Читать книгу Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348) - Vicent Baydal Sala - Страница 9

INTRODUCCIÓ

Pocs monarques medievals exerciren un poder tan gran sobre un territori com Jaume I sobre el regne de València al llarg de les dècades centrals del segle XIII. No debades, ell mateix encapçalà la conquesta de les terres islàmiques que el conformaren i el creà ex nihilo en promulgar, cap a 1238, els Furs de València, un ordenament jurídic que havia de regir un espai polític nou, clarament delimitat per unes fronteres establertes en aquest mateix codi legal.¹ Així, el rei era possessor directe de més de la meitat del regne, segons es pot observar al mapa 1 (vegeu la p. 15), i tenia sota el seu domini els principals nuclis de la xarxa urbana o semiurbana que vertebrà el país: Morella, Peníscola, Borriana, Castelló de la Plana, Sogorb, Ademús, Alpont, Castellfabib, Morvedre, Llíria, Cullera, Alzira, Corbera, Gandia, Xàtiva, Dénia, Pego, Ontinyent, Cocentaina, Alcoi, Penàguila, Castalla, Biar, Xixona, etc. I, sobretot, València, l’urbs més gran i potent de totes, amb molta diferència, i conseqüentment l’única que rebia la consideració honorífica de ciutat en aquell nou regne cristià que començava aleshores.

Així les coses, la preeminència inicial de la monarquia i de l’estament reial al territori valencià fou aclaparadora. Fins al punt que en 1261 Jaume I intenta que els Furs de València, un ordenament que afavoria clarament el poder del rei i de les seues universitats, foren declarats com a llei exclusiva i única del regne. Tanmateix, la major part dels nobles i els cavallers que havien rebut heretats a terres valencianes es negaren frontalment a aquesta decisió, bàsicament els d’origen aragonès, puix havien anat poblant els seus senyorius mitjançant els Furs d’Aragó, molt més beneficiosos per als seus interessos. Es tractava, doncs, d’una lluita de poders, atès que les lleis aragoneses garantien una sèrie de prerrogatives als senyors que les aplicaven, com ara el control de les causes judicials, de les exaccions, dels monopolis o dels recursos naturals dels seus dominis, mentre que els furs valencians, per contra, declaraven públics tots aquells elements, amb el consegüent traspàs de la sobirania per al monarca i els seus oficials, instal·lats als nuclis reials. I aquell no era un problema menor, ja que vora la meitat de la part nord del regne havia estat poblada a fur aragonès i la majoria de l’estament nobiliari era d’aquell mateix origen. De fet, aquesta fou la principal qüestió que vehiculà per complet les relacions de poder al regne de València a partir d’aleshores i durant vora setanta anys.

Per exemple, a les Corts de 1271 Jaume I féu un darrer intent per incorporar la noblesa aragonesa als Furs de València, però els seus membres s’hi tornaren a negar de forma general. I, en consonància amb això, quan es produí la revolta de la Unió al regne d’Aragó el 1283, en època de Pere el Gran, els rebel·lats integraren en les seues reivindicacions les dels seus paisans heretats al territori valencià, exigint que els furs aragonesos foren completament reconeguts com a vigents i vàlids dins de les fronteres del regne de València. El monarca, llavors, cercà el suport dels nuclis reials, que s’organitzaren en una fraternitat per defensar l’ordenament foral valencià encetant un període de profunda tensió que arribà, fins i tot, a l’enfrontament militar amb els nobles i les ciutats aragoneses al llarg de 1287. La disputa es resolgué provisionalment amb sengles ordres d’Alfons el Liberal i Jaume II en 1290 i 1291 mitjançant les quals, sense revocar la teòrica observança exclusiva dels Furs de València, es reconeixia la validesa de les lleis aragoneses en tots aquells senyorius on s’hi empraven.

Amb tot, la confrontació entre l’estament nobiliari i l’estament reial no finalitzà, atés que, a totes llums, aquella era una situació eventual. Per això, durant molt de temps no endegaren cap acció comuna, sinó tot el contrari, com demostra la forma de recaptació del donatiu de les Corts de 1301-1302, que realitzaren nobles i universitats per separat –mentre que a Catalunya o Aragó les Corts coetànies ja concedien donatius generals gestionats conjuntament pels tres estaments. Igualment, en 1315 ambdós estaments estigueren a punt d’arribar a les armes, després que els nuclis reials, amb el suport de Jaume II, establissen impostos indirectes en els mercats urbans per tal d’organitzar un estol en servei del monarca, sense el consentiment dels nobles, que es veien afectats per aquella fiscalitat. Però com etzibaren aleshores els jurats de València al líder de la noblesa d’origen aragonès, el baró de Xèrica, el problema no era exclusivament tributari, sinó que tenia el seu veritable origen en la qüestió foral: lo dit noble ne la major partida dels altres nobles, cavallers e infançons no sien ne vullen ésser ab les dites universsitats en un fur, ço és, en fur de València.² Tot plegat, més de mig segle i quatre reis després de l’inici del conflicte, encara no s’havia arribat a una solució satisfactòria i l’enfrontament entre uns i altres continuava latent i patent.

MAPA 1 Evolució senyorial del regne de València (1248-1370)*

* Font: E. Guinot, «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera:el regne de València (segles XIII-XIV)», Revista d’història medieval, 8 (1997), pp. 79-108.

És per això que en 1321 Jaume II reuní a les parts interessades en una sèrie de col·loquis que tingueren lloc a la ciutat de València racione diversitati fororum, però que finalment, després de diversos mesos de sessions, no obtingueren cap resultat tangible. Així doncs, encara cinc anys després, en 1326, els estaments valencians s’aplegaren per a discutir llargament sobre la matèria, arribant en aquesta ocasió a unes concordances que havien de presentar posteriorment al rei. Tanmateix, la mort de Jaume II molt poc després deixà la qüestió sense resolució i s’hagué d’esperar a què el seu successor, Alfons el Benigne, promulgués una decisió definitiva en el context de les seues primeres Corts valencianes de 1329-1330. La determinació presa pel monarca tractà de comptar amb l’aprovació de tots, tant dels dirigents de la noblesa com de les universitats reials, per la qual cosa quedà a mig camí entre les peticions d’uns i altres: els Furs d’Aragó foren eradicats del regne, però, alhora, els senyors reberen una part important de la jurisdicció dels seus dominis, això és, la civil i part de la criminal –excepte en el cas de les penes més greus. Per tant, en certa manera el Benigne certificà el compartiment del poder amb els senyors laics i eclesiàstics, bo i renunciant a les aspiracions completament hegemòniques del seu besavi Jaume I, puix, de fet, aquesta havia estat també l’evolució territorial del país al llarg del temps (vegeu el mapa 1 a la p. 15).

En qualsevol cas, també s’ha de destacar, com encara no ho ha fet suficientment la historiografia, que la unió foral produïda en 1329-1330 representà tota una fita en la història valenciana, ja que desencallà una disputa que fins llavors havia condicionat per complet les relacions polítiques del regne. Després de dècades i dècades de lluites s’arribà a un gran acord sobre el conflicte que havia enfrontat la majoria de nobles i cavallers, partidaris de l’aplicació dels Furs d’Aragó, amb el monarca i la major part dels nuclis reials, defensors de l’observança exclusiva dels Furs de València. Així, les universitats, sempre encapçalades per la ciutat de València, aconseguiren l’eliminació de les lleis aragoneses, el que havia estat el seu objectiu principal des de temps de Jaume I. Aquest nou panorama, a més, obria la porta a la integració política del regne i a una cooperació entre els diversos estaments que havia resultat molt complicada fins aleshores. Tanmateix, a penes tres lustres i mig després d’aquell esdeveniment cabdal, els mateixos dirigents valentins –de la ciutat de València– impulsaren un alçament militar contra el monarca. Com i per què, doncs, es produí aquell canvi de rumb sobtat? Hi podem trobar una ràpida resposta en les paraules que els missatgers de la capital exposaren davant de les Corts d’Aragó en 1347, en donar-hi notícia de la constitució legal d’una Unió que havia de defensar els furs i els privilegis del regne de València:

Foren dits et recomptats en presència de tota la dita Cort al dit senyor rey molts e diverses torts, prejudicis e greuges, los quals per ell e per sos officials e Consell eren estats feyts a la ciutat e regne de València, dels quals li’n foren declarats molts, e en special la determenació que ell havia feta de la infanta na Constança, hoc encara de ço que ell havia haüt e treyt de la ciutat e regne de València del temps a ençà que ell regna.³

En aquest sentit, a banda de la declaració successòria de la infanta Constança –una dona, en contra de la tradició catalanoaragonesa–, els principals torts, prejudicis e greuges que denunciaven responien, d’una banda, a actuacions contraforals de l’administració reial, entre les quals destacaven nombrosos incompliments de les garanties judicials, i, d’una altra banda, a les diverses guerres mediterrànies dutes a terme pel Cerimoniós, que, com veurem, ocasionaren la incessant venda de patrimoni reial, l’escalada del deute municipal i l’increment de les exaccions fiscals. Aquells abusos, nogensmenys, no eren exclusius del seu regnat, sinó que una bona part havia començat el seu camí ascendent en època d’Alfons el Benigne, com també explicarem. No debades, l’organització de campanyes militars de forma continuada, superposades amb problemes d’abastament frumentari i la multiplicació dels subsidis demanats per la monarquia, s’iniciaren tot just després de la unió foral. En aquest sentit, cal tenir en compte que evidentment també els reis anteriors havien endegat nombroses guerres i havien requerit auxilis econòmics vinculats a elles, però la cadència no havia estat tan constant ni intensa com en els anys immediatament posteriors a 1330. És a dir, que els problemes experimentats a partir de llavors formaren un continuum que estigué a la base de l’esclat final de la revolta de la Unió en 1347. I és per això que ací tractarem tots aquells fets de forma conjunta, per tal d’aportar una nova perspectiva als orígens de la rebel·lió.

En relació amb això, cal advertir que en la dècada de 1980 ja es realitzà una profunda investigació sobre la Unió valenciana, la magnífica tesi doctoral de Mateu Rodrigo, que, desafortunadament, roman inèdita.⁴ En tot cas, malgrat que hi dedicà els primers capítols a les causes remotes del conflicte, des de la dècada de 1330, ho féu de manera breu i, sobretot, centrant-se en la documentació procedent de l’Arxiu Municipal de València. Així les coses, prioritzà els motius immediats de l’alçament, a partir de 1344, per a l’estudi dels quals emprà, igualment, la informació local disponible. No debades, la seua consulta d’altres fons, com els de la cancelleria reial aragonesa o els conservats a la Real Academia de Historia, estigué fonamentalment destinada a exposar amb detall els fets de la revolta, entre 1347 i 1348, i analitzar la seua naturalesa. En conseqüència, el que pretenem fer ací és examinar amb detall el període anterior a la Unió, des de les Corts de 1329-1330, amb les nombroses dades que es poden extraure de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. De fet, com veurem, hi hagué tot un rerefons que emmarcà l’esclat del malestar social: noves formes de tributació, la presència permanent de la guerra, l’increment de la pressió fiscal, el continu afebliment del patrimoni reial, les actuacions arbitràries dels monarques o l’incompliment sistemàtic de l’ordenament foral i de les peticions realitzades per l’estament reial.

Per tant, ens centrarem a abordar tots aquests elements mitjançant l’estudi de les guerres endegades pels reis, dels subsidis demanats en conseqüència, de les negociacions parlamentàries que hi tingueren lloc i de les relacions de poder entre els estaments i la monarquia. En aquest sentit, les aportacions ací realitzades aniran més enllà de la simple explicació dels orígens de la revolta unionista, ja que molts dels afers analitzats constitueixen, per si sols, importants processos polítics o fiscals desconeguts fins el moment. És per això que ens detindrem a explicar amb minuciositat tots i cadascun dels donatius, les assemblees i els conflictes principals que es produïren durant aquell període, gràcies a les moltes dades inèdites que hem pogut localitzar al llarg de la present investigació. En aquest sentit, cal indicar que els arxius consultats han estat tres: l’Arxiu Municipal de València, on hem buidat les informacions dels Manuals de Consells i els Privilegis reials de l’època, l’Arxiu del Regne de València, d’on han estat útils els Pergamins de la vila d’Alpont, i l’Arxiu de la Corona d’Aragó, d’on provenen majoritàriament la resta d’aportacions ací realitzades.

En concret, hem acudit a les sèries de la cancelleria reial on es conserven les dades relatives a les guerres, els subsidis i les assemblees que hem estudiat, com ara les Exercitum et Curiarum, on hi ha les convocatòries de Corts, Viagio Granate, Peccunie seu Armate, Guerrae sarracenorum i Marioricarum, sobre els conflictes amb els nassarites, genovesos, marínides i mallorquins entre 1330 i 1344, Demandarum i Graciarum, on es poden trobar els capítols dels auxilis econòmics oferts per a aquelles campanyes, o d’altres per a qüestions puntuals, segons explicarem en els apartats corresponents. A més a més, també hem buidat un fons totalment inexplorat fins el moment per part de la historiografia valenciana, el de Legislació, atesa la seua pertinença a la secció de Varia, on roman sense cap mena d’organització. Es tracta d’un conjunt de plecs de negociacions dutes a terme entre els monarques i els estaments en el marc de les Corts i els parlaments celebrats durant el segle XIV. I per al període que ací abordem hi ha fins a 13 d’aquests plecs, relatius a reunions desconegudes fins ara, que, juntament amb les altres conegudes – que també analitzarem–, vehicularen les relacions politicofiscals del moment. En relació amb açò, per tal de conèixer més a fons aquestes negociacions, també hem consultat, d’una banda, els llibres d’albarans del mestre racional, l’oficial encarregat de supervisar la comptabilitat general de la Corona, i, d’una altra banda, les lleis aprovades en aquelles reunions, recollides a les compilacions de furs i privilegis de la ciutat i regne de València, que hem analitzat detalladament.

Així, amb les informacions localitzades, hem seguit un criteri cronològic per tal de reunir-les i exposar-les, de forma que el treball únicament compta amb dos capítols centrals, un dedicat als sis darrers anys d’Alfons el Benigne, de 1330 a 1336, i un altre sobre els dotze primers de Pere el Cerimoniós, de 1336 a 1348. Com veurem, el primer període estigué marcat pel malestar creixent produït per les donacions realitzades pel monarca a la reina Elionor i l’infant Ferran, l’esclat de les primeres fams i l’inici de l’espiral de guerres, deute i imposicions, que caracteritzà el període posterior fins a l’esclat de la revolta. D’aquesta manera, tot i que inicialment el Cerimoniós revocà les donacions esmentades, la resta d’afers, incloses unes altres alienacions reials, continuaren in crescendo, a causa de les noves guerres impulsades pel monarca, tant a l’estret de Gibraltar com als dominis de la Corona mallorquina. Tot plegat, a banda de palesar l’increment de l’esmentat malestar, tractarem de centrar-nos en aquells aspectes que no han estat examinats a fons per la historiografia. Per exemple, parlarem amb deteniment de la defensa de la integritat del reialenc protagonitzada pels dirigents de la capital valenciana, de l’evolució dels diversos subsidis concedits als monarques i de les peticions realitzades pels estaments en les reunions parlamentàries que tingueren lloc durant aquest període. D’aquesta forma, com veurem, les dificultats experimentades pel braç reial, acabaren ocasionant la revolta de 1347, encapçalada pels seus dirigents, especialment els de la ciutat de València.

Finalment, en relació amb tots els aspectes analitzats, també hem decidit incloure un annex amb els principals capítols de peticions i d’ofertes realitzades a la monarquia, que, malgrat la seua extensa llargària, únicament conté 28 documents –la meitat dels quals, els que procedeixen del fons de Legislació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, han estat actualment retirats de consulta pel seu mal estat de conservació. Tot plegat, són una bona mostra de la intensitat de les negociacions dutes a terme en aquella breu etapa, les quals no només són útils per a il·lustrar les tensions que desembocaren en el 20 vicent baydal sala conflicte civil esmentat, sinó que, a més a més, són cabdals per a comprendre l’evolució fiscal i política del regne de València en el llarg termini. És per això que hem adjuntat aquest apèndix, puix l’anàlisi dels seus documents és susceptible de ser aprofundida per altres investigadors. Abans, però, abordarem el període al qual corresponen, des de 1330 fins a la revolta de la Unió, a través de la seua combinació amb moltes altres dades procedents de les fonts arxivístiques esmentades i també d’altres literàries, com les cròniques reials o els annals de Zurita. Som-hi, doncs.

¹ Sobre els Furs de València i el conflicte foral valencianoaragonès que explicarem sumàriament a continuació, vegeu: S. Romeu, «Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español, 42 (1972), pp. 75-115; P. López Elum, Los orígenes de los Furs en Valencia y las Cortes en el siglo XIII, València, 2001; V. Baydal, Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva (c. 1250-c. 1365), tesi doctoral, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2011.

² ACA, C, Processos en Quart, 1315 C, f. 6r.

³ ACA, C, Reial Audiència, Processos, Lligall 130-3, ff. 60v-64r, transcrit per M. Rodrigo, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, Tesi doctoral, València, 1987, vol. 2, doc. 83 (27-VIII-1347).

⁴ M. Rodrigo, La Unión de Valencia (1347-1348)…, cit. L’autor únicament va publicar un estudi previ, sobre la composició social dels revoltats: «La Unión de Valencia y sus protagonistas », Ligarzas, 7 (1975), pp. 133-166.