Читать книгу Els fills de Can Rovira - Raquel Capdevila Carbajo - Страница 5

1

Seguint les indicacions d’un dels infermers de la planta, de seguida ha trobat l’habitació de la Sara, la seva germana petita. Tan sols havia d’anar fins al final del passadís i seguidament girar a mà esquerra per trobar la 807. Es deté davant de la porta, observa el número per assegurar-se de no equivocar-se d’habitació i seguidament busca el mòbil dins de la bossa, de pell de cocodril. Recorda que en Jordi li va enviar totes les dades, però ara li sembla que ho ha de revisar una vegada més, no voldria equivocar-se i obrir la porta d’un altre pacient; seria desagradable.

Fa un gran esbufec i es guarda el mòbil a la butxaca del seu abric de caixmir de color beix. Li fa una figura excel·lent amb la gran llaçada de la cintura i se la veu molt elegant. Encara no l’havia estrenat i ha decidit fer-ho el dia que havia d’anar a visitar la seva germana. No sap amb exactitud què era el que pretenia vestint-se com ho ha fet. Sempre ha destacat per la seva bellesa i ara, vestint-se de manera pretensiosa, tothom es fixarà en ella, ja li agrada, però no és el lloc on ha de promocionar-se. Se sent estúpida per haver-se guarnit d’aquella manera i vestint una roba tan cara per anar a aquella merda d’hospital universitari, ple de bacteris. Gruny, perquè sap que cada vegada que se’l posi pensarà en aquest dia i decideix que no se’l posarà mai més. De fet, creu que cremarà tota la roba que porta posada, odia els hospitals d’ençà que la mare es va posar malalta.

Agafa el pom i el fa girar. Durant uns segons es queda immòbil davant de la porta, agafant-lo amb la mà, sense fer cap intent d’obrir-la; no té valor per fer-ho. Sap la situació amb què es trobarà darrere d’aquella porta lleugera que li pesa tant, no les té totes i es pregunta si aquella és la imatge final que vol recordar de la seva germana. Deixa anar el pom bruscament i s’enretira de davant de la porta. Avui no és el dia, ja ho ha decidit, avui no la veurà.

El passadís de tornada a l’ascensor se li fa etern a causa del silenci que hi regna. Els sons han estat engolits i només es pot percebre un murmuri aterridor, que el personal sanitari ajuda a complimentar amb el seu xiuxiueig. Passa davant de la recepció i veu que totes les mirades se li claven, unes mirades que li retreuen el soroll que fan els seus talons d’agulla, que d’alguna manera profanen l’atmosfera tenebrosa de la planta dels no morts. S’acomiada fent un gest amb el cap i diligent es dirigeix a l’ascensor. Un cop és al carrer, corre a buscar un taxi que la porti tan lluny com sigui possible d’allà. Abans de pujar, es descorda l’abric, que deixa entreveure el vestit cenyit que abraça el seu cos perfecte, aconseguit gràcies a l’herència genètica i al bisturí. De tots els germans, és la que s’assembla més a la mare, rossa, alta i amb una figura de maniquí que fa girar tots els caps que passen pel seu costat. Ho sap, i al llarg dels seus trenta-cinc anys ho ha fet servir per aconseguir tot allò que es proposava. Sempre ha tingut molt clar fins on volia arribar i ha utilitzat totes les armes per aconseguir-ho; la mediocritat no està feta per a ella.

Les gotes de pluja regalimen en els vidres del taxi i, embadalida, observa la pluja com cau lentament sobre l’asfalt de la ciutat. Els primers paraigües es comencen a obrir i el paisatge, de mica en mica, comença a canviar. Sembla com si tothom s’hagués posat d’acord i justament, aquell dia tan gris, els colors i estampats dels paraigües fossin més alegres que mai. Esbossa un lleu somriure que desapareix immediatament quan sent la trucada d’en Jordi, el seu germà mitjà. No li cal mirar la pantalla, per la melodia que li té assignada sap perfectament que és ell. Espera que el telèfon deixi de sonar per poder-se submergir, de nou, en el paisatge de colors en què s’ha convertit la ciutat. Si pogués, es quedaria dintre del taxi una bona estona més; se sent a gust.

No sap per què ha anat a veure-la, feia anys que no es parlaven d’ençà que la Sara la va enxampar amb el seu promès al llit, en Lucas, un enèrgic i gran amant amb una mirada luxuriosa que la posava molt calenta, com mai l’ha posada cap altre. No ha entès mai com aquell semental estava amb la seva germana, una provinciana de casa bona que no destacava en res.

El taxi s’atura davant de l’edifici on viu l’Eva, un edifici senyorial en un dels millors carrers de la ciutat. Un cop paga el taxista, el porter de l’edifici corre a aixoplugar-la amb un gran paraigua de color negre, que la fa pensar en el de pastor, que feia servir el pare.

Amb el mòbil a les mans i dret, mirant pels finestrals bruts per la pluja, en Jordi espera que l’Eva li truqui. Té la mirada absent i perduda, en alguns moments sembla que torni al present, però de seguida els records el fan perdre en el temps. Està convençut que l’Eva no ha anat a l’hospital a veure la Sara i pensa que ho hauria de fer, hagi passat el que hagi passat, és la seva germana petita i és ara o mai.

«És impossible, és una meuca egoista. No ho farà!», pensa en Jordi mentre estampa el mòbil contra la butaca de pell. Es penedeix del seu gest i es dirigeix corrents cap a la butaca per veure si encara funciona. Se’l guarda a la butxaca de davant dels texans, i s’enrabia sabent que està perdent el temps esperant una trucada que potser no arribarà mai.

Se serveix un whisky i deixa caure tot el seu pes sobre la butaca. Gairebé, se’l beu tot d’un glop, sense assaborir-lo i oblidant el poc que va aprendre en aquell tast de whisky escocès. Ara mateix li és indiferent, el que vol és desconnectar i continuar amb la seva nova fita; acabar-se l’ampolla dels collons i poder dormir tota la nit.

El segon se’l pren més lentament, amb calma, assaborint-lo i gaudint de l’experiència. Li ve al cap la imatge de la Sara, el dia que van anar plegats al tast de whisky. Van visitar a unes bodegues a prop de Barcelona. Ara mateix no en recorda el nom i tampoc fa cap esforç per fer-ho. Somriu, recordant com la Sara i ell reien com dos nens petits, escoltant els altres participants del tast. Semblaven unes eminències del whisky, però en realitat, com ells, tampoc tenien idea del que deien, però era molt divertit i curiós escoltar-los fent-se els experts. De tots els matisos que havien de descobrir del tast, només una cosa van poder identificar en aquells petits glops; va ser el record del pare bevent-se un whisky i fumant el seu havà, mentre seia relaxat en la seva butaca de pell.

Se serveix el tercer whisky, més feliç que quan ho havia fet amb el primer. Ara la gola ja no li crema en empassar-se l’alcohol. Feia molt de temps que no en bevia i quan ho feia sempre era amb la Sara, per homenatjar el pare. Es bevien un parell de gots cadascú, s’encenien un havà i d’aquesta manera li feien el seu petit homenatge, abans de caure marejats pel fum dels cigars; sobretot la Sara.

El quart got, tal com entra, torna a sortir. Ara tot li comença a donar voltes. Com pot, arriba al llit, on abandona cos i ànima per poder descansar tota la nit sencera. Feia temps que no ho podia fer, d’ençà de l’accident de la Sara.

Surt de la dutxa i se serveix un whisky imitant els seus germans quan ho fan per homenatjar el pare. És una tradició que molt poques vegades ha compartit amb ells perquè creu que és un ritual molt íntim entre en Jordi i la Sara, i alhora és massa melodramàtic pel que ella poc aguantar.

Fa molts anys que se sent molt lluny dels de casa. De jove, ja tenia clar que no es quedaria a viure a la masia ni que es casaria amb cap pagès de la comarca. Volia marxar tan de pressa com fos possible. Era un sentiment molt estrany, el que sentia; estimava molt la seva terra, però alhora era presonera i el que volia era llibertat. Tenia uns tiets a Barcelona que no tenien fills, i sempre li havien ofert la possibilitat de viure amb ells quan anés a estudiar a la ciutat. La tieta era la germana petita de la mare, era una addicta a les ONG i col·laborava amb tot el que podia. Desitjava amb totes les seves forces que l’Eva visqués amb ells, tenia grans plans per a ella.

Amb el segon got, li torna a venir al cap en Lucas. Feia molts anys que no el veia. Van deixar de veure’s poc temps després que la Sara els enxampés.

Un tercer whisky creu que se li posarà de meravella, i se’l comença a servir amb una elegància desmesurada, que la porta a anys enrere, quan la tieta la instruïa. Aquells anys amb els tiets va aprendre molt i de tot. Quan va acceptar la proposta de viure amb ells, ja sabia més o menys el que esdevindria tot plegat. No era un peatge gaire alt, si aconseguia marxar de la masia. Hauria fet qualsevol cosa per anar-se’n d’allà i, de fet, ja ho va fer.

Beu molt lentament, notant com l’alcohol la crema per dintre, provocant-li basques, que finalment la fan vomitar. Tot li dona voltes i sense pensar-ho gaire es lliura al llit.

La respiració dels dos és ràpida i gèlida i el tic-tac d’un rellotge els fa entrar en una profunda fase REM. En Jordi i l’Eva caminen enmig de la foscor, l’un en direcció a l’altre. Se senten lliures de càrregues i una pau desconeguda els fa avançar cap a un retrobament que fa molt de temps que esperen. A mesura que avancen, la foscor desapareix i de mica en mica les seves siluetes desenfocades esdevenen nítides i properes. Ara són l’un davant de l’altre, l’Eva saluda el seu germà despentinant-li els cabells, com feien quan eren petits, i ell li acarona la cara amb tanta dolçor que fa que aquells ulls tan blaus comencin a plorar. Es fusionen en una gran abraçada, que produeix un efecte terapèutic per als dos germans. No cal dir res, és del tot innecessari, les mirades ho diuen tot. De cop, senten un riure escandalós, que els fa girar.

—És la Sara! —exclamen alhora els germans. Aquella manera de riure tan peculiar i amb tantes as i os, la reconeixerien entremig de la d’un centenar de persones.

Com espectadors d’una obra de teatre, observen l’escena, que els és del tot familiar. Ho recorden perfectament, volien fer un pa de pessic per berenar i van acabar fent una guerra de farina i ous.

Corrien, xisclaven i reien per la cuina, fins que la mare hi va entrar, tota esverada, en sentir aquell xivarri. La cara de la mare era un poema, va estar una bona estona mirant-ho tot, sense dir res. Fins que el pare va irrompre a la cuina, amb l’enorme cistell ple de verdures que acabava de collir de l’hort. Van intercanviar les mirades, i ell, sense pensar-ho dos cops, els va fer sortir per la porta que donava a l’hort. Va engegar la mànega i allò es va convertir en un festival de pastetes, xiscles i rialles.

De cop, l’escena es deté i la Sara va cap a ells. A mesura que es va acostant, els personatges secundaris de l’estrany teatre la van seguint fins a aconseguir fer una rotllana, on al mig hi ha la Sara quan era una nena, en Jordi i l’Eva. Comencen a ballar una espècie de dansa macabra, i la Sara se’ls afegeix, deixant els seus germans sols, al mig i petrificats.

Els dansaires estrenyen la rotllana acostant-se als dos germans, i a l’uníson cantussegen una senzilla melodia inaudible per a les seves oïdes, però d’alguna manera ja l’han encastat en els seus cervells. Sobresaltats, es desperten, sentint el tic-tac d’un rellotge que no tenen. Durant uns minuts resten immòbils als seus respectius llits, sense parpellejar, intentant controlar la respiració accelerada i obligant-se a creure, que tot allò ha estat un malson. Un malson idèntic, que han tingut dos germans que viuen a cent quilòmetres de distància.

En Jordi mira el rellotge del mòbil i creu que és massa d’hora per poder trucar a l’Eva. Encara no són ni les sis i ni tan sols és clar. Fa estona que transita amunt i avall de la casa, sense saber què és el que ha de fer. Ara mateix no sap si l’alcohol el va afectar massa, si ha estat un malson que li ha deixat un mal regust de boca o potser si ha estat la primera experiència paranormal de la seva vida. Se sent imbècil, només de pensar què li dirà la seva germana gran, si li arriba a trucar. Segur que se’n riu d’ell i li recrimina l’alcohol que va beure’s ahir a la nit.

Es passa la mà per la cara, tocant-se la barbeta, com si estigués analitzant la situació i decidint el que ha de fer al respecte. La imatge que li retorna el mirall del lavabo defineix ben bé la situació que està vivint. El dolor s’ha empassat el seu atractiu i els seus ulls verds gairebé han perdut la llum que els ha caracteritzat sempre. La resta de la cara queda tapada per una espessa barba, que, sota la dutxa, decideix que no portarà més.

Mentre es posa la loció after shave, somriu. Encara no sap com definir el seu aspecte. Feia molt de temps que portava barba i es veu força diferent. Net i polit baixa les escales i pel camí es posa un jersei que havia deixat a la barana.

En obrir els porticons, l’enlluernen els fars d’un cotxe que s’acosta cap a la casa. Surt a rebre’l, pensant-se que és algun turista despistat buscant el camí de l’hotel rural, com sol passar sempre. Però, a mesura que s’acosta i amb els llums del porxo encesos, no té cap mena de dubte de qui és la persona que hi ha dins d’aquell cotxe d’alta gamma.

L’Eva baixa del cotxe, vestida amb una camisa de quadres negres i vermells, i uns texans amb tants forats que només veure-la fa agafar fred. Per sort, aquesta vegada ha vingut amb un calçat normal i no amb aquelles botes que va dur l’última vegada, que semblava que anés a pujar a l’Everest.

En Jordi fa uns ulls com unes taronges mentre s’agafa els cabells per darrere amb les dues mans, com en un gest de sorpresa.

—Em convides a passar o penses estar-te aquí com un estaquirot, tot el dia? I tanca la boca, que sembles idiota! —diu ella al seu germà, amb una mena de mig somriure, mentre passa pel seu costat, dirigint-se a l’interior de la casa. En Jordi tanca la porta i la seva germana l’espera al mig de la sala, dreta i amb una mirada còmplice que anticipa la conversa que es produirà després dels primers formalismes socials.

—El tic-tac et fa venir —cantusseja l’Eva, amb inseguretat, mirant fixament els ulls del seu germà, esperant que allò que li diu no li soni estrambòtic i no es pensi que s’ha tornat imbècil del tot.

—El tic-tac et fa marxar —respon en Jordi.

L’Eva fa un xiscle, tapant-se la boca amb les mans, i ell l’abraça, afirmant així que aquell petit vers sí que ha format part dels seus somnis compartits. Té una sensació estranya, feia temps que no s’abraçaven de manera sincera i en menys de vint-i-quatre hores ho han fet dues vegades.

—Jordi, pensava que em prendries per boja.

—I jo! De fet, vaig estar dubtant si trucar-te o no. Creus que és la Sara, la que ha provocat tot això? Penses que d’alguna manera es vol posar en contacte amb nosaltres? Potser ens vol fer arribar un missatge. Potser…

—No sé què és el que he de pensar. És de bojos —diu l’Eva, bufant.

En Jordi, amb un gest, convida l’Eva a anar cap a la cuina. Potser un bon esmorzar els ho farà veure amb altres ulls. Ahir, el seu sopar van ser els gots de whisky, i ara hauria d’omplir l’estómac. Mentre en Jordi prepara els cafès i el pa torrat, l’Eva el felicita per la bona feina de restauració que han fet a la planta baixa. La cuina és absolutament preciosa. Li encanta la combinació del color crema dels mobles de fusta amb els taulells de color beix.

—Els taulells són d’un material ecològic molt resistent, el model es diu Toffee, i com pots apreciar la superfície és llisa i lluent —i mentre ho diu, es gira per comprovar quina és la cara que fa la seva germana gran.

—Ui, si que hi estàs posat —somriu l’Eva.

—La Sara va insistir que tots dos havíem de participar de les obres i fer servir materials respectuosos amb el medi ambient. Això sí, poc vaig decidir, respecte de la cuina. Per cert, els electrodomèstics són els més eficients energèticament que trobaràs enlloc. —Mentre ho acaba de dir, esbossa un gran somriure que deixa veure les seves dents blanques i alineades.

Paren taula i seuen a les cadires noves, que combinen a la perfecció amb la taula que va restaurar la Sara. Esmorzen, en silenci, l’un esperant que l’altre iniciï la conversa que tenen pendent. Bé, en tenen moltes, però ara mateix la conversa que han de mantenir és la que ha portat l’Eva a tornar a casa després de cinc anys.

L’Eva no ha estat mai una dona de gaires silencis. En canvi, agraeix aquest silenci al costat del seu germà. L’asserena poder estar amb ell. Sempre ha estat un tipus relaxat i si hagués d’utilitzar un antònim d’estrès, de ben segur que triaria el nom del seu germà.

En Jordi menja amb gana, com si fes dies que no ho fa en condicions. Amb l’última queixalada, fa un gest amb el cap, com convidant-la que iniciï la conversa, o això és el que interpreta ella.

—Jordi, escolta’m amb atenció i fins que no acabi, si us plau, no m’interrompis. Jo mateixa penso que tot això és de bojos i no sé com ho he d’interpretar. Els calmants que m’he pres no m’han fet res. —Li mostra les seves mans tremoloses, que de seguida tornen a agafar la tassa de cafè.

—D’acord. Endavant.

En Jordi, mentre l’escolta, la mira amb enyorança, feia temps que la seva germana havia desaparegut sota la cuirassa de prepotència en què s’havia embolcallat els últims anys, i ara li sembla que torna a brollar, encara que molt tímidament. Se la veu molt nerviosa, però en canvi el seu discurs és eloqüent, i a mesura que va finalitzant el seu relat, sembla que els nervis fugen del seu cos. Està calmada i receptiva.

—Et vas fixar en els ulls de la Sara?

—D’ençà que va néixer que els té així, un de cada color. Se’n diu heterocromia —respon en Jordi.

—Ja ho sé, no siguis impertinent! El que vull dir és que semblava que estaven canviats. El blau era a l’esquerra i el verd a la dreta. No te’n vas adonar?

—No. Ara mateix no et sabria dir de quin color és el de la dreta i de quin el de l’esquerra. I això és important?

—No ho sé. Oblida-ho, és ridícul.

S’aixequen i entre tots dos endrecen la cuina. Caminen cap a la sala, on l’Eva no pot deixar d’admirar la gran feina que han fet els seus germans amb la casa. Reconeix algun dels mobles restaurats, de quan vivien tota la família i no en faltava cap. La sorprèn gratament la combinació que han fet de mobles i materials, i sobretot la sensació de caliu que desprèn la casa. En Jordi seu a la butaca del pare, adquirint el paper de patriarca, i la convida a seure al seu costat. Abans de fer-ho, l’Eva ho observa tot detingudament, com si no es volgués perdre cap detall, i assenteix amb el cap com donant la seva conformitat a les obres fetes. Seu al costat del seu germà, resta en silenci, esperant que ell reprengui la conversa.

—Se’m fa molt estrany no veure-la per casa.

—Ho sé. Sempre heu estat molt units… —Vol dir alguna cosa més, però al final se la guarda per a ella. El que no s’atreveix a dir és l’enveja que sentia de veure la complicitat que desprenien sempre que estaven junts.

—Estic molt content que hagis vingut a casa. Hauríeu d’haver arreglat les coses fa anys.

—Ho sé. No vaig actuar del tot bé. Però ara no vull parlar d’això. —Ho diu abaixant la mirada i penedint-se del que va fer.

—Del tot? No vas actuar gens bé!

—Ara no.

—D’acord. Demà voldràs anar a l’hospital amb mi?

—Saps una cosa? Ahir hi vaig anar. Però no vaig tenir valor d’entrar-hi, i em vaig quedar a la porta de la seva habitació com una bleda.

En Jordi se la mira sorprès. No s’hauria imaginat mai que ella, una dona tan segura, i ara li sembla que no tan freda, no hagués tingut el valor d’entrar i dubta de si és la culpabilitat o el dolor el que la va frenar.

—Sí, hi anirem junts —respon amb determinació.

I sense dir-se res més, resten muts, deixant-se hipnotitzar pel moviment de les flames i el crepitar dels troncs que cremen en la llar de foc. Els efectes dels calmants i la son endarrerida fan efecte, i sense adonar-se’n les parpelles se li tanquen, i finalment la deixen descansar.

Agafa dues mantes de quadres de l’últim calaix de la calaixera, que van restaurar amb la Sara, i tapa molt acuradament la seva germana, que adormida sembla una persona propera i relaxada. S’embolica amb l’altra manta i es deixa vèncer per la son.