Читать книгу Passió per l'esport - Vicent Añó Sanz - Страница 6

LA CARA OCULTA DE LA LLUNA

La informació esportiva, encara que puga parèixer una paradoxa, mai no ha gaudit de gaire bona premsa. Aquesta mala fama se l’ha guanyat a consciència. Durant anys, el periodisme dedicat a narrar, glossar i interpretar els fenòmens esportius, sobretot els que gaudien d’un seguiment massiu, com és el cas del futbol, estigué en mans, amb massa freqüència, de tipus que no havien obert un llibre en tota la seua vida o que tot just havien superat el batxillerat elemental de l’època. Això sí: tenien una gràcia especial en l’expressió, parlaven amb desimboltura, peroraven amb una autoritat que pareixien pontífexs dictant encícliques i aparenta-ven saber de futbol més que els anglesos que el van inventar. és a dir, com qualsevol, però amb més desvergonyiment i desimboltura. La resta d’esports, pel seu interès minoritari, gairebé no tenien plomes que els glossaren o veus que els narraren, però, sens dubte, tenien millors comentaristes perquè els entesos en la matèria haurien de tenir una preparació prèvia que no s’exigia als del futbol.

Durant anys, per al periodisme esportiu només existí el futbol i, tot just sorgia algun especialista en un altre esport, se li tirava en cara la seua heterodòxia i se li blasmava en públic la seua raresa.

En aquesta mena de mans va estar, durant els anys del franquisme, gran part de la informació esportiva que emetien els diferents mitjans. Hi havia excepcions, com en tot, i de tant en tant sorgien experts de prosa brillant, oratòria ordenada i coneixements amplis. Però el periodisme esportiu era considerat el germà llec del convent informatiu, perquè s’hi destinaven els qui no servien per a altres menesters. Com si hagueren estat condemnats a galeres.

Per si això encara fóra poc, si els primers espases de l’època regalaven la seua prosa a la ideologia del règim, els subalterns de l’esport es venien, literalment, als regals dels dirigents de torn, foren de clubs o de federacions. Eren temps durs, en què el periodisme estava mal considerat socialment i pitjor remunerat salarialment. Els oficiants de la informació, en molts casos, eren pluriempleats obligats a posar la seua (in)dignitat al servei del poder.

Amb l’adveniment de la democràcia i l’aparició desmesurada de mitjans de comunicació, el panorama millorà, però els periodistes esportius eren observats per sobre l’espatlla pels seus col·legues dedicats a la informació política, emergent i acreditada socialment en aquells anys. Aquesta mena de fervor i dedicació al vessant sociopolític provocà un desinterès cap a la faceta social de l’esport, que fou aprofitada per una cohort de saltimbanquis per a escalar llocs en el rànquing del xou informatiu que, ja en aquells dies, començava a prendre cos en el panorama de la comunicació.

De manera que l’esport passà de ser un espai subaltern en l’oferta informativa a convertirse en un espectacle circense a mans, la majoria de les vegades, de xarlatans indocumentats. D’aquí a la cridòria actual i a l’embolic d’opinants, només hi havia un pas que, en efecte, es féu.

Encara sort que, enmig d’aquesta selva de sorolls i pamflets, sorgiren firmes com les de Vicent Añó. Des de la seua experiència en la pràctica atlètica, i amb la seua posterior formació universitària, Añó començà a aportar a la informació esportiva rigor, documentació i raonaments contrastats. Ingredients dels quals el sector està molt necessitat. Els seus articles a les pàgines del diari Levante-EMV, sempre al fil de l’actualitat i sempre fonamentats en xifres i dades, tenen la fredor que dóna la distància, però també l’interès que proporciona l’estudi a fons del tema. Añó contextualitza els números i ofereix sempre la visió de l’altra cara de la lluna: la que queda oculta als ulls del profà.

Amb aportacions com la seua, el periodisme esportiu començà a recuperar credibilitat, a tenir capacitat introspectiva, a deixar de ser una mera xerrameca verbal i a equiparar-se amb la resta de les àrees informatives de qualsevol mitjà de comunicació.

Un bon exemple d’aquesta transformació es recull en aquest volum, que recopila una bona part de les observacions i reflexions del seu autor al voltant del fenomen esportiu com a pràctica, espectacle, negoci i instrument polític. Com a material pedagògic i com a objecte de pensament al qual Añó aporta el seu cabal de coneixements, l’esport ha assolit rang universitari. Añó ha estat un dels pioners a aportar aquest bagatge cultural per a una disciplina menystinguda durant molts anys, que no mereixia una altra qualificació que el menyspreador títol de “maria”. Ara ja hi ha catedràtics en aquesta assignatura que és objecte de saberudes tesis doctorals.

J. V. Aleixandre

Redactor en cap d’esports de Levante-EMV