Читать книгу Pensar històricament - Varios autores - Страница 5

Оглавление

PRESENTACIÓ: «PENSAR HISTÒRICAMENT»

Marició Janué i Miret

Universitat Pompeu Fabra

Aquest llibre recull les ponències que es van presentar a les IV Jornades de Debat de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives «Pensar històricament», que se celebraren a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) els dies 24 i 25 d’abril del 2008.[1] Com a ningú no se li escapa, el títol de les Jornades és manllevat d’una coneguda conferència del malaguanyat mestre Pierre Vilar al ﬁnal de la dècada de 1980, on recollia pensaments suggeridors al voltant de les exigències de l’anàlisi històrica, una qüestió recurrent en la seva obra.[2] També, més tard, el seu últim llibre de reﬂexions i records es va publicar amb el mateix nom.[3] L’obra de Vilar reﬂ ecteix una inquietud ètica que podem sintetitzar en la seva idea que la ﬁ nalitat darrera i essencial de la història ha de ser ajudar els éssers humans.[4] La iniciativa de dedicar les Jornades a la temàtica «Pensar històricament» va sorgir d’un grup de doctorands de l’IUHJVV preocupats per les implicacions ètiques de l’oﬁci de l’historiador. Així doncs, l’objectiu d’aquestes Jornades va ser una mica peculiar en relació amb les anteriors: en lloc d’aprofundir en un fenomen històric determinat, es tractava de reﬂexionar, a l’entorn de les implicacions individuals i socials sobre l’oﬁci de l’historiador, com aquest ha pensat i pensa el passat, les inferències que n’ha tret i en treu, els interessos dels quals ha estat o és còmplice i dels vincles que en l’exercici de la seva professió ha establert i estableix amb el poder i amb el canvi social.

Les jornades es van estructurar en tres blocs temàtics –per bé que estretament interconnectats–, respectivament, sobre les exigències ètiques del treball històric, sobre la funció de la història en l’ensenyament i sobre els usos polítics de la història. Emmarcada en el primer bloc, la ponència de Josep Maria Salrach sobre els límits ètics de la recerca històrica reivindica la història com un camí de salvació individual i col·lectiva, d’assoliment de llibertat a través del coneixement. Per a Salrach, aquest camí reclama a l’historiador un component d’honestedat que ha d’assumir individualment. Des que hi ha Història, hi ha hagut historiadors i intel·lectuals que, de manera conscient o no tan conscient, han servit les ideologies i els règims més terribles o n’han estat còmplices. Per tant, l’historiador no hauria de menystenir la inﬂuència del seu treball a les esferes del poder. L’autor ens proposa que, més que no pas jutjar aquells qui en el passat van donar suport a ideologies i sistemes polítics, econòmics o socials que avui considerem poc humans, cal analitzar els condicionants, raonaments i mecanismes que els portaren a fer-ho. L’article de Salrach, sense entrar en judicis morals, ni en l’establiment d’un estricte decàleg professional –segurament, tan poc possible com desitjable–, ens recorda que la tasca dels historiadors ha de contribuir al fet que els homes del futur puguin valorar d’una manera més profundament lliure el signiﬁcat de tot allò que s’ha esdevingut.

Seguidament, en la seva contribució, Francisco Fernández Buey reﬂexiona a l’entorn del paper de l’historiador en la societat sobre la base de les anàlisis que n’han fet destacats «historiadors-ﬁlòsofs» d’orientació marxista. Fernández Buey defensa un historiador combatiu civilment compromès. D’acord amb W. Benjamin, sosté que l’historiador mai no s’ha de prestar a ser l’instrument de la classe dominant. Argumenta en contra tant de la història entesa com a mera narració, com de la ﬁlosoﬁa especulativa de la història i els grans relats. Per a l’autor, l’historiador ha d’evitar escriure una història dels «vencedors», que la presenti com una presumpta successió de fets que necessàriament havien de conduir al present que vivim. En canvi, ha de posar en relleu la interacció dialèctica entre civilització i barbàrie. Seguint A. Gramsci, Fernández Buey defensa el sarcasme com a forma estilística de l’historiador-ﬁlòsof dels subalterns, que sap que allò que escriu sobre el passat incideix en el present. Tot i això, nega que la reﬂexió que ha d’enllaçar passat i present hagi de tenir la forma d’un nou adoctrinament dels «perdedors» de la història. Alhora, reclama a l’historiador que procuri no caure –en nom de no fer una història només dels de dalt– en la justiﬁcació indirecta del conformisme de les majories silencioses del present. Remarca que en historiograﬁa no hi ha posició epistemològica innocent i que cal assumir la pròpia parcialitat, cosa que, tanmateix, ha d’anar acompanyada d’un rigor metodològic estricte. També en la línia de Gramsci, reivindica el compromís cívic de l’historiador democràtic amb l’època que li ha tocat viure. Fernández Buey considera una tasca essencial de l’historiador illuminar que la democràcia és, encara, un procés en construcció. En aquest context, defensa que l’historiador civilment compromès ha de tenir un paper rellevant en la recuperació de la memòria històrica.

A continuació de les ponències de Salrach i Fernández Buey, es troben les dues que a les Jornades es van dedicar a la funció de la història en l’ensenyament. La contribució de Ramón López Facal ofereix una perspectiva per als segles XIX i XX de l’ensenyament de la història a Espanya considerant les implicacions socials, polítiques i ideològiques. Pel que fa als primers llibres d’història amb intenció docent que s’editaren durant l’etapa de l’Antic Règim, l’autor ens fa veure que anaven dirigits a la formació de l’aristocràcia catòlica, motiu pel qual introduïen la història «nacional» amb la història sagrada, l’antiguitat clàssica i la geograﬁa. La Revolució Francesa i la Guerra de la Independència de 1808-1814 atorgaren una nova dimensió a l’ensenyament de la història, que es reformulà des de claus nacionalistes. Aleshores, la història adquirí, si bé progressivament, una nova ﬁ nalitat «nacionalitzadora» dirigida a les «classes mitjanes». Amb tot, ens diu López Facal, aquesta funció es va veure limitada per l’aliança entre l’oligarquia moderada que va detenir el poder i la jerarquia eclesiàstica. El resultat va ser la manca d’un programa polític d’educació de les masses, fet que conduí a una «feble» nacionalització espanyola. Durant l’etapa isabelina, es formà un arquetip de la història d’Espanya –en certa mesura encara vigent–, basat en quatre pilars: la sobirania territorial espanyola; la identiﬁcació de la nació amb la uniﬁcació política i administrativa; la justiﬁcació d’un caràcter o psicologia comú de tots els espanyols; i la rellevància de la religió catòlica en la formació de la identitat nacional. A la Restauració, açò va desembocar en la difusió d’una concepció històrico-organicista de la nació, que només presentà diferències de matís entre les diverses opcions ideològiques. De tota manera, argumenta l’autor, des del ﬁnal del segle XIX i ﬁns a la Guerra Civil, els manuals escolars reﬂecteixen més diversiﬁcació de tendències. Si bé el nacionalisme històrico-organicista encara era compartit, es constaten diferències pel que fa al paper de l’Església i la religió, el protagonisme atorgat a la monarquia i les masses populars en la història, i la valoració de les transformacions polítiques contemporànies. Amb la sublevació franquista, que va donar pas a un corrent identiﬁcat amb el nou règim, els textos escolars passaren a acomplir la funció de mers transmissors del nacionalcatolicisme i s’eliminà qualsevol proposta que es pogués identiﬁ car amb valors democràtics o liberals. Amb tot, els anys ﬁnals de la dictadura es va iniciar una profunda transformació del sistema educatiu, on el nacionalisme organicista es va substituir pel paradigma d’Annales, fet que es reﬂ ectí en els llibres de text. López Facal denuncia que l’entrada a la democràcia no ha repercutit en el fet que els llibres de text ofereixin la necessària informació i reﬂexió sobre el procés de construcció nacional a Espanya i sobre els conceptes de nació, la seva gènesi i evolució. L’autor conclou que la intencionalitat de les històries generals actuals encara és un adoctrinament patriòtic poc acceptable per formar ciutadans crítics del segle XXI.

Un aspecte rellevant de les Jornades va ser la destacada participació de professors d’educació secundària, que va servir per establir ponts de comunicació entre aquest col·lectiu i el professorat universitari, tot posant de manifest ﬁnalitats coincidents, també al voltant de la problemàtica docent. A la seva ponència dedicada als principals problemes i reptes de futur en l’ensenyament de la història als instituts d’ensenyament secundari, Ramon Arnabat i Cèlia Cañellas reclamen una reﬂexió al voltant de la ﬁ nalitat social de l’aprenentatge de la història als instituts considerant les característiques de la societat actual i el seu potencial per a la formació de les persones i la cohesió social. Els autors defensen prioritzar una selecció qualitativa de temes, conceptes i metodologies didàctiques enfront de la quantitat de continguts. En aquest context, denuncien l’actual manca de treball a les aules sobre la metodologia de l’anàlisi històrica. Així mateix, el fraccionament de l’evolució històrica, l’eurocentrisme històric, la repetició d’elements tractats a primària i l’afany de totalitat en detriment de la profunditat. A això, afegeixen, cal sumar-hi diversos problemes en les condicions en què s’imparteix la història a les aules, com l’elevat nombre d’alumnat i la seva diversitat o l’abús de les noves tecnologies. Pel que fa a la formació del professorat, veuen un impediment important en el recíproc desinterès dels professionals de l’educació secundària i els de la Universitat. Consideren que hi té a veure la manca de preparació que a la Universitat reben els futurs professors d’institut sobre el paper que tindran a l’aula. En relació amb els coneixements previs dels alumnes, destaquen la seva manca de dimensió temporal, que atribueixen a diverses característiques de la societat actual. A l’ESO, diverses problemàtiques contribueixen a una excessiva simpliﬁcació dels continguts, fet que té com a conseqüència fortes diﬁcultats per a la comprensió de la successió cronològica i les simultaneïtats, els conceptes i fenòmens abstractes i per establir comparacions i relacions de causalitat. Els autors aﬁrmen que la majoria dels graduats d’ESO no assoleixen els objectius que pressuposa la legislació en aspectes d’Història. Tanmateix, el suspens en aquesta àrea queda sovint compensat perquè no és considerada indispensable. Tot i que Arnabat i Cañelles deﬁneixen més positivament la situació de la història al batxillerat, també destaquen alguns elements que han contribuït a desvirtuar-ne el pes, com ara la pressió dels estudiants per assolir notes elevades als exàmens i el caràcter opcional de la Història enfront de la Filosoﬁa en els exàmens de selectivitat. Finalment, els autors plantegen alguns reptes de futur, entre els quals, més preocupació dels departaments universitaris pels currículums d’Història a l’ESO i el batxillerat i per facilitar al professorat dels instituts l’actualització cientíﬁ ca i metodològica. Així mateix, Arnabat i Cañellas, fent seves les paraules de Vilar, insten a trobar les millors eines per assolir que la formació històrica permeti als alumnes l’assumpció de la seva identitat individual vinculada a la consciència col·lectiva del món sencer, dels valors, la comunitat política i l’horitzó preferit.[5]

El bloc tercer de les Jornades dedicat als usos polítics de la història va estar integrat per quatre ponències. En la seva contribució, Eduardo Manzano reﬂexiona sobre l’especiﬁcitat de l’anàlisi històrica i les seves formes de tractament de l’alteritat. Un primer element propi del pensament històric és, per a Manzano, la concepció dels fets del passat com a elements integrants de processos de canvi. Això implica, per a l’autor, la capacitat de l’historiador de desprendre’s de la omnipresència del passat, que el pensament essencialista, en canvi, reclama. Manzano insisteix que, per «pensar històricament» cal renunciar a la identiﬁcació amb els homes del passat, ja que la identiﬁcació del present amb el passat comporta la negació reiterada i interessada dels processos de canvi. En aquest context, una mostra d’allò que, per a l’autor, «no» ha de ser la història és «història nacionalista», ja que aquesta, justament, busca establir identitats i vincles emocionals amb els nostres avantpassats o amb una comunitat del passat que identiﬁ ca com a la seva predecessora. La «història nacionalista», aﬁrma Manzano, no és una altra cosa que un instrument de la política nacionalista, que pensa la història com a raó irrebatible per a les seves aspiracions. L’autor estableix un vincle entre aquesta història nacionalista i les ideologies més totalitàries a través del pensament essencialista que articula ambdues. El segon exemple que ens dóna Manzano d’allò que «no» ha de ser la història és «memòria històrica», concepte també auspiciat des d’instàncies polítiques. La «memòria històrica», que es funda en la percepció individual i l’emoció per apropar-nos a l’experiència dels avantpassats, no ofereix la possibilitat de formular projectes transformadors. L’autor oposa la «memòria històrica» a la «consciència històrica» ciutadana construïda sobre els elements comuns de la nostra raó social. Si la «memòria» funciona de manera immediata i pressuposa la similitud amb els nostres antecessors, la «consciència» exigeix l’aprehensió prèvia que condueix al coneixement. La «consciència històrica», a diferència de la «memòria històrica», concedeix als qui han existit abans que nosaltres importància per si mateixos sense demanar-los que responguin a les nostres expectatives, ideals o valors. Només així es pot incentivar un coneixement més profund i complex dels factors que condicionen el procés històric, és a dir, l’esdevenir humà. També és aquesta, per a Manzano, l’única manera raonable d’encarar, per exemple, l’horror i la injustícia amb la ﬁnalitat d’esmicolar els factors que els fan possibles o de posar-ne al descobert els mecanismes de reproducció. L’autor es plany del fracàs per transcendir una manera d’entendre la història que sigui alguna cosa més que la maldestra referència per a la creació d’identitats, com també de la incapacitat del vell discurs històric per fer front als reptes que planteja la societat multicultural. En aquest marc, denuncia que la «temptació identitària» té una part molt signiﬁcativa de la seva vertebració en la negació o l’extermini de l’«altre». Conseqüentment, defensa que no hem de buscar la justiﬁcació de les nostres decisions i actes en el present, en el seu reﬂex exacte en el passat. Per exemple, l’autor demostra la inutilitat d’establir una continuïtat històrica de l’islam militant i expansiu, ja que aquest només ha cobrat carta de naturalesa en determinats períodes i obeeix a circumstàncies concretes en societats i territoris especíﬁ cs. «Pensar històricament» signiﬁca, per a Manzano, preguntar-nos què és allò que ha provocat les circumstàncies actuals, no solament posant al descobert molts llocs comuns, sinó enderrocant tesis escassament fundades, polítiques i pressupostos erronis. El pensament històric, insisteix, requereix un esforç notable, no solament de desapassionament, sinó d’allunyament pel que fa a l’objecte d’estudi. Només aquest exercici ens pot fer capaços d’aprehendre l’alteritat, és a dir, la comprensió de l’altre i de les condicions materials que determinen la seva existència alliberant-nos dels lligams que imposa el present i el poder. La nova història ha de trenar un lligam d’on es desterrin els ideals de patriotes o de creients i les gestes dels nostres suposats ancestres, que –ens diu l’autor–, ni són nostres, ni van viure o morir pensant en nosaltres. L’únic que cal ensenyar, conclou Manzano, són els processos de canvi transcorreguts en el temps, processos que han convertit els antics discursos històrics en quelcom periclitat.

Segueix a la de Manzano l’aportació de Juan Sisinio Pérez Garzón, que se centra en les característiques i usos del nacionalisme espanyol en la seva dimensió historiogràﬁca des de les Corts de Cadis a la Constitució del 1978. El seu article s’estructura en quatre apartats. En el primer apartat, l’autor fa una reﬂexió teòrica sobre la relació entre memòria i història, on ens adverteix de la necessitat de no confondre la memòria col·lectiva amb la història ni amb la consciència històrica, ja que la memòria de les societats és sempre una construcció política selectiva. Per a l’autor, cal tenir present que, tant la història com la memòria mantenen vincles amb les relacions de poder de la societat on es desenvolupen. Els historiadors tenen responsabilitat en les institucions creadores i administradores de memòria. Per tant, la història és, alhora, una ciència de la memòria social i una consciència crítica desmitiﬁcadora. L’autor conclou aquest apartat defensant que la història, en tant que saber social, ha de ser una empresa crítica, destructora d’identitats i de tradicions i, per tant, oposada a la memòria. En el segon apartat de l’article, Pérez Garzón traça un esquema evolutiu del nacionalisme espanyol considerant tres etapes. La primera etapa l’estableix entre els anys 1808 i 1873, quan es desplega el procés de construcció de l’Estat-nació, la cobertura ideològica i el reclam d’identitat cultural del qual s’aporten des d’uns paràmetres de «nacionalisme espanyol». La segona etapa, la de la Restauració canovista del 1874 al 1923, es caracteritzà pel seu caràcter de reacció contra allò que el federalisme havia signiﬁcat a l’anterior en reformes socials i en aprofundiment democràtic del concepte de sobirania dels pobles. Aquesta segona etapa, ens diu l’autor, va ser un terreny adobat per a la deriva cap a actituds d’imposició autoritària. La crisi del 98 va servir de catalitzador d’un nacionalisme espanyol que es fossilitzà en essències culturals pretesament eternes i que es polaritzà al voltant de Castella i el castellà com a eix vertebrador d’una Espanya intemporal. Des de la generació del 98, es va produir la simbiosi de mitiﬁcació espanyolista i autoritarisme polític perquè el nacionalisme es va revitalitzar com a via per reforçar lligams de legitimitat i obediència interclassista en establir la identiﬁcació de nació amb societat i Estat. La tercera etapa la ﬁxa Pérez Garzón entre el 1923 i el 1978, quan el nacionalisme espanyol es va desenvolupar en dues dimensions o alternatives polítiques oposades, l’autoritària centralista i repressora d’identitats no castellanes, d’una banda, i la democràtica, per l’altra, amb forts continguts federals o autonomistes de reconeixement o tolerància en diversos graus de les diferències existents a la societat espanyola. El tercer apartat de l’article el dedica l’autor als usos de la història per part del nacionalisme espanyol tot defensant la tesi que el nacionalisme espanyol es va pastar des del propi Estat durant el segle XIX. Així mateix, que el nacionalisme espanyol actua, abans de res, sense mostrar-se com a tal o, ﬁns i tot, negant la seva condició. Des del segle XIX, ens diu Pérez Garzón, la narració als manuals d’història es basa en una selecció prèvia feta amb criteris nacionals de manera que la pràctica totalitat de la producció està construïda a partir de segments, d’esdeveniments, de dades, de cites, de textos que tenen coherència nacional en un relat descontextualitzat dels elements torbadors i aïllat dels oblits. En el quart i darrer apartat de l’article, l’autor es pregunta si la història d’Europa pot constituir una alternativa als nacionalismes, tot advertint-nos que pot córrer el risc de caure en els mateixos esquemes. A Espanya, ens diu l’autor, segueix sense quallar l’alternativa capaç d’englobar dins el nacionalisme espanyol la fórmula d’«Espanya, nació de nacions». Pérez Garzón conclou reclamant als historiadors que responguin al desaﬁament de conjugar drets individuals i col·lectius, identitats locals i supranacionals amb drets humans irreversibles.

Bon coneixedor, alhora, de la historiograﬁa espanyola i la francesa, Benoît Pellistrandi tracta a la seva ponència l’ús de la història en el debat públic a França en el darrer quart de segle. Ens adverteix, d’entrada, que vol defugir la intenció modelitzant. L’autor destaca el pes de la cultura històrica a França, fet que s’ha expressat en la rellevància que els polítics li han atorgat en els seus discursos. Això ha contribuït al fet que a França la història –com també a Alemanya o, més recentment, a Espanya–, hagi esdevingut objecte de nombroses polèmiques i debats. En la primera part de l’article, l’autor ens presenta les condicions de la recepció de la història a França des de la dècada de 1960 posant de manifest les seves creixents popularitat i socialització. Hi ha contribuït, ens diu Pellistrandi, la convergència entre els historiadors, l’edició i la cultura sinó de masses, almenys, d’elit. Així mateix, la institucionalització de la història contemporània i el sorgiment d’una memòria obsessionada pels esdeveniments recents i, especialment, per l’actitud dels francesos durant la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, el creixent recurs als historiadors com a experts en la vida pública i, ﬁns i tot, en el món judicial. A continuació, l’autor aborda els actuals oblits i menysteniments dels relats històrics institucionals pel que fa a determinats sectors historiogràﬁcs, com ara el marxista o el «cristià», tot i haver arribat en el passat al debat públic. Pel que fa a la historiograﬁa marxista, Pellistrandi ens explica com, particularment després de la celebració del bicentenari de la Revolució l’any 1989 i el gran canvi europeu i el fracàs del comunisme soviètic, es produí una deslegitimació que la conduí a l’oblit i a la sospita d’una profunda distorsió ideològica i política, oblidant els assoliments metodològics i intel·lectuals anteriors. En relació amb la historiograﬁa «cristiana», l’autor ens recorda el desenvolupament d’una història eclesiàstica que va contribuir a la renovació interna del catolicisme i va redescobrir la historicitat de l’Església amb totes les seves conseqüències. Pellistrandi ens alerta dels jocs de poder intel·lectual que s’oculten davant de les presentacions institucionalitzades de la història alhora que apareix una estructura convergent que legitima la intervenció de l’historiador en el debat públic des de la seva condició d’historiador. Amb això, els historiadors conjuguen les dues vessants del cientíﬁc i del polític, encara que ho facin disfressant aquesta ambició i refugiant-se darrera de l’única legitimitat del saber i del coneixement. Seguidament, l’autor explica la nova relació social amb el passat que s’ha anat establint a partir de la dècada de 1980 i que ha conduït a la difusió d’una passió nacional per la memòria. L’autor es plany que la invasió de la història per la memòria ha signiﬁcat una ruptura del sentiment de continuïtat entre present i passat. L’historiador s’ha assumit com a mediador entre la demanda de memòria –sigui seva o col·lectiva– i les tècniques d’elaboració d’un relat històric. La creixent acollida social de la història s’ha traduït en la sol·licitud per part del Govern, les institucions i la justícia de les eines elaborades pels historiadors. En aquest marc, Pellistrandi denuncia la instrumentalització que des del punt de vista de la concepció de la història ha dut a terme l’actual Govern Sarkozy destinada a deslegitimar l’esquerra. En acabat, l’autor es pregunta si l’auge de la memòria històrica no ha perjudicat la història com a ciència i ha ocasionat que ambdues es confonguin. Per a Pellistrandi, l’exaltació de la memòria ha conduït a un declivi de la consciència històrica i a un «presentisme» pel qual la història s’explica per una dinàmica futurista on la legitimitat resideix en la construcció d’un futur projectat. Segons l’autor, donar tot el privilegi al present pot conduir a la ﬁ de la història que pronosticà Fukuyama. En aquest context, l’historiador es limita a autenticar el passat per conservar-lo millor, però està perdent de vista la seva capacitat crítica i la seva utilitat social. Per a Pellistrandi, els historiadors han de considerar la demanda social de memòria de la societat contemporània però, alhora, han de reivindicar la capacitat de reﬂexió crítica del discurs històric. L’autor conclou aﬁrmant que no hi pot haver debat públic sobre la història sense la presència dels professionals de la història que, a més d’establir un coneixement rigorós i honest, tinguin una preocupació per portar al cor de la societat la importància existencial de la mirada històrica.

L’última aportació que inclou el llibre és la d’Enric Ucelay Da Cal, que se centra en els condicionants de la credibilitat del treball de l’historiador. Da Cal es lamenta que avui dia l’acadèmia valori negativament l’element creatiu en la producció històrica, alhora que, de manera contradictòria, n’elogia el compromís ideològic. L’autor situa l’origen d’aquesta contradicció en el vincle que s’establí al segle XIX entre el desenvolupament de la història com a ciència i el culte a la dada, que aparegué com a deducció lògica de la font ben emprada. Des de Ranke, el propòsit de la història deixà de ser la moralització, per passar a ser l’estudi d’una documentació amb mètodes crítics i l’establiment d’una narrativa ﬁdedigna. Ara bé, Da Cal considera que aquesta concepció de la història parteix d’un supòsit fals, l’autenticitat de la dada. En realitat, l’única dada és la font en si, no allò que l’historiador en derivi amb la seva imaginació. Per tant, Da Cal subratlla la necessitat de distingir les dades de què disposen els historiadors i la realitat. Les dades, aﬁrma, són els rastres que ens han quedat dels esdeveniments, però no els esdeveniments, dels quals no podem saber amb seguretat si realment van tenir lloc. L’autor explica que, a partir de la Primera Guerra Mundial, aquesta problemàtica s’intentà solucionar amb la incorporació a la narració històrica d’abstraccions descriptives, que van passar de ser conceptes a ser tractades com a objectes tangibles A mitjan segle XX, tota la historiograﬁa donava per bones aquestes abstraccions, juntament amb les dades, com a segurs reﬂexos de la realitat. Tanmateix, aﬁrma Da Cal, els conceptes no tenen una «realitat» que vagi més enllà de la imaginació dels historiadors. A més d’això, l’autor fa notar la subversió de la deontologia de la professió de l’historiador a conseqüència de la cada vegada major accessibilitat de les fonts històriques. Donada la «falsejabilitat» de les dades i dels conceptes, Da Cal es pregunta on rau la credibilitat de l’obra històrica i ens dóna com a resposta la «credibilitat de l’autor». Per a Da Cal, l’historiador no ha de mentir, encara que sàpiga que no diu la veritat. L’historiador ha d’acumular informacions i comparar-les amb contextos distants. L’autor reivindica que el propòsit de la història no ha de ser moralitzador, sinó estudiar la documentació amb mètodes crítics i establir una narrativa ﬁdedigna. Sobre aquesta base, la credibilitat de l’historiador rauria en la bona disposició a la «falsejabilitat», és a dir, a explicar com i per què pot estar equivocat en allò que construeix narrativament. O, en altres paraules, en emfatitzar, amb totes les fonts possibles, que sempre s’està especulant sobre elles. Da Cal aﬁrma que la «falsejabilitat» en la historiograﬁa resideix avui dia en la qualitat complexa de la narració, en la seva capacitat de sostenir amb lògica una varietat paral·lela de seqüències, en lloc d’en el reduccionisme de la dada monogràﬁca, sovint prop de la temuda (pels historiadors) «ﬁcció». D’això, en treu la conclusió que, si bé la narració és falsa, és irreemplaçable per donar legibilitat a l’anàlisi històrica. Per aquest motiu, Da Cal defensa que un historiador narrador no és equivalent a un historiador mut.

Les diverses ponències presentades a les Jornades, en una visió de conjunt, posen en relleu diversos aspectes al voltant de les especiﬁ citats de l’anàlisi històrica i de la deontologia de la professió d’historiador, que sintetitzaré en els nou següents. En primer lloc, l’innegable vincle que hi ha entre el treball històric i el poder en una doble direcció, la de l’historiador que vol transformar-lo a través del seu discurs, i la dels polítics que cerquen en el discurs històric una raó per a les seves aspiracions. En segon lloc, que la superació de la dependència de l’historiador del poder passa, necessàriament, per un exercici d’honestedat que aquell ha d’assumir individualment. En tercer lloc, que l’historiador no ha de defugir el compromís cívic amb els sectors desafavorits de la societat i amb la democràcia, encara en construcció. En aquest context, els historiadors no poden obviar la demanda social de «memòria històrica» de la societat contemporània. Tanmateix, diverses ponències subratllen, i aquest constitueix el quart aspecte que cal destacar, l’imperatiu de distingir entre «memòria» i «història» o «consciència històrica». La «memòria» es funda en l’emoció immediata, a diferència de la «història», que ho fa en l’anàlisi de les raons del procés de canvi, fet que converteix la primera en molt més manipulable per part del poder. En cinquè lloc, diverses ponències insisteixen en la necessitat de revisar els discursos històrics vinculats a la identitat, particularment els de caràcter nacionalista, no solament pels seus components de falsedat, sinó també perquè s’estan mostrant ineﬁcaços i, ﬁns i tot, contraproduents a l’hora d’integrar la desuniforme ciutadania del segle XXI. Algun autor, en sisè lloc, planteja que aquesta revisió del discurs identitari essencialista persistent en els llibres d’història no ha d’eludir el desaﬁament de conjugar drets individuals i col·lectius, identitats locals i supranacionals amb drets humans irreversibles. En tot cas, i aquest és el setè aspecte que les ponències posen de manifest, la revisió del discurs històric cal que es dugui a terme amb més col·laboració recíproca entre el món universitari i el professorat dels instituts. Així mateix, en setè lloc, les ponències posen en relleu l’acord unànime en què la deontologia del treball històric implica un estricte rigor metodològic a l’hora de l’anàlisi de les fonts i de la formulació dels seus resultats en la narració històrica. Tanmateix, i com a darrer aspecte destacable, em sembla important l’accent que una de les ponències posa en el fet que aquest rigor metodològic comporta, també, l’explicitació d’aquells elements del discurs històric que poden ser falsejables.

Justament, voldria posar ﬁ a aquesta presentació amb una breu reﬂexió al voltant d’aquest darrer aspecte que reclama, novament, l’honestedat del professional historiador. Tradicionalment, s’ha subratllat la diferència fonamental entre les ciències experimentals, que són les que s’han entès pròpiament com a «ciència», i la història pel fet que aquesta darrera no permet fer previsions sobre la realitat.[6] Avui, tanmateix, sabem, i Josep Fontana hi ha insistit, que aquest concepte de ciència està superat.[7] Però això, no treu, tal com no fa gaire ens recordava el malaguanyat Arthur Schlesinger, la necessitat d’assumir que la història es troba més enllà de la recuperació i de la reconstrucció i que l’objectivitat és inassolible.[8] Quan l’historiador escriu, ens diu Schlesinger, no es pot desprendre ni de la seva pròpia experiència ni dels seus propis prejudicis ni tampoc de les preocupacions de la seva època. Això, precisament, és el que fa que la història –com també, entre nosaltres, ha defensat Josep Fontana contestant els suggeriments en sentit contrari sorgits a les acaballes de la guerra freda–,[9] no tingui ﬁ. Com que les urgències del present canvien –afegeix el recentment desaparegut historiador nord-americà–, exigeixen perennement revisions del passat, reescripcions de la història. En un bell paràgraf, Schlesinger aconsegueix transformar les limitacions de la història com a ciència –o el que seria el mateix, de l’historiador com a cientíﬁc– en una virtut que facilita l’assoliment, més enllà de la descripció i de la interpretació dels fets, d’un tercer objectiu de la disciplina històrica que ens retorna a la ﬁnalitat darrera que li atribuïa Vilar, la nostra maduració com a persones. Segons Schlesinger:

La història és el millor antídot per a les il·lusions d’omnipotència i omnisciència. Sempre ens recordarà les limitacions de les nostres perspectives passatgeres. Ens enfortirà per resistir la pressió de convertir els interessos momentanis en absoluts morals. Ens menarà a un sentit profund i alliçonador de la nostra fragilitat com a éssers humans –a un reconeixement del fet, tan sovint i tan tristament demostrat, que el futur desmentirà les nostres certeses i que les possibilitats de la història són molt més riques i molt més variades que el que l’intel·lecte humà pot concebre.[10]

Per acabar, vull fer constar que la realització de les Jornades –que com a secretària acadèmica de l’IUHJVV vaig coordinar–, no hauria estat possible sense l’impuls del director de l’IUHJVV, Joaquim Albareda –a qui també he d’agrair la lectura crítica d’aquest text–, així com el suport logístic de la secretària administrativa, Salomé Alamillo. Estic particularment agraïda als becaris de l’IUHJVV que van participar en la comissió organitzadora de les Jornades, en concret, Meritxell Ferrer, Eduard Martí i Carolina Rúa que em van donar suport en tot moment. La realització de les Jornades tampoc no hauria estat possible sense l’ajut econòmic que atorgà el Ministerio de Ciencia e Innovación a través d’una Acción Complementaria (referència: HAR2008-00236-E). També agraeixo molt especialment en nom de l’IUHJVV a Antoni Furió i Vicent S. Olmos, de Publicacions de la Universitat de València, haver-nos facilitat la publicació de les ponències en la seva prestigiosa col·lecció d’Història. Però és clar que el principal agraïment l’he d’adreçar als ponents, als moderadors i al públic que va participar a les Jornades, per llur implicació entusiasta, sense els quals aquestes Jornades no tindrien sentit.

Barcelona, 29 de març del 2009

[1] Les ponències es reprodueixen en la llengua original en què van ser presentades, que és, també, en la qual els diversos ponents han redactat la versió ﬁnal per a la seva publicació.

[2] Pierre Vilar, «Pensar històricament», Reﬂ exions d’un historiador, València, Universitat de València, 1992, pp. 121-145.

[3] Pierre Vilar, Pensar històricament. Reﬂ exions i records, València, Eliseu Climent Editor, 1995.

[4] Josep Fontana, «Pierre Vilar, historiador de Catalunya», dins Joaquim Albareda, i al-tres, Pierre Vilar i la història de Catalunya, Barcelona, Editorial Base, 2006, pp. 217-229, p. 218.

[5] Pierre Vilar, Pensar històricament, València, Eliseu Climent Editor, 1995, p. 8.

[6] En parla, Josep Fontana, «El retorn a la història narrativa: un indicador de problemes iuna falsa solució», dins Íd.: La història després de la ﬁ de la història. Reﬂexions i elements per a una guia dels corrents actuals, Barcelona, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives/Vic, Eumo, 1992, pp. 15-21.

[7] Josep Fontana, «La il·lusió cientiﬁcista», dins Íd. La història després de la ﬁ de la història..., pp. 23-29.

[8] Arthur Schlesinger Jr., «La història i l’estupidesa nacional», L’Avenç, 314, 2006, pp. 4-7.

[9] Josep Fontana, La història després de la ﬁ de la història..., pp. 7-14.

[10] Arthur Schlesinger Jr., «La història i l’estupidesa nacional...», p. 7.

Подняться наверх