Читать книгу De l'espiritual en l'art - Vassili Kandinski - Страница 10

El triangle espiritual es belluga lentament, avança i s’eleva. Actualment, una de les seccions més amples, a la part inferior del triangle, rep les primeres consignes del «credo» materialista. Des del punt de vista religiós, els seus components admeten diversos noms: protestants, catòlics, jueus, etc. En realitat són ateus, com reconeixen obertament els més audaços o els més limitats. El «cel» és buit. «Déu és mort». Políticament parlant, són partidaris de la representació popular o republicans. La por, la repugnància i l’odi que es van sentir en el passat per aquestes opinions polítiques ara s’han girat cap a l’anarquia, que desconeixen i de la qual només n’entenen el seu nom terrible. Econòmicament, són socialistes. Esmolen l’espasa de la injustícia per tallar-li el cap a l’hidra capitalista d’un cop mortal i definitiu.

Com que els habitants d’aquesta gran secció del triangle no han resolt mai un problema de manera independent, com que sempre els han conduit en el carro de la Humanitat líders disposats al sacrifici, sempre superiors a la massa, no saben res de l’esforç, que sempre han contemplat a gran distància. Per això s’imaginen que tirar endavant és molt fàcil i creuen en receptes indiscutibles i en remeis infal·libles.

La secció que hem descrit atreu cegament la secció inferior següent, tot i que aquesta darrera s’aferra a la seva vella posició i es resisteix amb por de caure en allò que desconeix o que l’enganyin.

Els espais superiors del triangle no només són també cegament ateus, sinó que fonamenten el seu ateisme amb frases alienes (per exemple, la de Virchow, indigna d’un científic: «He dissecat molts cadàvers i no hi he trobat mai una anima»). En general, políticament són republicans, coneixen diversos usos parlamentaris, llegeixen els articles polítics de fons dels diaris. Econòmicament són socialistes de diversos matisos i fonamenten les seves «conviccions» amb moltes cites (des de l’Emma de Schweitzer fins a la llei «de ferro» de Lassalle i El capital de Marx).

A les seccions superiors no hi manquen altres rúbriques que faltaven en les que he descrit fins ara: la ciència i l’art, a les quals pertanyen també la literatura i la música.

Científicament, aquesta gent és positivista i només accepta allò que es pot pesar i mesurar. Per a ells, tota la resta és el mateix disbarat nociu que ahir van ser, segons ells, les teories que avui estan «demostrades».

Pel que fa a l’art, són naturalistes que accepten i valoren fins a un cert límit, marcat pels altres i, per això mateix, digne del més gran respecte, la personalitat, la individualitat i el temperament de l’artista.

Tanmateix, malgrat l’ordre aparent, la seguretat i els principis infal·libles, en aquestes seccions superiors hi habita una por latent, una confusió, un dubte i una inseguretat similars als que poden experimentar els passatgers d’un transatlàntic gran i segur quan la terra desapareix de l’horitzó: a alta mar s’acumulen els núvols negres i el vent tenebrós engreixa l’aigua de les negres muntanyes. Això es deu a la seva formació intel·lectual. Saben que el científic, el polític i l’artista que avui venerem ahir no era cap altra cosa que un ambiciós, un xarlatà i un trampós objecte de totes les burles i indigne de qualsevol mena de consideració.

A mesura que pugem dins del triangle espiritual, els límits d’aquesta por i d’aquesta inseguretat es fan cada cop més obvis. En primer lloc, aquí i allà existeixen ulls que saben veure, caps que són capaços de pensar i de reflexionar. I els que n’estan dotats es qüestionen les coses: per exemple, si la veritat d’abans d’ahir va quedar esborrada per la d’ahir, i aquesta per la d’avui, no és possible que també el que tenim per cert avui sigui enderrocat demà? I els més valents responen: «Si, és possible».

En segon lloc, hi ha ulls que saben veure el que la ciència actual «encara no ha explicat». Aquests es pregunten si la ciència arribarà mai a resoldre els enigmes seguint el camí que porta, des de fa tant de temps. I, si hi arriba, ens en podríem refiar, de les seves respostes?

En aquestes seccions del triangle també s’hi troben els savis professionals que recorden com, en el seu dia, es van rebre a les Acadèmies les teories que avui en dia són tingudes per indiscutibles i acceptades. També hi ha experts en art que escriuen llibres elogiosos i profunds sobre l’art que ahir era considerat absurd. Amb aquests llibres aixequen les barreres per sobre de les quals l’art ja ha saltat, i n’erigeixen de noves que, segons els suposats experts, seran fixes i vàlides per sempre. Amb aquesta voluntat no entenen que els murs no es construeixen al davant de l’art, sinó al seu darrere. Si se n’adonen, demà escriuran llibres nous i traslladaran ràpidament aquestes barreres una mica més enllà. Fins que no s’adonin que el principi extern de l’art no té cap validesa, només per al passat però mai per al futur, i que la seva activitat no patirà mai cap canvi. No existeix una teoria d’aquest principi per al camí futur que es trobi en el regne del que no és material. No es pot cristal·litzar allò que encara no existeix materialment. L’esperit que ens condueix al regne del demà només es reconeix mitjançant la intuïció (la qual es deu, al seu torn, a la intuïció de l’artista). La teoria és la llum que il·lumina les normes cristal·litzades de l’ahir i de tot el que va venir abans (ja en parlarem en el capítol «Teories»).

Si continuem pujant-hi, ens trobarem una confusió encara més gran, com en una ciutat construïda amb fermesa segons les regles materials i arquitectòniques que, de sobte, es veiés sotmesa a un terratrèmol de força incommensurable. En realitat, els seus habitants ocupen una ciutat espiritual, on hi actuen de cop i volta forces amb les quals els arquitectes i els matemàtics espirituals no hi comptaven. Una part del mur gruixut cau a terra com si fos un joc de cartes. Una torre, que es dreçava fins al cel, gegantina, bastida al damunt de molts pilars espirituals, delicats però «immortals», ja és a terra, també en ruïnes. El vell cementiri oblidat s’estremeix. Velles tombes oblidades s’obren i els esperits que hi reposen, també oblidats, en surten. El sol, construït amb tant d’art, exhibeix taques i s’enfosqueix. On són les reserves per a la lluita contra les tenebres?

En aquesta ciutat també hi viuen éssers sords, enlluernats per una saviesa que els és aliena, que no s’adonen de la caiguda. Són cecs perquè és la saviesa d’altres la que els ha encegat, la dels que diuen: «El nostre sol fa cada cop més llum, ben aviat veurem com marxen les darreres taques». Però també arribarà el moment en què els cecs hi vegin i els sords hi sentin.

Més amunt encara ja no existeix la por. Allà hi ha una tasca en marxa que sacseja intrèpidament els pilars que han construït els homes. Allà hi trobem els savis professionals que analitzen un cop i un altre la matèria, que no els fa por cap pregunta i que, finalment, posaran en qüestió la matèria mateixa sobre la qual ahir tot hi descansava i sobre la qual s’hi erigia tot l’univers. La teoria dels electrons, és a dir, de l’electricitat en moviment, que ha de substituir completament la matèria, disposa actualment de constructors arriscats que ultrapassen per tot arreu els límits de la prudència i sucumbeixen en la conquesta de la nova fortalesa de la ciència. Com soldats que s’obliden de si mateixos i se sacrifiquen pels altres, llancen un atac desesperat contra una fortalesa obstinada. Però «no hi ha cap fortalesa que no es pugui conquerir». D’altra banda, els descobriments que la ciència d’ahir solia rebre amb la paraula «xerrameca» augmenten, o potser ens n’arriben cada cop més notícies. Fins i tot els mitjans, en gran mesura esclaus servils de l’èxit i de la massa, que només comercien amb «el que sigui», es veuen obligats de vegades a reduir o a evitar el to irònic de les seves informacions sobre els suposats «miracles». Diversos científics, entre els quals es troben els materialistes purs, dediquen els seus esforços a l’anàlisi científica de fenòmens enigmàtics que no poden negar i ni silenciar.⁷

Finalment, també creix el nombre de persones que no tenen fe en els mètodes de la ciència materialista aplicats a la «no matèria», o a la matèria que no és assequible als nostres sentits. Així com l’art cerca ajuda entre els primitius, aquestes persones miren cap a temps i mètodes gairebé oblidats, però que encara romanen vius entre pobles que solem compadir i menysprear des de la suposada alçada dels nostres coneixements.

Entre aquests pobles hi ha, per exemple, els hindús, que de tant en tant presenten realitats misterioses davant dels savis de la nostra cultura. Realitats que no es tenen en compte o que es descarten com si fossin mosques que molesten amb explicacions i amb paraules superficials.⁸ La senyora H. P. Blavatski ha estat segurament la primera que, després de llargues temporades a l’Índia, ha establert un vincle fort entre aquests «salvatges» i la nostra cultura. I d’aquí sorgeix un dels moviments espirituals més importants que uneix avui en dia un gran nombre de persones, i que fins i tot ha concretat una forma material d’aquesta associació espiritual amb la societat teosòfica, constituïda per lògies que intenten aproximar-se, mitjançant el coneixement interior, als problemes de l’esperit. Els seus mètodes, en total contraposició als positivistes, es deriven en principi d’altres ja existents, que reben de nou una forma relativament precisa.⁹

La teoria teosòfica, que constitueix la base d’aquest moviment, va ser formulada per Blavatski, i es tracta d’una mena de catecisme en què l’alumne hi troba les respostes concretes del teòsof a totes les seves preguntes.¹⁰ La teosofia indica, segons paraules de Blavatski, la «veritat eterna» (pàgina 248). «El nou emissari de la veritat trobarà la Humanitat llesta per rebre el seu missatge gràcies a la societat teosòfica: hi trobarà una forma d’expressió amb la qual vestir noves veritats, una organització que en certa manera espera la seva arribada per fer desaparèixer els obstacles materials i les dificultats del seu camí» (pàgina 250). Blavatski suposa que «en el segle xxi la terra serà un cel, comparada amb el que és ara ». Amb aquestes paraules acaba el llibre. Tot i que és possible que la tendència dels teòsofs a crear una teoria, així com la seva alegria un xic precipitada per donar resposta a l’eterna i immensa pregunta, potser inspiraran en l’observador distant un cert escepticisme, el seu ampli moviment espiritual és ben real. En l’ambient espiritual això funciona com un agent poderós que, d’aquesta manera, també aconseguirà una promesa de salvació per als cors desesperats i ofegats en les tenebres i la nit. I aquí és on apareix una mà que indica el camí i ofereix ajuda.