Читать книгу Obvietats (o quasi) - Tobies Grimaltos Mascarós - Страница 8

Com sabeu, l’any 2016 l’Oxford Dictionary va declarar postveritat paraula de l’any. Això diu molt dels temps que vivim. La veritat no gaudeix ara com ara del seu millor moment. Està desprestigiada, és vista com una cosa del passat, quelcom que ja no té a hores d’ara cap rellevància ni raó de ser. Potser, a partir i com a conseqüència de la postmodernitat, la veritat ha estat negada i amb ella una presumpta objectivitat que seria la jutgessa d’aquesta (la que determinaria què és veritat i què no ho és). A partir d’ací, moltes conseqüències són possibles, no totes desitjables. Si no hi ha fets que determinen què és el cas i què no, que fixen on i quan dir sí i on dir no, tot, més o menys, val i tant és dir una cosa com la contrària. Els fets alternatius cobren realitat en proporció a la que l’autèntica realitat ha perdut. Personatges com Donald Trump són fills i models d’aquesta manera d’entendre les coses i ja sabem com de perilloses poden arribar a ser les seues declaracions. Si no hi ha una realitat «objectiva» que determine què és veritat i què no ho és, aleshores, o bé aquesta no existeix o és purament relativa a la subjectivitat de cadascú. Si no hi ha veritat, tampoc no hi ha falsedat, i per tant la guia del discurs no té per què ser altra cosa que la conveniència; si no cal dir la veritat (que no existeix), per què no he de dir en cada cas el que convé, el que millor serveix els meus propòsits?

Interessa, doncs, desfer molts dels equívocs que han generat aquest paisatge.

En primer lloc, la veritat no és una cosa tan gran, tan «absoluta», com molts diuen escandalitzats. «Ningú no té la veritat absoluta», asseveren, i sembla que la veritat és quelcom amb una V molt i molt alta, de tal manera que es té del tot i en tot o no es té més que de manera parcial i relativa, que l’única veritat que existeix és «la veritat per a mi» o per a algun «nosaltres» més o menys determinat. D’altra banda, se sol pensar que per tal de tenir o copsar la veritat ha d’haver-hi una correspondència total i isomòrfica amb allò que anomenen la «realitat en si». Com si només poguera ser vertader allò que descriu les coses «com són realment en si mateixes» i sense cap contribució humana a la descripció. Recordeu allò que diu Nietzsche en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral del llenguatge com a metàfora i, per tant, com a «mentida». Sí, certament, el nostre llenguatge no pot reproduir l’essència de les coses de tal manera que cada paraula siga el nom exacte i únic possible de la cosa que anomena. Però, qui pretén això? I si no hi ha veritat absoluta, aleshores tot és relatiu? Veritat per a uns i falsedat per als altres, sense que hi haja res fora del pensament d’uns i d’altres a què apel·lar i poder parlar de veritat a seques?

Però anem a pams. Primer: la veritat es predica de les nostres emissions lingüístiques. Els fets no són vertaders o falsos, són fets o no ho són. La veritat, per tant, s’aplica a allò que diem o pensem en la mesura que es corresponga (accepteu-me de moment la paraula) amb el que és el cas. No cal saber-ho tot ni dir-ho tot per tal de tenir, saber o dir una veritat. Per a mi continua sent ben vàlida la caracterització que en va fer Aristòtil a la Metafísica: Dir del que és que és i del que no és que no és, és veritat. D’acord? Mireu si podem tenir i dir veritats, segons això. Si dic que París és la capital de França i ho és, és veritat que París és la capital de França. Si dic que Londres no és la capital de França i, efectivament, no ho és, el que he dit també és veritat. Al contrari: Dir del que és que no és, o del no és que és, és fals. Així, seria fals dir que París no és la capital de França o que ho és Londres.

Segons això, veiem que la veritat no és una cosa tan misteriosa ni tan gran i inabastable. En aquest sentit, sí que podem dir que és absoluta. I ho és de dues maneres.

1) O ho és del tot o no ho és gens. Les coses no són més o menys veritat; si parlem d’assercions, la veritat no té graus. «És més o menys veritat» podem dir-ho, per exemple, de teories o narracions, en el sentit que, algunes de les assercions que es fan són vertaderes, per no totes ho són. O també podem dir-ho en el sentit que l’enunciat s’acosta més o menys a la veritat, encara que no siga vertader. Per exemple, tot i que és fals que les òrbites dels planetes del Sistema Solar són circulars, està més pròxim a la veritat afirmar això que dir que els planetes estan immòbils. Pensem en les superfícies llises o sense fregament. No existeix cap superfície (completament) llisa o sense fregament, però unes s’acosten més a aquest absolut que altres. En aquest sentit, doncs, tot i que el que no siga (completament) veritat és fals, no totes les falsedats són iguals; ja que unes falsedats poden acostar-se més a la veritat que altres. Si al Sistema Solar hi ha vuit planetes, dir que n’hi ha nou (o set) sembla més pròxim a la veritat que dir que n’hi ha vint. Però, insistisc, dir que una cosa és més falsa que l’altra és com dir que una superfície és menys llisa o té més fregament que l’altra: tot i que una superficie s’hi acosté més que l’altra, cap de les dues és llisa o sense fregament.

2) La veritat d’allò que hem asseverat en dir que París és la capital de França no és relativa a factors com ara l’època, és a dir, vertader ara però que podria ser fals en el futur, per exemple. Si d’ací a un temps París deixara de ser la capital de França, això no faria fals el que hem dit, perquè el que diem és completat per elements contextuals com ara el temps en què s’ha fet l’emissió (i d’altres que veurem). Així, el que realment significa la meua asserció és que avui, dia tal de tal mes de tal any, París és la capital de França, i això no ho pot fer fals que demà deixe de ser-ho. Que França siga ara una república no fa fals que Lluís XVI fora rei de França, ni pot fer fals l’enunciat «Lluís XVI és l’actual rei de França» emés per algú el 1780. Ara en parlem.

Hem dit que la veritat es predica d’allò que diem o pensem. I ací cal fer una sèrie d’aclariments. Òbviament no prediquem la veritat o falsedat de tots els tipus d’emissió. Quan parlem, podem fer molt diferents «actes de parla»: puc informar, enunciar, però també puc preguntar, ordenar, demanar... No tots els tipus d’emissió lingüística poden ser vertaders o falsos. Una pregunta no pot ser vertadera o falsa, només la resposta que en donem ho pot ser. La pregunta pot ser pertinent o impertinent, correcta o incorrecta, afortunada o no, per no vertadera o falsa. Si pregunte quin tipus de peix és la balena, la meua pregunta serà incorrecta o desafortunada, perquè té un pressupòsit equivocat (que les balenes són peixos) però no podem dir que és falsa. El mateix podem dir de les ordres o de les peticions. Podran ser, per exemple, justes o abusives, però no vertaderes ni falses. Així que, de tots els tipus d’oracions que poden ser emeses, només algunes són susceptibles de ser vertaderes o falses: aquelles que tenen la forma de les declaracions, que pretenen dir «com són (han sigut o seran) les coses», allò que anomenem enunciats.

Però tampoc són exactament les oracions declaratives les que són vertaderes o falses. Tu i jo podem emetre la mateixa oració i que el que tu digues siga vertader i el que jo dic siga fals. Si tu i jo diem «Sóc jove», potser tu digues quelcom vertader, però jo dic una cosa falsa; una cosa que, tanmateix, era vertadera quan jo emetia aquestes paraules fa ja molts anys. Com hem dit, el context d’emissió determina què és el que es diu realment. Són relativament pocs els enunciats que són immunes als canvis contextuals. Són molts, en canvi, els que inclouen elements díctics (explícits o implícits) que fan que allò que es diu siga diferent segons qui siga qui els emet (o pensa), quan i on. No és el mateix que Maria diga el 21 de juliol «Demà aniré al metge», que que ho diga Pere el 23 de novembre. L’una i l’altre estan dient coses molt diferents. Maria diu que anirà a un metge (no sabem de quina especialitat ni quin en particular) el 22 de juliol. Tampoc sabem a quin lloc en concret anirà per tal que un metge la visite. Quan ho diu Pere, el que diu és que ell, Pere, anirà al metge (tampoc no sabem quin ni de què) el 24 de novembre. Pot ser fins i tot que el que diu l’un siga vertader i el que diu l’altre siga fals. Tampoc diuen el mateix Pere o Maria quan emeten aquesta oració altres vegades (en dates diferents). Així el que és vertader o fals no és l’oració emesa, sinó el que aquesta expressa en una ocasió d’ús. Com hem vist, allò que es diu depén de l’oració emesa, però també de qui l’emet i del temps i el lloc d’emissió, i si canvien aquests darrers factors, la mateixa oració significarà coses diferents. D’altra banda, si trobàrem l’oració «Demà aniré al metge» escrita en un paper i no sabérem qui l’ha escrit i quan, no copsaríem realment què diu, sinó només alguna aproximació a un estat de coses encara per determinar, quelcom així com que algú aniria a algun metge l’endemà d’haver-ho escrit. També és cert que, per dir el mateix, necessitem sovint emetre oracions diferents. Per dir el mateix que tu dius quan emets l’oració «Sóc jove», jo he d’emprar l’oració «Ets jove». Doncs bé, el que és veritat o no és justament el que es comú a ambdues emissions, el que aquestes diuen i que és el que els filòsofs del llenguatge anomenen proposició. Així, la proposició és allò que diuen les oracions «Demà plourà», «Avui plou» i «Ahir va ploure» dites ahir, avui i demà, respectivament, al mateix espai geogràfic. O el que és comú a «Llueve», «It’s raining» i «Plou», per exemple, emeses al mateix lloc i moment.

Així les coses, doncs, no és tan problemàtic parlar de veritat. No necessite comprometre’m amb el coneixement d’una realitat en si mateixa –no contaminada per ulls ni conceptes–, amb la qual ha de casar perfectament el meu llenguatge, per tal de poder dir la veritat. La veritat no té per què no ser una cosa modesta, quotidiana i de poca volada. No necessitem comprometre’ns amb res excessiu per tal de poder parlar de veritat. De la mateixa manera que cal l’existència del «sí» i el «no» (de l’afirmació i la negació, i formes d’expressar-les), a fi de poder emprar el llenguatge i entendre’ns, així cal distingir entre veritat i falsedat. Si volem dir que certa cosa és i que tal altra no és, podem dir que una és vertadera i que l’altra és falsa. En principi, podem considerar que dir que una cosa és vertadera és com dir que és el cas o que és un fet.

Això, però, requereix moltes matisacions. En primer lloc, no podem pensar en una relació biunívoca entre asseveracions i fets. Són diversos els fets que poden fer vertader «Hi ha algú dins la casa»; ho faria vertader que hi fora Consol, o Josep, o Anna o tots tres. Imagineu quants fets diferents poden fer que siga veritat «Hi ha animals al bosc». D’altra banda, podem dir que és el mateix fet que fa vertaderes les oracions «Joanot Martorell va nàixer a València» i «L’autor del Tirant lo Blanch va nàixer a València». Més encara, si diem que Joanot Martorell va nàixer a València o va nàixer a Gandia, el que diem és que és el cas que va nàixer en un lloc o que va nàixer en l’altre i és veritat si una de les dues coses és un fet; no estem dient que hi ha un fet disjuntiu que consiteix en Joanot Martorell naixent a València o a Gandia. Quin fet faria veritat «No hi ha ningú a casa»? Hem de parlar de fets negatius? Més aviat direm que és l’absència d’un fet el que fa vertader un enunciat negatiu com aquest. Així, afirmar quelcom seria com dir que és un fet (o que és el cas) i negar-ho com dir que no ho és. I tornem a la caracterització aristotèlica.

Les coses, però, són més complicades i, afortunadament i per això, no tan difícils d’acomplir com pensen els crítics amb la veritat. Què és un fet i què no ho és no és quelcom donat d’una vegada per totes i amb total independència de nosaltres, del nostre pensament, les nostres convencions i els nostres conceptes. Si nosaltres no existírem, no existirien els diners. No hi ha diners en una realitat objectiva independent dels nostres pensaments i les nostres convencions (les dels humans, vull dir). Penseu la quantitat de convencions i acords que calen per tal de considerar que un tros de paper determinat és un bitllet de cinquanta euros; però o és veritat que tens cinquanta euros a la cartera o no ho és i d’això poden dependre moltes coses que són fets ben palesos, com que pugues sopar aquesta nit o pagar la multa que t’acaben de posar per aparcar malament. D’altra banda, què és un fet i què no ho és ve determinat pels conceptes que emprem i els conceptes són relatius a cultures, llengües, àmbits de discurs... Com hem dit, fa temps que la idea que el llenguatge o el pensament «copien» la realitat externa ha estat abandonada. Depenent dels conceptes que emprem, unes coses o altres seran considerades fets, o diferents esdeveniments es tindran per fets de la mateixa classe o de classes diferents. Considerem, per il·lustrar el que volem dir, aquest exemple. En la nostra cultura, «verd» i «blau» designen colors diferents. Són colors diferents que admeten tonalitats ben diverses. Tonalitats distintes de blau, com el blau obscur i un blau clar verdós, difereixen més entre elles que aquest blau clar verdós i certes tonalitats de verd com puga ser un verd clar blavós. A pesar que, en casos fronterers com els que acabem de dir, pot ser difícil distingir el verd del blau (o fins i tot pot ser que no tinga sentit distingir-los), verd i blau són per a nosaltres colors diferents. Imaginem, però, que hi ha una cultura que empra un únic mot, blerd, per a designar tant el que nosaltres anomenem verd com el que anomenem blau. Si nosaltres diguérem que el cel i la gespa són del mateix color, diríem una cosa falsa, però si els membres d’aquella cultura diuen que són del mateix color –a saber, blerd– tot i que de tonalitats diferents, no estaran dient una veritat? La veritat es predica de les descripcions i les descripcions depenen dels conceptes. Segons els conceptes que emprem així seran les nostres descripcions i les coses que resulten vertaderes. Això no vol dir que tot puga ser veritat. Si un membre de la cultura del blerd diu que el cel i la gespa són de colors diferents, el que diu és fals segons l’esquema conceptual d’aquella cultura. Si ho diem nosaltres, el que diem és vertader. Òbviament el que uns i altres diem, les proposicions que expressen les nostres asseveracions són distintes i, per tant, no contradictòries; però això no vol dir que només una de les dues maneres de descriure la realitat siga la correcta. Una cultura i l’altra han parcel·lat o dividit el món de maneres diferents, i els fets són distints per a una i l’altra. I, el que és més important, no hi ha «un fet (neutre) del món» que determine que una cultura està encertada i l’altra no. No volem dir amb això que el nostre llenguatge o el nostre esquema conceptual siga completament lliure i que totes les descripcions siguen correctes o igual de correctes. El món, allò que hi ha fora, imposa els seus límits, la seua resistència. El que intentem afirmar –seguint el que diu el filòsof americà Hilary Putnam– és que poden haver-hi diferents descripcions vertaderes o correctes del món.

Fixeu-vos, doncs, que no estem postulant una única descripció vàlida del món, que no necessitem parlar d’una realitat objectiva en si mateixa i completament independent de nosaltres a la qual adequar les nostres paraules i els nostres pensaments per tal de poder fer ús del concepte veritat. Què és un fet depén dels conceptes que emprem i aquests poden ser relatius a interessos, finalitats o el que siga. Però una vegada s’han fixat els conceptes, la veritat ja no pot ser relativa. Que la gespa i el cel siguen del mateix color o no depén de si som membres de la cultura de blau i verd o som membres de la cultura del blerd. Però, si som membres d’una cultura o de l’altra, ja no és opcional dir que són del mateix color o no. Si algú de la cultura del blerd diguera que són de diferent color diria una cosa falsa, per molt que això siga vertader en la cultura del blau i del verd.

Una altra cosa a tenir en compte és la qüestió de què és un fet, quin tipus d’entitat són els fets. També si quan parlem de fets, estem parlant sempre i necessàriament d’algun tipus de cosa que té lloc en l’espai i el temps. Hi ha fets ètics? N’hi ha d’estètics? Hi ha fets relatius a l’humor? Les veritats matemàtiques són, a més, necessàries; és a dir, no pot ser el cas que, per exemple, dos més dos no siguen quatre, però què fa vertader l’enuciat «2 + 2 = 4»? Hi ha fets matemàtics? Si n’hi ha, no podem dir que els fets són sempre quelcom espaciotemporal. Si parlem d’enunciats sobre ètica o sobre estètica, hem de postular fets ètics i estètics com els correlats que els farien vertaders? Sembla que és una veritat inqüestionable que és cruel pegar a un xiquet per pura diversió, però, què ho fa vertader? No podem negar que el quadre Las Meninas de Velázquez és una obra d’art i una obra bella, que, per tant, és veritat que és una obra d’art bella, però, què ho fa vertader? Una pregunta interessant és si es pot parlar de veritat en tots els àmbits del discurs (com els que hem esmentat), i una altra si «veritat» vol dir el mateix en tots aquests àmbits.

D’això ens ocuparem més endavant a propòsit d’alguna altra obvietat, però vull ara remarcar algunes coses de les que s’han dit: no cal postular un coneixement exhaustiu i perfecte d’una realitat independent per tal de poder parlar de veritat. La veritat es predica del llenguatge, no del món. Els fets són o no, ells no són vertaders o falsos, sinó en tot cas són els que fan vertaderes o falses les assercions. Perquè alguna cosa (una asseveració) siga vertadera, no ha de ser un reflex especular perfecte d’una realitat total i absolutament independent de nosaltres. Ah!, i això encara no ho havíem dit, els mots no han de reproduir l’essència real de les coses per tal de ser vertaders. De fet les paraules no són vertaderes o falses, només els enunciats (emesos en unes circumstàncies) ho poden ser. «Gat» no pot ser vertader o fals, «Allò és un gat» (dit en determinades circumstàncies), sí.

I ara avançarem una mica més en coses que, si hi pensem, poden resultar òbvies, però que, de primeres i ateses certes confusions ben esteses, poden sobtar. Ací en va una. Només si es creu en l’existència de la veritat es pot ser escèptic. L’escèptic és qui dubta. Què vol dir dubtar? Si no hi ha diferència entre el sí i el no, entre la veritat i la falsedat, té sentit dubtar? Què vol dir dubtar sinó no acabar de creure, d’estar convençut? I què vol dir creure sinó considerar veritat? Si no pensem que hi ha veritat, que unes coses són vertaderes i altres són falses, té sentit dubtar? De què dubtaríem sinó? Si he d’agafar el tren i tinc dubtes sobre l’hora d’eixida, hauré de fer comprovacions, consultar els horaris, preguntar. I per què? Per si la meua creença és errada, perquè si no és vertadera em quedaré a terra. Saber quin és el cas, quina és la veritat és crucial per a l’èxit de les nostres accions. Si no conec la veritat, només de casualitat podré aconseguir els meus propòsits, de xamba. Conéixer la veritat no assegura l’èxit (puc perdre el tren a pesar de saber l’hora d’eixida perquè m’entretinc més del compte o arribe tard per culpa del trànsit) però el fa molt més probable.

Per què em faig el test de la PCR? Si no hi ha veritat, vol dir que no pot ser veritat que tinc el virus de la covid-19? Quina sort, no?, i quin estalvi de recursos. Ah!, però atenció, si no hi ha veritat, tampoc pot ser veritat que no el tinc. Caram!, i ara què? I per què si no encerte el diagnòstic (la veritat) les conseqüències poden ser tan greus? Per què tantes investigacions i tantes proves abans d’atrevir-se a posar a l’abast de la gent la vacuna contra aquesta malaltia? Per què fan tants càlculs els enginyers per a fer els ponts i volen que siguen correctes? Per què volem que el metge encerte el diagnòstic i ens done el medicament adequat? Per què tants diners en recerca, si la imaginació és molt més barata? Si no hi ha veritat, què hi fa A que B o no-A? La teoria imaginada pot ser més atractiva que la real, per què aleshores tants esforços, diners, mitjans de tota mena i temps? D’altra banda, per què una teoria? Sobre què? Si no hi ha veritat, per què no fer una narració purament literària?

Algú pot dir que en realitat no sabem res o gairebé res, que el coneixement no existeix o és molt i molt limitat. De fet, molts dels qui neguen l’existència de la veritat en realitat el que volen negar és el coneixement o, fins i tot, la possibilitat de coneixement de la veritat: que alguna vegada tinguem o puguem tenir la veritat pel que fa a alguna cosa. Però això són figues d’un altre paner. I alhora és una refutació de la seua tesi. El coneixement pressuposa l’existència de la veritat. Només si existeix la veritat té sentit parlar de poder saber o no. I ells no neguen que tal concepte tinga sentit, sinó que neguen o dubten que siga abastable per les facultats humanes. El concepte «coneixement», té com a condició de possibilitat el concepte de veritat. Si la veritat no existeix, no té sentit preguntar-se si podem arribar a conéixer o no.

Potser no podem definir la veritat, són molts els autors que han dit que és un concepte indefinible, indefinible però bàsic. Però, tots d’una manera o altra sabem què volem dir quan diem que alguna cosa és vertadera o falsa, com sabem què volem dir quan diem sí o no, quan afirmem o neguem. Sense aquests mecanismes, el llenguatge i el pensament no serien possibles. Una cosa és considerar un pensament (una proposició) i una altra cosa jutjar-lo, és a dir afirmar-lo o negar-lo: dir si és veritat o és fals.

Imaginem una pregunta, com en un concurs de la televisió, i tres possibles respostes. Les respostes possibles són com les proposicions (o pensaments) a judicar. Quina és la resposta (vertadera)? Quines són falses? Qui va escriure l’Ulysses? A: Joseph Conrad. B: James Joyce. C: Henry James. Quina és la veritat? O pensem en preguntes de sí o no? «Vas anar ahir a visitar la teua àvia?» és com considerar la proposició «X va anar ahir a visitar la seua avia» i voler saber si cal afirmar-la o negar-la, considerar-la vertadera o falsa. No volem pensaments neutres, volem judicis. Una hipòtesi és un d’aquests pensaments encara no jutjats (o sense un judici cert), i sovint s’empren moltes energies per a arribar a un judici positiu (veritat) o negatiu (falsedat) sobre ella. Per tant i per acabar, siga el que siga, no pots dir que la veritat no existeix i pretendre que això siga veritat. I si no pretens que siga veritat, què pretens dient-ho? Que jo ho crega? I què vol dir creure sinó considerar que és veritat? En el millor dels casos incorres en una contradicció pragmàtica: negues amb la teua acció el que afirmes amb les paraules. Imagina’t, d’altra banda, que tens raó, que la veritat no existeix, aleshores és veritat que la veritat no existeix, amb la qual cosa existeix almenys una veritat, que la veritat no existeix, i per tant és fals que la veritat no existeix. En resum, si el que dius és fals, si és fals que la veritat no existeix, aleshores existeix la veritat. I si el que dius és veritat, si és veritat que la veritat no existeix, això és veritat i, en conseqüència, la veritat existeix. Per tant, el que dius s’autorefuta, la seua veritat implica la seua falsedat, i la veritat existeix.