Читать книгу Els fills de Can Rovira - Raquel Capdevila Carbajo - Страница 6

2

—He de tenir por, mare?

—No, Sara.

—I així, què haig de fer?

—No descaminar-te.

—I no pots acompanyar-me?

—No és el meu camí.

—Mare! Tinc moltes preguntes… No marxis!

—Ja les aniràs resolent.

—T’estimo, mare.

La Sara es disposa a fer un camí que no sap cap a on la portarà. No té por, està tranquil·la i embriagada de pau. Lleugera, sense cap càrrega i decidida, fa les primeres passes cap als records de la seva vida.

Reviu l’últim record… Passeja per la Rambla de Barcelona, agafant orgullosa el ram de cinc flors de l’au del paradís que ha comprat per a la seva germana. Ho té claríssim, tot allò forma part del passat i vol oblidar-se’n completament. No vol viure amb aquella rancúnia dins seu i està disposada a perdonar-la i començar de nou.

Passeja feliç per la decisió que ha pres i, aliena a l’exterior, no s’adona del perill que l’aguaita. Quan reacciona és massa tard, una furgoneta blanca fa volar pels aires les flors, el perdó i la mateixa Sara.

—No és just!

—Ni just, ni injust. La vida terrenal és així, a cadascú li toca viure la seva —li respon una veu en off.