Читать книгу Lampun - Ruy D'Aleixo - Страница 5

Vaig entendre que era un dia memorable quan el meu cosí va entrar a la meva habitació sense trucar.

«Aixeca’t d’una vegada! S’ha acabat la guerra!», va cridar.

Ja no tenia febre, però havia agafat el mal costum d’estar permanentment tapat amb la manta. Només deixava una petita escletxa, per on feia passar la boca i el nas, a l’hora de menjar. Si obria els ulls veia un mural de tons blau marí. El meu cosí era una taca fosca i movedissa.

«Han dit dos mesos», va afegir, «suposo que és una treva, però al matí quan dormies ha passat una divisió completa de l’exèrcit en direcció a la ciutat.»

Em vaig escurar el coll i vaig escopir un gargall amb pèls de l’esquirol que havíem sopat el dia anterior. El cap de l’animaló reposava, oblidat, al meu costat. Els seus ulls esbatanats semblaven expressar la sorpresa de veure com per fi el seu devorador s’aixecava del llit.

En atansar-me a la finestra per contemplar el món en pau, vaig tenir l’estranya sensació que algú havia arrencat un arbre, o tret algun edifici, o mogut alguna cosa essencial del paisatge. No estava segur de si era al pati de la finca, o potser en algun element de l’horitzó.

«Vine un moment, Abhinav», vaig cridar al meu cosí.

«Què passa?», va dir ell.

«No trobes a faltar alguna cosa essencial?», vaig preguntar.

El meu cosí va mirar el paisatge, va mirar el pati de la nostra granja.

«Falten dones», va dir.

Em rodava el cap i vaig obrir la finestra per agafar aire net. Vaig escopir un altre grumoll amb restes de pèls d’esquirol i sang, que va anar a espetegar damunt del carretó del meu pare.

Durant la guerra la majoria de pagesos ens vam menjar les llavors bones, reservades per a la sembra. Els camps es van omplir de selva i escarabats.

Ara s’obrien altra vegada les fronteres i alguns marxants de llavors arribaven amb ganes de fer negoci. Dos d’aquests venedors van arribar a la nostra granja. No es parlaven entre ells, perquè competien. Ens deixaven ficar la mà als sacs que duien i sentir la textura suau i voluminosa de les llavors espellofades. Ens en van deixar tastar amb la boca. El gust era deliciós, només la pols d’aquelles llavors era més nutritiva que qualsevol múscul d’esquirol. Vam decidir comprar-ne a tots dos marxants.

Però quina sorpresa no ens vam endur, tots plegats, quan ells van descobrir que no teníem diners per pagar i nosaltres, que ells no deixaven a deure. Va ser una decepció mútua. Aleshores sí, aquells dos competidors es van mirar i van negar amb el cap. Nosaltres els vam implorar fins a l’últim moment, però van marxar donant-nos l’esquena mentre nosaltres ens rellepàvem els llavis amb partícules de llavors pures.

No és veritat que fóssim pobres del tot. Però els pocs diners que teníem els havia guardat la meva mare, que més endavant havia caigut malalta, just abans de l’armistici. Prostrada al llit, s’anava encongint i cargolant. No podia parlar bé. No se l’entenia quan ens deia el lloc on havia enterrat els diners. Al vespre la trèiem a passejar amb una cadira amb rodes. Quan li tocava l’airet, feia un senyal d’alegria amb les celles.

Tot i que vam regirar la finca, no vam trobar ni una sola peça de plata.

«Si vas enterrar les monedes al bosc, parpelleja», deia el meu pare.

Ma mare no parpellejava.

«Si les vas enterrar al poble, parpelleja.»

Ella, amb una tibantor extrema del front, evitava parpellejar.

«Si les vas enterrar a casa o en algun lloc de la granja, parpelleja», insistia per enèsima vegada el meu pare.

Quan la interrogàvem, ma mare no parpellejava mai. Un cop s’havia acabat l’interrogatori, parpellejava com tothom.

El meu pare, desmanegat i sec com un espantaocells, vociferava i bevia el licor de gerds que li acabava de regalar un amic seu, l’astròleg, que ens va visitar tan bon punt es va declarar la treva. Havia fet alcohol amb escorça de figuera.

Els efectes ortopèdics de la pau no es van fer esperar. El prefecte de la província va tornar a obrir una antiga galeria penitenciària vora les runes de la muralla. La idea de les forces d’ocupació era aprofitar l’armistici per reconstruir la fortificació i al mateix temps fer net de tots els bandits i criminals que durant la guerra havien proliferat sense restriccions.

El meu cosí i jo vam acceptar una feina de sou misèrrim, però estable, en aquella institució correccional.

«Tindreu pensió per a tota la vida», ens va dir el delegat del prefecte, que tenia per missió reclutar joves de pagès que no haguessin intervingut en el conflicte.

A més de vigilar els presoners, havíem de fer d’aprenents de botxí amb un mestre estranger anomenat Ukkatha, que parlava estrany però gesticulava molt bé.

Un dia em va tocar ocupar-me d’una criminal que havia enverinat el fill i el gos d’uns veïns. Pels nervis i les presses vaig errar el cop al clatell. Li va sortir l’os de la columna disparat cap amunt i una esquitxada de sang, com si s’hagués empalat a si mateixa. El clam eixordador del públic de la plaça, que m’ovacionava amb cants i xiulets, em va posar la pell de gallina.

Però el mestre Ukkatha abominava de l’extravagància. Em va dedicar una mirada inclement i va fer el gest de la rodeta amb el dit índex, indicant que el mal karma de la condemnada m’acabava de passar a mi.

Un dia de febrer, de vasta glaçada i cel net, un home de dimensions reduïdes va ser escortat a la nostra masmorra per una guarnició de soldats d’elit. El primer que ens va causar impressió, òbviament, eren els soldats d’elit, els quals caminaven tots junts, abraçats, per no relliscar, i el pobre presoner ni es veia. Vam témer que no vinguessin a detenir-nos per haver executat algú que no tocava, o que potser la guerra s’hagués reprès.

De seguida ens vam adonar, però, que escortaven algú, i vam percebre amb gran astorament que aquell presoner tenia un cap desproporcionadament ample, similar a una enclusa per fer ferradures.

Rastes liloses li penjaven de la caputxa com cucs de terra acabats de sortir quan plou. Anava tot tapat amb capes de roba negra, mig estripada, que semblava tan viva com els cucs del cap. Si l’haguéssim vist de lluny hauríem jurat que era un nen orfe prematurament embogit, però de prop vam comprovar que les seves faccions eren aspres. Portava un bigoti tan llarg que li queia per tots dos cantons de la barbeta peluda i semblava voler escapar-se-li també de la cara. Era com si totes les parts del seu cap estiguessin en procés de centrifugació.

Quan passava per davant nostre ens va mirar amb ulls plens de serenitat i bonhomia, ens va dedicar un somriure de dents petites i vermelloses mentre li treien les quatre cadenes amb què l’havien embolicat des del coll fins als peus. Un cop net de lligams, el van enviar d’una puntada de peu a la seva cel·la. Ell es va aixecar, es va espolsar el cul i es va posar a caminar per la cel·la, fent petits cercles, repetitivament.

«Aquest naga el van trobar la nit passada a un magatzem dels afores, on feia temps que vivia amagat», ens va dir el caporal, «no li doneu gaire menjar, ni gaire aigua, perquè no li cal. Li podria fer mal. Vigileu que no us faci cap encanteri ni us prengui el pèl. No hi parleu ni li feu cas quan vulgui captar la vostra atenció.»

Vaig donar un cop d’ull al reu i em va sobtar el seu caminar en cercles, amb passos diminuts, un peu rere l’altre, com si anés per la corda fluixa. De vegades semblava que perdia l’equilibri i estava a punt de caure a un precipici mortal, però tot seguit recuperava la línia i seguia el seu camí rodó.

«Amb aquest cap tan gros, si volem que s’estigui quiet, l’haurem de posar potes enlaire i tallar-li el cos per la cintura», vaig bromejar amb el caporal dels soldats que l’havien dut.

«Estigueu tranquils», va dir aquell, «no li heu pas de tallar el cap. D’aquí dos dies aquest naga serà sacrificat a la porta de la nova ciutadella, per celebrar l’armistici. Vosaltres dos només l’haureu d’empènyer a dins del forat. Els sacerdots l’ompliran de terra altra vegada.»

«De què se l’acusa?», es va interessar el meu cosí.

«No se l’acusa de res», va respondre el caporal, «però és tradició d’enterrar nagas als fonaments de la ciutadella. L’esperit del naga protegirà la porta d’intrusos i vetllarà per la pau del regne.»

Aquella tarda mateixa van empresonar un lladre que havia estat robant galls durant anys. Vorejava la cinquantena i era taciturn.

«Per què robaves galls?», li vam preguntar.

«Una veu m’ho demana», ens va dir per tota resposta.

«I què més et demana la veu?», el va interrogar el meu cosí.

«Em demana que sigui el seu esclau», va respondre aquell.

«I ho ets?», vam fer nosaltres.

«No», va dir ell.

«Aleshores només fas el que et diu la veu quan a tu et sembla bé?», li vam demanar.

«No ho sé», va respondre.

La majoria dels delinqüents eren tan misteriosos i contradictoris com ell. A aquest l’havien condemnat a rapar-li els cabells deixant-li una cresta i escapçar-li les orelles, de manera que quedés com un gall.

El mateix dia van dur un home molt gros i musculat que no mirava mai a la cara, sempre a terra o als costats. Deien que era un excombatent rebel. L’havien trobat armat, en una cabana camuflada al bosc. Se li tallaria el cap l’endemà al matí.

Seguint una inveterada tradició de botxins que ens va ensenyar Ukkatha, a mitja nit vam fer un brindis amb aigua de vida i vam llançar els daus per decidir qui donaria el cop de gràcia. El meu cosí va perdre.

«Voleu saber com es talla un cap sense vessar ni una sola gota de sang?», vam sentir que ens deia de sobte el naga, que encara caminava en cercles, sense aturar-se, a la seva cel·la.

Potser ens havia estat escoltant tota l’estona. Normalment parlàvem sense fer cap cas de la presència dels reus.

«Com?», va preguntar Abhinav, ignorant la recomanació de no interactuar amb el naga.

«Expliqueu un acudit al condemnat. Si no riu gaire, n’hi expliqueu un altre, fins que feu diana i esclati en una riallada incontenible. Aleshores deixeu que rigui», va recomanar aquell ésser de veu aspra i cavernosa, «deixeu que rigui tant com vulgui, que s’oblidi d’on ve i on va. Sabreu que ho ha rigut tot perquè deixarà anar un lleu ronc d’alleugeriment, el front s’inclinarà endavant i li apareixerà al clatell una gepa en forma de mongeta. En aquell moment pareu bé l’orella i quan ja no se senti ni una mica d’alè sortint del nas o la boca d’aquell infeliç, feu caure l’espasa damunt la mongeta.»

L’endemà al matí, el meu cosí va seguir les instruccions. Al cinquè acudit el reu va esclatar en una rialla escandalosa, grotesca i desafiant. El públic no entenia res. Amb el meu cosí ens vam mirar, còmplices, rient per sota la caputxa, i vam esperar que aparegués la mongeta.

El tall d’aquell home corpulent va ser tan net que molta gent va creure que havíem fet servir un ninot o un actor. Sentint-se estafats, van protestar. Vam haver de tallar-li els braços perquè el poble veiés sang i marxés de la plaça complagut.

Al capvespre, com era costum, el mestre Ukkatha ens va passar revista. Per primera vegada ens va felicitar.

Vam revelar la tècnica del naga. El mestre Ukkatha va voler parlar amb aquell presoner tan peculiar. Després de la conversa amb el naga, el mestre Ukkatha s’havia relaxat. La seva pell gastada i arrugada semblava traspuar una benaurança lluminosa.

L’endemà al matí ja no es va presentar.