Читать книгу Pensar històricament - Varios autores - Страница 6

Оглавление

TÉ LA RECERCA HISTÒRICA UNS LÍMITS ÈTICS? NOTES I RECORDS D’HISTÒRIA, ÈTICA I POLÍTICA

Josep M. Salrach

Universitat Pompeu Fabra

Permeteu-me: no sé per què vaig acceptar fer aquesta xerrada... Ben mirat, no tinc mèrits especials per parlar d’ètica i història. Ho sé des dels dotze anys, el mes de juny de 1957 al vell institut de batxillerat de Granollers. Hi havia anat des del poble per examinar-me com a estudiant lliure de les assignatures de segon curs. Cap al ﬁnal del matí ja havia fet la meva collita... de carbasses, hauria de dir. Restava només la Formación del Espíritu Nacional. Esperava el meu torn a la porta de l’aula. L’examen era en solitari i oral. Estava, com vulgarment diem, acollonit. Entro i el professor, evidentment un falangista, em fa seure al davant i mirant-me ﬁ xament m’etziba: «¿Qué es usted?». Desconcertat, anava a respondre «Un chico», però això semblava evident. «Quiero decir, usted es español, ¿no?». Em va ajudar. «Sí, claro». Vaig cuitar a respondre. «Pero, también es catalán, ¿no?». Uf, quin alleugeriment! «Sí, claro». «Entonces...», va afegir, i aquí estava l’enigma: «¿Cuál es su patria?». Caram, quina pregunta! El llibre de FEN ho deia ben clar. Però, com que la resposta no eixia, el profe va fer per treurela: «Si usted es español y catalán, y usted sabe que a veces se dice que hay, digámoslo así, dos patrias, una grande y otra chica, quiero decir pequeña, entonces, ¿cuál es la grande?». Ostres, doncs..., quequejava. «La grande es... la grande es...». «Hombre, pues, España, ¿no?». Em va dir el falangista, quasi cridant. «Sí, claro», vaig reiterar. «Entonces, la pequeña es...». «Cataluña!», vaig córrer a afegir. «Aprobado, ya puede irse». I me’n vaig anar amb la seguretat que havia aprovat, però l’íntima que havia suspès.

Així doncs, us parlaré d’ètica per alló del gust pel repte, no pas per mèrits.

PRINCIPIS GENERALS

Les classes populars de l’Edat Mitjana tenien l’experiència de l’ètica de l’oﬁci. El pagès treballava a «ús i costum de bon pagès», i el mateix es podria dir del menestral, aquella gent que s’aplicava a la feina més per guanyar-se la vida que per afany de beneﬁci. Eren competents sense competitivitat. Els valors religiosos, que feien del treball un camí de salvació, hi tenien molt a veure.

Avui, en les nostres societats industrialitzades no funciona aquesta ètica de l’oﬁci, i és una llàstima. A nosaltres no ens aniria malament que el nostre treball fos més considerat: per si mateix, pels valors immaterials que conté, que pels capricis del mercat. De passada, ens aniria bé creure una mica més en nosaltres: pensar, per exemple, que la nostra feina és també un camí de salvació, individual i col·lectiva, perquè, quina esperança li queda al nostre món descregut i desigual, sense utopies, si no és la cultura?

Així doncs, llegiu. No hi ha llibertat ni futur sense coneixement. És clar que no s’ha de llegir tot el que s’escriu. Cal triar. El segon consell és citar sempre les fonts. Us estalviareu acusacions de plagi. Més normal és que sigueu criticats. Si la crítica és justa, rebeu-la amb humilitat monacal. No és broma. Els benedictins en sabien. Durant segles, van custodiar les obres de la seva fe i la dels altres, la saviesa antiga, que van llegir, a risc de perdre la pròpia fe. Es creien dipositaris de la veritat, però acceptaven que hi havia altres veritats. Accepteu la crítica, per tant, però també practiqueu-la, procurant ser justos. Tanmateix, abans exerciu la crítica sobre vosaltres mateixos perquè si un no es coneix, no es pot enfrontar a la veritat. Si ho feu així, sereu més capaços de defensar les pròpies idees, encara que de vegades resulti incòmode. Enfrontats al pes de les dictadures feixistes i comunistes a Europa, molts intel·lectuals van claudicar, però no pas tots. Fins i tot en llibertat i democràcia hi ha situacions complicades en què s’ha d’escollir. Vaig viure una experiència d’aquestes (permeteu-me la immodèstia) ara fa vint anys.

El 1987-1988, la meva dona i jo vam agafar una llicència docent i ens vam establir a París. Hi seguíem alguns seminaris i passàvem les hores llegint. Però la nostra tranquil·litat va ser pertorbada per un fet inesperat. L’historiador i amic Carlos Martínez Shaw va trucar per explicar-nos que la Generalitat havia decidit que s’esqueia commemorar aquell any mil anys de la independència de Catalunya, i em va preguntar què en pensava. Vaig quedar garratibat, mentre feia el compte enrere ﬁns l’any 987. Llavors el rei Hug Capet, introductor d’una nova dinastia a França, se suposa que escriu una carta al comte de Barcelona Borrell II en què li ofereix ajut militar contra els musulmans a canvi de la renovació del vassallatge que els comtes catalans devien al rei francès. No sabem si aquesta carta[1] va arribar mai a Barcelona i si Borrell la va respondre o no, però la ignorància l’hem volguda interpretar en el sentit que, possiblement, va arribar i Borrell no la va respondre, en un acte deliberat d’independència.

Tot això em sembla una qüestió erudita, subjecta a discussió i interpretació. Mai no havia imaginat que es convertís en un fet establert per decisió política. I vaig acceptar la proposta del meu amic d’escriure un article a El País expressant aquesta opinió. Com que res es desaproﬁta en el debat polític, sabia que l’article seria emprat com a instrument en la pugna entre espanyolistes i catalanistes, però pensava i penso que la història no s’ha de sotmetre a la política. A partir d’aquí van ploure les trucades, unes per censurar-me i unes altres, de diaris i revistes, per demanar-me més collaboracions sobre el tema. La pressió va culminar quan la Generalitat va nomenar una comissió d’experts perquè fonamentés històricament aquest Mil·lenari. Vaig rebre la proposta de nomenament i la vaig refusar, però se’m va citar al Palau Moja, a una entrevista amb el conseller de cultura o el director general. Hi vaig anar, i amb certa sorpresa, quan creia que l’entrevista s’havia acabat, vaig ser convidat a passar a un despatx annex per redactar les meves objeccions, d’altra banda conegudes. No es devien acabar de creure que un historiador que estima la seva pàtria, i ha treballat per explicar els orígens de Catalunya i la formació dels Països Catalans, i ha procurat donar una explicació racional a la nostra existència com a poble, es negués a commemorar-ne els mil anys justos d’existència. No em sento cap heroi i sé perfectament que la circumstància de residir llavors a París em va ajudar a prendre aquesta decisió. Sempre penso que, si hagués estat a Barcelona, potser no ho hauria fet.

Avui, refetes les amistats i oblidat l’afer, ho recordo com una anècdota divertida, però em fa pensar en els avatars de la història i de l’historiador. Vaig una mica més enrere: els darrers anys del franquisme i els de la divisió del món en dos blocs, la història es considerava un arma de lluita contra la dictadura en pro de la democràcia i la justícia social. Hi havia consens a reconèixer la importància alliberadora de la cultura, i es respectava la història perquè servava el record del passat nacional i democràtic. Avui, restablerta la democràcia, es podria pensar que les coses han tornat al seu lloc, però em sembla que no ha estat així. La història, en consideració, crec que està per sota del nivell que li correspon. Potser nosaltres, amb les nostres claudicacions, hi hem ajudat.

Així doncs, aneu amb la veritat pel davant. No feu com aquells arqueòlegs israelites, segons he llegit, que, quan excaven al seu país, si troben restes àrabs, les ignoren: fan veure que no hi són. Es diu que només la veritat ens farà lliures. Si no és així, com desenvoluparem la vocació de servei pròpia del nostre oﬁci? Vegeu dos exemples de vocació de servei.

El 1404-1405 hi hagué una greu crisi de subsistència a Egipte. L’historiador al-Maqrizi ho va viure en primera persona. Tenia llavors quaranta anys, i era inspector de mercats. Van ser anys de molt de patiment en què moltes persones s’abandonaven a la desesperació creient que aquelles calamitats no tenien precedent ni remei. Enfront d’aquest abandonament, al-Maqrizi es va proposar demostrar que Egipte, en diverses èpoques, havia experimentat mals semblants o pitjors, i se n’havia sortit. De passada, volia mostrar que, a diferència d’altres èpoques, les fams d’aquells anys provenien menys dels capricis de la natura que de la mala administració. I, ﬁnalment, proposava remeis per fer-hi front i evitar recaigudes. Tot això ho va escriure el juliol de 1405 en un llibre titulat Remei ofert a la nació per dissipar l’angoixa. Els governants mamelucs per als quals treballava, paradoxalment, en sortien molt mal parats.[2]

Em sembla que la d’al-Maqrizi va ser una actitud ètica. Tanmateix, caldria advertir també contra els perills del radicalisme ètic transformat en dogma. La millor proﬁlaxi, si es pogués, seria la combinació de la raó amb la ironia, ﬁns i tot en una cosa tan seriosa com la història. Seriosa la història? I tant! El meu amic Ferran Garcia-Oliver imagina la humanitat com un arbre que se sosté en arrels profundes. Sense les arrels, diu, no hi ha futur per a l’arbre. Les arrels són la història, la memòria. Sense memòria, continua, el present seria un immens esvoranc que s’engoliria no sols tot allò que ens ha precedit i ens ha format, sinó també l’esperança d’un demà millor.[3] Sense memòria individual i història col·lectiva no hi ha identitat, simplement no sabríem qui som, no ens reconeixeríem, no existiríem.

JUDICIS MORALS I IDEOLOGIES

Quan era estudiant llegia amb fruïció el llibret d’Edward H. Carr, ¿Qué es la historia?[4] En recordo les advertències contra el perill de transformarnos en jutges. A l’historiador li interessa, diu, entendre per què va passar el que va passar, i no pas justiﬁ car o condemnar. Tanmateix, afegeix, a l’historiador no se li pot demanar indiferència o neutralitat perquè «les dades històriques pressuposen un cert grau d’interpretació; i les interpretacions sempre porten inherents judicis morals.[5] A nosaltres ens sembla, però, que el problema no és tant saber si és lícit emetre judicis, sinó com fer-ho atesa la distància que ens separa del passat.

Condemnar l’Església medieval o la Cristiandat hispànica pel crim de genocidi perpetrat contra els musulmans andalusins és fàcil i pot impressionar l’auditori (temo haver-ho fet a classe), però és just i assenyat? Els medievals desconeixien el delicte de genocidi, el crim irredimible contra la humanitat. I nosaltres no disposem d’un metre abstracte i suprahistòric per mesurar accions de les quals ja no hi ha persones vives implicades. La distància entre l’historiador i els fets ens hauria d’inclinar cap a la prudència i defugir els judicis morals taxatius, inamovibles. És clar que això no vol dir que amaguem el pensament i la repugnància que determinats fets o persones ens inspiren. Ho hem d’expressar, però, deixant clar que els nostres judicis morals tenen la vàlua de les opinions més que no pas de les sentències.

Tanmateix, el més important és marcar les distàncies amb el passat: mesurar el que ens separa. Això només es pot fer assumint que les nostres idees, mentalitat i sistema de valors difereixen dels que ens han precedit. I, un cop assumit, intentar entendre la manera de pensar i ser dels subjectes històrics que estudiem. He de condemnar jo, pregunto, Jaume I, amb la seva host, assaltant Madina Mayurqa i prenent als musulmans valencians les seves terres i ciutats? No és més aviat la meva feina intentar entendre què tenia al cap i al cor quan ho feia, quin sistema de valors l’empenyia i emparava? Algú em dirà que fent-ho així proposo substituir les responsabilitats per abstraccions. No! Tothom és ell i la seva circumstància. Proposo, per tant, examinar les circumstàncies de lloc i temps, però sobretot els sistemes de valors imperants, abans d’emetre judicis morals sobre persones i episodis de la història. I, encara, a l’hora de fer-ho proposo reﬂ exionar abans sobre la nostra condició d’historiadors que treballem a partir d’un sistema de valors diferent, de vegades oposat, al d’aquells que estudiem.

El contrast es copsa bé llegint Dant. Per exemple, el cant V de la Divina Comèdia on hi ha la narració d’un fet esdevingut entre el 1283 i el 1286.[6] El senyor de Ravenna va casar la seva ﬁlla Francesca amb Gianciotto Malatesta, senyor de Rímini. Com era normal, va ser un matrimoni de conveniència, per formalitzar l’aliança de dos llinatges. L’amor no entrava en els càlculs dels qui prenien aquestes decisions, normalment els pares o tutors. Llavors va passar el que sovint passava: l’amor va brollar fora del matrimoni, a l’ocasió entre Francesca i el seu cunyat Paolo. Quan ho va descobrir, el marit, enganyat i enfurismat, els va matar tots dos. Què ens diu el nostre sistema de valors? No esperaríem avui de la justícia la condemna de l’homicida? Sens dubte. Resulta, però, que Dant pertanyia a un altre univers moral, per això col·loca a l’infern els amants luxuriosos, i no Gianciotto, el fratricida i assassí de l’esposa.

Permeteu-me insistir: l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà. Vilar parlava de simpatia pel país i la gent que estudiava, i volia dir estimació. Un dia Maurice Berthe, que va escriure una admirable tesi sobre fams i epidèmies a Navarra en el segle XIV,[7] em va confessar que havia patit amb els navarresos en descobrir en els arxius com la misèria destruïa les seves famílies sis-cents anys enrere.

Un altre dia mentre comentàvem a classe l’obra de Mike Davis, Los holocaustos de la era victoriana tardía,[8] centrats en l’anàlisi política de les fams del Tercer Món al ﬁnal del segle XIX, un estudiant ben informat va objectar: Davis és trotskista, la seva anàlisi és orientada. D’acord, és bo saber les idees polítiques dels historiadors, sobretot si són molt deﬁ nides, perquè això ens ajuda a millor comprendre els seus judicis; al cap i a la ﬁ l’historiador escriu des del present i per al present. Ara bé, el bon historiador és un professional honest que no amaga informació, l’analitza amb rigor i diagnostica segons el seu criteri, basant-se en l’observat, la formació cientíﬁca rebuda i les idees adquirides. No pot fer ni ha de fer altrament. També nosaltres el llegirem a partir de la nostra visió del món. Si l’historiador és bo, al marge d’ideologies, en treurem proﬁt.

De tota manera, això de les ideologies és més important que no sembla. Acostumats a pensar que les estructures són el més determinant, oblidem que les idees precedeixen l’acció, orientant de vegades els progressos, i causant també els fracassos. Enguany, comparant les causes, conseqüències i reaccions de les fams de l’Índia i d’Irlanda en el segle XIX, dos estudiants encarregats de presentar el tema[9] van remarcar el pes de la ideologia. Ho van fer explicant que a les universitats britàniques on es formaven els oﬁcials, administradors i polítics prevalien les idees de Malthus, Smith i Ricardo. En pro de l’eﬁcàcia econòmica i la lliure competència, aquestes idees van inﬂuir en la presa de decisions de les autoritats en el sentit de no adoptar mesures d’ajut als famolencs o adoptar-les tard i parcialment. Els prejudicis racials, culturals i religiosos també hi van pesar: els catòlics irlandesos, es deia, es multipliquen com conills, com també ho fan els indis. La fam els ensenyarà a refrenar la libido i, en tot cas, per restablir l’economia calia que els més ineﬁcaços sucumbissin, com havia ensenyat Malthus. L’Estat feia bé, per tant, de no alterar el curs natural de les coses. Entre els milions de morts d’aquelles crisis n’hi ha, per tant, un bon grapat que s’ha de posar al compte de la ideologia. Una història que s’endinsa en el segle XX i arriba ﬁns a la terrible fam de Bengala de 1943, que els anglesos no van tampoc jugular.

De la meva experiència personal als cursos d’història de la fam, he de dir que amb tot això ja comptava. Donava per suposat que el capitalisme no s’havia creat per resoldre la fam, sinó que, per acció o per omissió, n’era en gran part responsable. Però la meva ingenuïtat m’havia impedit, quan vaig iniciar fa anys aquests cursos, prendre consciència (ho confesso) del fet que les fams més terribles del segle XX, possiblement les pitjors de la història humana, s’havien produït als països del socialisme real, i s’havien de posar al compte del comunisme. Penso en la Rússia de Lenin el 1921, i sobretot en la Ucraïna de Stalin el 1931-1932 i la Xina de Mao el 1958-1962.

Al seu treball «Réﬂexions sur la crise de l’ancien type», Vilar clama contra la temptació d’atribuir les fams al clima, i proposa una recerca causal en les estructures.[10] Té raó, passa que l’advertència també ha de ser vàlida per als països socialistes, on els grans responsables de la desgràcia havien de ser la col·lectivització forçosa, la subordinació dels interessos de la pagesia als de la classe obrera i les prioritats de l’accelerada industrialització. I, en darrera instància, la convicció de creure’s en possessió de la veritat.

Sylvie Brunel, dirigent d’Acció contra la Fam, proposa considerar que totes les fams del segle XX tenen arrels ideològiques i, en part, té raó.[11] Penso en la lectura del llibre de Jasper Becker, sobre la fam secreta de Mao,[12] i sobretot en les memòries de Miron Dolot sobre la fam d’Ucraïna.[13] Aquest llibre rememora els records de l’autor quan tenia quinze anys i vivia en un petit poble ucraïnès. Records de com les famílies del veïnat, totes pageses, sotmeses a constants requises pels agents bolxevics, es quedaven sense aliments, menjaven l’immenjable, ﬁns i tot alguns els propis ﬁlls, i es morien de gana o se suïcidaven. Per sorprenent que pugui semblar, no és un pamﬂet anticomunista; no cal. N’hi ha prou d’explicar les vivències i comprendre que una barbaritat semblant mai no va poder ser la bogeria d’un sol home.

Comprendreu que davant d’aquests errors (i el qualiﬁcatiu és dolç), repetits no una sinó tres vegades, errors que van matar tanta gent i van sepultar les esperances de tants lluitadors,[14] l’historiador no pugui mantenir-se insensible i evitar els judicis morals. Però, i després, què resta? És encara l’economia planiﬁcada una alternativa? Només sóc un historiador, i no tinc arguments.

Alguna cosa difícil d’explicar va passar en l’experiència vital i la forma-ció dels nostres mestres que ens ha arribat. M’explicaré amb dues anècdotes. Fa més de vint anys, vaig tenir relació amb un africanista francès, Jean Suret-Canale, mort el juny de l’any passat. Suret-Canale va lluitar en la resistència contra els nazis, va ser professor de París VII, membre del Comitè central del PCF, fundador del Centre d’Études et de Recherches Marxistes i autor d’una important monograﬁa sobre l’Àfrica Occidental i Central, i molts altres llibres. Era un lluitador, un home ben informat i mestre de la dialèctica. Llàstima que el seu llibre Comprendre la faim dans le monde[15] el vaig llegir massa tard, quan havíem perdut el contacte. M’explico: Comprendre la faim és un breu però excel·lent diagnòstic sobre les fams contemporànies fet des de l’òptica de les responsabilitats del capitalisme. El llibre, al meu entendre, no és criticable pel que diu, però ho és pel que calla: gairebé no hi ha cap al·lusió a les fams dels països socialistes o, si es vol, el que s’hi diu és molt poc. I això que, com a militant, amb càrrecs d’alta responsabilitat dins del PCF, en va haver d’estar informat. Per què va callar el que sabia? Mai no ho sabré, encara que pugui pensar que ocultava la veritat per servir a una causa que considerava més justa. Aquest dilema entre veritat i justícia devia ser el de molts militants.

L’altra anècdota concerneix el nostre mestre Pierre Vilar. L’explico, també amb una mica d’immodèstia, perquè em sembla que ajuda a entendre la humanitat de l’home que hi ha en l’historiador. El 1987-1988, quan, com deia abans, la meva esposa i jo residíem a París, Pierre Vilar va tenir l’amabilitat d’acompanyar-nos als seminaris que vam impartir a la Sorbona i al Col·legi d’Espanya, va venir a sopar a casa i plegats també vam sopar a casa de Michel Vovelle, amb qui Vilar compartia admiració i amistat per Ernest Labrousse. Vam tenir, per tant, ocasió de parlar de moltes coses, ﬁns i tot de discutir-nos. Un vespre de primavera, per començar la conversa, li vaig dir: «Senyor Vilar, avui he llegit a Le Monde que Gorbatxov ha rehabilitat la memòria de Bukharin, què li sembla?». El mestre, sense immutar-se, va respondre: «Molt mal fet, la gent pensarà que Bukharin tenia raó amb la seva política econòmica». Es referia, crec, a la NEP, però jo no tenia (ni tinc) els coneixements d’història de la Revolució russa que calia per dialogar amb Vilar. Tanmateix, el carro ja havia començat a baixar pel pedregar i no vaig saber reprimir-me: «Potser no tenia raó en la seva política econòmica, però no per això mereixia que l’executessin». Quina imprudència la meva! Suposo que, a més, vaig vomitar algun exabrupte sobre Stalin. El cas és que Vilar va respondre amb elogis a la personalitat política del dictador, entre els quals l’aﬁrmació: «És el polític més intel·ligent que he conegut mai». De fet, jo ja havia llegit expressions d’admiració en textos on Vilar comenta l’escrit per Stalin sobre les nacionalitats. Però potser ara, al calor de la discussió, tots tendíem a exagerar. Segurament per això, embalat, quasi vaig faltar-li al respecte: «intel·ligent..., no ho sé, però sanguinari...». Llavors Vilar va canviar el sentit de l’argumentació i va passar a explicarnos la seva experiència personal: els quatre anys de presoner en un camp de concentració alemany esperant l’arribada dels tancs de Stalin, i, anys després, l’estada amb la seva dona a Moscou, i la bona acollida en un centre de recerca on havien fet amistat amb la ﬁ lla de Stalin. A la ﬁ , potser, Vilar ens estava dient que per comprendre les idees de l’historiador també cal conèixer la seva circumstància.

Després la conversa va derivar cap a la qüestió nacional. La presència d’amics vinguts de Barcelona ho exigia.[16] Va començar amb una altra pregunta: «Senyor Vilar, a la premsa he llegit una crítica del darrer llibre de Suzanne Citron, Le Myte national: l’histoire de France en question,[17] què li sembla la tesi del llibre?». Vilar no l’havia llegit i va demanar una explica-ció que, a partir de la crítica llegida, li vaig donar: Citron proposa substituir en l’ensenyament escolar francès la tradicional història nacional pel coneixement de les històries dels múltiples pobles que, a causa de la immigració formen la França actual, és a dir, retalls d’història d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica, a més d’Europa. A Vilar li va semblar una monstruositat.

Fins aquí hi havia consens. Vilar defensava, com a base de l’ensenyament, ensems la història universal i les històries nacionals. Darrere de les seves paraules es podia veure l’autor de la Catalunya dins l’Espanya moderna, i de la breu Historia de España que tots havíem llegit. Ens va explicar després el seu descobriment de Catalunya i del nacionalisme català, la seva llarga estada a Barcelona quan la República i el repte que es va donar d’explicar-se històricament el catalanisme. A mi la conversa em seduïa perquè dec a Vilar la convicció que el sentiment nacional es pot explicar històricament, és a dir, racionalment. Però, a partir d’un punt determinat, el camí es va torçar: va ser quan vam passar de la història a la política.

No puc recordar en raó de què, però Vilar va profetitzar: «Els catalans sou pactistes. Encara que no us agradi dependre de Madrid, us hi acomodeu i busqueu sempre la manera de sobreviure dins d’Espanya. No teniu consciència de ser un país ocupat. Per contra, els bascos en tenen consciència i per això s’hi revolten. En conseqüència, els bascos entraran a Europa essent un país lliure, un Estat sobirà, i vosaltres hi entrareu formant part d’Espanya». Collons! Perdoneu. Va ser més que un gerro d’aigua freda. Que Vilar defensava les posicions independentistes basques, ja ho sabíem, però sentir-nos dir que els catalans ens hi posàvem bé per allò que ja sabeu, va ser massa. Vilar va explicar les seves estades al país basc, l’ascens polític de les organitzacions independentistes basques i l’origen basc de la seva estimada esposa, morta anys enrere. Ens ho deia per mostrar-nos que estava ben informat i potser també perquè entenguéssim que hi havia una implicació personal en les idees. Però la conversa s’havia agrit, i llavors vaig cometre un error fatal: li vaig etzibar, «Senyor Vilar, aquesta anàlisi basada en el fet de sentir-se o no sentir-se país ocupat no em sembla massa marxista». Observació pretensiosa i injusta, Vilar havia ensenyat moltes vegades que, partint de l’anàlisi de les estructures, per estudiar el sentiment nacional calia arribar a la mentalitat i la psicologia. Però ja era massa tard per rectiﬁ car. M’ho va demostrar aquella nit deixant-me de parlar en català i passant al francès. De passada, suposo, m’indicava que, com a català, era tou. De fet, uns dies abans, en un seminari a la Sorbona, quan jo parlava dels comtats catalans a l’època carolíngia vaig tenir un moment de vacil·lació en l’ús del mot Catalunya per al segle X i Vilar, al costat, em va dir en veu baixa, però no sense energia, «digui Catalunya».

D’aquella llarga i apassionada conversa retinc que l’experiència vital pot pesar molt, ﬁns a ser determinant, en la formació de les idees. També retinc que seria bo abstenir-se de parlar del que no sabem, aprendre a dialogar escoltant i saber introduir una sana dosi d’ironia en la conversa. Jo no en sé, i sospito que el mestre Vilar, tampoc. Fa poc una estudiant dotada d’un esperit crític esmolat em retreia: els professors no sabeu deixar de parlar, tant si us donen dues hores com si us en donen quatre, no pareu de parlar. També retinc que el bon historiador no és necessàriament un bon polític i, per descomptat, no pot ser profeta, la qual cosa no vol dir que hagi de renunciar a somiar el futur. En algun lloc Vilar ha escrit: no es pot descartar que Carles el Temerari algun dia torni a cavalcar. En teoria té raó, però, com a profecia, seria molt arriscada. És clar que Vilar, en la distància curta, en la conversa privada, era, com tothom, arriscat. La gran diferència és que quan escrivia ho feia amb la dosi de prudència i mesura necessària. Tenia, per tant, la humanitat del mestre.

PASSAT INTEL·LIGIBLE

Quan era un jove historiador, els historiadors que ens consideràvem progressistes, érem marxistes o marxians. Tots, seguint Vilar, parlàvem de mode de producció. Després, qui més qui menys es va fer revisionista i, com per art de màgia, el mode de producció va desaparèixer, diria, de les nostres vides. Tanmateix, segueixo pensant que és necessari un embolcall conceptual que aglutini el factors essencials del treball, la producció i la distribució de la riquesa. El problema és la importància determinant que li donàvem, que obscuria altres factors també importants. No esmerçàvem prou atenció, em sembla, a les ideologies, creences i sentiments. Convençuts que la lluita de classes era el motor de la història, ens interessàvem pels moviments socials, però no precisament pel sofriment humà. L’estimat Pi-erre Bonnassie, en canvi, mostrava molt d’interès per la sort i dissort de les persones, preocupació que alguna vegada, amb ànim despectiu, li va valer el qualiﬁcatiu de marxista romàntic, que avui, vist com han anat les coses, consideraria un honor.

L’important és fer intel·ligible el passat. Per això em sembla necessari complementar la macrohistòria i la microhistòria. Us posaré un exemple límit de com un fet concret pot ajudar a fer més intel·ligible el passat. Manllevo la paraula al meu amic valencià Ferran Garcia-Oliver: «Després d’haver-se tret la vida el Führer, dins del búnquer de la Cancelleria, se segueixen en cadena els suïcidis: que Magda Goebbels, la mare del Reich i esposa del terrible ministre de Propaganda, siga capaç de fer-ho, després, però, d’enverinar els seus ﬁlls per tal d’impedir que visquin en un món sense nazisme, explicita el grau de fanatisme i demència dels dirigents i al seu torn del règim i la societat que li donà suport».[18]

L’historiador té l’obligació de servir la societat. Per fer-ho, en el nostre cas, seria bo de tenir present la nostra doble pertinença de catalans per la Nació i espanyols per l’Estat. Vilar, per si calia, ens ho va ensenyar. Això s’hauria de traduir en més atenció a la història catalana i peninsular, si més no perquè el problema de la plurinacionalitat de l’Estat ha de ser alguna cosa més que un problema polític d’avui. Si no ho fem, després no ens hauríem d’esborronar si hi ha polítics com el senyor José María Aznar, que a la Universitat de Georgetown va dir que qui vulgui entendre el problema d’Espanya amb el terrorisme «es preciso que retroceda 1.300 años, a los inicios del siglo VIII cuando España fue invadida por los moros y rechazó convertirse en una pieza más del mundo islámico y comenzó una larga batalla para recuperar su identidad. Este proceso de reconquista fue muy largo, 800 años».[19]

Nosaltres, a la UPF, hem optat per primar la Història del Món, i està bé que ho fem pensant en la deriva de la mundialització, però, a la ﬁ , nosaltres som el que són els nostres actes. No hauríem d’oblidar, per tant, d’on venim, sinó recordar que un temps vam cantar amb Raimon allò de qui perd els orígens perd la identitat. I no era perquè sí. Si l’Espanya de les autonomies és com és, també deu ser una mica per això. Hem de seguir pensant, per tant, que la història pot ajudar a entendre els problemes de convivència dins l’Estat espanyol, i a desenvolupar en els estudiants el sentit de la responsabilitat necessària per afrontar-los. No critico, per tant, la importància entre nosaltres de la història del món, sinó que em queixo del preu que en paguem. No defenso una visió reductora. Ben al contrari, seria bo ensenyar als nostres estudiants que tots emprem dues mesures, la que afecta realitats més íntimes i properes, i la més general, de manera que el més gran pot ser el més petit i el més petit, el més gran. Descobriríem així que el lloc dels catalans, els espanyols i els europeus ha estat generalment modest en la història del món.[20]

Fa uns dies, Reyes Mate ens explicava que en les societats cristianes de l’Antic Règim era el sentit de la culpabilitat el que, arribat el cas, brollava de la consciència col·lectiva i mobilitzava les persones. I afegia que en les nostres societats, laiques i democràtiques, el substitut d’aquest sentiment és el sentit de la responsabilitat.[21] La idea és interessant, però no acabo d’estar segur de la plena validesa de la distinció pels temps històrics. Fa uns mesos explicava a classe com Carlemany va legislar i mobilitzar forces per combatre les fams del seu temps. Com és lògic, ens vam preguntar per què ho feia. La resposta podria ser el sentit de la culpabilitat, és clar, perquè l’embolcall religiós ho cobria tot, però, dins d’aquest embolcall, ens preguntàvem si no hi podia haver un sentit de la responsabilitat, com exigència moral i social, a més de religiosa, que obligués el governant a vetllar perquè la gent no morís de gana. Em fa l’efecte que, acostumats a observar la història humana des de l’òptica del domini i l’explotació, oblidem preguntar-nos sobre el sentit de la responsabilitat. Identiﬁquem el poder amb el diable, com feien els anarquistes, oblidant que els antics ja diferenciaven entre potestas i auctoritas.

En la passada legislatura es va obrir un debat entorn de l’ensenyament de valors morals a l’escola. La posició oﬁcial de la jerarquia de l’Església a Espanya és que aquesta esfera li pertany, i que s’ha d’impartir per docents seleccionats per ella en el marc de l’assignatura de religió. La posició del Govern socialista és que la moral no és monopoli de ningú i que l’Estat té el dret i el deure d’educar els ciutadans en la moral pública, els valors de la democràcia i els drets humans: els continguts de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, a la qual la jerarquia catòlica s’oposa. Em sembla que els historiadors no hem contribuït al debat. Hauríem d’haver fet costat a la posició del Govern i, després, reivindicar l’ensenyament de cultura religiosa, sense control de l’Església. I això per dues raons: primer, no volem que els nostres estudiants naveguin per l’oceà de la ignorància. I segon, volem ciutadans que, tant si comparteixen com si no els valors religiosos, els respectin. Però això només ho aconseguirem (al marge de quina sigui l’actitud de la jerarquia de l’Església) si els expliquem que valors com els de la igualtat, la llibertat i la fraternitat no van sortir per obra de màgia de la ment de ﬁlòsofs i revolucionaris del segle XVIII, sinó que al darrere hi havia una llarga llista de pensadors, alguns dels quals eren precisament clergues cristians. Poso per cas Joan de París i Marsili de Pàdua. Aquesta seria una manera d’ajudar a superar ancestrals i caïnites divisions.

DARRERS CONSELLS

Per acabar, uns consells breus d’un monjo agnòstic que sovint no compleix el que predica:

No sigueu víctimes del servilisme del treball. Cal aturar-se i descansar. La historiadora i amiga Eva Serra em va dir un dia: no em vull morir sense haver llegit Goethe. Doncs això!

No vulgueu córrer massa, serieu foc d’encenalls.

Practiqueu el diàleg, el millor per a la recerca de la veritat.

Estigueu orgullosos de la vostra feina. En ella hi ha una exigència ètica radical de solidaritat amb els qui ens han precedit i de rebel·lia contra la indignitat de l’oblit, que és la mort.

Construïu la memòria del poble per seguir existint, i per defensar-nos de les versions i representacions que en fan els altres.

Sapigueu que mai no tenim la darrera paraula. Tot el que construïm és provisional. Tingueu, per tant, humilitat intel·lectual, cosa poc freqüent en el gremi.

Una darrera anècdota sobre aquesta virtut. Una vegada vaig coincidir amb un famós historiador en un col·loqui. El monjo coordinador de la trobada, molt murri, li va dir «senyor X, he buscat la seva biograﬁa a Internet i estic meravellat de la seva enorme producció, però encara més del fet que vostè té amics a tort i a dret, a dreta i esquerra». En el sopar em va semblar entendre com ho aconseguia: se situava per sobre del bé i del mal, i per ferho eliminava les diferències ètiques. Entre altres meravelles, va dir: «els espartaquistes van acabar militant a les ﬁles de la Secció d’Assalt del Partit Nazi alemany, i els membres de la CNT, en el Sindicat Vertical franquista».

«Home», vaig objectar, «em sembla que tots, tots, no, un bon grapat van morir per les seves idees». No li va fer efecte: ell ja els havia igualat. És clar que només enganyava els que volien ser enganyats.

[1] Se’n conserva una còpia entre les lletres de Gerbert d’Orlhac, que aleshores era secretari d’Hug Capet.

[2] Gaston Wiet, «Le Traité des famines de Maqrizi», Journal of the Economic and Social History of the Orient, 5, 1962, pp. 1-90.

[3] Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric. Dietari 2004-2005, Barcelona, Proa, 2007, p. 208.

[4] Edward H. Carr, ¿Qué es la historia?, Barcelona, Seix Barral, 1967.

[5] Ídem, p. 106.

[6] Prenc la idea de Garcia-Oliver, op. cit., p. 202.

[7] Maurice Berthe, Famines et épidémies dans les campagnes navarraises à la ﬁ n du Moyen Age, París, SFIED, 1984, 2 vols.

[8] Mike Davis, Los holocaustos de la era victoriana tardía, València, Publicacions de la Universitat de València, 2006. Agraeixo a Enric Ucelay que em suggerís la lectura d’aquesta obra.

[9] Teresa Segura i Atle Rostad, al curs d’història de la fam.

[10] Pierre Vilar, «Réﬂexions sur la crise de l’ancien type. Inégalité des récoltes et sousdéveloppement», dins Conjoncture économique, structures sociales. Hommage à Ernest Labrousse, París-La Haia, Mouton, 1974, pp. 37-58.

[11] Sylvie Brunel, Famines et politique, París, Presses de Sciences Politiques, 2002. El meu punt de vista és diferent del de Sylvie Brunel. Penso que la major part de les fams del segle XX són conseqüència de la pobresa, la qual té causes estructurals que reposen en la política econòmica mundial on la ideologia hi juga un paper important.

[12] Jasper Becker, Hungry Ghosts. Mao’s secret famine, Nova York, The Free Press, 1996.

[13] Miron Dolot, Les affamés. L’holocauste masqué. Ukraine 1929-1933, París, Éditions Ramsay, 1986.

[14] Enguany, Laura Orlandini, estudiant del curs d’història de la fam, ha desenvolupat aquest tema a través de les memòries del revolucionari Victor Serge, que va estar a Rússia en els anys vint.

[15] Jean Suret-Canale/Marie-Françoise Durand, Comprendre la faim dans le monde, París, Messidor/Éditions sociales, 1984.

[16] Ferran Garcia-Oliver, d’oïda, se n’ha fet ressò al seu París particular, València, Eliseu Climent, 1993.

[17] Suzanne Citron, Le Myte national: l’histoire de France en question, París, Éditions Ouvrières, 1987.

[18] Garcia-Oliver, El vaixel de Genseric, p. 116.

[19] Prenc la cita d’Ídem, pp. 128-129.

[20] El llibre de Robert B. Marks, Los orígenes del mundo moderno. Una nueva visión, Barcelona, Crítica, 2007, és una bona ajuda per situar el lloc d’Europa en el món. Agraeixo a Juan Carlos Garavaglia que me’n suggerís la lectura.

[21] Reyes Mate, «Falsament innocents», El Periódico, 28-03-2008, p. 6.

Подняться наверх