Читать книгу Passió per l'esport - Vicent Añó Sanz - Страница 8

1. LA TRANSFORMACIÓ D’UNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE L’EXPERIÈNCIA PERSONAL

Pareix com la segona versió de la famosa cançó de Serrat «Ara que tinc vint anys»: «Ara que fa vint anys que dic que tinc vint anys», però la transformació de l’educació física a Espanya ha acompanyat l’esdevenir de la meua història personal. Vaig arribar a Madrid el 1969 disposat a estudiar aquesta carrera nova, un cop conclòs aquell extingit preuniversitari que s’havia d’estudiar per a entrar a la universitat, encara que no era necessari per a l’Institut d’Educació Física (INEF) de Madrid, l’únic existent en aquell moment, que només exigia el sisè i la revàlida de l’època.

Vaig anar a Madrid sense tenir ni idea del que representaven aquests estudis a Espanya. Eren quatre anys de carrera, això sí, però aviat descobrírem que vam ser conillets d’índies. Aquests estudis no eren universitaris ni depenien del Ministeri d’Educació. Mai se sabrà amb certesa si va ser per deixadesa d’aquest ministeri o perquè «els d’esports», és a dir, la Delegació Nacional d’Esports, no volien deixar anar l’excel·lent mos competencial que conservaven (Cagigal, 1975) des que va acabar la Guerra Civil espanyola i Franco, més aviat la part oficial de la Falange, va copiar el model esportiu italià.

En qualsevol cas, la veritat és que els estudis d’educació física, l’INEF de Madrid, i posteriorment el de Barcelona, creat el 1975, depenien de la Delegació Nacional d’Esports, que, al seu torn, estava adscrita al Ministeri de la Secretaria General del Movimiento. Aquesta dependència dels organismes esportius en lloc dels educatius va ser una rèmora i va tardar a corregir-se fins uns quants anys després que la democràcia s’afermés al nostre país. Almenys, en l’ensenyament superior, no es va aconseguir fins a mitjan anys noranta, que ja és dir, gairebé vint anys després.

Però l’octubre del 1969, quan vam aterrar a Madrid, no sabíem el que s’acostava. La resposta més esperançadora quan preguntaves què passava amb els estudis d’educació física era que aviat ens integraríem a la universitat. De fet, l’INEF de Madrid es va construir en terrenys de la Universitat Complutense, cosa que es posava com a exemple del fet que aviat tocaríem el cel i eixiríem dels llimbs on estàvem. Perquè els «inefians» érem mitja figa mig raïm, o ni carn ni peix. què significava? que per al món universitari i per a la predemocràcia espanyola procedíem d’un organisme pertanyent a la Secretaria General del Movimiento, però aquests tenien les seues pròpies escoles: l’Academia de Mandos José Antonio, que va canviar de nom als últims anys del franquisme per a no significar-se tant, i l’Escuela Femenina Isabel la Catòlica, o alguna cosa així. Acabats els estudis, havia de buscar faena, i la impartició de l’educació física a les escoles o a la universitat, on existia aquesta matèria com a tal, depenia de la Delegació Nacional de la Joventut, la dels xicots, o de la Delegació Nacional de la Secció Femenina, la de les xicotes, amb les seues delegacions provincials en ús. I és clar, per als «inefians», no solia haver-hi faena als centres públics. No érem dels seus. Però, en homes, els col·legis privats, majoritàriament religiosos en aquell temps, ja s’havien escapat del control de les delegacions de la Joventut i contractaven qui volien. Als pocs que vam aparèixer per València a principis dels anys setanta (dos de la primera promoció, quatre de la segona i cinc de la tercera, en la qual em trobava), se’ns rifaven. No volien «els de Falange», com se’ls deia en l’argot de l’ensenyament, i no vam tenir problemes de faena.

Però, tornant al principi, aquesta entrada a la Universitat es va retardar més de vint anys. Els estudis d’educació física, després de «ciències de l’activitat física i l’esport», no es van crear des de l’òptica universitària fins al 1993. Prèviament, però, el 1992, els INEF existents van signar un protocol d’adscripció a la Universitat amb un termini fins al 1998 per a integrar-s’hi totalment, però que va seguir vies diferents en les diverses comunitats autònomes.

Es va haver d’esperar, doncs, una mica més de deu anys en el meu cas per a tenir el títol de llicenciat en educació física firmat pel ministre d’Educació el 13 d’abril de 1984, quan havia acabat el 1973. Exercíem amb un mer certificat de l’INEF dient que havíem acabat els estudis i que havíem pagat els drets del títol. Però, ja ho he dit, l’arribada del títol es va retardar onze anys. Més encara, vaig obtenir abans el de llicenciat en psicologia, carrera que vaig cursar posteriorment a la de l’INEF i el títol de la qual porta data del 24 de febrer de 1983, anterior al que ha estat la meua professió i amb el qual em guanyava la vida, que diria un clàssic.

I és que el galimaties que representava aquesta professió en les albors de la democràcia era de tal magnitud que hi havia al voltant de cent quaranta títols, titolets, diplomes i certificats diversos que capacitaven per a exercir l’educació física a les escoles i, no cal dir-ho, per a entrenar els esportistes. Calia ordenar-ho i regular-ho tot. Així, el 1982 es va publicar el Decret de convalidacions dels antics títols, pel qual s’establien una sèrie de categories de convalidació que anaven des del qui havia de fer un simple examen o un simple curs (les/els qui havien estudiat quatre anys), fins a aquells als quals se’ls eximia de passar les proves d’ingrés als INEF, però havien de fer tota la carrera. A aquestes persones, a més, se’ls va dispensar de classes presencials excepte dos mesos l’any. Més o menys just, la veritat és que, per fi, en segles diria jo, l’educació física a Espanya caminava per una sola via i es posaven les bases per a la futura integració a la Universitat.

Les coses, al nostre país, havien començat a canviar, amb alguna lentitud i una forta resistència dels sectors més conservadors de la dictadura, però sense marxa enrere, des de la mort de Franco el 1975. Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar el 1977; la Constitució, com tothom sap, es va aprovar el 1978, i les primeres eleccions municipals van tenir lloc el 1979.

Per a l’esport, hi ha, de forma clara, un abans i un després. L’esport és participació i associació, dues de les claus que n’han permès l’extraordinari desenvolupament actual, que es va donar a partir de l’entrada de la democràcia, després del fosc període franquista de quaranta anys, en què no estava permès el dret d’associació, imprescindible per a l’estructura esportiva moderna, en la concepció anglosaxona de la qüestió (Añó, 1994). Els clubs, que sempre van tenir un poc d’independència i regulació privada, però sobretot les federacions, van passar a tenir els seus òrgans elegits democràticament. Es va aprovar la segona Llei de l’esport el 1980, que va llançar a la galleda de les escombraries la vella Llei Elola del 1961, i tot i que va ser una llei que va quedar ràpidament desfasada en aprovar-se en un moment en què Espanya abordava una profunda transformació administrativa amb els estatuts d’autonomia, va servir per a declarar les entitats esportives com a societats de dret privat. Els seus presidents i els seus diferents òrgans de representació ja no eren escollits a dit pel Govern, sinó que eren elegits pels seus afiliats. Aquesta llei tampoc va arribar a temps per a regular l’esport professional, els actors del qual, principalment futbolistes, es van mobilitzar, fins i tot a través de vagues -cosa insòlita fins aleshores-, per tal que els fóra reconeguda com a «treball per compte d’altri» la seua activitat esportiva i que els seus «contractes d’esportistes amateurs» passaren a ser reconeguts com a contractes de treball.

Mai no es ponderarà prou el valor dels anys vuitanta per al nostre país, en moltes facetes socials probablement, però, pel que fa a l’activitat física i l’esport, van ser determinants. D’una banda, les escoles van començar a ser mixtes, l’ensenyament es va generalitzar i van augmentar fortament els instituts públics. Els ajuntaments es van convertir en els grans motors del desenvolupament esportiu espanyol. Havien passat de ser uns organismes anquilosats, amb un escàs pressupost destinat a l’esport (l’Ajuntament de València abans del 1979 tenia un milió de pessetes de pressupost; no tenia regidoria pròpia, sinó que estava amb Festes i no sé quantes coses més, i no tenia ni una sola instal·lació esportiva municipal), a construir instal·lacions, crear escoles esportives, atendre els ciutadans i organitzar activitats. A poc a poc, a més, vam anar organitzant tota mena d’esdeveniments de caràcter internacional, cosa que no podíem fer en el període anterior, llevat d’alguna honrosa excepció com aquella Copa d’Europa de Futbol que no tenia el format actual. Així, el 1982, vam organitzar el Mundial de Futbol, el 1986 el de Bàsquet i Natació, el d’Escacs el 1989 i, ja als anys noranta, vam organitzar competicions de totes les característiques possibles, des de la Ryder Cup de Golf fins a la Fórmula 1, la Copa de l’Amèrica, els mundials de Rem i Piragüisme, els d’Esquí Alpí, els d’Atletisme de pista coberta (ni més ni menys que tres entre el de Sevilla el 1991, el de Barcelona el 1995 i el de València el 2008) i a l’aire lliure, els de Gimnàstica, i el més complicat i fastuós de tots: els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona.

Tot això va contribuir al fet que el nombre de practicants esportius augmentara substancialment des d’un inicial 12,5 % el 1968 o el 22 % que figurava el 1975 fins al 34 % del 1985 o el 39 % del 1995 (García Ferrando, 1991 i 1996), xifres en què es manté actualment, un poc estancat. Però l’interès per l’esport està bastant per sobre d’aquest nivell de pràctica i arriba al 60 % de la població entre 15 i 74 anys (García Ferrando, 2006), i és bo que qui es mou en l’entorn organitzatiu ho tingui en compte.

En el camp estrictament acadèmic, els anys vuitanta del segle passat van registrar un profund canvi en el concepte d’educació física, en completar-se la normativa reguladora dels estudis i la impartició d’una assignatura que no va adquirir la merescuda igualtat amb la resta fins ben entrada la democràcia. Solucionat el problema de les titulacions, va venir a continuació la regulació de l’assignatura en l’ensenyament mitjà (avui secundari), per a la qual cosa es van convocar les primeres oposicions públiques a professor d’educació física a tot Espanya el 1985. Fins a aquell moment, el professor d’aquesta matèria cobrava aproximadament la meitat que un altre professor, una discriminació bastant inexplicable excepte per la procedència externa de la matèria dels àmbits educatius durant tot el franquisme, els professors del qual tenien, en la seua majoria, altres faenes i càrrecs a les delegacions de Joventut o a la Secció Femenina, principalment. quan això es va acabar, bona part d’aquests professors van ser adscrits als departaments de Cultura dels governs democràtics (on van caure les competències de la Dona i la Joventut, o de l’esport) com a funcionaris de cossos a extingir, i deixaren l’ensenyament. Llavors, la discriminació va quedar massa patent, ja que els qui es van quedar (els professors d’educació física que procedien de l’estament militar ja ho havien deixat abans) eren únicament i exclusivament professors d’educació física. No tenien un altre títol i no eren funcionaris. D’aquí que, finalment, el 1985 es convocaren les primeres oposicions, que ja no han deixat de convocar-se, ara ja depenent de les comunitats autònomes. Així, els departaments d’Educació de les comunitats autònomes s’han convertit en el primer ocupador dels avui llicenciats en ciències de l’activitat física i l’esport, abans llicenciats en educació física, i en les albors de la democràcia professors d’educació física, tres títols i tres conceptes diferents en l’evolució d’aquesta professió.

Una evolució que ens ha afectat de ple en l’àmbit personal, ja que hem anat passant d’una activitat a una altra, de manera que, en el meu cas concret, primer he estat professor de la matèria d’educació física, després entrenador d’atletisme, compartint aquesta funció amb la tasca anterior ja que era impossible viure només d’entrenar atletes, almenys a mitjan anys setanta, i després gestor des que un bon dia vaig començar a organitzar competicions d’esport escolar.

I és que, en primer lloc, els estudis d’educació física dels INEF impartien matèries orientades a l’ensenyament i l’entrenament esportiu. Des del principi, hi hagué una mescla conceptual entre docència i entrenament, ja que en el segon cicle dels estudis s’havia de triar una especialitat esportiva perquè es pretenia que l’INEF fóra, també, una escola esportiva que realitzés un canvi profund en les anquilosades estructures esportives del país dels anys setanta.

Joan Antoni Samaranch era al capdavant de la que en un altre temps s’anomenava Delegació Nacional d’Esports i buscava aquesta transformació. No el van acabar de deixar fer i la resistència de les federacions esportives a perdre la seua competència en les titulacions d’entrenadors dura fins avui. Federacions fortes com la de futbol i la de bàsquet mai no han acceptat els «mestratges» dels INEF, i la d’handbol ho féu amb reticències. Només els últims canvis i la conversió de les titulacions esportives en una formació professional de segon grau han modificat un xic el panorama, però, en realitat, ha passat al revés: les federacions han vist reconeguts acadèmicament els seus títols.

Per això, quan la primera orientació dels titulats de l’INEF era docent esportiva, gairebé el cent per cent de les primeres promocions vivia, a la pràctica, de l’ensenyament i, en tot cas, l’entrenament esportiu representava un petit sobresou. Només quan Carlos Alvárez del Villar enlluernà amb la preparació física d’aquell Rayo Vallecano que entrenava a la Casa de Campo i que va pujar a primera divisió i després amb la de la selecció espanyola, en la qual va aguantar poc, van començar a canviar les coses. Amb l’Athletic de Bilbao i amb la selecció, Manolo Delgado Meco va ser un altre estendard de la professió i va provocar canvis substancials en la preparació de l’esportista, i va permetre que alguns professionals de l’INEF pogueren viure exclusivament del seu treball esportiu, tot i que la qüestió va tardar alguns anys a generalitzarse i no fou perceptible fins a finals dels anys 1980.

Aquesta orientació docent esportiva va tardar a canviar, i l’obertura cap a un coneixement menys reduccionista no va arribar fins a l’entrada dels estudis a la universitat a mitjan anys 1990. No obstant això, la creació de nous INEF comportà nous plans d’estudi, que ja van començar a introduir matèries de gestió de l’esport, un itinerari molt necessari en el camp professional, ja que a finals dels anys 1980 els ajuntaments es van convertir en la segona font d’ocupació de l’esport i necessitaven gestors (Campos, 2005; Martínez, 2008). Es van haver de traure entre els antics titulats que anaren —anàrem— aprenent sobre la marxa.

El panorama dels anys 1970 havia canviat substancialment. De l’existència d’un sol INEF, creat a Madrid el 1967, i d’un altre a Barcelona el 1975, i de pocs professionals, es passà a una gran demanda d’aquests estudis als anys 1980 i a la creació de diversos INEF més: Granada el 1982, i la Corunya, Las Palmas, Lleó, València i Vitòria el 1987, més una extensió del de Barcelona a Lleida el mateix any. Tots van ser creats per acords entre les comunitats autònomes i el Govern de l’Estat, que mantenia competències sobre l’ensenyament superior i, a través del CSD, sobre els INEF.

Lògicament, això comportà un cert canvi d’orientació, tot i que petit, perquè els INEF que van sorgir el 1987 i els existents (només Granada, on hi estava involucrada la Universitat, era un poc diferent) seguien depenent dels organismes esportius i no dels educatius. Per exemple, l’INEF de València (autobatejat com a IVEF o Institut Valencià d’Educació Física i que pocs utilitzaven) es va crear mitjançant un acord de finançament entre el Consell Superior d’Esports i la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, que tenia les competències esportives a través d’una direcció general. I això no va canviar fins que el 1992 es formalitzà un conveni amb la Universitat de València pel qual el centre s’adscrivia a aquesta universitat, qüestió determinant per a donar validesa als títols, que ja no eren de professor d’educació física, sinó de llicenciat.

S’haurà d’esperar fins a la creació dels estudis superiors de ciències de l’activitat física i l’esport, des de la Universitat mateix, perquè el panorama canviï completament i la pròpia definició comporti un canvi conceptual substancial. A partir d’aquest moment, l’enfocament esportiu perd força gradualment en els diferents plans i van guanyant-la altres àrees com la de gestió, la d’activitats per a col·lectius especials i, últimament, les de salut i qualitat de vida, mentre que es manté l’ensenyament, que segueix sent la nostra primera font d’ocupació (Martínez del Castillo, 1991; Campos, 2005; Martínez, 2008).

D’aquesta manera, aprovats els estudis superiors de ciències de l’activitat física i l’esport, qualsevol universitat podia crear una facultat específica, com ho va fer la de Castella-la Manxa a Toledo, la d’Extremadura a Càceres, les primeres a nàixer ja dins l’entorn universitari, o la Pablo Olavide de Sevilla o les més recents de Múrcia i Elx o les privades com l’Europea de Madrid o les catòliques de València i Múrcia. Mentrestant, els antics INEF acabaren convertintse en facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, fins i tot el de Madrid, i integrant-se plenament en la Universitat. Només quedaren amb l’antic títol i fora de la Universitat, tot i estar-hi adscrits, els INEF de Catalunya: Barcelona i Lleida.

Tots aquests canvis, com sempre passa en qualsevol ordre de la vida, s’han anat produint en la vida civil i després els poders públics, arrossegats per la pressió social, s’han vist en l’obligació de donar resposta a les noves necessitats. Les primeres oposicions a l’ensenyament mitjà van arribar després de diverses vagues i manifestacions a tot Espanya, de la creació de nous INEF davant una pressió forta del sector i del fet que a principis dels anys 1980 els tres INEF existents eren insuficients davant la gran demanda existent. Si en 1969, quan em vaig presentar a les proves per a l’ingrés a l’INEF de Madrid, hi havia uns sis-cents aspirants, una xifra similar era la que aspirava a entrar a l’INEF de València el 1987, quan ja n’hi havia nou de repartits per tot el territori espanyol. Mobilitzacions, articles, cartes, tancades i una multitud de reunions van aconseguir que l’educació física adquirira carta de naturalesa, començara a existir realment a partir de mitjan anys 1980, i que, en tots els seus nivells acadèmics, passara a tenir el seu propi espai, ja que també en els estudis per a professor d’ensenyament primari (magisteri) es va implantar l’especialitat a començament dels anys 1990 i els seus professors es van integrar als cossos universitaris docents.

Doncs bé, en totes aquestes «mogudes», hi he estat involucrat d’una manera o d’una altra, des dels meus primers passos com a professor i com a entrenador fins a les tasques organitzatives més recents, passant per la mobilització i presència en diferents càrrecs professionals els anys 1970 i 1980 per tal de col·laborar en la resolució dels problemes de la nostra professió.

Així, que el meu primer lloc de treball com a professor fóra a les Escoles Professionals de Sant Josep dels jesuïtes, al costat de l’anomenada «pista d’Ademús», rodejada d’horta pertot arreu i que no es pareix gens a l’actual. En aquestes Escoles Professionals de Sant Josep, havia nascut de la mà d’un mecenes esportiu, dels que ja no en queden, Antonio Costa, el club d’atletisme Estudiants-Sant Josep, que es va mantenir des de principis fins a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat. érem a l’any 1973 i allò s’agafava amb moltes ganes. No hi havia hores. Els entrenaments seguien les classes, i acabàvem més enllà de les nou de la nit. Però aquella idea romàntica i altruista no es va poder mantenir. En aquells miserables moments, cap institució pública donava diners per a l’esport i menys per a l’atletisme, no existien els patrocinadors i només alguns pares (no eren de classe alta) pagaven una quota com a socis. Antonio Costa ho va deixar i el club va aguantar poc temps. La unió amb el club universitari va perllongar l’agonia, però poc es podia fer si, tan ingrata com era la promoció, després venia el totpoderós València CF, amb la seua secció d’atletisme, i et «robava» els atletes més destacats. A què us sona?

Han passat trenta anys i hi ha qui continua igual, perquè aquesta és, potser, una de les característiques de l’esport espanyol que no hem sabut resoldre: el manteniment dels clubs de promoció, al costat de clubs poderosos, sense que aquells acabin desapareixent per manca de suport i per la pressió dels grans. En l’atletisme, a més, els grans no són tals, ja que molts són simples equips subvencionats o mantinguts gràcies al diner públic (Heineman, 1998), fins que això s’acaba i desapareixen. Al darrere, no hi havia res, ni socis, ni pares, ni atletes, ja que aquests solen ser fitxats visquen on visquen (la reglamentació d’atletisme ho permet) i ni tan sols, de vegades, trepitgen la ciutat seu del club, llevat que hi hagi campionats. En l’atletisme, ha passat en força ocasions. Alguns equips, que no clubs, ixen amb una enorme força del no-res, gràcies al diner públic o a algun patrocinador durant un temps, i cauen amb estrèpit: Santiveri, Kelme, Larios, ahir mateix el Chapin Xerez. I demà? Ja es veurà, però això no ha deixat de ser pa per a avui i fam per a demà.

Allò de les Escoles Professionals de Sant Josep s’acabà el 1977, i vaig iniciar ja el camí nou, potser el més definitiu del meu deambular professional: el d’organitzador d’activitats o esdeveniments esportius, el de gestor. La democràcia estava als seus inicis, acabaven de desaparèixer les delegacions de la Joventut i de la Secció Femenina i l’esport escolar va passar a dependre de l’encara anomenada Delegació Nacional d’Esports. Començava el curs 19771978 i s’havia d’organitzar l’esport escolar, però no només el masculí, sinó també el femení, en haver-se reagrupat. Moltes delegacions provincials havien cridat els antics organitzadors del règim acabat de liquidar; en unes altres, les menys, s’havia posat en mans de les associacions de col·legis privats (CECE), però a València es donà un cas peculiar. Gràcies a l’existència del que se’n va dir Pla Experimental, que mirava de potenciar l’esport municipal, es van contractar dos professionals de l’INEF. Un, Manuel Ruiz Parajón, per a dirigir el pla, i un altre que fóra «expert» en esport escolar. I aquest, en teoria, era jo. Mai no vaig acabar de comprendre aquest nomenament, excepte per les paraules del delegat provincial en aquelles dates, Juan Domínguez, un home de l’esport, empresari, que havia estat president de la Federació Provincial d’Atletisme i que, paradoxalment, tot i ser del règim, «no volia els de Joventuts.» Aquests, els de «Joventuts», li la tenien votada, però ja tenien poca o cap força. Una de les coses que li van dir i que van «elevar a Madrid» a l’estil de l’època és que no li perdonaven que haguera posat l’esport escolar en mans d’un «comunista», ja que jo militava llavors al Partit Comunista d’Espanya.

Domínguez no em coneixia de res, de manera que, molt probablement, el nomenament es devia a Manuel Ruiz Parajón. El contracte, molt peculiar ja que era a través de la Federa-ció Espanyola de Rugbi, només va durar un any, perquè l’esport escolar immediatament va començar a traslladar-se a l’ADECE (Associació Esportiva Espanyola de Centres d’Ensenyament), una branca de la patronal de l’ensenyament privat, i va fer diversos vaivens (eren els temps de la UCD) fins que va acabar sent organitzat per les comunitats autònomes o preautonòmiques mitjançant un conveni especial amb el nou i acabat de nàixer Consell Superior d’Esports per al curs 1980-1981. Abans, a través de l’ADECE, vaig continuar organitzant l’esport escolar un parell d’anys més i posteriorment, ja dins de la Conselleria de Cultura i Educació, van nàixer els Jocs Escolars de la Generalitat, com se’ls va dir, que continuen desenvolupant-se avui dia (tot i que els han canviat el nom de Generalitat per Comunitat Valenciana).

Passat aquest primer any de contracte, i davant les dificultats i els problemes per a continuar amb garanties, cosa habitual aquells dies, vaig tornar a fer classes, aquesta vegada a l’Institut de Batxillerat Juan de Garay, un dels clàssics, on em vaig mantenir des del 1978 fins al 1985. En aquesta etapa vaig sofrir, com la majoria de professionals, les circumstàncies de la pluriocupació. Més que pluriocupació, allò es podia anomenar minitreball, perquè havies de treballar en diversos llocs per a guanyar un sou normal. Als instituts cobràvem, aproximadament, la meitat que els altres professors. A principi dels anys 1980, això suposava poc més de 50.000 pessetes al mes. S’havia de completar el sou i vaig seguir en l’esport escolar i en la Delegació d’Esports gràcies a la continuació del Pla Experimental que va posar en marxa Benito Castejón, delegat nacional d’Esports, que no va ser un mal delegat i que va aprovar la segona Llei de l’esport espanyol.

Preocupat per la promoció de l’esport, va crear els CITD (centres d’iniciació tecnicoesportiva), a manera d’escoles esportives que podien seleccionar xiquets de tota la província i tenir-los, fins i tot, interns en escoles. Els xiquets havien de començar amb deu anys i acabar amb catorze, i després passar als centres de perfeccionament. No va poder completar tot el pla. Igual que li va passar amb la Llei de l’esport, la nova estructura d’Espanya el va superar, però algunes de les seues idees, amb diferent format, van ser posades en marxa més tard. De fet, els CITD, que van començar a quatre llocs d’Espanya de forma pilot: Salamanca, València, Mataró i Sevilla, van continuar en onze ciutats més el 1981, entre les quals Alacant, i després van ser transferits a les comunitats autònomes, que, en la seua major part, els van continuar. A la Comunitat Valenciana, es mantingueren fins als anys noranta, es van ampliar a Castelló i es van transformar després en centres de perfeccionament o d’alt rendiment tot incrementant les edats.

Els inicis dels anys 1980 van ser frenètics, amb fortes reivindicacions, amb un ensenyament en transformació i amb uns ajuntaments iniciant-se en l’activitat esportiva. Tot era nou.

No hi havia gestors, o n’hi havia pocs. Es necessitaven instal·lacions esportives i òrgans de gestió. Després de les primeres eleccions democràtiques municipals, l’Ajuntament de València va ser governat pel PSOE, que havia obtingut tretze regidors que, al costat dels sis del PCE, li donaven la majoria absoluta en coalició, mentre que la UCD es quedava amb catorze regidors, nombre insuficient per a governar. Durant un breu període de temps, Joan Lloret, un advocat, va ocupar el càrrec de regidor d’Esports, però en tot just sis mesos passà a Antonio Ten, professor de física de la Universitat de València. Ten, una persona molt activa, fou, probablement, el millor regidor d’Esports que hi ha hagut a l’Ajuntament de València, al marge del seu error en el nomenament del primer gerent de la Fundació Esportiva Municipal, error que ell mateix va reconèixer més tard. Però aconseguí inaugurar en una sola legislatura quatre instal·lacions esportives (Benicalap, el Saler, Sant Isidre i la Font de Sant Lluís) i crear un òrgan de gestió: la Fundació Esportiva Municipal, a la Junta Directiva i al Consell de Gerència de la qual vaig pertànyer des de la seua creació fins al 1990.

Eixa fou una de les meues activitats directives més interessants de començament dels anys 1980, al costat de la de l’esport escolar i de la Presidència del Col·legi de Professors i Llicenciats en Educació Física, que havíem arrabassat a la vella guàrdia el 1980, gràcies a l’Associació de Llicenciats que havíem creat buscant un òrgan paral·lel al Col·legi que realitzara activitats i que plantejara les reivindicacions que demanàvem i que va ser presidida per Pepe Campos, degà de la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport entre el 2006 i el 2009. Després, un cop al Col·legi, l’Associació va desaparèixer en poc temps. Havia acomplert el seu objectiu.

L’activitat gestora, directiva o organitzadora ja no pararia, sinó que en tot cas es va complementar amb l’ensenyament, i així, entre el 1981 i el 1984, amb diversos càrrecs administratius, mai consolidats (subdirector d’esports, cap del servei d’esports...), vaig estar organitzant l’esport a la Generalitat i muntant una estructura ajustada a les competències transferides el 1983 pel Govern central, i més específicament pel CSD. Van ser tres anys de molta faena i poca compensació, perquè moltes de les iniciatives s’aturaven. I és que l’esport no tenia ni tan sols una direcció general. Era compartida amb Joventut i, és clar, el director general procedia de les Joventuts socials. Fou el primer director i no era gaire amant de l’esport, però tenia un passi: Joventut i Esports estaven juntes. Però el seu escàs coneixement i la seua poca dedicació a l’esport en moments de forta transformació eren insofribles. El conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, va tardar a fer els canvis i a separar Joventut d’Esports. Procedia d’una cultura d’oposició al franquisme a la qual no agradava l’esport, ja que l’havia vist com l’»opi i l’entreteniment del poble», parafrasejant Marx. De manera que va ser impossible aguantar i un va dimitir i va tocar el dos, a fer classes al Juan de Garay i a posar en marxa el Palau de la Font de Sant Lluís, «el meu estimat monstre», com li he dit moltes vegades, transferit a l’Ajuntament i inaugurat finalment el 1984.

El Pavelló de la Fonteta, com se’l coneix popularment, era una obra increïble. Dissenyat als anys 1960, es va començar a construir el 1969, però es va paralitzar el 1972, més o menys. L’empresa constructora havia fet fallida i, com que li havien avançat certificacions, fins que es va reparar el tort van passar gairebé deu anys. Mentrestant, havien vingut les autonomies, el «monstre» s’havia transferit a la Generalitat i aquesta l’havia passat a l’Ajuntament, que va exigir al CSD el seu acabament o la subvenció corresponent. Fou una llarga reivindicació des del primer dia que Antonio Ten va arribar a l’Ajuntament i no el va veure inaugurat perquè no va repetir com a regidor. Per fi, el 1984, es va posar en marxa, amb pista d’atletisme, amb un parquet per a esports d’equip comprat expressament per l’Ajuntament, ja que no en tenia (al mig de la recta d’atletisme, havien pintat el camp d’handbol, bàsquet i voleibol: veure-ho per creure-ho!), amb una part central al soterrani, a sota de la pista, completament buit, i nou sales enormes que es van habilitar per a diferents esports de lluita i per a gimnàstica. Els millors equips de València van venir a jugar al nou pavelló i l’activitat fou frenètica. Després va venir el Pamesa, es van muntar grades mòbils, es va habilitar la part de sota per a les proves curtes i els salts d’atletisme, cosa que va amplificar els problemes, i... aquesta ja és una altra història.

I és una altra història perquè, en realitat, vaig durar un any i poc més en el càrrec. Convocades les oposicions a l’ensenyament mitjà, m’hi vaig presentar i vaig aprovar. Vaig traure el número tres de l’oposició i vaig poder triar institut a la mateixa ciutat de València, l’Institut de Batxillerat El Clot, al barri de l’Olivereta, al costat de l’avinguda Peset Aleixandre. Després de l’experiència a la Conselleria, tenia molt clar que no volia dependències polítiques. Tot i que estava molt bé a l’Ajuntament i al pavelló, això podia canviar i un crític com jo podia acabar al carrer o enganxant segells. La meua independència sempre ha estat per sobre de tot i aquesta possibilitat la donava el fet d’aprovar unes oposicions a l’ensenyament.

Però, el que jo pensava que seria per a un llarg temps o per a sempre també va durar poc, de manera que els anys 1980, ara que ho escric i ho recordo, van ser de canvis constants. Dos anys després, el 1987, es creà l’INEF de València i, som-hi, de nou una altra oposició. En realitat, es va tractar d’una «minioposició», però oposició al cap i a la fi, perquè hi havia un tribunal amb cinc membres: un representava la Conselleria de Cultura i Educació, un altre la Universitat i la resta eren professionals de l’activitat física i l’esport.

Abans de convocar les places per a professors, aquell any 1987 es van concretar els acords amb el CSD que permeteren posar-lo en marxa. Un llarg procés que ja es va iniciar el 1984, essent jo encara a la Conselleria, amb unes jornades obertes sobre el futur de la professió dels INEF i la petició formal al Govern central de la seua creació, que no s’havia fet i que va ser una de les primeres actuacions que portà a terme el primer govern autonòmic de la Comunitat Valenciana, del PSPV-PSOE, un cop aprovat l’estatut d’autonomia. Les converses amb el CSD estaven molt avançades en 1984, però la petició de diverses comunitats autònomes al mateix temps va fer que la decisió final es retardara fins al 1987. Per fi, el febrer d’aquell any es va signar un conveni amb el CSD pel qual aquest aportava fons per a la infraestructura de l’INEF, que va ser ubicat a l’antiga Universitat Laboral de Xest, convertida en aquell moment en centre d’ensenyaments integrats transferit a la Generalitat. Allà s’impartien classes d’ensenyament secundari, a través de diversos instituts públics, amb alumnat procedent majoritàriament de la pròpia ciutat de València, en la qual no cabien; s’impartia magisteri, infermeria, alguns altres estudis i, per fi, l’INEF. D’aquesta manera, a la Conselleria li costava menys diners perquè ja es disposava d’aules i d’instal·lacions esportives. Amb quatre canvis i arranjaments, tema resolt, devia pensar algú. Cras error, perquè la deficiència de les instal·lacions era monumental, els arranjaments van tardar a arribar i ni tan sols ens van adjudicar aules com a tals, sinó que habilitaren una de les antigues residències d’estudiants. Al principi, fins que es van construir les aules, aquesta habilitació va consistir en una mera col·locació de cadires i taules en un espai lliure que, els dies de pluja, pareixia més un barranc dels diversos que circumdaven la muntanya que una aula d’ensenyament.

És necessari recordar que aquest centre va ser una de les megalòmanes obres del tardofranquisme que va albergar al complex de Xest, construït ex professo, 5.000 xiquets del segon cicle d’EGB (segons la Llei d’educació del 1970) de tot el territori espanyol, és a dir, xiquets d’entre 11 i 14 anys trets del seu entorn natural i internats allà durant el curs escolar, dins la xarxa d’universitats laborals. Construït a finals dels anys 1960 i posat en marxa a principi dels anys 1970, la monumentalitat de les seues edificacions (residències, aules, equipaments esportius, menjadors...) era tanta que la seua despesa en manteniment es feia insuportable, sobretot quan, acabat el franquisme i eliminada la seua funció bàsica d’internat massiu, el seu ús era molt menor. La degradació, que encara continua, era ja patent el 1987: les residències tenien molts problemes de serveis; a la pista d’atletisme ja no li quedava material sintètic, era pur ciment, i els pavellons eren freds, petits i inapropiats per a un INEF.

Això va provocar diverses vagues i reivindicacions d’alumnes i professors gairebé fins al moment en què, un cop integrats a la Universitat, el centre es va ubicar al campus de Blasco Ibáñez. Aquesta fou, des dels seus inicis, una reivindicació dels estudiants: baixar al campus universitari i integrar-se plenament amb la resta de la comunitat universitària.

Però ens havíem quedat en la «minioposició» per a la contractació dels professors de l’INEF i la composició del tribunal: sobre aquesta minioposició s’ha d’apuntar l’intent de designar els professors a dit per part de la Direcció General d’Esports de l’època, que no va anar més enllà perquè sempre hi ha, des dels serveis jurídics, per exemple, algú que avisa persones més assenyades i sensates sobre possibles problemes legals. De manera que l’opció final fou traure a concurs públic les places de professors de matèries específiques que no donava la Universitat de València (la convocatòria es va publicar al DOGV). Aquests dubtes inicials sobre el sistema de designació del professorat van provocar un cert retard i les places van eixir gairebé iniciat el curs.

Un parell d’anys abans, per fi, el conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, es va decidir a separar Joventut i Esports, però la sorpresa va ser majúscula quan el primer director d’Esports a seques fou un tal Manuel Ortiz, professor d’història d’un institut de Xest, precisament, i abans professor de la Universitat Laboral, el qual Císcar tenia com a delegat provincial de Cultura de València. Li havia de buscar una nova ubicació, ja que les delegacions provincials de Cultura i Educació s’havien acabat d’unir i un dels dos delegats sobrava. I va sobrar Manuel Ortiz, aparentment ascendit, però, políticament, per a traure-se’l de sobre a la delegació conjunta d’Educació i Cultura de València. Venia precedit d’una fama d’»antiesportista», segons expliquen els qui el van conèixer a les seues classes de Xest. Per descomptat, ho va demostrar amb escreix. Va passar per aquestes latituds amb molta més pena que glòria, pocs el recorden i només ho fan, com jo en aquest cas, per a rememorar la seua intervenció davant el Tribunal (sense ser-ne membre), primer intentant que la plaça a la qual jo optava la donaren a l’altre candidat que es presentava i, com que això no va colar, que es declarara deserta la plaça. Tampoc va colar. Sempre hi ha persones honorables que són capaces d’aguantar la pressió d’aquests polítics de pacotilla que pretenen que la gent es plegui als seus interessos. De manera que, al final, el Tribunal em va donar la plaça per unanimitat i des d’aleshores vaig ser professor de l’INEF i més tard de l’avui Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, després de superar una nova oposició enfront d’un tribunal de professors universitaris, tots d’altres universitats en no existir a la de València especialistes de l’àrea. Una funció que no he deixat mai, perquè, quan he estat a fora organitzant algun esdeveniment, ha estat en comissió de serveis i, a més, he seguit donant cursos, màsters i altres estudis.

L’INEF/IVEF que ix a València l’octubre de 1987 és un centre amb un pla d’estudis aprovat molt similar al de l’INEF de Madrid i amb l’orientació clàssica cap a les matèries d’ensenyament/entrenament, amb l’existència de mestratges i una càrrega lectiva bastant esportiva. Només existia una assignatura de gestió que poguera ser qualificada com a tal, associada a legislació esportiva, de manera que fou adscrita al departament de Dret de la Universitat de València.

Aquesta fou una de les característiques de l’INEF de València en la seua creació i que, d’alguna manera, n’han condicionat el funcionament posterior. Una part de les matèries es van adjudicar directament a departaments universitaris a través d’un conveni amb la Universitat de València que en preveia l’adscripció al sistema legal de reconeixement de títols per a centres externs que no en depengueren directament. En aquelles matèries que la Universitat no poguera impartir, la Conselleria va convocar les places i designà els tribunals.

Realment, aquest sistema mixt causà problemes, fou una rèmora en la integració i va provocar greuges comparatius. No es féu enlloc. Els INEF de la Corunya, Lleó i Vitòria convocaren totes les places des del Departament d’Esports de la comunitat autònoma, i a Las Palmas van eixir totes les places des de la Universitat, però amb una convocatòria nova i fruit d’un conveni similar al de València, cosa que els facilità la integració posterior. El sistema mixt valencià, a més, va causar durant anys una divisió, lògica, entre el professorat segons el tipus de procedència contractual. Finalment, tot això va quedar enrere amb la plena integració de l’INEF a la Universitat de València i la primera convocatòria de places de professors universitaris el 1998.

De tal manera que l’assignatura que jo vaig aprovar en aquella primera oposició del 1987 va ser història de l’esport, que he impartit pràcticament fins al curs 2008-2009, amb els parèntesis de les meues absències. Posteriorment, un cop assolit el cinquè curs, també vaig impartir bastants anys «Directrius per a l’entrenament dels joves» fins que va desaparèixer del pla d’estudis. Però significativament no vaig donar assignatures de gestió fins després de la meua tornada d’Almeria, el curs 2006-2007, quan feia anys que m’havia convertit en un especialista en aquesta àrea, perquè no existien aquestes matèries.

Bé professionalment o bé com a gestor amateur, és a dir, sense remuneració, des d’aquells inicis de l’esport escolar el 1977 mai no vaig deixar el camp de la gestió de l’esport. Així, si després de l’esport escolar va venir la gestió del CITD, a principis dels anys 1980, la collaboració a la Junta Rectora i el Consell de Gerència de la Fundació Esportiva Municipal de l’Ajuntament de València o la direcció del Palau d’Esports de la Font de Sant Lluís, la cosa va continuar a la Federació d’Atletisme. De la mateixa manera que el 1985 abandonava la direcció del Pavelló de la Fonteta i m’integrava a l’ensenyament secundari a l’Institut de Batxillerat El Clot, el 1986 vaig guanyar les primeres eleccions autonòmiques a president de la Federació d’Atletisme de la Comunitat Valenciana (FACV), càrrec que vaig ocupar fins al 1993, després de revalidar la meua candidatura el 1990. I he de dir que el nivell d’exigència i de treball va ser molt superior a qualsevol altre càrrec de gestió professional que haguera tingut abans, exclosa, probablement, la direcció de l’esport escolar el 1977, ja que allò era més seriós del que semblava, sobretot per l’època en què es va desenvolupar i la necessària obligació de muntar una estructura nova.

Aquí, una vegada més, tot estava per fer perquè naixia la Federació Autonòmica i s’hi havien d’integrar tres federacions, les d’Alacant, Castelló i València, que fins a la seua creació eren no solament independents entre si, sinó fins i tot rivals. No fou tasca fàcil, ja que des del mateix muntatge de l’estructura, el local, els càrrecs directius, el personal de treball, el calendari de competicions, tot partia de zero, perquè, per a la nova etapa, no servia allò que existia amb anterioritat i, a més, s’havia d’anar amb compte i mà esquerra per a evitar els típics rancors territorials. No obstant això, crec que va valer la pena i aconseguírem posar certes bases per al futur, consolidant l’organització autonòmica.

D’altra banda, fou una etapa magnífica, ja que no en va és el meu esport, l’esport al qual porto associat més de quaranta anys, que es diu aviat, des que el 1964 vaig començar a practicar-lo amb tretze anys, i del qual vaig ser, també, entrenador, i finalment dirigent, de manera que li tinc un afecte especial. L’atletisme em va permetre continuar aprofundint en el camp de la gestió, aprenent i aportant novetats. Així, al marge de la pròpia estructura organitzativa de la FACV, creàrem els campionats autonòmics, pas lògic obligat, que aconseguírem que foren televisats uns anys pel Canal 9 en directe, i el Gran Premi Caixa d’Estalvis de València (l’actual Bancaja), patrocinat per aquesta entitat, amb premis per als atletes i competicions puntuables a totes tres províncies. Les competicions i trobades internacionals van tornar a València, gràcies a aquells dos primers mítings internacionals en pista coberta organitzats el 1987 i el 1988 i a un Espanya-França al Pavelló de la Fonteta quan tenia pista d’atletisme. En fi, que jo, un amant de l’atletisme, m’ho vaig passar molt bé, i alguns encara ho recorden amb gust.

Desgraciadament, vaig haver de dimitir el 1993, perquè el president de la Federació Espanyola (RFEA), José M. Odriozola, em va oferir en el seu segon mandat fer-me càrrec de la gestió econòmica de la Federació i, per a evitar suspicàcies d’altres federacions territorials o de clubs no valencians, vaig creure més oportú no compaginar ambdues comeses.

Jo ja estava a la Junta Directiva de la RFEA des que, al cap de poc temps de ser president de la FACV, Juan M. de Hoz, el president en aquell moment, em va oferir de ser-hi. No hi havia ningú de València en aquell moment i vaig acceptar. érem al 1987 i a finals del 1988 es van celebrar eleccions i vaig ser un dels pocs (només dos) d’aquesta junta directiva de Juan

M. de Hoz que donà suport a Odriozola. Vam ser (la FACV), a més, la federació territorial que li va aportar més vots, ja que l’altre candidat era català i la seua federació tenia la major representació en l’assemblea, mentre que altres federacions, com Andalusia o Madrid, estaven dividides, al contrari que la valenciana. José M. Odriozola va guanyar les eleccions i durant vint anys vaig ser vicepresident primer de la RFEA.

Abans que res, diguem que vaig aprendre economia. Per força els pengen, que diu el refrany. I és que un sap com comença a exercir la seua vida laboral, què ha estudiat, però no com acaba, sobretot en el món de l’activitat física i l’esport, un món nou, canviant, amb noves àrees de coneixement que s’obrien, amb la necessitat de trobar professionals i amb l’exigència cada vegada major de fer una gestió de tall empresarial i no amateur, és a dir, dedicant-hi una estona a la vesprada com passava a principis dels anys 1990. En qualsevol cas, la veritat és que la «festa», a començament del 1993, era com per a pensar-s’ho dues vegades. La RFEA tenia un dèficit de 160 milions de pessetes i un pressupost que amb prou feines arribava a 800, res a veure amb l’actual, que supera els 2.000 milions de pessetes (12,7 milions d’euros de pressupost ordinari en 2007 i 12,3 milions en 2008, sense comptar els esdeveniments extraordinaris). Es devien la major part de les beques, no hi havia cap mesura financera del tipus pòlissa de crèdit, préstec o similar que permetera alleugerir els problemes de tresoreria. S’hagueren d’establir urgentment aquest tipus de mesures i aprovar una pòlissa de crèdit que permetera continuar l’activitat normal, que d’això es tractava, al cap i a la fi. Es comptava amb uns pressupostos i subvencions que, tot i que s’havia d’esperar a la seua aprovació anual, estaven més que consolidats, fet que hauria de permetre comptar amb aquests recursos financers.

Aconseguírem, no sense angúnies, eixir del problema i la RFEA, des del 1993, excepte en un parell d’exercicis, va tenir sempre superàvit econòmic, fet que li va permetre eixugar aquell dèficit angoixant i tenir un fons social (en termes tècnics) positiu, que a finals del 2007 era de 494.670,07 euros: res a veure amb aquells durs començaments, i ja m’hauria agradat començar amb un panorama com l’actual.

Els primers quatre anys de mandat d’Odriozola, vaig estar en temes més de caràcter tècnic, ocupant la Vicepresidència del Comitè Tècnic, anant de delegat d’equip als principals esdeveniments, però res més en el que en diríem gestió federativa, encara que en aquest període ja vaig tenir entre mans l’organització del meu primer gran esdeveniment: el III Campionat del Món d’Atletisme en pista coberta, celebrat a Sevilla el 1991. Però era una organització externa a la RFEA, amb un comitè organitzador format per totes les institucions sevillanes (Ajuntament, Diputació i Junta d’Andalusia), el CSD en representació del Govern central, a més de la pròpia RFEA. Hi havia força preocupació per la seua organització. Era el primer campionat del món, que no fóra de cros, que organitzàrem, estàvem a un any dels Jocs Olímpics de Barcelona i es tractava d’un esport com l’atletisme de clares connotacions olímpiques, de manera que els errors organitzatius podien afectar la credibilitat de cara als Jocs. Vaig estar un poc més de dos anys a Sevilla, des de l’octubre de 1989, amb l’única experiència de la Copa del Món de Barcelona, celebrada el 1989 i del comitè de la qual era vicepresident, dels propis campionats federatius i dels esdeveniments que s’havien muntat a València els anys 1980, dels comitès organitzadors dels quals vaig formar part.

Però la cosa no va eixir malament i, potser per això, em va tocar tornar a Sevilla quan, el març del 1997, se’ns va concedir l’únic campionat del món a l’aire lliure que hem organitzat. Vaig ser allà, de nou, des de finals del 1997 fins al desembre del 1999, però pel mig em va tocar també ser el coordinador general del campionat europeu d’atletisme en pista coberta de València del 1998 fins que vaig marxar a Sevilla i em va substituir el president de la FACV en aquell moment, Pepe Campos, encara que em vaig mantenir d’adjunt seu fins a la celebració del campionat l’última setmana de febrer del 1998.

Aquest darrer va ser, per a mi, el campionat que millor ens ha eixit organitzativament, però va fallar en dues qüestions fonamentals perquè un acte es percebi com a èxit: l’assistència de públic, que no omplí ni les quatre mil escasses localitats del Palau Velòdrom Lluís Puig, i els bons resultats esportius espanyols, que no van passar de discrets, ja que es van aconseguir tres medalles, cap d’or, quan se n’esperaven almenys sis. Ni la societat valenciana ni, òbviament, les seues autoritats apostaven llavors pels grans esdeveniments, i així ens va anar.

La dificultat d’un campionat en pista coberta tampoc és la mateixa que al d’un campionat a l’aire lliure, i la distància entre un europeu i un mundial també és gran, i si s’hi suma que no hi havia cap estadi les coses es presentaven bastant complicades quan em vaig fer càrrec de la coordinació general del 7è Campionat del Món d’Atletisme de Sevilla. En efecte, el campionat, que es concedí el març del 1997, no disposava d’estadi, sinó d’un gran «forat» a l’illa de la Cartuja. Era un estadi la construcció del qual es va preveure per a l’Expo del 1992, però que, finalment, no es va fer. Us imagineu organitzar un gran esdeveniment, com és un mundial d’atletisme, amb només dos anys i mig de temps i sense estadi? Doncs, es va fer. Amb problemes, amb zones sense acabar totalment, fins i tot amb unes altres acabades in extremis, sense conèixer l’estadi, sense saber-ne el nivell real d’ocupació d’espectadors, amb dificultats en els accessos... Per què seguir? Com més hi penso, més increïble em pareix, ja que, en primer lloc, va ser el campionat que es concedí amb menor temps entre la data de concessió i la de celebració, i en segon lloc, es dissenyà un estadi pensant en uns possibles Jocs Olímpics (Sevilla va presentar la seua candidatura per a les edicions del 2004 i del 2008, adjudicades la primera en 1998 i la segona en 2001) i en la seua utilització pels dos clubs de futbol, el Sevilla i el Betis, però mai per l’atletisme. Aquest estadi té un aforament excessiu de

58.000 localitats i quatre torres pensades per a altres activitats socials i/o comercials (un hotel, en funcionament; cinemes, que mai no es van posar en marxa; un centre per a federacions, que està en projecte, i locals per a l’administració esportiva local i autonòmica), que mai van arribar a temps i que retardaren l’obra pel seu volum.

No obstant això, a diferència de l’europeu de València, i malgrat les greus dificultats organitzatives, sobretot provocades per la instal·lació, el campionat fou un èxit, perquè va tenir dues bases que van faltar al Palau Velòdrom Lluís Puig: públic, ja que durant els nous dies d’activitat hi acudiren 452.000 persones, i que els nostres van aconseguir quatre medalles, dues de les quals d’or.

Les tasques organitzatives em van portar amb posterioritat a allunyar-me de nou de València; i és que, definitivament, es pot dir no solament que s’ha convertit en gairebé un hàbit, sinó que aquesta transformació que s’ha anat esdevenint en la professió, des de la inicial orientació acadèmica i d’entrenament a la de gestió, m’ha afectat de forma total. En el camp de la gestió d’esdeveniments, a més, els trasllats i canvis de domicili són constants, com bé saben els qui es dediquen a la seua organització, de manera que s’ha d’estar amb la maleta preparada, com qui diu.

Així, el juliol del 2000 em vaig traslladar a Almeria per a organitzar els Jocs del Mediterrani 2005, ja que el febrer d’aquell any el Comitè Permanent del COJMA 2005 (Comitè Organitzador dels Jocs del Mediterrani Almeria 2005) m’havia escollit per unanimitat com a conseller delegat, i vaig ser ratificat el mes d’abril pel ple del comitè. El bagatge de Sevilla fou important. En aquesta ocasió, tot i ser ciutats diferents, coneixia el medi, ja que dues de les institucions que formaven el comitè (CSD i Junta d’Andalusia) eren les mateixes que a Sevilla, encara que amb persones diferents, i tenia un fort suport de l’organisme esportiu, que en aquest cas no podia ser altre que el Comitè Olímpic Espanyol, i mai agrairé prou aquest suport per part del seu president, Alfredo Goyeneche, en el moment de l’aterratge a Almeria, que és quan més el necessitava. El seu successor, José M. Echevarría, també mostrà aquest suport contínuament, una cosa important per a l’estabilitat d’aquest tipus d’organitzacions, que quan es concedeixen a sis anys vista passen per diferents avatars polítics i canvis en la seua composició.

No podia ser d’una altra manera a Almeria, ja que la competició, molt al contrari que el Campionat del Món de Sevilla, disposà de força temps. Els Jocs es van concedir l’abril del 1999 i es van inaugurar el 24 de juny de 2005. Hi va haver, per tant, més de sis anys per davant, i el primer canvi en la composició del Comitè ja va tenir lloc abans de la seua total conformació i legalització. El juny del 1999 hi va haver eleccions municipals i va canviar l’equip de govern a la ciutat: el PP, que dirigia l’Ajuntament amb majoria absoluta, la va perdre i una coalició PSOE/IU va governar fins al 2003. En aquest moment, el PP va reprendre el govern municipal, però sense majoria absoluta, sinó en coalició amb el GIAL (Grup Independent d’Almeria), encapçalat per Juan Megino, l’alcalde que va aconseguir els Jocs essent militant del PP. Però el setembre del 2002, aquest partit va decidir presentar com a candidat l’aleshores president de la Diputació i després alcalde d’Almeria Luis Rogelio Rodríguez-Comendador. El pacte entre aquests dos grups no fou senzill i va afectar l’estructura dels Jocs: per al PP, l’alcaldia; per a Juan Megino (GIAL), la primera tinença d’Alcaldia i Urbanisme i la presidència dels Jocs, cosa que obligava a canviar els estatuts, ja que hi constava que l’alcalde era el president.

Conte tot això perquè ens adonem que a voltes és molt complicat organitzar un esdeveniment i de quina manera els canvis polítics en les institucions poden afectar-lo. Perquè la cosa no va quedar aquí. D’una presidència del PSOE entre el 1999 (el comitè es va crear definitivament l’octubre d’aquest any) i el 2003, però majoria del PP al comitè, a causa de la representació de la Diputació i de l’Estat, es passà a una majoria del PSOE amb la presidència d’un independent coalitzat amb el PP, després de les eleccions generals i andaluses del 2004. Pel que fa a l’Estat, va guanyar el PSOE, per la qual cosa van canviar els tres representants del CSD i aquest partit va obtenir la majoria absoluta a Andalusia, de manera que els tres representants de la Junta d’Andalusia també foren del PSOE (abans governava en coalició amb el Partit Andalusista i, atès que la Conselleria de Turisme i Esports estava en les seues mans, venien dos representants del PA per un del PSOE).

Precisament, tenint en compte tots aquests canvis, era fonamental mantenir l’equip de treball, el Comitè Tècnic com se li va dir, i en aquesta estabilitat va jugar una carta clau el COE. No obstant això, s’ha de dir que els representants institucionals, a tots els nivells, d’un signe o d’un altre, van saber estar a l’altura, van pressionar molt poc per a provocar canvis en els directors de l’esdeveniment i això fou, al capdavall, una de les bases més importants per a l’èxit dels Jocs. Més encara, aquest bon comportament institucional i la unió entre les institucions, amb les seues discrepàncies lògiques, que majoritàriament es van quedar entre bastidors dins del comitè, s’ha convertit en un aval per als organitzadors d’esdeveniments a l’hora de demanar competicions internacionals. Encara més, Jaime Lissavetzky, secretari d’Estat per a l’Esport, el suport del qual vaig tenir des del primer dia, ha encunyat el nom d’aquest estil de treball com l’spanish model, una característica que venem a fora.

A Almeria, les coses van canviar molt i el nivell de sofriment fou bastant menor, ja que tot es planificà bé i amb el temps generós de què disposàvem. D’entrada, es va adjudicar a un expert en planificació com Fernando París, que fou director de gabinet del secretari d’Estat per a l’Esport amb Felipe González i després ministre Javier Gómez Navarro, l’elaboració del Pla Director, en el qual es van incloure diagrames d’operacions temporals que van permetre preveure qualsevol tipus d’incidència i assegurar que els tràmits burocràtics, per exemple, en la construcció d’instal·lacions no afectaren l’organització i que es compliren les previsions. Realment, es féu una bona planificació. També vam tenir molt de suport. Tant les institucions com els ciutadans es van bolcar en l’esdeveniment. El resultat final fou una gran satisfacció, ja que aquí, com en cap altre lloc, es van donar les condicions necessàries per a l’èxit: bona organització, excel·lents resultats de l’equip espanyol (que per primera vegada gairebé va igualar Itàlia i França en el nombre total de medalles, amb un augment considerable respecte a l’edició anterior) i gran assistència de públic, que va omplir les instal·lacions.

Per tant, Almeria sempre serà present entre els meus millors records. Foren sis anys formidables, de gran treball, no exempts de problemes i de certes incomprensions i crítiques que han estat superades amb escreix, però, pels aspectes positius. Encara que els Jocs del Mediterrani no siguen a la primera fila mediàtica dels d’esdeveniments esportius, la seua organització és complicada i, salvant les distàncies, tècnicament, amb un desenvolupament molt similar als Jocs Olímpics, el seu germà gran. Hi havia 22.424 persones acreditades, 5.508 de les quals membres de les delegacions oficials dels comitès olímpics del Mediterrani, entre esportistes, delegats, entrenadors i personal sanitari; una Vila Mediterrània per a allotjar-les, amb el que això suposa de complicació logística; quaranta instal·lacions esportives de competició i d’entrenament i quatre circuits de proves exteriors i tres centres de mitjans de comunicació i sis d’acreditacions, entre altres tipus d’oficines. Tot això no és gens ni mica una qüestió fàcil, sobretot per a una ciutat de mida mitjana/petita amb 180.000 habitants. Si, finalment, a més, s’acaba amb un superàvit econòmic, el nivell d’autoestima i satisfacció puja molts enters. D’altra banda, segons les dades facilitades per Sofres, l’audiència televisiva acumulada a Espanya fou de 25.471.000 espectadors. Hi va haver 290 hores de retransmissió en directe (230 per TVE i 60 per Canal Sur) i la màxima audiència va ser la final de futbol entre Turquia i Espanya, amb 1.250.000 espectadors (TVE2). Segons l’estudi de Sofres, els Jocs generaren només durant la seua celebració 659 notícies que van ser vistes per un total de 259 milions de persones. I en premsa, se’n van donar 3.305 notícies entre l’1 de juny i el 6 de juliol, amb 2.948 pàgines dedicades als Jocs i un impacte de difusió de 154.758.172 exemplars (OJD) i 949.730.000 lectors (EGM).

La cosa, doncs, era ideal per a retirar-se. Però no va poder ser. Acabats els Jocs, durant l’any 2006, vaig col·laborar com a assessor tècnic amb el comissionat del Govern d’Espanya per a la Copa de l’Amèrica de València, Ricard Pérez Casado, i després, José M. Odriozola, el president de la RFEA, em va proposar com a coordinador general del Campionat d’Europa d’Atletisme de Barcelona 2010. Així que vaig continuar amb la meua faena organitzativa, viatjant un o dos dies a la setmana a la Ciutat Comtal per anar posant en marxa la gestió del campionat, durant els anys 2007 i 2008, fins al mes de setembre, en què em vaig veure obligat a renunciar en no poder-m’hi traslladar a viure de forma permanent durant els dos anys que quedaven fins al 2010, encara que em vaig mantenir en el comitè i com a assessor tècnic de l’organització.

El president de la RFEA també em proposà, el març del 2008, com a coordinador general del Campionat del Món d’Atletisme en pista coberta de València. Era el més lògic, perquè, al marge de ser la meua ciutat, havia estat abans el màxim responsable executiu en un campionat paregut a Sevilla l’any 1991 i també havia estat al comitè organitzador que va muntar el mundial de pista coberta de Barcelona el 1995, és a dir, els dos campionats anteriors del mateix tipus fets a Espanya. Això sense comptar que vaig ser el coordinador general de l’únic mundial a l’aire lliure celebrat de moment a Espanya i, especialment, el coordinador general del Campionat d’Europa de València el 1998 amb el PP detenint tot el poder institucional en les seues mans: Ajuntament, Diputació, Generalitat i Govern central, i no hi havia hagut cap problema. No va poder ser perquè el PP s’hi va oposar rotundament o, almenys, si no com a partit, sí institucionalment a través dels seus representants en les negociacions per a la formació del comitè: l’ínclit David Serra, aleshores secretari autonòmic d’Esports, i Cristóbal Grau, regidor de l’Ajuntament de València. Però el culpable era molt més amunt, en el propi president de la Generalitat, instigat pel seu gran amic Rafael Blanquer, a qui no li interessava que jo estiguera en el campionat, per a manejar-lo al seu gust, cosa que no va aconseguir del tot, ja que al final tampoc va ser coordinador general qui a ell li haguera interessat.

La cosa resultava insòlita, encara més tenint en compte que els darrers vuit anys havia viscut fora de València. què havia fet jo? Si hem de fer cas a la versió oficial que van donar al president de la RFEA, en estar col·laborant amb Ricard Pérez Casado i, per tant, amb el PSOE, a la Copa de l’Amèrica no podia estar al Mundial d’Atletisme, deixant caure així la meua vinculació amb aquest partit. Si hem de creure la versió que donaren alguns d’aquests responsables polítics de l’esport valencià, Grau i Serra, vetadors oficials, preferien una persona que hi haguera estat des del principi i no a mi, que encara era a les costes Almeria. I si hem de creure la pròpia intuïció i la saviesa popular, és a dir, la base de l’esport i l’atletisme valencià, que ho té clar, el veto es va deure al personatge esmentat abans.

En qualsevol cas, la veritat és que no vaig poder estar a l’organització d’un campionat del món que s’organitzava al meu poble, perquè alguns indocumentats així ho van decidir seguint consignes polítiques. Un d’ells, fins i tot, David Serra, ha passat tan fugaçment pel camp de l’esport que no ha deixat res. Jo, almenys, per l’única cosa que el recordaré és per haver-me vetat per a organitzar aquest campionat. Trist balanç en la seua gestió.

Però allò que les institucions valencianes no van acceptar, sí que ho van fer les catalanes i, a més, he de dir que encantades. Vaig tenir un suport total i quan, obligat per les circumstàncies, vaig haver de renunciar, em va saber molt de greu, precisament per aquesta raó. A Barcelona no solament es va acceptar que una persona no catalana fóra el coordinador general, sinó també que el president de la RFEA fóra el president del comitè, cosa que a València tampoc no acceptaren, dit siga de passada, trencant el model organitzatiu més lògic que havia tramès i planificat la Federació. A València, Odriozola es va veure obligat a cedir aquesta presidència a l’alcaldessa de la ciutat. Diferents criteris, diferents visions entre els actors polítics d’una banda i els de l’altra. El cas és que, entre la cessió de la Presidència i el veto al coordinador proposat, la formació del comitè i la signatura dels convenis corresponents es retardaren vuit mesos, fins que jo mateix i Odriozola cedírem, ja que passava el temps i el campionat perilla-va. No valia la pena i no es podia treballar amb qui no et volia.

La qüestió, per als qui ens dediquem a la gestió, va acabar essent més absurda encara, ja que, atès que el CSD no acceptava el meu veto i que, si es produïa, no acceptarien la pro-posta alternativa emanada des de València, la solució de consens fou nomenar José Luis de Carlos, director general de la RFEA, com a coordinador general. En síntesi, que un senyor que vivia a Madrid i que ja tenia molta faena (a part de la RFEA, era el coordinador general del Campionat d’Europa de cros que se celebrava a Toro el desembre del 2007 i vicepresident de l’Associació Europea d’Atletisme) va haver de venir a València a fer-se càrrec del Mundial mentre que jo mateix, que vivia a València, havia d’anar-me’n a Barcelona per a organitzar un europeu a l’aire lliure.

No obstant això, aquest incident em va permetre un millor i més tranquil retorn a l’ensenyament a la FCAFD de la Universitat de València, encara que a la pràctica continue en contacte amb la gestió esportiva a través de diversos esdeveniments o candidatures, com el Campionat d’Europa d’Atletisme de Barcelona o la candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani 2017.

En aquesta tornada a l’ensenyament, hi ha hagut canvis importants en els plans d’estudis i l’àrea de gestió ja té una sèrie de matèries que permeten als estudiants eixir amb els coneixements necessaris per a desenvolupar-se professionalment en un sector que s’ha convertit els darrers anys en la segona font d’ocupació i, probablement, en la primera amb un major nombre de places lliures, ja que l’ensenyament està saturat i les places ixen amb comptagotes.

Això representà un canvi substancial des que el 1987 es creara l’INEF valencià i em va permetre impartir matèries més d’acord amb la meua activitat i amb una especialització a la qual m’havia encaminat als últims temps, qüestió que beneficiaria, crec, els estudiants perquè podia afegir l’experiència pràctica a la teoria. Així, he assumit una assignatura que tothom coneix per planificació d’esdeveniments, però que té un nom molt més ampli i enrevessat, i que vaig compartir amb el que s’ha convertit en un gran hobby intel·lectual: la història de l’esport, a la qual estic dedicat des que es van obrir les portes de Xest a aquests estudis.

No eren els únics canvis amb què em vaig trobar, perquè el més transcendental va ser la consolidació de la integració a la Universitat i el trasllat del centre al campus de Blasco Ibáñez, una vella reivindicació, sobretot estudiantil. Això acabà amb el període d’interinatge, amb directors o degans que no pertanyien a aquests estudis i ni tan sols al centre, com havia passat fins a l’elecció de Vicent Carratalà com a degà, excepte un petit període en què Pepe Campos va ser nomenat director tècnic per la Conselleria de Cultura i Educació, una manera de no incomplir un conveni amb la Universitat en què es marcava que el director, nomenat per la Conselleria, havia de ser professor de la Universitat i tenir una persona vinculada al centre i, específicament, a la professió.

En aquests sis anys, s’havien consolidat tres unitats de recerca i el Departament d’Educació Física i Esportiva només era incipient i gairebé acabat de crear el 2000, mentre que els professors havien anat desenvolupant el seu currículum universitari, en el qual partíem amb el desavantatge de la tardana incorporació a la Universitat. Això és el transcendental, el veritablement important i on es tracen les vies per al futur, al marge de les discussions i discrepàncies de sempre o les petites rivalitats personals fruit del quefer humà. Ens falta molt camí per a recórrer per a la consolidació del centre dins de les estructures universitàries, per a comptar més entre els òrgans directius de la pròpia Universitat i entre la resta de la comunitat científica, però tot arribarà.

De manera que, molt al contrari del que em va ocórrer l’octubre del 1999 a la meua tornada del Campionat del Món de Sevilla, en què vaig estar un període escàs de nou mesos abans de la meua marxa a Almeria, ara he consolidat la meua faceta universitària. M’he acoblat bé després de sis anys d’absència, estic entusiasmat, he participat en l’elaboració del nou pla d’estudis (d’alguna manera obligat pel procés de convergència europeu de l’ensenyament superior, l’anomenat procés de Bolonya), el grau de ciències de l’activitat física i l’esport, i he reorientat els meus passos cap a l’ensenyament i la recerca, alhora que vull tenir una major dedicació a la tasca d’»escrividor», un poc abandonada per la dedicació a la gestió.

De manera que així és com hem arribat a la realitat actual, de la qual aquest capítol pretenia ser una petita mostra personal de com s’ha anat transformat una professió, amb el desig exprés que serveixi d’esperó i d’invitació a la reflexió i al debat al voltant d’aquest camp de l’activitat humana tan enriquidor.