap de cinc anys, el 3 de maig de 1885, un poeta valencià, Vicent Venceslau Querol, tornaria a ocupar la presidència dels Jocs Florals de Barcelona. El 30 de gener Aguiló expressava a Tomàs Forteza els sentiments que la idea li provocava en els següents termes: «Si’ls jochs florals d’aquest any, els antichs y els neos, te duen a tu y an Querol será una festa d’amistat, quel meu cor necessita mes de lo que pots figurarte».[54] Efectivament, en aquella edició fou Querol qui actuà com a president d’un consistori de mantenidors que estava integrat per Marià Maspons i Labrós, Josep M. Vallès i Ribot, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Bartrina d’Aixemús, Francesc Manel Pau i Josep Yxart, que féu les funcions de secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 61). I la cita serví perquè, novament, Llorente (que viatjà acompanyant Querol) i Aguiló tornaren a trobar-se.

D’aquesta manera, a la ressenya de la festa que dos dies després fou publicada a Las Provincias s’explica que «en los bancos de los adjuntos se veía la flor y nata de la renaixensa, Mariano Aguiló, Joaquín Rubio, Jacinto Verdaguer, Federico Soler, Dámaso Calbet, Ángel Guimerá, Gayetano Vidal, Francisco Matheu, Narciso Oller y otros muchos, que fuera prolijo enumerar».[55] Fent costat a Querol, també s’hi constatava la presència d’«un pequeño grupo de valencianos»,[56] integrat per Enric Gaspar, Ramon Ferrer i Matutano i Llorente. Això deu significar que Josep Aguirre, Fèlix Pizcueta i l’impressor Frederic Doménech, que segons les notícies que dóna l’Epistolari Llorente també tenien previst assistir-hi, finalment degueren quedar-se a València.[57]

Per cert que un dels actes d’aquells Jocs Florals que més commogué l’anònim redactor de Las Provincias (segurament Llorente, el director) estigué constituït per l’homenatge pòstum que es tributà a Manuel Milà i Fontanals, «el gran poeta y profundo literato, que hace veintisiete años presidió en persona los primeros Juegos Florales», i que fou qualificat pel diari com un «episodio conmovedor». Hom havia situat enmig de l’estrat un bust de Milà; «uno de los mantenedores se adelantó hacia el público: todos se levantaron, y aquel leyó una de las más bellas poesías del llorado maestro: la dulce y melancólica “Complanta d’en Guillen”». Posteriorment, «el Sr. Querol, en nombre de Barcelona, en nombre de toda Cataluña, en nombre de la España entera, coronó el busto de Milá con guirnalda de laurel, que representa bien en este caso la gloria inmortal que ha adquirido con sus obras».[58]

L’endemà, dilluns dia 4, Aguiló, Verdaguer, Querol i Llorente, juntament amb un grapat més d’escriptors, viatjaren fins a Sant Miquel del Fai (Massot, 2006: 42). Li ho explicava Marià Aguiló a Tomàs Forteza en carta datada el 9 de maig: «Per correspondre a les atencions dels Valencians los acompanyí a St. Miquel del Fay y’n quedaren molt agradats. [...] Forem una vintena y allá se jurá que l’any vinent catalans y valencians anirian a Mallorca, comprometent a en Picó y a mi a acompanyarlos».[59] Cal dir que aquella era una peregrinació pendent des de maig de 1882, en què, a l’escalfor de la patriòtica visita als monestirs de Poblet i Santes Creus, valencians i catalans havien acordat realitzar «junts un romiatje artístich á las gentils Balears»;[60] i que, amb tot, i «malgrat els juraments, aquest viatge no es pogué organitzar el 1886, però no quedà oblidat. Després de diverses estades de Collell a Mallorca, se’n reprengué la idea i es va poder dur a terme el maig de 1887» (Massot, 2006: 42). Finalment, no hi participà cap valencià. Ja que Llorente, que havia mantingut diversos contactes amb mossén Collell per tal de preparar els detalls de la seua participació –«será del cas portar traje negre (de levita per supost), al manco vosté que en l’acte de la reunió literaria a la Llotja portará la veu de Valencia y haurá de posarse al estrado»,[61] li comentava Collell el dia 29 d’abril–, finalment se’n despenjà.[62]

En aquella mateixa carta del 9 de maig, Aguiló també comentava a Forteza que, dies abans dels Jocs Florals, «en Querol me enviá son discurs Ms.» i «en Llorente me enviá un tomet de versos quem dedicá»,[63] en referència al Llibret de versos, de què parlarem després.

2.5 A Poblet i Santes Creus (1882)

Tres anys abans, en maig de 1882, Llorente i Aguiló havien format part de l’expedició que permeté a una trentena de ratpenatistes i de catalanistes visitar els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i les ciutats de Valls i Tarragona.

El protagonisme de Llorente en aquella excursió patriòtico-literària fou molt destacat, ja que anava al front de la delegació valenciana, i n’havia sigut un dels instigadors. La presència d’Aguiló –l’únic mallorquí– entre els catalans, encara que un poc més discreta, també gaudí d’un cert protagonisme. A la carta que Llorente envià a Querol dies abans de mamprendre el viatge, el 9 de maig, animant-lo a participar-hi, ja li comunicava que «Aguiló está contentísimo de que nos reunamos bajo aquellas bóvedas, en las que no ha tenido valor de entrar todavía».[64] I a les cròniques que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias el presentava com «el respetable maestro Mariano Aguiló, tan querido de los valencianos».[65]

Efectivament, aquell sentiment devia ser general a la resta dels valencians. Perquè a les cròniques de la visita que Fèlix Pizcueta publicà a El Mercantil Valenciano també es parlava d’ell com d’«el insigne literato D. Mariano Aguiló y el que fue de la biblioteca de esa Universidad literaria, desde cuya época es conocido y respetado entre los valencianos, considerándose él como hijo adoptivo de nuestro país».[66] I en connexió amb el comentari que Llorente havia fet a Querol, Pizcueta també explicava que l’aspecte del monestir de Poblet

produjo en el ánimo de todos invencible tristeza, especialmente del Sr. Aguiló, que conoce palmo por palmo Cataluña, Mallorca y Valencia, que a todas partes en donde hay algo de notable en los tres reinos ha ido, todo lo ha visto y estudiado y que constantemente se ha negado a ir a Poblet para no sufrir honda pena con el aspecto de aquella maravilla destruida por la mano de la barbarie inconsciente o del salvagismo erudito, que es el peor.[67]

Pel que fa als moments en què, durant aquella memorable excursió, més protagonisme gaudí Aguiló, cal assenyalar que realitzà un parlament en la sobretaula de Santes Creus; i que, en la sobretaula del dinar «d’arreveure» que tingué lloc a Tarragona el dia 21, foren llegides múltiples poesies, entre elles una de Llorente i una altra d’ell.

Pocs dies després de la visita, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs: «T’anyorí molt en Poblet y Santes Creus. Hi ha hagut efusions de catalanisme de bona mena. En Collell tragué faves d’olla y en Llorente també. Jo vatx fer d’espectador y de president per edat».[68] Gràcies a un comentari d’aquella mateixa epístola, sabem que Aguiló havia estat convidat a visitar València amb motiu dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1882, en què Tomàs Forteza actuà com a mantenidor: «Els valencians me demanaren molt que hi anés pels Jochs Florals, si tu [Forteza] hi vas la tentació será molt forta».[69] Finalment, però, li resultà impossible fer el viatge: «No m’han faltat ganes d’anar a veure’ls valencians, a pesar de la calor, sobretot per venir junts, pero no he pogut fer aquest viatge».[70] Per això feia dos encàrrecs al seu cosí: «Fes de ma part una visita a en Llorente», i «compram tot lo que pugas de lo que se ha publicat en Valenciá en aquests ultims anys, y especialment la edició que feren del Procès de les olives. Les Comedies, Milagres, Calendaris, &c. que han sortit desde 1878 (sic), que hi vatx anar pel Centenar del Rey don Jaume».[71]

2.6 A Barcelona (1888 i 1893)

Durant l’octubre de 1888 Llorente viatjà a Barcelona acompanyat de la seua família. Així li ho confessava dies després, per carta, al seu amic Eduard Escalante: «He pasado muy bien tres semanas en Barcelona, con toda la familia».[72] De fet, Valentino (el pseudònim literari de Llorente) donà compte in extenso d’aquella estada a través de set llargs i laudatoris articles que foren publicats a Las Provincias.[73] En una d’aquestes cròniques, datada a Barcelona el 5 d’octubre de 1888, explicava que havia assistit a una reunió de la Lliga de Catalunya convocada per a honorar el provençal Carles de Tourtoulon, i que s’hi havia trobat, entre d’altres, amb «el patriarca venerable del renacimiento literario de Cataluña, el docto bibliotecario de Barcelona, D. Mariano Aguiló».[74] Cal apuntar que també hi era present Jacint Verdaguer, com després podrem comprovar.

Finalment, l’última vegada que n’hi ha constància que els vells amics es trobaren fou en juliol de 1893, novament a Barcelona. Llorente s’havia desplaçat fins a Ripoll per a assistir a les festes de consagració del monestir de Santa Maria. I encara que dos mesos abans ja havia sigut present a Barcelona convidat a participar, en representació de València, com a mantenidor de l’edició dels Jocs Florals catalans –especials per tractar-se del cinqué centenari de la seua institució pel rei Joan I d’Aragó–, és pràcticament segur que no hi havia coincidit amb Aguiló. Perquè a cap de les dues ressenyes que Llorente escrigué sobre aquella festa literària al·ludia a la presència del mallorquí.[75]

El 6 de juliol, però, de retorn de Ripoll, Llorente aprofità el seu pas per Vic i per Barcelona per a realitzar diferents visites: a Verdaguer, al santuari de la Gleva; i «al eminente jurisconsulto y publicista» Manuel Duran i Bas i al seu «queridísimo amigo y maestro Mariano Aguiló»,[76] a la capital catalana. En referència al seu mestre, Llorente explicava que «su delicada salud no le permitió asistir a la fiesta [de Ripoll], y esto aumentaba mis deseos de verle».[77] També que, als problemes de salut, calia sumar que «ha sufrido de reciente grandes e injustas contrariedades», ja que, «sin solicitarlo, ha sido jubilado de la dirección de la Biblioteca universitaria de Barcelona, cargo en el cual ponía toda su alma, y que, algo achacoso y entrado ya en años, desempeñaba muy bien».[78] Amb la qual cosa demostrava la seua preocupació per la situació personal i laboral d’Aguiló.

De fet, no acabaven allí els mals que afligien l’antic bibliotecari de la Universitat de València. Llorente també informava que «un periodista ilustre le ha echado en cara su tardanza en publicar el esperado Romancero Catalán, obra importantísima, por cuya publicación se había interesado el difunto rey D. Alfonso XII, subvencionándola»;[79] i que «este reproche había herido en lo más vivo al erudito compilador».[80] El periodista en qüestió era Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona.[81] Llorente justificava el retard en el fet que Aguiló s’havia passat quaranta anys acumulant «los tesoros de la lengua y la literatura catalana», i que «deseoso de una perfección imposible, desconfiado de sí propio, ha hecho esperar años y años a los que aguardábamos la publicación de todo eso, que había de arrojar vivísima claridad en los estudios lengüísticos, históricos y literarios de la “renaixensa”».[82]

Segons el relat de Llorente, en veure’l entrar en sa casa de Barcelona, Aguiló exclamà: «Providencial parece su visita. ¡Cuánto se la agradezco! En este momento me traen de la imprenta el último pliego del primer tomo del Romancero. Para V. será el primer ejemplar; para V., que representa para mí la memoria de mis queridos valencianos, siempre tan buenos para este viejo, ya inválido».[83] Així mateix, Aguiló li llisqué la dedicatòria del Romancer que, a manera de carta, havia adreçat a la reina regent, i que entusiasmà el poeta valencià: «El espíritu sano, valiente y sencillamente elevado de Aguiló está ahí, luminoso y resplandeciente como en sus mejores días».[84] I perquè tothom ho poguera comprovar, la reproduïa a continuació.[85]

Llorente finalitzava la ressenya d’aquella visita saludant i felicitant «al pacientísimo colector de los romances catalanes, que al hacer obra de erudito, de investigador y de Folklorista, como ahora se dice, ha hecho también obra de poeta y de patriota».[86] Aquella degué ser, amb tota probabilitat, la darrera vegada que tots dos amics es trobaren, i Aguiló la resumí l’endemà, dia 7 de juliol, a Tomàs Forteza en els següents termes:

La malaltia no’m dexá anar a Ripoll, y m’entristí [...] Ni en Collell ni en Verdaguer hi foren (per coses llargues de contar). En Llorente, que es el mes catalá dels valencians, ne arribá ahir y passá un parell d’hores á casa. Davant ell rebí lo darrer full del Romancer y li doní l’unich exemplar complert que tenia.[87]

3. L’«ENDREÇA» DEL LLIBRET DE VERSOS (1885)

La carta que amb el títol «Endressa. Al senyor don Marian Aguiló, en la Biblioteca de la Universitat de Barcelona» que Llorente (1885b) escrigué al seu «volgut amic i savi mestre», i situà al front de la primera edició del Llibret de versos, representa una de les més excel·lents mostres de prosa valenciana llorentina amb què actualment comptem. Encara que estava datada a València el 13 d’abril de 1885, el mateix dia que Lo Rat Penat homenatjava l’autor, havia sigut escrita l’any anterior, com ell mateix declararia.[88] Es tractava d’una mena de dedicatòria que l’escriptor valencià feia del seu primer llibre de poesia a l’erudit mallorquí, un document que resulta molt ric i interessant des del punt de vista lingüístic i ideològic. De fet, s’ha dit que «aquesta introducció en prosa –bella prosa valenciana acurada de lèxic i amb artístic estil– en recorda el seu pas [d’Aguiló] per la Universitat de València, i els anys en què el poeta i el seu amic Querol varen ser alliçonats per Aguiló en la cultura i la història del país» (Guarner, 1983: 58).

Efectivament, Llorente (1885b: 6) s’adreçava a Aguiló i li manifestava, de bon començament, que el Llibret de versos era una mostra d’agraïment per tot el que el mallorquí havia fet per València i la seua cultura, per la llengua i la literatura autòctones. L’autor s’ho plantejava com un deute personal, «perque, bona ó dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians la encengué, més que ningun altre, aquell bibliotecari, ensemps lletrat eruditíssim y genial poeta, que aná á Valencia, ya fa prop de trenta anys, y romangué uns quans en la ciutat del Micalet». A més, també desitjava que el recull poètic tinguera una bona acollida a Catalunya.

Llorente (1885b: 7) hi recordava els inicis de la seua trajectòria literària en la llengua del país, i feia notar que quan ell i Querol conegueren Aguiló «havía arribat á ells ya’l ressó de la renaixensa llemosina; havíen llegit ja los primers llibres de versos catalans». No dubtava a citar «aquell precursor que’s nomenava Tomás Villarroya», i ho feia en relació al «gran Aribau». Ara bé, també afegia que, als jóvens poetes, «els faltava ouir á un apóstol de aquell evangeli lliterari»; i que, «eixa missió d’apóstol, ¡quán bé la complireu!». Per a Llorente, Aguiló havia esdevingut, així, el desvetlador de la literatura catalana a València.

El treball conjunt i els projectes compartits durant aquells tres anys havien fet consolidar l’amistat inicial. Posteriorment, ja sense la presència del mestre, els estudiants havien continuat la tasca iniciada, i el que feia ara Llorente (1885b: 9) era presentar-li com el més excel·lent dels seus fruits literaris el Llibret de versos, que recollia un ampli ventall cronològic de creació literària: «Dictá sos primers versos –dirà Llorente en referir-se al llibre– l’entusiasme de la joventut; uns altres la reflecxió de la etat (sic) madura; li ha posat fi la má tremolosa del desengany adolorit; pero tots ells están inspirats per la mateix idea d’enaltir la Patria valenciana, recordant ses glóries y restablint el conréu lliterari de sa propia llengua». Una intenció ben encomiàstica, doncs, que fixava la mirada en les glòries del passat i en l’ús actual de la pròpia llengua.

Llorente (1885b: 8) també recordava que havia sigut Aguiló qui li havia descobert la bellesa i la riquesa d’una llengua compartida per tot el territori que s’estén «dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx», i la gran obligació moral que els valencians tenien en aquell procés de recuperació i restauració cultural:

¿S’ha de perdre tota esta riquessa?, esclamaveu, mitj orgullós y mitj adolorit: ¿s’ha de menysprear aquest idioma, gloriós en la historia, y que parlen encara algunes millonades d’homens dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx? ¡Oh, no, no será! Vosaltres, los fills de Valencia, la ciutat del art, la ciutat de la poesía en los antichs Estats de la Corona d’Aragó, vosaltres teniu que marxar al front en la creuhada de la renaixensa.

Amb tot, però, també hi formulava una queixa, ja que a València no mancaven els enemics d’aquella noble causa literària: «Dihuen eixos adversaris de la renaixensa qu’es trevall perdut esforsarse en fer reviure una llengua morta» (1885b: 9). I per combatre aquest argument Llorente citava alguns paràgrafs del seu discurs d’obertura de curs de Lo Rat Penat de 1879, en què havia justificat l’ús literari de la llengua pròpia assegurant que no era morta, que estava viva, i que el seu conreu literari no podia comportar cap mal a la societat valenciana de l’època.

Pel que feia al tipus de llengua que s’havia d’emprar, Llorente (1885b: 11), que no acceptava de cap de les maneres la vulgarització i castellanització de l’idioma, pensava que calia optar per una solució eclèctica:

Hiá un muntó de diccions que s’han perdut en uns punts, y en altres se conserven; que’ls ciutadans de Valencia ya no empleen, y alguns no les coneixen, y que aixís qui (sic) eixim al horta les trovem vives y significatives. Formar, ab eixos elements, una poesía lliteraria y popular ensemps, que agrade en les Academies y Atheneus y siga compresa y sentida per la gent que té per llengua seva la valenciana, y que en ella s’ha criat y vol criar á sos fills, no es obra d’un día, pero tampoch tan dificultosa y llarga com «l’obra de la Seu».

Tot era, per tant, una qüestió de temps, voluntat i treball.

Llorente també assenyalava els avanços que, des dels anys en què uns quants autors s’havien decidit a conrear el valencià fins a aquell moment, s’havien assolit, i que es reflectien, principalment, en el «valent estol de poetes cultivadors de son restaurat idioma» amb què aleshores comptava València.

La part final de l’endreça resumia el propòsit de l’autor, l’origen i la gènesi del Llibret de versos, i també l’opció lingüística triada, tot deixant clar que el vigor que la llengua mantenia al País Valencià i a Catalunya no era, ni molt menys, el mateix:

Pera ajudar á eixa obra de valencianisme he escrit casi tots los versos de aquest llibret, y per aixó mateix els estampe. He procurat acostarme al modo usual de parlar tot lo que permitixen, per una banda, la propietat y puressa de la llengua, y per altra, la elevació del estil poétich. Al repassar algunes de’estes (sic) obretes, pera publicarles de nou, les he despullat de diccions arcaiques, que no tots comprenen. Potser ho critiqueu, oh amic y mestre; mes prengau en conte que en Valencia nostra comuna llengua no está tan viva com en Catalunya, y que, encara que no ho logre, desitje qu’entenguen tots aquestes pobres poesíes, ab la esperansa de que avivant la inspiració en lo cor y’l seny de més dignes deixebles de la Musa llemosina, fassen que renoven ses glóries, vora’l nostre Túria, trovadors més benhaurats (1885b: 11-12).

Àngel Lacalle, que en 1959 analitzà l’endreça, ja hi va veure que aquesta «espléndida muestra de prosa valenciana contiene tres puntos que querría destacar: gratitud y tributo de amistad a un maestro inolvidable, suaves añoranzas y una justificación de su postura literaria».

Efectivament, són aquests tres eixos esmentats els que fonamenten i estructuren l’endreça llorentina. Dos d’ells em semblen ben significatius i transcendentals, de cara a aclarir quina fou la relació que al llarg dels anys mantingueren l’escriptor valencià i el mallorquí: la gratitud i el tribut que, amb el Llibret de versos, un ofrenava a l’altre; i la justificació lingüística i literària que en 1885 Llorente feia de la seua producció lírica, tot qualificant-la com a obra de valencianisme. Pel que fa al tercer eix, sabem que és el que l’autor enyorava: les glòries passades, l’època de major esplendor del poble valencià, el regne perdut. En un moment en què, des d’un sector de la seua pròpia classe social, hom acusava públicament Llorente d’escriure poemes en una llengua considerada morta i sense cap futur cultural ni polític, i, des de l’altre, de fer-ho en un estil lingüístic arcaïtzant i allunyat de l’idioma popular, ell se situava enmig, treia a la llum pública la seua labor literària valenciana, entusiasta i tenaç, i la dedicava a qui considerava que havia sigut el seu mestre literari. A més, justificava i fonamentava, amb gran diplomàcia, la seua opció valencianista i conciliadora, tant des d’un punt de vista lingüístic com literari.

4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ

És lògic que Llorente, un dels valencians més sensibles al procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana de la fi del segle XIX, donara cabuda als seus diaris –tot i ser polítics– a ressenyes, notícies, comentaris i poemes dels principals escriptors de la Renaixença catalana, valenciana i balear. Més encara si els llibres o notícies que es referenciaven estaven protagonitzats per persones a les quals estimava i de les quals es considerava amic. Ho veurem en parlar d’autors com ara Llombart, Blasco Ibáñez, Balaguer, Verdaguer, Costa i Llobera i Mistral. I també, òbviament, del seu mestre Aguiló. Fou així com Llorente convertí les seues publicacions –Las Provincias, sobretot– en altaveus propagandístics dels diferents autors i renaixences. De fet, aquest diari és hui una de les fonts principals a què ens cal acudir per saber de quina manera es desenvolupà el moviment de la Renaixença al País Valencià.

Així, la primera notícia que he trobat sobre la tasca literària i erudita d’Aguiló a la premsa llorentina fou publicada a La Opinión. Pocs mesos després d’abandonar València, i sota l’epígraf «Literatura lemosina», Llorente hi anunciava que «el trabajo de restauración literaria, que con tan buen éxito están llevando a cabo en la vecina Cataluña la erudición y la poesía, va a adelantar mucho con la publicación de una obra importantísima para el estudio de la lengua y de la literatura lemosina».[89] Es tractava d’una «voluminosa y completísima» col·lecció de poesies populars que, «recogidas por el sabio e incansable bibliófilo, D. Mariano Aguiló, que tantas simpatías conserva en Valencia»,[90] estava en projecte d’edició, i que com sabem posteriorment comptà amb el suport i la subvenció de Sa Majestat Alfons XII.

L’article destacava l’immens treball etnogràfic del mallorquí, explicava com havia recorregut la major part de les biblioteques i arxius de l’Estat espanyol a la recerca de materials per al seu treball, i «todos los pueblos de Mallorca y Cataluña, y parte de los de Valencia, buscando en las más pobres aldeas, y en los solitarios caseríos, los restos de esa poesía popular que vuela de boca en boca, trasmitida como herencia sagrada de una a otra generación».[91] Finalment, informava que el resultat del treball era pròxim a publicar-se; encara que, com sabem, fou al cap de trenta anys (1893) que realment arribà a les premses.

La següent notícia que, ja a Las Provincias, he trobat en referència a Aguiló remet a maig de 1866, al moment en què Llorente participà als Jocs Florals de Barcelona com a mantenidor i al mallorquí li foren premiades dues poesies.

Anys després, el 7 d’abril de 1872, aparegué a Las Provincias una llarga ressenya signada per M. V. sobre l’obra Biblioteca catalana de les més principals y eletes obres en nostra llengua materna, escrites axí en est Principat com en los antichs realmes de Mallorca y València, que havia sigut recentment publicada a Barcelona sota la direcció de Marià Aguiló.[92] L’autor del comentari destacava que

allí, en aquella ciudad condal, tan fieramente combatida y trabajada por esos nuevos bárbaros de la civilización que locamente aspiran a suprimir lo pasado y más locamente reniegan y maldicen de si mismos al maldecir lo presente, unos cuantos apasionados amantes de la literatura lemosina, bajo la dirección de un amigo nuestro, muy querido, el antiguo bibliotecario de la Universidad valenciana, se han propuesto arrancar del sepulcro del olvido y lanzar al mundo de la fama, como escogido pasto de almas delicadas, «las principales obras que el antiguo Principado y los reinos de Valencia y Mallorca en su materna lengua produjeron». ¡Bien por nuestros hermanos catalanes![93]

La qual cosa demostra l’alt nivell d’acceptació que per aquell temps tenia el catalanisme cultural a València.

Posteriorment, el nom d’Aguiló tornaria a fer-se present a les planes de Las Provincias a propòsit dels actes que ja hem repassat: la celebració del centenari de la mort de Jaume I, la fundació de l’Acadèmia d’Oc, els Jocs Florals de Montpeller, els de Barcelona, l’aplec a terres de Tarragona, la visita que Llorente féu a casa d’Aguiló i la publicació de la dedicatòria del Romancer català.

Al final de la dècada dels anys vuitanta, en un llarg article titulat «El movimiento literario en Valencia en 1888», que inicialment fou publicat a la revista La España Moderna i després a l’Almanaque «Las Provincias», Llorente (1889: 71) es referia al diccionari que d’anys enrere preparava un «poeta eminente y erudito lengüista (sic), mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló». I acompanyava aquest comentari amb una manifestació d’unitat lingüística que, sens dubte, trenta anys enrere d’ell havia aprés: «Cree el docto Aguiló (y soy de su opinión) que en Cataluña, Valencia y Mallorca no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos».

Al marge de les referències a la seua defunció, que repassarem posteriorment, convé destacar que entre agost de 1895 i maig de 1904 Llorente publicà, si més no, cinc poesies catalanes d’Aguiló a la secció «Algo de poesía» de Las Provincias: una que comença: «Qui fos ab tu a la masia»,[94] i que narra una història d’amor que es desenvolupa enmig d’un paisatge pairal i bucòlic; «Somni de jovenesa»,[95] dedicada a la renaixent història de Catalunya, simbolitzada en el restaurat temple de Santa Maria de Ripoll; «Esglay»,[96] que explica la història d’una papallona a qui socarrimen les ales i acaba morint rodejada de cucs; «L’amor meua»,[97] un cant amorós i esperançat; i «Mes cansons»,[98] una composició marcadament pessimista.

Amb posterioritat a la mort del mallorquí, Las Provincias donà notícia de l’aparició de la novel·la cavalleresca Paris e Viana que «D. Àngel Aguiló, hijo del inolvidable D. Mariano, insigne precursor y formulador del renacimiento literario catalán»,[99] havia publicat a la «Biblioteca d’obretes singulars del bon temps d’nostra (sic) llengua materna estampades en letra lemosina», iniciada per son pare. Finalment, i abans de relatar l’homenatge que hom li reté en 1909, Llorente encara aprofità una de les seues cròniques sobre el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), al qual assistí en qualitat de president honorari, per a destacar el treball de l’«insigne, nunca bastante alabado y para mí queridísimo, el glorioso maestro Mariano Aguiló»,[100] com a precedent de la tasca d’estudi i de recopilació lèxica que per aquell temps portava endavant mossén Antoni Maria Alcover. La qual cosa, juntament amb tot el que hem vist, indica que, vora cinquanta anys després d’haver-lo conegut, Llorente no perdia cap oportunitat d’enaltir públicament la labor i la memòria d’Aguiló.

4.1 La defunció d’Aguiló (1897)

La defunció de Marià Aguiló, que com sabem es trobava malalt d’anys enrere, es produí a Barcelona el 6 de juny de 1897, als 72 anys d’edat. La notícia agafà Llorente a Madrid, on se n’assabentà a través d’«un breve telegrama expedido en Barcelona y publicado en El Imparcial».[101] En retornar a València reaccionà amb celeritat, i el dia 10 de juny Las Provincias ja donava compte, a través d’un extens article necrològic publicat en portada, de la mort del mallorquí.

Llorente hi recordava que «Aguiló era una de las personas a quienes más admiraba en España, y a quienes más quería. Por lo sabio y por lo bueno». La qual cosa confirma que l’estima i l’admiració que li professava no eren sols intel·lectuals, ans també personals; i que quaranta-nou anys després d’haver-lo conegut aquests sentiments es mantenien intactes. Acte seguit es queixava del poc que –acabava de comprovar-ho– coneixien a Madrid Aguiló, especialment els periodistes: «Apenas tenían idea de aquel oscurecido autor catalán que nunca se cuidó de lucir y aparentar, sinó de valer y servir». També manifestava que es veia en l’obligació d’acomplir un deure moral amb aquell «gran maestro, y me parece que nada puedo hacer mejor que reproducir aquí las primeras páginas del prólogo dedicatoria que puse al frente del Llibret de versos».[102]

D’aquesta manera transcrivia, literalment i com a homenatge, més de la meitat de l’«endreça» de 1885 que encapçalava els seus versos valencians i que abans hem comentat. Tampoc no oblidava citar Querol, traspassat el 1889, que tan unit se sentia a Aguiló, i recordava una vegada més que havia mort pronunciant el nom del mallorquí. Finalment, renunciava, momentàniament, a fer la glossa de la vida i obres d’Aguiló, perquè en aquell moment s’estimava més denunciar «el agravio hecho al doctísimo restaurador de la lengua y la literatura catalana, y que amargó sus últimos años». Llorente es referia a la jubilació anticipada –no sol·licitada– de què havia sigut objecte el director de la Biblioteca Universitària de Barcelona. Sense pèls a la llengua afirmava que «entre los intrigantes de Madrid hubo alguien a quien le convino que corriesen las escalas en el cuerpo de bibliotecarios, y un ministro de Fomento, tan ignorante como lo son muchos, decretó la jubilación de Aguiló».[103] El ministre en qüestió era Segismundo Moret, que poc temps després també va «jubilar» l’arxiver de Mallorca, el menorquí Josep Maria Quadrado.

El paràgraf final d’aquella necrològica era ben contundent, i indica que Llorente devia sentir-se’n ferit, perquè en ben poques ocasions és possible trobar als seus escrits un to com el que segueix:

De estas injusticias irritantes hará razón la historia, colocando a esos dos escritores insignes, hijos entrambos de las hermosas y poéticas Islas Baleares, a la altura en que deben figurar los que más han enaltecido las letras españolas en el presente siglo, aunque desconozcan quizás sus nombres los gacetilleros de tres al cuarto que dirigen hoy la opinión pública con mengua de la cultura nacional.[104]

Al final de setembre de 1897 Las Provincias publicà una nota, titulada «En honor de Aguiló», que informava de la decisió de l’Ajuntament de Palma de proclamar Marià Aguiló fill il·lustre de la ciutat i de col·locar, l’últim dia de l’any, un retrat seu en la casa capitular. També que «la redacción y lectura de la biografía del gran maestro se ha encargado al reputado literato mallorquín y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona, D. Miguel S. Oliver».[105]

L’última mostra de record i d’homenatge al difunt que he trobat a les columnes del diari de Llorente és una bella i emotiva poesia de Francesc Matheu, titulada «L’Aguiló», que fou reproduïda el 4 d’octubre d’aquell mateix any, i que diu així:

Ell era una espiga plena

que no s’ha mólt ni pastat;

mes, dels grans d’aquexa espiga,

¡qué terres se n’han sembrat!

Y dels grans d’aquexa espiga,

¡si n’hem cullit de bon blat!

Del arbre del nostre idioma

devallá fins a l’arrel,

n’esbrotá totes les branques

y’n cullí fruyts com la mel,

qu’aquí’n diem poesía

y’n diuen virtut al cel.

Amichs meus, ha mort lo Mestre,

que may l’haurém prou plorat;

mes, no ha mort, no: sa paraula,

la darrera qu’ha parlat,

la que deya tot morintse:

–¡Estimeu lo qu’he estimat![106]

4.2 Llorente i l’homenatge a Aguiló (1909)

Dotze anys després de la seua defunció, durant el mes de maig de 1909, els literats catalans honraren i homenatjaren, mitjançant el descobriment d’un bust al Parc de la Ciutadella, la memòria de Marià Aguiló. La inauguració tingué lloc el dia dels Jocs Florals, i comptà amb la presència d’un ja molt ancià Llorente, en el que degué ser el seu darrer viatge a Barcelona.

La comitiva estava presidida pels familiars d’Aguiló, entre els quals destacaven el fill i un germà; també hi eren presents les autoritats municipals i la major part dels poetes que havien assistit al certamen literari (Francesc Matheu i Àngel Guimerà, entre altres). Durant l’acte prengueren la paraula tres escriptors: mossén Jaume Collell, en representació de Catalunya, Teodor Llorente, en representació del País Valencià, i Ramon Picó i Campamar, en representació de les Illes. El primer a intervenir fou el canonge Collell, que, en nom de la comissió executiva, féu lliurament del bust a l’ajuntament i pronuncià un discurs «en elogio de la obra que realizó el enaltecido escritor y cuyos frutos tan lozanamente prendieron en la región catalana, como lo demostraba el raudo vuelo que había alcanzado la literatura en los últimos 25 años».[107]

Inauguració del bust d’Aguiló al parc de la Ciutadella (1909).– La mesa presidencial. Al centre la reina de la festa. A la seua dreta el Sr. Bastardas i D. Ángel Aguiló, fill de l’homenatjat. A la seua esquerra, drets, D. Teodoro Llorente, el canonge Collell, Mateu i Fornells, i Picó i Campanar. A l’extrem, Guimerà.

A continuació, l’alcalde accidental de Barcelona destapà la cortina que cobria el pedestal, «mientras que una sección de señoritas del Orfeó Catalá entonaba el canto Las damas d’Aragó y Nit de vetlla». Seguidament, arribà el torn de Llorente que, en nom de Lo Rat Penat, «dijo que todo lo que Cataluña hiciese para honrar a sus poetas, contaba con la adhesión fraternal de Valencia». Així mateix, també féu una exposició dels treballs bibliogràfics que Aguiló havia portat a terme durant la seua estada a València, i posà l’èmfasi en què la millor tasca que hi havia desenvolupat havia sigut «comunicar el fuego patriótico a la juventud de aquel tiempo»;[108] entre la qual, no hi ha cap dubte, s’hi trobaven ell i Querol.

Finalment, manifestà, una vegada més, els llaços d’amistat i d’afecte que l’unien al difunt, «y terminó loando a Dios por haberle alargado la vida hasta el momento de poder asistir al homenaje que se tributaba al que en vida fue uno de los que más quiso y respetó».[109] L’acte finalitzà amb la intervenció del mallorquí Picó i Campamar.

Dos dies després, el 12 de maig, Las Provincias reproduïa un nou article de Llorente sobre «D. Mariano Aguiló» extret del periòdic El Noticiero Universal de Barcelona, que dirigia el valencià Francesc Peris Mencheta, i que segurament havia sigut redactat durant la seua estada a la ciutat comtal. El vell patriarca posava per escrit i ampliava el parlament que havia fet als peus del bust d’Aguiló, i rememorava els records que l’unien a l’homenatjat: la Universitat, Querol, els Jocs Florals de 1859... I destacava que, durant la seua estada a València, el bibliotecari havia pogut «confirmar lo que fue su constante pensamiento: la unidad de nuestra lengua nativa y de su florecimiento literario, desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»;[110] unitat lingüística confirmada amb una expressió ben gràfica que, com hem vist en parlar de l’«endreça» al Llibret de versos, havia de ser originària d’Aguiló, i que esdevingué recurrent en el vocabulari llorentí.[111] I, per descomptat, que el mallorquí havia sigut el «promovedor» dels Jocs Florals valencians de 1859: «Por primera vez a orillas del Turia, después de algunos siglos, la poesía valenciana era reconocida y proclamada solemnemente».[112]

Finalment, no em sé estar de reproduir les últimes paraules d’aquell article, que vora cent anys després resulten de gran actualitat i eloqüència per als valencians. Deia Llorente: Aguiló,

el patriarca del renacimiento catalán, es, a la vez, el patriarca del renacimiento valenciano; a una y a otra parte del Ebro le debemos igual gratitud, y hemos de conservar su memoria y su ejemplo para la unidad superior de nuestras diferencias locales, como las ramas de un árbol, si tuviesen conciencia, sentirían la comunidad del tronco de donde nacen.[113]

Vull remarcar-ho: «si tuviesen conciencia». Que en el moment de redactar aquestes frases l’ancià Llorente pensava en textos com ara el poema «El pi de les tres branques», de Jacint Verdaguer, o l’«exemple de la mata del jonc», de Ramon Muntaner, és cosa que sembla prou evident.

[1] Carta 75: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 50.

[2] Carta 160: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 144.

[3] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente. He tingut accés a aquestes i d’altres epístoles gràcies a l’amabilitat de Joan Teodor Corbín Llorente.

[4] Sobre l’activitat viatgera que durant aquest període de temps portà a terme Aguiló, vegeu Massot (2003), on llegim que «el 24 de desembre de 1859, des de València, amb Teodor Llorente i altres “profesores de esta Universidad”, Aguiló va fer una expedició a la cartoixa de Portaceli» (34).

[5] Carta 862: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 76.

[6] Vegeu Llorente (1891: 31). Lluís Guarner (1976: 122), en parlar de la producció literària de Querol, afirma: «Si su obra no llegó, en su tiempo, a ser popular, como tan reiteradamente se ha señalado, llegó a interesar a los más selectos, ya que –como era el lema de Aguiló– no a quants sinó a quals había de importar; y esa minoría pronto acertó a descubrir la calidad de aquella poesía, que conjuntaba la tradición clásica con la más honda emoción humana en expresión perfecta de formas y armonías».

[7] Aguiló en fou un vertader especialista. Vegeu Massot (2006: 11-57).

[8] Vegeu Roca (2005a).

[9] Quan la professora Tomàs reprodueix aquest fragment d’una epístola d’Aguiló escriu erròniament «sa» per comptes de «ma», cosa que modifica el sentit de la frase. Vegeu: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.

[10] El 1889 Llorente interpel·lava, públicament, el «poeta eminente y erudito lingüista, mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló» perquè es decidira a publicar el diccionari català que feia anys tenia en projecte. Vegeu Llorente (1889).

[11] Carta 254: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, pp. 230-231.

[12] Carta 239: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 145.

[13] Carta 230: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.

[14] Vegeu «El Liceo de Valencia», Almanaque «Las Provincias» para 1902, València, 1901, pp. 197-199.

[15] Vegeu Simbor (1980: 147).

[16] Vicent Venceslau Querol també fou premiat, però en la modalitat de castellà, per l’oda «A la Paz». Lluís Guarner (1976: 191) va dir que, per aquella data, Querol ja havia versificat en valencià, i que potser fins i tot estigué temptat d’enviar una composició en aquesta llengua al certamen: «Si en los primeros juegos florales de Valencia, que celebró el Liceo, en 1859, fue premiado Querol por su oda A la Paz, en castellano, es muy posible que su presentación fue una rectificación a su primer propósito de concurrir con obra valenciana. Conocemos –y poseemos– un original autógrafo del poeta de esta misma fecha, que es una trilogía poética, escrita en valenciano, sobre las tres virtudes teologales que, por la estructura que adoptan, nos hacen pensar que debió ser una poesía “preparada” para concurrir a dicho certamen literario, aunque tal vez no la presentara por creerla demasiado primeriza, decidiéndose por la oda antes mencionada. Estas poesías tituladas A l’Esperança, ¿Qué será? y A la Fe, cuyo manuscrito conocemos, están fechadas en 1859».

[17] El subratllat és meu.

[18] A la «Nota preliminar» del primer volum de l’Epistolari Llorente (1928: 5), Teodor Llorente Falcó afirmà: «Ans de tot hem de dir que no es tracta d’un epistolari complet, ni molt manco. En Teodor Llorente Olivares, a qui anava dirigida la esmentada correspondència, mai se distingí per son esperit col·leccionista, ni les seues i múltiples ocupacions li permetien una feina que demanava temps. ¿Com, llavors, han arribat fins hui eixes cartes?, se preguntarà el llegidor. Testimoni molt fefaent pot dir que les cartes anaven reunint-se damunt la taula de treball del gran escriptor valencià, fins que una mà, unes vegades la seua, altres la de sa carinyosa esposa, les arreconava en algun dels diversos calaixos de les llibreries, on se varen trobar totes barallades a la seua mort. Així se explica que hagen aplegat als nostres dies dites cartes, i així se explica també la pèrdua d’altres moltes, no sols dels mateixos escriptors que figuren en l’epistolari, sinó de molts altres que ens consta sostingueren estretes relacions epistolars amb el poeta valencià».

[19] Carta 863: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 77.

[20] Carta 865: ibidem, p. 78.

[21] Segons Josep Massot (2006: 19), Aguiló era «no gens propens a les expansions epistolars»; i també (2006: 30) de «tarannà mandrós» a l’hora de respondre: «D’acord amb el seu tarannà mandrós, Aguiló no contestà aquesta carta».

[22] Carta 867: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.

[23] Carta 868: ibidem, p. 80.

[24] Carta 47: ibidem, vol. I, 1928, p. 49.

[25] Carta 865: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, pp. 78-79.

[26] Carta 866: ibidem, p. 79.

[27] Carta 868: ibidem, p. 81.

[28] Carta 870: ibidem, p. 82.

[29] A l’Arxiu biblioteca Llorente es conserva la carta original del seu nomenament com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona, datada el 16 de gener de 1866.

[30] Carta 868: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.

[31] «Juegos Florales en Barcelona», Las Provincias (9-V-1866).

[32] T. Ll[orente], «Juegos Florales», Las Provincias (7-V-1868).

[33] Carta 869: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 81.

[34] Carta 871: ibidem, p. 82.

[35] Ibidem.

[36] Ibidem.

[37] Carta 872: ibidem, p. 83.

[38] Ibidem.

[39] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente.

[40] Arxiu biblioteca Llorente.

[41] Arxiu biblioteca Llorente.

[42] Carta 85: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 56.

[43] Tomas Forteza, «Les derreries del Conqueridor (Composición premiada con la Pluma de plata de la Diputación provincial de las Islas Baleares, en el certamen histórico-literario del centenario del rey D. Jaime)», Las Provincias (6-X-1876).

[44] Carta 48: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 49.

[45] Carta 873: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, p. 84. Encara que, per error, fou datada pels editors el 3 d’octubre de 1876, la carta ha de ser de 1877.

[46] Vegeu «Literatura de la lengua de oc. La Academia del Mediodía», Las Provincias (27-IX-1876). A l’Arxiu biblioteca Llorente es conserva l’original del seu nomenament com a «Felibre Majourau», datat a Avinyó l’1 d’octubre de 1876.

[47] Ibidem.

[48] T. Ll[orente], «Una visita a los felibres. III», Las Provincias (30-V-1878).

[49] Carta 132: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 83.

[50] E., «Revista de Barcelona», Las Provincias (5-V-1880).

[51] Carta 140: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 87.

[52] «Poesía catalana. Idilis y Cants místichs, per Mossén Jacinto Verdaguer, ab un pròlech de D. M. Milà y Fontanals. Barcelona», Las Provincias (5-X-1879).

[53] Valentino, «Mosén Jacinto Verdaguer», Las Provincias (28-VII-1881).

[54] Carta 211: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 131.

[55] X., «Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (5-V-1885).

[56] Ibidem.

[57] El 28 d’abril de 1885 Querol escrivia a Llorente per a ultimar els detalls del viatge conjunt que havien de fer en «tren express» el divendres 1 de maig a Barcelona, i entre altres coses li deia: «Quedamos, pues, en que tú, Pepe [Aguirre], [Fèlix] Pizcueta y Federico [Doménech] estáis listos en la estación de Valencia a las 12 del día 1º de Mayo». Vegeu carta 160: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 145.

[58] X., «Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (5-V-1885).

[59] Carta 215: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 133.

[60] R., «La Renaixensa a Valls y Tarragona», La Renaixensa, 858 (2-VI-1882), p. 4254.

[61] Carta inèdita conservada a la Biblioteca Serrano Morales. Caixa 7.263-11. Carta 3.114.

[62] El 8 de maig de 1887 Llorente escrivia a Collell: «Tinch que dirli que enguany, en mitj de la festa, sent un gran anyorament; y es, que no puch consolarme de no haverlos acompanyat á eixa deliciosa anada á Mallorca, que tantes vegades he ensommiat, y que, pera mi, se ha desbaneixcut, com tots los ensommis. [...] Tráfech inaguantable de quefers, crisis dificil en la ciutat per les malahides eleccions, atropoll de un viatge indispensable que he de fer esta mateixa semana á Madrid, han segut dificultats groses, que se me han enrollat per les cames, y m’han tirat en terra, quan ja estava resolt á mamprendre’l camí». Carta 1.018: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 167.

[63] Carta 215: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 133.

[64] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente.

[65] X.: «Lo Rat-Penat en Poblet», Las Provincias (21-V-1882).

[66] F.: «La escursión al Monasterio de Poblet», El Mercantil Valenciano (20-V-1882).

[67] F.: «Escursión al Monasterio de Poblet», El Mercantil Valenciano (21-V-1882).

[68] Carta 178: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 110.

[69] Ibidem.

[70] Carta 179: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 110.

[71] Ibidem.

[72] Carta 1.052: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 188. Sembla ser que aquell mateix any ja hi havia fet algun altre viatge. Vegeu carta 233: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, pp. 213-214.

[73] Amb el títol «Desde Barcelona», foren publicats a Las Provincias els dies 9, 12, 14, 15, 18, 20 i 21 d’octubre de 1888.

[74] Valentino, «Desde Barcelona», Las Provincias (9-X-1888).

[75] Vegeu Valentino, «Los Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (11 i 14-V1893).

[76] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[77] Ibidem.

[78] Ibidem.

[79] Ibidem.

[80] Ibidem.

[81] Sobre les pressions de Mañé i Flaquer a Aguiló, vegeu Massot (2006: 44-45).

[82] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[83] Ibidem.

[84] Ibidem.

[85] Començava de la següent manera: «Les cançons populars catalanes vénen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues al breçolar y adormit a llurs infants al so de ses relligioses tonades». Vegeu Marian Aguiló, «Romancer popular de la terra catalana. Dedicatòria. A S. M. la Reina d’Espanya doña Maria Cristina d’Halsburg Lorena de Borbón, Comtessa de Barcelona», Las Provincias (9-VII-1893).

[86] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[87] Carta 249: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 151.

[88] «Escribía esto en el año 1884», afirmarà en referència a l’«endreça» tretze anys després. Vegeu Teodoro Llorente, «Mariano Aguiló», Las Provincias (10-VI-1897).

[89] «Literatura lemosina», La Opinión (18-I-1862).

[90] Ibidem.

[91] Ibidem.

[92] V., M., «Bibliografia», Las Provincias (7-IV-1872).

[93] Ibidem.

[94] Mariano Aguiló, «Algo de poesía», Las Provincias (27-VIII-1895).

[95] Marian Aguiló y Fuster, «Somni de jovenesa», Las Provincias (18-IX-1895).

[96] Marian Aguiló y Fuster, «Esglay», Las Provincias (10-X-1895).

[97] Marian Aguiló y Fuster, «L’amor meua», Las Provincias (14-I-1896).

[98] Marian Aguiló, «Mes cansons», Las Provincias (12-V-1904).

[99] «Libros nuevos», Las Provincias (19-XI-1904).

[100] Valentino, «De Barcelona», Las Provincias (12-XI-1906).

[101] Teodoro Llorente, «Mariano Aguiló», Las Provincias (10-VI-1897).

[102] Ibidem.

[103] Ibidem.

[104] Ibidem.

[105] «En honor de Aguiló», Las Provincias (30-IX-1897).

[106] Francesch Matheu, «L’Aguiló», Las Provincias (4-X-1897).

[107] B., «Los Juegos Florales de Barcelona. El busto de Mariano Aguiló», Las Provincias

(10-V-1909).

[108] Ibidem.

[109] Ibidem.

[110] Teodoro Llorente, «D. Mariano Aguiló», Las Provincias (12-V-1909).

[111] També utilitzà aquesta fórmula a l’article «La lengua lemosina», Las Provincias (25VIII-1868), on parlà de «los tres dialectos de la lengua común que se habla desde los Pirineos hasta Elche» (reproduït a Llorente, 2001: 83-86).

[112] Teodoro Llorente, «D. Mariano Aguiló», Las Provincias (12-V-1909).

[113] Ibidem.