Читать книгу Compte i raó - Vicent Giménez Chornet - Страница 9
Оглавление1. A la Corona castellana tenim l’evidència de Cáceres com a cap de vuit comunitats. Antonio José Sánchez Pérez, Poder Municipal y Oligarquía. El Concejo cacereño en el siglo XVII. Cáceres, 19 87, p. 23; José Luis Martín Martín, «La villa de Cáceres y sus aldeas. Notas sobre el origen y mantenimiento de una diferenciación socio-económica», Norba, 1 (1980), pp. 209-218.
També la ciutat de Valladolid fou dotada de terra –mitjançant privilegis– i exercia la seua jurisdicció sobre un àmbit territorial denominat de «las cinco leguas», el qua! abastava els municipis circumdants, tret deis-de senyoriu. Bartolomé Bennassar, Valladolid en el Siglo de Oro. Una ciudad de Castilla y su entorno agrario en el siglo XVI. Valladolid, 1983, pp. 30-34.
Sevilla, durant l’època medieval, tenia jurisdicció sobre un territori de 12.000 quilòmetres quadrats, dividit en dos sectors, un anomenat término sobre el qual practicava un control total, i un altre, més extens, anomenat tierra, sobre el qual tenia establerts impostas. Miguel Angel Ladero Quesada, Historia de Sevilla. La ciudad medieval (1248-1492). Sevilla, 1980, p. 65. Carmona disposava d’un ampli territori amb nuclis de població, i des del segle XIV va experimentar un procés de creació de senyorius en el seu terme. Manuel González Jiménez, Cannona en la Edad Media. Sevilla, 1984. També Piedrahita posseïa un domini scnyorial sobre cls llogarets que anaven formant-se al seu terme; Carmelo Luis López, La Comunidad de villa y tierra de Piedrahita en el trá11sito de la Edad Media a la Moderna. Avila, 1987, pp. 153-156. Astorga posseïa un terme amb llogarets sobre els quals exercia la seua jurisdicció anomenat alfoz; José A. Martín Fuentes, El Co11cejo de Astorga. Siglos XVII-XVI. Lleó, 1987, pp. 79-106. Vegeu també de J. Y. Ruiz de la Peña Solar, «Los señorios urbanos en el norte de la peninsula durante la Edad Media», Asturiensia Medievalia, 6 (1991), pp. 205-229. Pel que fa a la Corona d’Aragó observem que per exemple Tarragona tenia uns poblats sota la seua jurisdicció que rebien el nom genèric de les Faldes, Francesc Cortiella i Ódena, Una ciutatcatala11a a darreries de la Baixa Edat Mitjana, Tarragona. Tarragona 1984. De José María Font Rius, «Orígenes del régimen municipal de Cataluña», Anuario de Historia del Derecho Español, 16 (1945), pp. 389-529, i 17 (1946), pp. 229-585.
2. Rúbrica I, «Del Terme del Regne e de la Ciutat de València»; fur n, «Los termes de la ciutat són: entró al terme de Murvedre, que partex ab Puçol; e entró al terme d’Alocau e de Xiva, e de Bunyol, e de Torís; e entró en Munserrat; e entró al terme de Algezira e de Cullera. E de la riba de la mar, sie e dur terme per C milers dintre la mar». Consultem l’edició dels Furs a cura de Germa Colom i Arcadi Garcia, Furs de València, Barcelona, 1970. Una configuració d’aquest mapa ha estat tractada per Rafael Narbona Vizcaíno, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418. València, 1995, p. 146.
3. Arxiu Municipal de València (AMV), Renda de Propis i Arbitris, vol. I, caixa 1280, s.f.
4. AMV, Renda de Propis i Arbitris, vol. II, caixa 1280, document 1.
5. Ibidem.
6. Rúbrica I, fur V. Açò es va establir a les Corts de 1510 a petició del braç reial.
7. Aureum Opus (AO), privilegi IX de Jaume I.
8. Rúbrica H, fur II i III, de Jaume I.
9. Rúbrica II, fur IV i V, de Jaume I. Qüestió que degué motivar molts problèmes, com ho demostra que en unes corts posteriore, celebrades el 1283 per Pere III, s’ordenara als carnissers que no mantingueren el bestiar pasturant per terres conreades i vinyes, si no era amb la voluntat de l’amo.
10. Aquesta franquesa de la ciutat de València –empriu o dret d’ús comunal– fou pertorbada pels llogarets de la vila de Terol (rúbrica II, fur VI) i per altres poblacions del Regne de València, en mans de nobles i eclesiàstics, fet que motivà una sèrie de sentencies que confirmaven el dret de la ciutat, com la de Joan I, del 3 defebrerde 1374 (AO, privilegi HI de Joan I), o la deirei Martí, promulgada en les Corts de 1403, que establia: «En nom de la Sancta Trinitat, per tolre tota matèria que·s pogués dir abús, o mal ús, en la pràcticha dels emprius o erbatges o pastures, que·ls bestiars dels vehins de la ciutat de València o del terme, vel de contribució general de aquella, per furs e privilegis han, els pertany haver franqueses per tot lo règne de València, e per dar forma o manera en lo usar dels dits emprius cesse tota frau, ordenam ésser fetes e observades les coses en los présents e dejús scrits capítols contengudes ...» (rúbrica II, fur IX). Posteriorment aquesta sentència será confirmada per Alfons el Magnànim el 1418 i el 1428 (rúbrica II, fur X i XI); pel lloctinent Joan el 1446 (rúbrica II, fur XIII) i per Carles I el 1542 (rúbrica n, fur XV).
11. Les importacions de blat en el segle XV mitjançant ajuts concedits per la mateixa ciutat de València ais abastadors, demostren que sols un 14’66 % del blat procedía de dintre el regne, la resta provenia de: França, Berbería, Italia i d’altres, un 27’39 %; de Sicília, un 29’43 %; d’Andalusia oest, un 13’23 %; d’Aragó, un 10’13 %, i de Castella, un 5’14 %. H. Rausell Boizas, D. Guillot Valls, M. Llop Català i V. E. Belenguer Cebrià, «Movimiento secular de las importaciones trigueras del siglo XV mediante las ‘Ajudas de la ciudad de Valencia’», Estudis, 2 (1974), pp. 5-95.
12. Agustín Rubio Vela, «A propósito del ‘mal any primer’. Dificulades cerealísticas en la Corona de Aragón en los años treinta del siglo XIV», dins Estudios dedicados a Juan Peser Aleixatidre. València, 1982, tom III, pp. 475-487; i per al segle XVIII, José Miguel Palop Ramos, Hambre y lucha antifeudal. Las crisis de subsistencia en Valencia (siglo XVIII). Madrid, 1977.
13. Privilegi d’Alfons el Bénigne de 24 d’octubre de 1329. Agustín Rubio Vela, «El abastecimiento de la gran urbe bajomedieval. Aproximación al problema campociudad en el País Valenciano», dins L’Escenari històrie del Xúquer. Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera. L’Alcudia, 1988, pp. 55-68.
14. Ibidem, p. 63.
15. Rúbrica II, fur XVI de Jaume I.
16. Aviat van haver-hi problèmes de subministrament franc de materials com ens demostra un fur de Pere IV, a les Corts del 1342. Una petició del síndic de les viles reials denuncia que alguns senyors «dins lo regne s’esforcen contra lo dit fur vedar les dites coses e emprius ais vehins de les dites viles reals...» (rúbrica II, fur XVIII).
17. AMV, Renda de Propis i Arbitris, vol. I, caixa 1.280, s.f.
18. M. Rosario Porres Marijuán, Gobierno y Administración de la Ciudad de Vitoria en la primera mitad del siglo XVIII. Aspectos institucionales, económicos y sociales. Àlaba, 1989, pp. 364-365.
19. Ibidem, p. 379.
20. Fernando Andrés Robres fa una distinció més, junt amb els propis i els arbitris assenyala les regalies, les quals defineix en realitat com impostos indirectes que requeien sobre els molins, magatzems, forns, fleques, tendes, pilons de la cam, tavernes, etc., en el seu treball Estructura y crisis de las finanzas municipales en el Castellón del setecientos. Castelló de la Plana, 1986, p. 94.
21. Trobem que no s’aclareixen aquests conceptes i que es fan análisis en què consten com a propis béns i propíetats, així com càrregues fiscals, en el treball de Carmen M. Cremades Griñán, Economía y hacienda local del Concejo de Murcia en el siglo XVIII (1701-1759). Murcia, 1986, pp. 272-311. L’autora identifica com a propis la renda provinent de l’arrendament de finques i drets com I’Escrivania, I’«Encañizada», el Parador, l’Escorxador, la Casa de les Comédies, les pastures, etc., i la renda ocasionada per l’arrendament d’unés figures fiscals: la sosa i barrella –s’hi cobrava un ral per cada quintar de sosa i barrella recollida, de fet l’autora apunta que «Este arbitrio produjo desde 1711 a 1713 unos 6.000 reales; a partir de esta segunda fecha, se destinó este impuesto para la fundación de un colegio...»—, I’almodinatge –sois els forasters havien de pagar-hi una setzena part d’un «celemín» que vengueren–, el pes de la farina –gravada en dos maravedís per cada faneca de blat que s’hi molgués— i l’«Almotacenía» –dret d’origen medieval «por el que se gravaban las mercancías al ser pesadas, medidas o ser inspeccionadas por el fiel, inspector o almotacén». M. Rosario Porres Marijuan engloba en el quadre general de propis de Vitoria en el segle XVIII el dret de circulació de mercaderies i el comerç en general, el qual suposa el 39’98 %, op. cit., p. 373. Manuel Cuesta Martínez estudia com a propi de la ciutat de Còrdova, a mitjans del segle XVIII, la renda del «fiel de medidas de aceite, miel y leche» que és «a modo de imposición de tasas por la prestación de los correspondientes servicios públicos», La ciudad de Córdoba en el siglo XVII. Còrdova, 1985, p. 104.
22. Un estudi general sobre la tipología de propis a la Corona castellana es pot veure en José M. Mangas Navas, El régimen comunal agrario de los concejos de Castilla. Madrid, 1981, pp. 168-191. Un detallat estudi sobre els propis considerats adequadament com «bienes rústicos y urbanos, a los que en ocasiones se asimilan rentas, censos y juros, si los hubiere», a Sevilla i aAndalusia occidental és d’Antonio Miguel Bernai, «Haciendas locales y tierras de propios: funcionalidad económica de los patrimonios municipales (siglos XVI-XIX)». Hacienda Pública Española, 55 (1978), pp. 285-312.
23. En aquest sentit, la ciutat de València en el segle XVIII farà referència a propis quan parla d’algunes rendes que nosaltres considerem com a impostos, com veurem en estudiar les rendes del segle XVIII. Però no és del tot cert que la ciutat manque de «propios municipales en sentido estricto», com afirma Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal de Valencia durante el reinado de Carlos V. Valencia, 1987, p. 87, tot seguint Manuel Danvila y Collado, jaque sí que en tenia, de propis, encara que alguns rendien poc i uns altres no rendien res.
24. Un resum de l’evolució el realitza José Hinojosa Montalvo, «El municipio valenciano en la Edad Media: Características y evolución», Estudis Balearias, 31 (1989), pp. 39-59. Ernest Belenguer Cebrià creu que a partir d’aquest moment hi ha un «moviment ascendent» en què la ciutat amplia progressivament les seues funcions, València en la crisi del segle XV. Barcelona, 1976, pp. 34-37.
25. Sobre l’obligatorietat de retre comptes: AO, privilegi 35 de Jaume I, de 19 de febrer de 1251, qüestió que es repetirà en el privilegi 71, any 1266. La concessió de taxes: AO, privilegi 43 de Jaume I, citât per Antonio J. Mira i Pau Viciano, «La construcció d’un sistema fiscal: municipis i impost al Pais Valencià (segles XIII-XIV). Revista d’Historia Medieval, 7 (1996), pp. 135-148, també citât per Juan Vicente García Marsilla, encara que per error se cita el privilegi XVIII, quan és el XLIII, i la data de 1251, quanés la de 1252, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1236-1266)», Revista d’Historia Medieval, 7 (1996), pp. 149-170.
26. AO, privilegi 57 de Jaume I. Vicente Melio, que segueix l’obra clàssica de J. Llop, dóna erròniament la data de 1269, La «Junta de Murs i Valls». Historia de las obras públicas en la Valencia del Antiguo Régimen, siglos XIV-XVIII. València, 1991, p. 39.
27. AO, privilegi 88 de Pere IV.
28. AO, privilegi 2 de Pere III, de 6 de setembre de 1278.
29. AO, privilegi 44 de Jaume II, de 3 d’abril de 1310. Una altra tercera part pertanyia als denunciants i l’altra corresponia al batlle del rei. La poca importancia dels delictes per joc en relació amb allres delictes ha estat quuntificada per Rafael Narbona Vizcaíno, per al segle XIV, en Malhechores, violencia y justicia ciudadana en la Valencia bajomedieval (1360-1399). València, 1990, pp. 62-72.
30. AO, privilegi 46 de Jaume II, de 3 d’abril de 1310.
31. AO, privilegi 140 de Jaume II, de 28 de març de 1324.
32. Sobre la concessió de 1315, vegeu Juan Vicente García Marsilla, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1236-1266)», Revista d’Història Medieval, 7 (1996), pp. 149-170.
La concessió de 26 de febrer de 1322 està recollida en el AO, privilegi l d’Alfons IV. Remnedios Ferrero esmenta aquesta concessió general d’aplicar impostas, però no especifica quins són –malgrat que es traben en el privilegi– i no efectua la conversió de la data expressada en calendes al sistema actual, perla qual cosa cita el 4 de març; de 1321, op. cit., p. 152. Per altra part, aquestaconcessió també ha estat estudiada per Rosa Muñoz Pomer, qui la considera com el «momento clave en el desarrollo de Jos impuestos municipales», en «Bases municipales de un impuesto general: las Cortes de Valencia de 1329», Saitabi, 33 (1983), pp. 85-95.
33. «Cum presenti carta nostra concedimis vobis iuratis et probis hominibus civitatis Valentiae, quod possilis ordinare et imponere in dicta civitate et eius suburbüs et in Gradu maris, ac in universis locis cum dicta civitate contribuentibus ajudam ut infra scribitur taxatam per vos ratione illorum CCCL mille solidorum regalium Valentiae, qui nobis in auxilium felicis acquisitionis Regnoram Sardinie et Corsice liberaliter concessistis...», AO, privilegi 1, d’AIfons IV.
34. AO, privilegi 109 de Jaume II.
35. Amb la lògica oposició dels carnissers perjudicats que demanaven l’eliminació dels únics impostos que perduraven. AO, privilegi VII, de Pere IV, de 25 de juliol de 1336.
36. Eliseo Vida. Beltrán, Valencia en la época de Juan I. València, 1974, pp.174-175.
37 Marcos Antonio de Orellana, Valencia Antigua y Moderna. València, 1987, edició facsímil del 1923, sessió capitular: ecollida en l’apèndix documental de l’obra, vol. III, pp. 49-50.
38. AO, Privilegi 96, de Pere IV, de 9 de maig de 1364.
39. La renda d’questes possessions servia per a redimir els censals que la ciutat va haver de carregar per tal de donar 50.000 florins al duc de Muntblanch en la seua expedició a Sicilia. Eliseo Vidal Beltrán, Valencia..., pp. 243-247. Ara bé, no queda ciar si les propietats eren de possessió absoluta de la ciutat o si les administrava perqué e en la fiança dipositada pel due de Muntblanch. Sois queda ciar que la ciutat compra Planes.
40. Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València. Síntesi d’Història i de Geografia urbana. València, 1983, pp. 129-138.
41. Eliseo Vida Beltrán, Valencia..., pp. 32-33.
42. Ernest Belenguer Cebrià, Valencia en la crisi del segle XV. València, 1976. S’interessa per les despeses que té la ciutat a causa del seu endeutament. Remedios Ferrerò opina que la ciutat manca de propis en sentit estríete, op. cit., p. 87. Amparo Felipo en l’anàlisi de la ciutat de València realitza un estudi del rendiment dels impostos. El centralismo de nuevo cuño y la política de Olivares en el País Valenciano. València, 1988, pp. 211-228.
43. Eliseo Vidal, Valencia..., p. 172.
44. Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal..., estudia l’evolució de quasi totes les rendes perqué algunes, encara que véritablement són insignificants en allò réfèrent al seu valor economie, están subjectes a alguna de les dues administracions existenls, com és el cas del tribut de l’almodí que ho és a la de «Murs i Valls», i del qual sols fa esment d’alló recaptat en algún dels anys, o l’impost de sis i dos d iners de mercaderia, que ho és a la de la «Llotja Nova», i no en registra cap renda.
45. Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 211-228.
46. Nosaltres vam utilitzar les dades d’aquest memorial en la tesi de Uicenciatura on vam efectuar un estudi estructural: Administración fiscal municial y conflictividad social. La revuelta de los labradores (1663-64). València, 1982; F. García de Cáceres, Impuestos de la ciudad de Valencia durante la época foral. Valencia, 1909.
47. James Casey, El Regne de Valencia al segle XVII. Barcelona, 1981, pp. 177-204.
48. A Oriola hi havia una clavaria, encara que a causa de la visita de Centelles el 1650-51 es va dividir en seccions; David Bernavé Gil, Hacienda y mercado urbano en la Orihuela Foral Moderna. Alicante, 1989, p. 38. A Caslelló de la Plana també hi havia un sol clavari ordinari que centralitzava tots els comptes, malgrat existir-hi un clavari de forment i un de marjals que administraven els afers corresponents, pero que havien de retre comptes al clavari ordinari, el qual a més rebia els comptes dels arrendadors del tabac, carnisseries, cises, peites, etc.; Magín Arroyas Serrano, El Consell de Castellón en el siglo XVII. Castelló de la Plana, 1989, pp. 105-106. També a la ciutat d’Alacant hi havia un clavari únic facultat per tal de rebre les rendes de la ciutat i efectuar els pagaments ordinaris, així com les pensions dels censals; Armando Alberola Romá, «Un funcionario de la hacienda foral valenciana: el racional de Alicante. Apuntes para su estudio», dins Fiscalital Estatal i Hisenda Local (ss. XVI-XIX): funcionament i repercussions socials, (VI Jornades d’Estudis Histories Locals). Palma de Mallorca, 1988, pp. 127-137.
49. Elíseo Vidal, Valencia..., pp. 168-172.
50. L’estudi més detallat de les clavaries i administracions per al regnat de Caries II’ha realítzat Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., pp. 87-145.
51. Un impost de 1532 es va destinar a aquesta clavaria, Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., p.132
52. Henri Lapeyre, La Taula de Canvis. València, 1982, p. 104. Aquesta clavaria es creará per decisió dels jurats, el racional i el síndic, en sessió de 28 de juny de 1555, en la qual van ordenar que, a la fi de cadascuna de les juraderies es fera elecció d’un clavari, anomenat de l’Avituallament, el qual havia de ser cuitada, ARV, Mestre Racional 9.879, capítols de! Quitament de l’any 1559, capítol 24.
53. Andrés Tinagero, Instrumento Jurídico, fefaciente, epílogo breve que comprehende las sisas y arbitrios ...[de la] Ciudad de Valencia... València, 1710, pp. 108 i ss.
54. Sobre la Taula de Canvis són bàsiques les obres de S. Carreres Zacarés, La Taula de cambis de Valencia, 1408-1719. Valencia, 1957; Henry Lapeyre, La Taula...; i Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 205-267, que tracta de la fallida de la Taula en el segle XVII.
55. Andrés Tinagero, Instrumento..., p. 130. Ens basem en aquest treball, un estudi documentât de l’administració municipal valenciana foral, que, a més, transcriu un gran nombre de disposicions, per tal de conéixer els impostos i les rendes de la ciutat.
56. Ignorem I’origen de la cisa del tali, però sabem que fou recaptada durant tota l’època moderna, com ho demostren els treballs de Remedios Ferrerò, Amparo Felipo i García de Cáceres; tanmateix, Joan Brines Blasco i Carme Pérez Aparicio no la teñen en compte en el seu estudi, perqué suposen que pertany a la Generalitat, «Aproximación al sistema impositivo de la ciudad de Valencia (siglos XVI al XIX)». Studia Histórica. Historia Moderna, 5 (1987), pp. 111-126. La supressió de la cisa està originada per un memorial de la ciutat que al·legava la seua poca rendibilitat –entre 1660 i 1663, fou arrendada i va rendir 3.350 lliures; entre 1670 i 1673, fou administrada i el municipi en vaextraure 5.820 lliures, però els salaris i les despeses van suposar 1.458 lliures. Però el problema no era sols en el baix rendiment, també era fonamentalment el gran frau que es donava en la percepció del dret, i «siendo grande el daño que han recibido muchas familias por la persecución que han tenido sobre este derecho y sisa, y en las penas que les han executado; de tal manera que muchas se han ido a vivir a otras partes y otras quedando pobrísimas; y que también diferentes Gremios padecen grandes extorsiones que les hazen los ministros de esta sisa que van cada día a reconocer sus casas...», en A. Tinagero, Instrumento..., p. 132. La cisa es va suspendre però, per tal de substituir-la, la ciutat va imposar uns drets sobre la mercaderia.
57. També aquesta remodelació és conseqüència de la supressió de la cisa del tall. Mitjançant uns capítolsdel 13 de novembre de 1679 s’estableix, entre altres coses, que les persones que vénen per mar, de la part de Llevant –les que vénen de Ponent cap a Llevant són un altre assumpte–, havien de declarar les mercaderies que portaven de trànsit cap a Castella, Aragó, Catalunya o altres règnes i, a més, totes les que portaven per terra a la ciutat de València. Per les càrregues transportades havien de pagar segons el criteri següent: per les mercaderies a consumir en la ciutat, abonen el 7’5 % del seu valor; per les manifestades cami del Règne, en paguen el 2’5 % del valor, i per les que van de pas, però destinades a IIocs situais fora del Règne havien de pagar 9 diners per lliura, però cal advertir que l’ultima recaptació no era destinada íntegrament a la ciutat; aquesta la compartía, a parts iguals, amb la Generalität i el rei, de manera que cadascun se’n quedava 3 diners. Però la remodelació fiscales fa encara més complexa a causa d’una sèrie d’exempcions i taxes expecíficiques aplicades sobre els productes. Així, les mercaderies que vénen de Ponent paguen com «se ha executado hasta oy en Alicante», de les lianes netes procedents de Castella cap a Ponent cal pagar 8 sous per cada 14 atreves per dret reial, 8 sous més per a la Generalität i uns altres 8 per a la ciutat. De les lianes netes de Castella que passen cap a Llevant cal pagar, per cada 8 atreves i mitja, per dret reial, I sou, 11 diners i mealla; per drets a la Generalität, 3 sous, i per drets deguts a la ciutat 1 sou i 10 diners. A més d’aquests productes encara en trobem d’altres reguláis d’una manera especial. El que ens interessa ressaltar en aquest punt és, en primer Hoc, la complexitat impositiva –cal recordar que l’exposât abans és sols una minúscula part de les modalitats tributàries del municipi–, en segon lloc, que les tres institucions, el reí, la Generalitat i la ciutat, participen conjuntament, encara que no amb el mateix percentatge fiscal, en la recaptació de diferents impostos. Els capítols indicats es traben transcrits en l’obra d’A. Tinagero, Instrumemnto..., pp. 137-145.
58. No hem fet un esludi per clavaries per no allunyar-nos del nostre cstudi específic, que se centra en el segle XVIII, malgrat això, disposem de dades, algunes publicades i altres extretes a partir de fonts arXIVístiques, que ens il·lustren a grans frets la trajectòria d’aquestes rendes. Després de redactar el present estudi ha aparegut el treball de Francisco Valero Olmos, «Reorganización administrativa y evolución económica de la hacienda municipal de Valencia en cl tránsito al mundo moderno (1412-1515)», dins XV Congreso de Historia de la Corona de Aragon (1996), v. 4, pp. 294-305, on dóna les dades dels ingressos de la ciutat al segle XV, que no hem pogut incorporar al nostre estudi, però que no can via la nostra tesi.
59. Aquestes dades del segle XIV les dóna Eliseo Vidal, Valencia..., com que la xifra correspon a entrades de la clavaria Comuna, desconcixem si hi ha algun ingrés per carregament de censal.
60. Les dades de 1515-1516 i 1544-1545 les hem elaborat nosaltres segons les rendes de les clavaries que presenta Remedios Ferrerò, la qual no reconstrueix la suma total ni restructura de la hisenda. Els valors haurien de ser-hi lleugerament superiors, ja que l’autora no dòna algunes rendes menudes de les administracions, però malgrat això, creiem que la xifra és força indicativa i que la possible addició d’una petita renda no canvia les conclusions.
61. La resta de les dades han estat extretes dels Judicis de Residencia de la ciutat de València, cosa que ens proporciona una suma fidedigna del total dels ingressos de les clavaries –a més d’altres dades–, i les hem localitzades en els següents documents de l’ARV:
Període i signatura
1548– 1549 Processos, part III, apèndix, llibre 579.
1549– 1550 Processos, part III, apèndix, llibre 571.
1551-1552 Processos, part III, apèndix, llibre 571.
1556-1557 Processos, part III, apèndix, llibre 571.
1558-1559 Processos, part III, apèndix, llibre 569.
1564-1565 Processos, part IH, apèndix, llibre 569.
Les dadcs referides al 1646 pertanyen a F. García de Cáceres, Impuestos ... , pp. 43-44.
62. Aquesta anàlisi no té altra pretensió que la d’adonar-nos d’una qüestió tan elemental com que cal considerar el valor real de les xifres a estudiar en cada moment, així per exemple observem que 1.000 pessetes de principi del segle XX no tenen el mateix valor que 1.000 pessetes de l’any 1992, i que l’Ajuntament de València amb aquelles 1.000 pessetes pogué adquirir més béns que no pas actualment amb la mateixa quantitat de diners.
63. Diversos estudis preñen interés en l’estudi del blat per la seua importància en el mesurament de la conjuntura econòmica a F antic règim, i perqué queda demostrat que la seua evolució porta la mateixa tendència que la resta dels productes, Fernand Braudel, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Madrid, 1976, vol. 1, pp. 683-695. Sobre lacorrelació entre els preus dels cereals i els agrícoles i la resta dels preus cal veure Earl J. Hamilton, El tesoro americano y la revolución de los precios en España, 1501-1650. Barcelona, 1983, pp. 202-203, 212-213,229-230, 256,275, i Guerra y precios en España (1651-1800). Madrid, 1988, pp. 152-153, 174-175, 190-191, 219-220; José Miguel Palop Ramos, Fluctuaciones de precios y abastecimiento en la Valencia del siglo XVIII. València, 1977, pp. 221,275; i com diu Ernest Labrouse, «el pan representa el alimento básico por excelencia, el artículo esencial de la vida popular» en Fluctuaciones económicas e Historia Social. Madrid, 1973, p. 296.
64. Eliseo Vidal, Valencia..., p. 212.
65. Earl Hamilton, El tesoro americano ...
66. José Miguel Palop Ramos, «El producto diezmal valenciano durante los siglos XVII y XVIII. Aproximación a su estudio», Cahiers des Études Rurales IV. París, pp. 407-416.
67. ARV, Processos, part III, apèndix, nùmero 579, sense foliar.
68. Per exemple, si utilitzem les dades expressades per Remedios Ferrerò, en la Clavaria de Censáis figura per ingrés del dret del tall una quantitat que no sempre és el preu que dóna la font dels arrendaments:
| Període | Ingrés clavaria | Preu arrendament |
| 1532-33 | 6.5001 | 140.000 s. (7.000 l.) |
| 1533-34 | 7.500 l. | 150.000 s. (7.500 l.) |
| 1534-35 | 7.5021.. 10s. | 150.050 s. (7.5021., 10 s.) |
Font: Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal... , pp. 114 i 206.
69. Aquesta documentació ha estat catalogada per nosaltres a l’ARV, on es conserva el Catálogo de Visitas Generales y Juicios de Residencias, amb 644 expedients. Vegeu Vicent Giménez Chornet, «Les Visites o Judiéis de Residència. Un fons documental de l’Arxiu del Regne de Valencia», en Homenaje a Pilar Fausy Amparo Pérez. València, 1995, pp. 473-479.
70. ARV, Processos, part III Apèndix, llibre 571, el càrree del jutge de residència no acusava explícitament els clavaris, deia «que per negligència y mala administració dels dits Síndich e o Subsíndich, Racional y Jurats se dexaren de cobrar en lo dit any 1549 en 1550 totes les dites 106.729 lliures... en gran frau y dany del comú de la dita ciutat y poblats en aquella, per çò que han dexat de rebre lo beniffici que dessus està dit, així en poder disminuir la responsió de la dita ciutat com en aleugar e levar dels càrrees, sises e imposicions de aquella».
71. Pel que fa a aquest any la documentació diu : «. ..la dita entrada tingue per deutes deguts en dit any a la dita ciutat per diversos títols y rahons contengudes en un memorial... grosses sumes que a bon compte preñen suma de 352.251 lliures, 5 sous, 4 diners...», ARV, Prcessos, part III, apèndix, llibre 569.
72. Les dades s’han extret de l’apèndix documental de Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., pp. 78-85, i de les Uistes dels arrendadors de les cises, pp. 179-191.
73. Socorro Reizábal Garrigosa, «Poder financiero y poder político en la ciudad de Valencia a principios del siglo XVII», Estudis, 13 (1987), pp. 281-299.
74. Eliseu Vidal no va realitzar aquest quadre estructural per al segle XIV, ni Remedios Ferrero per al XVI, i tampoc no el va confeccionar Amparo Felipo en el seu estudi del segle XVII. Nosaltres vam donar l’estructura percentual de les rendes del 1646 en la tesi de llicenciatura, Administración...
75. Les dades de 1515-1516 i de 1544-1545, recollides del treball de Remedios Ferrero,¿a Hacienda Municipal..., i elaborades per nosaltres, manquen d’algunes rendes de les administracions. Les dades del 1564-1565 són la suma total i pertanyen a la físcalització del jutge de residència, ARV, Processos, part III, apèndix, llibre 579. Les dades del 1646 pertanyen a un memorial elaborat per la ciutat i recollit per García de Cáceres, a partir del qual hem confeccionat l’estructura.
76. Als impostos indicats s’afegiran uns nous, el dels «dos diners de la Llotja» i el d’un diner d’entrada, que deurien d’arrendar-se de fonna conjunla.
77. Aquest any la e isa és administrada pel municipi en lloc de ser arrendada, perla qual cosa la quantitat ingrcssada és igual a la resta dels beneficis menys les despeses.
78. El pont o etnbarcador de fusta que es va fer al Grau en l’època foral, així con1 les successive reparacions ha estat tractat per Andrés Díaz, Anaclet Pons i Justo Serna, La construcción del puerto de Valencia. Problemas y métodos (1283-1880). València, 1986, pp. 1-26.
79. El valor real d’aquesta xifra és calcutat per a dos anys (1543-1545) per una minvada de 19.543’4 lliures, per la qual cosa hem considerat més escaient exposar la meitat d’aquesta xifra, que donara un percentatge més aproximat que no si l’eliminarem o la quantifïcarem completa.
80. Tanmateix, Remedios Ferrero conclou que «el municipio en su conjunto, en el período estudiado [régnât de Caries V], presenta una cierta estabilidad económica», segons ella per dues raons, perqué el baiane de les clavaries queda prou ajustât i perqué paga rigorosament les pensions, La Hacienda Municipal..., p. 225, visió que no compartim.
81. Agustín Rubio Vela, «Sobre la población de Valencia en el cuatrocientos», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC), 56 (1980), pp. 158-170; també Abastecimiento cerealista..., on l’autor ha demostrat que, a causa d’un error, a la ciutat de València s’havien comptabilitzat 75.000 habitants, quan reaiment n’eren sols 40.000. Més recent del mateix autor «La población de Valencia en la Baja Edad Media», Hispania, 190. Madrid, 1995, pp. 495-525.
82. Pere Pérez Puchal, Geografia de la Població Valenciana. València, 1978, pp. 15-16.
83. Ricardo García Cárcel, «El Censo de 1510 y la población valenciana de la primera mitad del siglo XVI», Saitabi, 26 (1976), pp. 171-188.
84. La xifra de 1.681 cases que la font indica com «lochs e alqueries de la contribució» deu representar la contribució particular, perqué els pobles que formen la contribució general apareixen especificáis en el cens.
85. Fet demostrat per a l’època medieval. L’any 1424 a la moreria de Xàtiva hi havia 425 focs, mentre que a la de València n’hi havia 77, Pedro López Elum, «Un gravamen sobre la población musulmana del reino de Valencia: El impuesto del besante (siglos XIII-XV)», dins Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre. València, 1982, tom 2, pp. 507-511.
86. Aquesta xifra de focs comprén no sols Alzira, sinó també els seus ravals com Carcaixent, Cogullada, etc. Per a una cvolució de la població alzirenya entre 1418 i 1845 vegeu Tomás Peris Albentosa, Propiedad y cambio social. Alzira (1465-1768). València, 1989, p. 28.
87. La quantitat aproximada de veïns del Regne era de 68.855. Les dades són extretes de l’apèndix documental deTulio Halperin Donghi, Un conflicto nacional. Moriscos y cristianos viejos en Valencia. València, 1980, pp. 287-293.
88. M. Milagros Cárcel Orti, «La población de las diócesis valencianas a través de las relaciones ‘ad Iimina’(siglos XVI-XIX)», dins Estudis sobre la població del País Valencia. València, 1988, vol. I, pp. 33-67. Hem descartat la font demogràfica del ve’ínat de la Generalitat de 1646 per ser una estimació arrodonida de 10.000 veïns. També hem rebutjat la xifra donada per Dámaso de Lario, per al 1626, que suposa 9.700 cases per a la ciutat i els ravals, perqué és una valorado també aproximada i d’una remarcada escassetat per ocullació fiscal. Dámaso de Lario, «Cortes Valencianas de 1626: problemas en torno al pago del servicio ofrecido», Estudis, 4 (1975), pp. 115-127.
89. Font publicada per Tulio Halperin Donghi, Un conflicto nacional..., pp. 300-304.
90. La taxa correspon a 1429 i, encara que resulta Ueugerament llunyana de l’època moderna, la considerem molt significativa. És I’única dada que coneixem que faca referència a una consideració global de Testament nobiliari. Carlos López Rodríguez, «El brazo militar del Reino de Valencia a comienzos del siglo XV», Hidalguía, 226-227. Madrid, 1991, pp. 615-639.
91. Emilia Salvador, La economía valenciana en el siglo XVI (Comercio de importación). València, 1972, pp. 64-75. Sobre les diferents consideracions del comerciant, Pere Molas i Ribalta, Comerç i estructura social a Catalunya i València dels segles XVII i XVII. Barcelona, 1977, pp. 7-46.
92. Sobre els gremis en l’època foral és bàsica l’obra de Luis Tramoyeres Blasco, Instituciones Gremiales, su origen y organización en Valencia. València, 1979, edició facsímil de València 1889. Una relació important d’aquests, pp. 171-179.
93. Aquest tribunal ha estat estudiat recentment per Teresa Canet Aparisi, La Audiencia Valenciana en la época foral moderna. València, 1986.
94. F. M. Ferraz Pénelas, El Mestre racional y la hacienda foral valenciana. València, 1913. Un estudi actual és el de Enrique Cruselles, El Maestre racional de Valencia. València, 1989.
95. Una institució poc estudiada, potser per haver desaparegut quasi tola la documentació arxivística –réfèrent als llibres registre de les deliberacions. L’únic estudi particular que coneixem és el de Carlos López Rodríguez, «Notas en torno al Consejo Real de Valencia entre la guerra de Castilla y la conquista de Nápoies (1429-1449)», en XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Saragossa, tom I, pp. 257-274; i «El Consejo Real de Valencia a mediados del siglo xv: un registro desconocido de un organismo olvidado», en Homenaje a Pilar Faits y Amparo Pérez. València, 1995, pp. 517-528.
96. Sobre aquest oficial, vegeu Jesús Gadea Guiteras, Del Portant Veits de General Governador en el Reino de Valencia durante la época foral. Torrent, 1925.
97. Leopoldo Piles Ros, Estudio documental sobre el Baile General de Valencia, su autoridad y jurisdicción. València, 1970.
98. F. Sevillano Colom, Valencia urbana medieval a través del oficio de Mustaçaf. València, 1957; i sobre la relació ambla sanitat local, Vicent L. Salavert Fabiani, «Notes sobre la sanitat municipal a Ja València dels segles XVI i XVII: les competències del mostassaf en matèria de mercats i conservació de carrers», Afers, 5/6 (1987), pp. 223-271.
99. Vicent Giménez Chornet, «La representatividad política en la Valencia foral», Estudis, 18 (1993), pp. 7-28.
100. Ibidem. I els estudis específics de José Martínez Aloy, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia. Valencia, 1930; i de María Rosa Muñoz Pomer, Orígenes de la Generalidad Valenciana. València, 1987.
101. L’administració fiscal municipal en l’època foral ha estat tractada en la nostra tesi de llicenciatura, Administración...
102. Teresa Canet Aparisi, La Audiencia...
103. Un resum dels tribunals de Justicia el podem Irobar en Jesús Villalmanzo Cameno, Vicent Giménez Chornet, Dolores García Alcolea i Carlos López Rodríguez, Exposición sobre los tribunales de justicia valencianos delArxiu del Regne de Valencia (siglos XIII-XX). València, 1991.
104. Una tasca de sintesi ha estat realitzada per Paulino Iradiel Murugarren, «La crisis medieval», dins Historia de España. Barcelona, 1988, v. 4, pp. 9-296; concretament per al País Valencia, Antoni Furiò, Historia del País Valencia. Valencia, 1995. El desenvolupament seder es tractat per Germán Navarro, El despegue de la industria sedera en la Valencia del siglo XV. València, 1992.
105. L’unie treball que coneixem que estudia de forma global la població treballadora de l’època foral és el de Ricardo García Cárcel, «Notas sobre población y urbanismo en la Valencia del siglo XVI», Saitabi, 25 (1975), pp. 133-153.
106. Per a l’època medieval hi ha més estudis que per a la moderna. El comerç d’exportació ha estat analitzat a partir de coses vedades fonamentalment, Ramón Ferrer, La exportación Valenciana en el siglo XIV. Saragossa, 1977, i el comerç de la ciutat en general per Jacqueline Guiral-Hadziiossif, Valencia, puerto mediterráneo en el siglo XV (1410-1525). València, 1989.
107. Henry Lapeyre, «Els mercaders estrangers al Regne de València en els segles XV i XVI», en Valencia, un mercal medieval. València, 1985, p. 25-45 ; José Hinojosa Montai vo, «Mercaderes alemanes en la Valencia del siglo XV: La ‘Gran Compañía’de Ravensburg», Anuario de Estudios Medievales, 17 (1987), del mateix autor «Sobre mercaderes extrapeninsulares en la Valencia del siglo XV», Saitabi, 26 (1976), pp. 59-92. Leopoldo Piles Ros, «Actividad y problemas comerciales de Valencia en el cuatrocientos», dins VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Madrid, 1959, pp. 411-431.
108. Jacqueline Güira!, Valencia, puerto mediterraneo..., pp. 381-414.
109. Els productes relacionats amb la seda representen gairebé el 50 % del valor de les exportacions durant el mes de juliol de 1490. María Luisa Ribes Valiente, «Comerç d’exportació al 1490: l’impost de la mercadería», treball de curs de doctorat inédit, València [991.
110. Emilia Salvador, La economía valenciana en el siglo XIV (Comercio de importación). València, 1973, pp. 139-176.
111. L’impost de peatge era la renda més substanciosa de la Batllia General de València, amb bastant diferècia de la resta; el 1569 es van ingressar per peatge 397.580 sous, mentre que per les gabelles de la sai, segilent en importancia, es van ingressar 59.760 sous, Emilia Salvador, La economía valenciana..., p. 353, també d’aquesta autora «Política y comercio en la Valencia del siglo XVII», dins Atti del 11 Congresso Internazionale de studi storici. Rapporti Genova-Mediterraneo-Atlantico nell’età moderna. Gènova, 1985, pp. 113-155.
112. Sobre el dret de quema i el seu rendiment durant l’època moderna, Teresa Canet Aparisi, Caries Navarro Clerigues i Antonia Ribera Torrenti, «El impuesto de Quema. Aproximación a su estudio», Estudis, 9 (1983), pp. 229-242.
113. Emilia Salvador, La economía valenciana..., p. 297.
114. María Luisa Ribes Valiente, Comerç d’importació..., p. 40.
115. ARV, Generalitat 2033 i 2034.
116. ARV, Generalität 2032.
117. ARV, Generalität 2557 (12).
118. ARV, Generalitat 2169 ( 1 ).
119. ARV, Generalitat 2255 (1).
120. ARV, Generalitat 2485.
121. Rafael Narbona Vizcaíno, «Valencia Medieval. Instituión Política y proyecto social», Millars, 12 (1988-1989), pp. 33-41; també d’aquest autor «Gobierno político y luchas sociales: patricios y malhechores, siglos XIV y XV», Saitabi, 39 (1989), pp. 81-87, i el llibre Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418). Valencia, 1995.
122. Ernest Belenguer, Valencia..., pp. 82-97.
123. Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 193-210. Vegeu també Armando Alberola Romá, «Autoridad Real y poder local. Reflexiones en torno al desarrollo del procedimiento insaculatorio en los municipios valencianos durante la época foral moderna», Pedralbes, 12 (1992), pp. 9-38.
124. AO, privilegi 97 de Pere IV, de 16 de gener de 1363, fol. 130.
125. L’impost establert era de 12 diners percafísdeblat, i 6 diners per cafís d’ordi o de civada, al qual havia de contribuir tothom: «...seu alius cuiuscumque status aut conditiones existat...». El privilegi és del 3 de maig de 1339, AO, privilegi 24 de Pere IV.
126. AO, privilegi 116 de Pere IV, de 8 de febrer de 1368. Aquest privilegi va ser confirmât posteriorment per Alfons V, «Tenore presentís gratis et de certa notri sciencia et expresse dicium privilegium quod de verbo ad verbum ut iacet per inserto et specifice hic affixo herí volumus et teneri laudantes aprobantes confirmantes et magestatis nostre presidio roborantes de novo dicte civitati concedimus et etiam impartimur: volentes et statuantes que nulla decelero commissio neque assessoria alicue alteri persones nisi dictis administratoribus et iudicibia concedi possit per nos seu quosuis officiates nostros quavis palesiate suffultos...», AO, privilegi 19 d’Alfons V, de 21 de juny de 1438.
127. AO, privilegi 16 de Marti I, de 16 de juliol de 1408.
128. Corts de Felip II de 1564, fur o capítol 85, fol. 12.
129. Corts de Felip U de 1585, fur o capítol 110, fol. 16.
130. AO, privilegi 109 de Pere IV, de 20 d’agost de 1361; privilegi 110 del mateix rei, de 10 de novembre de 1360.
131. AO, privilegi 133 de Pere IV, de 16 d’agost de 13S6.
132. AO, privilegi 39 d’Alfons V, de 22 d’abril de 1440.
133. AO, privilegi 5 de Joan I, de 12 de juliol de 1386.
134. AO, privilegi 2 de Joan I, en el qual queda manifest com la ciutat de Valencia utilitza l’host per a envair Sagunt.
135. AO, privilegi 17 de Ferran II, de 2 d’agost de 1497.
136. Corts de 1542 de Caries I, Fur sense numerar, fol. 9.
137. AO, privilegis 18 i 37 d’Alfons V, de 21 de juny de 1438 i 22 d’abril de 1440, respectivament.
138. El tema del procès de Visita, tant del rei com del governador o del senyor jurisdiccional I’hem tractât a Vicent Giménez Chornet, «Control de l’Administració Local: les Visites als municipis en l’Època Foral Valenciana», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 67 (1991), pp. 73-84, i una comparació entre el procediment a Catalunya i a València la trobem a «Les Visites o Judiéis de Residència forals. Un fons documental de I’Arxiu del Règne de València», en Homenaje a Pilar Faits y Amparo Pérez. València, 1995, pp. 473-479. També d’Amparo Felipo, «Las visitas de inspección. Un intento de solución a la crisis financiera de la ciudad de Valencia durante el siglo XVIII», Estudis, 20 (1994), pp. 143-165.
139. Corts de Jaume H, de 1301, Rúbrica I, «De securetate inquisició dels officials»
140. Aquesta carta és considerada com a privilegi –encara que en la pràctica fou suspesa per un privi legi atorgat per Alfons IV– i diu «... quod nonnulli ex vobis ad instancia nostri procuratoris fiscalis sen alia procédais seu procederé intenditis adversas iuratos civitatis et villarum dicti Regni Valentiae per viam inquisitionis pre-tendendo ipsos officiales nostros censeri debere...»: AO, privilegi 152, de Jaume II, de 12 de gêner de 1327.
141. AO, privilegis 43 a 48 d’Alfons IV.
142. Corts de Pere IV, de 1342, furs XVII al XXII.
143. Corts de Pere IV de 1370, fur XXII.
144. Corts de Pere IV «per l’infant Joan» de 1374, fur XIII.
145. Corts de Caries I de 1533, rúbrica II, «Item senyor, com sia gran bé de la República de la Ciutat e Règne de València, e de tots los particulars de la dita Ciutat e Regne, que los furs, privilegis e actes de cort, parlant de la Inquisició o Taula, se ha de fer dels officials en dits furs e actes de cort nomenats, sien servats los quals no se són servats, ni effectuais de algún temps ençà, en dan de la república e dels habitants de la dita Ciutat e Regne per no ésser estats nomenats Jutges Inquisidors per fer dita Inquisició. E jatsia en les Corts celebrades per vostra Magestat en la present vila de Monçó en lo any MDXXVIII, a supplicació dels síndichs de la Ciutat de València: per vostra real Magestat foren nomenats per Jutges de la Taula e Inquisidors dels officials reals, que per los dits furs han de tenir Residència, a micer Francesch Ubach e micer Joan Sunyer, doctors: la qual nominaciò de Jutges per vostra Magestat feta no hagué loch, ni insortí son effecte perquè vostra Magestat passant sen en Itàlia sen porta en son servey al dit micer Joan Sunyer, i axí nos pogué pendre dita Residència e Inquisició...».
146. La figura de Pedro de la Gasea ha eslat tractada per Teodoro Hampe Martínez, «Don Pedro de la Gasea, visitador general en el Reino de Valencia (1542-1545)», Estudis, 13 (1987), pp. 75-97. La qüestió de la fiscalització dels oficials reials ha estat estudiada per Teresa Canet Aparisí, «Procedimientos de control de los oficiales regios en la Corona de Aragón. Consideraciones sobre su tipología i evolución en la época foral moderna», Estudis, 13 (1987), pp. 131-150. La documentaciò generada per aquests jutges –concretament 644 expédients— l’hem catalogat i es conserva a l’Arxiu del Regne de València.
147. Aquestes visites es traben referides en el catàleg esmentat a l’Arxiu del Regne de València.
148. Amaparo Felipo ha estudiat per al segle XVII la visita efectuada a la Taula de Canvis, com a conseqüència del Ilastimós estat en qué es trobaven les finances municipals. La Hacienda Municipal..., pp. 251 i ss.
149. En una carta de 1654 el rei comunica als jurats, racional i síndic de València que «... por la grande satisfacción con que el Rete. Don Miguel Gerónimo de Castellot continua la Visita que en veinte y tres de Abril del año de mil seyseientos cinquenta y uno le mandamos cometer de los propios, rentas y officiales de essa Ciudad y haverse reconocido que el término de tres años, que para ella se le señaló, no es el necessario por las muchas causas y negocios que han ocurrido para que pueda fenecerla, he resuelte prorrogarle como se Ja prorrogo, en virtud del aviso que se Je da en carta de la fecha desta por seys meses más ... », Arxiu Municipal de València (AMV), Cartes Reials h3 11, fol. 209-209v. En una carta del rei, de 1657, adreçada al visitador Diego Gerónimo Gallan li diu que «por quanto teniendo consideración a que se cumplirán brevemente los seys meses que os mandé prorrogar para la conclusión de la Visita de las rentas, propios y officiales de la nuestra Ciudad de Valencia, que tubo a su cargo don Miguel Gerónimo de Castellot, y dejó por concluir ... que vos en este tiempo no haveis podido fenecer esta Visita, y que es necessario prorrogarosle, y he resuelto que sea por otros seys meses ... », AMV, Cartes Reials, h3 11, fol. 250-250v., tanmateix hi ha més prOrrogues, fol. 268-268v. i 269v.
150. AMV, Cortes Reials h3 11, fol. 247v.
151. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Consell d’Aragó, Secretaria de València, 613.
152. Ibidem.
153. Aquest memorial i les resolucions reials als seus punts, datades el 8 de febrer de 1657, estan a l’AMV, Cartes Reials h3 11, fol. 251-257.
154. Corts de 1645, Actes de l’Estament Reial, núm. 23. Utilitzem l’edició de Lluis Gui a Marín, Cortes del reinado de Felipe IV. II Cortes Valencianas de 1645. València, 1984. Així en els capítols de les cises imposades sobre el blat, el vi i altres, el 1634, diu «que per quant la Magestat del Rey nostre senyor, ab son real privilegi, datis en Madrid a dotze del més de Agost propassat, es estat servir manar concedir peral total reparo dels danys y penuria de la présent Ciutat se imposen de nou los drets y sises de jus especificadores...», a Crida y capilols concernents la nova imposició de sises, imposades en lo forment, vi y all res coses, en lo any MDCXXXIIII, En València, Per Juan Llorens Cabrera davant la Diputació, any MDCLXI. I per a poder imposar cises per a cobrir els diners que demanaran a cens, per a lluitar contra la pesta, la monarquía els dóna permis mitjançant lletra reial que diu: «... cum ad instantia»! Magnißconm, Fideliumque, ac nobis dilectorum luratorum, Rationalis, et Syndici eiusdem, licentiam onerandi dueentas mille libras in proprietate eiusdem Civitatis concessimus...», a Andrés Tinagero. Instrumento Jurídico... València, 1710.
155. El pretext de Ferran II per a imposar aquesta mesura és la crisi econòmica de les viles reials, les quals per solucionar el pagament de les pensions dels censals imposen taxes als veïns, que opten per canviar de població, a tal fi «... e per çò que més mal de aci avant nos scgueixca, ni preceheixca, volents reparar la via e càrrega per hon vénen, e consultament provehir a la indempnitat de les dites universitats, ab tenor de les présents e de nostra certa sciència e consultament provenir», statuim e ordenam que de açi avant, per les ciutat, villes e lochs nostres reals, del dit regne, exceptada solament la nostra ciutat de València, no sien carregats ni venuts censals alguns, o violaris, ni puixen ésser venuts ni los béns de les diles universitats, en manera alguna obligar inhibints e interdints a aquclls de fer lo contrari tot poder, ni sia lícit ni permés a notari algú reebre, ni testifficar com actes de carregaments de censals, de violaris, sobre les dites universitats, ni alguna de aquelles, sens licència e facullat per nosahres a les dites universitats de vendre e carregarcensals ... », ARV, Governació 2814, 2 mà, fol. 22-22v, ordre de 10 de juliol de 1490.
156. El 1658 el rei concedeix llicència als jurats de València pera Iliurar uns censals i carregar-ne altres per a obtenir numerari a fi de celebrar la canonització del beat arquebisbe Tomàs de Vilanova. Carta transcrita en l’obra d’Andrés Tinagero, Instrumento..., p. 155.
157. Aquest manament fa referència a qué «todos los años, por las vacantes de San luan y Navidad, tuviessen obligación los Jurados, racional y síndico de entregar a mí Lugarteniente y Capitán General un vilanzo de toda la entrada y salida de la hazienda de la ciudad, y de su tabla, y del estado della, y de las diligencias hechas por sus ministros para el cumplimiento de los capítulos que tratan de su buen govierno, para que mi Lugarteniente General, por medio del Visitador, si le huviere, y no le aviendo, por uno o dos ministros dessa mi Real Audiencia, examine si ha avido omisión o culpa en el govierno dessa Ciudad, y observancia de lo dispuesto, y encargo y mando que esto se cumpla de aquí adelante invilablemente; y si observado todo lo dispuesto y dado cuenta dello, como se observa en este capítulo [Capítol II de l’cxtinció i ereccióde la Taula Nova.de 1634] queden impedidos por tiempo dedos años del concurso de los oficios dessa ciudad, como si fuessen deudores a ella». Biblioteca Universitària de València (BUV), «Ordenes reales para el reparo de la ciudad de Valencia» de 9 de gener de 1658, M 853 (22).
158. ARV, Reial 367, fol. 41-56, són els capítols 23 i 24 d’una pragmàtica del 17 de setembre de 1594 sobre com remeiar certs fraus que es donen en el proveïment de blat.
159. Ibidem.
160. BUV, «Ordenes Reales...», M 853 (22), aqüestes ordres, segons consta en la introducció, han estat elaborades a consulta del virrei i una «Junta de ministros que para ello se ha formado, y con otras personas zelosas de mi servicio y del beneficio y conveniencias dessa Ciudad...». Per als desfalcs de la Taula de Canvis, vegeu Amparo Felipo Orts, «Oligarquía y corrupción en la Valencia de Felipe II. Los desfalcos de la Taula de Canvis», Estudis. Revista de Història Moderna, 25 (1999), pp. 37-53.
161. Corts de Felip II de 1564, capítol 85.
162. Corts de Felip II de 1585, capítol 110.
163. Corts de Felip m de 1604, Actes del Braç Reial, capítol 9.
164. Corts de Felip III de 1604, capítols 17,27 i 57, i Actes del Braç Reial, capítol 14.
165. Corts de Felip IV de 1626, capítol 6, i Actes del Braç Reial, capítol 257.
166. Corts de Felip IV de 1645, Actes del Braç Reial, capítols 3 i 7.
167. AO, privilegi 60 de Jaume II, de 28 de selembre de 1313.
168. AO, privilegi 13 de Jaume II, de 21 de generde 1302.
169. AO, privilegi 4 d’Alfons IV, de 7 d’agost de 1328. Pere IV el 1337 especifica que aquesta assegurança fa referència als mercaders, socis, negociants i societats creades per a tal fi, però no comprén les embarcacions, AO, privilegi 18 de Pere IV.
170. Amparo Cueves Granero, «Abastecimientos de la ciudad de Valencia durante la edad media», Saitabi, 17. València, 1962, pp. 141-167. H. Raussell Boizas i altres, «Movimiento secular de la importaciones...»
171. Amparo Cueves Granero, «Abastecimientos...», pp. 141-167.
172. ARV, Processes, part III, apéndix, Uibre 571, sense foliar. Càrree núm. 22 contra els oficials de 1549-1550.
173. Ibidem, càrrecs 26, 28,41,42,43 i 45.
174. ARV, Processes, part III, apéndix, libre 579, sense foliar.
175. Ibidem.
176. A mitjan segle XV, en un any feien falta al voltant de 1.500 bous, 5.000 vedeües, 65.000 corders grans, 160.000 cabrits, 3.500 cabrons, 3.000 ovelles, SOOcarregues de caca major –cérvols, cabres salvatges, pores senglars, etc.—, 500 pores i un gran nombre deconills, perdius, gallines, pollastres, etc. Amparo Cueves, «Abastecimientos...», pp. 141-167.
177. Aureliano J. Lairón Pía, «Notas para un estudio de la ganadería ribereña en la época medieval. Creación de los Boalars de Algemesí, Gabanes, Guadassuar y I’Horta del Cent», Al-gezira 3. Revista d’Estudis Histories – Ribera Alta. Alzira (1987), pp. 71-83.
178. «Item, per quant no sols la ciutat de València, però encara sos vehins y havitadors conforme furs y privilegis tenen facultat de tenir sos ganados en la devesa de la Albufera desde la conquista: perqué Io senyor rey don Jaume lo primer los concedí ab lo fur 192. tit. de pasturis, de que poguessen Uibrement jaure sos ganados dins los termens de la dita Ciutat, en los quals se conprén lo territori que al présent és la devesa: y Io senyor rey don Pere lo primer en lo privilegi 20. in corpore. fol. 33, entre altres, concedí expressament a la dita ciutat pastura franca dins la devesa, hi ho jura, y feu que lo infant don Alfonso ho juràs, y que se hagués de observar pera sempre ab la cláusula derogatòria, no obstant qualsevol privilegi fet o fahedor en contrari: successivament lo senyor rey don Jaume lo segon ab Io privilegi 100. in corpore. foi. 63. concedí de nou executòria en favor de la dita ciutat sobre les dites pastures de la devesa, manant al Batle General, que no obstant qualsevol orde, o provisió en contrari, guardàs lo dit privilegi de les dites pastures: y la mateixa executòria confermà lo dit senyor rey don Jaume ab lo privilegi 28. fol. 65. y de nou maná ques guardas lo dit privilegi del senyor rey en Pere, y que per ningún cas se fes lo contrari. Y encara que après dels dits privilegis lo senyor rey don Pere lo segon (no informat de aquells) volgué tractar de dites pastures: emperò a suplicació de la Ciutat, certificat de dits drets, ab lo privilegi 14. fol. 104. manà que no obstant son Real édicté lo Batle deixàs entrar los ganados de València en dita devesa, conforme Io privilegi del senyor rey en Pere lo primer, dient que no era estat son intent voler derogar a dit privilegi. E jatsia lo dit senyor rey don Pere lo segon en lo capit. 128. in corpore privilegiorum fol. 145. donà orde al Batle que sols dixàs tenir en la devesa de la Albufera cent cabres, y cinch cabrons; empero ab lo privilegi 17. fol. 32. del senyor rey en Pere primer estava dispost que ningun privilegi o concessió contra privilegi concedit a la ciutat pogués ser de valor ni efecte. Y lo mateix senyor rey en lo altre privilegi 20. fol. 33. tenia expressament concedides les pastures franques en dita devesa ab jurament, y ab dita cláusula derogativa, no obstant qualsevol privilegi concedit, o que en lo esdevenidor se pogués concedir...», Corts de Felip IV, de 1626, fur 8.
179. Durant l’època del virregnat interi de Joan LIorens de Vilarrasa, l’any 1566 va ser de carestia de carn a causa de la sequera. María Antonia Piles Almela, «El virreinato interino de D. Joan Llorens de Vilarrasa», Estudis, 9 (1983), pp. 243-266.
180. ARV, Reial 367, fol. 41-56.
181. Corts de Felip III, de 1604, fur 68.
182. Corts de Felip DJ, de 1604, Actes de cort dels braços eclesiàstic i militar, cap. 5 i 15.
183. El 1528 Caries I va concedir a la ciutat de València l’extracció de mil cafissos de blat de Málaga. Regina Pinilla Pérez de Tudela, «Correspondencia entre los distintos municipios del Reino de Valencia y sus representantes en las Cortes de Monzón en 1528 y en 1533. Un posible intento de negociación», dins Jerónimo Zurito. Su época y su escuela. Saragossa, 1986, pp. 363-369.
184. AO, privilegi 11 d’AIfons IV, pel qual la ciutat podia armar llenys per perseguir i castigar a qui traguera blat de València.
185. Corts de Ferran II de 1510, «Rúbrica de les vitualles de la ciutat de València».
186. Corts de Felip II, de 1564, cap. 129. El rei aprova aquest fur excepte «quant nos podrà excusant»
187. Corts de Felip II de 1585, cap. 114.
188. El fur, sense numerar, és molt concret i puneix els infractors en tres mil florins, «... per quant los partits que los Iurats de la dita ciutat acostumen de fer ab mercaders e altres persones pera vituallar la dita ciutat se posen fer e causar molts fraus pera la dita ciutat tenint part en dits partits e avinències los officials e ministres de la dita ciutat. Per ço, los dits tres braços suppliquen a Vostra Magestat sia mercé de aquella statuhir e ordenar que los dits officials no puguen tenir per via directa ni indirecta part en los dits partits que la dita ciutat fa e acostuma fer ab los tais avitualladors e mercaders...», Corts de Carles I, de 1533, fol. IIIv.
189. ARV, Reial 367, fol. 41-56.
190. El privilegi del pastim i tota la burocràcia que comporta la recaptació de les cises l’hem estudiada a Vicent Giménez, Administración fiscal... El pastim ha estat tractat també per Amparo Felipo, El centralismo de nuevo cuño..., pp. 255-258.
191. Açò va ser el detonant d’una revolta a l’horta de Valencia que hem estudiat en la nostra tesi de llicenciatura.
192. «... que arrobers de oli, mesurers de la ilonga cubería, tiraseda, pesador o pesadors y ajudants de aquells no puixen comprar pera tornar a vendré panses, figues, oli, arrbs, mel, sabó, cànem y altres qualsevols mercaderies o vitualles que van a dita llonja...», Biblioteca Municipal de Valencia (BMV), Crida per al bon govern del mercat. València 1665, sig. Churat 1635-105 (112).
193. «... que ningún revenedor ni revenedora puixa comprar, axí dit pix, com qualsevol altre, pera tornar a vendré aquells, sinó aque tot lo peix que vindrá a dita peixeateria se haja de vendré per llurs amos o sos venedors o venedores a provades per lo Magnífic Mustaçaf...», BMV, Crida peral bon govern...
194. AO, privilegi 7 de Pere IV.
195. «Alcuna Universität de la Sglésia no puxa carregar censals ne violaris sens licència e actoritat de lur senyor e siu farà, tali carregament sia nul·le, si donchs no era per drets pertanyents a nos en tal Universität...», rúbrica XXIII, fur XXXV, en l’edició de G. Colon i A. Garcia, Furs de València, Barcelona, 1983, vol. IV, pp. 242-243. En aqüestes Corts de 1403 la demanda del braç militar és similar «Tenore praesentis dicto bracino ducimos perpetuo per actum curie concedendum quod aliqua universitas civitatis, villae, castri vel loci qui sit vel fuerit aliadas singularis de dicto bracino non possit vendere atti super universitate ipsa et bonis ipsius modo oliquo carricare censualia vel violaría absque licencia et auctoritate domini civitatis, villae, castri vel loci eiusdem...», rúbrica XXIII, fur XXXVI.
196. Corts de 1428, rúbrica XXIII, fur LVIII.
197. «...volem haver en la present pracmàtica per sufficientment specificats, e addents als dits fürs e déclarants aquells, provehim, statu birri e ordenam perpetualment que si alguna Universität de la Sglésia o algún singular del braç ecclesiàstich o alguna Universität de algún singular del braç militar o Universität del braç real o de algún singular del dit braç o qualsevulla altra privada persona, obligada ab carta pública executòria per algún censal, dirà o al·legara que si era executada per les pensions degudes dels censals, que fa o havia de pagar aquelles, se despoblaría e que vos o aquell de qui és tal università!, no haurien o hauria la renda a senyor pertanyent, o que per rahó de guerra o per altra causa ha mester per la defensió aul alias les rendes de aquella e que no pot pagar les pensions e interessos, etc., que tal o semblants exepcions no puixen èsser aMegades, admeses ne empachen en res la execució...», rúbrica XXIII, fur LIX. Aquesta pragmatica feta fur pot veure’s també a ARV, Reial 663, fol. 49-54, i Reial 257, fol. 12-16v.
198. ARV, Governació 2330, ma 8, fol. 41-42.
199. ARV, Reial 123, fol. 30-3 lv.
200. Ernest Belenguer reçu 11 l’evolució de les despeses de la ciutat per pensions de censals, en les quals queda manifesta la tendència alcista durant tot el segle XV, València en la crisi..., pp. 56-59. A les darreries del segle XIV algunes families urbanes finançaven la política municipal de carregament de censals, i aquests censals es podien considerar un bé de canvi i el seu interés una forma de consolidar i transmetre el patrimoni, com diu Rafael Narbona, «Finanzas municipales y patriciado urbano. Valencia a finales del trescientos». Anuario de Estudios Medievales, 22 (1992), pp. 485-512.
201. Francisco Sevillano Colom, Préstamos de la Ciudad de Valencia a los Reyes Alfonso Vy Juan II València, 1951, i «Las empresas nacionales de los Reyes Católicos y la aportación económica de la Ciudad de Valencia», Hispania, 57 (1954). Sobre el deute a les viles reials al segle XV veure el resum d’Antonio José Mira Jódar, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder ¡ocal. Sueca (s. XV-XVI). València, 1997, pp. 66-69.
202. Ernest Belenguer, Valencia..., p. 46; vegeu també «La evolución politico-económica del municipio valenciano durante el siglo XV: del Compromiso de Caspe a las Gemianías», en IX Congresso di Storia della Corona d’Aragona. Nàpols, 1982, vol. II, pp. 377-391. Pel que fa als problèmes hisendistics d’Alacant al segle XVII, vegeu Marta Diez Sánchez, La hacienda municipal de Alicante en la segunda mitad del XVII. Alacant, 1999. I per a la problemàtica hisendística de Barcelona i de Nàpols, vegeu Jaume Danti i Riu, «L’endeutament municipal a Catalunya ï Nàpols ais segles XVI i XVII» a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, any XVIII, núm. 18-1, Barcelona, 1998.
203. ACA, Consell Suprem d’Aragó, Tresoreria General, núm. 162.
204. Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal..., p. 116.
205. «... pernos et nostros volumus el concedimus in perpetuimi vobis Venerabili fratri Arnaldo, episcopo et decano, et capitulo et canonicis et aliis clericis Ecclesiae Valentiae et vestris successoribus imperpetuum: quod de caetero possitis libere el sine coniradictione alicuius persone adducere vel portare fructtis onmes reddituum vestrorwn tantum: ubicunque eos habueritis et mittere eos in civitate Valentiae quemeumque volveritis et etiam libere trans/erre et apportare de uno loco ad alium per taluni Regnimi Valentiae, et vendere ibidem et etiam de Regno ipso extrahere per mare et per terram...», privilegi de 1269 inserit en un altre de Jaume II, AO, privilegi 94, de 25 d’abril de 1318.
206. Ibidem.
207. AO, privilegi 36 de Pere IV, d’11 d’octubre de 1340.
208. Archivo Histórico Nacional (AHN), Consejos 22078, conté un Informe en hecho y derecho por la Sama Iglesia Metropolitana de Valencia..., nota 9.
209. Ibidem. En l’informe están recollits els capítols indicáts.
210. El 1628 hi ha un plet entre el síndic de la ciutat de València i el arrendadors de les cises del vi perqué aquests «habrían restituido a las personas eclesiásticas i exemptas de sisa del vino que por menudo an comprado en las tavernas para su bcver en suma major de la que se devia a dichas personas eclesiásticas...», ARV, Processos, part III, núm. 207.
211. BUV, Ordenes reales sobre la restitución de las sisas a los Eclesiásticos, València 1659, sig, R– I/122 (24).
212. AHN, Consejos 22.078, Informe en hecho y derecho..., p. 53.
213. «Primo, que així per part del senyor Arquebisbe, Capítol y Canonges, Comunitats Ecclésiastiques, Seculars y Regulare, com per part dels Illustres jurats e présent Ciutat de València, es renuncie, com per tenor de la présent renuncien a tots los plets, causes, débats y qüestions, que sobre les dites coses y sengles de aquelles se han mogut y succionat, així per lo Tribunal del Vicari General, com per lo Senyor Nuncio de Espanya, Curea Romana, y altres qual sevols; renunciat també, com renuncien a les fermes de Audiència de la présent Ciutat y als plets que dependixen en lo Sacro Supremo Concell de Aragó, en grau de suplicació y imposantse, com se imposen, ad invicem, les parts silensi y callament perdurable, sens que puguen tenir regrés a dites causes...», AHN, Consejos 22.078, Informe hecho y derecho..., p. 54.
214. AO, privilegi 88 de Pere IV.
215. ARV, Reial 699, «Pragmática Real sobre cosas tocantes al assiento general del Reyno de Valencia, por razón de la expulsión de los moriscos y reducción de los censales», València 1614, fol. 158 i ss.; també Arcadi García, «El censal», BSCC, 1961, pp. 281-310, autor que igualment opina que «bueno será, sin embargo, a fin de no cargar la tinta sobre las desfavorables consecuencias de la expulsión de los moriscos en el terreno económico, advertir que la baja del tipo del interés durante el siglo XVII era un fenómeno general, al menos en España...». Pascual Marzal Rodríguez, «Conflictos jurídicos a raíz de la expulsión de los moriscos valencianos», Estudis, 20 (1994), pp.183-205.
216. ARV, Reial 699, «Pragmática Real...» de 1614, fol. 158 i ss.
217. Arcadi Garcia, «El censal», pp. 281-310; ARV, Reial 601, fol. 50-51 i 60-63.
218. Corts de Felip IV de 1645, capítol 203 de I’Estament Retal.
219. Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., pp. 59-68.
220. No sabem perqué Remedios Ferrero ha optat per incloure el grup de ciutadans, que representa el 19’23 %, en el tercer estat, en lloc de fer-ho en el grup de la noblesa.
221. Socorro Reizábal Garrigosa, «Análisis sociológico de los censalistas de la ‘Ciutat’de Valencia (1600-1625)», Saitabi, 39 (1989), pp. 99-118.
222. Amparo Felipo Orts, «La situación financiera de la ciudad de Valencia durante la segunda mitad del seiscientos», Studia Histórica. Historia Moderna, 13 (1995), pp. 177-189.
223. Andrés Tinagero, instrumento..., pp. 149-150.
224. Ibidem, pp. 215-216.
225. BU V, Ordenes reales para el reparo de ta Ciudad, València 1678 (Impresso por Vicente Cabrera), capítol 46, sig. M 853(22).
226. «... hubiere quien quisiere redimir censos, lo pueda hacer con el mayor veneficio que se pueda de la Ciudad, pero guardando todas las circunstancias y con la asistencia de los Electos de los tres estamentos que se prescriben en las referidas ordenes dadas a cerca de esto...», AMV, caixa 1170, llig. 4. És una còpia d’una carta reial de 22 d’octubre de 1675.
227. AMV, caixa 1170, llig. 4. Es la còpia d’una carta reial de l’11 de desembre de 1675.
228. Més conegut per la seua obra de Murs i Valls.
229. Llop no deixa de suggerir a l’opinió pública mesures convenients com «.. .¿ qué Padre, hallándose con Hijos de pocos años, no aventurará si quiera cien ducados, con certidumbre, que si el Hijo vive, quedará cómodo; pues le compra un Censo que cada año ha de ir creciendo, y esto por todo el tiempo de su vida, con siguridad de una vegez muy rica, si Dios le concediesse largos años de vida?», Expediente fácil y practicable para desempeñar y descargar la ciudad de Valencia... València, 1669 (impresso en Valencia por Geronymo Vilagrasa).
230. AHN, Consejos 22.078, és un memorial i una petició al rei impresos i inserils en el lligall, fol. 230-236.
