Читать книгу Autarquia i estraperlo - Ricard Camil Torres Fabra - Страница 6
ОглавлениеI. LES RAONS DEL MANTENIMENT DE LA POLÍTICA ECONÒMICA I LA SEUA LEGISLACIÓ
Ni les circumstàncies internacionals amb què s’escudava contínuament el franquisme, ni les pressions per part d’una oligarquia agrària per poderosa que fóra, poden explicar per se l’obstinació a mantenir una política econòmica a totes llums més que insuficient, completament negativa per molt que el discurs típicament agrarista del règim es repetira fins a la sacietat. La presentació de l’àmbit rural com a reserva inesgotable de l’Espanya «unida y eterna», no pot enganyar-nos donat que «los hechos probaron los límites del significado verbal que el régimen daba a su pretendido agrarismo».1 Sense voler restar importància a l’agrarisme dominant en el discurs ideològic del primer franquisme, l’opció industrialitzadora s’afirmava com l’element fonamental de la seua política eco-nòmica. Per això la insistència en el discurs agrarista s’entén més aviat per l’exis-tència de preus oficials, la manca de coherència i preparació, la voluntat de tranquil·litzar els grans i mitjans propietaris, etc., una retòrica que, al capdavall, tractava d’encobrir la veritable política econòmica. D’eixa manera, el règim sorgit de la Guerra Civil pagava d’alguna manera un amarg deute moral i material. D’altra banda, es pot parlar de tot tipus de corrupteles, que, a nivell local ja van començar només acabar la guerra.
El discurs franquista, doncs, comportà fins i tot un intent de compatibilitzar la política agrària amb la industrial. S’intentà d’incrustar en el camp valencià una sèrie de productes agraris íntimament lligats a la indústria, com ara el cotó. En nombrosos llocs es van muntar cotoneres, magatzems dedicats a acollir la producció de cotó i que, per regla general, van acabar en el desastre més absolut, com ja havia succeïtt al segle passat, quan s’intentà substituir la seda pel cotó.
Els suposats estralls de la guerra en l’agricultura no van tenir una importància especial, encara que va disminuir el cultiu dels productes d’exportació, però fins ben entrats els anys seixanta se seguia sostenint que aquest retrocés era degut als efectes catastròfics de la Guerra Civil. La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació es va mantenir estable i la resta de conreus tampoc van patir massa els efectes de la contesa. Per tant, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el Estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener»,2 encara que la guerra significà la interrupció d’un procés expansiu de l’agricultura espanyola i en particular de la valenciana. Però els àmbits oficials van anar dissenyant una explicació de la crisi agrària directament relacionada amb la contesa, i més concretament per les destruccions dutes a terme per l’enemic, és clar. Amb tot, els estudis confirmen que la magnitud de les destruccions fou limitada i incapaç per ella mateixa de produir una crisi de llarga durada.
Tots els camins ens porten a cercar altres camps explicatius: la pertinaz sequía, al·lusió vàcua que feia el règim a l’hora de valorar la incidència interna en la crisi agrària, si bé va existir, va tenir una incidència mínima. Més aviat cal apuntar a l’escassesa de fertilitzants i, sobretot, als efectes nocius de l’intervencionisme corporativista del règim. És a dir, cal que dirigim el nostre enfocament cap altres elements, i aquests són sens dubte purament polítics.
A la memòria col·lectiva s’ha afegit una variable distorsionadora incorporada pel mateix règim, amb portacions successives dels nostàlgics i d’altres sectors força reaccionaris de la societat actual. Amb la sobrevaloració dels acon-seguiments econòmics posteriors, han intentat –i es pot afirmar que amb bastant d’èxit– donar una altra imatge, quan en realitat la qüestió fou bastant diferent, encara que aquest aspecte serà analitzat més endavant. A la fi, el mite econòmic del franquisme, que consistia a aconseguir una política autàrquica de manera totalitària, basada en la creença que l’economia del país «podía funcionar en base a la disciplina militar, la confianza en las medidas represivas como única respuesta a la indisciplina econòmica», va inspirar un sistema intervencionista complicat i aclaparador que, «más que ineficaz, resultó dañino para la economía».3
L’autarquia va ser una iniciativa política del mateix règim, que optà per l’intervencionisme, controlant la producció i el consum i que, pel que fa al País Valencià, es pot constatar mitjançant unes consideracions epidèrmiques: en primer lloc, i seguint el discurs agrarista del franquisme, observem un fenomen de re-ruralització de la població activa, donat que en 1950 era del 47,3 % front al 46,4 % de 1930. La manca d’adobs i d’insecticides era palesa: en 1945 al port de València entrà la desena part del moviment del final dels anys vint. I encara que desconeixem l’evolució de la renda agrària, el cert és que fins 1951 no s’arribà als nivells de 1935, pel que fa a la renda nacional, i en renda per càpita no succeiria fins 1954, i tot això amb les greus inflacions de 1941-1943, 1945-1947 i 1950-1951. Fins al punt que el mateix governador civil de València reconei-xia que el racionament sols aportava 953 calories diàries per càpita en 1947. I és que els salaris nominals van tornar, en 1939, al seu nivell de preguerra, el que significava una dràstica caiguda real. A més, després de la guerra els beneficis augmentaren i també la renda de la terra. El nou marc polític i jurídic afavoria de manera evident els propietaris. Per això, la depressió espanyola durant els anys de la Segona Guerra Mundial es va deure quasi exclusivament a la política econòmica i intervencionista del règim. No debades, l’acumulació de capital va tenir com a protagonistes els grans i mitjans propietaris –la rizocràcia en el nostre cas– que van obtenir unes elevades rendes, mentre que les Hermandades eren con-trolades per ells, creant un marc laboral que funcionava més com associació de propietaris que no com a element corporatiu, tal i com volia pregonar el règim.
L’anterior es fa evident quan des del règim mateix s’alçaren veus que proclamaven que la causa bàsica de les dificultats que patia l’economia espanyola, i particularment el sector agrari, reia en el sistema d’intervenció estatal. Aquest panorama resultava molt difícil de canviar, sobretot si tenim present que amplis sectors del règim estaven involucrats en el lucratiu comerç del mercat negre, i que la mateixa intervenció econòmica l’afavoria, sobretot pel que feia als càrrecs relacionats amb el racionament, bé per connexió, favoritisme o ineptitud manifesta. Els organismes d’intervenció mitjançant els seus membres, des dels funcionaris més allunyats fins els inspectors, sense oblidar algun ministre, es dedicaren a l’estraperlo. D’aquesta manera, durant la postguerra, el mercat negre de productes agraris va superar l’oficial en el cas el blat o hi va estar molt a prop, en el cas de l’oli. I això que des de les altes i no tan altes esferes no van faltar manifestacions en contra de l’estraperlo, acusant-lo d’antipatriota i criminal. Però amb aquesta política de l’estruç, el règim acabà acusant aquest fenomen de ser el causant de la fam i l’escassesa, quan en realitat era la seua política econòmica la que munyia tot el procés estraperlista. De fet, l’actitud dels governants va ser
mantenerse firmemente en la política emprendida y, dado que se producían incumplimientos de las normas, intentaron evitarlos intensificando y ampliando el intervencionismo [...] aumentando paralelamente el aparato represivo [...] las propias medidas de intevención generaban nuevas tensiones que provocaban la incorporación de nuevos grupos al mercado negro.4
El règim mai no volgué atendre cap raó que qüestionara el manteniment d’aquesta política econòmica. És més, s’entestà a perpetuar-la, tot i saber que estraperlo i control productiu eren variables que depenien l’una de l’altra. Malgrat tot, l’autoceguesa franquista va arribar a nivells impensables: el governador civil comunicava que la proliferació d’establiments responia a raons exclusivament especulatives i culpava els consistoris per concedir llicències d’obertura sense altra finalitat que la de recaptar impostos.
Al contrari, el franquisme esgrimí l’autarquia com un dels seus aconseguiments més importants, fins al punt que va intentar magnificar-la a efectes de l’autopropaganda quan, el 15 de gener de 1949, Fermín Sanz Orio, delegat nacional de Sindicats, comunicava la imminent inauguració de la I Feria Nacional del Campo com a superació de totes les dificultats dels anys en què «luchando con dificultades de todo orden, hemos ido recuperando una Patria deshecha».
La intervenció estatal va generar automàticament l’aparició d’un lucratiu mercat negre, que fins i tot va ser assumit pel règim, cosa que demostrava el fracàs del sistema d’intervenció en l’agricultura. Productes sense qualitat garantida, preus variables com ara els deguts al caprici del venedor, la demanda o marcats pel nivell de risc de l’estraperlista de torn, etc., demostraven el fracàs del sistema intervencionista en l’agricultura. No debades, la sobrevaloració de la pesseta suposava per a l’exportador un valor que no corresponia a la realitat, i encara que li proporcionava divises, no va dubtar a desviar els productes al mercat negre. La mateixa raó es pot esgrimir per explicar el rebuig dels grans propietaris agraris als intents de control de l’inc (Instituto Nacional de Colonización).
Tal vegada l’existència del mercat negre agrari –i la consegüent utilització de la fam de la postguerra per tal d’enriquir-se uns quants– i el volum que arribà a assolir a nivell domèstic, ens porte a caure en l’error de maquillar la responsabilitat del règim en aquest procés, més encara si hi afegim la verborrea franquista al respecte. El tarannà agrari del feixisme espanyol
no fue sino un instrumento de legitimización del régimen. A la agricultura le quedó pues un papel dependiente y subsidiario [...] una agricultura considerada de esta forma tiene tres funciones esenciales, la primera intrínseca, su propio carácter, sería la de atender las necesidades alimentarias [...] la segunda correspondería al papel equilibrador de la balanza de pagos como exportador de productos hortofrutícolas y la tercera, la más importante, se concretaría en su papel de fuente de acumulación capitalista.5
La precarietat alimentària fou més intensa a les zones no productores, sobretot a les ciutats. A les zones agràries, com ara la Ribera Baixa, els efectes de l’escassesa d’aliments pogueren esmortir-se, segons els nostres entrevistats, donat que més o menys tothom tenia un corralet a casa seua i el que més man-cava, pel que feia als queviures, eren les grasses per a cuinar. A manca d’oli d’oliva, s’emprava l’oli de cacauet, un conreu que estava prou implantat a la comarca, encara que no comptava aleshores amb la potència que havia assolit al segle passat.
Entre 1940 i 1952 l’abastament de la població es regulà per les cartilles de racionament, que possibilitaven l’accés als productes intervinguts, sobretot farina de blat, oli d’oliva i sucre, sense oblidar-ne d’altres tan importants aleshores com el cafè, tabac, combustibles o fertilitzants, encara que aquests darrers productes tenien com a destinataris els establiments públics. Els preus al mercat negre duplicaven o triplicaven els preus oficials de taxa, cosa que el convertia en atractiu tant per al productor com per a l’intermediari. D’ací la gran quantitat de producció agrària desviada al mercat il·legal i els riscs que afrontaren moltes persones, encara que la majoria que desenvoluparen l’estraperlo a gran escala solien estar prou protegides pels mateixos guardians de la normalitat. Per això, s’ha de distingir l’estraperlo de llarg abast del domèstic o limitat. Encara així, el mercat negre va permetre, de manera relativa, les mesures més antieconòmiques i irracionals dels buròcrates. I si a partir de 1951 es pot distingir un nou enfocament de la política agrària, que va comportar una lenta però progressiva recuperació gràcies als canvis liberalitzadors del nou ministre d’agricultura, Rafael Cavestany, no hem de caure en l’errada de considerar-ho fruit d’una reflexió del règim, ni de l’obertura exterior pels contactes amb el Vaticà i els EEUU, sinó simplement perquè no es podien mantenir més els desequilibris i els desajustaments que l’intervencionisme propicià. No hem d’oblidar que els poderosos, en definitiva, van ser els més beneficiats per aquesta política agrària, i per tant eren els que més recolzaven el règim i els que menys interès tenien d’abandonar aquella situació.
Pel que fa a la legislació, cal apuntar que a mesura que les tropes insurgents veien com la guerra quedava definitivament decantada al seu favor, el règim anava preparant el camí des de l’àmbit jurídic, de manera que el seu control fóra absolut immediatament. Una altra qüestió és si realment aquestes disposicions tingueren l’abast i l’èxit que es pretenia. Ja el 10 de març de 1939 es va crear la Comissaria General d’Abastaments i Transports (CGAT), que venia a suprimir l’existent Servei Nacional d’Abastaments (SNA), que havia estat el responsable durant la contesa de controlar els recursos a la reraguarda nacional. Al CGAT li va seguir l’ordre del 14 de maig de 1939 del Ministeri d’Indústria i Comerç, apareguda al boe del dia següent, que establia el racionament en tot el territori espanyol. A més, el decret del 28 de juny del mateix any assignava la composició d’aquest racionament dels productes bàsics: 400 grams de pa, 250 de creïlles, 100 de llegums, 50 d’oli d’oliva, 10 de cafè, 30 de sucre, 125 de carn, 25 de cansalada, 75 de bacallà i 200 de peix fresc per a un home adult. Per als majors de 60 anys i les dones adultes s’establia un 80 % de l’anterior, i per als menors de 14 anys, el 60 %, a més d’anunciar càstigs als qui se n’aprofitaren de la situació. Com es pot veure, més que res bones intencions.
Per a poder desenvolupar aquest pla de racionament, el 24 de juny de 1941 es van establir zones d’abastament, que dividien el territori en 10 zones econòmiques. Aquestes es van delimitar atenent variables com ara els factors de producció, el consum, la distribució de les vies de comunicació, sobretot del ferrocarril, etc. Cada zona restava a les ordres d’un cap de recursos obligat a establir estadístiques, dirigir la recollida i emmagatzenament dels productes, distribuir-los, etc. Amb tot, aquesta divisió va tenir més en compte les zones urbanes, donat que el racionament a les zones rurals sempre va ser menor.
A partir de la circular del 26 d’agost de 1941, la dieta contemplada en el decret del 28 de juny de 1939 es va veure minvada dràsticament, senyal definitiu del fracàs del racionament. Així, el pa retrocedia a 365 grams, les creïlles i els moniatos a 267, els llegums i l’arròs a 165, l’oli d’oliva a 37, el cafè i els succedanis a 31, el sucre a 26, la carn a 63, les grasses animals a 26, i el salaó i les conserves de peix a 83, cosa que suposava un important descens de les previsions alimentàries. A més, «aún teniendo en cuenta lo precaria de esta dieta alimenticia, en contadas ocasiones se lograron alcanzar los cupos mínimos recomendados».6 Per altra banda, les contínues alteracions del racionament contribuïen a emboirar aquest panorama.
El racionament no cobria el mínim vital de la població, i així es fa incomprensible la reacció del règim, o al menys el seu discurs, davant l’aparició de l’estraperlo. Com és natural, el racionament incidí sobretot en les capes més pobres de la població. Hem de tenir present que el jornal mitjà d’un obrer agrícola, en 1941, oscil·lava entre les 6 i les 9 pessetes, i el salari de l’obrer industrial era un poc superior.
Van anant formant-se una sèrie de Juntes Locals de Recursos. A Cullera, com a d’altres llocs, es va constituir amb l’alcalde, Alfredo Cardona Rico; l’agricultor de major capacitat econòmica, Bautista Castelló Pérez; l’agricultor de menor capacitat econòmica, Antonio Grau Pizarro, i l’agricultor designat per la Comissaria de Recursos, José Serra Diego. La seua funció inicial va ser controlar els cupos, i de seguida oferí l’aspecte desidiós que va caracteritzar el procés autàrquic per part de les autoritats locals. En parlar del tema de les declaracions de creïlles s’afirmà que «en este término municipal la siembra de patata» es realitzava per al consum propi i que ni tan sols cobria les necessitats bàsiques dels productors, amb la qual cosa es tancava la porta a futures investigacions i se n’obria una altra a l’especulació.
El mateix per al cas del blat: es calculava un rendiment de 46 kg per fanecada, però «ahora bien este término no es zona triguera y el terreno no reúne las debidas condiciones para el cultivo [...] y agravado por la pertinaz sequía y la falta de abonos», total, que calculaven un rendiment d’uns 15 kg de blat per fanecada, i així es disminuïen les expectatives de les autoritats provincials en més d’un 60 %, que perfectament podia desembocar al mercat negre. La Junta no tornà a reunir-se i la responsabilitat va recaure sobre la Germandat, que controlava els cupos, transport i emmagatzemament del blat. La majoria dels productes tingueren aquesta evolució en les ordenances estatals. Allò primordial era multiplicar organismes per a realitzar la mateixa tasca.
Més èxit van tenir els Mapes Nacionals d’Abastaments confeccionats pel Ministeri d’Indústria i Comerç, encara que, una vegada més, era l’alcalde qui havia de procurar la informació escaient. S’establí tot un entramat burocràtic per tal de controlar la producció i el consum, de manera que el règim s’endinsà en una voràgine de papers, ordres, precs, intents de mediatitzar els productors, etc. que comportà, a banda d’una més que desfasada i inútil burocràcia, un veritable caos en l’ordenació econòmica que beneficià l’ocultació. És a dir, la intromissió en la producció i el consum dels productes agraris va suposar un intent rigorós, per part de les autoritats, de fer complir la tasca controladora, i això va ocasionar un maremàgnum de comunicacions no sempre coherents.
A les altures de 1948, la FET d’Almussafes enviava al camarada jefe provincial del Movimiento de Valencia una circular sobre el darrer racionament col·lectiu de creïlles, que obligava la localitat a lliurar 50.435 kg del tubercle. S’informava que encara no estaven totes recollides i que s’esperava arribar el cupo, però que
la recolección [...] resultó tan deplorable en cuanto a la cantidad de la cosecha se refiere que hasta los campos [...] parecía que iban a dar una cosecha fructífera resultaba tan deficiente como las de antemano [...] aparte del daño causado por los vendavales y lluvias del último otoño.
Per tant «la cosecha que se recolectará [...] sería muy inferior al fijado [...] por un inspector delegado de dicho organismo [...] se debe aceptar la realidad de los hechos».7 Les evidents contradiccions que presentava l’al·legat no fan més que remarcar la idea fonamental: l’ocultació col·lectiva era un FET palès i provat.
Aquesta situació, a la Ribera Baixa, s’inicià només acabar la guerra mitjançant comunicacions de les autoritats militars per a racionar l’arròs i obtenir el cereal per al consum de les tropes d’ocupació. Per altra banda, els intents de donar una aparença de normalitat van fer que els preus de venda de tots els articles foren marcats mitjançant un promedi dels que havien estat en vigor durant el període 1931-1936, excepte els teixits. Per controlar el compliment de l’ordre, s’exigia que els delegats locals d’Abastaments i Transports de les gestores municipals lliuraren els dies 1, 10 i 20 de cada mes una relació de preus dels articles de primera necessitat amb una declaració jurada.8
Immediatament, mitjançant ordre del Governador Civil publicada al bop de l’11 de maig es va prohibir la circulació de l’arròs càscara i s’articulà el procediment que calia seguir per al comerç de la gramínia. En realitat, totes aquestes disposicions, com hem pogut veure, van suposar un trencaclosques difícil d’encaixar, més que res per la ingenuïtat que el propi règim mostrava, com si per decret es poguera uniformar el mercat. A més, la confusió i la burocràcia no van fer més que augmentar aquesta circumstància, donat que no podem afirmar que els funcionaris estigueren molt preparats per aquestes tasques burocràtiques, ni tampoc per a la gran quantitat de documents que calia treballar. Per això contemplem un marasme continu:
al recibir los impresos para declaraciones se hace necesario al reclamar a los productores una nueva comparecencia para que rellenen los requisitos exigidos pero siendo escasos los impresos recibidos le ruego el envío de unos 300 [...] para afrontar por ahora las necesidades del servicio,
és el menys dolent que hem trobat.
El 10 d’abril de 1939 es constituïa a Almussafes la Comissió Dipositària de Referència Econòmica, eufemisme per tal d’anomenar una comissió d’avaluació de la riquesa local que recolzara l’actuació del Comitè de Recuperació Agrícola, un altre eufemisme per tal de designar el desmembrament de les col·lectivitats o el simple retorn de terres incautades als seus antics propietaris. La Comissió era presidida per l’alcalde, Ramón Pérez Tomás, com a representant de fet; Enrique Contell Celda, com a representant dels agricultors i gran propietari; José Aparicio Giménez, pràctic; José Taberner Fortea, secretari i gran propietari; i el secretari de l’Ajuntament, Salvador Rodrigo Molla. La Comissió va tenir una actuació nul·la si excloem els esforços que desplegà per tal de retornar la terra als propietaris.
Les funcions d’informació de la marxa de collites i expedició d’estadístiques quedà exclusivament en mans dels alcaldes, veritables sàtrapes d’ocul-tacions, multes, etc., malgrat les contínues advertències i ordres que van succeir-se en aquest sentit, tendents a evitar les arbitrarietats que podien derivar-se i a integrar en el control els caps de les fets locals, una qüestió que acabaria resolent-se quan coincidiren ambdós càrrecs en la mateixa persona, cosa que tampoc no va alterar gaire la situació. La nova conjuntura comportava equívocs que dificultaven una ordenació més adequada: «sírvase informar con toda clase de detalles respecto a lo que Vd. entiende como despojo de cacahuet»,9 en resulta un bon exemple. Si a tot l’anterior unim la desídia de les autoritats locals i/o la seua escassa preparació i ineptitud, podrem entendre que a les complicacions del nou sistema regulador s’afegia un altre element tan important –sense oblidar els mòbils econòmics dels vencedors–: la manca de paràmetres per a la priorització d’objectius. La cataracta d’ordres per tal de controlar tot tipus de productes es va fer asfixiant: des de la declaració jurada de pinsos fins a un càlcul de collites, passant per tot allò imaginable.
El sistema tenia nombrosos inconvenients: des d’autoritzar i proporcionar les guies pertanyents als comerciants –que s’aprofitaren ben bé de l’anarquia racionadora–, fins les incomoditats que hi anaven implícites. A més, les grandiloqüències del règim ultrapassaven les seues pròpies expectatives, i no és estrany que traslladaren un cert grau de pessimisme a la població. D’aquesta manera, van començar a aparèixer multes indiscriminades que gravaven les mateixes persones que acomplien les ordenances, les contínues peticions de declaracions, les contraordres en aquest sentit, la complicació dels formularis, la seua revocació canviant cada vegada el triplicat per el quadruplicat o viceversa, la interposició d’organismes en els seus dictàmens generalment contradictoris, on només la intervenció del governador civil deia l’última paraula, etc.
El control dels productes alimentaris arribà a un tal extrem que l’expedició de rebuts va afectar tota la població, inclosa la dedicada a la caritat pública, que va tenir l’obligació de verificar, de cara a les autoritats provincials, tot tipus de lliurament de queviures, sobretot quan les circumstàncies climàtiques no acompanyaven les esperances oficials d’obtenir bones collites (la pertinaz sequía).
A mesura que el sistema autàrquic feia aigües per tots els costats, més s’entestaven les autoritats a aprofundir en la situació. El 17 d’abril de 1946, el Sindicat Vertical de Ramaderia dictava cinc normes per al tractament del sèu procedent del ramat, excepte el de porc, cosa que significava un nou intent per controlar la quantitat de sacrificis d’animals, i el mateix passà amb la campanya llanera del mateix any. Les ordres es repetien cada any i s’insistia contínuament en la reglamentació escaient. Això resultava més evident pel que feia al blat i la farina, amb referència a les guies de transport, factures, segells, precintes, etc. o el continu recordament dels magatzems on s’havia de dipositar la collita de blat. Però altres productes, com ara les creïlles, també eren objecte d’un ordenament especial.
Tot això desembocà en un veritable desafiament tant per a les autoritats locals com per a les corporacions. Així, no és estrany que la Germandat de Cullera es vantara, el 23 de gener de 1946, d’haver «conseguido el mayor porcentaje posible de vagones a favor de los productores-exportadores de naranjas». El que no expressava l’Hermandad eren les dures condicions de distribució de fertilitzants –que a la fi beneficiaven sempre els mateixos– a què havien de plegar-se els agricultors del taronger.
El control a nivell local necessitava l’ajut o complicitat –com es vulga dir– de l’alcalde, màxima responsabilitat municipal, de manera que les instruccions que rebia eren constants i alternaven l’amenaça amb l’adulació:
Te ordeno que..., En el plazo de tres días informarás..., Para llevar a cabo la gran labor... necesitamos la colaboración de los Sres. Alcaldes, únicos conocedores del movimiento económico local...10
Així les coses, el racionament mitjançant el sistema de «cupos» comportà una ocultació directa de tot tipus de collites. Les estimacions dels cupos es basaven exclusivament en les esperances productives per fanecada, i s’hi havia d’afegir un procés extremadament complicat de regulació que suposava un seguiment delicat i obsolet, a més de la interessada participació de l’alcalde com a cap local d’Abastaments. L’intervencionisme pretenia fomentar la producció i alhora afavorir l’abastament i controlar els preus. I no cal avançar que el règim va intentar contrarrestar l’estraperlo de l’única manera que sabia: amb la repressió, encara que, com veurem, la gent relacionada amb el poder van tenir tota la capacitat de maniobra que la pròpia dinàmica de corrupteles havia engendrat. Així va sortir la Fiscalia Superior de Taxes, veritable organisme encarregat de controlar i reprimir l’estraperlo.
Els cupos municipals estaven controlats per les Juntes Locals de Distribució de Cupos, integrades per l’alcalde, el cap de la Germandat de Llauradors, un membre del cabildo sindical, un agricultor amb prestigi de la localitat, designat per la Jefatura Local del Movimiento –i que solia ser un antic cacic–, i el secretari de la Germandat. La Junta, doncs, havia de controlar les collites. Imagineu la gran quantitat de trampes que van fer, com veurem després.
L’ocultació de la producció es va realitzar mitjançant tres canals: les Juntes Locals i els grans propietaris realitzaven estimacions de la superfície conreada i dels rendiments mitjans molt per sota de la realitat, i la resta intentà sobreviure a la situació. A més, una vegada regulats els cupos forçosos municipals, la mateixa Junta, les autoritats i els grans propietaris al·legaven males collites per la raó que fóra, i, per últim, hi havia la condescendència de què gaudiren els grans productors. A tot això podem afegir la connivència, quan no la complicitat directa, en el negoci de l’ocultació de les mateixes autoritats. No debades, cal recordar que els dos primers alcaldes de València, Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer, i Juan Antonio Gómez Trénor, comte de Trénor –la família era coneguda a Sueca com els Pasiegos, d’ací el nom del molí i tot el seu entramat productiu–, eren grandíssims propietaris agraris i membres de l’oligarquia arrossera riberenca.
Malgrat la grandiloqüència del franquisme vers tot allò que entenia com a veritables conquistes, el règim també intentava explicar, de manera poc convincent, els mals que l’acompanyaven. I com sempre que es demanaven informes a l’alcalde, aquest desplegava les seues xarxes caciquistes.
El 23 de desembre de 1943, el consistori cullerenc aprofità el temporal de mar per tal d’anar preparant el camí per a comunicar una fallida de la collita. En un comunicat al Departament Militar de Cartagena, s’explicava que l’estat de la platja impedia extraure’n arena i, per tant, no se’n podria dur al camp. Com que el temporal es repetí l’any següent, el gestor Manuel Sanjuán convidà la Jefatura Provincial del Servei Nacional del Blat per tal que visitara els camps de blat, «que dan pena», i assegurava una minva de la producció respecte al càlcul que en el seu moment feren els conreadors.
Els informes posteriors recorriren al temporal com a un dels grans responsables de la disminució de la collita. El recurs al comportament de la mar es va explotar regularment, i el 26 de gener de 1947 succeí el mateix. Cullera, Sueca i Tavernes, recolzant-se en l’informe de l’enginyer cap del Servei Agronòmic Provincial, comunicaven que els danys del temporal eren prou més importants del que s’esperava. En efecte, les desfetes per l’estat de la mar van ser més aviat limitades, com reconeixia l’informe, però les autoritats locals desviaren l’atenció vers els petits propietaris que havien perdut tota la collita, a més d’intentar tocar la fibra sensible de les autoritats provincials: «modestos propietarios que realizando un esfuerzo sobrehumano han puesto en cultivo trozos de terreno de pobreza en elementos químicos [...] y fertilizantes [...] han de repetir los sacrificios». Les autoritats locals passaren a engrandir els efectes del temporal, informant que s’havien destrossat més de fanecades i pèrdues de sis milions de pessetes, per la qual cosa demanaven un ajut econòmic. Ara bé, a l’informe no s’explicitava en cap moment quins eren els camps afectats ni els conreus corresponents. Els consistoris, a més, aprofitaven l’ocasió per a demanar altres ajuts per tal d’efectuar obres de contenció de la mar. Això deixava lliure el camí a l’ocultació i al mateix temps oferia expectatives d’ajuts econòmics, que no sabem si es van atorgar i, menys encara, la manera de repartir-los. Tan sols sabem que el 29 de febrer de 1948, es va condonar un deute amb el crèdit agrícola a l’ex-conreador Vicente Ronda Blanco, de Cullera, per «4 hanegadas arrasadas por el mar», a banda que «Franco da dinero por las hectáreas que tenía en Sueca».
Deixant a banda els nostres dubtes sobre l’abast d’aquests temporals a la Ribera Baixa, el cert és que el 19 de febrer es deia que les comunicacions entre Sollana i Sueca es trobaven tallades per l’aigua i la ruptura del mur de contenció del Xúquer entre Albalat i Algemesí. A Riola, l’aigua entrà en les cases pròximes al riu. Així, els conreus van ressentir-se dels temporals, i, a l’any següent, l’alcalde d’Almussafes envià un escrit comunicant que a conseqüència dels
recientes y continuos temporales de agua y granizo que han azotado al término municipal, el cultivo de alubias de esta segunda cosecha queda en su mayor parte en un estado improductivo mientras que las escasas extensiones menos atacadas también se observa agotamiento prematuro de la planta que hace preveer muy escaso rendimiento.
El mateix comunicava Favara el 28 de setembre per explicar que no lliurava el cupo forçós de blat, que, segons l’alcalde, «ha afectado a todos los cultivadores».
Les gelades també van servir d’excusa per tal de magnificar la pèrdua de collites. El 14 d’abril de 1956, la FET suecana lamentava el terrible efecte que havia causat al camp la gelada corresponent –l’«any de la neu»–, i encarregava al cap del partit local un viatge a Madrid, apuntant que l’atur seria dolentíssim aquella anyada. Al mateix temps, expressaven la seua condolència per la mort del «heroico defensor del Alcázar de Toledo, teniente general Moscardó». Aquell any, a més, es donà el temporal de pluja de novembre. Entre els dies 16 i 17 van caure més de 240 litres d’aigua per metre quadrat, cosa que va incidir en les collites de creïlles, moniatos i fesols.
Entre els informes, visites dels responsables, contrainformes i, sobretot, la laberíntica burocràcia construïda pel règim al voltant del món agrari, els problemes, lluny de solucionar-se, anaren allargant-se en el temps, i això afavoria les ocultacions basades en els estralls dels temporals. Així, el consistori cullerenc es va dirigir a la INC per a demanar les ajudes corresponents. La contestació va ser que l’afer era incumbència de la Direcció General de Monts. L’Ajuntament de Cullera s’adreçà a aquest organisme i ja no sabem res més, i el mateix va succeir amb la denúncia de tot tipus de malalties derivades dels desastres que va fer.
Resulta excessiu exposar ací totes les vegades que els consistoris de la Ribera Baixa van recórrer a les catàstrofes naturals per tal d’exagerar les pèrdues agrícoles, però aquest recurs es va fer tan repetitiu que, fins i tot en dates tan llunyanes com 1963, les autoritats locals, tan acostumades a aquestes pràctiques, reaccionaren com abans davant les gelades de gener. La gran diferència va ser que en aquesta ocasió es presentà un veritable informe dels danys en lloc d’una estimació. L’estudi era eloqüent i exhaustiu, aportava una llista detallada de les pèrdues i de la seua influència en l’atur. Els temps –econòmics– havien canviat i això es reflectia en el nou quefer de les autoritats, encara que la base de la seua tasca ja estava viciada pels comportaments anteriors.
1 C. Velasco Murvierdro: «El pensamiento agrario y la apuesta industrializadora de los años cuarenta», Agricultura y Sociedad, 23, abril-juny de 1982, p. 263.
2 R. Moreno Fonseret: La autarquía... op. cit., pp. 48-49.
3 A. Carreras: «Depresión económica y cambio estructural durante el decenio bélico (1936-1946), en M. Tuñón de Lara: El primer franquismo. España durante la Segunda guerra Mundial. V Coloquio de Historia Contemporánea de España, Madrid, Siglo XXI, 1990, pp. 3-35.
4 H. Newby i E. Sevilla Guzmán: Introducción a la sociología rural, Madrid, Alianza, 1983, pp. 109-111.
5 R. Moreno: La autarquía...., op. cit., p. 108.
6 Ibid., p. 112.
7 AHMA, sig 33, leg. 4.
8 AHMS, Falange, Entrades de circulars.
9 AHMC, caixa 788.
10 AHMC, Correspondència, caixa 792.
