Читать книгу De l'espiritual en l'art - Vassili Kandinski - Страница 9

La vida espiritual, representada esquemàticament, és un gran triangle agut dividit en seccions desiguals. La menor i més aguda apunta cap amunt. I, com més es baixa, més amples són les puntes, i més grans, voluminoses i altes són les seccions del triangle.

El triangle es belluga lentament, gairebé de manera imperceptible, cap endavant i cap endarrere: on «avui» hi ha el vèrtex més elevat, «dem໳ hi haurà la secció següent. És a dir, allò que avui és comprensible per al vèrtex més elevat i resulta un estirabot incomprensible per a la resta del triangle, demà serà un contingut raonable i amb sentit en la vida de la segona secció.

De vegades, a l’extrem del vèrtex més elevat hi trobem un ésser humà sol. La seva contemplació joiosa és igual a la seva tristesa interior incommensurable. Aquells que hi són més propers no l’entenen; indignats, el qualifiquen de farsant o de boig. Així és com va viure Beethoven tota la seva vida, sent objecte de burles i ben sol al cim.⁴ Quants anys van caldre perquè una secció més ampla del triangle arribés fins a la posició que només ell va ocupar en el passat? I, malgrat tots els monuments, n’hi han arribat veritablement tants, a aquell cimadal?⁵

En totes les seccions del nostre triangle imaginari hi ha artistes. Tots els que hi veuen més enllà dels límits de la seva secció són profetes per als seus entorns, i ajuden a què es mogui el vehicle obstinat. Si, per contra, no posseeixen la visió necessària i aguda, o bé la fan servir per a finalitats més baixes, o hi renuncien, els seus companys de secció l’entendran i l’elogiaran. Com més gran és aquesta secció, i com més baix el seu nivell, més gran serà la massa que entendrà el discurs de l’artista. Naturalment, cada secció té, conscientment o no (aquest és el cas, la majoria de les vegades), ganes d’aliment espiritual. I aquest aliment el reben dels seus artistes: demà, els de la secció següent del triangle pararan les mans cap al que no va ser entès en aquella secció inferior.

Aquesta exposició esquemàtica no esgota la imatge global de la vida espiritual. Entre altres coses, no exhibeix un dels seus aspectes més negatius, una gran taca morta i negra. Perquè el que passa moltes vegades amb l’aliment espiritual és que es converteix en el pa d’aquells que ja habiten en una secció superior. Per a ells, el pa es transforma en verí: en dosis petites, actua de manera tal que l’ànima baixa progressivament d’una secció superior a una altra d’inferior. Mentre que si es consumeix en quantitats més elevades, el verí provoca una caiguda, i l’ànima s’estavella en seccions cada cop més baixes. En una de les seves novel·les, Sienkiewicz compara la vida espiritual amb la natació: aquell que no treballa incansablement ni lluita sense treva contra el naufragi, acabarà per enfonsar-se sense remei. Els dots d’un home, el seu «talent» (en el sentit evangèlic del terme), es converteixen en una maledicció, i no només per a l’artista que posseeix aquest talent, sinó per a tots aquells que tasten el pa verinós.

L’artista empra la seva força, llavors, per satisfer les necessitats baixes; d’una manera aparentment artística, presenta un contingut impur, atrau cap a ell mateix els elements dèbils, els barreja constantment amb d’altres de dolents, enganya els altres homes i els ajuda a enganyar-se a si mateixos, convencent-los que tenen set espiritual i que apagaran aquesta set en una font pura. Aquestes obres no impulsen el moviment cap amunt, sinó que el frenen, dificulten l’avenç dels element progressius i escampen la pesta al voltant seu.

Els períodes durant els quals l’art no té un representat a la seva alçada, en què hi falta l’aliment espiritual transfigurat, són períodes de decadència en el món espiritual. Les ànimes cauen constantment, de seccions superiors cap a les de sota, i tot el triangle sembla estar suspès en l’aire. Es mou cap a baix, i cap enrere. Són temps muts i cecs, en què els éssers humans valoren per damunt de tot l’èxit extern, es preocupen només dels bens materials i celebren com una gran proesa el progrés tècnic que només li serveix i només li pot servir al cos. Les forces purament espirituals són subestimades en el millors dels casos, o simplement es passen per alt i s’obliden.

Els visionaris aïllats i voraços són ridiculitzats o considerats anormals. Les escasses ànimes que no s’enfonsen en el somni i que senten un desig obscur de vida espiritual, de saber i de progrés, es lamenten desolades enmig del cor groller del materialisme. La nit espiritual es tanca i es fa més fosca. Les tenebres grises cauen sobre las ànimes atemorides, i els éssers superiors, debilitats i assetjats pel dubte i per la por, de vegades prefereixen l’enfosquiment progressiu a la caiguda sobtada i violenta en la més foscor absoluta.

L’art, que sol viure humiliat en aquestes èpoques, és utilitzat exclusivament per a finalitats materials. I busca el seu contingut en la «matèria dura», ja que no coneix l’exquisida. Els objectes, la reproducció dels quals es creu que es el seu únic objectiu, romanen immutables. El «què» de l’art desapareix eo ipso. I l’única pregunta que interessa és la de «com» es representa un determinat objecte en relació amb l’artista. Així, l’art perd la seva ànima.

L’art continua pel camí del «com», s’especialitza i només és comprensible per als mateixos artistes, que comencen a queixar-se de la indiferència de l’espectador cap a les seves obres. Com que en aquestes èpoques a l’artista no li cal dir gaire, i sobresurt i excel·leix amb un mínim de «diferència», apreciada per determinats cercles de mecenes i de coneixedors (cosa que pot comportar grans beneficis materials!), un gran nombre de persones hàbils i dotades superficialment es llencen sobre aquest art que es conquereix aparentment amb tanta facilitat. A cada «centre cultural» hi viuen milers i milers d’aquests artistes, la majoria dels quals només cerca una nova manera de crear milions d’obres d’art sense entusiasme, amb el cor fred i l’ànima dormida.

La competència és duríssima. La cursa cap a l’èxit porta a una recerca cada cop més externa. Petits grups que han destacat per casualitat enmig del caos d’artistes i d’obres s’enroquen en les seves posicions ja conquerides. El públic, que s’ha quedat enrere, abandonat, mira sense entendre, perd l’interès per un art d’aquesta mena i li gira l’esquena sense cap recança.

Però, malgrat la ceguesa, malgrat el caos i malgrat aquesta cursa desaforada, el triangle espiritual es mou de debò; lentament però amb seguretat i amb una força indòmita, cap endavant i cap amunt.

Moisès, invisible, baixa de la muntanya i veu els seus ballant i adorant el vedell d’or. Però, malgrat això, els porta una nova saviesa als homes.

L’artista és el primer que sent les seves paraules, imperceptibles per a la massa, i que segueix la seva crida. Al principi, de manera inconscient, sense adonar-se’n. I en la mateixa pregunta del «com», ja hi trobem amagat l’inici de la seva curació. Malgrat que aquest «com» no doni fruits, en la mateixa «diferència» (allò que avui encara anomenen «personalitat») s’hi troba la possibilitat de no veure només allò purament dur i material en l’objecte artístic, sinó també allò menys corpori de l’objecte, que durant el període realista es va intentar reproduir «tal com és», «sense fantasies».⁶

Si, a més, aquest «com» captura l’emoció anímica de l’artista i és capaç d’irradiar la seva experiència més subtil, l’art inicia el camí en el qual més endavant trobarà indefectiblement el seu «què» perdut, que constituirà l’aliment espiritual del desvetllament que ara comença. Aquest «què» ja no serà el «què» material i objectiu del període superat, sinó un contingut artístic, l’ànima de l’art, sense la qual el seu cos (el «com») no pot portar una vida completa i sana, igual que li passa a un individu o a un poble.

Aquest «què» és el contingut que només l’art pot tenir, i que únicament l’art pot expressar amb claredat amb els mitjans que li són exclusivament propis.