Читать книгу Arguments - Tomás Miranda Alonso - Страница 4

Posseir l’art de conversar pertany a les autèntiques persones. En cap activitat humana es necessita més la prudència, perquè és la més comuna de la vida. Ací es decideix guanyar o perdre. Si la prudència és necessària per a escriure una carta, que és una conversa pensada per endavant i per escrit, encara més en la conversa ordinària on un s’examina de discreció de manera precipitada! Els perits prenen el pols de l’ànim en la llengua, i el Savi en va dir: «Parla si vols que et conega». Alguns creuen que l’art de conversar és no tenir art i que la conversa ha de ser folgada com la roba. Així s’ha d’entendre entre els que són molt amics. Quan té lloc entre persones de respecte, ha de ser més substancial i indicar la molta substància de la persona. Per a encertar-hi, cal ajustar-se al caràcter i a la intel·ligència dels que intervenen. No cal pretendre ser censor de paraules, perquè serà tingut per gramàtic i pedant; tampoc fiscal de frases, perquè tots evitaran el tracte. Quan es parla importa més la discreció que l’eloqüència.

(B. GRACIÁN: El arte de la prudencia, Madrid, Ediciones Temas de Hoy, 1994, pp. 86-87)