Читать книгу Compte i raó - Vicent Giménez Chornet - Страница 6

INTRODUCCIÓ

L’interés per la història local no és recent. És al segle passat quan proliferen els erudits que esbrinen notícies soltes i inconnexes per tal de narrar uns fets curiosos o característics de la població. Apareixen les cròniques locals. Relaten les dates de diferents construccions significatives o els esdeveniments socials destacáis. En algunes cròniques locals hi ha interés per l’estudi del govern municipal, quins han estat els funcionaris –alcaldes i regidors– i, de vegades, es fa esment de la hisenda municipal.

Aquestes cròniques locals dinovenes encara estan molt vigents en l’actualitat: hi ha una descripció de fets o de dates, mai no una interpretació, una anàlisi ni una comprensió dels esdeveniments locals. Ès a dir, no s’hi dóna la història local sinó la crònica. Però no sols això, en qüestió d’hisenda ha ocorregut el mateix. Sovint els estudis d’hisendes locals s’han limitat a una descripció dels tipus fiscals –quins imposts hi ha, quan es van establir, quant s’hi recapta, quant se’n gasta– i a una descripció de les oficines recaptadores –nom de les dependències administratives, oficials que hi treballen, etc. Això és, es fa una crònica de la hisenda local, no pas un estudi històric científic.

Tot i que és necessari el coneixement dels fets, la descripció dels esdeveniments, la descripció de la hisenda, i això és el primer pas, cal, després, anar més enllà i fer una anàlisi de les dades.

No hi ha dubte que aquestes històries-cròniques locals han ajudat a crear unes connotacions pejoratives de tot allò que tracte sobre temes locals, tot recolzat per localistes que els ha interessat, com diuen Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, una fenomenologia particular de dubtosa eficàcia científica.1

La nostra voluntat ha estat, de partida, fugir del que podria resultar una crònica de la hisenda local. Però, evidemment, en un estudi hisendístic hi ha xifres, i, potser, massa xifres. La tasca no consisteix a localitzar-les, a saber quines són i prou. L’estudi de la hisenda no es redueix a verificar quants són els ingressos i quantes són les despeses. Els nombres no estan aïllats sinó que reflecteixen una problemàtica i són conseqüència d’uns fets històrics. I en el cas local tampoc no volem separar les xifres de la hisenda de València dels problemes del municipi i de la societat.

Llavors, en el segle XVIII, quin problema té la ciutat de València? La resposta: la crisi, traduïda en la manca de recursos, en el deute heretat. No és una qüestió que afecta sols València, sinó que afecta també molts municipis de la monarquia hispànica, i tampoc no és una novetat del segle XVIII, sinó que, com demostren els carregaments dels censals, ja succeeix a l’època medieval.

Tant a la Corona de Castella com a la Corona d’Aragó les dificultats financeres locals ja apareixen a l’edat mitjana. La ciutat de Madrid, entre 1464 i 1497, de vegades havia de recórrer al préstec, sobretot per a costejar les despeses de les obres públiques i les dels plets,² però sembla que, en general, el recurs a la renda dels propis dels municipis castellans retarda l’endeutament municipal.³ No així a la Corona d’Aragó, on normalment els municipis no disposen de propis, les càrregues fiscals són escásses per a cobrir les despeses, i hi apareix el deute.⁴ La mancança financera de l’administració local continua a l’època moderna.

Ara bé, si l’endeutament és un problema dels municipis, i particularment de la ciutat de València, té les mateixes caractéristiques en tots els segles?, és l’únic problema económic dels governats locals? És, evidemment, una qüestió important a resoldre.

La ciutat de València al segle XVIII és una de les més grans de la monarquia espanyola. És, a les darreries del segle, després de Madrid i de Barcelona, la més populosa, amb uns 70.000 habitants dins de les murarles i amb uns 100.000 si comptem la contribució particular.⁵ La població de València va créixer significativament en el segle XVIII, així com la resta del País Valencià,⁶ però, a diferència d’altres localitats valencianes, degué una part del seu creixement a la immigració exterior del País, prop d’un 30 %. No és estrany, doncs, que aquest nucli urbà, tan important demogràficament, no ho siga també en altres paràmetres socioeconòmics.

Així, l’activitat comercial es reactiva clarament en aquest segle. Amb això, i per l’acció dels comerciants valencians, el 1762 es creen els tres cossos de comerç de València, entre els quals hi ha un Consolat o Tribunal de Comerç.⁷ Ricardo Franch ha estudiat aquesta activitat i mostra com el valor fiscal de les importacions passa d’un índex 37,09 el període 1725-1729 a un índex 197,60 el quinquenni 1788-1792.⁸ Fins i tot s’obri un comerç d’exportació cap a América, sobretot de seda i paper valencià.⁹ Apareix una important burgesia valenciana dedicada a l’activitat comercial, tot i que alguns burgesos són d’origen francés nacionalitzats, i amb lligams familiars a València.¹⁰ En aquest indret, la voluntat per adequar el port al Grau és patent durant tot el segle, encara que les obres, dirigides per Manuel Mirallas, foren represes molt tard, el 1792.¹¹

Al nudi urbà té també importància el sector gremial. Les famílies d’artesans són les més nombrases al segle XVIII,¹² encara més que les de jornalers, llauradors o comerciants, i d’entre els artesans cal destacar l’activitat del Col·legi de l’Art Major de la Seda, tant pel creixement en nombre de mestres –de 544 mestres el 1700 a 1.889 mestres el 1801—¹³ com pel volum de l’activitat productora, encara que a les darreries del segle entra en crisi.¹⁴

Tot i això, la ciutat de València és, sobretot, un centre administratiu, seu de moltes institucions, herència d’haver estat la capital d’un regne, i com a tal residència d’un important sector terciad i d’uns grups socials privilegiats: nobles i eclesiàstics. A nivell polític i institucional el canvi més signifïcatiu és la pèrdua de la Identitat política amb els decrets de Nova Planta. La desfeta de la Corona d’Aragó per la Guerra de Successió¹⁵ no sols té importància perquè s’introdueixen les lleis castellanes al Regne de València, sinó també perquè perd definitivament el seu autogovern polític –virrei amb el Consell Reial, i representació política dels estaments. Amb els canvis institucionals,¹⁶ dos organismes tenen força importància per tal com són entitats que posseeixen diners: el municipi i la Diputació de la Generalitat. La Diputació de la Generalitat és un organisme que perdura en el segle XVIII, amb canvi de la nominació dels gestors, encara que sols per a realitzar la seua liquidació econòmica¹⁷ ja que ha desaparegut la institució de la qual depenia: el govern dels estaments en les corts o fora de les corts. El municipi és l’únic que perdura, i no sols com a organisme de govern polític local sinó també com a organisme econòmic que gaudeix d’una rellevància considerable.

Ès rellevant perquè el pressupost que maneja és molt elevat, amb diferència, el més elevat del País Valencià, però sobretot és important perquè aquest pressupost incideix en els àmbits social i econòmic del veïnat de la ciutat. Molts grups socials compten amb unes rendes derivades de les pagues de les pensions dels censos que efectua la ciutat, especialment l’església i la noblesa; uns altres grups treballen en el comerç de l’avituallament de la ciutat i altres grups socials gaudeixen del sistema benèfic –Casa de les Repenedides, Hospital General, Universitat. A nivell económic, la política municipal repercuteix en el mercat local, en els preus dels productes, en la fïscalitat, etc. L’Ajuntament de València és, doncs, una institució integrada en la societat, i ací rau precisament el seu interés.

Abans de començar l’estudi de la hisenda de la ciutat en el segle XVII teníem clara una qüestió: el principal cavall de batalla de la hisenda és el deute heretat, per això la primera qüestió que hem de resoldre és esbrinar perquè es produeix aquest fenomen.

Atés açò, cal començar el segle XVIII aclarint com funciona l’administració local, quines són les competències de la ciutat. Especialment, quan hi ha hagut un canvi en el funcionament amb la introducció de les lleis castellanes, que modifiquen l’organigrama governatiu respecte a l’època foral.

Tot seguit cal passar, i així volem fer-ho, a la crònica de la hisenda de la ciutat, és a dir, a la descripció de quines són les propietats i les rendes i, d’altra banda, quines són les despeses. No obstant això, no cal aturar-se en aquesta crònica, essencial per altra part, sinó que s’han d’analitzar els elements económics –estructures i conjuntures–, i comprendre’ls dintre d’altres elements económics de la ciutat de València, i analitzar, en definitiva, el seu problema hisendístic preeminent. Totes les dades económiques indicades als quadres estan expressades en lliures.

Però amb això no volem perdre l’horitzó. El municipi de València es troba inserit en una societat feudal i és, també, un municipi feudal. Aleshores, l’estudi económic de l’Ajuntament volem fer-lo destacant dues peculiaritats de l’antic règim: el municipi feudal i les tensions entre el poder monàrquic i el poder local.

I, per últim, volem estudiar la problemàtica que ocasiona l’economia local: què defensen els regidors –les solucions als problemes económics esdevenen la política econòmica– davant els plets i els esdeveniments polítics i econòmics que es presenten al llarg del segle XVIII. Es tracta, al capdavall, d’arribar a veure més enllà de les xifres, veure les qüestions que plantegen.

Aquesta investigació naix com a tesi doctoral dirigida pel professor José Miguel Palop Ramos que, com a bon coneixedor de la problemàtica municipal i econòmica de la ciutat de València en el segle XVIII, ens ha donat útils suggeriments a banda de la seua amistat, que ha estat un factor d’encoratjament per realitzar el treball.

Les converses entre els companys que coincidíem en els arxius sobre qüestions històriques de diferents èpoques han enriquit els meus coneixements. Així Manuel Ruzafa García, Rafael Narbona Vizcaíno i Andrés Díaz Borrás m’han brindai informació i m’han mostrai la problemàtica medieval. Amb Jorge Català Sanz, Pablo Pérez García, Vicent Vallés Borràs, Jaume Pastor Fluixà i Pascual Marzal Rodríguez he compartit moltes xarrades sobre aspectes moderns.

Carlos López Rodríguez, aleshores director de l’Arxiu del Regne de València, no sols m’ha donat a conèixer l’arxiu sinó que m’ha ajudat a aprendre les institucions valencianes, i les seues converses m’han servit per a tenir una postura critíca cap a les fonts arxivístiques. Igualment Vicent Pons Alós, a més d’haver estat el meu professor de paleografia, via d’accés al mon medieval, m’ha tramés els seus coneixements d’arxius i de bibliografia. A tots dos els agraesc les informacions rebudes i la seua amistat. La direcció de l’Arxiu Municipal de València m’ha facilitat la font documental bàsica, els comptes de la hisenda, en aquest sentit la meva gratitud a la directora, N’Encarna Furió, i a En Gonzalo Gil, que sempre ha demostrat disponibilitat per a buscar tota la documentació que li heplantejat. En l’Arxiu del Regne de València l’antiga directora, Na Desamparados Pérez Pérez, ha estat qui m’ha oberi les portes del fons documental més valuós del nostre País. D’incalculable valor ha estat el recolzament de la meua dona, Maria Lluïsa Ribes, per l’ànim que m’ha donat per a concloure la tesi, per la pa-ciència a l’hora de compartir els problemes municipals, per la lectura i les observacions apuntades. I el meu agraïment pels suggeriments dels membres del tribunal que ha jutjat la tesi, els doctors Ernest Belenguer Cebrià, Enrique Giménez López, Carmen Pérez Aparicio, Fernando Andrés Robres i Jaume Dantí i Riu.

1. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, «La història local: un itinerari preliminar», en L’espai viscut. Col·loqui Internacional d’Història Local. València, 1989, pp. 7-24.

2. M. Ángeles Monturiol González, «El ingreso en la hacienda municipal de Madrid: su estructura y evolución (1454-1497)», en La ciudad hispánica durante los siglos XIII al XVI. Madrid, 1985, vol. II, pp. 1027-1057.

3. A Piedrahita els propis i el domini senyorial suposen la major part dels ingressos entre 1413 i 1517, i no hi havia deute, Carmelo Luis López, La comunidad de villa y tierra de Piedrahita en el tránsito de la Edad Media a la Moderna. Àvila, 1987, pp. 287-302.

4. Hom pot observar el fenomen del deute municipal en Antoni Furió i Ferran Garcia, «La economía municipal de Alzira a fines del siglo XIV según un libro de cuentas de 1380-1381», en La ciudad hispánica..., vol. III, pp. 1611-1633; Vicent Olaso Cendra, «L’endeutament censal a la vila de Gandia durant la Baixa Edat Mitjana», Ullal, Revista d’Història i Cultura, 1987, pp. 51-64; Francese Cortiella i Òdena, Una ciutat catalana a darreries de la Baixa Edat Mitjana: Tarragona. Tarragona, 1984, pp. 216-238; Yvan Roustit, «La consolidatión de la dette publique à Barcelona au milieu du XIVe siècle», Estudios de Historia Moderna, 4 (1954), pp. 13-156.

5. Madrid tenia a finals de segle uns 180.000 habitants i Barcelona uns 93.000. Antonio Domínguez Ortiz, Sociedad y estado en el siglo XVIII español. Barcelona, 1976, p. 200; Manuel Ardit, Albert Balcells i Nùria Sales, Història dels Països Catalans. De 1714 a 1795. Barcelona, 1980, p. 48.

6. Fernando Díez Rodríguez, «La población de la ciudad de Valencia en el siglo XVIII. Censos y vecindarios», en Estudis sobre la població del País Valencià. València, 1988, pp. 517-535. José Manuel Pérez García i Manuel Ardil Lucas, «Bases del crecimiento de la población valenciana en la Edad Moderna», en Estudis sobre la població del País Valencià. València, 1988, pp. 199-228; aquests autors assenyalen com a causa del creixement del divuit la precocitat de la dona en l’edal d’accés al matrimoni, una petita elevació de la fecunditat respecte al segle anterior, malgrat les altes taxes de mortalitat infantil i el caràcter generalment endogen de les poblacions valencianes.

7. Els tres cossos eren: 1) la matrícula de comerciants; 2) la Junta de dotze persones elegides entre els matriculats, i 3) el Consolat, i els membres del qual també formen part de la Junta de Comerç. Pere Molas i Ribalta, Camerç i estructura social a Catalunya i València ais segles XVII i XVIII. Barcelona, 1977, p. 319.

8. Ricardo Franch, Crecimiento comercial y enriquecimiento burgués en la Valencia del siglo XVIII. València, 1986, p. 22.

9. Vicent Ribes, Los valencianos y América. El comercio valenciano con Indias en el siglo XVIII. València, 1985.

10. Ricardo Franch, El capital comercial valenciano en el siglo XVIII. València, 1989.

11. Andrés Díaz Borrás, Anaclet Pons i Pons i Justo Serna Alonso, La construcción del Puerto de Valencia. Problemas y métodos (1283-1880). València, 1986, pp. 42-57.

12. Femando Díez, Viles y mecánicos. Trabajo y sociedad en la Valencia preindustrial. València, 1990, p. 19.

13. Ibidem, p. 70.

14. Vicente M. Santos Isem, Caray cruz de la sedería valenciana (siglos XVIII-XIX). València, 1981, pp. 90-95.

15. Carme Pérez Aparicio, De l’alçament maulet al triomf bolifler. València, 1981.

16. Pedro Pérez Puchal, «La abolición de los Fueros de Valencia y la Nueva Planta», Saitabi, 12 (1962), pp. 179-198; Mariano Peset Reig, «Apuntes sobre la abolición de los fueros y la Nueva Planta valenciana», dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano. València, 1976, vol. III, pp. 525-536.

17. Vicent Giménez Chornet, «La liquidació de la Generalitat en el segle XVIII», Saitabi, 44 (1994), pp. 103-109.