Читать книгу Obvietats (o quasi) - Tobies Grimaltos Mascarós - Страница 7

Fa molt de temps que observe que coses òbvies –coses, per tant, que, segons diu el diccionari, són molt clares i evidents i no aporten informació– poden en realitat ser il·luminadores i evitadores de greus confusions. Que alguna cosa siga evident, fins i tot autoevident, no vol dir que hom veja que és veritat d’una manera immediata i instantània. Que una cosa és evident suposa que comprendre-la i veure que és veritat són fets que es produeixen alhora; que si realment la comprens no pots sinó veure que és veritat. Si les coses òbvies no aporten informació és perquè no fan sinó fer palés quelcom que no pot ser d’altra manera, perquè no van més enllà de si mateixes per tal de confirmar-se. Una vegada en copsem el contingut, veiem que no ens han dit res que no sabérem ja. Expliciten el que era implícit. El problema és que reconéixer en el que és explícit el que implícitament ja sabíem no sempre és fàcil. Potser, més que obvietats, el que ací es recullen són el que els anglòfons diuen truisms i els castellanoparlants perogrulladas. Si realment comprenem el que diuen és ben difícil dubtar-ne, no estar-hi d’acord. La qüestió és agafar-se el temps per pensar-hi, per arribar a veure el que realment diuen i les seues implicacions.

A banda de no haver-hi reflexionat suficientment, sovint la falta d’acceptació d’aquestes obvietats per part de qui les llig és deguda al fet de no entendre certes paraules en el sentit que tenen. El llenguatge quotidià és (afortunadament) lax, vague i fins i tot ambigu; les paraules tenen diferents accepcions i els conceptes que representen no són clars del tot i definits. D’altra banda, sembla que uns conceptes i altres tendeixen, com les madeixes de llana quan són dins la mateixa cistella, a embolicar-se els uns amb els altres de tal manera que, de vegades, és difícil tornar els fils als seus madeixons, desembolicar la troca. Hi ha conceptes als quals exigim molt, tant, que sovint els demanem coses contradictòries, que estiren en direccions oposades: volem que complisquen alhora condicions tals que la satisfacció d’unes comporta que no se’n puguen satisfer les altres. També passa que hi ha conceptes que ens agraden tant, els donem una tal importància que no comprenem que ells mateixos no encarnen tota la resta de conceptes que ens agraden i que, una altra vegada, entren en conflicte i col·lideixen.

El que pretenc fer ací, en aquest llibre, és exposar una sèrie d’aquestes obvietats que, tot i ser (o això crec jo) veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d’ull, que susciten discussió i que, en pensar-hi, obren finestres i il·luminen altres estances de la nostra ment. L’implícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Sovint el més difícil de veure i de dir és l’obvi. Moltes vegades perquè, en ser obvi, la gent pensa que és una altra cosa el que vols dir.

Una tasca important és clarificar els conceptes dels quals farem ús. M’he debatut entre l’opció d’explicar els més centrals, i que apareixeran una vegada i una altra des de bon començament, o anar explicant-los conjuntament amb les obvietats. Finalment m’he decantat per la segona opció. Espere, doncs, que, a poc a poc, les explicacions vagen escurçant-se a mesura que avancem en les obvietats.

La majoria d’aquestes obvietats tenen a veure amb la temàtica filosòfica que ha estat la meua especialitat durant més de trenta anys: la Teoria del Coneixement. Potser és per això que per a mi són òbvies, perquè els he donat moltes i moltes voltes. Potser en un principi –algunes almenys–no ho semblen, d’ òbvies. La meua pretensió és que si no ho eren al començament, ho siguen clarament una vegada llegida l’explicació. Òbvies i tot, exposar-les i argumentarles pense que pot fer un gran servei al raonament correcte. Perquè cal no caure en paranys sofístics, en fal·làcies i altres maneres d’engany, intencionals o no, evitar equivocacions que es deuen simplement al fet d’argumentar de manera errònia o d’entendre les paraules de forma equivocada; clarificar els conceptes, les seues imbricacions i implicacions és sempre bo, útil i profitós. El fet de no acabar de veure amb claredat totes aquestes coses que he dit és, en la meua opinió, causa de confusions i malentesos que interfereixen en la manera de raonar, de portar un diàleg que siga guiat adequadament i puga progressar en la real comprensió de l’assumpte del qual es tracte.

Quan vaig escriure aquestes obvietats (i alguna més que ací no apareix perquè n’he fet una petita selecció), les vaig posar a prova a través de Facebook i Twitter. Això em va servir, pels comentaris que reberen, per confirmar una cosa que ja sabia i per mostrar-me’n una altra que no sospitava. L’una, que és gairebé impossible llegir aforismes o frases breus sense afegir-hi les nostres manies, els nostres biaixos, la nostra manera, en definitiva, de veure el món. L’altra, que a partir d’una obvietat, som capaços de desenvolupar tot un seguit de qüestions més o menys connexes que abracen tota mena de temes i preocupacions, de vegades, pregones. Hi va haver obvietat que va rebre més de cinquanta comentaris, en els quals es deia tota classe de coses i es veia que, en el fons, uns i altres teníem idees diferents al cap quan les déiem o les llegíem. Uns se n’anaven per un cantó i d’altres per un de diferent. Comprendreu millor què vull dir amb això a mesura que, si teniu paciència, progresseu en la lectura del llibre. A mi mateix em serviren en més d’un cas per adonar-me que el que era obvi respecte d’un àmbit, d’una parcel·la del discurs o del pensament, tenia una creu darrere de la cara i que, en una altra àrea de la realitat, no sols no era obvi, sinó que podia fins i tot considerar-se fals. També això es manifesta en les pàgines que segueixen. Pensar-hi tenint en compte les observacions que em feien al Facebook o al Twitter m’ha fet veure en més d’una ocasió aspectes nous que no havia vist abans, diguem-ne que han il·luminat una habitació contigua que era fosca i l’existència de la qual no coneixia. Diguem-ne que l’experiència m’ha servit (contràriament al que pensava) per ampliar l’espai del meu pensament, per anar més enllà d’on creia que hi havia un mur. És per tot això que vull donar les gràcies a totes les persones que participaren en el debat. M’han ajudat certament a ampliar la meua visió de les coses.

Altres persones m’han ajudat llegint el mecanoscrit i fent-me suggeriments, comentaris i correccions que m’han sigut de gran ajuda per millorar-ne el resultat. El meu agraïment més gran a Pep Beltran, Christian Carbonell, Miracle Garrido, Carlos Moya, Pablo Rychter, Sergi Rosell i Ramon Vicent. Si trobeu errors o deficiències en el que segueix és perqué no els he fet cas del tot.

I ja no us entretinc més. Les obvietats que tractarem apareixen detallades a l’índex. Podeu triar, doncs, quines llegir i en quin ordre. Però em permet fer-vos dues recomanacions.

Una, com que els conceptes i el seu ús aniran aclarintse progressivament i a mesura que vagen apareixent i essent centrals per a la comprensió de l’obvietat corresponent, seguir l’ordre en què s’exposen és la millor manera de no perdre res que us puga fer falta per copsar del tot l’explicació d’aquella que us interesse. L’altra, cada obvietat és intel·ligible i constitueix una unitat en si mateixa, però llegir-ne moltes d’una vegada pot saturar i dificultarne la comprensió. Aquest és un llibre per anar llegint a poc a poc i reflexionant sobre el que s’ha llegit, deixant temps a la sedimentació.