Читать книгу Arguments - Tomás Miranda Alonso - Страница 7

Introducció

Com es pot justificar una opinió o una acció?

1. Benvinguts a aquesta comunitat de persones raonadores

Sembla senzill. Si des que tenim ús de raó –des dels vuit, deu, dotze anys...?– l’estem utilitzant i desenvolupant! És el consell i l’ordre que tots els professors ens donen quan no sabem com podem resoldre un problema: «atura’t, pensa, raona». De segur que teniu una germaneta o un cosí de quatre o cinc anys que no para de fer preguntes tan senzilles i tan complicades, alhora, que són com l’agulló d’un insecte que pica breu però incessantment. Recorde que fa alguns anys la meua cunyada em va telefonar a les onze de la nit perquè responguera al seu fill, que per aquella època devia tenir uns deu anys, la pregunta que acabava de fer-li a ella amb urgència; demane que em passe la comunicació amb el meu nebot, pensant que es devia tractar d’alguna pregunta d’història o de llengua, quan sent a l’altre costat de la línia: «Oncle, que què és l’infinit i què és l’eternitat». Sense comentaris. No em pregunteu què li vaig dir, perquè ja no me’n recorde. El que sí que sé que no vaig fer és penjar el telèfon, com tantes vegades es fa quan s’ignoren les preguntes de les persones que ens envolten, o fins i tot quan reprimim amb el soroll i la pressa les que nosaltres mateixos ens fem. O com quan algun professor talla una qüestió perquè considera que no té relació amb el programa de la seua assignatura. El que possiblement tampoc vaig fer és donar-li una resposta tancada que, a manera de recepta, li dictara el que havia de pensar i el dissuadira de continuar fent-ho. Jo no sé què és l’eternitat ni l’infinit com puc saber com es troba la hipotenusa d’un triangle rectangle sabent la longitud dels seus catets, o qui va ser l’autor de Cañas y barro. I és que hi ha preguntes a les quals no es poden trobar respostes en cap enciclopèdia, però no per això deixem de fer-nos-les, perquè viure com a éssers humans exigeix que contínuament ens fem preguntes sobre el sentit del que sabem i fem, i perquè la pregunta suposa ja un pensament crític que sospita que les coses poden ser distintes de com apareixen o com ens les conten. No sé, doncs, què és l’eternitat, però em puc embarcar en un diàleg filosòfic amb l’altre, en aquest cas amb el meu nebot, per a aclarir una miqueta més entre tots dos el sentit de la pregunta i, d’acord amb l’edat de l’interlocutor, descobrir els diferents usos d’aquesta paraula. Una cosa semblant era el que feia el filòsof grec Sòcrates, qui considerava que la funció del mestre era dialogar amb l’alumne per a ajudar-lo a descobrir ell mateix les respostes a les seues preguntes; i quan l’alumne creia que havia arribat ja a un port segur en el mar del coneixement, llavors Sòcrates li responia amb una altra pregunta que el despertava de la letargia a què s’arriba quan es creu que se sap alguna cosa de manera definitiva.

Supose que ja us esteu adonant que estic proposant implicar-vos en una activitat en què l’art de fer preguntes serà molt important. Podríem dir que practicarem el joc del preguntar-se, que no es tracta d’un simple joc de preguntes i respostes, sinó de la tasca de preguntar-nos a nosaltres mateixos sobre el sentit de la nostra pròpia experiència, que anem adquirint en l’esforç que tots fem per constituir-nos com a humans i viure com a tals. I els humans som éssers que construïm discursos i coneixements per a explicar els fenòmens naturals i socials que ens envolten, organitzem societats i formes de convivència perquè no podem viure si no és en grup, transformem el medi natural i social per a fer-lo més habitable –o no–, i procurem viure en un món bell i just –encara que molts s’esforcen en el contrari–. I per a fer tot això necessitem la llum de les idees, de les teories, dels pensaments, sense els quals no podem orientar la nostra acció. I perquè s’encenguen aquests llums necessitem els interruptors de les preguntes, però no sols d’aquelles que poden ser respostes per les ciències de la naturalesa o socials, sinó de les preguntes que van més enllà del que el mètode científic pot respondre, però que no podem deixar de fer-nos-les perquè tenen a veure amb les qüestions que més ens afecten com a éssers humans, perquè són les que qüestionen el sentit i els límits del que sabem i fem. Aquestes són les preguntes filosòfiques. I si la ciència es construeix en comunitat d’investigadors, aquestes preguntes han de plantejar-se i tractar-se en el marc de comunitats de raonadors, on els participants es comprometen a intercanviar els seus diferents punts de vista amb la intenció d’arribar a conclusions raonables, en la mesura que siga possible, o a enriquir la pròpia visió d’un problema en tant que les opinions dels altres meresquen ser tingudes en compte atenent les raons presentades.

En suma, us estic convidant a convertir l’aula on us trobeu en una comunitat de raonadors que s’exerciten per construir comunitàriament un pensament rigorós sobre qüestions que tenen a veure amb les vostres experiències com a éssers humans. Repetint el lema il·lustrat de Kant, us exhorte que tingueu el coratge de pensar críticament, de pensar per vosaltres mateixos, i que els vostres judicis siguen passats pel cresol de l’anàlisi rigorosa i no siguen meres repeticions del que s’emet contínuament pels altaveus dels mitjans de comunicació. Però per a pensar críticament cal sotmetre les nostres opinions als punts de vista raonats dels que tenen alguna cosa a dir-ne. Per això, és convenient que en aquest curs de filosofia que us propose us exerciteu a escoltar les raons dels vostres companys i companyes i us esforceu per justificar les vostres pròpies opinions amb bones raons i valorar les dels altres amb criteris rigorosos. Per a això és molt important que tots vosaltres us esforceu perquè la classe esdevinga un espai que us ajude a pensar, on tots podeu expressar lliurement les vostres opinions i, cosa més important, on tots us exerciteu a refermar-les amb les millors raons. Més que no el que penseu, interessa saber com justifiqueu els vostres punts de vista.

No hi ha regles que ens permeten saber automàticament si una raó és bona o dolenta. Això és una cosa que s’ha d’anar aconseguint mitjançant la pràctica i en contextos de diàleg on les diferents raons que s’exposen per a refermant una opinió són discutides i avaluades. Però en general, i seguint M. Lipman, podem dir que les bones raons a) es basen en els fets, i per això les raons que presenta un meteoròleg per a predir el temps són més plausibles que les d’un astròleg que prediu el que ens passarà segons el nostre signe del zodíac; b) són rellevants per a allò que es vol justificar o fonamentar; per tant, sembla més raonable votar un candidat per a delegat de curs en funció del seu programa d’acció que per la seua bellesa física, i c) tracten de fer més plausible allò que defensem o que hem fet, així de segur que el professor considerarà raonable la vostra falta de puntualitat a la seua classe si aquesta és deguda al fet que heu hagut de socórrer un accidentat de camí a l’institut.

Resumint: l’objectiu més important d’aquest curs és que l’aula esdevinga un laboratori de racionalitat, on tots ens esforcem a cercar cooperativament les creences millor justificades, en un ambient de sinceritat, on les pretensions de validesa de les nostres emissions es fonamenten en bones raons i no en relacions de poder. Si ens volem educar com a ciutadans capaços de participar críticament i activament en una societat democràtica, sense delegar les qüestions polítiques fonamentals a mans d’experts gestors, cal que tots ens esforcem perquè l’escola i l’aula esdevinguen una comunitat de raonadors en què la tolerància, la comprensió del punt de vista dels altres i la responsabilitat solidària per exercitar i cercar els hàbits i els criteris de reflexió siguen portats a la pràctica. Si esteu d’acord amb aquest plantejament, benvinguts a la nostra comunitat de raonadors, que, com veieu, no és una cosa la consecució de la qual depenga només de l’esforç del vostre professor; depèn fonamentalment de guanyar la disposició que ens porta no sols a escoltar les opinions de l’altre, sinó també a fer valdre les raons que l’altre posseeix per a defensar la tesi que defensa.

Començarem el treball col·lectiu discutint entre tots les preguntes que es presenten a continuació, com un exercici de preescalfament i de fer boca. Es tracta d’establir un primer diàleg per a trencar el foc i perquè us aneu acostumant a donar raons per a justificar les vostres respostes. No us recomane que els temes d’aquest qüestionari es discutisquen fins a l’esgotament, perquè tornaran a sorgir al llarg del curs. A continuació podeu llegir lentament en classe el text corresponent a l’apartat núm. 3 d’aquesta introducció, i plantejar vosaltres mateixos les qüestions que us sorgisquen durant la lectura. I finalment podeu tornar al qüestionari i comprovar si algú ha modificat la seua opinió inicial al llarg del procés.

2. Les preguntes. Digues què penses i per què ho penses

a. Si preguntes als teus pares per què has de tornar abans de les dues el dissabte a la nit i et responen que perquè ells així t’ho ordenen, que per a això són els teus pares, consideres que t’han donat una bona raó?

b. Si quan et pregunten per què has faltat a una classe dius que perquè havies d’estudiar l’examen de l’hora següent, és aquesta una bona raó?

c. Consideres que és una bona raó aprovar per llàstima un estudiant de segon de Batxiller que ja ha repetit un curs?

d. I suspendre’l per ser un maleducat i desagradable?

e. Seria una bona raó eixir amb algú perquè t’agrada i l’estimes?

f. És una bona raó eixir amb algú perquè t’ajude en els estudis?

g. Pot un sentiment servir de raó? Quan?

h. Què volem dir quan en preguntar-nos el perquè d’una opinió que mantenim contestem que «perquè sí»?

i. Quan una raó és una bona raó?

j. Com podries intentar convèncer un amic que tens raó?

k. Per a què argumentem els éssers humans?

h. A quins altres termes associes la paraula autoritat? Cal revisar, ampliar, aquesta associació de termes?

3. El joc de l’argumentació

Qui té raó?

Quan un estudiant ve al meu despatx a revisar un examen, espera que jo li n’indique els errors i els encerts, i li expose els criteris que he utilitzat per a qualificar-lo. Quan un fill pregunta als seus pares el perquè d’una norma que ha de complir, els està demanant les raons que fan que aquesta norma siga raonable o justa. Quan un jutge dicta una sentència, l’ha de basar en unes raons, les quals en constitueixen el fonament. Quan el metge emet un diagnòstic, ho ha de fer basant-se en unes proves que s’han d’interpretar tenint en compte els coneixements científics del moment. Però imaginem-nos, per un instant, que els éssers humans, tant en la nostra vida quotidiana com en l’exercici professional, mantinguérem opinions i actuàrem sense cap criteri: viuríem, llavors, enmig d’un caos. Què passaria si els professors posàrem les notes aleatòriament, si els pares i les mares proposaren normes de funcionament familiar d’una manera arbitrària, si els jutges emeteren les sentències en virtut tan sols de l’humor amb què s’hagueren alçat aquell matí, si les opinions de la gent es basaren no en raons sinó en capritxos i gustos particulars? En un món així no podríem orientar-nos, perquè la conducta dels seus habitants seria impredictible i, per tant, no sabríem mai a què atenir-nos. Supose que tots hem tingut l’experiència de conèixer algú que es deixava portar en la seua relació amb els altres més per les fluctuacions dels seus capritxos que per decisions basades en la raó.

Els éssers humans necessitem, doncs, raons per a viure, perquè són aquestes les que posen ordre en el nostre món i el converteixen en un cosmos (totalitat ordenada d’acord amb lleis i regles i, per això, bella), és a dir, en una llar habitable per l’home. A diferència de la resta d’animals, ens hem de «buscar la vida», perquè aquesta no ens ve donada genèticament; la nostra constitució biològica no ens proporciona pautes fixes d’acció per a resoldre el problema de l’habitatge, per a saber com educar els fills, per a organitzar les nostres societats, ni per a adaptar-nos a un medi determinat. No naixem ajustats biològicament a un medi, però som capaços d’assajar i d’elegir entre diferents formes d’ajust. I si podem elegir, hem de respondre de les nostres eleccions. En això consisteix precisament la responsabilitat, que no és sinó la capacitat i la necessitat que té l’home de poder donar compte i raó –respondre– de les seues decisions. I el conjunt de raons que s’entrellacen per a justificar una opinió o una acció s’anomena argument. Per això, diu Aristòtil, la naturalesa ha donat a l’ésser humà el do de la paraula (logos, llenguatge, raó), per a poder buscar, amb la resta d’homes i dones, coneixements basats en la veritat i per a poder elegir en l’assemblea normes justes que possibiliten la convivència a la ciutat.

Però la raó no és com un objecte que pot ser posseït en exclusivitat pel seu amo. El logos, és a dir, la raó-llenguatge, té una naturalesa volàtil i polimorfa. S’assembla més aviat a l’aire que respirem, que, sense ser de ningú, pot ser compartit per tots. I és que la raó humana és una raó lingüística, i és mitjançant la paraula que els éssers humans podem buscar raons per a dotar de sentit la nostra vida. Però aquestes raons es construeixen col·lectivament, mitjançant el diàleg. Ningú pot creure’s el portador únic de la raó, perquè aquesta transcendeix a cadascun de nosaltres i, quan la volem agafar per a «posseir-la», se’ns escapa entre els dits, com l’aire, perquè és amb l’obertura a l’altre mitjançant el diàleg com únicament podem trobar-noshi. I aquestes trobades sempre són provisionals, mai definitives, perquè el diàleg, on resideix la raó, i on es va formant al llarg de la història, és un joc sempre obert d’intercanvi de raons, en el qual ha de participar qualsevol persona que tinga alguna cosa a dir argumentativament.

L’argumentació és, doncs, un joc de llenguatge en què els participants busquen col·lectivament i mitjançant el diàleg arribar a acords vàlids intersubjectivament. Aquesta validesa intersubjectiva es fonamenta en la força de les raons ofertes. Els que argumenten es comprometen a fer servir la raó com a únic mitjà per a buscar i justificar la veritat dels coneixements adquirits o la rectitud de les normes proposades per a regular una conducta. No vull dir amb això que, de vegades, no calga deixar-se portar pels sentiments per a fonamentar les nostres creences i decisions; potser no sempre és necessari tenir bones raons per a mantenir una creença o iniciar una acció; possiblement, de vegades, un sentiment pot resultar una bona raó per a comprometre’s amb algú. Però el món dels sentiments ha d’estar travessat per la racionalitat i aquesta ha d’haver estat fertilitzada i enriquida per aquells. És simplement qüestió de prudència, és a dir, d’intel·ligència pràctica, que ha de tenir en compte la complexitat dels contextos en què vivim i en els quals es produeixen les nostres accions. Tots valorem molt positivament la capacitat de sintonitzar amb el patiment de l’altre, i considerem plausible un comportament solidari que es basa en aquest sentiment; però, amb tot, no voldríem ser operats per un cirurgià els sentiments del qual es veren tan alterats pel nostre dolor que afectaren negativament la seua eficàcia professional. Ningú et pot obligar a participar en el joc de l’argumentació, però en el moment en què pretens explicar o justificar la teua posició davant tu mateix o davant els altres, no tens altre remei que seguir les regles del joc, és a dir, les lleis de la lògica del diàleg, que constitueixen els criteris raonables per a avaluar els arguments. Potser en una ocasió determinada és prudent que tu seguisques el pressentiment que acabes de tenir, però no pots pretendre convèncer els altres que fer el mateix que tu és raonable pel fet d’haver tingut tu aquest pressentiment.

Una onada de misologia ens envaeix

Mai no s’ha escrit i parlat tant com en els nostres dies sobre el diàleg i l’argumentació. Però crec que, paradoxalment, vivim en una època de misologia, és a dir, d’odi a la raó i als raonaments. N’hi ha prou d’obrir el periòdic per a observar que encara continua sent la guerra el mitjà utilitzat per molts pobles per a resoldre els seus conflictes; que el terror és l’instrument que empren bastants grups per a intentar imposar les seues idees i els seus projectes; que el genocidi continua sent l’eina emprada per a eliminar l’altre, el diferent; que les aliances militars i les campanyes bèl·liques són presentades com a croades que tenen com a objecte aconseguir una justícia infinita o una llibertat duradora; que les dones continuen sent víctimes de la violència de gènere; que l’anomenat (des)ordre internacional, assentat en la racionalitat de la civilització liberal de mercat, està produint la fam, la pobresa i l’exclusió de milions de víctimes. D’altra banda, cada vegada és més freqüent l’espectacle de molts dels nostres representants públics que, en comptes de buscar amb arguments el que convé al bé comú, es dediquen a insultar-se, a desqualificar-se mútuament, a actuar només pensant en la rendibilitat partidista, i a oposar-se a qualsevol projecte que provinga d’un altre grup pel simple fet de no haver estat proposat per ells. Fins i tot en les meues classes de l’institut cada vegada costa més que els estudiants respecten disciplinadament les regles del diàleg argumentatiu: raonar suposa un esforç rigorós que pocs estan disposats a fer. I junt amb això, l’estesa creença que en qüestió d’opinions cadascú té la seua i que totes mereixen ser respectades: «És la meua opinió, i mereix respecte» és una expressió que es repeteix ben sovint, sobretot quan demanes a algú que justifique per què pensa d’una manera determinada sobre un tema. Però si fóra veritat que totes les opinions valen el mateix, llavors no tindria sentit dialogar, ni buscar bons arguments per a descobrir i donar suport a les millors. La persona que s’implica en un diàleg argumentatiu parteix del supòsit que val la pena esforçar-se per aconseguir coneixements vertaders o versemblants i per establir normes de convivència que puguen ser qualificades com a correctes o justes, encara que, per descomptat, sempre d’una manera provisional. Els que consideren que no es pot arribar a coneixements vertaders o els que creuen que la veritat només està de la seua part no poden participar en un diàleg argumentatiu sincer. Totes les persones mereixen respecte pel fet de ser-ho, però no és veritat que el mateix respecte meresquen totes les opinions: les que neguen a altres el dret de pensar i d’expressar-se; les opinions sexistes, xenòfobes, racistes, feixistes i, en definitiva, les que no reconeixen a altres individus la seua condició de persones, no poden ser respectades, perquè tanquen les portes del diàleg a determinats grups. No es pot justificar argumentativament la posició d’aquell que impedeix que altres persones participen en el diàleg. Tampoc no són respectables els discursos que serveixen per a justificar i reforçar la dominació de l’home per l’home.

Enmig d’aquesta onada de ‘misologia’ que ens envaeix, la pretensió d’aquest material és fomentar la filologia, és a dir, l’amor pels raonaments, per les paraules que teixeixen arguments. El filòleg, tal com aquí l’entenem, és l’home i la dona que ha pres la decisió d’usar la paraula, les raons, com a instruments d’investigació i de solució de problemes, una paraula que sap que no li pertany en exclusivitat i que el porta necessàriament a obrir-se a l’altre mitjançant el diàleg. Però no cal entendre el diàleg com un instrument mitjançant el qual els diversos discursos es redueixen al final a un de sol. Pensem que el diàleg ha de potenciar i respectar també la polifonia, on diferents veus tenen cabuda i on la bellesa s’aconsegueix precisament en permetre a cadascuna mantenir la seua especificitat dins d’un conjunt harmònic. No entenem el diàleg argumentatiu com una guerra en què al final una part queda vencedora, en ser derrotada l’altra. Preferim la metàfora que ens el presenta com l’esforç interpersonal o intercomunitari per generar i possibilitar l’entesa entre diversos punts de vista, que s’enriqueixen mútuament sense que necessàriament hagen de dissoldre’s en un únic discurs. Dit en termes culturals, no es tracta que una cultura s’integre en una altra i desaparega, sinó de ser capaços de mantenir un autèntic diàleg intercultural per a crear un espai en què siga possible la pluralitat, però també la justícia.

Entenc el filosofar com l’exercici d’un tipus de racionalitat que ens permeta pensar la complexitat, per a això ha de facilitar el diàleg entre les diverses disciplines que tenen com a objectiu entendre la realitat, i ha d’integrar els diferents punts de vista des dels quals aquesta és interpretada; més encara, el filosofar es desplega i es constitueix analitzant aquests altres discursos, examinant la justesa dels criteris amb què es constitueixen. El pensament filosòfic s’exercita en les fronteres que artificialment s’estableixen entre els diversos sistemes de coneixement i té com a missió eixamplar-ne els límits i ampliar, d’aquesta manera, el nostre horitzó de comprensió. La missió de la filosofia és urgir i fer viable un pensament complex, en un procés que no té final, ja que la realitat canvia constantment. La tasca filosòfica consisteix a possibilitar una manera de mirar i contemplar la realitat que ens en permeta una comprensió profunda (theoria) i ens descobrisca també totes les possibilitats de transformació que enclou. Només un pensament d’aquest tipus serà capaç d’orientar una acció (praxi) alliberadora de les cadenes que mantenen els presoners actuals amarrats davant les ombres. La filosofia ha de teixir amb el màxim nombre possible de filaments la xarxa que hem d’utilitzar per a intentar comprendre la realitat íntegrament, una realitat que és polimòrfica i que no pot ser entesa si tan sols se la mira des d’una única perspectiva. La filosofia és la veu que contínuament ens desperta del somni plaent que ens envaeix quan creiem dogmàticament que ja hem arribat al final del ca-mí, i ens recorda que sempre és possible una altra manera de pensar i que sempre podem assajar altres maneres de relacionarnos, perquè el que tenim no és mai l’únic món possible.