Читать книгу Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348) - Vicent Baydal Sala - Страница 10

ALFONS EL BENIGNE:

UN MALESTAR CREIXENT (1330-1336)

La perseguida unió foral valenciana que cristal·litzà en les Corts de 1329-1330 ja anà acompanyada de diverses dificultats per a l’estament reial: d’una banda, es concedí a canvi d’un donatiu contra els musulmans granadins que instaurà a tot el regne una nova forma de tributació indirecta sobre els productes de consum, i, d’una altra banda, es produí paral·lelament a l’alienació de les principals viles del reialenc, que foren donades a la reina Elionor de Castella, consort d’Alfons el Benigne. És per això que aquests seran els dos principals temes que tractarem en el primer apartat d’aquest capítol, bo i centrant-nos en totes aquelles qüestions inèdites o desconegudes fins el moment, com ara els col·loquis de 1330 i 1331 o el motí encapçalat per Francesc de Vinatea, per al qual donarem una nova perspectiva a partir de la recerca arxivística realitzada. A continuació, en el segon apartat analitzarem el desviament d’aquell donatiu promès en Corts vers un altre objectiu militar, contra els genovesos entre 1332 i 1333, el que provocà tota una sèrie de reunions parlamentàries, saldades amb notables transformacions polítiques i fiscals. Finalment, en el tercer apartat abordarem la resta del regnat, entre 1334 i 1336, que es caracteritzà per la inactivitat bèl·lica de la monarquia i la situació convulsa –causada per les fams i la pressió fiscal– del regne de València. Així les coses, amb el rerefons que hem comentat en la introducció –de l’inici d’una sèrie de problemes que acabaren desembocant en la revolta de la Unió– tractarem d’analitzar, d’un costat, les particulars relacions de poder desenvolupades entre els estaments valencians i el monarca tot just després de la unió foral, i, d’un altre costat, l’evolució canviant del donatiu de Corts esmentat, en funció de la diversa conjuntura militar.

1. EL DONATIU CONTRA ELS NASSARITES I LES DONACIONS A LA REINA ELIONOR

La tornadissa evolució de la croada contra l’emirat de Granada, pactada amb Alfons XI de Castella en febrer de 1329 i finalment esdevinguda en guerra conjunta contra nassarites i genovesos, fou analitzada amb detall per Manuel Sánchez Martínez, qui dedicà la seua tesi doctoral a estudiar els ressorts militars, diplomàtics i fiscals posats en marxa per Alfons el Benigne al conjunt de la Corona entre 1330 i 1334. En concret, procedí a realitzar un buidatge sistemàtic de determinades sèries de registres de la cancelleria reial d’aquell període, com ara les Comune, Curie, Sigilli Secreti, Legacionum, Secretorum, Graciarum, Subsidiorum, Solucionum, Viagio Granate, Armate, Pergamins i Cartes reials, a més dels llibres d’albarans disponibles del mestre racional.¹ Per tant, en compte d’anar repetint els fets que aquest autor reconstruí amb minuciositat, els resumirem ara de forma molt sintètica, per tal d’inserir posteriorment les dades que hi hem pogut aportar, malgrat que més tard haguem de recordar-los en algun moment determinat. En aquest sentit, els esdeveniments que tingueren lloc des que Alfons el Benigne prengué solemnement la creu el 7 de juny de 1330 per anar a la croada es poden dividir, a grans trets, en tres etapes principals: la primera, protagonitzada pel preparatius de la campanya contra els nassarites que havia de començar en la primavera de 1331, la segona, per l’entrada en la guerra dels genovesos i l’organització d’una armada contra ells en 1332, i la tercera, per l’enviament d’un estol a l’estret de Gibraltar en 1333 per lluitar contra tots dos enemics i els marínides. Finalment, després d’aquesta darrera campanya, la pau arribaria factualment a la fi d’aquell mateix any.

Així, en primer lloc, després que el rei de Castella hagués realitzat un primer atac contra el territori granadí en estiu de 1330, el seu homòleg aragonès preparà la seua pròpia anada per tal d’atacar-lo de forma conjunta a partir de la primavera de 1331. En conseqüència, a finals d’octubre es desplaçà a València amb l’objectiu d’organitzar l’expedició, que havia de comptar amb el suport dels habitants del regne de Múrcia. D’aquesta manera, els preparatius de guerra anaren creixent en intensitat al llarg dels mesos següents fins que, pel gener de 1331, arribaren els rumors d’una pau immediata entre castellans i nassarites, que impedia a la pràctica la realització de l’atac aragonès. De fet, a finals de febrer es confirmà per complet la signatura d’una treva entre Alfons XI i Muḥammad IV, de manera que el Benigne hagué de sobreseure la posada en marxa del seu exèrcit. Així les coses, a mitjan abril el monarca partí cap a Tortosa, on convocà les Corts catalanes, celebrades entre agost i setembre per tal de decidir davant la nova situació i el desig d’incorporar-se a la croada que els reis de França i Anglaterra havien manifestat recentment. Tanmateix, la negativa castellana a oferir ara cap mena de suport en el regne de Múrcia i el saqueig nassarita de la vila de Guardamar tallaren de soca-rel qualsevol pas endavant, puix el monarca hagué de desplaçar-se ràpidament a la capital valenciana amb la finalitat de defensar la frontera meridional.

Amb tot, malgrat els continus rumors i certes incursions, a les darreries de 1331 s’anà apaivagant el perill musulmà, de forma que al començament de 1332 Alfons el Benigne acceptà un ajornament de la croada fins a la primavera de l’any següent –com li havia proposat el monarca castellà– i decidí organitzar un estol contra els genovesos, que representaven un altre front obert, en plena connivència amb els granadins. Ja en estiu de 1331, 40 galeres armades –pel seu compte– per les ciutats de Barcelona i Mallorca havien atacat directament el territori de Gènova i ara, des de finals d’aquell mateix any, l’enfrontament amb els genovesos rebé l’atenció del rei, qui començà a organitzar un estol conjunt català, valencià i balear, inicialment de 60 galeres a parts iguals. Amb tot, la represa dels atacs nassarites a la frontera meridional valenciana, bo i assetjant Elx, obligà al rei a desplaçar-s’hi en persona durant abril i maig de 1332 per tal de guarnir la zona. En acabar aquells treballs, tornà a la ciutat de València, on rebaixà l’armament de 20 galeres al nombre de 10 i, finalment, l’estol conjunt defensà les mars de la Corona entre setembre i novembre, després que una armada genovesa s’hagués dedicat a saquejar-ne diversos llocs del litoral.

Així, sense cessar les hostilitats entre uns i altres, s’arribà al tercer gran moment de la confrontació. El Benigne romangué a la capital valenciana i en febrer de 1333 acordà un augment de les imposicions del donatiu vigent des de tres anys abans, amb l’objectiu d’armar 20 galeres, com haurien de fer també Barcelona i Mallorca. Novament, però, es decidí reduir la xifra a una desena amb posterioritat, i pel mes de maig aquest nombre aproximat eixia dels ports respectius per tal d’anar a l’estret de Gibraltar, on les esquadres castellanes i portugueses s’enfrontaven a les genoveses, nassarites i marínides. Tanmateix, únicament s’hi dirigiren les galeres barcelonines i mallorquines, puix les valentines desviaren la ruta cap a Sardenya i Sicília amb l’objectiu d’aconseguir l’aprovisionament de blat que aquell any, lo mal any primer, era precoçment escàs al regne de València. Aquell mateix estiu, a més a més, el rei tornà a reunir les Corts catalanes, que en aquest cas concediren una ajuda biennal per a la guerra cum ianuensibus et sarracenis, que es recaptaria a les viles-mercat de Catalunya a través d’imposicions. Amb tot, havent regressat les respectives armades cap al mes de setembre, els diversos preparatius i enfrontaments bèl·lics no es tornaren a produir, en tant que, d’una banda, aquell estiu morí Muḥammad IV i començà a negociar-se la pau amb Granada, i, d’una altra banda, la pau amb Gènova es posà en mans del pontífex, bo i cessant-ne la guerra oberta.²

Tot plegat, aquestes seran les tres etapes en les quals enquadrarem l’anàlisi de la informació relativa a l’evolució del donatiu valencià en vigor durant aquest període i a les negociacions polítiques entre el monarca i els estaments ocasionades per aquelles diverses campanyes. En aquest sentit, la documentació que hem tractat ací procedeix fonamentalment del fons de Legislació i la sèrie Graciarum de la cancelleria reial, d’un costat, i dels Manuals de Consells i dels Privilegis reials de l’Arxiu Municipal de València, d’un altre costat. Així, hem pogut reunir dades relatives als dos tipus de qüestions esmentades en els tres moments exposats: en primer lloc, sobre el col·loqui que tingué lloc a València a començaments de 1331 per tal de preparar l’atac a Granada aquella primavera, així com també sobre el compte realitzat llavors del primer any del donatiu de Corts; en segon lloc, sobre la resistència encapçalada per Francesc de Vinatea a l’ampliació de les donacions fetes a la reina Elionor i sobre els col·loquis celebrats al llarg de 1332 per a endegar l’armada d’aquell any; i, en tercer lloc, sobre l’increment del donatiu valencià, l’augment de les imposicions del qual s’aprovà en uns altres col·loquis reunits entre 1332 i 1333 per tal de posar en marxa l’esquadra corresponent.

D’altra banda, en el desenvolupament d’aquests diversos temes, a banda de les dades ofertes per Sánchez Martínez i de la documentació inèdita que aportarem, tindrem en compte altres articles publicats sobre aquests afers, bé siguen relatius a les diverses armades que s’hi organitzaren, bé es referisquen al donatiu aprovat en les Corts valencianes de 1329-1330.³ Així, podrem anar observant l’evolució de les relacions polítiques i fiscals entre la monarquia i els estaments al regne de València.

1.1 Els col·loquis de 1330 i 1331

Els documents amb els quals comptem per a aquesta primera etapa de la croada contra Granada són únicament quatre, però de llarga extensió, com es pot comprovar a l’Apèndix documental. Tots ells procedeixen del fons de Legislació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i es poden agrupar en tres moments clarament diferenciats: el primer, cap a novembre o desembre de 1330, quan els estaments valencians presentaren una sèrie de capítols al rei i a la reina entorn d’una sèrie de qüestions suscitades pels furs que havien estat aprovats en les Corts de l’any anterior i altres afers de diversa índole; el segon, en febrer de 1331, quan el monarca requerí un avançament del donatiu de 110.000 ll. atorgat en aquelles mateixes Corts de 1329-1330 i els estaments presentaren una altra sèrie de capítols per a l’aprovació de la demanda fiscal; i el tercer, cap a l’abril de 1331, quan es realitzà un compte de la primera anualitat del donatiu esmentat i una previsió dels ingressos futurs per als anys que restaven. Així, sense més dilacions, passarem a parlar de cadascun d’aquests afers mitjançant tres epígrafs diferents.

– El col·loqui de 1330

Com hem dit, a finals d’octubre de 1330 Alfons el Benigne es desplaçà a la ciutat de València per tal de disposar l’atac a Granada previst per a la primavera següent. Degué ser aproximadament llavors, abans que els preparatius militars assoliren el seu màxim desplegament al començament de 1331, quan l’estament reial decidí exposar al monarca aragonès fins a 17 capítols sobre afers que l’afectaven, alguns d’ells relacionats directament amb la tenor dels furs aprovats en les recents Corts de 1329-1330. La principal novetat era que, tot i ser una reunió clarament convocada a petició de l’estament reial –pel contingut de les demandes realitzades–, les demandes foren presentades en nom de tot lo General del regne de València, amb l’objectiu declarat de vetllar per l’interès de tots els habitants del territori: esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública. Això no havia passat mai abans, en tant que la disputa foral que enfrontava l’estament reial i el nobiliari havia impedit que es realitzassen actuacions mancomunades. Sense anar més lluny, fins a 1329-1330, els nobles únicament havien concedit un donatiu al rei, ja que s’havien negat sistemàticament a fer-ho fins que es posés remei a la qüestió dels Furs d’Aragó. I així, tot just en arribar aquella solució, el braç reial s’afanyà a emprar el concepte de «General» per tal de deixar clar que, finalment, tot el regne estava sotmès a una única llei i els diversos estaments formaven una sola comunitat política davant la monarquia. No debades, aquesta concepció pública de les relacions de poder també estaria a la base de les aspiracions posteriors dels revoltats unionistes.

Així les coses, pel que fa al col·loqui de 1330, aquella nova figura del General interactuà amb el rei tot exposant una sèrie de peticions per a la seua providència e examinació, segons podem saber pel plec original, que conté les respostes d’aquell i de la reina –en els afers que tocaven a les viles de les quals era senyora. En aquest sentit, tot i que els capítols no presenten datació, en diversos d’ells es parla de la Cort celebrada en la ciutat en l’any a prop passat –1329 segons l’any de l’Encarnació–, de manera que necessàriament s’han de correspondre amb 1330. Consegüentment, sabent que el Benigne arribà a la ciutat de València el 23 d’octubre i que, com veurem després, en gener convocà expressament un col·loqui amb el General –diferent d’aquest, que era iniciativa de l’estament reial–, podem suposar que les peticions es realitzaren entre aquella data d’octubre i algun moment de començaments de 1331.⁴

Les matèries abordades es concentraven essencialment entorn dels dos principals aspectes –a banda de la unió foral, ja aconseguida– que havia demanat l’estament reial des de finals del regnat de Jaume II: més garanties front als abusos de l’administració reial i millores en el funcionament i la celeritat de la justícia. Així, fins a 11 dels 17 capítols sol·licitats feien referència a aquests dos afers. En primer lloc, a més de la petició de revocació dels guiatges atorgats en contra del fur corresponent, hi havia una especial atenció a la qüestió de les inquisicions. D’una banda, per a les realitzades sobre els oficials reials de caire local, és a dir, per als justícies, els assessors d’aquests i els mostassafs, es demanava que al fur nou que delimitava l’inici del procés als 40 dies posteriors a la fi del seu exercici fos enadit e millorat que, començada la inquisició, el termini per acabar-la fóra igualment de 40 dies; a més a més, en el cas concret dels justícies se sol·licitava que fossen substituïts temporalment per altres persones triades pels jurats i el Consell corresponents, i si eren absolts poguessen reprendre el càrrec. D’una altra banda, per a les realitzades sobre els oficials que podríem dir-ne estrictament reials, com els de la procuració del regne, els batlles, els quartoners i el procurador fiscal, es requeria l’execució d’una inquisició cada any. Finalment, per a totes elles es pregava un termini de suplicació de 10 dies si eren sentenciades directament pel rei o d’apel·lació de 30 dies si eren fetes per jutges delegats.⁵

Ultra això, pel que fa a altres membres de l’administració reial, s’instava a ampliar la pena –fins a la remoció del càrrec– en cas d’incompliment del privilegi de Pere el Gran pel qual si un oficial reial prenia res sense sentència ho havia de tornar, alhora que es reclamava que els quartoners deixassen de reclamar el quart de les penes de diversos plets entre mercaders, drapers, curadors, marmessors e altres persones, puix ho estaven fent contra bon ús antich e tota bona rahó, atès que al monarca no li corresponia cap part en aquelles sentències.⁶ En aquest sentit, la major part d’aquest tipus de peticions foren rebutjades pel monarca, especialment les que afectaven a l’activitat quotidiana dels oficials reials. Per exemple, res fou aprovat sobre les inquisicions, bo i remetent a la llei ja establerta –deu lurs bastar la provisió del fur nou–, amb l’única excepció de la substitució dels justícies i del termini de 10 dies de suplicació en les sentenciades directament pels reis –no així en el de 30 dies per a les apel·lacions als jutges delegats: dels XXX dies no s’i restrenyarien. Pel que fa als guiatges, es negà que se n’hagueren concedit sinó fort pochs e ab special rahó, encara que s’accedí a revisar-los i revocar-los si calia. En darrer terme, si bé d’una banda s’accedí a ordenar als quartoners que no introduïssen cap novetat en la seua actuació, d’una altra banda no s’acceptà incrementar la pena dels oficials que prenien coses sense sentència.

Així mateix, el monarca fou igualment reticent en algunes de les qüestions que afectaven al funcionament de la justícia: es negà a modificar els procediments forals relatius a les caplleutes i a establir penes contra aquells juristes que reberen més d’un assessor i alentiren d’aquesta manera la resolució dels plets. Amb tot, sí que aprovà que els procuradors haguessen de donar els diners rebuts en plets als seus representants de manera immediata i que s’augmentés el límit per al valor de les causes que podien ser conegudes sumàriament –de 30 s. es passava a 100 s.–, encara que s’hauria de mantenir la possibilitat d’apel·lació, en contra de la petició dels estaments, que preferien eliminar-la per tal de garantir la rapidesa de l’execució de les sentències.⁷

Altrament, els sis capítols restants feien referència a diversos afers de caire urbà que el rei no tingué excessius problemes a concedir. Per exemple, acceptà ordenar als notaris, per un costat, que no rebessen més contractes de forma oral o en cèdula, sinó exclusivament en libre o en quaern ab cuberta de pergamí, i, per una altra banda, que, per evitar perjuris, els cristians no estiguessen obligats a jurar que no cometien cap frau en los contractes usuraris que·s fan entre juheus e christians per la necessitat e fretura que·ls dits christians han. Igualment, el Benigne també consentí millorar el fur nou que establia el jurament anual de juristes, advocats, metges i drapers davant el justícia –per tal que només calgués jurar l’ofici una vegada–, tot i que sempre i quan es pogués procedir a aquella modificació foral sens Cort.⁸

Finalment, altres tres capítols indicaven clarament que l’impulsor de les peticions era l’estament reial, puix no debades demanaven tres mercès estretament relacionades amb els objectius i interessos dels dirigents de les principals urbs: l’extracció lliure de blats d’Aragó i de Tortosa, l’extensió a totes les viles del privilegi foral reservat a València per tal de poder tenyir els draps de color indi et grana i l’observança d’una franquesa d’exaccions reials directes concedida en temps de Jaume II als homes amb cavall i armes de Xàtiva i Alzira. Totes elles, com que tocaven a nuclis posseïts tant pel rei com per la reina, foren aprovades per ambdós i, en aquest cas, cal destacar un aspecte que afectava específicament una de les qüestions que tractarem en aquest capítol.⁹ En concret, era el perill de carestia pel qual es demanava la llibertat d’importació de blats, el que no evità una crisi frumentària general a tota la Corona, que acabà provocant en 1333-1334 la primera gran fam del segle XIV:

Per les greus e forts anyades que són estades en la ciutat e el regne hajen haüt a procurar d’altres regnes forment e ordi a lur necessitat… a present d’aquells regnes secors o ajuda de blat no puscha hom haver per la necessitat en què són posats. E per lo temps sech que és estat en lo present any les gens no hajen pogut sembrar.¹⁰

D’altra banda, per bé que totes aquestes darreres peticions foren atorgades pels monarques, no coneixem disposicions corresponents a l’Aureum Opus –el llibre de privilegis de la ciutat de València– o a la sèrie cancelleresca Graciarum –on se solien registrar aquelles concessions. Tal vegada no requerien de la concessió específica de privilegis, sinó de simples manaments reials, o més probablement, en tant que el context negociador era molt feble, sense contraprestació econòmica pel mig, no arribaren a entrar en vigor.¹¹ Fos com fos, aquesta darrera fou precisament una de les principals diferències amb el següent acte de negociació entre els estaments i el rei, que tingué lloc molt poc després i que sí que comptà, inicialment, amb una contraprestació, encara que va quedar finalment cancel·lada

– El col·loqui de febrer 1331

Segons hem exposat anteriorment en base al que explica Manuel Sánchez, els preparatius militars per a l’atac a Granada previst en la primavera de 1331 arribaren al seu punt àlgid pel gener de 1331. En connexió amb això, també sabem, gràcies a dos plecs de capítols de negociació, que Alfons el Benigne convocà aquell mateix mes un general col·loqui en la ciutat de València –en el convent de predicadors– a prelats, richs hòmens, cavallers e persones generoses, ciutadans e prohòmens de les viles del regne.¹² En aquest sentit, si els mateixos documents anoten que la convocatòria havia estat feta en lo mes de gener ara prop passat, necessàriament la reunió s’hagué de produir en les primeres setmanes del mes de febrer, puix a finals d’aquest mes la campanya ja havia estat cancel·lada, per la pau castellanogranadina. Amb tot, abans que això passés, l’objectiu declarat pel rei en col·loqui era pregar al General de tot lo dit regne que li avancés part de les quantitats de diners que romanien a recaptar del donatiu sexennal promès en les Corts de 1329-1330, amb la intenció d’esmerçar-les en la imminent campanya militar que pretenia encapçalar:

Per sàvies e ordenades paraules proposàssets, requiríssets et pregàssets lo General de tot lo dit regne que allò que romania a pagar a vós d’aquelles cent e deu mília liures, les quals en la General Cort per vós, senyor, celebrada en l’any prop passat en la dita ciutat vos foren offertes e promeses donar per lo dit General dins espay VI anys en ajuda de la guerra la qual havets ab lo rey de Granada e gens sues, lo dit General vos degués graciosament acòrrer e ajudar, per ço que de la quantitat romanent de les dites C X mil lliures vos poguéssets acórrer e ajudar en la entrada la qual Déus volén enteníets fer en present contra lo dit rey de Granada, regne e gents sues.¹³

La resposta dels estaments, després de molt del·liberat, fou oferir la modificació de les condicions sota les quals s’havia concedit el donatiu de 110.000 ll. atorgat en les darreres Corts.¹⁴ En concret, s’hi deia que aquells diners s’havien de recaptar dins espay dels dits VI anys, ço és a saber, en cascun any XX mil lliures –suposem que, en realitat, el donatiu havia de durar cinc anys i mig al llarg de sis anualitats diferents. D’aquesta manera, per tal de saber si les imposicions establertes s’ajustaven a aquella quantitat anual, en acabar el primer any de recaptació –en març de 1331 – havia de ser regonegut a quanta quantitat muntaria la col·lecta. Així, en cas que la imposició bastàs e complís cascun any a la dita quantitat de XX mil lliures, e a les messions feytes e faedores per rahó de la dita imposició e per lo contrast e pleit del fur d’Aragó, les taxes sobre el vi o sobre altres coses serien eliminades, de forma que la suma recaptada en cadascun dels anys posteriors es limités a aquelles 20.000 ll., amb les despeses de gestió addicionals. Consegüentment, el que el General oferí ara al rei fou mantenir totes les imposicions tal i com s’havien establert, encara que superassen les 20.000 ll. anuals, i que aquell sobrant fos rebut a compte del global de 110.000 ll. Era, per tant, una manera de fer avançar la recepció de la quantitat total promesa, que, d’aquesta manera, segurament es podria recaptar en un interval menor als sis anys previstos.

Amb tot, per tal de fer vàlida aquella oferta, els estaments imposaven tota una sèrie de condicions i capítols de justícia, tant relatius a la mateixa ajuda com a la resolució de diversos abusos comesos pels monarques i els seus oficials. Abans d’exposar-los, a més a més, es recordava l’esforç que suposava l’atorgament, en el qual, entre d’altres coses, s’incloïa la intensificació de la carestia frumentària que s’estava produint des de feia alguns anys:

Per moltes necessitats en què lo dit General és posat, axí per grans diluvis, pedres, neula, secades, com per caresties que són estades e foren, e s’apparellen de ésser en la dita ciutat e regne.

D’altra banda, com en el recent tractament amb els reis, tot i que era el General qui presentava els capítols, el seu contingut mostrava a betzef que eren els dirigents de les universitats reials els que, en realitat, estaven comandant la negociació. En aquest cas, a més a més, la situació de prec del monarca servia per tal de reclamar la resolució de tota una sèrie de greuges de caire molt més conflictiu que les qüestions demanades en aquella altra reunió d’unes setmanes o mesos abans. Així, inicialment, els primers afers per als quals es requeriren solucions foren els que afectaven a la marxa del propi donatiu de Corts endegat en març de 1330. Encara no feia ni un any de la seua posada en marxa i els problemes de recaptació ja eren nombrosos: el bisbe de Tortosa no permetia establir les imposicions als seus senyorius ni cobrar-les als eclesiàstics dels llocs septentrionals del regne de València inclosos a la seua diòcesi, l’infant Ramon Berenguer també les contradeia als seus llocs meridionals d’Elx i Crevillent, a l’igual que d’altres senyors que continuaven observant el fur d’Aragó a l’interior del territori, com ara els Urrea a la tinença de l’Alcalatén, Bernat de Calvera a la Todolella i Saranyana o Andrés Martínez de Peralta a Sorita; ultra això, les universitats dellà Xixona, pertanyents a l’infant Ferran, havien posat embargament e contradicció, per iniciativa pròpia, al cobrament de les taxes aprovades.¹⁵

Per tant, mostrant un interès exprés per fer complir los ordenaments de la Cort que establien la recaptació universal de les imposicions per reunir la quantitat de 110.000 ll. promesa, es demanà al rei que en el cas del bisbe i dels infants s’obligués a cúller o levar la dita imposició i que en el cas dels senyors de fur aragonès sia feita exsecució ab osts segons la forma ordenada en la dita General Cort contra los dessús nomenats, axí com a rebel·les als dits ordenaments. El Benigne respongué en primer terme que així ho faria, a excepció del cas de Martínez de Peralta –de la casa reial¹⁶–i que, de fet, ja estava en tractaments per la qüestió amb el bisbe tortosí. Tanmateix, la rèplica del General insistí en la resolució expressa d’aquest tema, bo i reclamant una declaració ràpida per a l’afer eclesiàstic, ans que·ls venedors de la imposició partesquen de la ciutat, com no s’i trob hom que y vulla anar per vendre la imposició en los lochs que·l dit bisbe e esgleya han en lo dit regne, temén encórrer en pena de vet; així mateix, també per als llocs dels infants es requeria taxativament que el monarca hagués de respondre clarament si farets cúller o levar la dita imposició en los dits lochs o reebrets aquella en vostre compte. La contrarèplica reial fou, doncs, més explícita: feta justa taxació dels llocs afectats, rebria en compte les parts del bisbe i de l’infant Ferran i, en funció d’aquella mateixa estimació, decidiria fer el mateix o, pel contari, obligar a pagar als llocs de Ramon Berenguer.

D’altra banda, segons havien establert les Corts en el moment de concessió del donatiu, es recordava que aquest únicament es podria esmerçar en la croada granadina, amb una excepció de 25.000 ll. per a afers reials i 10.000 ll. per a l’infant Pere, comte de Ribagorça; el monarca així ho acceptava i contestava que no entenia fer en contrari. En relació amb això, se sol·licitaren altres dos capítols directament relacionats amb aquella assemblea: d’un costat, contra furs e privilegis antichs e nous, el rei havia donat certes gràcies i llibertats a diversos generosos que·s deyen aver fur d’Aragó, i, d’un altre costat, caldria especificar la tenor de certes paraules contingudes en el fur que atorgava la jurisdicció civil a tots els senyors del regne. En el primer cas, el Benigne respongué que estava disposat a revocar aquelles concessions sempre i quan li demostraren que eren contraforals, a la qual cosa el General replicà argumentant que precisament allò sol·licitat era que governés amb el consentiment de tots els estaments: aquests ignoraven el contingut exacte, puix era el monarca qui havia fetes les dites gràcies, però era ell mateix qui hauria d’exposar-les a la comunitat política per tal d’ésser rahonat si aquelles o alcuna d’aquelles són contra furs e privilegis et que aquelles sien revocades segons la resposta. Així, tot i que el rei no respongué, la facultat de vetllar pel compliment de l’ordenament jurídic valencià quedava atorgat a tot el General, que reclamava aquell poder per a si. En el segon cas tampoc s’hi donà la contestació cercada a la petició d’especificar dos aspectes del fur nou sobre l’exercici de la jurisdicció civil, això és, que s’esmentés de forma concreta que en les fustigacions permeses als senyors no s’incloïa el perdiment de membre i que els vassalls d’un senyoriu poguessen habitar ensemps o en diverses parts del lloc; el monarca considerà que assats clar quedava en el fur corresponent.¹⁷

De tota manera, la major part de les peticions –fins a 15 de les 23 presentades– anaven adreçades a una altra qüestió: la correcció dels abusos contraforals comesos per l’administració governativa i judicial del rei o de la reina. Així, en primer lloc, es demanà la revocació de les moratòries de deutes concedides per a la croada contra Granada; el monarca nega haver-ne donada cap contra fur, però acceptà la seua revisió. També acceptà anul·lar el nomenament directe del justícia d’Ademús –que havia de ser triat d’una terna de prohoms–, tot i que esclaria que havia actuat així a instància de la pròpia universitat. Una altra de les peticions era la relativa a les inquisicions, sobre les quals els estaments consideraven que una comissió feta recentment a un jutge de la cort permetia aplicar-les sobre altres oficials urbans diferents als reials, que eren les úniques permeses per furs e per privilegis; el Benigne, però, els assegurà que el comissionat no n’usaria de manera prejudicial, és a dir, que no hi serien enteses officials dels dics locs.¹⁸

Pel que feia a altres tipus de comissions, el General –segurament encapçalat per l’estament reial– reclamà la territorialitat de la justícia: d’una banda, els judicis s’havien de produir en els llocs corresponents a les residències habituals i, d’una altra banda, les comissions judicials només es podrien fer a juristes locals i no a estranys, habitants o avents domicili fora lo regne de València. En aquest sentit, la reina havia incomplert greument els furs en haver traslladat diversos plets de les vila d’Alzira i Morella a la capital del regne, on, concretament, els germans morellans Pere i Berenguer Torà havien estat capllevats per gran quantitat, e aprés meses en presó, e constrets de respondre e pledejar en la dita ciutat. Segons aquella, s’havia fet per justa rahó, però la rèplica estamental era severa: nul·la causa no y pot aver en treer los sobredits, ans és expressament contra furs de València. Igualment, pel que feia a la segona qüestió, no s’admetia ni tan sols –com havia passat en certes ocasions– que l’audiència reial tinguda en lo palau del Real fos rebuda per jutges de la cort que no tinguessen domicili en lo dit regne, ja que equivalia a comanar els plets a juristes estranys, per la qual cosa es reivindicava el compliment de la llei sobre la qüestió. Amb tot, encara que sembla que les peticions foren admeses, les respostes reials a tots dos conflictes foren un tant genèriques –els furs no serien perjudicats– i en el cas concret dels morellans no s’hi registrà cap tipus de resposta de la reina. En darrer terme, quant als procediments judicials de la cort del rei i de la reina, els estaments demanaren que les comissions haguessen de fer-se sempre per escrit i no fossen vàlides les encarregades de paraula, segons que els jutges reials ho al·legaven, per estil de la cort, mentre els monarques residissen al lloc afectat; la petició fou denegada pels reis, ja que segons aquests aquelles comissions de paraula es feien a gran profit de la gent, i únicament acceptaren que s’haguessen de fer obligatòriament les comissions per letres quan els monarques abandonassen aquell mateix lloc.¹⁹

A banda d’això, l’altra gran part de greuges presentats feia referència als incompliments forals de diversos membres de l’administració reial: dels oficials de la procuració reial, que demanaven ser aprovisionats pels pledejants quan anaven pel regne per negocis o pleits pertanyents a lur jurisdicció ordinària; del procurador de la reina, que demanava salaris per sentències i interlocutòries contra el fur nou; dels batlles del rei i de la reina, que havien establerts certes gabelles –en forma d’obligacions d’acudir a un determinat lloc– sobre els banys, la compra de vi i la mòlta de cera a València, Xàtiva, Castelló la Plana i Morvedre; del batlle de la reina i els peatgers de la mateixa vila de Castelló, que no observaven la franquesa de lleuda dels ciutadans de València; i dels oficials reials en los lochs de Cerdenya, que tampoc complien l’exempció de tot dret mercantil a l’illa concedida per Jaume II als mateixos ciutadans. En aquest sentit, totes les demandes foren admeses i els reis es comprometeren a expedir lletres executòries que ordenassen el cessament de les infraccions denunciades.²⁰

Així mateix, hi hagué una atenció especial als diversos conflictes produïts amb el guardià de l’Albufera de València, Bartomeu Safont, qui tractava de jutjar causes de nafres e altres crims que·s cometen e·s fan en les dites devesa e albuffera, prohibia la caça d’aus amb cabusseres al llac i n’embargava la navegació lliure en gran dampnatge de la cosa públicha. D’aquesta manera, davant les queixes presentades, el Benigne assegurà que ordenaria a Safont remetre els delinqüents al justícia corresponent –de la capital o de Cullera–, prometé que aniria personalment a la dita albuffera per tal de proveir sobre la caça d’aviram i, finalment, remeté a una avinença sobre el passatge que ja havia estat establerta entre el batlle general del regne i els barquers de la llacuna. Tanmateix, el General –evidentment encapçalat pels dirigents valentins en aquest cas– replicà que aquell acord només tocava a algunes singulars persones i perseverà en demanar-ne la navegació franca; en últim terme, doncs, el rei accedí a fer una declaració específica: de Sant Miquel a Pasqua es podria travessar lliurement, mentre que la resta de l’any només es podria fer dins dels termes indicats pel batlle general amb senyals certs.²¹

Finalment, es realitzaren altres dues peticions que afectaven la tributació fiscal ordinària: per un cantó, es requerí la revocació de certes declaracions sobre lo privilegi del monedatge realitzades per Jaume II, ja que perjudicaven els contribuents i havien estat fetes no appellat ne citat lo General del regne, i, per l’altre cantó, es demanà la confecció d’una carta de franquesa per una exempció de les peytes ordinàries que havia estat concedida a les viles reials per a l’any 1330. El monarca accedí a les dues demandes, i fins i tot en el primer dels casos manà al vicecanceller que reconegués l’afer amb consell dels juristes de la capital per tal que y declar e y adop ço que per justícia se’n deu fer.²² Tanmateix, les declaracions de Jaume II continuaren vigents, com demostra la seua inclusió a l’Aureum Opus, per la qual cosa podem inferir que les ordres del Benigne no satisferen la voluntat dels estaments.²³ I això, probablement, estigué relacionat amb la pròpia conjuntura de la negociació: com que, en darrer terme, la campanya contra Granada quedà sobreseguda a finals de febrer de 1331, les concessions aprovades pel rei en el col·loqui degueren quedar lliures de compliment, puix, com veurem posteriorment, una part d’elles foren tornades a reclamar per l’estament reial a penes un any més tard, en gener de 1332.

Amb tot, malgrat que després no es compliren, és molt notable la diferència amb la reunió que s’havia celebrat uns pocs mesos abans, a finals de 1330, tant en el caire de les peticions com en el de les contestacions reials. Havent urgència econòmica pel mig, les reivindicacions estamentals pujaven de grau, tot ampliant-se i dirigint-se directament contra els greuges ocasionats per la Corona i els seus oficials. Igualment, el monarca es veia obligat a concedir quasi totes les demandes realitzades per tal d’accedir als diners sol·licitats. Així, per exemple, les respostes donades pel Benigne en el col·loqui de 1331 foren majoritàriament afirmatives, a excepció de certs temes d’alta transcendència, com ara la qüestió dels que encara reivindicaven els furs aragonesos o certs procediments dels afers judicials. D’altra banda, s’hi detecta un important volum de greuges presentats directament per les viles reials majors –Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana–, que pertanyien a la reina Elionor, el que sembla indicar dues coses: per una part, que existia malestar amb la dominació senyorial de la reina, i, per una altra part, que era l’estament reial qui dirigia les reivindicacions presentades davant el monarca.

Fet i fet, açò darrer concorda amb el tipus de relacions que s’havien desenvolupat al territori valencià fins a aquell moment, ja que, des de la fundació del regne, havia estat l’estament reial qui havia cercat la negociació politicofiscal amb els monarques, mentre que la noblesa l’havia obviat, confiant en la seua força militar com a grup cavalleresc. Tanmateix, després de la unió foral de 1329-1330 aparegué un nou agent polític, el General, que, tot i estar vehiculat en aquests moments inicials pels interessos de l’estament reial, parlava en nom de tots els habitants del regne de València. Això donava més força a les seues peticions i, alhora, era sostingut per la nova fiscalitat general que s’havia iniciat precisament llavors, amb el donatiu atorgat en aquelles Corts. I, en connexió amb això, com veurem a continuació, la seua evolució estigué estretament relacionada amb altres negociacions polítiques que tingueren lloc al llarg del regnat d’Alfons el Benigne.

– El donatiu de les Corts de 1329-1330

Les Corts de 1329-1330 no només representaren una fita cabdal des del punt de vista polític, gràcies a l’acord sobre la qüestió dels Furs de València, sinó que, a més a més, també ho foren a nivell fiscal, ja que significaren l’inici d’una nova forma de contribució als afers de la Corona. En concret, com ja hem esmentat, la noblesa valenciana s’havia negat sistemàticament a pagar subsidis, atesa la disputa foral que l’enfrontava amb els reis. Així les coses, fins a aquell moment l’estament reial constituí el principal suport fiscal de la monarquia i hi contribuïa fonamentalment a través de la quèstia, un tribut directe, variable i ocasional, que el rei demanava cada vegada que en tenia necessitat, amb una freqüència màxima d’una petició per any. Així, des dels temps de Jaume I fins als d’Alfons el Benigne els monarques empraren la quèstia com si fos un subsidi negociable, de manera que cada any, any i mig o dos anys solien demanar-ne una per tal de fer front a les despeses generades per les campanyes militars, les missions diplomàtiques, els matrimonis, etc.²⁴

Tanmateix, les Corts de 1329-1330 comportaren un canvi radical: les quèsties hi quedaren fixades a la baixa en una quantitat determinada i amb una periodicitat exacta, això és, una cada any, a pagar en una data concreta. Per tant, deixaren de tenir una funció de subsidi, ja que no podien ser objecte de negociació, però això no significà una davallada de les contribucions als monarques, sinó que, ans al contrari, aquests afegiren a aquell tribut altres quantitats que demanaren en assemblees parlamentàries i que, en compte de ser recaptades mitjançant fiscalitat directa, passaren a col·lectar-se a través d’imposicions indirectes, també anomenades cises, establertes sobre els productes de consum. Sense anar més lluny, en aquelles mateixes Corts Alfons el Benigne sol·licità un donatiu recaptat a través de cises per a endegar una croada contra l’emirat nassarita de Granada i posteriorment, com veurem, requerí altres ajudes similars als seus vassalls. A més a més, en alguns d’aquells auxilis hi havia una altra novetat: també hi pagaven els senyorius de la noblesa i de l’Església, cosa que no havia passat fins aleshores. Fet i fet, el donatiu de les Corts de 1329-1330 fou el primer atorgat de forma general en la història del regne de València, el que hi encetava un nou camí per a la fiscalitat negociada.

En aquest sentit, alguns dels aspectes concrets d’aquell donatiu ja han estat objecte d’estudi, per part de Manuel Sánchez Martínez, qui analitzà la gestió i la destinació de la col·lecta, i de María José Carbonell i Andrés Díaz, que abordaren la liquidació del pagament d’una armada en 1332 amb els diners de les imposicions que s’hi establiren, segons comentarem en el seu moment.²⁵ Ara, però, ens limitarem a resumir molt sumàriament l’article del primer autor per tal d’analitzar a continuació dos dels elements que aquest no examinà, ja que quedaven fora del seu abast o dels seus objectius: l’examen de les tarifes de les imposicions i l’examen dels comptes realitzats en finalitzar la primera anualitat de la recaptació. En els següents apartats, a més a més, veurem l’evolució del donatiu al llarg del regnat del Benigne.

En primer lloc, cal dir que Sánchez Martínez reconstruí les principals característiques del donatiu a través de l’estudi dels llibres d’albarans del mestre racional i dels registres corresponents de les sèries Graciarum i Armate. Així, establí les seues principals fites: les 110.000 ll. atorgades, més 2.500 ll. afegides posteriorment per tal que l’infant Ramon Berenguer en permetés la recaptació als seus llocs d’Elx i Crevillent, serien reunides mitjançant l’establiment d’imposicions sobre els blats, la carn i el vi durant un màxim de 6 anys a tot el regne, amb l’excepció del lloc de Xiva i els pertanyents a Jaume de Xèrica, Lope de Luna, Gonzalo García i aquells que mantinguessen els Furs d’Aragó, és a dir, els pocs que poguessen demostrar que procedien de cavallers de la conquesta i que als seus senyorius s’havien observat les lleis aragoneses des d’aleshores. En relació amb això, els administradors triats per a gestionar les imposicions foren 9, en representació de tots els membres dels estaments: el cabiscol Ramon Gener en nom del bisbe de València, el frare de Montesa Domingo de Muntanyana, Macià d’Esplugues en nom de l’infant Pere, comte de Ribagorça, els cavallers Orrigo de Quintavall i Gil Ximén Romeo, dos jurats de València –en funció de l’any–, el veí de Morvedre Bonafonat de Vall-llebrera i el d’Alzira Pasqual Marçó. Aquests serien els encarregats d’ordenar la venda de les imposicions cada any i de procurar que els arrendataris ingressaren els diners mensualment o setmanalment –els de la capital– en la taula del canvista assignat, Bernat Desmàs, qui només podia realitzar pagaments amb ordre certificada de dos o tres d’aquells administradors. D’altra banda, físicament, la moneda s’havia de conservar en un cofre de tres claus custodiat a la sagristia de la seu de València.

Amb tot, com ja va documentar l’esmentat autor, aquell disseny inicial experimentà canvis al llarg del procés de recaptació, puix en juliol de 1332 totes les assignacions van ser bloquejades i els diners col·lectats es destinaren exclusivament a l’armament de 10 galeres i 2 barques contra els genovesos, tot coincidint amb el nomenament de dos administradors nous i únics: el mercader de València Jaume Tolsà i el jurista de Morella Pere de Ciutadilla. Així mateix, l’armada que s’ordenà posteriorment, en febrer de 1333, també anà acompanyada de canvis: d’una banda, s’augmentaren els productes tarifats, i, d’una altra banda, es triaren nous administradors, en aquest cas quatre, que tornaven a la representativitat estamental i gestionaren la resta de la col·lecta fins a 1334: l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues, el cavaller Ramon Costa, el ciutadà de València Francesc Vinatea i el veí de Morvedre Bonafonat de Sant Feliu. En aquests canvis, però, entrarem amb més detall posteriorment, ja que hi analitzarem tota una sèrie de documents relatius a la qüestió. Ara volem detenir-nos en altres dos aspectes dels que hem comentat: en primer lloc, les tarifes impositives aprovades i, a continuació, els comptes i previsions sobre el donatiu realitzats en la primavera de 1331.

Pel que fa a les taxes, apareixen incloses en els capítols del donatiu signats per Alfons el Benigne el darrer dia de reunió de les Corts de 1329-1330, els quals van ser publicats per Josep Martínez Aloy a partir d’un privilegi conservat a l’Arxiu Municipal de València.²⁶ En aquest sentit, tenint en compte que una part important d’elles es basen en les establertes en el subsidi de la ciutat de València concedit en 1322 per a la conquesta de Sardenya, podem procedir a la comparació pertinent.²⁷ Així, en la taula 1 (vegeu la p. 40) hem deixat en lletra redona totes aquelles tarifes que es repeteixen, mentre que hem indicat en cursives les que s’incrementen o apareixen per primera vegada. D’aquesta manera, el que s’hi pot observar, a grans trets, és que la gama de productes gravats fou ampliada lleugerament i, a més a més, en certs casos les taxes establertes foren augmentades. De fet, les úniques imposicions que desaparegueren foren les pagades pels venedors de forment portat per mar –per a no frenar la importació en un context de carestia– i les dels blats exportats fora de la ciutat –en tant que ara els impostos eren generals al regne i se n’havia prohibit l’exportació.

En canvi, el sac de forment de 8 faneques passà a valer 1 d. més i s’establiren nous gravàmens: 3 d. sobre el cafís de panís, dacsa o civada de collita o renda pròpia que es dugués a moldre i entre 1 i 3 d. per quintar de farina d’aquells mateixos cereals diferents del forment. Quant a les carns, per la seua banda, un dels principals canvis fou l’obligació dels compradors de pagar la mateixa quantitat que la que ja pagaven els carnissers per lliura venuda: 1 d. en general, excepte 0,5 d. en la de bou i vaca. Així mateix, també es produïa un increment en la tarifa imposada sobre els vedells, que s’igualava amb la resta i acabava amb una distinció que a priori beneficiava les capes més altes; igualment, els anyells i els cabrits també eren taxats, però únicament per la part del carnisser. Ultra això, l’altra principal novetat en les carns fou la taxació de tots els animals morts a les cases particulars per a consum propi, una decisió, tal vegada, relacionada amb el fet que les imposicions havien de collir-se en tot el regne, superant els àmbits urbans on devia ser més usual el consum en les carnisseries. Finalment, l’altre gran canvi respecte a les imposicions de 1322 va ser la inclusió del vi entre els productes gravats, concretament amb 8 d. per lliura pagats pels venedors, mentre que els compradors el comprarien de manera franca però cisant-los un 3,33% –1 ll. per cada quarter, que era de 30 ll. D’altra banda, en aquest sentit, segons es deia en el col·loqui que hem vist en l’epígraf anterior, sabem que, en cas que el donatiu rendís més del que s’havia previst cada any, aquesta darrera imposició havia de ser eliminada.

Tot plegat, doncs, les taxes aprovades en les Corts de 1329-1330 resseguien el camí marcat per les establertes a la ciutat de València en 1322, encara que amb una ampliació de la gamma tributària i certs increments tarifaris.²⁸ Tanmateix, això era exclusivament pel que respectava als productes de primera necessitat, ja que existia una altra diferència cabdal: en aquesta ocasió no quedava gravat el trànsit marítim mercantil. No obstant això, com veurem, finalment sí que s’aplicarien d’aquestes i encara moltes d’altres taxes, davant la particular evolució de la conjuntura bèl·lica i les necessitats financeres. En aquest sentit, una de les dades fonamentals que degueren impulsar a prendre eixa decisió fou el coneixement del rendiment i la probable evolució de la col·lecta, entorn dels quals s’havia realitzat un compte i unes previsions en la primavera de 1331, segons explicarem a continuació.

TAULA 1

Tarifes de les imposicions sobre els blats i les carns establertes al regne de València en l’any 1330²⁹

En relació amb l’evolució del donatiu, hem pogut analitzar la seua situació a l’alçada de 1331 gràcies a un compte conservat al fons de Legislació de la cancelleria reial aragonesa.³⁰ Segons s’hi explicitava, el donatiu havia de recaptar, com ja hem vist, 20.000 ll. cada any per tal d’acabar pagant al rei les 110.000 ll. acordades –més 2.500 ll. afegides posteriorment– en un període màxim de 6 anys. A més a més, també hem observat que ja en el col·loqui de febrer de 1331 s’informava que, en cloure la primera anualitat, s’havia de procedir a reconèixer a quant havia muntat la col·lecta per tal de confirmar o reduir les imposicions establertes. Així, en funció de dues dades contingudes en el document analitzat, podem suposar que aquest càlcul es realitzà entre abril i juny, puix, d’una banda, es feia referència a una carta del rei de l’11 d’abril de 1331 –precisament un dia després que abandonés València– i, d’una altra banda, apareixien quantitats pagades fins a la primera terça procedent de la venda de les imposicions del segon any, que cloïa precisament el darrer dia de juny. Per tant, seguint la pròpia ordenació del subsidi, possiblement Alfons el Benigne, en marxar de la capital, demanà informació dels comptes del donatiu, que poc després li degué ser enviada a la pròpia cort reial per part dels administradors de la col·lecta. D’aquesta manera, en primer lloc, es feia suma de tot el que havia estat pagat en nom del monarca durant la primera anualitat, una sèrie de quantitats que podem observar en la taula 2.

Com s’hi pot veure amb tan sols 13 pagaments o deduccions s’havia esgotat l’ajuda anual de 20.000 ll. concedida al rei. En aquest sentit, fins a un 73,7% s’havia destinat a realitzar els quatre lliuraments principals: el destinat a les despeses ocasionades per les Corts, a la meitat de les 10.000 ll. promeses a l’infant Pere en la mateixa assemblea, i als deutes reials amb aquest mateix personatge i amb l’antic batlle general del regne, Joan Escrivà. Els altres pagaments, un 12,4%, es limitaven a uns diners deguts a la ciutat de València i una petita part de 17.508 s. 5 d. donada al tresorer reial, mentre que el 13,9% restant es corresponia amb deduccions acceptades pel monarca, en primer lloc, per tal d’evitar que les imposicions es recaptassen sobre certs llocs, com els nuclis septentrionals del bisbe de Tortosa, les viles meridionals de l’infant Ferran i el lloc de Sorita d’Andrés Martínez de Peralta, o sobre determinades persones, com l’infant Joan con fo en la ciutat e en lo regne; així mateix, en el cas de les imposicions pagades pels eclesiàstics del bisbat de València, de Tortosa i de Conca –els d’Aiora– es rebia una quantitat taxada a compte del monarca per tal de fer-los restitució posteriorment.

TAULA 2

Pagaments i deduccions reials del primer any del donatiu de les Corts de 1329-1330

A banda d’aquest compte dels diners ja liquidats del primer any, s’hi feia una previsió de les dues següents anualitats per tal de conèixer quina quantitat quedava a lliure disposició del rei (vegeu la taula 3). Així, per al segon any –en marxa, segons es deia– es tornaven a comptar les deduccions, que en aquest cas ascendien a 93.811 s., gairebé un 23,5% de les 20.000 ll. anuals que havia de percebre el rei, ja que s’incloïen devolucions endarrerides del primer any als bisbats de València i de Tortosa i, sobretot, la rebuda a compte del rei de diversos llocs del regne en els quals no s’havien d’aplicar les imposicions o eren cedides als senyors corresponents.

En aquest sentit, hem observat en el col·loqui de febrer de 1331 l’interès del General per tal que tributassen tots aquells llocs que quedaven inclosos en l’ordenació del donatiu. I, a partir de les previsions del segon any, podem saber que el rei, a banda de concedir 5.000 ll. a l’infant Ramon Berenguer per permetre establir les imposicions a Elx i Crevillent –la meitat pagades pel General–, li transferí el propi producte de la imposició. En altres llocs, en canvi, sembla que no foren establertes les imposicions: en els de l’infant Ferran, ja exclosos des de la primera anualitat (Oriola, Alacant i Guardamar), els del bisbe de Tortosa (Almassora) i el d’Andrés Martínez de Peralta (Sorita, fitant amb Aragó). Aquest darrer havia estat excusat malgrat haver acceptat recentment els Furs de València, una situació en què també es trobaven altres senyors, que, contràriament, decidiren aplicar els impostos a canvi de rebre’n la meitat per concessió reial: Ximén Pérez d’Arenós (a Atzueva, Soneixa, Mosquera, Pellinos, Cortes, Andilla i Xestalgar), Pedro Ximénez (a Borriol), Pedro de Monteagudo (a l’Alfarb, l’Alcúdia, Rahal, Carlet, Benimodo i Massalet), Peregrín de Monteagudo (a Xauquer) i Pere de Boïl (a Manises i Xirell).³¹

TAULA 3

Assignacions i previsions sobre el segon i el tercer any del donatiu de les Corts de 1329-1330

Altrament, a banda de les deduccions concedides, que en el tercer any arribaven al 19,3%, s’hi preveien tota una sèrie d’assignacions realitzades sobre la segona i la tercera anualitat del donatiu. Les més importants estaven novament destinades als infants, Pere i Ramon Berenguer en aquest cas, i a certs deutes o concessions que no tenien absolutament res a veure amb la croada de Granada, com ara els deguts a les companyies florentines dels Peruzzi i Acciaiuoli per les campanyes de conquesta de Sardenya i a diversos senyors per altres afers, com ara a Miguel Pérez Zapata, a Beatriu de Llòria o a Gil Martínez d’Entença. Tot plegat, quan únicament havia passat un any i escaig de l’inici del subsidi, ja s’havien consignat 52.752 ll., un 38,8% del donatiu, xifra que superava amb escreix les 37.500 ll. de les quals el rei podia disposar lliurement per tal d’atendre assumptes propis i les concessions als infants. Per tant, no és gens estrany que el General reclamés a penes uns mesos abans, en el col·loqui de febrer de 1331, el compliment de la clàusula relativa al destí dels diners a la campanya contra els nassarites, puix, com potser s’intuïa, s’estava infringint de forma flagrant.

De fet, tot i que Manuel Sánchez documenta el pagament de fins a 66.400 s. del tresorer reial al ciutadà de València Guillem Taverner per a la preparació de l’armada que havia de participar en la campanya contra Granada de la primavera de 1331, res no se’n diu en els pagaments ja liquidats de la primera anualitat del donatiu.³² En conseqüència, les despeses destinades inicialment a la guerra contra els nassarites devien provenir d’altres entrades de les arques reials, sense relació amb el subsidi valencià.³³ Tanmateix, com hem exposat, l’activitat bèl·lica havia cessat i s’estava decidint la seua possible represa en el context de les Corts catalanes celebrades a Tortosa entre agost i setembre d’aquell mateix any 1331. Tot seguit, el saqueig musulmà de Guardamar i de les hortes d’Elx i d’Oriola obligà el rei a desplaçar-se urgentment a finals d’octubre a València, on no només hagué d’organitzar la defensa de la frontera sinó també de contenir la revolta de l’estament reial, agreujat per les donacions que havia fet a la reina Elionor i al seu fill comú, l’infant Ferran.

1.2 Els fets de Vinatea (desembre 1331-gener 1332)

Malgrat la transcendència simbòlica que ha tingut per a la història i la historiografia valencianes els coneguts fets de Francesc de Vinatea, ben poc se n’ha investigat mai. En aquest sentit, el coneixement bàsic de l’episodi prové de la crònica de Pere el Cerimoniós, que relata com aquell dirigent de la ciutat de València encapçalà una revolta de l’estament reial contra Alfons el Benigne i la reina Elionor. Vinatea, ja per un autor del segle XIV com Eiximenis i també per a la major part de la historiografia moderna, hauria representat l’essència del pactisme valencià, en defensar la llibertat de contradir al monarca quan aquest incomplís els Furs o posés en perill la integritat del regne.³⁴ Aquesta llibertat, a més a més, era comparada expressament en la narració de la crònica amb el major autoritarisme de la monarquia castellana, puix, davant la rebel·lió dels súbdits, s’hauria produït el següent diàleg entre el rei i la reina:

–Ah, reina! Açò volíets vós oir?

E ella, tota irada, plorant, dix:

–Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos. E lo senyor rei respòs: –Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

No obstant això, únicament dos autors, Joan Baptista Perales i Salvador Carreres, hi han realitzat una aproximació erudita fins el moment, bo i tractant de combinar les escasses dades sobre la figura de Vinatea conservades a l’Arxiu Municipal de València amb les tres principals fonts antigues sobre la qüestió, això és, la pròpia crònica de Pere el Cerimoniós i Lo Crestià d’Eiximenis, escrites entorn de la dècada de 1370, i els anals de Zurita molt més tardans, ja de finals del segle XVI. En relació amb això, en tant que el relat d’Eiximenis es limita a narrar literàriament el moment exacte de confrontació amb els monarques, tota possibilitat de contextualització històrica mitjançant aquelles obres queda reduïda al relat de la crònica i a les interpretacions posteriors del mateix Zurita. Així les coses, en primer lloc, Perales corregí el nom de Vinatea –«Francesc», com deia Eiximenis, en compte de «Guillem», com apareix a la crònica– i datà els successos a partir de maig de 1333, el moment en què aquell fou nomenat jurat de la ciutat, segons queda reflectit al manual de Consells corresponent.³⁵ Pel contrari, en celebrar el teòric sisè centenari dels fets, Carreres proposà avançar-ne la datació atenent a l’itinerari reial, de manera que, segons el seu plantejament, haurien tingut lloc –essent Vinatea conseller municipal, però no jurat– entre el 8 de juny de 1332 i el 14 de gener de 1333, un període en què el monarca residí ininterrompudament a la ciutat durant 7 mesos i una setmana.³⁶

Tanmateix, segons explicarem a continuació, ni les datacions suggerides per aquests historiadors semblen les més probables, ni els fets narrats pel Cerimoniós són del tot exactes. És per això que ens aturarem a analitzar tots aquells esdeveniments amb deteniment, bo i tractant de reconstruir-los des del mateix moment del casament entre Alfons i Elionor, en febrer de 1329. De fet, les diferències essencials entre allò exposat a la crònica i allò indicat pels documents és tan important que hem preferit tractar ambdós relats per separat. Així, en primer lloc, resumirem la versió oferta per Pere el Cerimoniós i les observacions realitzades posteriorment per Zurita –que són les que seguiren, fil per randa, Perales i Carreres–, i, tot seguit, passarem a mostrar l’ordre i la tenor dels fets segons es poden inferir de les dades contingudes en determinades sèries de la cancelleria reial.

– Els fets segons el Cerimoniós i Zurita

La narració extensa dels problemes amb la reina Elionor ocupa 10 capítols de la crònica de Pere el Cerimoniós, bo i començant amb el naixement de l’infant Ferran en desembre de 1329.³⁷ Segons s’hi diu, tot just nàixer, la reina, amb consell de la seua ama Sancha de Velasco, de Ramon Cornel i de Gonzalo García, qui s’esforçaven complaure a la dita reina, i de Bernat de Sarrià, encarregat de protegir l’infant, aconseguí que fossen heretades al nounat les ciutats de Tortosa i d’Albarrasí, i les viles d’Oriola, Alacant, Guardamar, Elda i Novelda. Ultra això, el monarca féu jurar als principals magnats de la Corona que defensassen aquella donació, a la qual cosa únicament es negà Ot de Montcada, veent que allò era en gran prejudici del futur rei Pere –fill d’una dona anterior del Benigne, Teresa d’Entença, ja difunta. Posteriorment, aprés algun temps, el monarca, a gran inducció de la dita reina, acceptà realitzar una altra donació perpetual al dit infant en Ferrando: les viles valencianes de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Maella –que Zurita corregí per Morella–, Castelló i Borriana. Aquest, però, fou el detonant que féu esclatar la revolta, de manera que els nuclis afectats reberen els missatgers reials a pedrades:

Per tots los dits llocs tramès sos missatgers especials induent la gent dels dits llocs que jurassen per senyor llur lo dit infant. E a ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Tot seguit, les universitats demanaren recorriment a la ciutat de València i, com que el rei veia que els dits llocs açò consentir no volien, acceptà que aquella intervingués. Tanmateix, la recomanació feta a les viles fou que no hi accedissen, car, si ho feïen, llurs privilegis ne valdrien menys. D’altra banda, a la capital es reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si aquest, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir a la dita donació. Així, s’actuaria de forma immediata i rotunda, ja que no debades el Consell ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llurs companyes, mentre tota l’altra gent es desplaçaria al palau reial per tal de matar els presents, a excepció feta del rei, la reina i el mateix infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels jurats i els consellers municipals, exposà el rebuig general a la nova donació atorgada a l’infant i la intenció ferma de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors, es produí el diàleg abans esmentat entre el rei i la reina, i, finalment, per dubte de morir, els consellers reials s’esforçaren que es revocàs tot, e axí es féu.

Per tant, la crònica no situa amb concreció els esdeveniments. Simplement parla d’una primera donació reeixida a l’infant Ferran, en nàixer aquest, i d’una segona, de les viles majors valencianes, que provocà la revolta i fou revocada. No obstant això, Zurita exposa aquest darrer afer immediatament després de comentar la guerra contra els genovesos de març-octubre de 1332, raó per la qual els autors posteriors associaren els successos a una data propera o posterior a aquella. Amb tot, sense solució de continuïtat, la crònica fa un salt endarrere i, en cloure l’episodi de Vinatea, passa a realitzar observacions sobre les esperances que los seus pobles havien posat inicialment en el matrimoni entre el Benigne i Elionor, pensant que la casa de Castella seria unida de gran amor a la casa de Aragó. En aquest sentit, indica que, més tard, en comprovar les intencions de la reina i de Sancha de Velasco, els valedors del futur Pere el Cerimoniós instaren el rei a fer una carta en la qual jurava no alienar patrimoni reial durant 10 anys: un estatut signat a Daroca en agost de 1328. Tanmateix, l’explicació que s’hi dóna d’aquesta qüestió és molt breu i es limita a exposar que quan la reina tingué notícia del jurament se seguiren molts e diverses afrontes, los quals serien llongs de recontar.

Altrament, la crònica assenyala que, malgrat l’estatut de no alienació, les donacions a l’infant Ferran s’acabaren produint. A continuació, el text passa a parlar de les persecucions endegades per Elionor contra aquells mateixos defensors dels drets de l’infant Pere: après de açò, lo senyor rei, nostre pare, anà-se’n a Tarragona, e la reina punyia a perseguir nostres oficials e tots aquells qui vetllaven en la honor e bé nostre. Així, Miguel Pérez Zapata i García de Lóriz fugiren de Barcelona en arribar el rei i la reina, qui els havia ja començades de fer inquisicions. Consegüentment, atès aquest ordre d’exposició dels fets, Zurita atribueix els procediments inquisitorials a un moment posterior a l’afer de Vinatea: con esto se levantó el rey y las donaciones se revocaron. Declaróse tras esto el odio grande de la reina en perseguir a los principales del Consejo del rey que tenían mucha cuenta con la conservación del patrimonio y con la persona del infante don Pedro. Encara més tard segons la crònica –aprés algun temps–, aquella persecució finí amb l’apressament de Lope de Concud, que fou detingut quan els monarques estigueren presents a Terol, traslladat amb la cort reial al regne de València, condemnat a mort i ajusticiat.

Posteriorment, fet açò, el rei envià comissaris a Aragó contra Pérez Zapata i Lóriz, al mateix temps que intentà apartar l’infant Pere de la protecció de Miguel Pérez de Gurrea per tal d’encomanar-lo a Ximén Cornel. Aquesta actuació fou rebutjada pels tres primers, puix, segons informava un altre valedor de Pere, Vidal de Vilanova, la intenció era dur-lo juntament amb el seu germà, l’infant Jaume, a la cort reial, on la reina Elionor els metzinaria. Així les coses, tots plegats, se n’anaren primer a Eixea i, més tard, cap a les muntanyes de Jaca per tal de passar al regne de França si el Benigne tractava d’anar a per ells, mas lo dit senyor rei cessà per tal com aquells qui ens ho tractaven veïen que llurs mals tractaments no havien lloc. Finalment, després que el rei hac estat algun temps en regne de València, assistí a un concili de la província eclesiàstica de Tarragona que l’arquebisbe i infant Joan havia convocat a l’esmentada ciutat, i, des d’allí, fou dada paraula a dona Sanxa –l’ama de la reina– que se’n tornàs en Castella. Així, aquesta abandonà la Corona als crits de fora, fora de Aragó la vella mala i clogueren les torbacions que havien envoltat la reina i el naixement de l’infant Ferran: com fon fora del regne aquesta dona, la cort romàs en repòs.

Tot plegat, resumint molt, l’ordre que sembla exposar la crònica del Cerimoniós –i que és el que segueixen Zurita, Perales i Zacarés– és el següent: el rei signà l’estatut de Daroca, però, malgrat això, realitzà la donació de Tortosa, Albarrasí i els llocs del sud valencià en nàixer l’infant Ferran en desembre de 1329. Posteriorment, en 1332 tractà de fer-li una nova donació, en aquest cas de les viles majors valencianes, però aquestes i la ciutat de València es revoltaren aconseguint-ne la revocació. Més tard, mentre els reis feien l’itinerari Tarragona-Barcelona-Terol-València-Tarragona, es produïren les persecucions dels valedors del Cerimoniós, l’ajusticiament de Concud, l’intent de presa dels dos infants i l’expulsió final de Sancha de Velasco, que posà fi a tots aquells problemes. Tanmateix, com veurem tot seguit, ni la tenor d’alguns esdeveniments, ni menys encara el seu ordre cronològic, pogué ser aquest.

– Els fets segons els documents cancellerescos

Per tal d’intentar ubicar l’episodi de Vinatea, hem hagut de centrar-nos en l’estudi dels documents de la cancelleria reial, ja que el manual de Consells de València corresponent a les dates en què és probable que tingueren lloc els fets es troba, precisament, desaparegut.³⁸ En aquest sentit, cenyint-nos als esdeveniments narrats per la crònica de Pere el Cerimoniós, tenim dues dates extremes: la de desembre de 1329, pertinent a la donació de Tortosa, Albarrasí i les viles meridionals valencianes a l’infant Ferran,³⁹ i la de març de 1332, quan es pot documentar l’expulsió de l’ama de la reina Elionor.⁴⁰ Per tant, d’entrada, això invalida les propostes de datació de Joan Baptista Perales i Salvador Carreres, centrades en la segona meitat de 1332 i començaments de 1333. D’altra banda, si seguim la data que pareix indicar Zurita per a l’episodi de Vinatea, el mateix any de 1332, sembla impossible que tots els fets explicats posteriorment sobre les inquisicions iniciades per la reina fins a l’esmentada expulsió tinguessen lloc en tan poc espai de temps –fins al mes de març– i en un recorregut tan ampli –de Tarragona a Tarragona, passant per Barcelona, Terol i València.

Així doncs, alguna cosa falla en els relats de la crònica i de Zurita, però què és exactament? La primera resposta és clara: la donació que originalment obrí el conflicte no fou la realitzada a l’infant Ferran a finals de 1329, sinó la feta en concepte de dot i arres a la reina Elionor en febrer d’aquell mateix any, que, a banda d’Osca, Calataiud, Montblanc i Tàrrega, ja incloïa les viles valencianes de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana (vegeu-ne la ubicació al mapa 2 a la p. 55).⁴¹ De fet, la donació a la reina, desconeguda fins el moment, ocasionà ja certes resistències de les viles valencianes al poc de fer-se efectiva, en concret entre abril i maig de 1329, tot just abans de començar les Corts de 1329-1330. Sabem, en aquest sentit, que Alfons el Benigne convocà l’inici de la reunió per al’1 d’abril de 1329, però aquest no es produí fins a l’11 de maig,⁴² interval durant el qual segurament tingueren lloc els fets narrats en un procés judicial posterior, de 1336, quan es procedí al retorn al patrimoni reial de les universitats cedides a la reina. Així, les declaracions realitzades en el judici pels síndics de les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana relaten que, primerament, en conèixer que havien estat donades a Elionor de Castella, sol·licitaren audiència al rei, però aquest els la denegà, alhora que la reina manifestava que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca.⁴³

A continuació, demanaren que, si més no, els fossen donats consellers sobre ·ls dits affers, incloent entre aquests als jurats de València, però la resposta del monarca fou igualment rotunda: que ab los dits jurats no s’acordàssen ni·n parlàssen sots pena del cap a perdre. De la mateixa manera, també els jurats de València –en aquells moments Ramon Muntaner, Salvador Ric, Berenguer de Ripoll i Bernat Sanou⁴⁴– reberen les amenaces reials: que als pròmens de les viles no consellassen lo contrastar ne·n parlàssen o·n féssen ab aquells ensemps, en altra manera que als portals de lurs alberchs los trobarien penjats al maytí. En relació amb això, pensem que si els fets haguessen tingut lloc un cop començades les Corts –a partir de l’11 de maig–, semblaria inútil tractar d’evitar que els prohoms de la capital i els dels nuclis reials es reunissen per tal de tractar aquell afer. I el que és segur, d’altra banda, és que les coses relatades succeïren estant el rei a València, puix, davant el fet que les viles no enviaven els síndics demanats per consentir a les donacions damunt dites, les admonicions del Benigne continuaren in crescendo fins que arribà a atacar alguns llocs en persona:

El dit senyor rey armat de son cos de nit ab moltes companyes de cavall armades modo hostili, fort mogut e ençès de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

Fins i tot, malgrat la intervenció de Vidal de Vilanova e moltes altres bones persones que tractaren de contenir-lo, el rei mogudament menaçà que metés foch a alcunes de les dites viles en diverses parts. Així, finalment, aquestes nomenaren síndics que acudiren a la ciutat de València, on l’itinerari reial situa al monarca de forma ininterrompuda des del 20 de març de 1329 –potser els atacs esmentats, nocturns, es realitzaren a les properes viles de Morvedre o Alzira. D’aquesta manera, en primer lloc, els enviats de les viles suplicaren al rei que els deixés protestar de lur dret públicament o almenys amagada a alcun loch fora la ciutat o dins aquella, però aquell es negà novament, de forma que li ho tornaren a pregar, en aquesta ocasió en scrit per scrivan. La resposta fou la mateixa i ara comminatòria: no s’i podie àls fer, e que si no volien consentir les dites donacions, que ell sabie què s’havie a fer, o semblants paraules. Davant la impossibilitat d’alternatives viables, els síndics, destrets e forçats, decidiren atorgar el seu consentiment a les donacions, segons afirmaven després, si consentiment poch ésser dit a la volentat e importunitat. Així les coses, l’últim dels actes d’aquest conflicte recomptat en el procés judicial de 1336 és el consentiment públic d’aquelles donacions, que, tot i la seua llargària, no ens resistim a copiar íntegre, atesa la seua força narrativa:

Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: «Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?» Lo qual dit senyor rey respós que «Och».

Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: «E, donchs, senyor, axí u manats?» Lo qual senyor rey respós que «Och».

Ítem, declaren que terça vegada stech dit: «E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?» Lo qual dit senyor rey respós que «Och». E, adonchs, encontinent estech dit: «Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són».

Ítem, declaren que, reebén en ací lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: «Esto no vale nada, que bien es por [… …] o más», o semblants paraules.

D’altra banda, sabem que el 25 d’abril de 1329 el Benigne tornà a realitzar un nou atorgament dels llocs donats a la reina Elionor en concepte de dot i arres, bo i explicitant que hi quedaven entesos el mer i el mixt imperi, que no s’havien inclòs en la concessió original por olvido e no de scierta sciencia.⁴⁵ En aquest sentit, pensem que probablement aquella especificació estava relacionada amb la resistència oferta per les cinc viles majors valencianes, ja que, a més a més, és cronològicament una mica anterior al començament de les Corts. Per tant, com hem dit, sembla coherent suposar que aquell primer conflicte entre el monarca i els nuclis esmentats tingués lloc en el lapse de temps comprès entre la seua arribada a València, el 20 de març, i l’inici de l’assemblea parlamentària, l’11 de maig.⁴⁶

Podria ser una mica més tardà, fins i tot, però mai posterior al dia 21 de juliol, data en què, per les informacions contingudes al registre In favorem regine Eleonoris, sabem que les universitats de les cinc viles juraren la reina com a senyora, després d’haver constituït síndics per a això entre el 9 i el 20 de juliol de 1329. En relació amb això, podríem pensar que aquest jurament és el que apareix relatat en el document que acabem de citar, però cal tenir present que aquest només fa referència al consentiment públic de les donacions atorgat al rei, que no és el mateix que el propi acte en què s’havia de jurar fidelitat a la reina com a nova senyora de les viles. De fet, segons s’explicita en el document que va generar el jurament de 21 de juliol, aquest es va realitzar, de manos e de bocha i por mandamiento de la dicha senyora reyna, en poder del noble Juan Ximénez d’Urrea, un personatge que no apareix enlloc en el relat adés esmentat.⁴⁷ Consegüentment, considerem que sembla molt més probable que el consentiment al rei fos un acte diferent al del jurament senyorial de la reina, i, per tant, es produís amb anterioritat, poc abans d’obrir les Corts en maig; en cas contrari, pareix difícil imaginar un desenvolupament normal de les sessions sota les condicions d’amenaces i comminacions armades que acabem de veure.⁴⁸

En qualsevol cas, el que sembla ben cert és que inicialment els dirigents de les localitats afectades per la donació es negaren a consentir el seu traspàs senyorial a la reina, el que probablement endarrerí l’obertura de les Corts de 1329 fins que finalment, després d’atacs i amenaces, acataren la decisió i juraren fidelitat a Elionor pel mes de juliol. D’altra banda, un poc més tard, el 28 de desembre de 1329, el monarca decidí realitzar una nova donació, en aquest cas de forma perpètua al fill que acabava de tenir amb la reina, l’infant Ferran, que rebé Tortosa, Albarrasí i els llocs valencians d’Oriola, Alacant, Guardamar, Elda, Novelda, La Mola, Callosa, Asp i Monfort (vegeu el mapa 2 a continuació).⁴⁹ Però en aquesta ocasió la donació no generà una resistència tan forta a la que s’havia produït uns mesos abans.⁵⁰

Tot plegat, doncs, la crònica de Pere el Cerimoniós altera els fets, ja que no només amaga la donació inicial feta a la reina, sinó que, a més a més, l’atribueix a l’infant Ferran en un moment posterior. D’altra banda, com a conseqüència d’això, explica tot d’una i de forma seguida l’enfrontament amb les viles reials valencianes que desembocà en l’afer de Vinatea, per després exposar l’afer de la persecució a l’infant Pere i els seus valedors, que en el relat de la pròpia crònica pareix posterior. Tanmateix, segons indiquen nombrosos documents, sembla que l’ordre fou invers: primer la persecució i després l’episodi de Vinatea. De fet, si extraiem de la crònica reial aquesta darrera qüestió –el capítol 48–, la resta d’esdeveniments que s’hi expliquen –en els capítols 43-47 i 48-53– es pot resseguir de forma continuada en total consonància cronològica amb l’itinerari reial i les fonts arxivístiques.⁵¹ Per exemple, en primer lloc, sabem que després del naixement de l’infant Ferran i la donació de Tortosa, Albarrasí i les viles meridionals valencianes, els reis seguiren el camí Tarragona-Barcelona-Terol, que és justament l’indicat per la crònica per a contextualitzar les inquisicions endegades per la reina. Per tant, aquestes degueren començar aproximadament a partir del 10 de febrer de 1330, quan, després de cloure les Corts valencianes, els monarques arribaren a Tarragona. Precisament aleshores, el 18 de febrer, comencen els llibres de tresoreria de Felip de Boïl, substitut d’un dels perseguits, García de Lóriz, els volums del qual no s’han conservat i que tenia com a sotstresorer a Lope de Concud.⁵² En conseqüència, Lóriz i Concud –amb Pérez Zapata– degueren fugir de Barcelona quan Alfons i Elionor arribaren a la capital catalana, pel mes de març, per tal de refugiar-se al regne d’Aragó junt a l’infant Pere.

MAPA 2

Donacions a la reina Elionor i els infants Ferran i Joan al regne de València entre 1329 i 1335

Posteriorment, els mateixos monarques es traslladaren a terres aragoneses, on estigueren des de finals de juny i on, seguint la crònica, havien citat els perseguits a Terol. Segons el mateix text, no s’hi presentà ningú a excepció de Lope de Concud, qui poc abans s’havia entrevistat en persona amb el Benigne a l’aldea bilbilitana de Codos, en la qual, efectivament, el rei signa documents el 30 d’agost de 1330.⁵³ D’aquesta manera, malgrat els avisos del rei –Llop, no hi aturs, car la reina te persegueix, torna-te’n– Concud fou apressat quan aquells foren a Terol, això és, durant la primera quinzena d’octubre. Així mateix, exactament com diu la crònica del Cerimoniós, après alguns dies, lo dit senyor rei davallà-se’n en regne de València: en concret, passà per Xèrica el 19 d’octubre, camí de València, on residí durant cinc mesos i mig, entre el dia 23 d’aquell mes i el 10 d’abril de 1331. Ací, a banda de preparar la campanya contra Granada finalment cancel·lada, es degué jutjar al detingut. En aquest sentit, el text del rei Pere afirma que allí proceïren contra lo dit en Llop e li feeren turments, el que concorda amb la carta enviada per un oficial de la reina a començaments de febrer de 1331, informant-la del registre de la casa turolenca de Concud, on no havien pogut trobar les malvades imatges que cercaven, contràries a la mateixa Elionor.⁵⁴ Malgrat això, la crònica explica que, encara a València, Lope de Concud fou sentenciat a mort, ço és, que fon rossegat e penjat, com se deïa que ell havia fetes fetilles a la dita reina que no pogués jamés infants concebre.⁵⁵

Per tant, l’ajusticiament hagué de produir-se entre febrer i abril, tot just en el mateix moment en què trobem la cancelleria de l’infant Pere expedint documents a Eixea. Com hem vist, aquella fou la vila de l’Alt Aragó on Miguel Pérez Zapata, Miguel Pérez de Gurrea i García Lóriz se’n dugueren al futur rei per tal d’evitar que el Benigne es pogués apoderar d’ell i portar-lo a la cort reial. En aquest sentit, els documents de l’infant indiquen la seua presència allí, si més no, entre el 21 de març i el 18 d’abril de 1331; amb tot, després tornà cap al sud, a Borja, Tarassona i Saragossa, on es mogué entre finals d’abril i començaments de juliol. És llavors, a partir de l’11 de juliol, quan el veiem a Tiermas, encara més al nord d’Eixea i camí de Jaca, on arribà vuit dies més tard. Ací romangué fins a mitjan agost i aquest, precisament, deu ser el viatge al qual fa referència el Cerimoniós en explicar que, après, pujam-nos en les muntanyes de Jaca a fi que si el senyor rei, nostre pare, continuàs contra nós, ne ens volgués àls fer, que ens passàssem en lo reialme de França. Finalment, però, la mateixa crònica explica que el monarca abandonà les seues intencions, un fet que degué ocórrer a finals d’aquell estiu, puix a mitjan agost l’infant Pere mogué cap a Aínsa, encara al nord, i en acabar agost descendí primer a Barbastre i després a Daroca i Saragossa, on, a partir de novembre, residí ininterrompudament durant més de mig any.⁵⁶

Mentrestant, Alfons el Benigne havia passat aquells mesos a Catalunya, bo i celebrant entre agost i setembre les Corts de Tortosa que havien de decidir sobre la croada granadina. A finals d’octubre, però, en arribar la notícia del saqueig de Guardamar, el monarca es traslladà al territori valencià, on tindria lloc, probablement, l’episodi de Vinatea. Pensem això, de nou, per la conjunció de l’itinerari reial amb la tenor de diversos documents, delimitats, a més a més, per la data extrema de març de 1332 relativa a l’expulsió de l’ama d’Elionor de Castella. En primer lloc, als molts pocs dies d’arribar a València, el rei es traslladà a Alzira, on residí, si més no, durant tres jorns, del 10 al 12 de novembre. Aquesta, com sabem, era una de les cinc viles majors valencianes que estava en mans de la reina i, potser que no debades, a penes una setmana més tard el Benigne –després d’haver tornat a la capital– féu acte de presència en una altra d’aquelles, Xàtiva, on estigué entre el 17 i el 20 de novembre; de tornada cap a València, novament, sojornà un parell de dies a Alzira.

És possible, doncs, que la seua anada a aquests llocs estigués relacionada amb la nova decisió presa pel monarca respecte a la reina i les viles: el 26 de novembre, des de la capital, informava als jurats i els prohoms d’aquelles dues universitats que, malgrat haver jurat fidelitat a la reina el 21 de juliol de 1329, haurien de constituir síndics per tal de fer-ho una altra vegada, ja que, mitjançant una carta donada en Osca el 4 de juliol de 1331, li havia ampliat la donació a tota aquella prerrogativa que poguessen tenir els monarques ex nostre plenitudine potestatis, com ara –segons s’hi deia– convocar l’exèrcit i la cavalcada, crear notaris, dispensar legitimacions o concedir indulgències als inculpats de qualsevol crim. I un dia després trametia la mateixa ordre a les viles septentrionals de la reina: Morvedre, Castelló de la Plana i Morella. Així, citava per a diferents dies els síndics que haurien de realitzar el jurament: als de Xàtiva i Alzira els convocava per al 30 de novembre, als de Morvedre per a tres dies després de rebre la missiva (possiblement el mateix dia 30 o l’1 de desembre), als de Castelló per a quatre dies després de la recepció de la carta (entorn del 2 de desembre) i als de Morella per a sis dies després (entorn del 4 o el 5 de desembre).⁵⁷

Tanmateix, les universitats, que ja havien ofert resistència a la donació inicial, degueren oposar-se al manament reial. Consegüentment, el 19 de desembre de 1331 el Benigne tornà a la càrrega trametent, amb credencials, a quatre dels seus consellers a les tres viles més properes: al vicecanceller Jaume Calvet i Bernat de Boixadors a Morvedre, i a l’ardiaca Pere d’Esplugues i el jurista Guillem de Jàfer a Alzira i Xàtiva. Així, comunicava als dirigents d’aquells municipis que els enviats els parlarien super facto iuramento et homagio a la reina Elionor i que, en cas de desobeir els seus manaments, el desplaurien moltíssim: nobis contrarium plurimum displiceret.⁵⁸ De fet, és possible que aquests foren els missatgers reials als quals, segons la crònica del Cerimoniós, hi hagué alguns qui volgueren llapidar. En qualsevol cas, no ho podem saber del cert i ja no tornem a trobar notícies directes sobre el jurament a la reina durant l’estada del rei a València, és a dir, fins el 27 de gener de 1332. Amb tot, tenint en compte la tenor de la carta de credença que acabem de veure i que molt poc després Sancha de Velasco fou expulsada a Castella, pensem que tot just en aquell període, del 19 de desembre al 27 de gener s’ha de situar l’episodi de Vinatea. De fet, el nou jurament a la reina no es degué arribar a realitzar mai, ja que, com apuntaven els mateixos síndics de les universitats en el procés judicial dut a terme contra aquella posteriorment –en 1336-1337–, la host i la cavalcada, que s’incloïen entre les segones potestats concedides, negun temps no fo guanyada de dret ni de feyt per la dita senyora.⁵⁹

D’altra banda, hi ha dues dades més que semblen apuntalar la hipòtesi exposada, ja que indiquen la importància que havia assolit Vinatea dins del Consell municipal de València en aquells moments. En primer lloc, gràcies a la signatura dels capítols de l’armada de 20 galeres contra els genovesos aprovada per l’estament reial el 26 de gener de 1332,⁶⁰ sabem que Francesc de Vinatea era jurat de la capital durant aquella anualitat, una dada que es desconeixia fins ara, puix, com hem dit, manca el manual de Consells d’aleshores. I, en segon lloc, l’11 de gener de 1332 el mateix Vinatea fou comissionat pel rei per tal d’exposar certa cosa –quendam– a la vila Morella –on havia nascut–, de part del monarca i, alhora, de la ciutat de València; per tant, els pregava que atengueren al contingut de les seues paraules.⁶¹ En aquest sentit, és probable que la seua missatgeria estigués relacionada amb l’esquadra esmentada, ja que precisament durant aquells mateixos dies, el 13 de gener, el rei escrigué a Jaume II de Mallorca per tal d’informar-lo que havia parlat ab la ciutat de València e ha fet ab ella que arm X galeas e ell arme del seu propri altres X.⁶² A més a més, també foren enviats els ciutadans de València Martí Marçó i Berenguer de Codinacs a altres dues viles, Borriana i Vila-real, el que fa pensar que hi anaven per tal de cercar el seu consentiment a participar en aquella armada –com finalment succeí, segons veurem en l’apartat següent.

Així les coses, pensem que encara es pot afinar més la datació, puix, en tant que en aquells moments ja s’havia aconseguit l’aprovació de València per a l’armada –amb la possible presència a la ciutat de síndics de Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana–, sembla raonable pensar que ja s’havien imposat certes condicions al monarca, que aquest havia acceptat.⁶³ Per tant, l’enviament de Vinatea, Marçó i Codinacs a les viles septentrionals del regne s’hauria produït amb posterioritat a l’episodi narrat en la crònica de Pere el Cerimoniós i en Lo Crestià d’Eiximenis, el qual hauria tingut lloc entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332.⁶⁴ De fet, cal destacar que en la credencial d’aquells missatgers Francesc de Vinatea era nominat dilecto nostro, en compte de vicinis Valencie com apareixen els altres dos o iurato Valencie, com semblaria més lògic. Fos com fos, la posició preeminent del mateix Vinatea sembla confirmar que els fets es produïren al llarg d’aquells moments finals de 1331 o de començaments de 1332. En relació amb això, cal recordar finalment que, segons la pròpia crònica, allò exposat al Benigne –la negativa a acceptar les donacions i la decisió d’arribar a matar a tots els consellers del monarca– havia estat fruit d’un acord del Consell municipal i, per tant, pareix raonable que fos un jurat qui ho exposés.⁶⁵

D’aquesta manera, ubicat cronològicament l’enfrontament, ens detindrem també a analitzar els arguments que el Cerimoniós posa en boca del jurat Francesc de Vinatea, en nom de la ciutat de València:

Molt se maravellava del senyor rei, nostre pare, e així mateix de tot son Consell, que aitals donacions faés ne consentís com havia, car allò no volia altre dir sinó tolre los privilegis e separar lo regne de València de la Corona d’Aragó, car, separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res, per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien.

En conjunt, doncs, les raons adduïdes se cimentaven en dos factors estrictament relacionats: d’una banda, la violació d’un privilegi concedit en 1319, segons el qual els monarques no havien d’alienar patrimoni reial, i, d’una altra banda, la pèrdua de poder de l’estament reial valencià, que quedava seriosament afeblit si cinc de les viles més importants li eren desmembrades. En aquest sentit, l’interès dels dirigents de la capital era ben evident: el seu àmbit de poder, és a dir, la part del regne sobre la qual exercien influència i control, el constituïen els nuclis reials, i sense els principals d’aquests, València no seria res. De fet, malgrat la concessió d’aquell privilegi de 1319,⁶⁶ tant Jaume II com Alfons el Benigne havien continuat cedint nuclis reials, com es pot copsar en el mapa 3: Gandia, Dénia i Pego havien passat a mans del comte de Ribagorça; Oriola, Alacant i Guardamar a l’infant Ferran; Elx a l’infant Ramon Berenguer; Corbera a l’infant Joan; i Sogorb a Lope de Luna. Fins a nou viles, a les quals se sumaren les cinc més grans en 1329: Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló. Així les coses, en a penes una dècada la ciutat de València havia passat de liderar un conjunt de 27 viles a únicament 13, les quals, a més a més, eren les de menor importància.

Sembla ben lògic, doncs, que els de la ciutat de València aprofitassen la resistència oferta per les viles de la reina a l’ampliació de les seues competències, per tal d’evitar un apartament definitiu de l’estament reial. Amb tot, respecte d’això, cal fer una altra observació: la crònica, que exposa els fets com si les universitats haguessen estat concedides a l’infant Ferran, acaba explicant que la donació fou revocada després de les paraules de Vinatea; tanmateix, segons sabem, aquelles havien estat atorgades a la reina, qui, a més a més, continuà sent-ne la senyora, almenys, fins a l’accessió al tron de Pere el Cerimoniós en 1336.⁶⁷ Per tant, la protesta de Vinatea no generà la restitució de les viles valencianes al monarca i la revocació es degué limitar a l’ampliació de les competències de la reina fins a la plenitudo potestatis. De fet, la carta sobre açò –expedida a Osca en juliol de 1331– que era esmentada en la convocatòria dels síndics de les localitats afectades per tal que jurassen aquella donació no apareix enlloc al registre In favorem regine Elionoris ni tampoc a la sèrie Graciarum,⁶⁸ per la qual cosa no degué arribar a fer-se efectiva.

MAPA 3

Alienacions del patrimoni reial al regne de València entre 1319 i 1329

Així les coses, a banda d’aquesta darrera cancel·lació, sembla que la principal conseqüència de la posició de força desplegada per la ciutat de València fou una altra, que, si més no per la seua immediatesa cronològica, pareix estar directament relacionada. Ens referim a l’expulsió de la cort i de la Corona de Sancha de Velasco, fixada per la crònica en el moment en què el Benigne i l’infant Joan es reuniren en un concili eclesiàstic a Tarragona, és a dir, entre el 7 de febrer i el 10 de març de 1332 segons l’itinerari reial. En aquest sentit, en efecte, l’ordre es degué produir aproximadament en aquell interval de temps, atesa la carta enviada per Alfons XI a finals del mes de març, en què es queixava al seu homònim de cómo enbiastes a donna Sancha. ⁶⁹ La resposta, tramesa tres setmanes més tard, fonamentava la decisió en l’odi que aquella havia ocasionat i, alhora, palesava que havia estat una solució necessària per tal d’aconseguir l’ajut dels súbdits:

Entendiemos que [l’expulsió de Sancha] era pro de Nos e de la reyna, muger nuestra muy cara, por muytas razones, e specialmiente porque nuestros súbditos havían en odio a dona Sanxa, ama de la dicha reyna, por la qual razón dellos no podíamos haver aquell servicio que convenía a Nos; maguer Nos entendamos que la dicha dona Sanxa no fiziere sino aquello que allá cumplía, havémosla a embiar en Castiella.⁷⁰

Nogensmenys, el Benigne certificava la seua voluntat de guardar l’honra de la reina agora más que nunca, tant en el fecho de sus donaciones e del infante don Ferrando, nuestro fijo, e de los homenages, como en otras cosas. Així, com hem dit, les donacions realitzades originalment a tots dos continuaren sent vàlides, però, alhora, l’accelerat ritme de concessions reials mantingut fins aleshores decaigué completament. Per exemple, el registre de la reina se centra únicament en certes gràcies atorgades per a la baronia de Fraga, que havia comprat per al mateix Ferran, mentre que el registre d’aquest darrer clou bruscament a mitjan març de 1332.⁷¹ No sembla casualitat, doncs, que precisament en aquell moment fos retallada la influència de la reina amb l’expulsió de Sancha de Velasco i també, segons diu la crònica, amb un canvi de membres del Consell reial: foren foragitats d’aquèn alguns qui tenien en los mals afers passats. Tot plegat, doncs, així finalitzà l’etapa en què la reina Elionor exercí un poder més gran dins de la cort reial, amb el suport de diversos barons i del mateix monarca. Concretament, s’allargà durant 3 anys, des del seu casament en febrer de 1329 fins a l’episodi de Vinatea i la posterior relegació de l’ama de la reina, pel febrer o el març de 1332. D’aquesta manera, hem pogut determinar per primera vegada l’extensió d’aquell període i la successió cronològica dels fets que hi tingueren lloc, desconegudes fins el moment a causa d’allò exposat per Pere el Cerimoniós en la seua pròpia crònica.

En aquest sentit, ens manca una darrera cosa per analitzar: les causes que dugueren al rei a triar aquell relat concret, tot tergiversant uns fets que devia conèixer a bastament. De fet, com veurem més endavant, també amagà el procés judicial dut a terme contra Elionor en 1336-1337 per tal de revocar aquelles donacions, de manera que el seu interès per atribuir a l’infant, per davant de la reina, el paper principal en la revolta de les viles valencianes resulta completament deliberat. En relació amb això, les raons per a obrar d’aquesta manera semblen bastant evidents, atesa la relació de Pere el Cerimoniós amb el mateix Ferran, a qui féu assassinar en juliol de 1363 en el context de la guerra entre Castella i Aragó. Això, segons Zurita, causà la indignació dels principals barons de la Corona, que estimaven l’infant com un bon líder:

El infante era muy buen príncipe y de gran valor, y tenía muy principal estado en estos reinos; y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos.

En conseqüència, un afer tan grave e inopinado provocà grande infamia contra la persona del rey, qui hagué de fer pública una carta en què al·legava els diversos motius pels quals havia hagut de procedir d’aquella manera, tot i que, segons el mateix autor, éstas eran sus justificaciones, pero no se podían tan fácilmente persuadir a las gentes.⁷² Per tant, sembla obvi que una altra de les maneres que el Cerimoniós tractà d’utilitzar per tal de justificar l’assassinat fou la construcció a la crònica d’una imatge negativa de l’infant, perjudicial per als súbdits de la Corona. Així, per exemple, tot just en parlar de la seua mort es deté a explicar el retorn de Tortosa a la senyoria reial, indicant que hagren gran plaer, ja que en temps que la dita donació fon feta al dit infant de la dita ciutat ne foren molt dolents e despagats.⁷³ En definitiva, doncs, aquesta sembla la raó evident per la qual l’infant Ferran és presentat com el destinatari de la donació de les viles majors valencianes, de manera que la seua figura apareix com a causant darrera de la rebel·lió encapçalada per Francesc de Vinatea.⁷⁴

Aquesta, d’altra banda, es produïa en un context en què Alfons el Benigne, ajornant la croada contra Granada, s’havia decidit a atacar els genovesos, bo i coordinant un estol d’almenys 60 galeres que havia d’estar preparat per al mes de maig de 1332. Tanmateix, en darrer terme, l’armament fou més tardà i de menor potència, encara que, com veurem en el següent apartat, acabà afectant a l’evolució del donatiu de les Corts valencianes en vigor des de 1330.

2. LES CAMPANYES CONTRA ELS GENOVESOS

Segons hem explicat anteriorment, arran dels fets exposats per Manuel Sánchez Martínez, a la fi de 1331 Alfons el Benigne decidí desviar la campanya militar que estava preparant contra Granada cap a un enfrontament amb els genovesos, que disputaven el seu domini a l’illa de Sardenya. Així, aquesta decisió marcà un ritme trepidant per a l’activitat de la monarquia i els estaments valencians durant els següents 20 mesos –fins que començà a negociar-se’n la pau a mitjan agost de 1333. No debades, la intervenció directa del monarca es realitzà sempre amb la participació del regne de València, a partir dels diners que s’estaven recaptant mitjançant les imposicions del donatiu aprovat en les Corts de 1329-1330. En aquest sentit, el rei i els valencians armaren conjuntament dues armades, una en 1332 i una altra en 1333, segons veurem de forma diferenciada en els dos epígrafs d’aquest apartat.

2.1 Les armades i els col·loquis de 1332

Com hem vist en explicar els fets de l’episodi de Vinatea, una de les raons adduïdes per Alfons el Benigne per tal de justificar l’expulsió de l’ama de la reina Elionor, Sancha de Velasco, fou l’obtenció dels súbdits d’aquell servicio que convenía a Nos. En aquest sentit, també hem vist que a mitjan gener de 1332 ja hi havia plena certesa que el rei armaria 10 galeres contra els genovesos i la ciutat de València unes altres 10, un acord al qual s’afegiren posteriorment la resta de viles reials, després que a les de Morella, Borriana i Vila-real fossen enviats tres missatgers valentins, possiblement per a tractar sobre la qüestió. Sembla que la decisió d’intervenir plenament en el conflicte antigenovès partia d’una petició realitzada pels consellers de Barcelona, que a finals de 1331 havien exposat al monarca l’endeutament provocat per la recent campanya finançada per barcelonins i mallorquins, bo i demanant que ell mateix i altres poblacions marítimes de la Corona participassen en el nou armament que s’hauria de produir l’estiu següent.⁷⁵

Per un altre costat, el Benigne sol·licità a Jaume III de Mallorca que, a l’igual que ell, financés 10 galeres més amb els seus propis diners, de forma que l’estol conjunt ascendís al nombre de 70.⁷⁶ I a penes uns dies després el rei informava als mateixos consellers de Barcelona que l’acord amb la ciutat de València es duria endavant si ells armaven 20 galeres i la ciutat de Mallorca unes altres 20.⁷⁷ Així les coses, el 25 de gener de 1332, el pacte amb les principals viles reials valencianes era total (les tres esmentades anteriorment més Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló de la Plana i Llíria), puix aquest mateix dia s’escriví a la resta (Cullera, Ademús, Alpont, Castellfabib, Penàguila, Castalla i Xixona) requerint la seua adhesió, malgrat no haver tingut síndics en el col·loqui que havia aprovat la intervenció de l’estament reial en la guerra.⁷⁸ Així, l’endemà, el Benigne publicà, d’una banda, els privilegis negociats i atorgats en aquella reunió, i, d’una altra banda, el seu compromís a acomplir determinades condicions imposades pels nuclis reials, coses que, tot plegat, hagué de confirmar la reina Elionor per a les seues cinc viles.⁷⁹ Al dia següent, 27 de gener, se signava l’ordenació de l’esquadra que s’hauria d’armar i el monarca partia de la ciutat, camí de Tarragona per a assistir a un concili eclesiàstic, i de Tortosa, per a demanar, igualment, l’armament de galeres contra els genovesos.⁸⁰

En aquest sentit, podem agrupar els acords pactats entre el monarca i l’estament reial valencià en el col·loqui de gener de 1332 en tres blocs diferenciats: les condicions de l’oferta, recomptades en les peticions realitzades per l’estament reial i aprovades mitjançant una carta pública;⁸¹ els mateixos capítols de justícia sol·licitats pels síndics de les viles, aprovats majoritàriament i publicats en forma de privilegis;⁸² i, en darrer lloc, els capítols de l’organització i la gestió de l’armada, signats pel monarca també de forma pública.⁸³ En tot cas, com veurem, tots aquests aspectes foren modificats posteriorment, aquell mateix any, en un segon col·loqui que tingué lloc uns mesos més tard, en juliol de 1332.

– El col·loqui de gener de 1332

La tenor de l’oferta concedida pels prohoms urbans participants en el col·loqui e tractat reunit en gener de 1332 deixava ben clar que aquella es realitzava a petició del rei, sota certes condicions i per tal de servir lleialment el monarca, ja que les viles, pels mals que havien patit darrerament, tenien raons per a excusar-s’hi –un possible esment no només a les recents riuades i caresties, sinó també a les mateixes donacions a la reina, que havien ocasionat l’afer de Vinatea:

Havén esguart, senyor, a la vera lealtat e fe que tots temps han haüda e portada a vós, senyor, e a vostres precessors, e seguida tots temps la lur e vostra volentat, e specialment en aquest negoci del qual legudament se progren escusar, senyaladament per molts dans, e mals, e càrrechs, que los pobles han sostenguts e sostenen e porten, e per moltes altres rahons que vós, senyor, sabets e havets enteses.⁸⁴

Altrament, a banda dels greuges i les peticions exposades, les condicions establertes per tal de finançar durant tres mesos les 10 galeres i 2 barques demanades contenien tres punts diferenciats: el dels compromisos de tercers, el de la qüestió material de les galeres i el de la procedència dels diners esmerçats. En primer lloc, el rei hauria d’armar la mateixa quantitat de vaixells a la ciutat de València i fer ab acabament que les ciutats de Barcelona i de Mallorca –amb el Rosselló– armassen cadascuna 20 galeres més. En segon lloc, el mateix monarca hauria de cedir 4 galeres plenament armades i unes altres 6 que tenia a les drassanes i a la platja de València, amb tot allò necessari per a navegar, però que serien adobades –disposades per a la guerra– per part de les viles. En tercer lloc, el finançament de l’esquadra pagada per l’estament reial provindria del donatiu de les Corts de 1329-1330, és a dir, que dels diners de la recaptació de les imposicions en vigor el rei prestaria a les dites ciutat e viles tot ço que costaríen d’armar les dites X galees. Concretament, s’hi adreçarien a aquell préstec el que sobrés –si hi havia sobrant– de la segona anualitat en marxa i el que s’havia d’ingressar de la tercera, que començava en març de 1332, bo i bloquejant qualsevol mena d’assignació que s’hagués fet fins a aquell moment.⁸⁵

En aquest sentit, la manera prevista de tornar el préstec al Benigne contemplava tres vies: primerament, amb el guany obtingut per la pròpia armada; en segon lloc, si no hi havia guany o si no hi bastava, s’allargarien les imposicions del donatiu si així ho acceptaven els estaments eclesiàstic i militar; i, en darrer terme, si aquest allargament no era aprovat pels senyors, els diners es reunirien amb l’establiment d’imposicions noves, segons que los dits prohòmens de les dites ciutat e viles volrien e ordenarien, limitades als termes municipals dels corresponents nuclis reials. Per tant, tot plegat, les 110.000 ll. concedides al rei per les Corts romandrien intactes, ja que els diners desviats momentàniament a l’afer genovès haurien de ser retornats per l’estament reial, d’una manera o d’una altra. Així, atenent al compliment dels tres tipus de condicions esmentades, que el rei prometé públicament el 26 de gener, els síndics urbans es comprometeren, liberalment, a pagar el cost de les 10 galeres i 2 barques que s’haurien d’armar en estiu.⁸⁶ Abans, però, havien aconseguit altres tipus de concessions del rei, en aquest cas de caire polític.

En concret, una altra mena de condicions establertes per l’estament reial per tal d’assumir el cost de l’armada requerida era la concessió de 13 peticions, que, en ple context de rebel·lió contra el rei per l’afer de les donacions a la reina Elionor i l’infant Ferran, consideraven poques i plenament justificades:

Alcuns e pochs capítols generals los quals en present offeren e presenten a la vostra altea tocants lo bon estament de tot lo General del regne e los quals, per deute de justícia, devets e podets atorgar, o almenys graciosament, com sien fundats en justícia e egualtat.⁸⁷

De fet, a banda de la prohibició de l’arribada de nous mercaders itàlics, la gran majoria de sol·licituds ja havien estat requerides en els col·loquis de finals de 1330 i començaments de 1331, els quals, com hem vist, no arribaren a generar privilegis, en tant que no hi hagué contraprestació econòmica en el primer i que el motiu que havia aplegat el segon –la croada de Granada– fou finalment sobresegut. Així, per un costat, com ja havia estat concedit a Barcelona en organitzar la seua armada antigenovesa de 1331, el rei i la reina acceptaren posar fre a la residència en el regne d’altres mercaders procedents d’Itàlia que no fossen els que ja hi estaven domiciliats i reebuts per vehins; l’única excepció seria la dels pisans, contra els quals no podrien atorgar l’esmentada prohibició per la pau vigent en aquells moments.⁸⁸ Per un altre costat, els síndics de les viles reials tornaren sobre certes demandes realitzades a finals de 1330, en aquella ocasió en nom del General de tot el regne. En primer lloc, com llavors, requeriren que la resta del donatiu de 110.000 ll. que s’havia de pagar després de finançar l’armada fos dedicat a la guerra contra Granada, en deffensió del dit regne, cosa que el rei acceptà. En segon lloc, demanaren la millora de la tenor de dos dels furs nous: el que establia el jurament anual de juristes, advocats, metges i drapers, que volien limitar a un d’únic a l’inici de l’ofici, i el que concedia el mixt imperi, del qual s’haurien d’especificar certs duptes o obscuritats; del primer se’n féu littera –tot i que no es concedí en forma d’ordenació reial fins a les Corts de 1342–, però el segon fou l’únic completament rebutjat pel monarca, al·legant que no y puria bonament res declarar sens Cort.⁸⁹

En aquest darrer sentit, un altre dels capítols sol·licitats fou acceptat parcialment pel monarca. Era el referent a les inquisicions endegades contra els oficials reials de caire urbà, com els justícies o els mostassafs, per a les quals –sense èxit– s’havia sol·licitat a finals de 1330 un període màxim de duració de 40 dies. Ara, el termini demanat s’allargava als dos mesos, delimitant el perfil dels inquisidors (un ciutadà o home de vila, un cavaller, un jurista i un notari, tots ells del regne de València) i el dels jutges d’apel·lació (també del regne de València), que haurien de resoldre els recursos en menys de 30 dies. El rei i la reina, segons s’indicava en els plecs de negociació, concediren una ordre temporal, fins a la celebració de les properes Corts, mitjançant la qual el període de desenvolupament de les inquisicions seria d’un màxim de 6 mesos, els inquisidors serien del regne però únicament tres (un cavaller, ciutadà o home de vila, un jurista i un notari), i les apel·lacions serien resoltes en el termini requerit d’un mes, tot i que per part de jutges de qualsevol lloc: d’on se volran.⁹⁰

Altrament, la resta de peticions, majoritàriament ja demanades en el colloqui de febrer de 1331, foren acceptades pels reis. Entre totes elles tornaven a destacar les relatives a les garanties judicials i els abusos comesos per l’administració reial, les quals, a més a més, generaren la publicació de diversos privilegis. En primer terme, s’insistí en la territorialitat de la justícia, és a dir, que los habitadors de la ciutat e de qualsevol loch del regne de València no sien tenguts respondre ne fer dret sobre alcuna demanda civil ne criminal en alcun loch ne en alcuna cort vostra o altra, sinó en lo loch en lo qual seran domiciliats. En segon lloc, es demanà que els oficials de la procuració es limitassen a rebre els salaris establerts en l’ordenament foral, sense demanar absolutament res, ni tan sols la provisió en les eixides pel regne, en el seu exercici ordinari de la justícia. Així mateix, es tornà a requerir la navegació lliure a l’Albufera de València, que el guardià Bartomeu Safont impedia, i s’hi afegí la reivindicació del compliment d’una avinença –fins a les Corts següents– que havien establert els jurats de València i l’antic batlle general, Jaume Escrivà, sobre els salaris de les escriptures de les corts.⁹¹

Finalment, els síndics de la ciutat i les principals viles reials realitzaren altres tres peticions relacionades amb qüestions tributàries. D’una banda, exigiren el compliment d’una franquesa de tot dret mercantil a l’illa de Sardenya, concedida per Jaume II als ciutadans de València –majorment car lo privilegi sia jurat e confermat–, puix molts oficials reials es negaven a observar-la. D’una altra banda, demanaren una carta absolutòria de tota petició de monedatge fins al Nadal de 1330 –el darrer any en què s’havia pagat– i tornaren a requerir que les declaracions sobre la seua recaptació realitzades pel mateix Jaume II fossen revocades; el Benigne acceptà la primera qüestió, tot i que per a resoldre sobre certs lochs de què fos qüestió si deuen pagar monedatge o no, comanà al jutge reial Guillem Jàfer, al batlle general del regne Guillén Serrano i al cavaller de la casa del rei Orrigo de Quintavall, els mateixos que també havien de revisar les declaracions sobre la col·lecta d’aquell tribut.⁹²

En definitiva, l’estament reial aconseguí en aquesta ocasió el que no havia obtingut en els col·loquis anteriors, de 1330 i 1331, en els quals havia actuat en nom de tot el General. Amb tot, evidentment no era aquesta la diferència essencial, sinó, d’una banda, el context de negociació –amb el rerefons de l’episodi de Vinatea– i, d’una altra banda, la necessitat econòmica de la monarquia, l’única força que l’impel·lia a plegar-se a les demandes estamentals. En consonància amb això, el rei no mostrà objeccions a la darrera de les condicions requerides pels dirigents urbans: l’aprovació dels capítols ordenats e ordenadors per los dits prohòmens de les dites ciutat e viles faents e tocants lo negoci e regiment de la present armada.

En aquest sentit, segons s’afirmava en les mateixes peticions de justícia presentades al Benigne, els capítols referents a l’organització i la gestió de l’esquadra de 20 galeres i 4 barques que es devia armar a la ciutat de València durant tres mesos a partir de l’estiu de 1332, no s’havien redactat al mateix temps, per no tardar la present resposta e offerta, com lo negoci de si e per la vostra partença requira celeritat.⁹³ I, en efecte, aquests darrers no foren aprovats en la mateixa data que les altres concessions, sinó un dia després, el 27 de gener de 1332, tot just el dia abans que el rei marxés de la capital valenciana. Així, en aquests vint capítols sobre l’armada es repetien moltes de les qüestions pactades que ja hem vist, com la del finançament de les galeres pertinents a l’estament reial a partir d’un préstec realitzat pel monarca sobre la recaptació del donatiu en vigor, o la de la cessió de les 10 galeres que pertocaven a l’estament reial, 4 adobades i 6 navegadores però per adobar.⁹⁴

Altrament, s’hi incloïen molts de nous, com ara els que especificaven el mode de govern i gestió de l’armada. En primer lloc, l’estament reial seria qui triaria el capità de les 20 galeres, que rebria privilegis semblants als que havien estat donats en 1331 al capità de les XX galees de Barcelona.⁹⁵ De fet, aniria ensems ab les armades de Barcelona e de Mallorcha, amb els capitans de les quals triaria les pautes d’actuació, bo i repartint el guany entre totes elles –i, alhora, el de l’esquadra valenciana es dividiria a mitges entre el monarca i els nulis reials. En aquest sentit, per çò que mils sia sabuda veritat de ço que Déus darà a guanyar a les dites armades, s’haurien de nomenar dos dispensers o clavaris de cadascuna d’aquelles tres ciutats, amb l’objectiu que hi anés un en cadascuna de les armades alienes. A més a més, les 20 galeres –que anirien íntegrament a risch e ventura del rei– haurien de desarmar en la ciutat de València, fins i tot en el cas que el mateix monarca decidís prolongar el servei de tres mesos de les seues 10 per algun altre afer.⁹⁶

D’altra banda, hi havia una sèrie de disposicions paral·leles que s’havien d’endegar per tal d’ajudar a acomplir els objectius de l’estol de la Corona. Per exemple, qui volgués armar vaixells podria quedar-se pel seu compte amb tot el que prengués individualment de qualsevol enemic o, pel contrari, podria fer pariatge amb les altres armades, repartint-se el guany per sou e per lliura. Així mateix, per un costat, s’havia d’observar l’ordenament acordat amb Jaume III de Mallorca per tal de no mercadejar amb els enemics, mentre que, per un altre costat, el monarca no signaria cap pau amb genovesos o saonesos fins que les galeres desarmassen. Pel que feia a la pròpia defensa del litoral, es posarien talaies per totes les riberes, s’hi farien farons de nit i fumades de dia, i les aygües –suposem que els llocs costaners d’aprovisionament d’aigua dolça– serien guardades per tal que·ls enemichs no se’n puxen servir.⁹⁷

Finalment, s’hi incloïen diverses clàusules relatives a l’oferta de finançament de les 10 galeres i 2 barques per part de l’estament reial. Primerament, els que en gestionarien l’armament quedarien lliures de qualsevol demanda o inquisició per part dels reis, excepte si es feia a instància o requesta dels jurats e prohòmens de la ciutat e de les viles. En conseqüència, els dispensers o clavaris únicament quedaven obligats a retre comptes del que havia costat l’armada i del guany obtingut als prohoms diputats pels nuclis reials. D’altra banda, totes les escriptures donades per la monarquia en relació amb aquest armament serien franques i, alhora, tant el rei com la reina donarien cartes d’indemnitat dels furs i privilegis dels seus respectius llocs.⁹⁸ En darrer terme, Alfons el Benigne hauria de jurar tots los dits capítols de la oferta en el moment en què los síndichs de la ciutat e de les viles seran devant ell, i entre aquests capítols s’incloïa un de darrer ben important: si el monarca no armava les seues 10 galeres íntegrament, mancant ni que fos una, l’estament reial quedaria lliure de l’oferta, de manera que tot allò gastat en l’armament seria pres a compte del rei en el donatiu de 110.000 ll.⁹⁹ De fet, quan arribà l’estiu el rei no armà més que 5 galeres, a l’igual que les viles, per la qual cosa, com veurem seguidament, es negociaren unes noves condicions.

– El col·loqui de juliol de 1332

Segons hem explicat, una vegada que se signaren els pactes de gener de 1332, el Benigne marxà de València cap a Tarragona i Tortosa, per tal de negociar la contribució dels eclesiàstics de la Corona a la croada de Granada i la de les ciutats catalanes a la guerra contra els genovesos. Tanmateix, encara no s’havien complit ni tres mesos de la seua partida que li arribaren notícies de l’assetjament nassarita d’Elx, iniciat el 9 d’abril. Ràpidament, el rei descendí a València, camí de la frontera, el que motivà l’alçament del setge a penes cinc dies després. Amb tot, el monarca es desplaçà a la pròpia vila per tal de reorganitzar la defensa del sud valencià, bo i disposant el trasllat de les tropes establertes a Oriola fins a Alacant. Així doncs, l’organització bèl·lica de la zona es bolcava cap a la mar, puix aquest era el nou caire que havia pres la guerra amb els nassarites, en entrar els genovesos en el conflicte. De fet, un mes abans de l’atac a Elx, els jurats de València avisaven al rei que los genoveses han feita confederació ab lo dit rey de Granada, el que suposava un greu perill per al regne si les galees dels genoveses, ab alcunes que·l dit rey de Granada ne fa armar en la sua terra, vénen a Alacant o a Dénia o a altres lochs de la marítima. Per tant, demanaven que hivaçosament féssets armar VI galees en la ciutat de València, davant el fet que de moment no s’havia posat en marxa l’estol projectat a començaments d’any, puix Barcelona i Mallorca només estaven armant altres 6 cadascuna, per guàrdia de la mar.¹⁰⁰

Així les coses, havent tornat a la capital valenciana, el rei reuní al començament de juliol als infants i als principals barons de la Corona per tal de celebrar un Consell, que confirmà la guerra marítima: es tractaria de realitzar un bloqueig mercantil als nassarites –que la mar fuesse guardada continuament, que no se pudiessen ayudar d’allent mar de ninguna vianda ni otra cosa–, de manera que, alhora, es garantís la defensa contra els genovesos.¹⁰¹ En aquest sentit, la ciutat de València degué ser requerida per tal d’intervenir-hi, puix el 9 de juliol el Consell municipal aprovà l’armament de X galees e dues barques contra los malvats genoveses, sempre i quan el monarca armés del seu propri V galees e una barcha i prenent de la peccúnia de la imposició la quantitat que altres V galees e una barcha costarien d’armar, ensemps ab les universitats de les viles reals del regne.¹⁰² Fet i fet, a penes cinc dies després, al temps que el rei informava als consellers de Barcelona que l’armada valenciana de 10 galeres estaria preparada a mitjan agost, el ciutadà de València Andreu d’Espígol rebé la potestat per a rebre préstecs, dipòsits i comandes amb l’objectiu d’aplegar els diners que hi serien necessaris.¹⁰³

Amb tot, els capítols de la nova oferta i de la nova armada pactades amb l’estament reial no es publicaren fins a un parell de setmanes més tard, el 27 de juliol de 1332, segurament per una situació semblant a la que ja s’havia donat a començaments d’any: primer s’aconseguia el consentiment de la ciutat de València i després es convocava a la resta d’universitats reials per tal de perfilar i signar els acords. En aquest cas, però, com que la negociació era una prolongació de la que havia tingut lloc en gener –bo i reduint el nombre de galeres armades– no s’hi demanaren nous capítols de justícia. Tanmateix, sí que es pactaren certs canvis en l’oferta i la gestió de l’armada, segons veurem a continuació.

En relació amb això, pel que fa a la oferta, els capítols de l’armada aprovats a principis d’any, com hem explicat, incloïen una condició segons la qual, en cas de no preparar-se les 20 galeres previstes per a l’estiu, quedarien cancel·lades la resta d’acords. Possiblement per això, ara que havia arribat l’època fixada i s’havia d’armar una esquadra més reduïda, de 10 galeres, s’hagueren de negociar unes noves clàusules. A més a més, sembla que no s’havia acomplit allò aprovat aleshores i els diners de les imposicions del donatiu de Corts de 1329-1330 no havien estat destinats a cap mena d’armament. Així les coses, reunits els jurats de València i els síndics de Borriana i de les cinc viles majors de la reina (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana), es convingueren uns nous capítols per tal de fer front als dans e perills que una armada genovesa de 50 galeres en preparació podia fer a les terres de la Corona e specialment lo regne de València, atesa la guerra del rey de Granada, ab lo qual se diu los dits genoveses haver feta confederació.¹⁰⁴

Davant la immediatesa dels fets –les ordres sobre l’armament havien començat el 14 de juliol i a penes un mes després les galeres havien de ser a la mar–, la forma de finançament era lleugerament diferent. En essència, es mantenia el mateix sistema aprovat al començament d’any, això és, l’armada es pagaria desviant momentàniament els diners de les imposicions i, posteriorment, si el guany no bastava per a cobrir la suma gastada, aquelles s’allargarien tal i com estaven establertes si la resta d’estaments concordaven, o com decidís el braç reial si s’havien de limitar als seus dominis. Amb tot, el primer dels canvis era que llavors s’havia pactat que del donatiu es pagaria en exclusiva la part pertinent als nuclis reials, mentre que ara s’incloïen, a més a més, les galeres que tocaven al rei, tal vegada perquè, com acabem de veure, es considerava que aquesta armada quedava inclosa en la guerra contra els granadins, atesa la seua aliança amb els genovesos. Ultra això, els principals administradors del monarca, això és, el tresorer Felip de Boïl, el mestre racional Pere Marc, el cambrer major –i batlle general del regne–Guillén Serrano i el conseller Bernat de Boixadors s’encarregarien de procurar e manlevar les quantitats necessàries de forma imminent, uns préstecs inicials que serien coberts, com hem dit, dels diners de les imposicions.¹⁰⁵

En aquest sentit, l’altre gran canvi es donava en la pròpia gestió d’aquestes imposicions, puix passaven a ser administrades per dos prohoms dels nuclis reials, això és, un de la ciutat de València, el mercader Jaume Tolsà, i un de les viles, el jurista morellà Pere de Ciutadilla. Per tant, no només la col·lecta del donatiu de Corts era desviada a l’afer de l’armada pagada pel monarca i l’estament reial, sinó que també el propi control de tot l’engranatge fiscal passava a mans d’aquest darrer, substituint els administradors que inicialment representaven a tots els estaments entrò que les dites ciutat e viles sien pagades de la dita quantitat. Així les coses, Tolsà i Ciutadilla hi destinarien la recaptació de les imposicions a partir del mes de juliol en curs, calculant que podrien pagar l’armada en finalitzar gener de 1333 –el que sembla, a priori, bastant ajustat si tenim en compte que, segons els càlculs inicials de 20.000 ll. per any, en 7 mesos es podien recaptar uns 233.333 s.¹⁰⁶ Amb tot, si no ho aconseguien, la seua gestió continuaria i podrien vendre les imposicions de l’anualitat següent, que començaven l’1 de març, segons els antichs aministradors fahien a I any.¹⁰⁷ No obstant això, segons veurem més endavant, posteriorment hi hagué un canvi de plans, que obligà a la tria d’uns altres administradors, bo i deixant l’aclariment dels comptes d’aquesta armada per a una liquidació ulterior.

Totes aquestes condicions i encara d’altres foren plasmades, com hem dit, en una carta signada pel rei i els síndics de les viles esmentades el 27 de juliol de 1332.¹⁰⁸ Aquesta era conseqüència d’uns capítols de negociació que foren presentats en solitari per la ciutat de València, contestats pel monarca i, posteriorment, mostrats als prohòmens de les viles per tal que hi acordassen o incloguessen alguna modificació, segons es pot resseguir clarament en el plec corresponent conservat al fons de Legislació.¹⁰⁹ Així, per exemple, si bé els dirigents de la capital havien demanat la suspensió de totes les assignacions prèvies fetes sobre el donatiu –incloent específicament les de la senyora reyna–, els de la resta de nuclis exceptuaren, amb el vistiplau reial, les que havien de ser pagades pel mes de juliol que corria i també les adreçades a dos préstecs fets a Xàtiva i Alzira per adobar los murs. Igualment, els síndics de les viles foren els que imposaren una elecció paritària d’administradors amb la ciutat, bo i essent el rei qui marcà el nombre de 2, amb el salari inclòs dins de les despeses de l’armament.¹¹⁰

Així mateix, també s’hi incorporà qualsevol altra despesa de gestió i de missatgeria o motivada pels préstecs rebuts, alhora que s’ordenà als administradors antics i als compradors de les imposicions la seua obediència a Tolsà i Ciutadilla.¹¹¹ D’altra banda, els de la ciutat de València mostraren novament el seu interès perquè les imposicions foren establertes arreu del regne exigint la tria d’un exequdor contra los rebel·les, que el mateix estament reial nomenaria i que rebria carta de comissió reial per tal d’obligar als que no permetessen recaptar-les, fent host a manament dels dits exequdor e aministradors novells contra los rebel·les de la imposició ab aquella solempnitat que·ls dits exequdor e aministradors novells conexeran.¹¹² Finalment, s’hi establí una altra clàusula: si els genovesos no atacaven la Corona, el rei perdria tot control sobre l’armada valenciana, sense poder dirigir-la per als uses o negocis seus, i el capità triat tindria poder per tal de dur-la a aquelles parts que a ell ben vist serà, a servii de Déu e en honor del senyor rey, e a profit e bé de la ciutat e del regne de València.¹¹³

En resum, doncs, les principals modificacions respecte als capítols signats en gener de 1332 es donaven, per la urgència dels fets, en la forma de mobilització inicial dels diners –crèdits de particulars– i en la gestió de les imposicions del donatiu, que passaven a ser controlades per l’estament reial. En tot cas, aquest darrer havia de cobrir aquells crèdits bàsicament mitjançant el mateix mètode: gràcies a la pròpia recaptació del donatiu i l’allargament de les imposicions fins a reunir les 110.000 ll. promeses i el cost de l’armada. Altrament, com que l’armament de galeres també era diferent a l’acordat al principi d’any, és a dir, es limitava a la meitat de vaixells, també se signaren uns capítols nous sobre l’armada.

En concret, la nova ordenació de l’armada de 10 galeres i 2 barques resseguia, bàsicament, els capítols signats en gener de 1332, tot i que amb certs canvis motivats per la certesa del seu desplegament i pel fet que ja no formaria part d’un magne estol antigenovès. Com en aquell cas, l’armament es produiria a mitges entre el rei i l’estament reial, bo i cedint el primer 5 galeres noves que tenia a la drassana i platja de València, les quals, segons s’hi deia, són ja adobades per la ciutat e per les viles. També el guany es repartiria paritàriament, però en aquest cas s’abandonaven les referències a les armades de Barcelona i de Mallorca, nomenant únicament un dispenser o clavari del rei i un altre dels nuclis reials; així mateix, fins i tot els captius haurien de ser repartits, obviant el dret reial de poder quedar-se amb qualsevol apressat pel preu de 1.000 morabatins. D’altra banda, els oficials de l’armada, ja fossen còmits, clavaris o administradors, haurien de ser escollits a parts iguals entre la ciutat i les viles, però, en canvi, el capità, que anteriorment podia ser triat en exclusiva per les comunitats urbanes, ara havia de ser elegit ab sabuda e volentat del monarca¹¹⁴ –essent triat Francesc Carròs, pare, segons sabem per documents posteriors.

Uns altres capítols, tanmateix, es repetien invariablement, com ara el que imposava el desarmament a la ciutat de València, el que vinculava la integritat de totes les galeres al compte i el risc del rei, el que permetia l’armament particular de vaixells amb ple dret a capturar botí dels enemics, o els que establien la gratuïtat de les escriptures davallants de l’armament i la necessitat de concedir públicament una carta d’indemnitat dels furs i privilegis vigents.¹¹⁵ En darrer terme, s’hi aprovaven dues disposicions noves, molt importants per al finançament i els processos negociadors duts a terme durant aquell any: d’una banda, encara que no fossen armades íntegrament les 10 galeres previstes, el pagament del cost total seria comú e miger entre lo dit senyor rey de una part e la ciutat e viles de la altra, i, d’una altra banda, es garantia la completa vigència d’aquells privilegis e provisions los quals foren feyts e atorgats al tractament de la armada de vint galees, és a dir, que, malgrat que els acords haguessen canviat de tenor, les concessions de caire polític aconseguides per l’estament reial continuarien en ple vigor.¹¹⁶ Per tant, no tornaria a succeir com en els col·loquis de 1330 i de 1331, els atorgaments dels quals no havien acabat sorgint efecte.

Finalment, hi hagué algunes altres disposicions relatives a l’armada, no incloses en els capítols, que foren concedides els dies següents, entre el 28 i el 30 de juliol, mitjançant manaments particulars del rei. Per exemple, el fet que l’armador de la taula de les galeres, el prohom de València Bartomeu Saranyó, quedés lliure de tot retiment de comptes, atès que, per les imminents despeses que havia de fer tam in minuto quam in grosso, era molt difícil rebre cauteles de totes les operacions realitzades en la preparació de l’armament.¹¹⁷ En aquest mateix sentit, com ja s’havia atorgat en la negociació anterior, el rei i la reina renunciaren a endegar demandes o inquisicions contra qualsevol administrador de l’armada, excepte si era a petició del propis dirigents urbans.¹¹⁸

Així les coses, signats tots aquests capítols, l’armada es preparà al llarg d’agost, bo i tractant d’estar disposada per a guardar les mars de l’atac genovès que a mitjan de setembre es preveia contra el sud valencià. Tanmateix, segons Zurita, l’estol procedent de Gènova es dirigí a les costes catalanes, on causà estralls, com ara la crema de 5 galeres de la ciutat de Barcelona, i se’n tornà ràpidament al territori lígur, de manera que en el mes d’octubre ja havia posat rumb cap a l’est.¹¹⁹ Consegüentment, sembla que l’esquadra organitzada pel monarca i l’estament reial valencià quedà sense enemic directe davant el qual lluitar, puix, com veurem més endavant, a penes degué obtenir cap guany i desarmà a finals de novembre en la ciutat de València. Amb tot, en aquests moments el rei havia decidit l’organització d’un nou exèrcit naval per a la campanya següent, això és, un gran estol de 60 galeres com el que ja havia estat projectat a començaments d’any.

2.2 L’armada i els col·loquis de 1332-1333

A l’igual que en 1332, Alfons el Benigne decidí armar 20 galeres a Catalunya, 20 a Mallorca i 20 al regne de València per a l’estiu de 1333. En aquest cas, però, l’armada valenciana seria finançada per tot el General mitjançant l’afegiment de noves imposicions a les que ja estaven establertes a tot el regne pel donatiu de 1329-1330. Tanmateix, com també succeí en 1332, finalment l’armada prevista acabà essent menor, el que en aquest cas provocà l’anul·lació de l’oferta del General valencià, segons explicarem amb detall en els dos punts subsegüents, un relatiu als acords inicials i un altre a la pròpia cancel·lació esmentada.

– Els col·loquis de novembre de 1332 a febrer de 1333

El 21 de novembre de 1332 Alfons el Benigne ordenava a Francesc Carròs, el capità de l’esquadra de 10 galeres que havia eixit de València aquell estiu, que desarmés a la desembocadura del Xúquer, a Cullera. Tanmateix, a penes quatre dies després, el 25 de novembre, el mateix monarca comissionà al batlle general Guillén Serrano per tal que isqués a l’encontre dels vaixells i, a requesta dels jurats de la ciutat, informés al capità que havia de dirigir-se a la platja de la capital. De fet, com hem vist, això és el que establien els capítols de l’armada. Però Serrano no només havia de comunicar això a Carròs, sinó que quan arribaren davant la dita playa –sense avisar-lo prèviament– havia de dir-li que fondegés les galeres luny de terra, en manera que null hom pogués exir, fins que dos prohoms de la ciutat de València, tramesos pel rei, parlaren amb el mateix capità.¹²⁰ Per tant, tot sembla indicar que existia cert acord entre el monarca i alguns dirigents de la capital per tal de decidir sobre el destí de l’armada que tornava aleshores.

En aquest sentit, precisament en aquells moments tenim la primera notícia sobre un nou armament disposat pel rei: nós ajam manat e ordonat de fer galees en la ciutat de València ara de present.¹²¹ Les raons cal cercar-les en la conjuntura bèl·lica: la guerra continuava oberta amb els genovesos i, a més a més, Muḥammad IV havia aconseguit pel mes de setembre la intervenció decidida de l’emir mariní de Fes, de manera que a mitjan d’octubre els genets musulmans es llançaren, cap a l’est, contra Priego de Còrdova, i, cap a l’oest, contra Caravaca i el camp de Lorca.¹²² Tot plegat, segons explicava el Benigne en una carta adreçada als governants de les principals universitats del regne de València, ja a l’alçada del 24 de novembre de 1332 s’havien produït multi et varii tractatus amb els seus nuncis, super negocio armate quam contra inimicos fidei et alios hostes nostros necessaria conspicimus et in estate futura pro tuicione regnorum et terrarum ac gentium nostrarum per nos et vos simil feri procuramus.¹²³ No obstant això, també hi exposava que els nuncis de les viles havien abandonat els tractaments, el que fa pensar, tenint en compte l’enviament al dia següent de dos prohoms valentins a la galera de Francesc Carròs, que tal vegada els prohoms de la ciutat de València es mostraven favorables al que demanava el rei, però no així els de la resta de nuclis reials.

Fos com fos, el contingut d’aquella missiva posava sobre la taula les peticions que el monarca havia fet. Segons s’hi deia, el Benigne havia convocat als enviats de les mateixes comunitats que havien signat l’armada d’estiu de 1332 (Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló i Borriana, a banda de València) per tal de preparar-ne una altra per a l’estiu proper, de 20 galeres –a mitges amb el rei–, contra els musulmans i els genovesos. Amb l’objectiu de fer-ho possible, sol·licitava l’avançament del que quedava per satisfer del donatiu de les Corts de 1329-1330, mitjançant l’aprovació d’unes noves imposicions. En aquest sentit, com hem vist anteriorment, d’una banda, les 110.000 ll. promeses s’havien de reunir en cinc anys i mig o sis –des de març de 1330– a raó d’unes 20.000 ll. per anualitat, i, d’una altra banda, la recaptació fins a març de 1333 havia quedat assignada al pagament de l’esquadra que s’havia acabat d’armar. Per tant, el monarca podia calcular que en els dos anys i mig que restaven per a completar el donatiu potser mancaven unes 50.000 ll. per abonar, les quals, tanmateix, no es començarien a cobrar fins que s’iniciés el cicle de 1333, de manera que el mínim de 20.000 ll. necessàries per a una armada de 20 galeres no s’hauria recaptat, almenys, fins al març de 1334.¹²⁴ En conseqüència, el rei demanà l’establiment de noves imposicions per tal que es poguessen reunir ràpidament els diners necessaris per l’armament de l’estiu de 1333:

Nos tempus solucionis nobis fiende de residuo centum decem millia librarum imposicionis dicti regni Valencie nobis anticipati petuimus pro augmentacionem dicte imposicionis ad hoc ut de peccunia ipsius imposicionis in negocio armate predicte nos iuvare potuimus tempore opportuit qualiter.

Amb tot, davant la negativa dels nuncis de les viles reials i la seua partida de la ciutat de València, el Benigne els exposà tota una sèrie de raons per les quals havien d’acceptar l’increment impositiu demanat. En primer lloc, els recordà que a començaments d’any havien aprovat el finançament de la meitat d’una esquadra de 20 galeres, però, com que finalment només se n’havien armat 10, quedava pendent l’armament de les altres 10. Consegüentment, la nova petició realitzada pel monarca, de 20 galeres, únicament representava un augment real de 10, de les quals l’estament reial només se’n faria càrrec de 5: potestis attendere et videre quod augmentum huius armate de qua presencialiter agitur non est nisi de quinque galeis. En segon lloc, els indicava que la ciutat de València –els dirigents de la qual, com hem dit, segurament acceptaven la proposta– seria la que més pagaria en les noves imposicions: in ordinacione imposicionis que nunc superadditur racione armate et anticipacionis predictarum civitas Valencie est longe plus onerata secundum maius et minus quam ville predicte. Finalment, amenaçava amb recórrer a una clàusula continguda en el fur de 1329 que fixava les quèsties, segons la qual, en cas d’evident necessitat, el monarca podia augmentar les peticions de tributs directes realitzades a cada vila. En conseqüència, aquestes, segons deia el Benigne, serien de molta major quantitat que les que pagarien mitjançant les noves imposicions:

Vos etiam considerare potestis quod, nisi nos vestrum in hoc auxilium, haberemus posset iuste et licite iuxta edita in Generali Curia celebrata proxime peti et haberi a vobis et ab aliis villis dicti regni, in tali casu tanta necessitatis et pericula regni, multo maior peccunie quantitates quod illa quam in predicta armata solvere vos et eos continget.

Així doncs, el rei demanà a les universitats esmentades que reconsideraren el seu rebuig als tributs indirectes que es volien imposar i que enviaren síndics a la capital l’1 de desembre, per tal de signar els capítols d’una nova oferta i una nova armada: cum pleno mandato et posse consentiendum et firmandi pro vobis augmentacioni imposicionis iamdicte et armate predicte. De fet, la seua intenció quan escrivia la missiva era marxar ràpidament ad partes Cathalonie et Aragone; amb tot, el 8 de desembre els nuncis de Morella encara no havien fet acte de presència a la capital i, finalment, sembla que dos dies després el Benigne assumí que no podria partir immediatament de terres valencianes. Si més no, en aquesta darrera data, el 10 de desembre, requerí als consellers de Barcelona la tramesa de nuncis per la festa de Nadal a València: ja que no podia marxar fins que acabaren els tractatus que mantenia amb l’estament reial valencià, haurien de deliberar ací sobre l’estol en marxa, conjuntament amb els enviats de la ciutat de Mallorca i del rei mallorquí Jaume III.¹²⁵

En aquest sentit, els acords finals amb els valencians no foren aprovats fins a començaments de febrer de 1333, vora dos mesos després, i, per tant, pareix que la negociació fou realment dura. Fet i fet, així ho semblen indicar el mig centenar de fulls conservats al fons de Legislació de la cancelleria reial, en sis plecs diferents relatius a aquests col·loquis de finals de 1332 i començaments de 1333.¹²⁶ En relació amb això, el plec que podem ubicar en primer lloc –tal vegada en el mes de desembre, després de la primera negativa de les viles reials– requeria del monarca dues condicions bàsiques que rauen a l’origen de la resta de matèries negociades: l’estament reial consentiria el finançament propi de 10 galeres i l’establiment de noves imposicions, d’una banda, si aquestes darreres es recaptaven generalment en la ciutat e en tot lo regne de València, i, d’una altra banda, si el rei i la reina proveïen remey de justícia sobre alcuns greujes, torts e injustícies per los officials de vós, senyor, e de la senyora reyna, feytes als habitadors de les dites ciutats e viles.¹²⁷

En conseqüència, en primer lloc, es requerí la presència dels altres estaments, o almenys d’una representació d’aquests, com sabem, per exemple, que passà amb l’infant Pere, comte de Ribagorça, que l’11 de desembre fou cridat per Alfons el Benigne a la capital valenciana.¹²⁸ I així, de la mateixa manera que els nuclis reials havien establert certes clàusules inicials, també l’estament militar hi exposà les seues pròpies condicions a través d’una sèrie de capítols presentats per alcuns de la cavalleria del regne de València, per lo fet de la imposició en ajuda de la guerra. De fet, entre aquestes indicacions dels cavallers s’incloïen algunes que avançaren el resultat final de l’oferta aprovada. En aquest sentit, també demanaren –com l’estament reial– que les noves imposicions fossen pagades universalment, per tots los prelats e religioses, clergues, nobles, cavallers e persones generoses, axí viudes com pubills, de qualque condició o preheminència sien e los hòmens lurs de tot lo regne.¹²⁹ A més a més, segons hi sol·licitaven, la recaptació únicament duraria el temps necessari per a reunir el que mancava per satisfer del donatiu de 110.000 ll. promès en les Corts de 1329-1330 i per a pagar l’armament de 10 galeres que, a petició del rei, hauria de sufragar el General contra els genovesos i els musulmans.

En relació amb això, els cavallers sol·licitaren, d’un cantó, que es declarés què quantitat roman a pagar e levar de les C X mil lliures, i, d’un altre cantó, que es fes el mateix amb la quantitat que puge l’armament de les X galees.¹³⁰ El rei ho acceptà, oferint-los certa resposta quan se’n certifiqués, el que deu estar a l’origen tant de les demandes sobre el cost de les galeres realitzades a Francesc Carròs el darrer dia de 1332, com del retiment de comptes fet pels primers administradors de les imposicions del donatiu, segons explicarem més endavant.¹³¹ Així mateix, l’estament militar també exigí la seua participació en la gestió de les noves imposicions –en veure e regonèxer los comptes de la dita imposició, e en les vendes e en les distribucions que·s faran– i en la de l’armament de les galeres.¹³² Finalment, a banda d’altres cauteles típiques, com la gratuïtat de les missatgeries i de les escriptures públiques que se’n fessen, els cavallers insistiren en la necessitat que, en el futur, aquell tipus d’imposicions generals fossen aprovades en Corts i amb el consentiment de tots els estaments:

Que·l senyor rey atorch privilegi a la cavalleria que algun temps per alguna rahó en lo regne de València no puxe ésser imposada cisa, o mesa imposició, o qualque altra exacció semblant, sidonchs no s’atorgàs concordablement per prelats, religiosos, nobles, cavallers, ciutadans e hòmens de viles en Cort General.¹³³

Així, en cas que el rei no volgués atorgar aquest nou privilegi, demanaven almenys que en el termini de dos mesos fos reparat e liurat a la cavalleria el privilegi que de la dita rahó havia estat atorgat per Jaume II, és a dir, que es copiés paraula a paraula del registre del dit senyor rey en Jacme i es declarés que la concessió de les noves imposicions no ocasionava que aquell ne valla menys. En aquest sentit, desconeixem a quin privilegi feien referència els cavallers, ja que no n’hem localitzat cap d’aquesta mena a la sèrie Graciarum de la cancelleria jaumina.¹³⁴ En qualsevol cas, Alfons el Benigne es negà a acceptar cap de les dues peticions, argumentant, primerament, que els monarques no havien acostumat mai a posar imposició general en aquest regne ne en los altres sens volentat e consentiment del General i, en segon lloc, que cercaria en lo registre el privilegi general esmentat, però no proveiria sobre la qüestió fins la primera Cort General que·s tenga en lo regne de València. Així, entretant, els devia bastar la carta d’indemnitat que també sol·licitaven, la qual seria lliurada ab bolla de plom als cavallers e generoses del dit regne, per l’atorgament concret que farien d’aquesta imposició.¹³⁵

Finalment, les darreres condicions posades pels cavallers remetien a les pròpies contraprestacions que volien obtenir per l’aprovació de l’increment fiscal. D’aquesta manera, reclamaren, d’una banda, la recepció de semblants o convalents coses als privilegis o gràcies que el rei pogués concedir als ciutadans e als hòmens de les viles per la dita augmentació o novella imposició, i, d’una altra banda, l’elaboració de cartes de justícia sobre els torts, e greuges, e uses que havien estat fets especialment per diversos oficials reials, contra alguns cavallers e generoses.¹³⁶ El monarca acceptà aquestes peticions demanant-los que les concretassen, tot i que, com veurem a continuació, no tenim constància d’un desenvolupament d’aquestes reclamacions tan detallat com en el cas de l’estament reial. Aquest darrer, en canvi, sí que presentà un llarg plec de greuges i demandes, que en molts casos acabaren generant l’atorgament de nous privilegis.

En aquest sentit, segons hem comprovat anteriorment, com més peremptòria era la necessitat econòmica del monarca, més nombroses eren les peticions parlamentàries, que en el cas valencià estaven preeminentment encapçalades per l’estament reial. En consonància amb això, en aquesta ocasió els síndics de les universitats requeriren fins a 28 qüestions diferents que giraven entorn dels mateixos greuges que ja es venien exposant en reunions anteriors o entorn d’altres de nous, relacionats amb abusos i incompliments de l’administració reial. En aquest sentit, la majoria d’ells tenien un denominador comú: la reivindicació de l’ordenament foral establert. Així, en primer lloc, s’hi insistí en unes peticions sol·licitades pràcticament cada vegada que es negociava amb el rei, això és, la revocació dels guiatges, de les comissions judicials fetes a persones estranyes –de fora del regne– i de les moratòries de deutes contraforals. El monarca, com també era habitual, respongué negant haver-ne atorgat cap, però acceptant la revisió i revocació d’aquelles concessions que es mostrassen com a il·legals, el que en el cas concret de les moratòries generà un privilegi per tal que no s’haguessen d’observar les que no s’ajustaven a allò establert per fur.¹³⁷ D’igual manera, es tornà sobre altres dues revocacions demanades tenaçment: la del jurament que havien de fer els cristians en els contractes de préstec amb els jueus i la de les declaracions sobre la col·lecta del monedatge fetes per Jaume II. La primera fou concedida, mentre que la segona fou comissionada al batlle general Guillén Serrano i al notari valentí Domingo Claramunt, atès que l’anterior comissió feta al mateix Serrano, a Guillem Jàfer i Orrigo de Quintavall no havia sorgit cap mena d’efecte.¹³⁸

Així mateix, una altra de les matèries candents en aquells moments eren les inquisicions contra els oficials reials de caire local, com els justícies, els mostassafs i els escrivans, que havien quedat regulades en les Corts de 1329-1330. Nogensmenys, en el seu desenvolupament aparegueren molts punts de fricció que anaren ocasionant nombroses demandes dels dirigents urbans. Per exemple, es requerí la gratuïtat de les escriptures si l’inquirit no era culpable, la possibilitat d’aportar defensa i contratestimonis als testimonis presentats pels inquisidors, l’observança de la clàusula segons la qual les apel·lacions es podien al·legar davant els justícies o els batlles del regne en cas que els inquisidors no estiguessen presents, i el compliment de totes les normes forals sobre els processos inquisitorials que tenien lloc quan havia passat més d’un any des de la finalització en l’exercici del càrrec. Al mateix temps, també es demanà que els justícies no foren inquirits per realitzar actuacions amb l’assessorament dels jurats o els consellers locals, puix així estava permès tant per fur com per privilegi, i, a més a més, se sol·licità una indulgència general de les inquisicions en marxa, que s’haurien de limitar a una revisió –sense pena– de les negligències comeses en els llibres de les corts sobre el registre d’assignacions, processos, escriptures, etc. Finalment, per a les següents inquisicions es reclamà que l’acompanyant fos triat en favor del regne, és a dir, que l’elegissen els jurats i el Consell municipal corresponent, atenent al fet que l’inquisidor principal –un jurista o un notari– era nomenat pel monarca.¹³⁹

Gairebé totes les peticions sobre les inquisicions foren admeses pel Benigne, incloent la indulgència general i la tria local de l’inquisidor acompanyant, que seria escollit pel batlle i l’inquisidor principal d’una terna presentada pels governants urbans.¹⁴⁰ D’altra banda, algunes de les aprovacions foren temporals, fins a les noves provisions que s’haurien de donar en les següents Corts, mentre que d’altres –les relatives al desenvolupament dels processos– foren sancionades en forma de privilegi.¹⁴¹ De fet, gairebé les úniques reivindicacions no concedides de tot allò demanat foren tres de caire més polític. En primer lloc, que se celebrassen unes Corts pel gener de 1334 e d’aquí avant de III en III anys, segons estava establert per un privilegi de Jaume II; el rei, tot evitant cap mena de jurament en ferm –com li demanaven–, es limità a respondre que observaria ço a què és obligat per lo dit privilegi. Així mateix, la petició per tal que fos observada l’ordre que prohibia l’arribada de nous mercaders itàlics fou aprovada inicialment, però amb posterioritat es cancel·là –després de la intervenció dels altres estaments–, bo i registrant al plec negociador la següent anotació: si la ciutat se lexa d’aquest capítol plaurà al senyor rey.¹⁴² En tercer lloc, tampoc s’acceptà la perpetuació de dos dels privilegis temporals concedits en els col·loquis de 1332, que garantien, d’una banda, la presència d’un acompanyant –del regne– en les inquisicions i, d’una altra banda, la territorialitat de la justícia, de manera que, com ja estava establert per fur, ningú pogués ser tret del seu domicili per la vista judicial de cap mena de demanda.¹⁴³

Altres peticions, en canvi, foren admeses i atorgades com a privilegi. Per exemple, la que demanava el nomenament anual de quatre representants dels oficis d’argenter, blanquer, aluder i pergaminer en el Consell de València, puix sien multiplicats en covinent nombre de persones. O, també, la que pregava continuar l’ús antich sobre les comissions que feien els justícies per tal de resoldre les causes de més de 500 s. sense haver de desenvolupar tot el procés a la seua cort amb coneixement dels consellers locals, ja que, segons s’hi indicava, seria difícil cosa, dampnosa e de gran tardança que s’haguessen d’exposar tots aquells casos en els Consells corresponents. En relació amb això, cal destacar que els nuncis urbans, com hem vist, havien demanat en la mateixa negociació que els justícies no fossen inquirits per realitzar actuacions amb assessorament dels governants municipals, tot basant-se en les mateixes disposicions legals que ara preferien obviar per tal que els justícies no estiguessen obligats a realitzar la consulta als consellers en totes i cadascuna de les causes de més de 500 s. Per tant, l’ordenament foral valencià, que actuava com a horitzó jurídic de l’estament reial, era reinterpretat en aquest cas en favor dels seus propis interessos i de les seues necessitats concretes.¹⁴⁴

En consonància amb aquests interessos i aquestes necessitats, també es demanaren tres privilegis particulars: l’extensió de la llicència de treta de blat de Tortosa a totes les viles, ja que en aquells moments només havia estat atorgada a la ciutat de València; la prohibició de la mort d’ovelles prenyades, atesa la mancança de moltons; i la importació de sal a les viles, alliberant el control establert per les gabelles reials en cas que els arrendadors d’aquestes no oferissen el seu producte al preu determinat pels Furs, com havia passat recentment a la ciutat de València. Les respostes reials foren diferents segons els casos: en el primer, la treta de blat fou estesa a totes les universitats reials; en el segon, si bé inicialment la prohibició fou atorgada amb l’excepció de Xàtiva i Morella, més tard fou cancel·lada per complet; i, finalment, en el tercer cas, el rei proveí que els batlles locals reconeguessen les salines agabellades en els mesos d’estiu i, si no es preveia sal suficient per a l’abastiment anual, es donassen llicències per a importar sal d’altres parts del regne.¹⁴⁵

Altrament, fins a vora un 30% de les peticions –8 de les 28– se centraven en casos d’abusos comesos per oficials reials o, directament, com a conseqüència d’ordres de la reina –en el cas de les cinc viles majors. Així, en primer lloc, es demanà la revocació d’una llicència concedida pel batlle general del regne, Guillén Serrano, a un únic mercader per tal que exportés pega i sèu contra el privilegi que ho prohibia; amb tot, la queixa no s’adreçava tant a reparar l’incompliment legal com a denunciar la situació de monopoli que aquest ocasionava: en tant com tansolament és atorgat a una persona en poder de la qual de necessitat haja aquella cosa a pervenir, e per menys de preu en dampnatge dels venedors, car com més compradors de la cosa són major preu n’és haüt.¹⁴⁶ D’altra banda, el mateix oficial estava cobrant peatge per la duta de feixos d’espart –lo fascar– de Llíria a València, violant la franquesa de tot dret mercantil que tenien els ciutadans de la capital.¹⁴⁷ I, alhora, el batlle de la pròpia vila de Llíria estava prohibint la compra de pega i d’altres coses no vedades, contra el privilegi del rei Pere que permetia la lliure compravenda de béns: que cascú habitador de la ciutat e del regne de València puscha en qualsevol loch del regne comprar e vendre qualssevol coses e mercaderies de qualssevol persones.¹⁴⁸ Tots tres greuges foren acceptats, i, en conseqüència, els dos darrers generaren la concessió de privilegis específics.¹⁴⁹

Per afegiment, hi hagué 5 reclamacions més que atenyien a l’administració senyorial de la reina en les viles valencianes que posseïa des de 1329. D’un cantó, els de Castelló de la Plana es queixaren de la seua intromissió en plets que pertocaven al cequier e als veedors de les cèquies tantsolament, davant la qual cosa, en el plec de negociació, s’observa una reacció comuna a d’altres capítols: primerament es rebutjà la petició reafirmant les potestats de la reina –açò pogut fer és–, però, més tard, s’hi donà una resposta favorable a les viles, com en aquest cas succeí, si més no, en les causes tocants a l’ofici de sequier. En aquest sentit, sembla que les primeres contestacions foren exposades en absència de la reina, puix fou el mateix Alfons el Benigne qui les argumentà; amb posterioritat, segurament en una altra reunió, fou Elionor qui oferí les seues pròpies respostes. Així passà també amb l’ordre que la reina havia donat als jueus i musulmans de Castelló i de Morvedre per tal que elaborassen cera únicament en els torns que fan cens a la senyora reyna, el que, segons al·legaven els síndics de les universitats, perjudicava la llibertat dels altres torners, garantida pels Furs: per açò indirectament és tolta la libertat e ús dels altres tornes de cera, los quals cascun pot tenir e fer franchament; la primera contestació, del rei, fou aprovar l’actuació de la reina, car dels seus jueus e moros pot ordonar ço que·s vol, però, després, la pròpia Elionor decidí posar l’afer en mans del seu canceller. Igualment, pel que feia a la petició dels síndics d’Alzira per tal que els cavallers del terme pagassen en les messions vehinals a les quals segons fur són tenguts –atès que la reina havia ordenat eximir-los–, el Benigne respongué que es decidiria cridant als afectats; amb tot, la contestació final d’Elionor fou la revocació de l’ordre.¹⁵⁰

En darrer terme, els altres dos greuges adreçats a la reina no necessitaren d’una resposta ulterior. En aquest sentit, d’una banda, el rei indicà que aquella citaria a les parts i proveiria justícia sobre l’afer del pagament del lloc de Castelló –de la Ribera– en les despeses de les muralles de Xàtiva, de les quals els havia lliurat contra el costum antic. I, d’una altra banda, quant a la franquesa que tenien els cavallers de Xàtiva i Alzira en les quèsties i altres exaccions reials, els dirigents urbans demanaren que la reina confirmés aquell privilegi i l’estengués a la resta de viles. Tanmateix, el propi Benigne rebutjà aquesta segona intenció i limità la validesa del privilegi a un any i, posteriorment, al temps que a ella plaurà; els síndics hi concordaren sempre i quan el privilegi no fos perjudicat –de manera que continués en vigor si tornaven a la senyoria del rei.¹⁵¹ En conjunt, doncs, deixant de banda aquests greuges concrets de les viles de la reina, la gran majoria de peticions realitzades foren admeses i generaren la publicació de fins a 10 privilegis en favor de la ciutat de València o del conjunt de nuclis reials. Així, tot i que la principal de les demandes polítiques realitzada –la celebració de Corts– no fou acceptada, l’estament reial obtingué certes garanties, si més no jurídiques, en favor dels seus propis interessos.

Per una altra banda, els altres estaments també realitzaren certes peticions, tot i que, com ja hem comentat, aquestes no foren tantes ni tan detallades com les dels síndics urbans. En primer lloc, els cavallers avançaren en les condicions inicials una de les seues reivindicaclions: la possibilitat de dur el seu propi vi als nuclis reials contra el vet que aquests imposaven. De fet, per a reclamar aquesta llibertat, al·legaren la recent unió foral: com açò esguarda la unió que és feta per los furs novells.¹⁵² Així les coses, en contra de l’actitud que era habitual en l’estament militar, per primera vegada aquest començà a reivindicar els Furs de València, en tant que en les Corts de 1329-1330 s’havien sancionat moltes prerrogatives en el seu favor; la seua aplicació pràctica, però, depenia del desenvolupament quotidià de les relacions de poder. En qualsevol cas, encara que el Benigne es comprometé a pregar als prohòmens l’atorgament d’aquella demanda, desconeixem si finalment sorgí efecte.

En altre ordre de coses, en una reunió posterior, en la qual els cavallers i els eclesiàstics oferiren l’aprovació de la nova ajuda, es realitzà una altra petició i s’hi contradigué un parell de les que havia demanat l’estament reial. Concretament, aquella petició era la confirmació i la perpetuació d’una declaració que havia donat Jaume II sobre el monedatge dels senyorius, un afer que segurament feia referència a la cessió del tribut als possessors de llocs sota certes condicions.¹⁵³ Per afegiment, els senyors impugnaren els capítols onzè i vint-i-dosè que havien presentat els síndics de les universitats reials, el primer dels quals requeria la prohibició de l’arribada de nous mercaders itàlics al regne de València, mentre que el segon sol·licitava la revocació de l’orde de la reina que eximia els cavallers de pagar en les despeses veïnals de la vila d’Alzira. De fet, en aquest segon cas els cavallers demanaren, fins i tot, que el manament fos estès a la resta de viles reials; en el primer, per la seua banda, tornaren a reivindicar el marc foral –contra la seua posició tradicional– puix afirmaven que sens Cort General aquell privilegi no·s pogués fer ni atorgar. Al remat, el rei cancel là el privilegi tocant als mercaders procedents de terres italianes, però, pel que fa a la qüestió de la contribució fiscal dels cavallers, després que la reina hagués revocat l’exempció ordenada, fou suspesa tota acció similar tro a la primera Cort General.¹⁵⁴

Finalment, els estaments militar i eclesiàstic tornaren a demanar, d’una banda, la reparació de los torts, e greuges, e uses que seran declarats que són feyts contra fur e privilegis, i, d’una altra banda, la concessió de privilegis i gràcies semblants o convalents a les rebudes pels ciutadans i els homes de vila.¹⁵⁵ Tanmateix, com ja hem dit, desconeixem el desenvolupament posterior o l’atorgament efectiu de noves concessions relatives a aquestes dues peticions. De fet, segons acabem d’explicar, aquestes s’inclouen en l’aprovació nobiliària i eclesiàstica de l’oferta i de l’armada pagades pel General, per la qual cosa sembla difícil que encara es negociaren altres afers més tard. En tot cas, pel que fa a l’oferta pròpiament dita, cal remarcar que els estaments imposaren una sèrie d’estrictes condicions que, de fet, acabaren per ser incomplertes pel rei.

En aquest sentit, segons hem exposat anteriorment, a banda de la resolució dels capítols de justícia presentats, l’altre requisit fonamental que s’exigí per a accedir al finançament de l’armada fou l’establiment a tots els senyorius del regne de València de les noves imposicions demanades pel monarca –de les quals parlarem amb més detall en el següent punt. En raó d’això, la nova ajuda concedida hagué de ser aprovada per tots els estaments, i, com acabem de veure, les negociacions es dugueren a terme, d’una banda, amb els síndics dels nuclis reials, i, d’una altra banda, amb els eclesiàstics i els cavallers. Així ho palesen dos plecs de negociació distints que a primera vista –per la diferència d’afegiments i ratlladures– ja deixen copsar el que es constata en comparar-los amb deteniment, això és, que el primer a exposar els seus capítols fou l’estament reial i posteriorment, en base a aquells, l’eclesiàstic i el militar en presentaren uns de propis, però pràcticament idèntics quant al seu contingut.¹⁵⁶ En relació amb això, atenent a la data de signatura pública dels capítols demanats per les viles reials, el 6 de febrer de 1333, podem suposar que tots dos tractaments tingueren lloc poc abans, al llarg del mes de gener. D’altra banda, encara que les qüestions relatives a l’increment impositiu i a l’armada foren negociades conjuntament en cadascun dels dos plecs esmentats, ací les tractarem per separat, per tal de distingir netament les condicions que s’hi acordaren.

D’aquesta manera, pel que fa a les imposicions, en el preàmbul dels capítols aprovats per l’estament reial es deixava clar que els nous tributs havien estat requests per Alfons el Benigne per tal d’anticipar e pagar tota aquella quantitat que mancava fins a completar les 110.000 ll. promeses en les Corts de 1329-1330. Així, amb aquesta anticipació, es podrien reunir les grans quantitats de moneda necessàries per a organitzar l’estol previst per a l’estiu primer vinent.¹⁵⁷ En conseqüència, en primer lloc hauria de ser regonegut, vist e affinat quant és ço que al senyor rey roman a pagar de la quantitat de les C X mil lliures i a quant muntés les assignacions ja per ell feytes, una operació que, com hem vist, ja havia estat demanada per l’estament militar en les seues condicions inicials i que explica el fet que els administradors del donatiu haguessen de presentar els seus comptes davant el mestre racional. En efecte, deu dies després de l’aprovació d’aquells capítols, els primers diputats nomenats per les Corts declararen la recaptació i distribució de poc més de 60.000 ll. (1.211.199 s. 7,5 d.) i l’assignació de 280.614 s. 7 d. més, encara pendents de pagament.¹⁵⁸ Tanmateix, els gestors que els substituïren, és a dir, aquells que passaren a controlar la recaptació del donatiu des d’estiu de 1332 per a pagar l’armada d’aquell any, no reteren comptes en aquest moment. I, de fet, com explicarem més endavant, la liquidació dels números d’aquella armada s’ajornà i no fou resolta fins que s’acabà de recaptar tot el donatiu, ja durant la segona meitat de 1334.

En tot cas, per a l’armada de 1333 s’aprovà que, descomptant totes les deduccions futures dels infants i dels eclesiàstics, així com les despeses d’administració, s’hauria d’assegurar una taula de canvi per la quantitat global que es pogués preveure que mancava per completar les 110.000 ll. I en aquesta mateixa taula de canvi, en la qual s’aniria ingressant la recaptació de les antigues imposicions i també de les noves, es gestionarien els préstecs necessaris per a armar les galeres que havien de fer front a genovesos i musulmans en estiu de 1333. D’aquesta manera, una vegada que s’hagués recaptat la quantitat romanent del donatiu, les imposicions es continuarien col·lectant per tal de pagar aquells préstecs que havien servit per finançar l’armada, si el guany obtingut no hi bastava. Per afegiment, pagat tot això, l’estament reial demanà que encara continuassen les imposicions velles –les del donatiu, sobre els cereals, les carns i el vi– per tal de satisfer els deutes que haguessen quedat pendents de l’armada de 1332; amb tot, els altres dos estaments es negaren a validar aquesta opció en tant que aquell armament no havia estat ofert per tot el General, sinó exclusivament per les viles reials, de manera que les imposicions només es podrien prolongar en lurs térmens o, bé, haurien d’imposar-ne altres amb noves tarifes, segons decidissen.¹⁵⁹

Quant als nous tributs indirectes aprovats en 1333, com ja havia passat amb els de 1329-1330, es tornà a insistir en la universalitat de la recaptació a tot el regne, tot i que amb les excepcions ja acceptades aleshores (els llocs de Jaime de Xèrica, Lope de Luna i Gonzalo García, a més de Xiva) i les deduccions realitzades posteriorment (els llocs dels infants i del bisbe de Tortosa, i la contribució de les persones eclesiàstiques). D’altra banda, una vegada que s’hagués recaptat el que quedava per a completar el donatiu, les imposicions per a pagar els préstecs de l’armada de 1333 únicament continuarien al territori deçà Xixona, segurament pel fet que, com els dominis dellà Xixona estaven en mans dels infants –Elx de Ramon Berenguer, i Oriola, Alacant i Guardamar de Ferran– no calia continuar amb la farsa de mantenir els tributs oficialment, però no aplicar-los en realitat, bo i deduint-los del compte global. Pel contrari, un dels capítols aprovat pels estaments exigia el compromís específic de tots els senyors del regne, que abans de Sant Joan d’aquell mateix any haurien d’haver jurat l’establiment de les noves imposicions fins que es pagassen el donatiu i les galeres sufragades pel General. De fet, el mateix dia de l’aprovació de l’oferta el rei envià el nou vicecanceller Arnau Samorera i el tinent dels segells Bonanat Sapera per tal d’informar als senyors dels acords, i una setmana més tard comissionà especialment Bernat Turell per tal d’obtenir la signatura de l’abat de Valldigna, Francesc Carròs, Nicolao Pagano i les vídues de Bernat de Vilaragut i de Ramon de Vilanova.¹⁶⁰

No debades, la qüestió era essencial, puix en cas que no s’aconseguís el jurament de tots els senyors del regne, el pagament de la part de l’armada que pertocava al General –la meitat, 10 galeres– hauria de ser assumit pel rei, descomptant-lo del que quedava per pagar del donatiu de Corts. Així mateix, fins a tres capítols més de cadascun dels dos plecs de negociació presentats pels estaments punien amb el mateix resultat el fet que l’armada requerida no s’acabés organitzant, és a dir, si no s’arribava a ordenar, o si la taula de l’armada –que havia de posar-se abans de l’1 d’abril– no era continuada, o, si una vegada preparada, l’armada cessava per pau, treva o qualsevol altra raó, les imposicions noves cessarien encontinent e ipso facto, els diners recaptats amb aquelles serien restituïts a cada lloc i el Benigne hauria d’assumir totes les despeses realitzades amb els diners de les imposicions antigues, descomptant-les de les 110.000 ll. del donatiu. S’hi deia, a més a més, que els diners que sobraren haurien de ser invertits no ja en la croada de Granada –com havia estat acordat en Corts– sinó, genèricament, en la defensió del regne.¹⁶¹

Finalment, l’aprovació de la nova oferta anava acompanyada de la substitució dels dos administradors de l’estament reial que havien gestionat les imposicions antigues des d’estiu de 1332 per a pagar l’armada feta aleshores. Així, d’acord amb el pagament general de la nova armada, es tornà al sistema de triar administradors que representaren tots els estaments: Francesc de Vinatea per la ciutat de València; Bonafonat de Sant Feliu, veí de Morvedre, per les viles reials; Pere d’Esplugues, ardiaca d’Alzira, pels prelats i religiosos; i Ramon Costa, un cavaller d’origen ciutadà, pels nobles.¹⁶² Aquests controlarien la col·lecta de les velles i les noves imposicions, així com també la distribució i el retorn dels préstecs aconseguits per a finançar l’esquadra que s’havia d’organitzar en breu, sense que el rei els pogués demanar comptes de la seua gestió, sidoncs no ho fehien a instància o a requesta del General del regne.¹⁶³ En relació amb això, el rei indicà que obtindria el crèdit necessari a través de l’empenyorament de patrimoni propi –sobre lochs seus per manera de penyora o ab venda ab carta de gràcia a cert temps– i, efectivament, sabem que abans de marxar de la ciutat vengué amb carta de gràcia Vila-real i el castell de Madrona a Bonaventura, la dona de Pedro de Xèrica, per valor de 300.000 s. A més a més, en cas que s’haguessen de pagar interessos, els de la part pertanyent al General serien els primers en ser satisfets, i el mateix monarca n’assumiria la meitat –a banda dels seus propis.¹⁶⁴

Altrament, quant a l’armament pròpiament dit, una altra sèrie de capítols disposava tot allò relatiu a la seua organització i gestió posterior.¹⁶⁵ En primer lloc, tot i haver-ne demanat quatre inicialment, hi haurien només dos dispensers –per esquivar supèrflues messions–, que controlarien la distribució dels diners esmerçats en l’armament. Així, foren nomenats Bernat de Gusargues, veí de Xàtiva, per part de la ciutat i les viles reials, i Andreu Guillem Escrivà, un altre cavaller d’àmbit ciutadà, per part del rei, els eclesiàstics i els nobles.¹⁶⁶ De la mateixa manera, també els acordadors dels mariners enrolats foren reduïts a dos: Jaume Escrivà per part de l’estament reial i Bernat Fabre –novament un generós d’origen urbà– per part del militar. Igualment, els escrivans serien triats a parts iguals entre aquests dos darrers estaments,¹⁶⁷ mentre que en el cas dels còmits, per tal d’evitar la gran messió que suposaria triar-ne excessius en cada galera, es dividiren de la següent manera: la ciutat escolliria els de 5 vaixells, les viles els de 3 i els cavallers els de 2.

El capità, per la seua banda, seria nomenat conjuntament pel monarca i l’estament reial, tot i que, en cas que se signés la pau amb els enemics, seria elegit pels escrivans i els còmits, bo i dirigint-se allà on decidís el General. En qualsevol cas, però, hauria de jurar el retorn íntegre de tot el guany obtingut per l’armada. En aquest sentit, el guany seria controlat per tres clavaris, un dels quals aniria amb l’esquadra de Barcelona i un altre amb la de Mallorca, bo i repartint-se recíprocament entre totes les armades els altres clavaris d’aquelles ciutats. Per afegiment, com ja s’havia establert per a l’armada de 1332, en cas que es fessen captius, el rei no podria fer ús de la disposició legal mitjançant la qual podia quedar-se’ls amb el pagament de 1.000 morabatins. Finalment, la integritat de les 20 galeres aniria, íntegrament, a compte i risc del monarca, i quan aquelles desarmassen haurien de fer-ho a la ciutat de València. Així, una vegada acabada la campanya, tant els dispensers com els clavaris haurien de retre comptes del cost de l’armament i del guany aconseguit davant del mestre racional i dels diputats pel General per a aquest afer.

Tot plegat, doncs, les principals diferències amb l’armament de l’any anterior s’originaven en la intervenció, en aquest cas, de tots els estaments del regne, una situació que havia estat originada per la condició posada originalment per l’estament reial per tal d’acceptar l’increment impositiu demanat pel monarca, això és, que les noves imposicions proposades s’establiren al conjunt del territori.¹⁶⁸ En aquest sentit, a l’esforç fiscal que el Benigne sollicitava s’oposaren estrictes clàusules per tal que, en cas que no es dugués a terme tot el desplegament militar que el rei es mostrava decidit a realitzar, els diners posats de més foren comptats com a part del donatiu de Corts ja promès. I, de fet, així succeí segons veurem de seguida, després d’analitzar aquelles noves imposicions que havien de començar a ser recaptades a partir del març de 1333.

– Les noves imposicions de 1333

Com ja havia passat en les imposicions establertes a la ciutat de València en 1322, una part molt important de les que s’imposaren a tots els senyorius valencians en 1333 estaven basades en les introduïdes poc abans a Barcelona. En aquest sentit, a finals de 1330, per tal d’organitzar una armada municipal contra els genovesos, la capital catalana havia aprovat, amb el consentiment reial, la institució d’imposicions sobre la compravenda de mercaderies amb una taxa de 8 d. per lliura, aplicada a la comercialització d’una llarga sèrie de béns i pagada a mitges entre el venedor i el comprador.¹⁶⁹ I aquest tipus de tributació era el mateix que s’aprovà al regne de València en els col·loquis de 1333 que estem analitzant, tot i que reduïda a la meitat, és a dir, a 4 d. per lliura. Ultra això, afegint-se a aquestes imposicions i a les ja aprovades en les Corts de 1329-1330 –sobre els blats, les carns i el vi–, també s’hi generalitzaren les que gravaven el tràfic marítim, que en el cas de la capital valenciana ja havien estat assajades en 1322.

Amb tot, existien certes diferències, tant respecte a les barcelonines com a les anteriors valentines. Així, pel que fa a les imposicions sobre la compravenda de mercaderies, en les del General del regne de València es detallaven la gran majoria de béns que havien estat gravats a Barcelona (productes alimentaris, animals, draps, pells, armes, fustes, immobles i rendes), però no hi quedaven inclosos d’altres, com ara el llard, el paper, el roldor, les moles o les rajoles; contràriament, hi apareixien d’altres nous, com ara els esclaus, les espècies, els metalls, els tints, els vaixells o substàncies com la pega, el sèu, el sabó i la cera (vegeu la taula 4).¹⁷⁰ En relació amb això, cal remarcar que, molt poc després, en estiu d’aquell mateix any de 1333 s’aprovaren unes imposicions al conjunt de viles-mercat catalanes en les quals quedava compresa tota mercaderia qui·s vena a pes, o a nombre, o a mesura, o a alna, o a cana.¹⁷¹ Nogensmenys, sembla que aquest no era el cas de les anteriors establertes a Barcelona en 1330 o de les generals valencianes de 1333, puix en cap moment s’hi especificava que estaven sotmesos a tributació tots els béns mercantils; ans al contrari, en aquest segon cas hi existia una taxa concreta sobre l’exportació fora del regne –o a llocs on no hi regissen les imposicions– en què s’acotava la tributació a les coses damunt dites en els mateixos capítols. Per tant, pareix que no fou fins a més tard –en 1333 en el cas català– quan aquest tipus impositiu es generalitzà a qualsevol mena de mercaderia.

TAULA 4

Tarifes de les imposicions sobre la compravenda de mercaderies establertes al regne de València en 1333

Altrament, quant a la taxació del trànsit mercantil marítim, aquesta era bastant menor a la que s’havia establert exclusivament a la capital valenciana en 1322. Per exemple, els nòlits procedents o destinats a Ultramar, la Mediterrània Occidental, el Golf del Lleó i les Illes Balears es carregaven, en general, amb tarifes entre un 20% i un 40% menors a les de llavors. Així mateix, encara eren majors les reduccions en el cas del comerç entre les terres de la Corona d’Aragó, amb la particularitat que ara es realitzava una divisió més detallada de les franges territorials que estaven sotmeses a diferents imposicions: de Cadaqués a Barcelona, de Tarragona a Tortosa, de Peníscola a Orpesa, des d’Orpesa, i –pel sud– des del cap de Sant Martí. A més a més, també s’hi especificaven altres territoris que no havien estat indicats en 1322, com ara els ports nord-africans des d’Alhucemas a Annaba i, en particular, el de l’Alcúdia –posteriorment Cazaza, prop de Melilla; igualment, també s’hi introduïren els ports peninsulars que hi havia des d’Almeria a Sevilla i d’ací fins al cap de Sant Vicent –en l’Algarb–, que rebien taxes que arribaven a triplicar les de la ribera magrebí.

TAULA 5

Tarifes de les imposicions sobre el tràfic marítim establertes al regne de València en 1333

Així doncs, aquests dos grups principals d’impostos foren els que requerí Alfons el Benigne per tal d’avançar la recaptació del donatiu de 110.000 ll. promès en les Corts de 1329-1330 i finançar l’estol d’estiu de 1333. En aquest sentit, la novetat que suposava la tributació de la major part dels béns mercantils, sumada a les imposicions sobre els productes de primera necessitat que ja estaven en vigor des de 1330, pot ajudar a entendre l’enorme resistència inicial que mostraren els representants de les viles reials. Eixa, igualment, és la probable causa per la qual s’inclogué una clàusula d’exempció fiscal sobre totes les compravendes que no superassen el valor de 10 s., de manera que el consum habitual no era afectat, amb molta més claredat que en el cas de les imposicions de Barcelona de 1330 o les catalanes de 1333, en les quals aquest alliberament només s’adreçava a les operacions menors als 2 s. i 2,5 s. respectivament.¹⁷³ Alhora, però, també hem vist que certs indicis assenyalen l’aprovació dels nous tributs per part dels prohoms de la ciutat de València des d’un bon començament, el que, potser, indica l’interès de les elits capitalines –malgrat el malestar popular que causava la fiscalitat indirecta– a eixamplar les possibilitats dels seus negocis econòmics a través de l’arrendament de les imposicions.

En aquest sentit, fins a tres dels capítols aprovats insistien a garantir la recaptació a tots els senyorius del regne mitjançant la realització d’execucions contra los rebel·les a la antiga e nova imposició, a instància dels nous administradors i amb la participació de les hosts municipals.¹⁷⁴ Per afegiment, a la capital es centralitzava la part principal de la gestió de les imposicions, puix, segons indicava expressament un altre dels capítols, tots els conflictes que sorgissen a qualsevol lloc del regne havien de ser determinats a València per part dels administradors, amb l’excepció dels que afectaven a la mateixa ciutat o a les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana i Borriana, on els contrasts serien dirimits pels jurats locals.¹⁷⁵ En definitiva, sota totes aquelles tarifes i condicions, les noves imposicions foren aprovades per aquests darrers representants de l’estament reial el 6 de febrer de 1333.¹⁷⁶ Tanmateix, segons veurem seguidament, no degueren romandre en vigor més que uns pocs mesos.

– La cancel·lació de l’oferta en agost de 1333

Dos dies abans de l’aprovació de la nova oferta i les noves imposicions del regne de València, Alfons el Benigne anuncià als consellers de Barcelona la seua partida de terres valencianes, puix els tractats amb els estaments havien arribat a bon port: finaliter concordati. Els demanà, a més a més, que enviaren nuncis a la ciutat de Tarragona, on, abans d’aplegar a la capital catalana, pensava reunir-se amb els seus germans, els infants Joan, Pere i Ramon Berenguer, per tal de deliberar en Consell de quina manera s’abordaria a Catalunya l’expedició de l’estol previst: quam viam, videlicet, Curie vel parlamenti generalis.¹⁷⁷ I, en efecte, a finals de febrer el monarca sojornà fugaçment en aquella ciutat, on es degué decidir la reunió de Corts catalanes, puix tot just en arribar a Barcelona, encara l’11 de març de 1333, el monarca les convocà per a la primavera d’aquell any a Montblanc.¹⁷⁸ Pels mateixos dies, d’altra banda, els nous administradors de les imposicions valencianes informaren al rei de la gran mirva e carestia de blat que havia en la ciutat de València, una de les possibles raons per les quals, segons explicarem a continuació, l’oferta –que havia requerit de mesos de negociacions– acabà sent cancel·lada i restituïda.

En aquest sentit, ja abans que el Benigne marxés de València, a mitjan febrer, els administradors dels cavallers i de la ciutat, Ramon Costa i Francesc de Vinatea, li havien explicat que, a causa de la carestia, era cosa dampnosa preparar el bescuit necessari per a l’armada a la pròpia capital. Un mes després la situació s’havia agreujat, puix, per vents fortunals del ponent, no havia pogut arribar cap nau de les parts de Sicília, de Cerdenya, ne de Tortosa, i el cafís de forment havia pujat el seu valor en un 50% (de 32 s. fins a 48 s.). De fet, es calculava que les reserves de la ciutat, si no arribaven vexells yvaçosament carregats de gra, no s’allargarien més de vi dies, i, en conseqüència, fins i tot lo bescuyt qui ja és fet s’havia posat en bona guarda, en prevenció d’una possible reacció del poble.¹⁷⁹ Per una altra banda, poc després arribà el manament d’iniciar solemnement la taula de l’armada –instal·lada el darrer dia de març–, però les ordres donades als administradors de les imposicions, és a dir, que gastassen la recaptació únicament en certes coses, féu que l’enrolament es despatxés de manera molt lenta, tant que les gents… entenen que l’armada no·s farà, e per açò no n’estan ab cor. De fet, a mitjan abril únicament s’havien enrolat 74 nauclers, 74 proers, 24 aliers, 16 espatllers, 16 cruïllers, 4 palomers, 220 remers i 120 ballesters, un nombre que, segons es deia, era clarament insuficient –de vergonya– per a l’armada prevista de 20 galeres.¹⁸⁰

Tanmateix, precisament llavors, el 20 d’abril, arribà un manament del rei per tal d’armar només 10 galeres, i de forma urgent, ateses les darreres notícies que havien arribat sobre els genets marínides passats a la península i les 15 galees de cors que els genovesos tenien en mar, altres 9 en Barberia, algunes altres en Romania i 12 galees grosses i moltes azaures e altres vexells pochs que els musulmans tenien en l’Estret de Gibraltar. Si s’aplegaven totes aquestes naus, podien atacar el regne de València i actuar conjuntament amb els genets nord africans i els mateixos musulmans que residien a terres valencianes:

Si les galees dels janoveses e dels moros, unides, venien en les mars del regne de València, porien esdevenir grans perills al regne desús dit, car los moros de Granada, ab la ajuda desús dita, entrarien e porien entrar per terra e los moros del regne de València se porien alçar e ajustar ab los moros del rey de Granada… Els moros podien encara tolre la mar si les nostres galees no eren enans en mar e vedar que viandes no vendrien a la ciutat ni al regne, la qual ciutat, sense ajuda de gra de mar, no·s poria molt sostenir. E tot ço està apparellat que·s poria fer dins breus dies.¹⁸¹

Consegüentment, l’ordre reial dirigida al Consell municipal de València, als administradors de les imposicions i als acordadors de l’armada sol·licitava l’expedició de 10 galeres abans d’acabar el mes d’abril, que s’unirien a altres 10 botades a Barcelona i 10 més a Mallorca, axí, emperò, que, espeegades les dites XXX galees, contínuament sien espeegades e armades les altres XXX galees, ço és, X en cascuna ciutat. No obstant això, respecte a aquesta darrera disposició, cal destacar la resposta que enviaren al rei les altres tres persones que també reberen aquell manament: Francesc de Vinatea, administrador de les imposicions per la ciutat, i Martí Marçó i Domingo de Claramunt, ciutadans de València, que, pel que sembla, actuaven com a consellers del rei en la capital sobre aquests afers.¹⁸² En aquest sentit, indicaven al Benigne que, pus que lo jenovés aquest an no fa, o par que deja fer, altre estol o armada major de la que feyta ha (la de 15 galeres), seria millor que les altres 10 galeres, que devets armar segons les covinences e tractaments aüts enfre vós e lo dit General, romanguessen tro en la primavera instant. En concret, per tal que les imposicions noves no fossen cancel·lades –com així havia de passar en no armar en estiu les 20 galeres acordades– el monarca hauria d’esperar que partís l’armada de 10 galeres acabada d’ordenar i, llavors, induiria als jurats e prohòmens de la ciutat a acceptar l’ajornament de les altres 10 fins a la primavera de 1334.

Ultra això, per tal d’armar aquesta segona esquadra, recomanaven que la recaptació de tots els tributs indirectes en vigor fos transferida a certs prohoms valentins: que la col·lecta tota de la imposició vingués en poder de certs prohòmens de la ciutat per fer-ne en son temps la dita armada. Així doncs, reclamaven una solució semblant a la que s’havia donat per a organitzar l’armada de 1332, quan tota la gestió havia passat a mans de l’estament reial –d’un prohom de la ciutat i d’un altre de les viles, en aquest cas. Per tant, aconsellaven al monarca que, secretament, ordenés als acordadors de l’armada que retraguessen la mà de acordar companya e de fer altres pertreyts, sinó aytant com seria necessari al armament de les X galees que ara manats espeegar.¹⁸³ I, en efecte, el 16 de maig, mentre es disposava tot allò necessari per a aquelles 10 galeres i, oficialment, s’ordenava als jurats de València que siats diligents en armar les altres 10,¹⁸⁴ el Benigne informava a Vinatea, Marçó i Claramunt que havia acceptat la seua proposta:

Quant al fet de les romanents X galees e quant al alongament de la promissió e obligació que nós feem al General del regne, vos fem saber que·ns paren bones les maneres que y havets pensades, e, sobre los dits affers, entenem acordar e proveyr en manera assats concordable a la vostra, e dins breu dies ne sabrets ço que nós hi haurem ordenat.¹⁸⁵

Aquesta manera assats concordable s’exposà davant els jurats de València uns dies després, el 28 de maig, quan el jutge de la cort reial Arnau Mercer demanà que el termini acordat per al consentiment de les noves imposicions per part de tots els senyors del regne que no les haguessen signat s’ampliés del 24 de juny fins al 29 de setembre. Abans que amb els governants de la capital, el missatger reial tenia ordre de cercar el mestre de Montesa per tal de pregar-li la seua acceptació, ja que aquesta seria gran acarrexament e inducció als altres, tot i que no sabem si l’aconseguí. D’altra banda, el que el mateix Mercer hauria de dir als implicats era que l’ajornament havia estat decidit pel Consell reial –amb l’aprovació dels infants, el vescomte de Cardona, Ot de Montcada, Bernat de Sarrià, Gonzalo García, Bernat de Boixadors e d’alguns altres– i que era necessari, puix el monarca no podia abandonar Montblanc, on es trobava racione Generalis Curie quam cathalanis nunc celebramus, tractant d’obtenir del General de Cathalunya ajuda sobre los affers de les guerres.¹⁸⁶ Segurament així el Benigne, tot seguint la suggerència dels seus homes de confiança a la capital, provava d’allargar el temps durant el qual es podien preparar les 10 galeres que faltaven per armar i, potser al remat, podria desplaçar-ne la seua eixida fins a 1334. Tanmateix, la resposta del Consell municipal valencià, enviada el 4 de juny, no es dirigí precisament cap aquesta resolució, malgrat que en aquells moments tant Francesc de Vinatea com Domingo de Claramunt havien accedit a la juraderia de la ciutat.¹⁸⁷

En primer lloc, després d’haver deliberat una e moltes vegades sobre les dites coses, els jurats, prohoms i consellers únicament acceptaren la prorrogació fins al 31 d’agost. I això, segons deien, ab gran dificultat e treball, car les gents han fort odiosa la nova imposició, specialment per la imposició vella e per la gran carestia de blats que en present és en lo regne de València, e per les messes, que són del tot fallades. En segon lloc, per evitar que aquella concessió impliqués qualsevol tipus d’incompliment per part del rei d’allò li reduïren a memòria alscunes coses a les quals era tengut, segons los tractaments e capítols haüts entre vós, senyor, e lo dit General sobre la dita nova imposició. Així, li feren sentir e saber que devia donar compliment a les romanens X galees del regne de València, preparar el bescuit necessari a Tortosa i ordenar als de Barcelona i als de Mallorca que armassen les naus que els mancaven per a arribar a les 20 promeses. Tot plegat, com pus breu porets, havia de fer a la mar totes les armades acordades per expugnar vostres enemichs e nostres, segons que enprés e ordenat és. I, ultra això, li demanaven una sèrie de mesures proteccionistes per tal de combatre la carestia, car la ciutat e tot lo regne són posats en gran perplexitat, dolor e angoxa.¹⁸⁸

Així les coses, els governants de la capital acceptaren parcialment l’ajornament de l’aprovació general de les noves imposicions, però, a totes llums, davant el malestar popular per la carestia i la pressió fiscal, no es mostraren disposats a consentir que, per aquesta raó, s’obviassen els acords signats

Així les coses, els governants de la capital acceptaren parcialment l’ajornament de l’aprovació general de les noves imposicions, però, a totes llums, davant el malestar popular per la carestia i la pressió fiscal, no es mostraren disposats a consentir que, per aquesta raó, s’obviassen els acords signats en febrer de 1333. La confirmació plena d’aquesta actitud arribà uns dies després, quan els jurats de València s’assabentaren, per carta dels consellers de Barcelona, del que havia estat parlat a la capital catalana entre ells, el Benigne i el rei de Mallorca. Aquest darrer havia exposat que armar més galeres de les que en aquells moments estaven en la mar era superfluïtat e messió perduda, e que molt més valia reservar l’altra armada a la continuació de la guerra, majorment com les terres sien molt esmesses e carregades per lo negoci de les dites guerres. En conseqüència, els prohòmens de la ciutat de València s’afanyaren a informar als oficials del rei a la capital –el tresorer Felip de Boïl i el batlle general Guillén Serrano– que entenien que si la ciutat de Barcelona e la ciutat de Malyorcha et la ciutat de València no armen quascuna XX galees en aquest estiu, que la messió de les X galees qui·s són armades en València en cascun dels dits cases agués a pagar lo dit senyor rey de ço del seu.¹⁸⁹

No obstant això, per tal d’evitar aquest desenllaç, el monarca trameté el 13 de juny a l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues –l’administrador de les imposicions pels cavallers– amb instruccions per convèncer els jurats i prohoms de València, oferint, fins i tot, continuar l’armament de les altres 10 galeres si lo dit General conexerà que fer se deja ne sia profeytós.¹⁹⁰ La qüestió, però, quedà en suspens i, si bé aquelles naus no s’armaren de moment, les noves imposicions continuaren cobrant-se, malgrat que no totes les viles reials havien aprovat la prorrogació del consentiment senyorial. En aquest sentit, sabem que els de Morella s’hi negaren i fins el 19 de juliol no ho acceptaren, després que el rei els amenacés amb anar ad regnum Valencie per tal d’obligar-los.¹⁹¹ Mentrestant, les esquadres que s’acabaven d’armar a les ciutats de Barcelona, Mallorca i València foren destinades íntegrament a les mars de Sicília per tal d’evitar un probable bloqueig genovès als vasa cathalanorum que s’havien desplaçat fins a l’illa racione tritici.¹⁹² Per tant, en tant que, d’una banda, l’aliança entre els genovesos i els musulmans no havia afectat les costes de la Corona, i que, d’una altra banda, la carestia hi feia estralls, l’estol fou reaprofitat per tal d’ajudar a millorar l’avituallament cerealícola. Així, a mitjan agost el Consell reial, amb la presència de nuncis d’aquelles tres capitals, decidí que tots les galeres acompanyaren els vaixells que portaven blat des dels ports sicilians fins a l’illa de Mallorca i que, ací, donaren sou a la tripulació fins a la fi d’octubre, bo i tornant cap a Sicília.¹⁹³

I, tot just per aquells dies, quan s’acostava el termini del 31 d’agost per al consentiment ple de les noves imposicions valencianes, el monarca acabà acceptant la cancel·lació de l’oferta i la restitució dels diners allà on s’haguessen recaptat. En aquest sentit, després que el batlle Guillén Serrano hagués estat tramés davant els nobles i els nuclis reials del regne pro certa capitula,¹⁹⁴ la ciutat de València comissionà Bartomeu Saranyó i Bernat Redó per tal de parlamentar amb el rei a Montblanc. Desconeixem el contingut exacte de la seua missatgeria, però pel privilegi reial publicat el 19 d’agost ens en podem fer una idea aproximada. En primer lloc, el monarca acceptà la revocació de tot allò acordat en febrer de 1333, puix ni s’havien armat les 20 galeres promeses a la ciutat de València, ni tampoc s’havia arribat a aquell nombre a Barcelona o a Mallorca; així les coses, tant el rei, com la ciutat i tot el General quedaven absoluti, quiti et immunes ab omnibus promissionibus, convencionibus, obligacionibus et condicionibus factis et initis adinvicem super armamento dictarum viginti galearum. En conseqüència, les noves imposicions haurien de ser remogudes, bo i retornant a cada lloc allò que s’hi hagués col·lectat.¹⁹⁵

D’altra banda, la pròpia ciutat de València es faria càrrec de la meitat de les 10 galeres armades que, per la cancel·lació de l’oferta, ja no pagaria el General. Per a fer-ho, el rei li concedia en préstec –de les imposicions antigues– la quantitat que costassen d’armar 5 galeres i, per retornar aquest préstec, podria emprar els diners procedents de la seua part del guany de l’armada i del que s’hagués recaptat fins a aquell moment de les noves imposicions a la capital i el seu terme; si això no bastava, aquests darrers tributs podrien ser prorrogats a la mateixa urbs o es podria establir algun altre tipus d’imposició, segons la decisió del Consell municipal. De fet, a més de pagar el cost de la meitat de l’armada durant els quatre mesos que s’havien ordenat inicialment, la universitat encara ho hauria de fer fins a finals d’octubre, període durant el qual, com hem vist, les esquadres que eren a la mar havien d’escortar els vaixells portadors de blat des de Sicília.¹⁹⁶ Amb tot, el 22 d’agost, només tres dies després de la cancel·lació de l’oferta del General del regne de València, el rei advertia als capitans de les respectives armades –Francesc Carròs, Galceran Marquet i Sanç de Mallorca– que no havien d’atacar vaixells genovesos, puix s’havien iniciat les negociacions de pau, posades en mà e en poder del sant pare.¹⁹⁷

Aquesta, possiblement, era una de les raons per les quals Alfons el Benigne finalment acceptà la revocació de l’oferta valenciana. A més a més, cal tenir en compte que precisament llavors el rei acabava d’obtenir una ajuda biennal de 10.000 ll. del reialenc català, recaptada igualment per imposicions, que no seria cancel·lada per una treva amb els genovesos, sinó que requeria també de la pau amb els granadins.¹⁹⁸ I a això, evidentment, cal afegir les enormes resistències que hem documentat, com ara la de la vila de Morella i la del poble de València, o les moltes altres que podem suposar en una conjuntura tan adversa. En aquest sentit, encara durant la tardor d’aquell any de 1333 es produïren nous conflictes entre els estaments, en aquesta ocasió per la decisió de la ciutat de València de fer-se càrrec de la meitat de l’armada capitanejada per Carròs.¹⁹⁹ Sembla que per tal de pagar-la, com acabem de veure que havia permès el monarca, els jurats de València establiren noves imposicions sobre el blat i sobre les carns a la ciutat, que generaren una ràpida resposta mitjançant l’enviament de nuncis al rei per part dels prelats, els nobles, els cavallers i els homes de les viles reials –respectivament el mestre de Montesa Pere de Tous, l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues, el cavaller Gilabert Sanoguera i el jurista morellà Pere de Ciutadilla. Aquests, en presència d’altres nuncis tramesos per la capital, exposaren la lesivitat d’aquells tributs per a tot el regne, de manera que el monarca, pro obviando scandalis que inde sequi posset imposicionem eandem, ordenà la cancel·lació de les imposicions sobre la carn, alhora que es procedí a rebaixar les que s’havien establert sobre els blats.²⁰⁰

Ultra això, també discutiren davant el rei i el seu Consell sobre la possibilitat de continuar cobrant les imposicions acordades en febrer de 1333, tot emprant la recaptació per a usos propis. En aquest sentit, desconeixem la postura de cada representant, ja que el document que en parla es limita a expressar que fuit diversimode concordatum, però, per la manera de presentar-los –els de la ciutat de València ex parte una i els de la resta d’implicats ex parte altera²⁰¹– podem suposar que, igualment, els governants de la capital desitjaven continuar recaptant els tributs sobre la comercialització de béns i sobre el tràfic marítim, que probablement havien estat arrendats per a tota l’anualitat. De fet, després de repassar els acords signats a començaments d’any, el monarca confirmà el permís per a mantenir aquelles imposicions i retenir-ne el rendiment a nivell local. Amb tot, no en tornem a tenir notícies i podem suposar que, tal vegada, només continuaren cobrant-se dins dels termes del cap i casal.

Fos com fos, la pau de facto –encara sense oficialitzar– amb genovesos i nassarites arribà a finals de 1333, i el Benigne marxà a l’Aragó, després d’haver residit al regne de València o a Catalunya al llarg de tres anys seguits, des de la tardor de 1330.²⁰² Així cloïa una etapa marcada intensament per la croada de Granada i la guerra naval contra els genovesos. En primer lloc, per tal d’abordar la guerra contra els musulmans, el rei aconseguí, a banda de diverses quèsties i subsidis dels jueus i les viles catalanes i aragoneses,²⁰³ la concessió de 110.000 ll. reunides durant un màxim de sis anys al regne de València a través d’imposicions. Aquestes eren les primeres en 25 anys que es recaptaven a la pràctica totalitat d’un territori de la Corona, puix des del bovatge català de 1300-1305 –cobrat als dominis reials i nobiliaris– no s’havia repetit una experiència similar. En tot cas, com hem vist, el seu establiment estava fortament lligat a les decisions polítiques preses en les Corts de 1329-1330, que donaren lloc a la unió foral valenciana. En aquest sentit, l’evolució del donatiu i d’aquelles imposicions fou bastant dificultosa, ateses les resistències dels principals magnats del regne, com ara els que mantingueren els Furs d’Aragó, l’Església –per la contribució personal– o els infants. A això, a més a més, s’afegia la precarietat de les finances reials, que ben prompte hipotecà una part important de la col·lecta.

Així les coses, quan s’hagué d’afrontar una despesa urgent –la intervenció contra els genovesos de 1332– el monarca hagué de sol·licitar un nou ajut de l’estament reial valencià, allargant les pròpies imposicions del donatiu, mentre la ciutat de Barcelona, com ja havia fet l’any anterior, finançava la seua pròpia armada, també a través de la tributació indirecta. El mateix succeí amb la campanya marítima de 1333, tot i que en aquest cas, d’una banda, el monarca, a instància dels nuclis reials valencians, féu participar tot el General del regne de València en un auxili que implicà l’establiment de noves imposicions, mentre, d’una altra banda, tractà d’aconseguir el mateix amb Catalunya, però només obtingué l’ajut de l’estament reial català. Per afegiment, el malestar popular davant les imposicions, la conjuntura de carestia frumentària i els incompliments del Benigne feren que l’auxili valencià de 1333 fos suspès i la part que havia estat despesa a càrrec del General fou assumida per la ciutat de València. Els dirigents d’aquesta, com hem vist repetidament en els tractaments amb el rei de 1331, 1332 o 1333 havien apostat decididament per la introducció de la fiscalitat indirecta no només a la capital sinó a tot el regne. La resta de viles reials, en canvi, mostraren fortes resistències i hagueren de ser induïdes pel monarca, tot amenaçant amb recórrer a les contribucions directes si no l’acceptaven.

Així les coses, aquell era un camí iniciàtic per a la fiscalitat indirecta al regne de València, en el qual, com hem vist, les innovacions operades a la ciutat de Barcelona marcaven el camí. Però, d’una altra banda, sembla que el poder d’influència de la capital valenciana sobre el conjunt del regne era major que no pas el de la capital catalana sobre la resta de Catalunya, ja que aquella nova tributació s’imposà globalment al territori valencià però no al català. En aquest sentit, com ja havia passat en 1329-1330, el procés progressiu de consolidació de la fiscalitat indirecta estigué estretament lligat als canvis en les relacions polítiques entre el monarca i els estaments, segons veurem al llarg del següent capítol. Abans, però, cal que abordem el final del regnat d’Alfons el Benigne i la resolució de certs afers que havien romàs pendents, relatius al cicle que acabem d’exposar.