Читать книгу La nació literària de Joan Fuster - Vicent Simbor Roig - Страница 9
ОглавлениеI.
Naixement de les nacions i de les literatures nacionals
La principal característica de la nació, tal com actualment l’entenem, és la modernitat. La concepció d’una nació natural, primària i permanent no es perd en la història sinó que té el seu origen, recent en termes històrics, datable en el període de canvi del segle XVIII al XIX, en l’època en què la sobirania passa a dependre del conjunt del poble i deixa de ser un privilegi diví del rei. A diferència de l’Estat territorial de l’Antic Règim, constituït per un aplec més o menys divers de territoris i habitants, que fins i tot poden estar situats a milers de quilòmetres de separació, «units» per la figura del rei comú, al qual pertanyen, l’Estat nació modern comprèn un territori i uns pobladors que són caracteritzats per posseir uns trets comuns essencials i alhora diferents dels posseïts per les nacions veïnes.
I és ací on la llengua i la literatura adquireixen un paper principal. Des de l’últim terç del segle XVIII Johann Gottfried Herder (1744-1803) començà a explicar el seu concepte de nació entesa com una comunitat de parlants de la mateixa llengua. Els seus deixebles, els romàntics alemanys, seran els encarregats d’acabar de difondre les idees herderianes i per tot Europa va arrelant la nova idea de la unió indestriable de nació, llengua i literatura, car els escriptors són elevats a la categoria gairebé sagrada de dipositaris i portaveus de l’esperit nacional, gràcies a la seua relació privilegiada amb el geni de la llengua. En el moment de la bancarrota de l’Antic Règim, quan s’obrin les portes al sorgiment de les nacions, als nous Estats nació, les obres dels escriptors d’una llengua esdevenen un capital simbòlic impagable en la lluita per la definició nacional i, quan cal, la independència política. Per això és ara quan naix la literatura nacional, concepte innovador, desconegut fins aleshores, i, conseqüència lògica, la història de la literatura nacional. És clar que no tots els nous Estats nació sorgiran d’una comunitat «natural» monolingüe, encara que siga aquest el fonament teòric. En realitat, moltes de les noves «nacions» es bastiran al voltant d’una llengua, elevada a la categoria d’oficial, en perjudici d’unes altres llengües menys afortunades d’un mateix Estat nació. És el cas, per exemple, d’Espanya i és el cas de França i el d’Itàlia. Mentre que uns altres Estats nació moderns s’aglutinaran al voltant d’una sola llengua fins aleshores dispersa en diversos Estats territorials, la majoria dels quals integraran la nova nació, com ara Alemanya (però no Àustria o el cantó suís germanòfon, per exemple). Europa era un trencaclosques lingüístic on l’ideari herderià era d’execució política complexa. En aquesta lluita per la reestructuració estatal europea algunes nacions, amb la seua llengua, guanyaren i unes altres perderen. Els territoris catalanoparlants, tot i l’esforç de recuperació de la Renaixença, amb la seua llengua privativa i els seus escriptors «nacionals», van formar part d’aquestes últimes.
1. EL QÜESTIONAMENT DE L’ANTIC RÈGIM I LA CREACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA NACIONAL EN EL SEGLE XVIII
Hobsbawm recorda el canvi revolucionari observable en la mentalitat dels intel·lectuals al llarg del segle XVIII. En efecte, la revolució independentista nord-americana, primer, i la revolució francesa, tot seguit, hereves ideològiques de la Il·lustració, van capgirar per sempre la concepció de sobirania i de nació. Thiesse (2019: 26-27) destaca el canvi dràstic, revolucionari, operat a França en el mateix any 1789, iniciat amb la identificació de la nació amb la figura del rei i acabat el 26 d’agost amb la Déclaration des droits de l’homme et du citoyen, que en l’article 3 proclama: «Le principe de toute Souveraineté réside essentiellement dans la Nation. Nul corps, nul individu ne peut exercer d’autorité qui n’en émane expressément».
En aquest sentit és ben reveladora, tal com recorda Hobsbawm (1992: 19), la presentació a la Convenció Nacional per part de l’abbé Grégoire1 de la Déclaration du droit des gens, primer el 18 de juny de 1793 i, en segon lloc, el 23 d’abril de 1795, la qual, encara que no arribà a ser sotmesa a votació, car «Merlin de Douai qui dirigeait la discussion, se contente d’une approbation rhétorique, propose l’impression et renvoie la discussion au “congrès général des puissances européens”» (Belissa 2010), explicita els nous aires revolucionaris de canvi de les mentalitats de finals del segle XVIII, tant pel que fa a la sobirania nacional com pel que fa a les relacions. En cite un fragment:
2º Les peuples sont respectivement indépendants et souverains, quel que soit le nombre des individus qui les composent et l’étendue du territoire qu’ils occupent. Cet souveraineté est inaliénable. [...] 6º Chaque peuple a droit d’organiser et de changer les formes de son gouvernement. [...] 10º Chaque peuple est maître de son territoire. [...] 15º Les entreprises contre la liberté d’un peuple sont un attentat contre tous les autres. (Gazette Nationale 217: 296)
Marc Belissa (2010) ha destacat la importància del text presentat per l’abbé Grégoire com a síntesi representativa de les transformacions filosòfiques, jurídiques i polítiques més avançades del segle de les Llums:
Ce texte peut être considéré, à l’image du projet de Kant, comme une conclusion du grand débat philosophique, juridique et politiques des Lumières sur la paix et le droit des gens. Certes, la période du Directoire et du Consulat voit l’effacement de la perspective avancée par Grégoire et l’affirmation d’un positivisme aboutissant à la construction d’un droit «inter-national» de convention, mais la nécessité de la proclamation du droit entre les peuples se maintient en tant que projet alternatif au développement des puissances nationales.
La sobirania ara residia en el poble, el poble estava íntimament unit a un territori i tenia dret al reconeixement i respecte internacionals. L’equació nació-estat-poble, i especialment poble sobirà, «undoubtedly linked nation to territory, since structure and definition of states were now essentially territorial. It also implied a multiplicity of nation-states so continued, and this was indeed a consequence of popular self- determination» (Hobsbawm 1992: 19).
Ben cert que els Estats territorials monàrquics no van desaparèixer ipso facto arran de l’aparició de les noves idees sobre la sobirania, però, com assenyala Anderson (2006: 32-34), de la justificació de l’estat pel dret de conquesta bèl·lica o lligams matrimonials i de la legitimitat del tron per designació divina, «bon nombre de dynastes recherchaient depuis un cert temps un cachet “national”, tandis que le vieux principe de légitimité dépérissait en silence» (2006: 34). Però això en molts casos no era gens senzill, car la legitimitat de la majoria de les dinasties no tenia res a veure amb la nació: els Habsburg dominaven un conjunt ben divers de nacions: austríacs, magiars, croates, eslovacs, ucraïnesos i italians. Els Romanov: russos, finesos, armenis, alemanys, letons i tàrtars. I una mateixa família dinàstica, com ara els Borbó, governava sobre estats diferents, que alhora podien integrar al seu si diverses nacions (Anderson 2006: 93). Tanmateix, pertot arreu l’argumentari ha canviat: el nou mot d’ordre és la sobirania popular, tant per a les monarquies constitucionals (única forma de supervivència de les monarquies europees) com per a les repúbliques. Baggioni (1997: 205) sintetitzava el procés amb aquestes paraules:
monarchies constitutionnelles à participation populaire plus o moins élargie, républiques plus o moins démocratiques, régimes plus o moins autoritaires, tous se mettront en quête de légitimité populaire là où autrefois le principe d’autorité de droit divin ou de tradition suffisait. C’est bien là que réside la nouveauté radicale de la nouvelle Europe. Elle se répand partout, d’un bout du continent à l’autre, depuis le mouvement précurseur de la révolution américaine au XVIIIe siècle jusqu’aux dernières nationalités opprimées de l’Europe balkanique.
Anne-Marie Thiessen (2001: 161-162) recorda un altre factor necessari per a l’explosió de nous Estats nació: l’economia capitalista i la industrialització, encara que paradoxalment les noves nacions defensen la seua legitimitat en l’existència d’unes arrels culturals pròpies i definitòries que es perden en el temps i mantenen les essències nacionals. La nació, el nou Estat nació, va intrínsecament unida a l’expansió i el triomf de la nova teoria política de la sobirania popular, que al seu torn compta amb la col·laboració necessària d’una antiga cultura identitària diferenciadora:
Le lien entre la formation des États-nations, l’économie capitaliste et l’industrialisation est évident. La construction culturelle tient dans ce dispositif un rôle particulier: celui de sa dénégation. La nation relève de la modernité libérale, politique et économique, mais sa légitimité est fondée sur une antiquité et un déterminisme absolu. Elle se constitue en même temps qu’apparaissent de nouvelles classes, mais c’est la pérennité d’une paysannerie définie par son seul rapport privilégié aux ancêtres et à la Terre qui est alors constamment mise en avant.
Ara bé, l’explosió dels Estats territorials plurinacionals i el sorgiment de les nacions independents o Estats nació serà el resultat d’un llarg procés històric. De fet, l’ús del terme «nacionalisme», apunta Anderson, basant-se en Kemiläinen (2006: 18, n. 7), només es generalitzarà cap a finals del segle XIX. I, en efecte, Hobsbawm, analitzant el Diccionario de la Real Academia Española ho corrobora, car «does not use the terminology of state, nation and language in the modern manner before its edition of 1884» (1992: 14). En aquesta edició l’entrada «nación» conserva les accepcions anteriors: «Conjunto de los habitadores en una provincia, país ó reino. // El mismo país ó reino // [...] Cualquier extranjero». Però a més introdueix en primer lloc la nova accepció que ara ens interessa: «Estado ó cuerpo político que reconoce un centro común supremo de gobierno. // Territorio que comprende, y aun sus individuos, tomados colectivamente» (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 731). El Govern central que regeix el conjunt d’habitants és ara la clau de la nació. Però, com també observa Hobsbawm (1992: 15), la versió acabada de «nació» no arribarà fins a l’edició de 1925, des d’on passarà a les edicions següents fins a l’actualitat: «Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno». // Territorio de una nación. // Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común» (Diccionario de la Real Academia Española, edició del Tricentenari [2014], actualització 2020).
Al Govern central s’adjunta ara la parla de la mateixa llengua, que esdevé així element central de la cultura identitària de la nació. De fet, ja en l’edició de 1884 la «lengua nacional» era presentada com «la oficial y literaria de un país y más generalmente hablada en él, á diferencia de sus dialectos y de los idiomas de otras naciones (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 637). I la concepció de «dialecto» acabava d’arrodonir la concepció de la llengua oficial: «Lenguaje que, sin ser realmente diverso de otro ú otros, difiere de ellos en algunos accidentes analógicos y sintácticos, y con especialidad en lo que atañe a los sonidos. // Cada uno de los lenguajes particulares de esta índole que se hablan en determinados territorios de una nación, á diferencia de la lengua general, oficial y literaria del mismo país» (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 382). L’operació «nació» era acabada: conjunt de ciutadans d’un territori units per un govern central i una llengua «general, oficial y literaria».
La llengua no és, ben cert, l’únic component del conjunt d’elements simbòlics i materials que s’han proposat com a caracteritzadors d’una nació. Per exemple, d’acord amb Thiesse (2001: 14) i Baggioni (1997: 19, 33), cal afegir-hi religió, història, herois portadors de les virtuts nacionals, monuments culturals, folklore, paisatge típic, mentalitat particular, representacions oficials (himne i bandera), identificacions pintoresques (vestimenta, especialitats culinàries, animal emblemàtic o placa de la matrícula dels cotxes). Amb llengua i religió en lloc d’honor. Però almenys en el nostre entorn de l’Europa occidental sembla que la religió no juga hui en dia, llevat de casos molt concrets, com ara els Balcans, un paper tan determinant com abans. Al contrari que la llengua, factor definitori decisiu per a aquells pobles que poden presentar-la com a penyora singularitzadora. Així, Baggioni reconeix que en la Suïssa actual l’opció religiosa és menys activa que la identitat lingüística: «L’appartenance religieuse avait plus d’importance autrefois qu’aujourd’hui et, par voie de conséquence, c’est le facteur d’appartenance linguistique qui gagne maintenant en importance» (1997: 33). Herder, de qui tractarem amb més detall en l’apartat següent, no es cansa d’advertir en diversos estudis de finals del segle XVIII que la llengua és l’encarnació, l’esperit d’una nació. Amb ell i els seus deixebles romàntics alemanys la defensa del lligam llengua-nació, que ells no inventen, arriba, però, al zenit. Arreu d’Europa ressonen les proclames herderianes, com ara a França, on Jules Michelet l’any 1833, en el volum III de la seua Histoire de France, proclamava sense ambigüitats que «l’histoire de France commence avec la langue française. La langue est le signe principal d’une nacionalité» (Thiesse 2019: 95). Baggioni (1997: 212) té bona cura de marcar les diferències de l’ús d’una llengua en l’Antic Règim als Estats territorials i el nou paper que adquireix en els nous Estats nació:
Cela dit, nous avons déjà insisté sur le rapport nouveau, pour ainsi dire organique, entre l’État-nation et la langue nationale, qui n’était pas celui que les langues communes entretenaient avec les États territoriaux, pour ne rien dire du rôle des langues écrites utilisées dans les formations impériales du type Russie ou Empire ottoman. Ce qui est incontestable pour la société dans sa globalité (une langue est associée à la formation sociale nouvelle nommée «État-nation») se retrouve chez l’individu, en ce sens que loyauté linguistique et citoyenneté ou appartenance nationale sont maintenant associées. Un sujet de Sa Majesté n’était pas tenu de parler la langue du roi. Celui-ci s’intéressait en effet beaucoup plus à sa foi religieuse et à ses impôts qu’à sa langue, maternelle ou non. A partir du XIXe siècle, tout membre d’un État-nation est tenu à une connaissance plus ou moins approfondie de la langue nationale. Aussi les gouvernements se lancent-ils, avec plus o moins de bonheur, dans de politiques d’alphabétisation des populations.
La llengua adquireix, doncs, una nova importància política, desconeguda anteriorment. La nova nació o Estat nació hi recorre, tant en el cas d’un Estat territorial d’antiga i gloriosa trajectòria històrica, com ara França, que a finals del segle XVIII i d’acord amb la nova legitimitat de la sobirania popular ha eliminat la monarquia i ha establert el sistema republicà, com en el cas del nou Estat nació italià, en què hom aposta per lligar la nova nació al prestigi monàrquic de la dinastia piemontesa dels Savoia. En tots dos casos, com adverteix Baggioni (1997: 203):
Dans les deux cas, l’émergence de la langue nationale est liée au politique: de langue littéraire à la légitimité culturelle internationale et de langue commune étendue à tout le personnel politique et à la bourgeoisie, le français devient symbole d’exercice de la souveraineté populaire. Quant à l’Italie, de langue littéraire en panne de légitimité et de creativité le toscan doit se transformer pour acquérir les fonctions d’une langue nationale: la «solution manzonienne» ne résoudra cependant qu’en partie cette «question de la langue», car la construction d’une «unification culturelle nationale» ne sera résolue qu’un siècle après l’unification politique.
La idea de sobirania popular recorre Europa des del segle XIX i, amb l’ajut impagable d’una llengua nacional com a factor cohesionador, repercutirà en l’eclosió dels nous Estats nació, bé per la construcció d’un nou estat d’unitat nacional sobre el territori de l’anterior Estat territorial monàrquic, com ara França, Portugal o Dinamarca, o bé per la secessió per alliberament d’un estat opressor «estranger», com ara Hongria, Grècia o Itàlia (Baggioni 1997: 203).
La construcció dels nous Estats nació, tanmateix, mostra una diversitat i complexitat de models que, a grans trets, com apunta Baggioni (1997: 224), hom pot sintetitzar en dos fonamentals: Estat territorial previ que desemboca en Estat nació (França) o un territori definit sobre la base d’una essència cultural i lingüística, que a la fi igualment comporta la creació política d’un nou Estat nació (Alemanya). Ara bé, en ambdós casos llengua i política van íntimament units. En el primer cas també la llengua juga un paper decisiu, car una vegada conquerida la sobirania popular i assumit el poder del territori, és a dir, de la nació política, calia construir la nació cultural, adquirir la legitimació ideològica, i la imposició de la llengua francesa esdevé prioritària. El sistema docent, l’Administració, la milícia, els mitjans de comunicació, seran els encarregats d’imposar el francès arreu del territori amb l’objectiu d’«unificar-lo» culturalment. La llengua francesa, com recorda Baggioni (1997: 228), es transforma de «llengua del rei» en «llengua nacional»:
d’abord «langue du roi», c’est-à-dire des «offices», mais aussi et plus tard langue des élites culturelles de cour. Cette langue s’autonomise au XVIIIe siècle dans le mouvement des Lumières pour devenir «langue nationale» lorsque le peuple, mobilisé par les élites, devient «nation» au cours d’un processus d’acculturation qui se parachèvera au début du XXe siècle.
I en el segon, el cas alemany, que és també el model de referència dels Països Catalans, els burgesos romàntics pangermanistes partien de la base de la comunitat lingüística i cultural prèvia per a construir la nació política, que només s’aconseguirà l’any 1871, gràcies al procés històric comandat per Bismark. Una vegada més, com recorda Baggioni (1997: 230-231), ara en ordre invers, llengua i política s’uneixen per a crear el nou Estat nació:
C’est le processus historique (donc politique) qui, là aussi, a déterminé la formation d’un État national allemand ne regroupant qu’une partie de l’aire linguistique germanique. C’est le Saint Empire romain germanique puis, après l’intermède de la Confédération germanique, l’État prussien (soutenu par les classes dirigeants) avec son appareil d’État parachevant l’unification du marché (Zollverein) qui rendirent possible la formation (no la réalisation) d’une nation allemande. S’en sont tenues à l’écart la Suisse alémanique dés l’origine du Saint Empire et, tardivement, l’Autriche, qui ne se résignait pas à abandonner sa tutelle sur les territoires non germaniques de l’empire Habsbourg.
No cal oblidar-ho: el factor polític és determinant. Baggioni (1997: 293) esmenta el cas d’Hongria, que no pot ser més revelador. Arran de la dissolució de l’imperi dels Habsburg després de la Primera Guerra Mundial, les fronteres nacionals dibuixades van ocasionar que el nou estat hongarès passàs de tenir 20.855.000 habitants (més de la meitat dels quals eren no hongaresos) a només 7.615.000, mentre que 3.500.000 d’hongaresos de soca-rel van quedar desplaçats fora de les fronteres. El cas català n’és un altre bon exemple, car la pèrdua de la guerra de Felip IV amb Lluís XIV de França en la Guerra dels Trenta Anys es va resoldre amb el Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Catalunya pagava la desfeta militar espanyola regalant a Lluís XIV el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, és a dir, les terres catalanes al nord dels Pirineus, que des d’aleshores pertanyien a l’Estat territorial francès. Però al costat de l’acció política hi ha l’activitat dels intel·lectuals, encarregats de recuperar o de crear els referents simbòlics d’una tradició nacional ancestral o simplement inventada.
Més avall, en el punt següent, tindrem ocasió de comprovar més detingudament el paper clau jugat per la llengua en la legitimació dels nous Estats nació. Però cal afegir tot seguit que cal referir-se a la llengua no sols com a vehicle de comunicació territorial del nou Estat nació sinó també, com adverteix Casanova (2008: 157), com a «vehicle artístic» per a l’elaboració d’una literatura que, per l’ús mateix d’una determinada llengua nacional, esdevé ella mateixa un factor clau definitori de la nació:
très tôt, le combat pour imposer une langue et faire exister une littérature est le même que le combat pour imposer la légitimité d’un nouvel état souverain. Du même coup, l’«effet» Herder ne bouleverse pas en profondeur le schéma défini par du Bellay. Il va seulement modifier le mode d’accès au grand jeu de la littérature. À tous ceux qui se découvrent «en retard» dans la concurrence littéraire, la définition alternative de la légitimité littéraire reposant sur le critère «populaire» offre une sorte d’«issue de secours».
Nació i literatura pròpia esdevenen indissociables, la producció literària adquireix caràcter «nacional». Abans la literatura anava unida, és cert, a un Estat territorial, però ara, des del segle XIX, la literatura va associada a les noves nacions o Estats nació com un element definidor, de manera que fins i tot podran exigir el dret a l’existència nacional les «petites» literatures creades al si de les comunitats nacionals desproveïdes d’estat constituït, que al seu torn les potencien com a factor identitari: «C’est pourquoi on pourra observer l’apparition d’espaces littéraires nationaux en l’absence d’État constitué, comme dans l’Irlande de la fin du XIXe siècle, dans la Catalogne, la Martinique ou le Québec d’aujourd’hui» (Casanova 2008: 157).
Precisament, com ja sabem, l’objectiu d’aquest llibre és l’estudi de l’aportació de la nostra literatura a aquesta gran i complexa empresa ideològica que ha desembocat en l’eclosió de les noves nacions. Tot i que en algun cas, com en el nostre, sense el premi de la independència estatal. Però més en concret, encara la finalitat del present treball és l’anàlisi de la contribució de Joan Fuster a la nostra particular problemàtica literària nacional. O, dit amb més precisió, el seguiment de com Fuster s’enfronta a la bateria de problemes arrossegats per una literatura nacional tan peculiar com la catalana, marcada per una relació poc habitual entre una nació no reconeguda políticament i una literatura que pot ajudar-ne al reconeixement internacional, però que també alhora pateix les conseqüències de la manca de protecció i potenciació d’un Estat nació propi. Abans, tanmateix, dedicaré un parell d’apartats generals a aprofundir en la relació entre escriptor i consciència nacional i en l’origen i transcendència de les literatures nacionals, vehiculades a través de les històries nacionals de la literatura.
2. LLENGUA I NACIÓ
Hem vist que la llengua és presentada com aquell component essencial que defineix o ajuda a definir aquelles nacions que en disposen de pròpia. I cal insistir a remarcar la importància de posseir una llengua «pròpia» perquè aquesta esdevinga un factor decisiu de nacionalitat. Ara bé, cal afegir que fins i tot a Europa tots els Estats nació no es poden definir i diferenciar per posseir una llengua particular. I també cal no oblidar que la idea de nació està hui en dia tan arrelada a tot el món que el concepte de la nació en l’actualitat ofereix unes peculiaritats singulars, fins al punt, com observa Anderson (2006: 139), que els Estats nació no necessiten imperiosament assentar-se en la identitat lingüística:
Surtout, l’idée même de «nation» est aujourd’hui solidement nichée dans la quasi-totalité des langues d’imprimerie; et l’existence même de la nation est pratiquement inséparable de la conscience politique.
Dans un monde où l’État national est la norme écrasante, tout cela signifie que les nations peuvent désormais s’imaginer sans communauté linguistique, non pas dans l’esprit naïf de nosotros los Americanos, mais à partir du champ des possibles ouvert par l’histoire moderne et dont chacun a conscience.
És el filòsof i teòleg Herder, membre destacat dels inicis de l’Sturm und Drang alemany, qui en l’últim terç del segle XVIII elaborarà un programa lingüisticopatriòtic que tindrà una transcendència colossal en l’argumentari nacional. Segurament influït per filòsofs anteriors, i de manera especial pel francès Montesquieu (Charles Louis de Secondat, baró de Breda i de Montesquieu) i l’«esperit general de les nacions», Herder exposa el seu concepte de volkgeist o «esperit del poble», mitjançant el qual reivindica que cada nació és caracteritzada per uns trets que la singularitzen i li donen una personalitat diferenciada a la resta dels pobles. I entre aquests trets definidors de la nació ocupa un lloc de privilegi la llengua, car és l’expressió de l’ànima del poble, la dipositària de les qualitats característiques del seu esperit. La nació s’encarna en la llengua.
L’any 1775 va guanyar el premi de l’Acadèmia de Berlín, que proposava una dissertació sobre «les causes del gust sa entre els diferents pobles», reafirmant la seua tesi que és en el geni de la llengua on resideix l’ànima de la nació (Thiesse 2001: 37, 67). I aquest geni de la llengua té un dipositari, el poble; i una deu on abeurar-se, la poesia popular, car «c’est la langue du coeur et l’esprit de la nature chante en elle» (Thiesse 2001: 38).
Les conseqüències d’aquesta unió pregona llengua-poble per a una redefinició política nacional basada en l’ús comú d’una llengua compartida són òbvies: «chaque langue, selon Herder, est l’expression vivante, organique, de l’esprit d’un peuple, la somme de l’action efficiente de toutes les âmes humaines qui l’on constituée au fil des siècles» (Thiesse 2001: 38). En conseqüència no pot estranyar que calga «une langue commune pour la constitution d’une nation» (Thiesse 2001: 38). Com afirma Casanova (2008: 318): «Depuis Herder, la nation, la langue, la littérature et le peuple ont été définis comme des termes équivalents et interchangeables». I, és clar, «l’identification qu’il opère entre langue et nation, entre poésie et “génie du peuple” fait de ces conceptions un instrument de lutte inséparablement littéraire et politique» (2008: 158).
A partir de Herder totes les nacions europees en busca de reconeixement i independència tindran en la llengua, si poden dispo-sar-ne, l’arma dialèctica principal del discurs reivindicatiu, car «en instaurât un lien nécessaire entre la nation et la langue, il autorise tous les peuples encore non reconnus politiquement et culturellement à revendiquer unes existence (littéraire et politique) dans l’égalité» (Casanova 2008: 117). Herder, segons l’opinió de Casanova (2008: 156-157), en última instància només fa que explicitar i reforçar la unió llengua-nació, que feia les primeres passes en el tombant dels segles XV-XVI:
Herder ne transforme pas la nature du lien structurel qui unit la littérature (et la langue) à la nation. Au contraire, Herder ne fait que le renforcer en le rendant explicite. Au lieu de taire cette dépendance historique, il en fait l’un des fondements de sa revendication nationale. La dépendance structurale à l’égard d’instances ou de combats politiques-nationaux était déjà, on l’a montré, le fait des premiers espaces littéraires qui sont apparus à Europe entre le XVIe et le XVIIIe siècle. Le principe de «différenciation» de l’espace politique européen à partir du tournant des XVe-XVIe siècles reposait en grande partie sur la revendication de la spécificité des langues vulgaires: les langues jouaient un rôle central de «marqueurs de différence». Autrement dit, les rivalités spécifiques qui se sont fait jour dans le monde intellectuel européen de la Renaissance trouvaient, dès cette époque, à se fonder et à se légitimer dans les luttes politiques, très tôt, le combat pour imposer une langue et faire exister une littérature est le même que le combat pour imposer la légitimité d’un nouvel État souverain.
Ara bé, crec que és oportú afegir que la innovació que aporta Herder és ben substancial, revolucionària. Recordem la conclusió a què arriba Baggioni, suara esmentada, en què resumia perfectament el canvi operat ara, en el segle XIX, amb els Estats nació i la nova funció, molt més decisiva, assumida per la llengua: hi ha una relació nova orgànica entre Estat nació i llengua nacional, molt diferent a la de les llengües comunes dels Estats territorials, car aquest lligam es troba interioritzat en cada individu en el sentit que lleialtat lingüística i ciutadania o pertinença nacional ara es troben íntimament unides fins al punt que a partir del segle XIX tots els membres d’un Estat nació es veuen impel·lits a compartir la mateixa llengua, objectiu realitzable gràcies a l’impuls de l’escolarització en la llengua nacional, a diferència d’un súbdit qualsevol d’un rei, que no tenia per què parlar la mateixa llengua del seu senyor.
No totes les llengües europees, tanmateix, arriben a aquest tombant del segle XVIII al XIX amb igual protecció del poder polític i igual prestigi cultural. Baggioni hi proposa distingir dues etapes des del Renaixement fins a la Primera Guerra Mundial: una primera revolució ecolingüística de les llengües comunes (1550-1560, de conseqüències que s’allarguen fins a 1800) i una segona revolució ecolingüística (1800-1918, amb conseqüències també perdurables en els anys següents) de les llengües nacionals, que conclouen el llarg procés històric que ha desembocat en la cristallització de l’ideal a assolir, abans i, també, després de 1918, sintetitzat en la fórmula «un estat / una nació / una llengua» (Baggioni 1997: 319). Baggioni també apunta finalment el que anomena «Vers une troisième révolution écolinguistique en Europe», última etapa històrica en les relacions problemàtiques de llengua i nació en els temps actuals, que podem definir per ser marcats pel predomini de l’angloamericà en un món molt més fortament interconnectat per les relacions comercials, els media i internet.
Quan Baggioni parla de models ecolingüístics s’està referint a models d’organització d’espais de comunicació, amb centres de difusió, d’irradiació, que només poden ser els nuclis urbans. Els intercanvis comunicatius s’organitzen en llengües donades que es reparteixen l’espai social i els llocs d’enunciació (tot entenent el seu suport material, els seus «canals» i els seus media en el sentit que els dona McLuhan) (Baggioni 1997: 49-50). L’Europa anterior al Renaixement era de cultura bàsicament oral, essent l’escriptura reservada a una minoria selecta aglutinada al voltant de les corts (tasques administratives) i dels monestirs, els usuaris d’una lingua franca, que ningú no parlava, però que era el mitjà de relació universal: el llatí. És clar que, al costat d’aquesta llengua culta del saber i de la fe (universitats, Administració i estudis filosòfics i científics) van anar sorgint cada vegada amb més força les llengües vives de la comunicació oral, les llengües parlades pel poble, que van obrint-se un camí cada vegada més ampli en la creació literària i àdhuc de l’Administració. La Cort del rei s’encarregava de la formació d’una koiné dúctil i apta per a tots els usuaris de l’Administració i que també acceptaven els escriptors. Era un model de llengua prestigiat i reconegut arreu del domini territorial, però sens dubte el llatí, aquella llengua del reduït nucli dels doctes, dominava l’alta cultura.
Tot canviarà de manera revolucionària a partir del Renaixement, car aleshores les llengües vernaculars es gramaticalitzen, és a dir, s’estandarditzen gràcies a les gramàtiques, diccionaris i, fins i tot en alguns Estats territorials, amb la creació de les acadèmies, com ara l’Académie Française, de 1635, o la Real Academia Española, de 1713. Esdevenen «llengües comunes» (la llengua del rei, la king’s language), aptes per a rivalitzar amb el predomini del llatí. A més, l’arribada de la impremta multiplicà la possibilitat de lectura i reafirmà l’eclosió d’aquestes llengües comunes renascudes per a l’alta cultura. Val la pena recordar les paraules de Baggioni (1997: 53), amb una precisa síntesi d’aquesta redefinició de les llengües apareguda en el tombant del Renaixement:
Au terme du «tournant de la Renaissance» (Réforme et Contre-Réforme comprises), l’Europe occidentale voit son espace communicatif complètement redéfini dans son écologie communicative. La présence de langues communes, issues des vernaculaires «grammatisés», concurrentes du latin dans un certain nombre de domaines d’énonciation réservés jusque-là à la lingua franca latine (administration, prose, écrits savants, fonctions officielles), l’usage de l’écrit et de la lecture étendu à de nouvelles couches de lettrés, et surtout la diffusion du livre, démultipliée prodigieusement avec l’imprimerie, bouleversent totalement le paysage culturel. Autrement dit, l’écolinguistique (c’est-à-dire l’économie et l’écologie des échanges linguistiques) de l’espace européen en sort proprement «révolutionnée». Il en sera de même pour la «deuxième révolution écolinguistique», que nous situons au début du XIXe siècle, lorsque les États-nations, mobilisant plus activement les populations territorialisées (par la scolarisation de masse, la politisation, l’encadrement administratif), cherchent à homogénéiser linguistiquement l’espace national au moyen d’une langue commune, devenue de ce fait langue nationale.
Com Baggioni mateix remarca (1997: 74), es tracta d’una «revolució», que esclata entre 1550 i 1650 per a les principals llengües de l’Europa occidental, que a partir d’ara competiran amb el llatí en els usos formals; al domini del llatí succeeix la coexistència d’aquest medi universal amb les diferents llengües comunes territorialitzades, és a dir, «une nouvelle écologie, organisée par le multilinguisme, où coexistent les langues communes en voie de grammatisation dans des espaces découpés plus o moins “statonationalement”». Són aquestes llengües comunes les que segles després esdevindran algunes de les llengües nacionals en el procés sociopolític que transformarà durant els segles XVIII-XIX els Estats territorials o nacionals d’Europa en els Estats nació. Per això és oportú de distingir «une phase “langue commune”, qui concerne les plus anciennes langues européennes, d’une phase “langue nationale”, qui ne commence qu’à la fin du XVIIIe siècle» (1997: 84). La difusió d’aquestes llengües comunes sota la protecció del rei en cada Estat territorial va originant en molts casos comunitats progressivament més monolingües, encara que la imposició d’una sola llengua en l’àmbit de les relacions quotidianes serà molt més problemàtica. Un cas que no pot ser més esclaridor és el de França, on la king’s language, el francès, rep tot el poder del sobirà per convertir-la en la llengua oficial única de l’Administració a tots els seus territoris, amb la promulgació per part de François I l’any 1539 de l’Ordonnance de Villers-Cottêrets, entre els 129 articles de la qual hi ha el 111, que tot seguit copie (LEM):
Art. 111.– Et pour ce que telles choses sont souvent advenues sur l’intelligence des mots latins contenus esdits arrests, nous voulons d’oresnavant que tous arrests, ensemble toutes autres procédures, soient de nos cours souveraines et subalternes et inférieures, soient de registres, enquestes, contrats, commissions, sentences, testaments, et autres quelconques, actes et exploits de justice, ou qui en dépendent, soient prononcés, enregistrés et délivrés aux parties en langage maternel françois et non autrement.
Ara bé, cal remarcar-ho una altra vegada: es tracta de llengües comunes, no encara de llengües nacionals. Són les llengües del rei (Administració, i classes dominants i cultivades), no de tots els súbdits. Seguint amb l’exemple de França, no pot ser més illustratiu d’aquest fet la constatació que a la fi del segle XVIII menys de la meitat dels súbdits eren francòfons (Baggioni 1997: 137):
Selon le rapport présenté à la Convention par l’abbé Grégoire en 1793, la pratique généralisée du français ne concernait que quinze départements sur une centaine environ; sur 26 millions de Français, environ 10 millions étaient véritablement francophones et 3 millions utilisaient le français aussi. Car dans la plupart des cas, les «francophones» utilisaient alternativement, et suivant les situations, la «langue du roi» et la variété régionale d’oïl (normand, picard), d’oc (gascon, provençal) ou autre (breton, basque, alsacien, flamand). Le français ne servait donc qu’à l’exercice de certaines fonctions sociales et plus de la moitié de la population ne le parlait pas.2
També cal no oblidar que el fet d’haver aconseguit una llengua durant l’edat mitjana la categoria de llengua literària o scripta (Administració, comerç) no garantia per si sol l’èxit d’esdevenir llengua comuna, i menys encara llengua nacional posteriorment, car el factor polític hi és determinant (Baggioni 1997: 86). El cas del català en pot donar un testimoni ben contundent, com de seguida veurem. Casanova (2008: 90-91), al seu torn, esmenta el cas italià com a exemple de la necessitat de l’ajut del poder polític per a transformar una llengua literària del màxim prestigi en llengua comuna efectiva, perquè ni tan sols en un cas de conreu literari del màxim reeiximent, si no hi ha concreció d’un estat, no hi ha procés de legitimització de la llengua vulgar:
L’Italie, et singulièrement la Toscane, est les pays où la production littéraire en langue vulgaire est à la fois la plus précoce et la plus prestigieuse: consacrés classiques de leur vivant même, les trois grands toscans (dits les «trois couronnes»), Dante, Pétrarque et Boccace, représentent le moment d’accumulation de la plus grande richesse littéraire non seulement en Italie, mais aussi dans toute l’Europe. Leur oeuvre est investie du double prestige de l’originel et de la perfection. Mais cet énorme capital littéraire originel, en l’absence de l’émergence concomitante d’un État centralisé, d’un royaume italien unifié, et du fait de l’emprise de l’Église qui s’exerce plus fortement qu’ailleurs, ne permet pas la constitution d’un espace littéraire. Les cours italiennes restent divisées et aucune n’est assez puissante pour adopter et autoriser pleinement l‘usage du «vulgaire illustre», prôné par Dante, ou de toute autre langue: le latin resta la langue commune et dominante.
Per al pas de llengua comuna a llengua nacional encara serà més imprescindible comptar amb un poder polític amb la força suficient per a imposar una llengua com a oficial obligatòria per a tots els ciutadans, tant en els usos oficials i formals com en els familiars i col·loquials. I és obvi que quan esmente la «força suficient» no m’estic referint a la força física o militar, encara que també, sinó a la força derivada del control del govern, amb capacitat per a imposar l’ús d’una llengua gràcies a l’usdefruit de tots els mitjans. Començant pel sistema educatiu, ara que l’escolarització progressa amb eficàcia, control que comporta l’entrada exclusiva a les aules de la llengua nacional oficial, acompanyada de l’adoctrinament polític i cultural en clau patriòtica, amb una atenció especial per la història de la literatura nacional, que en el punt següent centrarà la nostra atenció, més el catàleg d’artistes i herois nacionals oficials, etc.
A més a més, Baggioni (1997: 214-215) també esmenta uns altres factors que cooperen en alt grau en la tasca nacionalitzadora de la llengua, com ara la revolució operada en els nous mitjans de comunicació i distracció (des del tren fins al cinema, la ràdio i la televisió, als qual hui en dia cal afegir la nova arribada de la comunicació en xarxa), el servei militar, obligatori fins fa uns pocs anys, que participava de forma ben directa en l’adoctrinament patriòtic i en l’aprenentatge de la llengua nacional, i la urbanització massiva aportada per la industrialització, que impulsava la concentració en les grans urbs d’un percentatge progressivament major de la població en centres més aptes per a la socialització en la llengua oficial. La transformació dels Estats territorials en Estats nació arrossega com a objectiu prioritari la imposició i difusió efectives de la llengua nacional a tots els membres emmarcats dins les fronteres territorials de l’estat. No és per atzar que l’Estat nació francès nascut de la Revolució de 1789 no tarde a proclamar la llengua francesa, fins aleshores llengua comuna o king’s language, com a llengua nacional de la nova república. Naixia la llengua nacional amb la missió de cohesionar uns territoris, en molts casos de marcades diferències, fins aleshores només units per la figura del senyor compartit, el rei. La llengua és un, si no «el», factor clau d’homogeneïtzació política i social (Baggioni 1997: 213):
Ce qui nous intéresse ici, c’est tout ce qui contribue à la transformation des langues communes en langues nationales et permet d’aller dans le sens d’une homogénéisation de l’espace social et du territoire national. On sait que ce qui caractérisait les langues communes dans les siècles précédents c’est qu’elles étaient réduites de fait, dans leur diffusion sociale, à une couche minoritaire de locuteurs actifs, et dans leurs fonctions sociales aux situations de communication les plus formelles. Le projet sociopolitique des États-nations modernes fixe à la langue nationale comme objectif, à terme plus o moins lointain, sa diffusion à l’ensemble des membres de la formation sociale répertoriés dans l’espace national. Mais aussi, pour ce qui concerne les fonctions langagières, d’occuper toutes les situations de communications, formelles ou non, publiques ou privées, écrites et orales.
Però no tots els Estats nació en l’actualitat tenen una llengua nacional que culmina l’itinerari iniciat amb la llengua comuna d’un Estat territorial precedent. En el moment en què aquests nous Estats nació han adquirit l’autogovern han vist la necessitat d’imposar una llengua i un model estandarditzat d’aquesta a tota la comunitat i han activat els mitjans per a fer-ho possible. No cal dir que, sense l’aval i les etapes ja avançades per la llengua comuna (estandardització acomplerta), ara les mesures han de ser molt eficaces i, de vegades, francament coercitives, per tal d’assolir la uniformització lingüística territorial. Entre aquestes noves llengües nacionals trobem, per exemple, l’irlandès o gaèlic, el romanès, l’ucraïnès, el noruec, el txec, l’albanès, l’estonià, el croat i serbi (on el factor polític es veu amb tota nuesa, ja que cada Estat nació reivindica la seua llengua nacional, mentre els lingüistes prefereixen aglutinar-les sota el nom de serbocroat, llengua única que inclou a més a més els parlars de Bòsnia i Hercegovina i de Montenegro) i un llarg etcètera representat sobretot per les llengües dels nous Estats nació nascuts en ple segle XX a l’Europa oriental. Cal insistir a remarcar que les diferències entre el paper exercit per cada llengua són molt considerables i complexos. Així, per exemple, el gaèlic irlandès aportava el capital simbòlic d’antiga llengua pròpia, però de vitalitat ja molt reduïda, enfront de l’anglès, mentre que en el cas del serbocroat són motius estrictament polítics, estimulats pels enfrontaments religiosos, els responsables de la divisió d’una llengua segons cada nova nació creada.
Abans, però, d’endinsar-nos en el paper de l’escriptor i la seua obra, actius culturals –i polítics– imprescindibles en aquest programa de definició nacional, crec que serà oportú de recordar quina ha sigut la situació, ben peculiar, de la llengua catalana durant aquests llargs segles de conformació de les llengües comunes i nacionals. Em sembla imprescindible per a entendre la posició de Fuster, objecte principal d’aquest llibre i al qual serà dedicada la segona part.
He parlat de peculiaritat i no crec que se’m puga objectar ni el més mínim dubte. La llengua catalana va ser durant l’edat mitjana una de les llengües vernacles més avançades de tot l’Europa en el procés de creació d’un model de llengua cancelleresc unificat, també acceptat pels escriptors, i formava part del selecte nucli de llengües destinades a convertir-se en llengües comunes, primer, i en llengües nacionals, finalment. Però la brillant i esperançadora primera etapa històrica no va tenir la continuació i culminació esperada. Per causes polítiques? Sens dubte. I de manera molt especial a partir de l’establiment de l’Estat nació. No puc entrar de ple ací a proposar una història de la llengua catalana, cosa que ens allunyaria de la finalitat d’aquest estudi. Però sí que considere molt convenient recordar les fites clau del seu recorregut històric a partir de la informació que ens han subministrat els nostres historiadors de la llengua, per tal de poder entendre millor el paper exercit pels nostres escriptors i el capital literari generat en benefici de la defensa i definició de la nació catalana. La qüestió davant la qual s’haurà de situar Fuster, com a estudiós de la literatura catalana i com a intel·lectual preocupat per la problemàtica nacional.
La Cancelleria de la Corona d’Aragó mantenia dues llengües «oficials»: l’aragonès i el català, les dues llengües territorials. Però, encara que els reis respectaven la llengua pròpia en cada àmbit geogràfic, el català va esdevenir la seua llengua preferent, la globalment dominant. L’arribada de la casa dels Trastàmara l’any 1412, en ser elegit Ferran d’Antequera rei de la Corona d’Aragó en el Compromís de Casp, va capgirar la fins aleshores opció preferent dels reis pel català en els usos personals i institucionals en favor del castellà, la llengua materna dels nous reis i de les respectives esposes. Només les protestes de consellers i jurats van contenir l’ús «oficial» del castellà, si bé Ferran II, l’últim rei Trastàmara, casat amb Isabel I de Castella, i artífex de la unió de les dues corones (1479) i la creació de l’Estat territorial d’Espanya, ja no dubtava d’adreçar-s’hi indistintament en català o en castellà, sense oposició, fins a optar per l’ús cada vegada més freqüent d’aquest últim en les relacions amb els seus súbdits catalanoparlants, amb totes les conseqüències sobre l’aristocràcia, que es mirava en l’espill del rei. A pesar d’aquest canvi de la dinastia del casal de Barcelona per la dinastia castellana dels Trastàmara i les conseqüències anotades, la situació institucional del català no canvià i continuà sent la llengua de l’Administració (Ferrando i Nicolás 2005: 148-149; Ferrando 2018: 30-31).
La creació de la Cancelleria reial, dotada d’un conjunt de funcionaris encarregats de la gestió dels afers d’estat, pren embranzida amb Jaume I, que s’havia preocupat d’ordenar la documentació reial concentrant-la i custodiant-la en un arxiu, i que ordenà l’any 1276 el pas del llatí al romanç en l’escriptura de la documentació del Regne de València i dotà el càrrec de primer conseller de nou prestigi i noves atribucions, de tal manera que en el regnat del seu fill, Pere el Gran (1276-1285) ja hi ha documentació en català conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Jaume II va seguir reformant la institució, que va rebre la constitució definitiva l’any 1344 amb les Ordinacions palatines, promulgades per Pere el Cerimoniós (Sanchis Guarner 1980: 162; Ferrando i Nicolás 2005: 119).
Ferrando adverteix la conveniència de distingir dos conceptes molt íntimament lligats però no identificables: la llengua cancelleresca (un registre concret de la llengua) i la norma cancelleresca (concepte gestat en el segle XX i usat ara amb la necessària flexibilitat per a referir-se a unes determinades convencions lingüístiques). Amb la primera ens referim «a la modalitat lingüística culta emprada en els diversos àmbits de les més altes instàncies representatives i administratives d’un país». És, doncs, la llengua utilitzada pel rei i la Cort, la llengua de l’Administració i les relacions diplomàtiques, però també la seguida pels escriptors i les classes altes. Amb la segona, la norma, fem referència «als criteris gràfics, gramaticals i lèxics pels quals es regeix la llengua cancelleresca». És el conjunt de convencions lingüístiques recomanades, la norma oficial, identificada amb «la scripta i la grammatica que preconitzaven el poder i l’administració sobirana d’un país i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans» (2018: 16).
El resultat de l’esforç del rei per dignificar i unificar la llengua escrita a la seua Cort va desembocar en l’elaboració d’aquest model de referència, que tots els historiadors de la llengua han coincidit a definir com a altament uniforme i unitari, gairebé sense varietats diatòpiques. Sanchis Guarner (1980: 164) ho remarca, tot citant la conclusió de Coromines que «el català és la llengua més unificada de totes les llengües romàniques». Així com també Ferrando i Nicolás (2005: 110): «des del punt de vista gràfic, morfològic i sintàctic, els funcionaris cancellerescos van elaborar una koiné lingüística unitària, que no coincideix amb cap varietat parlada». I Ferrando (2018: 23), després d’una acurada anàlisi de la documentació cancelleresca, confirma l’existència d’aquesta scripta unitària:
Doncs bé, examinats sense apriorismes els criteris lingüístics dels textos cancellerescos, es constata que la norma catalana no es bastí exclusivament sobre cap dialecte, sinó que fou una construcció culta, molt influïda pel llatí, escrita i, efectivament, supradialectal, elaborada pels curials de la Cancelleria reial, que procedien de les més diverses contrades de l’àrea lingüística catalana, si bé amb un notable pes fins al segle XV dels barcelonins.
En aquesta koiné cancelleresca van ser redactats gairebé tots els documents oficials de l’Administració: Generalitat de Catalunya, Generalitat del Regne de València i del Gran i General Consell del Regne de Mallorques. A més de la documentació de tots els municipis i de la dels notaris (Sanchis Guarner 1980: 162). Però, a més a més, demostrà la seua força i validesa en ser acceptada pels escriptors i fins i tot penetrar en l’àmbit educatiu, sobretot en el de les incipients universitats (Ferrando i Nicolás 2005: 112). Un d’aquests escriptors, Ramon Muntaner, autor de la Crònica, escrita de 1325 a 1328, ens dona una impagable mostra del factor cohesionador d’aquesta koiné emanada de la Cancelleria reial en afirmar la gran unitat que presentava la llengua catalana, escrita però també parlada. Sanchis Guarner la té ben present (1980: 164). No podem obviar en les seues paraules un possible i raonable apassionament patriòtic, però també semblen assentar-se en una realitat lingüística:
D’altra part, vos diré cosa de què us meravellarets, emperò si bé ho encercats, així ho trobarets: que d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poc és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d’aragoneses. E si ben catalans e aragoneses són d’un senyor, la llengua no és una ans és molt departida. E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alemanya, e per tota Itàlia i per tota Romania. (Muntaner 1979: 58)
Nadal i Prats (1982: 359) recorden que l’historiador francès Pierre Vilar, en el magne estudi Catalunya dins l’Espanya moderna, troba en Muntaner mateix una primerenca i sorprenent prova de la identificació de la nació amb la llengua: «Però un fet, rar a l’edat mitjana, és colpidor. El signe més clar de reconeixement és la llengua. Existeix un patriotisme lingüístic del qual Muntaner és el millor representant; quan vol dir d’un home o d’un país que forma part de la comunitat catalana, diu que parla –o que hom hi parla– “el pus bell catalanesc del món”». I així ho reafirmen Ferrando i Nicolás (2005: 115-116) en recordar un fragment del capítol divuitè en què Muntaner identifica com a vertaders catalans els sicilians En Corral de Llança (Corrado Lancia) i En Roger de Lòria o Llúria (Ruggero di Lauria) perquè han après i parlen el «pus bell catalanesc»:
