Читать книгу Lampun - Ruy D'Aleixo - Страница 6

Un equip d’enginyers imperials s’havien desplaçat fins a la nostra província expressament per supervisar la perforació del forat. Estirats de panxa a terra, anaven agafant mostres de sorra amb els dits i la tastaven. Debatien acaloradament. Els dos brahmans els observaven encuriosits.

Quan es va haver definit la zona, els operaris van cavar sis metres de fondària i vam baixar el naga per fer l’assaig.

«Demà et baixarem amb una politja, no amb aquestes cadenes. Això és només de prova», vaig explicar-li.

«D’acord», va dir ell, agafant-se fort a la cadena de ferro.

El vam fer descendir fins a tocar el terra del forat.

«Com t’hi trobes? Hi caps bé?», vaig preguntar-li.

«Perfecte, a la mida!», va respondre l’homenet, que anava donant voltes sobre si mateix, com si patís alguna síndrome nerviosa.

Els operaris l’acabaven de conèixer i no es podien creure el que estaven veient. Els enginyers i els brahmans, recordant les Escriptures, no s’apropaven a més de cinc metres.

El reu examinava amb interès el forat on l’havien d’enterrar viu, n’acariciava les parets i observava els cucs, les pedres i les arrels que en sobresortien.

«Ara farem un enterrament de prova, però no t’espantis, no t’enterrarem del tot, és només per saber quant de temps es triga a tapar tot el forat», vaig seguir informant el naga, mentre els dos operaris li començaven a llançar sorra al damunt i els dos brahmans es posaven a recitar lletanies, prostrats als peus de l’altar.

«Tapa’t bé el cap», l’avisava Abhinav.

El naga es cobria diligentment amb la caputxa, alçant els colzes. El vam enterrar fins al coll. Després el vam extreure amb la cadena de ferro i el vam ajudar a sortir.

La següent parada va ser a casa el sastre, on la víctima s’havia de prendre mides per al vestit. El sastre del quarter era assessorat per un sacerdot que coneixia bé els nagas. Els havia tractat a la frontera, feia anys, quan visitava uns parents.

«Aquests nagas s’han de vestir amb color groc. Ahir vaig anar a buscar fulles de bananer seques. És el vestit que porten al seu regne original…», ens explicava el sacerdot mentre el sastre prenia les mides d’aquell cos estrafet amb una cara d’estupefacció majúscula.

El naga no parava quiet i al final els dos guardes el van haver d’immobilitzar per la força. Aleshores sí, li van poder provar el barret, que era fet amb un lotus blanc invertit. El pobre indigent, que necessitava moure’s de manera imperiosa, es va posar a tremolar, es va posar groc i va vomitar.

«Està nerviós», va dir el sastre, netejant-li la boca amb una tovallola neta.

«Fas patxoca», vaig dir al naga, per animar-lo.

«Tant de bo tingués un mirall», em va dir ell, «em podríeu deixar un mirall demà al matí abans de llançar-me al sot?»

En dir-me aquelles paraules, amb la seva bonhomia i senzillesa, se’m va tornar a obrir una úlcera d’estómac de feia anys. Em vaig passar un glop d’aigua de gingebre per la boca i vaig escopir damunt de la vomitada. El sastre no va gosar protestar.

«Un mirall, eh? Ho intentarem», vaig respondre finalment.

Abans del migdia ja havíem tornat a la masmorra. El vam ficar altre cop a la seva cel·la i, com era d’esperar, es va posar a caminar fent cercles.

Ens havíem acostumat a tractar-lo més com un col·lega que no pas com un pres. De cop i volta ens semblava que la resta de condemnats eren una feina fàcil, perquè havien fet algun mèrit. Però aquell naga no era més valuós viu que mort? I per què caminava tota l’estona, amb tanta energia, sense por del que li venia? Sens dubte no caminava de nervis. El seu pas, per bé que sovint inestable, era gràcil i decidit. Del que no hi havia dubte és que posava nerviós els qui l’observaven.

«Vols que et portem una estora per dormir una mica?», li va dir el meu cosí.

«No», va respondre el reu.

«Per què no descanses una estona? Tens les cames molt curtes, deus estar esgotat», li vaig dir.

«Si m’aturo em marejo, senyor», em va dir, educadament, «us molesta?», ens va demanar.

«No, no! I ara! Camina, home! Camina mentre pots!», em va sortir de dir.

Ell em va dedicar aquell somriure de bonifaci i va inclinar el cap a un costat, mirant-me fixament. El fort penediment que vaig sentir em va tornar a pujar per la gargamella en forma de glopada vermella.

«No sé si podré seguir en aquest ofici gaire temps…», vaig confessar al meu cosí.

«Sigues pacient. Diuen que el naga portarà bona sort. Farà que tot vagi millor a la ciutat. Diuen que val la pena sacrificar una persona per salvar una ciutat», va dir Abhinav, que no semblava preocupat per si el naga el sentia.

«Qui ho diu, això?», vaig preguntar.

«La gent», va respondre ell.

«Però quina gent?», vaig insistir.

«No ho sé… Es veu que la gent ho va dient. No em miris així. M’ho ha dit ell!», i em va tornar a assenyalar el naga, que ens va dedicar una mirada d’aprovació i va assentir amb el cap, sense deixar mai de caminar.

El meu cosí em va fer notar la precisió amb què aquell nan dibuixava cercles perfectes, geomètrics. Els seus peus descalços, menuts i endurits, brillaven com peülles de porc. En el seu progrés silenciós deixaven un rastre d’humitat en el qual pampalluguejava la llum lateral, ataronjada, del capvespre.

L’últim dia del naga s’esmunyia per la boca del calabós.

S’acabava la segona vetlla de la nit i se’ns tancaven els ulls, quan un home i la seva filla adolescent van arribar pel camí de carro que duia a l’esplanada de la muralla. Els vam cridar l’alto, però ells seguien apropant-se, sense por. L’home vestia una bata marró i un barret de pell de gasela amb una ploma de corb. En el meu estat de somieig vaig pensar que potser era un dels mecànics per a la cerimònia del naga. La nena duia una bata tacada de fang i herba molla.

«No podeu passar d’aquí», vaig dir-los.

Es van quedar quiets. L’home buscava amb la mirada entre les cel·les i vaig entendre que volia visitar algú, la qual cosa estava prohibida.

«Què voleu?», va preguntar el meu cosí.

«Venim a veure el nostre amic», va dir l’home, amb una veu greu, temperada, de les que fan adormir i perdre qualsevol atenció, «només venim a veure…»

«Les visites estan prohibides fins que s’acabi de reparar la muralla», el va tallar Abhinav.

«Quan això passi el nostre amic ja no hi serà. Només li volem donar una cosa que es va deixar», va dir.

«Ara mateix tenim quatre persones a les cel·les. Em pot donar una descripció del seu amic?», vaig dir.

«És petit, és un naga que es diu Lampun. On el teniu?»

«No és cosa seva, senyor», vaig dir.

En aquell moment em vaig adonar que fins aleshores no havíem sabut el nom del naga. L’amic de Lampun es fregava el front amb el palmell de la mà dreta, al puny esquerre subjectava un sac de mida considerable, que va passar a la seva filla. Podia ser una emboscada. Podia haver-hi rebels esperant als matolls. El cor em va començar a bategar de pressa i sense control.

«On ha dormit? Ha dormit?», va preguntar-nos l’home com un tabalot.

Jo no podia parar atenció a les seves paraules. Mirava als voltants per si detectava moviment.

En aquells moments d’incertesa la nena s’havia esfumat.

«Ha anat a fer pipí, ara torna», va dir el seu pare.

Vaig decidir no abandonar la posició i seguir alerta. Em feien mal els braços dels nervis. L’home va notar que em tremolava la veu.

«Segur que no ha dormit…», va repetir.

«Senyor, pot marxar cap a casa seva d’una vegada abans no prengui mal? Aquí no dorm ningú», va intervenir Abhinav, posant-se ja la mà al mànec de l’espasa per desembeinar.

De sobte vam sentir crits que ressonaven a la masmorra. La nena havia donat la volta, havia escalat el tros de muralla a mig construir, s’havia infiltrat al passadís de les cel·les i estava donant alguna cosa al naga. Els altres tres presoners també proferien obscenitats i xiulaven, creien que s’estava produint un sabotatge, que havia tornat a esclatar la guerra i tot tornava al que ells entenien com a normalitat.

Vam córrer cap allà i no vam poder evitar que el pare de la nena ens seguís fins als calabossos.

Abhinav va arrencar la nena de les mans del naga, amb el qual estaven abraçats a través dels barrots. La criatura plorava. Quan un tros de roba al canell de la nena va deixar el braç nu, Abhinav es va adonar que tenia la pell plena de crostes rosades i la va deixar anar de seguida.

«Puta leprosa!», va renegar Abhinav.

La nena va tornar a córrer cap al naga i els vam deixar que s’abracessin tant com volguessin.

«Deixa-ho», vaig dir, «no són criminals.»

«Com podeu tenir un naga en aquestes condicions?», ens va recriminar l’home amb l’uniforme de menestral.

«Quines condicions? Això no és pas un hostal de pelegrins», vaig dir.

«Però com és possible?», va exclamar el senyor, «no us ha dit que es mareja a terra?», ens va preguntar l’home.

«Això va dir, però què vol? No tenim lliteres. I pel que li queda, millor que ho aprofiti fent exercici», vaig dir.

«Necessita dormir pendulant. Aquest és el seu llit de sempre», ens va dir, donant-nos el sac. «El podeu clavar al ganxo de la llàntia.»

Vam penjar el sac de pell de bou, suavíssim i lleuger, al ganxo del sostre. D’un bot funambulesc el naga s’hi va entaforar i el sac es va començar a gronxar. Aviat vam sentir que roncava i vam quedar meravellats.

Vam donar les gràcies al menestral i a la seva filla, els quals van desaparèixer, abraçats, i es van perdre en la nit tancada.